La tonteria dels demo-cristians era la gota que vessava el got i a la vegada una gerra d'aiguafreda. Es va arribar a un acord, però la jugada de Duran va posar aigua al vi. Ens hem de conformar amb el que tenim. I com deia aquell, ens agrada el que tenim.
El matí d'avui, m'ha semblat tant bonic, com el del 15-M. I encara en vindran més. Carai com han canviat les coses des del 14-M....
El temps ens ha vingut a donar la raó, els que defensàvem que a grans trets, tot era pantomima. Però, amb un afegit, la pantomima s'ha anat exagerant, a mesura que s'acostava el 30 se Setembre. El que ha passat, també ho havia anunciat fa dies Carod. La part final ha estat encarregada a un bon director teatral o cinematogràfic. La veritat és que ha tingut totes les emocions lligades a un bon final. Algun actor, no ha estat a l'altura. O millor dit, ha estat només professional, sense arribar a la pell dels espectadors.
El final, ha estat tant bo, que no recordem ni el que molta gent comentava fins fa quatre dies. Recordeu: "Què foten?","Perquè ho allarguen tant?", "Fa falta un estatut?", "Que es fotin d'acord d'una puta vegada!".
En fer-ho tant llarg i difícil han aconseguit que tots plegats mostréssim interès per l'Estatut, que els consideréssim importants, que desitgéssim un final feliç i que tot plegat convertís l'Estatut, en alguna cosa nostra.
Quan em refereixo al paper dels actors, cal puntualitzar, que el protagonista Maragall no ha estat a la fi, impecable en la seva actuació, com si ho ha estat Mas. El primer actor, Maragall, no hauria d'haver permès (no s'hauria d'haver deixat fer el gol) que l'actor secundari, Mas, fer el discurs emotiu davant la cambra. Però vaja, només ha estat un detall.
L'èxit ha estat tant total, que no es podrà dir que és l'Estatut d'en Maragall, ni tampoc d'en Mas. També és l'Estatut d'en Carod, d'en Saura, la Manuela, el Iceta, en Boada, en Ridao...en definitiva de tots. Fins i tot, i per desgràcia, també d'en Duran. I encara diria més, també d'en Piqué, perquè continuo pensant que segueix el que li manen, sota amenaça, Acebes, Zaplana i Rajoy.
Ara queda la part final. La guerra mediàtica, i en tots els sentits, que comencen des de Madrid i que farà mal, sobretot si ve de la mà de Guerra, Bono, Ibarra, Díez i fins i tot Sevilla. Seria una magnífica ocasió per facturar al PP "les perles" Bono, Ibarrra, Díez etc

Si no en teníem prou amb les ganes, de ser el protagonista de la pel•lícula, d'en Mas....Ara surt un altra "prota".
Després de molts dies de remenar la cua, i aconseguir, pol•laritzar l'actualitat amb el tema del finançament, Mas ha dit si. Però si al finançament. Ara, en Duran sense turban, vol ser més protagonista de la peli que Lawrnce d'Arabia. Ara, toca els collons amb la laicitat(i demà tindrà en Losantos a favor).
I que us imagineu que en penso jo del tema de la laicitat? Doncs ja ho sabeu: Que donin pel cul als "momius cristians" (anglicans, catòlics, ortodoxes, mormons i jehovàs), als musulmans i als jueus. Deixeu-nos en pau i enllestiu l'Estatut

Del que us escric avui no en parlaré expressament malament per tots aquest motius:

Perquè representa un gran resum de l'oci de l'hortera-nou ric.
Perquè estigui ubicat al lloc de descans del "fill de puta" que ens manava.
Perquè basava totalment el seu èxit al transvasament de l'Ebre.
Perquè penso que on no hi ha aigua no hi pot haver golf.
Perquè es faraònic i de "baratillo"
Perquè no correspon a les necessitats d'un país subdesenvolupat.
Perquè no m'agraden les coses grans i artificials.
Perquè segur que Zaplana en treurà algun benefici.

Per res de tot això. Segur que no. Segur que el vòmit que em provoca la televisió, cada vegada que veig l'anunci, no és per res de tot això...
- Marina D'or Ciudad de Vacaciones, dígame?
- A prendre pel cul!

