Si et creus que el propòsit dels que podem presumir d’un bon tarannà és que us tanquin quatre emissores, ets molt pretensiós.
El fet que una emissora respongui a les inicials COPE, OR, SER, RAC o qualsevol d’altres no pressuposa cap mena d’alèrgia. L’única que cosa que volem els demòcrates és que tu, Federicu, i els altres quatre imbècils que utilitzeu sistemàticament la mentida i la calúmnia per expressar l’angoixa que us provoquen els avenços democràtics que es produeixen al vostre entorn, plegueu. Plegueu, o que us fotin al carrer, o us portin davant els tribunals.
Que ens deixeu, carai! I deixeu de donar mal nom als professionals que treballen a les vostres emissores i que estan mal considerats, només per la mala imatge que doneu.
Poc a poc, caldria que ens deixéssiu. Pel meu parer, l’exemple xinès, seria bo. És a dir, us en podríeu anar tots a Ceuta, Melilla o Fuerteventura i formar allà una cosa similar a Taiwan. Es podria dir “La Espanya facha, indisoluble, cavernaria i anticontubérnica”.

El PSC i en concret el seu diputat i potamveu, Miquel Iceta, han demostrat estar plenament actius en reaccionar davant les injúries d’Acebes i la plana major del PP.
A veure si com preconitzava Opinen3i4, l’altra dia, els serveis jurídics del parlament troben alguna manera de portar Acebes davant els tribunals, i al darrere, els que li riuen les gràcies i li donen la raó com Rajoy i Aznar. Cal aprofondir en aquestes iniciatives i acabar per acorralar Jiménez Losantos, que es el mestre de tots plegats en vomitar metàfores calumnioses.

Dies enrere ja us escrivia que aquest Estatut descafeïnadet que ens han preparat els nostres polítics tenia la virtut de poder ser acceptat per totes les forces democràtiques i que era la gran oportunitat de Zapatero per posar en marxa la seva idea federalista de l’estat.
També insistia que en la mesura que l’Estatut fos menyspreat i maltractat, estaria més propera una clara i seriosa reivindicació de independència, que estaria liderada pels nostres fills, conscients i coneixedors de pèssima experiència viscuda pels seus pares i els seus avis, en el reconeixement de la identitat nacional de Catalunya. I seria de desitjar que no ho assolissin mitjançant la violència.
De cara aquest dia tant esperat, no ens vindrà malament, gens malament, que haguem estat capaços de superar tots els boicots soferts i els que ens queden per superar.
Si és tant clar que els resultats econòmics, són l’aspecte en que més es desconfia d’un procés de independència, superar els boicots preconitzat pel PP des de les espanyes, ens anirà de conya.
Si els boicots serveixen per a que els empresaris catalans es vagin acostumant a obrir mercats per Europa, tot això que hauran après per quan arribi un altre Juny...i, els altres, que es vagin acostumant a beure “burbujas cantosán”.

El cap de setmana passat, em mostrava indignat amb el que se suposava que era un recull dela gastronomia de l’Alt Pirineu.
La guia d’EL PERIÓDICO dedicada a la Cerdanya i Andorra, mostrava profundes mancances de sensibilitat en el contacte amb el més pur de la nostra cuina. Per poca sensibilitat o errònia transcripció, la recepta de cèlebre trinxat, tenia un equivocació conceptual. Alguns del cuiners escollits tenen molt poc que ensenyar.
El darrer fascicle de la col•lecció ha sortit aquest cap de setmana, i te un caire totalment diferent, tot i referir-se també a dues comarques del l’Alt Pirineu. Si senyor!

De la mateixa manera que des d’aquesta web es defensa que el seguit de insults i calúmnies que vomita cada dia Jiménez Losantos, haurien de ser motiu suficient per poder empaperar amb les denúncies el més gran dels palaus. Les rucades que deixa anar Acebes, mereixen el mateix grau delictiu. Com es pot vincular el que es fa al Parlament de Catalunya, amb la trajectòria d’una colla d’assassins?
Aquest home obsessionat amb atorgar-li més poder del que te a ETA, acostuma a interpretar un paper que el deixa com un gran imbècil davant la opinió pública. I totalment avocats en no deixar-lo sòl, la resta dels seu partit li segueix el corrent. Però, ja se sap, si vols ser del PP has d’empassar-t’ho tot. Tot el que va intrínsicament lligat a l’extrema dreta més reaccionària. Tot el que demostra al PP. I qui es faria del PP? Doncs només se’n hi poden fer el feixistes més nostàlgics del franquisme o persones sense sentiments, inconscients o desmemoriades.
En el profund procés malaltís d’un Alzheimer galopant del seu líder, avui el CDS s’ha fos en el PP. Elemental.