És desesperant l'actitud infantil i imprevisible de "l'equip Mas". L'afirmació no aporta cap novetat, si no que la tendència s'ha accentuat, ara que es debat l'Estatut. Ara que cal desencallar-lo.
En una continua actitud de "mal perdedor", continuen girats d'esquena a la necessitat de crear un nou Estatut, perquè són a l'oposició, i els sembla que no llueix prou.
I com la cosa va en aquesta direcció actuen amb inconsciència i el volen rebentar. En l'actitud egoista i repel•lent del que trenca el porró, perquè no està disposat a repartir el vi amb els demés. Se'n haurien de recordar que després de 25 anys de "pa i aigua" per la seva culpa, ara pot ser el moment de gaudir d'un bon vi. Amb porró i entre tots.

Només han estat els darrers vint quilòmetres, però n’hi ha hagut prou, tot i que els més espectacular s’ha comprimit en els darrers seixanta. El campionat del món de fons en carretera de ciclisme, ha estat espectacular en la seva part final. L’escapada als darrers cinc quilòmetres del final,de tres dels “pura sang” més qualificats del “peloton” internacional, el “grill” Bettini, Bogerd i Vinokurov, feia previsible un impressionat final comparable al de les millors proves flamenques de la copa del món. Entre els tres “monstres” el favorit era Paolo Bettini, per categoria, palmarés i moment de forma demostrat all llarg de la cursa i de la passada Vuelta. El gran grup venia tant a prop, que feia el final encara més “morbós”. No hi havia espai per especular i calia esbrinar quin dels tres “tindria” més morro d’amagar-se i guanyar a la fi. Cap dels tres ha especulat amb barra, ni cap dels tres tampoc a regalat res al contrari. Tot plegat ha possibilitat el gran grup s’acostés de manera imparable. No quedaven més de 300 metres quan els millors “sprinters” del grup, entre els quals no hi era Alessandro Petachi, han avançat com bales el tres escapats. Alejandro Valverde amb el seu espectacular final els ha superat. Però al grup hi anava un altra corredor molt complert, més expert en “clàssiques” i en cara més “sprinter”: Tom Boonen. No s’havia deixat veure al llarg dels 272 quilometres anteriors, però ha ensenyat les dents al moment just. Un autèntic “matador”. I què dir de Valverde, ha tornat a mostrar que està en la seva línia i que manté una progressió impressionant. Està cada vegada millor. Només li queda ser intractable a les contra-rellotges. Si acaba sent així, com deia avui un dels periodistes que retransmetia la prova, en lloc de continuar comparant Valverde amb Jalabert, se’l podrà començar a comparar amb Eddy Merckx, encara que pugui semblar un sacrilegi.

Aquesta és la frase que no he acabat d’escoltar aquest matí. Eren unes declaracions d’Ana Botella, a una emissora de ràdio estatal. Com és normal a les ràdios, la declaració era un fragment del total que havia dit i per tant, he suposat la part final del que explicava. Feia unes manifestacions sobre el recurs que el seu partit vol presentar en contra de la llei que permet el matrimoni homosexual. S’hi referia dient que la posició del seu partit no retallava res, ni tant sols anava en contra de cap llibertat. Ho justificava amb un xifres. Deia que des que la llei era vigent només hi havia hagut 22 matrimonis (no sé si es referia a Madrid capital, província, toda Castilla o la “Paña imperià”). A més ha afegit que els únics que retallen llibertats a Espanya són els que la volen trencar amb estatuts secessionistes. Li quedava dir: Como me dijo José Mari. O pitjor, Acebes.

La matinada de demà, no ens caldrà esperar a que ens ho digui la NASA. A Houston hi haurà problemes. I no només a Houston, diuen que a tot Texas. El més greu s’espera a la illa de Galveston, que pot quedar més remullada que una perola de cigrons en vigília.
Als que us agradi les imatges impactants de natura, natura salvatge i enfadada, no us perdeu les imatges que arribaran pels canals de noticies contínues. Si us ho voleu apuntar, el moment d’impacte fort s’espera a partir de les 8h d’aquí, de dissabte al matí. Depèn de les sensacions que sentiu, ja sabeu, en G.W.B. ha dit que els seus enemics gaudeixen amb l’impacte de la natura als USA. Podreu determinar en quin grau sou enemics. S’equivoca, qui per sobre de tot té enemics és ell.

La imaginació i la poca traça en escollir un tema millor, em porta avui a fer una càbala, que en cap dels casos pot ser veritat. Si més no, pot ajudar a entendre la greu situació que viuen els drets humans i el futur que els espera. L'actitut la església cristiana, ja sigui catòlica o ortodoxa, protegint criminals de guerra (en definitiva criminals) és inceíble.. Els casos del croata Dante Gotovina refugiat en un monestir de franciscans, i del serbi Radovan Karadzic en un d'ortodoxe, són vergonyosos, mirem com ens els mirem.
Que s'han cregut el vaticà i Benetton 16, protegint aquesta mena de personal?
El fons grisós que apareix al fons, en molts del comunicats coneguts d'Osama Bin Laden, em recorden el color de la nostra muntanya santa. Imagineu que Laden fos amagat al monestir de Montserrat? Qúè en pensarieu, per més catòlics de misa diària i hòstia periòdica que fossiu?

Primer va ser el SI d’Acebes, després el NO de la direcció i avui finalment el SI de Zaplana. El partit segueix fent cops de cua, que sense remei l’escoren a l’extrema dreta. Finalment el Si de Zaplana serà, perquè presentaran recurs contra la llei que regula els matrimonis homosexuals. És a dir, conclusió: Si algun dia tornen a manar anul•laran tots els matrimonis, en una mostra més de privació de llibertats.
El Reial Madrid no demanarà la repetició de partit de diumenge. Seria massa escandalós, que un dia que se senten perjudicats, muntessin un pollastre tant gros. Amb actituds com aquesta, algun dia tornaran a guanyar la lliga. Evidentment, amb l’ajuda arbitral de sempre.

Tot i els “magnífics” resultats de la jornada d’ahir, no es po dir que la joia dels pericos sigui complerta. Ja és mala sort, que una vegada que es posen per davant del Barça i el Madrid, la setmana futbolera només dura tres dies. Dimecres, classificació nova. Avui no tenia previst escriure i extendre la meva joia recomanant la lectura dels artícles de pericos com Tomas Guasch a As.com o de Sergi Fidalgo a e-notícies. Però deuen estar en baixa forma i no es manifesten. Només us queda buscar a elperiodico.com, l’article de Manel Lucas.
Que continui la ratxa.

L’altra dia el PP, va perdre l’oportunitat de reconciliar-se amb Espanya, amb Catalunya, amb la pau, amb la vergonya, amb els perdedors, en definitiva amb ells mateixos. Continuen posant distància. Els drets de conquesta i el lladronici, pel damunt de la propietat intel•lectual, de la vida privada de les persones i dels que és propietat d’altres. Però això, és el pa de cada dia. També la setmana passada ens van recordar que encara existeix una Espanya nacional i una de “roja” o perifèrica.

No pel fet de tractar-se de competicions europees de futbol, vol dir que les competicions organitzades per la UEFA siguin sinònim de qualitat i perfecció. Sovint els arbitratges són també molt dolents. El comportament dels jugadors incorrecte i antiesportiu. Les tàctiques i estratègies dels grans entrenadors, decebedores.
Us hi vareu fixar que l’entrenador del Madrid porta mesos contractant jugadors de caràcter defensiu, alguns a preu de “crack”, i que això no li ha servit per evitar que li clavin tres gols en 10 minuts?
És un il•lús l’entrenador del Barça, que pretén plasmar un futbol de fantasia amb quatre centrals (com Clemente) sobre el terreny de joc? Té el cervell gaire centrat l’entrenador de l’Espanyol, quan es passa mig estiu perseguint un davanter centre, i quan el té li fa picar tots els córners i les faltes de centrar?