Als darrers mesos de l'any, algunes guies gastronòmiques, com ara la Michelin posen nota. És moment de diferents celebracions per part dels estrellats. No em sembla malament que ho celebrin, però tots plegats hem de tenir molt clar que l'elecció està feta a conseqüència del paladar i la butxaca dels que la fan. És informació escrita sobre gustos, encara que es digui que sobre gustos no hi ha res escrit. Per tant cal refiar-nos del nostre paladar i del que ens digui gent que sabem quin paladar tenen. Paladar difícil d'enganyar i moralitat a prova de regals.
En el capítol d'opinions sobre gastronomia, hi podem incloure tot el que els membres de la Penya Calipo escrivim a la nostra web www.penyacalipo.com. Però, no es pot analitzar de la mateixa manera. Allò és molt més seriós i rigorós. El que es pot analitzar a partir del que es pot llegir a www.penyacalipo.com , és ben diferent. Són les impressions d'un àpat. Impressions d'una dotzena de paladars que no es casen amb ningú i que no tenen cap complexe a l'hora de posar una nota més baixa a un "mitxelinero estrellat", que a un cuiner de menys renom o, fins i tot, a un no professional.
No entraré en detalls sobre si la distribució d'estrelles d'aquest anys s'ha fet bé o no. Segurament que s'ha fet en consonància als "inspectors" que han tastat el menjar de molts d'aquets restaurants. També alguna deu respondre a pressions, i perquè no, suborns. S'ha celebrat molt que una dona catalana hagi rebut tres estrelles. No m'extranya, tot i fer-se'm antipàtica, la de Sant Pol, s'ho deu merèixer. Com també es deu merèixer baixar nota Arola, i la Penya Calipo en pot donar fe. El nostre darrer àpat a l'Abellán, l'Arola i el Fabes "petit", va deixar molt que desitjar. Més que estrelles, mereixien aquelles nits, estar estrellats.
De la guia de "lo mejor de la gastronomia" cal destacar que Ferran Adrià continui a dalt de tot, tot i la catalanofòbia que traspua tot el que ve de Madrid, i que allà ja fa molts dies que aposten fort per un tal Dacosta. També s'ensuma a la seva web, que els comença a emprenyar que Santi Santamaria col•leccioni estrelles en la mateixa mesura que obre nous negocis. Veurem fins on arriba el boicot. Per començar ho engloben tot com a cuina espanyola. M'agrada més parlar i degustar les cuines com a basques, gallegues, valencianes, càntabres, catalanes, andaluses, i s'hi m'apureu més, localitzades com ara l'empordanesa o pirinenca. De mar, interior o muntanya. Humit o secà.

Ni una cosa, ni l'altra.

De sempre m'han agradat i he estat practicant de diferents activitats en mig de la natura. ja sigui a "quatre gates" perseguint cargols, espàrrecs o bolets, a dues pasejamt tranquilament, o pedalant al damunt d'una bicicleta. Tot els que són activitats motoritzades fòra de l'asfalt, m'han semblat perilloses, si no es fan per pistes o camins condicionats i preparats per acollir vehicles i motos.
De les activitats que practico i considero gens perjudicials, sobre la d'anar en bicicleta en voldria fer alguna puntualització. He llegit i escolat ecologistes dels més "puretes" assegurar que la bici també és perjudicial en el corriols. No ho tinc gens clar, ja que aquests corriols, el que necessiten és que de tant en tant els utilitzem, per tal que no desapareguin.
De tota manera, si que he comprovat que l'aglomeració i la competició de bicicletes per aquest corriols, si que els canvia la fesomia. El cap de setmana passat, a la Roca del Vallès, es va córrer la cursa anomenada "La Prehistòrica". Quatre dies abans que se celebrés vaig passejar per una part del recorregut. Quatre dies després hi he tornat. La fesomia dels corriols més emboscats ha canviat. No poc ja dir que és exagerat culpar a la bicicleta d'aquest mal. Però, està clar que l'aglomeració i la competició, li fan mal. Es tracta d’un cas concret, però prou explicatiu.
Dels mateixos boscos us podria posar altres exemples, del tot contraris. Recordo un camí, de l'amplada suficient per al pas d'un cotxe, per on fa uns vint anys s'hi podia passar amb una bona tracció als dos eixos. Avui, el camí (d'uns 600 metres de longitud i un pendent del 40%) ja no exixteix. És bosc i bardissa. En aquest punt hauria fet falta que algú hi hagués passat prou sovint, per tal que el camí no quedés invisible. El debat sobre la mesura en què perjudica l'acció de l'home, i les seves andròmines, la natura és molt discutible i conta sempre en postures a favor i en contra.