El mitjans de comunicació s'han tornat a cobrir de glòria donant ressò a notícies que no ho són. No sé si ho heu seguit, però resulta que "des d’ara" s’ha detectat que els execessos fan mal. I hòstia! Si que en tenen de raó. Tanta, que tots els donem la raó. Però podien estalviar-se la feina. Ja ho sabíem.
Fer més esport del compte pot ser perjudicial pel cor. Conduir més hores del compte afavoreix la son i el accidents. Menjar caramels espatlla les dents. Si pixes fora de test et pots esquitxar el peus. Esterrecar-se al sol pot provocar melanomes. Llegir i fer-ho a les fosques ens espatlla la vista. El futbolistes freqüenten els podòlegs. Oi que ja ho sabíeu? Doncs qualsevol dia d’aquests hi tornarem. Això si, sempre amb l'aval d'un estudi científic. No hi ha encara prou coses desconegudes on els científics puguin concentrar els seus estudis?
Quins collons!

La setmana passada me'n reia de les ridícules declaracions d'Artur Mas, injuriant al govern plural de Catalunya amb l'excusa de revisar el passat.
Des d'aquell dia hem tingut notícia de dues revisions que no han estat precisament del govern plural. Han estat de les que fan mal i que tot i jutjar les males formes del govern passat, les conseqüències les hem de pagar tots, i en primera persona el govern plural.
Ja fa anys, que grups de caire ecologista i conservacionista, com el Grup de Defensa del Ter, denunciava la pèssima gestió de l'aigua i la seva contaminació a la conca del Ter. També altres grups com IPCENA criticaven obertament la mala gestió en espais d'interès natural, com la que permetia a Vaqueira Beret guanyar terreny a la natura a la Vall d'Àneu.
Doncs, tot s'ha aclarit. Les denúncies han estat finalment escoltades per la UE. A veure si el senyor Mas recrimina també a la UE que revisi les actuacions incorrectes dels governs regionals. També estaria bé, que el vell president es disculpés.

Després de molts anys fotent pena continua, ahir Mariano Rajoy va dir alguna cosa amb sentit. Mirar al futur i oblidar els complexes del passat. Oblidar Aznar, oblidar actituds anti-democràtiques, reconèixer què va passar de l’11-M al 14-M. Va estar prou encertat. Però tot plegat va ser un miratge. Espe es va refregar amb els tics de sempre. Va tornar al 36. Una España roja i otra nacional.

La d'avui es diada de tornada a l'escola, ja se sap. I la d'ahir va ser jornada de suplements. Tot els diaris ens van bombardejar amb els nous col.leccionables que acompanyen els suplements dominicals.
Als que ens agrada el tema de la gastronomia, vàrem seguir amb especial atenció el que ens presenta elperiodico, sota el títol de "Catalunya està boníssima".
El primer fascicle promet força. Ja acostuma a passar amb els primers fascicles. Els d'aquest col.leccionable se'n han assegurat, començant amb una de les comarques amb més recursos en aquest sentit. Productes veritablement autòctons i cuiners com Miquel Màrquez, que es mantenen a la cresta, sense renunciar, maltractar ni ridiculitzar productes de gran noblesa gastronòmica. Només pot donar un bon resultat.
Em temo, que serà difícil mantenir aquest nivell tant alt, a mesura que ens acostem a les comarques de l'entron metropolità, on amb prou feina hi ha espai per que s'hi cultivi gran cosa, i on s'hi estila una cuina cada vegda més depsersonalitzada on colors i arficis, passen al davant de gustos i aromes. On ja es més habitual trobar restaurants que ofereixen una escuma trangènica de bolet japonès, que un cap i pota amb aspecte, gust i aroma de cap i pota.

Per alegria d’algun ja fa dies que no escric de ciclisme. Avui, el que em sap més greu, és haver-me perdut la fabulosa etapa de la volta a Espanya que s’ha corregut avui a Astúries. Pel que llegeixo a les cròniques que hi ha a la xarxa, l’etapa ha estat d’aquelles que en el ciclisme actual només les podem veure cada “x” anys. Segurament des de l’atac de Pantani a Ulrich, l’any abans que Armstrong guanyés el primer Tour, em sembla que al 98, que no se’n havia vista cap de semblant. Espero que algú me’n expliqui més detalls per gaudir-ne, encara que sigui de “segona boca”. També em sap greu per Denis Menchov, em sembla un ciclista molt seriós. Llàstima que no tingui un equip on recolzar-se a les etapes de muntanya.
També m’he perdut la celebració al Parc de la Ciutadella. L’he vist als resums informatius. Per solemnitat, homenatge i dignitat, la Tura té raó, quan diu que les diades d’abans no tenien res a veure amb el que es fa ara. No sóc amic d’himnes i banderes, però el que es fa a la ciutadella s’assembla més als països avançats, que el que es fa a la Castellana.

Al llarg de la vida hem viscut prous experiències que ens condueixen a desconfiar del tòpics. La darrera experiència em porta allà mateix. És més, em porta a pensar que, més que tonta, és boja i desorganitzada, per més empremta "borderline" que hagi pogut deixar el pas de Barrionuevo, Rajoy i sobretot Acebes, pel ministeri de l'Interior.
En el periòdic i irrenuciable tràmit d'identificar-nos cada "x" anys com espanyols, a través de diversos domucuments identitaris obligatoris, decideixo optar per la rumorologia, o la ja patentada llegenda urbana, que assegura un tràmit més ràpit si ho fas en un "centre expenedor" d'una ciutat més gran (tipus Sabadell o les grans ciutats del Barcelonès i el Baix Llobregat). Per proximitat al lloc de treball opto per la de Sant Ildefons, a Cornellà. "M'escapo" de la feina. Després de dues hores sota un "sol de justícia", apareix "l'expenedor de torn" i avisa de l'existència de no sé quins problemes a l'scanejador informàtic. Conclusió, no veu clar que en tot el matí es pugui resoldre tota la feina pendent. L'home no se'n està de res i ens reconeix que l'avaria ve del dia anterior. És a dir, feia hores que ho sabia, i contava amb prou temps per avisar-nos.
Buscant refugi en un altre tòpic, que es reflecteix a la frase feta "val més dolent conegut, que bò per conèixer", trio un dia de les vacances per matinar i anar al "centre expenedor" més proper a casa. Aquí la descoordinació es converteix en esquizofrènia. Les escenes que es poden viure des del carrer mateix, de les set a les nou del matí que és quan comencen a repartir "targes", són pròpies d'una altra època.
Locals i forasters (estrangers), som tractats per separat en un detall de bona organització, però a la vegada, de diferent manera en una mostra de xenofòbia. Maltractats els uns, i maltractats els altres. Puntualitzem però que tots aquests defectes són únicament imputables a "l'expenedor". En concret, "l'expendor" de la porta, el que se'n carrega d'informar a la gent dels tràmits i altres detalls.
Per entendrens, l'home ordena la formació d'una cua en direcció Roger de Flor (els estrangers) i l'altra en direcció Sant Jaume. Per no sentir-se pressionat, reorganitza les cues i en lloc de fer-les arrencar des de mateix número 24 del carrer Isabel de Villena, desplaça els ciutadans per tal que facin cua en un punt més allunyat: Uns davant els números 20 i22, i els altres al 26,28 i següents, al.legant que el molestem i que ens recolzem en unes tanques pseudo-cromades estratègicamnet situades davat "l'expenedoria". Vaja, desplaça les molèsties al veinat i als seus comerços.
No prou satisfet amb la mesura imposada, l'home surt una i altra vegada, per demanar-nos que ens porterm bé, si no s'enfadarà... El cert és que als estrangers els arriba a ensenyar la mida i el gruix de la porra antidisturbis, tot comentant "...a estos, si no se les enseña esto....". Mals modos i mala educació. Un pèl d'esquizofrènia.
A les nou en punt, un altra expenedor surt a repartir números, diferenciant els ciutadans que precisen les identifiacions domèstiques o internacionals. En pocs minuts, passem els primers. Em recomepensa veure que dins hi ha amabilitat, velocitat i el reconeixement, per part dels seus companys, del trist paper que ha interpretat "l'expenedor porter" durant un parell d'hores.
Si per passar la revisió tècnica dels cotxes, anar al centre de salut o reservar qualsevol altra dret dels ciutadans, funcionem a base de cites postals o telefòniques, perquè en tot aquesta història ens tenen tant mal organitzats?