Ara torna a tocar parlar de seleccions nacionals. L'hoquei català i el seu futur com a selecció, torna a estar en mans de les Federacions d'Hoquei de tot el món i en especial de la espanyola. És de suposar que si està en mans del altres, el futur és complicat. Si s'aconseguís, la feina dels que ho porten entre mans, haurien de ser eternament reconeguts.
És molt difícil. És dificilíssim. Dins el caràcter universal, i en el món de l'esport encara més (per més fair-play i barons de Coubertain) no es podria mai reconèixer que s'acceptés a un grup d'esportistes millors, de manera que de cop i volta encapçalessin el rànking mundial. Per posar un exemple, és com allò del mirall de la bruixa que li pregunta cada dia si hi algú més bonica, per eliminar-la quan aparegui. Al mirall de les millors seleccions del món hi ha aparegut, quan se'ls pregunta si existeix una sel.lecció millor, sempre la mateixa resposta: Catalunya. Quan aquest missatge apareix al mirall de la selecció espanyola, el temor és total. Un missatge més enverinat que tot l'articulat de l'Estatut. Espanya doncs, ha de tenir per força el suport de Portugal, Argentina, Itàlia, França, Holanda.....Tot els que algun dia han somniat ser els millors, no ho podrien suportar. I menys els espanyols, que haurien de buscar jugadors a no sé on. Continuo sense saber que tal juguen, Acebes, Zaplana i Rajoy.

Aquests dies ha estat moment de commemorar la mort de l'assassí Francisco Franco. Se li ha dedicat molt espai mediatic. No era per menys. Ja són 30 anys. S'ha preguntat a personatges notoris de la nostra societat, com recorden aquells dia, què feien en aquell moment, què van sentir....
El cert és que clamorosament, tothom ha manifestat sentir més o menys alleujament, en el moment de produir-se la mort i molt optimisme, pel que feia el futur.
Avui, es compleixen 30 anys també, de la coronació del ciutadà Joan Carles. No sé si els mitjans de comunicació tindran collons de preguntar a la gent el que va sentir i etc. Tampoc sé si els personatges tindrien collons de dir la veritat. Ni els mitjasn de comunicació de publicar-ho. Qualsevol de nosaltres en pot fer un resum. Tots els que llavors ja sabiem llegir i escriure, podem explicar què sentia la gent. El cert és que a la gent no li fotia gaire gràcia. No es podia esperar gran cosa d'un "ocellet", escollit per l'àliga assassina. Ningú creia que el futur fos massa esperançador. Ni tant sols després del respectuós, però relativament atrevit discurs de presentació, mentre l'assassí encara no era enterrat. No les teníem totes. Tampoc les teníem totes quan tenia que escollir entre tres o quatre homes del regim, qui seria el cap del govern transitori. Quan el va escollir, tampoc ho teníem clar. D'entrada va sortir mig bé, però els tics d'un país totalment democràtic, encara avui no els hem assolit. El paper diari de l'església, els polítics del PP i els seu entorn mediàtic, ens fan dubtar que realment s'hagi superat tota la porqueria del feixisme, i encara menys, quan no sabem ben be del tot, cap a quin cantó pixa l'hereu de la corona.
Quan unes ratlles més amunt, poso en dubte el paper dels mitjans de comunicació a l’hora de parlar de la monarquia, aquest mateix matí la cadena SER ens posava un clar exemple. Feia una enquesta entre els oients demanant si es consideraven monàrquics o joancarlistes. Quina manera de fer el pena! Està clar que l’única pregunta que ens pot interessar, i que podria ser aclaridora seria: Vostè es considera o és partidari de la Monarquia o la República.?