Els desatres més recents i encara inacabats de l'administració Bush, són difícils de calcular i valorar. Convindria un anàlisi crític i recopilador, a l'estil Michel Moore. On deu ser Michel Moore? Resseguint les clavegueres?
Espero inquiet, si s'ha produït, el seu darrer retrat de Bush.
Mentre tant, i per fer boca amb una cosa ja molt rosegada, us recomano una web de Mataró, de gran distracció, ara que s'acosta un nou aniversari del 11-S. http://www.amics21.com/911/Informe.html

UI, QUINA POR!
"No pot ser que les decisions en matèria d'electricitat i hidrocarburs estigui en mans dels catalans(tripartit)". Ho ha dit Zaplana( o així se'l interpreta) al voltant de l'amenaça monopolitzadora de Gas
Natural. Només li calia puntualitzar "catalanes, rojos y masones".

Fa dies que sento parlar Artur Mas, del que ell anomena, l'aspecte revisionista de la gestió de l'actual govern plural de Catalunya, en vers a la desafortunada gestió dels seus predecessors.
Hem de suposar que qui pren les regnes del pais a més de mirar endavant ha de corregir els errors del passat. Pregunteu doncs als veins de Flix, que van viure 23 anys sense tenir la certesa que estaven envoltats de verí i que només fa un any que ho saben. Un any després, gràcies a un d'aquests aspecte tant perniciosos que insinua Artur Mas, s'hi està posant solució.

Es confirma que Rodríguez Ibarra ha acabat les vacances, cosa que com tots sabem mai porta implícit que treballi. Ja va ser le setmana passada.
El cert és que ha tornat a obrir la boca. I com sempre ens ha tornat a recordar que existeix. I quan pensem amb ell, ens posem d’un sobtada mala llet.
És aquell moment en que ens recordem que ell, i tots els extremenys que pensen com ell, s’haurien d’agenollar-se quan parlen amb nosaltres, ja que mai han flexionat l’esquena, ni s’ha agenollat per pencar, caldria que ho fessin quan parlen amb els que el mantenim sense protestar.

Estudis científics ens han vingut a demostrar el que molts imaginàvem. El genoma de l’home i el ximpanzé, coincideixen en un 99%.
N’hi ha que deuen estar només al 99 i d’altres al 99’9%, però en definitiva som molt similars al ximpanzé i al altres primats. De fet contemplant el físic i el comportament de personatges com Roberto Carlos, se’n pot tenir una evidència palpable i arribar a parlar d’aquell tema tant debatut de l’eslavó perdut.
Quedem esperant el percentatge de coincidència entre l’home i el porc. Tots tenim al cap més d’un eslavó, que pel seu comportament diari i fins i tot aspecte físic, encaixa perfectament en aquest paper.

A la infinitat de carències, que li han sorgit als mega-potents USA, se’n hi afegirà indiscutiblement una, i de manera massiva. Serà se’ns dubte una autèntica epidèmia d’autoestima entre milions de ciutadans. Feu-se’n càrrec, després d’anys vivint i creixent en un lloc on els han fet creure que era, poc menys que el paradís, veuen i viuen tot això. El món els cau al damunt, i no només de manera simbòlica.
Les malalties de “coco” poden ser moltes i variades. Lo del Vietnam (post Vietnam) va ser un joc de nens, al costat del que pot ser això.
El número de morts és en aquest cas incalculable, primera i irrecuperable dolença a tractar. El “dimoni” en persona, Castro, saltant qualsevol mena de bloqueig establert o per conèixer, els ha ofert ajuda mentre presumia que els fenòmens naturals que contínuament assetgen el cor del Carib se superen a Cuba, pobrets però alegrets. Milers de Louisinans es plantegen emigrar cap a Texes, malviuran amb molts mexicans. Quan el govern, un govern com cal, estipuli com han de treballar l’exèrcit en aquesta mena d’emergències massives, hi haurà baixes a les casernes. Malalts, i més malalts mentals. Feina i més feina. No vull ni pensar què pot passar quan Al-Qaeda comenci a reivindicar els ciclons tropicals.