Esverat, em queixava l’altra dia. Temia que les guies gastronòmiques, dedicades aquest cap de setmana, entre d’altres, a les terres Pirinenques de L’Alt Urgell, la Cerdanya i Andorra, no recollíssin en essència els valors d’aquestes cuines, i que se’ns presentessin maltractades per cuiners de fama immerescuda o nouvinguts que no han mamat de la cuina mare.
La presència de grans cuiners com Joan Pallarès i Carles Flinch, no està acompanyada per gran cosa més a destacar. S’hi troben a faltar els tocs mestres de Rosa Sort, Lluís Dolcet, Eudald i Frank Vila, entre molts d’altres.
A banda dels plats clàssics, que tenim tots presents, està clar que tot el que són innovacions, no han de renunciar mai als productes més pròpies de cada racó del país. No pot ser, que en un excés de creativitat o modernitat, es col•loqui en l’apartat de cuina d’autor un milfulls de sardina, mozzarella i carbassó, i a més a la foto hi apareguin albergínies, en lloc de carbassó. Hi ha coses que no tenen remei.
Evidentment, després de tants anys desmamat, dels articles “passant per caixa”, de Nestor Luján, hi ha un cuiner que no ha trobat el nord. El sardineta del Cadí.

Un missatge que m’ha enviat aquest matí l’amic Xavi, resumia la impressió que ens va deixar el partit d’ahir.
De fet el que vaig poder veure mentre cuinava i em cruspia unes orades a la donostiarra, em va deixar clar que l’equip de Luxemburg (ja no són ni l’equip d’Espanya), és un desastre. El missatge venia a suposar que l’efecte Robinho ha estat una estafa en tota la regla a l’adinerat Florentino i que ara els seu problema només el pot resoldre Ronaldinho.
El cert és que encara no sé quina classe de futbol amaga a la seva carn esportiva, aquest Robinho. Fins ara, només hem pogut evidenciar quatre saltirons i el seu aspecte “babe face”. Una mena d’adolescent que encara no ha superat un físic setmesó.
Amb els diners que deu cobrar, no tindrà problemes en pagar-se bons sopars d’ous estrellats que tant de moda estan als madriles, un garrinet, o anar a l’Asador a fotre’s un gran costelló o un peix fet a la donostiarra.

Bacus Calipo

En motiu dels deu anys d’existència de la Penya Calipo, a algun dels seus membres més inquiets se li va acudir que seria moment que el grup s’acollís a un símbol, marca, mascota, ésser, objecte o divinitat, que els representés en la seva més ampla magnitud.
Tot plegat ha coincidit amb la troballa al bell mig de Granollers d’una imatge d’una deïtat. Bacus efeb.
Ni que hagués estat fet expressament! Bacus no pot ser mai un símbol menyspreat per una Penya Gastronòmica. Al contrari, la cosa no pot venir més quadrada. A més, trobada a Granollers. Origen, bressol, present i futur dels Calipo, res que passi en aquest punt del Vallès, ens pot deixar indiferents, i menys Bacus.
La imatge del déu, trobada a Granollers, formava a més, part decorativa d’un element tant important per al plaer gastronòmic, com ho és una taula d’un menjador. Eureka!
Déu de la vinya, l’orgia, l’èxtasi, tragèdia i dansa, el símbol dels calipo, no podria ser altra.
El President Fundador de la penya Calipo, Jaume Nadal, ja treballa en l’adequació del cap del déu en el nostre símbol i marca.
Per donar un caire més contundent a l’adopció de Bacus com a símbol dels Calipo, la Penya ja està començant tràmits amb el Museu Granollers per oficialitzar aquesta filiació. No es pretén cap mena d’exclusivitat.

En arribar aquestes dates en què es conmemora la mort de Francisco Franco Bahamonde, seria moment de demanar al mitjans de comunicació més imaginació i riquesa lingüística a l'hora d'adjectivar al protagonista de l'aniversari. En dir o escriure, el dictador, ens quedem tant tranquils. És encertat, però insuficient. Tots sabem que, el personatge també va lligat a altres atributs, com els de invasor, assassí, torturador, lladre, feixista, represor-reprimit, "cap de ruc" i tants d'altres.
> Em temo que si entre els demòcrates, no fem tots plegats un esfoç en aquest sentit, els nostàlgics ens conduiran a recuperar als sobrenoms amb els quals era conegut aquest personatge, com ara Generalíssimo o Vigía de Occidente.

Vaig saltar del llit. L'altra dia al matí, vaig reaccionar sobtadament i em vaig aixecar automàticament en sentir "Franco vuelve a Melilla". Collons! Això s'avisa.
El titular tenia mala llet i el meu estat era somnolent. Era ficció. Ni tant sols es tractava de la mòmia de l'assassí. Era una estàtua d'aquestes que fa ja més de 25 anys haurien d'haver desaparegut, fins i tot del cementiri.
Diu que la van retirar per unes obres, tot advertint que ja no tronaria, però, una vegada fetes les obres la van tornar a posar. A Melilla segueixen fent mèrits per seguir, no només geogràficament a Àfrica.
El que va passar a Melilla em recorda molt que ha passat a tot l'estat. En el seu dia vàrem fer l'esforç d'oblidar-lo. Aprofitant les obres de reconstrucció democràtica el vàrem apartar del nostre cap, tot pensant que no tornaria quan acabessin les obres de democratització. Però sorpresa, ens el van tronar, igual de xulet, baixet, amb bigoti més poblat i molt més cabell. Vàrem trigar vuit anys en alleiberar-nos de nou. A veure quan triguen a Melilla.

Veient la problemàtica laboral de SEAT, i comprobant la sobtada afició per les falles que han experimentat elsfrancesos, se'm fa dificil pensar que els pròxims mesos, marques com Renault, Citroen o Peugeot, entrin en crisi.

Collons, em puc moure?

Avui ha estat un d’aquells dies en què tenies por que el gafe que ens sobrevolava, s’encapritxés de nosaltres. Hem començat amb el despreniment del túnel de Sant Esteve d’en Bas. A Rivesaltes DO, han mamat aigua per un tub. Ens hem assabentat que les avionetes tornaven a volar sense massa restriccions sobre el Vallès. Les antiquíssimes muralles romanes de Tarragona cedien, tot desafiant el recent nomenament de Patrimoni de la humanitat (fins quan?). Una parella de iaios apareixien morts al Geriàtric de Manresa. Una col•lecció de caps de fibló, sobrevolaven la nostra closca. L'Altària descarrila a Montblanc. Una tèxtil de Castellvell i el Vilar, sofria una ensorrament de teulada. A Maragall l’he notat negativament enigmàtic respecte a l’Estatut. He llegit un artícle (no sé a quin diari, ni recordo qui ho proposava) que amb bon criteri, rebutjava la proposta d’Herrera, de convertir el “Valle de los caídos” en museu de la memòria històrica (defensava que calia ensorrar-lo. També m’agrada la idea)
No ha estat un dia per fer broma. No sé si abans d’anar a dormir tindrem algun altra ensurt.

Fa dies que no us escric sobre les guies gastronòmiques del Periódico. Una de les guíes que apareix aquest cap de setmana és la de La Cerdanya i Andorra. Estic encuriosit per saber a quins cuiners s’encomanaran, per la por que ja he expressat en altres ocasions que tinc. Por, que surtin quatre il•luminats fent “mariconades” que no tenen res que veure amb el que entenem per cuina de sempre, feta amb productes autòctons i tal...
Avui però, en el programa cuines(tv3)hem tingut un avanç. Ha sortit un paio afrancesat, que es veu, que és el que representarà la cuina andorrana a la guia. No recordo com es diu. El impacte més fort, ha estat en el que ha fet. Un plat que sortirà en la guia i que entre els ingredients conta amb productes tant “nostrats” com la iuca i la patata lila xinesa. Un dels processos que ha utilitzat amb tota la naturalitat del món, és el de l’escuma, feta amb aquell aparell on s’hi aplica aire comprimit o gas. Molt típic.
No tinc res en contra de les innovacions a la cuina, però no és el lloc on utilitzar-la. Podrien publicar un fascicle futurista o només dedicat a les proeses de l’Adrià i companyia. Tampoc trobaria aquesta escuma tant descabellada si fos feta amb sabor de col d’hivern, de trinxat o de nap de talltendre. Fins hi tot, acceptaria que fos coronada d’una píndola, això si, un pídona o una càpsula que comprimís el gust de la rosta.