Sense la necessitat que Lapotra aparegués a cap d’elles, les principals notícies del informatiu televisat d’aquest migdia eren un autèntic desastre. Evidentment diferents tipus de desastres.
El que preocupa, o no, als nord-americans és molt potent i ens dona una mostra clara del com són realment moltes coses en aquells país i de quina mena de personatge tenen al front. Estil Aznar. Capacitat Aznar. Intelligència Acebes. Patxoca Alvarez-Cascos. Infalibilitat Fraga. Vaja, una mena de 5 en 1.
A banda dels pobres ciutadans de les poblacions més perjudicades, avui he sentit alguna persona explicant alguna cosa amb sentit. Era un representant de la creu roja. Es parla de 10 mil morts, d’un govern que ha trigat cinc dies a reaccionar davant un fet que, Tomàs Molina i companyia, feia dies que ens avisava. Hem vist l’arribada del poderós exèrcit. Poderós i pressupostàriament milionari exèrcit, que ha estat ociós fins que se li ha ordenat actuar. No cal que us expliqui com hauria gestionat la situació una persona amb cinc dits de front oi?
Però, no cal anar tant lluny per reclamar cinc dits de front. Els nostres polítics segueixen sense adonar-se’n que els ciutadans volem que es fotin d’acord, una puta vegada, en posar el fil a l’agulla en el tema de l’estatut i que no emmerdin més la troca amb la txorrada de les celebracions de la diada.
No sé si els ciutadans i el polítics catalans seran tant ocurrents com els nord-americans a l’hora de buscar una explicació al que passa. Els nord-americans parlen d’un “càstig diví”. Lluny d’ocurrències teològiques, suggeriria si el càstig o la venjança que prové d’una natura que ja n’està fins els collons de ser maltractada, en especial pels que es pixen en els protocols de Kyoto.
La tercera notícia feia referència a que ha augmentat l’índex de l’atur, coincidint amb l’estiu. Fins ahir ens havien explicat que en aquesta època, a base de treballs temporals i tal, el resultat era un altra. Avui en han explicat que no. Diu que és tant habitual que no se quina mena d’empreses i sobretot el ram de la construcció, es rescindeixin contactes quan arriba l’estiu. Segurament una cosa i l’altra és veritat, però el que és evident és que l’índex ha pujat de valent, quan en altres anys es comentava tot el contrari. Males notícies. Esperem que demà siguin millors. A veure si algú fa obrir els ulls als nostres polítics o els explica que els que els votem, els que els paguem, volem solucionin la seva feina amb astúcia.

Suposo que ho bastant clar a qui em refereixo. Acebes i zaplana no han encara tornat a "fer de les seves".
Fa setmanes us vaig enumerar moltes de les tonteries que acumula Joan Laporta, alies Lapotra, des que va assumir el protagonisme que té. Ridiculeses, reaccions imbècils, enormes cagades.
Fa just 24 hores, culminava la darrera. No ell, si no tot el que ell ha negociat les darreres setmanes. Ens va intentar fer creure que el seguit de negociacions que va mantenir amb Del Nido al voltant de Saviola, eren immensament beneficioses pel Barça, si les comparàvem a les que oferia l’Espanyol. Si tenim en compte que l’Espanyol pagava sencera la fitxa i el Sevilla no, vàrem interpretar que Lapotra havia aconseguit els favors de Del Nido en qüestions com el tancament del Camp Nou, i el fitxatges desitjats de Batista i Sergio Ramos. El fitxatge de Batista pel Madrid ,va coincidir o fins i tot precedir, la part final del tema Saviola. Es podria arribar a interpretar que no va ser-hi a temps. El tema Sergio Ramos no té excusa. Situacions com aquesta ens poden donar, una vegada més, pistes del grau de imbecil•itat d’algunes persones.
A veure si “el bon rotllo” amb Del Nido, encara ens portarà una nova sorpresa.