No sé quants milions de persones, no se quants milions de carques, segurament dilluns el Jiménez Losantos ens dira que cic o sis milions al carrers i 55 des de casa. Tant se me’n fot.
La protesta és incongruent i anticonstitucional. Volen obligar el discurs únic de l’evangeli entre la mainada. Demanen llibertat d’elecció. No ho entenc. Precisament es deixa triar que qui vulgui s’hi apunti. Per contra els emigrants més humils no poden escollir a quina escola anar, perquè el racisme de la dreta catòlica més fatxa, es basa en el poder adquisitiu de les persones.
Si els que encapçalen la manifestació són un referent polític, mora i intel•lectual dels que protesten i del contingut de la protesta, ja m’hi cago. Capellans “retros”, Acebes, Zaplana, una ex-miss món.... I resulta que entonen un himne escrit per un seguidor d’una església que no és la catòlica.

Una de les característiques d'una de les musiquetes que més he odiat a la meva vida, és l'anomenada marcha ganadera (el nom deu ser dedicat als rucs que la segueixen). Un música que sobreviu amb la pena de ser el himne d'Espanya i amb la incongruència de no tenir lletra.
Per no agradar, no agrada ni als espanyols. Diu que se senten amb inferioritat, quan en les competicions esportives internacionals, veuen els rivals seguir el seu himne tot cantant i amb la mà al cor. I també diuen que ho volen solucionar posant-li una lletra adient, que superi a les que en altres èpoques li han inetentat posar.
Una d'elles consistia en "l'excés de creativitat", d'utilitzar única i exclusivament una paraula i anar repetint-la acompasadament, es adir España, España, España... Tant fàcil com, haver escollit dir merda, merda, merda.. Una altra començava així: "Gloria, gloria, corona de la patria / soberana luz / que es oro tu pendon". Possiblement va ser descartada per evitar relacionar el darrer vers "es oro tu pendon" amb el lladronici de dictadura i monarquia.
Una altra, escrita pel "palmero de Franco" José Maria Peman, no va quallar per la quantitat de mentida que hi afloraven:
¡ VIVA ESPAÑA ! Alzad los brazos, hijos del pueblo español, que vuelve a resurgir. Gloria a la Patria que supo seguir, sobre el azul del mar el caminar del sol. ¡ TRIUNFA ESPAÑA ! Los yunques y las ruedas cantan al compás del himno de la fe. Juntos con ellos cantemos de pie la vida nueva y fuerte de trabajo y paz.
Encara en recordo un altra que cantaven els nens al carrer, que deia "Franco, Franco que tiene el culo blanco/ porque su mujer lo lava con Ariel/". Era prou graciós, però no deixava de seu una més, de les meritòries propostes que fins ara han sorgit. Qui sap, si segueixen tant engrescats en posar-li lletra, hi ha més motius per reformar la constiució.

Els meus coneixements de física no són molt grans. Tampoc tinc experiència en el comandament de motos de gran cilindrada. És per això, segurament, que no acabo d'entendre les possibilitats d'èxit competitiu que pot arribar a tenir Dani Pedrosa al damunt d'una moto GP.
M'agradaria que algú que tingui aquests coneixements, m'ho expliqués. Fins i tot que em deixés ben clars, dubtes com aquests: Sense tocar de peus a terra, es pot posar en marxa una moto com aquesta en una graella de sortida? Una massa corporal d'un 50 quilets, és suficients per "domesticar" una "fera" tant gran? Tindrà prou força per aixecar la moto de terra, si cau? Si cal fer gaires modificacions a la moto, per tal de condicionar-la a les característiques de Dani, no perdrà competitivitat?
No dubto gens de la capacitat del jove de Castellar, però el seu físic és el que és, i jo mai el fitaxaria per jugar de pivot al meu equip de bàsquet.

Després de dies de debat al Congrés i al Senat, al voltant de L’Estatut, la discussió ens deixa qui està a favor i qui en contra. El principal problema és que no sabem si entre els que diuen que hi estan d’acord, en línies generals, n’hi ha gaires que ho fan veure i en realitat hi estan en contra. Són els que finalment poden fer la guitza als catalans i als que tenen aspiracions federalistes a la resta de l’Estat.
De fer-se la guitza també n’hi ha al bàndol dels que estan en contra. Si no, en què us sembla que acabarà el protagonisme d’Esperanza Aguirre. Dóna tota la impressió que li està fotent el llit a Rajoy.
Alguns observadors, crítics i mitjans de comunicació, lamenten que finalment el PP no vulgui parlar en la discussió de l’Estatut, tal i com els convida contínuament el PSOE. Però, en aquest tema us diré també, em quedo amb el discurs d’en Joan Herrera, quan dirigint-se als dos partits majoritaris va dir amb tota sinceritat, que coneixent la postura i el tarannà poc dialogant i fossilitzat dels hereus del franquisme, valia més que no hi participessin i que continuessin enrocats. Enrucats, segurament.

Encara hi ha coses imprevisibles en el món del futbol.

Als que ens agrada fer d’endeví, abans de començar els partits, tot pronosticant els resultats, també ens agrada preveure quins entrenadors no arribaran a la fi de la temporada i quins jugadors canviaran de club.

Dissabte, les apostes eren clares. Si l’Espanyol guanyava, Lotina seguia. Si no guanyava, el fotien al carrer. Es pot dir que un 50% de la gent pensava que seguiria i l’altra no. Ningú preveia que, sense guanyar el partit, Lotina pogués seguir i encara menys que en sortiria reforçat.

L’home s’ho mereixia. O millor dit, no mereixia ser que se’l tractés malament.

Una vegada s’ha conegut la versió dels jugadors, que diuen que estan amb ell i el clam de l’afició, tots els pronòstics han estat errats.

Possible i rarament l’equip s’ha vist més reforçat fotent el pena contra el cuer, que si haguessin guanyat jugant igual de malament.

Més enllà dels resultats, aquest cap de setmana hem descoberts que en el món del futbol hi ha sentiments. Que duri. Que duri Lotina, i que després de l’exhibició de sentiments, hi hagi una continuïtat en els resultats.

També a Girona, Frankie Dueñas, va ser aplaudit, tot i jugar un partit fluix. La gent el va animar mentre es reupera d’una de les seves lesions, més o menys cròniques, per les quals va ser mal tracta, per seu club anterior. Un club molt acostumat a jugar i a manipular els sentiments dels seus afcionats.

A Madrid, no. A Madrid continuen crispats amb l’Estatut i la seva xenofòbia anti-catalana es va quintuplicar en el color de la pell d’Eto’o.

Imagino que encara, que els que llegiu això, us pugui passar com a mi. No cal ser una gran aficionat a llegir còmics, per recordar qui és o era, "Martínez el facha". Si, és aquell personatge que sortia, o encara surt, a "El Jueves". Aquell home tan unit al règim franquista i els seus símbols (franco, jous, fletxes, creus...), que encara vivia submergit en plena dictadura de Franco, encara que al carrer ja es respiraven aires de llibertat. Un home que agafava grans cabrejos i lipotímies, cada vegada que se'n assabentava que les coses ja no eren com ell imaginava.
Ves per on, que aquest matí, la imatge de "Martínez el facha", m'ha passat pel cap quan he sentit a dir que Rodríguez Ibarra es trobava malament de salut.
Amic Ibarra, deixeu córrer. Agafa Bono d'una mà i a l'atra et deixo escollir. N'hi ha molts que triar. Agafeu i cardeu el camp. A l'Àfrica, a Sud-amèrica, a qualsevol lloc on encara us podeu sentir a gust, sota un règim totalitari i centralista. Si no és així, et faig saber que la teva salut perilla. Els temps canvien i tu no ho suportaràs.

Portem moles setmanes llegint i escoltant crítiques provinents de les terres de Ponent, al voltant de la manera de ser i de com parlen, els personatges de la sèrie televisiva Lo Cartanyà.

Particularment, no es tracta d'un programa que m’entusiasmi, si be dins la mitjana programada a les diferents cadenes, és a la part de dalt. Tampoc em sembla pel seu contingut, que sigui idònia per a ser programada en una televisió pública. Ja s'ha vist les veus en contra que aixeca.

De tota manera, em sembla totalment injustificada la postura dels crítics. Trobo que hi ha gent que te "la pell molt fina".

D'una banda us he de dir que si algú surt clarament ridiculitzat en el programa, és el personatge que interpreta amb mestria Xavier Casanovas. Perdoneu que no recordi el nom del personatge, però és el "xava-barcelonauta", que dirigeix la televisió local del poble. Considero que abans de ser ofensiu pels lleidatans, els que s'haurien d'ofendre són els de Can Fanga. Però aquests ja estan curats d'espants. A Barcelona, hi ha personatges reals que superen la ficció i els deixen permanentment en ridícul (Laporta, Clos, Fdez Díaz...).

Conec gent de Barcelona i de les Terres de Ponent i el cert és que els personatges de la serie els retraten amb gran precisió. Convindria que tots plegats aprenguéssim a riure’ns de nosaltres mateixos, i en aquesta matèria, Xavier Bertran, em sembla un mestre.

La intervenció dels polítics catalans i la desastrosa postura de Rajoy, li passarà factura al PP. Un partit que somnia amb desgastar el govern, fomentant l’odi a Catalunya. Sospito i desitjo que avui, el PP hagi perdut més vots que entre l’11-M i el 14-M. Llavors van ser mentides i ara tornen amb les mentides, i de nou, la intenció d’escombrar els socialistes utilitzant la manipulació dels fets com a base.
Rajoy ha demostrat que el seu partit està encallat en la UNA, GRANDE i ENCORSETADA, del franquisme. El, i els seus segueixen a anys llum del tarannà democràtic de ZP. L’extrema dreta ha intentat trepitjar-li el seu parlament, marranejant.
La feina de ZP, ha de continuar centrada en evitar la bordada de personatges com Guerra, Bono, Díez, Vàzquez, Ibarra i els que puguin sortir. Però em sembla que després de la lliçó d’avui, només els quedarà l’opció de “muts i a la gàbia”.
Amb els discursos dels nostres polítics al Congreso, els pot quedar clar als fatxes, que tot allò que pregonava el “més gran dels fills de puta”, utilitzant l’expressió "la Balcanización de Espanya” , per referir-se a tot el que envolta la situació actual, només se li pot atribuir a ell mateix. A ell mateix i al seus. A tots aquells que aprofiten la mínima per carregar en contra de Catalunya i que per tant, si d'alguna manera cal referir-se la Balcanització, només es pot fer seguint les passes d'aquells que generen l'odi en contra de Catalunya, començant pels insults, calumnies, desconsideracions i boicots als productes catalans. Possiblement això és el més assemblant al que sentia la vella Jugoslavia en contra d'eslovens o croates i que va materialitzar-se amb boicots econòmics a la seva perifèria.>
Però en Federicu J.L. ens dirà demà el que realment va passar. Ja imagineu: “Zapatero se carga Espanya”. “Roviretxe habló español”. “Rajoy estuvo solemne”. “Antes roja que rota”. “Ahora soy yo quin se va a Perpignan”....

Com passa en posterioritat a moltes notícies, se'n van coneixent més detalls. Ara resulta que Elionor, no va néixer de cesària només per evitar un patiment a la mare, ho van fer evitar, que com marcava el destí naixés el 20N. Llavors s'haguessin vist obligats a posar-li Paquita o Pepa Antònia.

Em semblaria de vital importància que es donessin pressa en canviar la constitució. Amb una mica de sort encara hi som a temps i si la cosa te efecte immediat, es “monta un pollo” amb qui ha de ser el successor del Rei.

Ja imagino que es compleix un dels meus somnis anti-espanyolistes favorits i recents. I a vosaltres, no us agradaria que els pròxims fossin l’Elena i el Maritxalar?

Sense cap mena de dubte, vosaltres també sabeu trobar múltiples raons, del perquè tots plegats considerem, que aquests dos serien els reis que es mereixen els espanyols. La cosa s’anima i mentre tant ja no parlen se l’estaut. A veure si emboliquem la troca.