Pel que es pot apreciar a les darreres setmanes en el món del futbol, aquella teoria més que demostrada que un penal és gairebé sempre un gol, perd consistència. El més segur és que aquesta teoria l'han assumit els futbolistes de tal forma, que els llaçadors s'han acomodat i els porters s'han esforçat en evitar-ho. Eto'o, Ronaldinho, Tamudo o Riquelme només són alguns dels darrers futbolistes d'elit que han errat des del punt de penal. Cañizares és possiblement qui ha experimentat un progrés més gran, sota els pals i sòl davant el perill.
Encara que era una manera molt rudimentària de fer-ho, segurament estem avocats a una nova manera de llançar penals. El mètode Neskens. És a dir, reventar la pilota i trajectòria centrada. Deien que era impossible d’aturar. Fins que Cañizares o qualsevol altra s'hi especialitzi.
Segurament al llarg de la setmana, els jugadors s'epecialitzaran en com serà el pròxim llançament. S'entrenaran exclusivament per llançar una canonada als 12 metres quadrats de la porteria. El Mundial serà un camp de proves per contemplar les noves tendències.
Entre la canonada de Nesquens i el dibuix de Pannenka, em quedo amb el virtuosisme
centreeuropeu.

Diu una enquesta que els catalans han triat al "morritus" Ronaldinho, com a company ideal per fer unes cerveses. La gravetat és més extrema quan resulta que Zapataero i Maragall es disputen la segona plaça.
Imaginava que, com mínim la meitat dels catalans, teníen com a favorits/tes a l'hora de desitjar un "tet a tet" escumós, a personatges tipus , Judit Mascó, Íngrid Rúbio, "Chiqui" Martí, Verònica Blume o Gemma Mengual. Però no, es veu que amb "paquito el chocolatero" o sense, les preferències són altres.
Vist que Carod Rovira, també està entre els més votats, Artur Mas ha d'estar molt preocupat. Pitjor seria, si la pregunta fos: Amb qui li agradaria a vostè fer-se una foto?
Si fos, prendre un gin tònic, jo també se amb qui no el prendria, per por a que se me’l fotés. A més em tocaria acompanyar-lo i em farien bufar a mi.

Sense ànims de sortir en defensa de la persona, la seva biografia, la seva trajectòtia, i encara menys els seu tarannà xulesc de la ria de Bilbao, que es jutgi algú per fer homenatges a "fiambres caducats", per més pudor de, goma-2, titadine, o garrot vil, que facin, em sembla poc decent o com a mínim desigual.
Heu sentit mai a dir que es faci cap mena de procés judicial, als cavernícoles que da 20-N fan un homenatge al gran genocida al Valle de los Caídos? A algú ha s'ha disposat a processar el el sermonista radiofònic que cada matí fa apologia del franquisme, de la mentida, de la xenofòbia, la catalanofòbia i l'esquerrofòbia?

L'arribada de palets carregats de paper a la seu del Congrés de Diputats, té una fotografia. A la fotografia també hi han sortit polítics del PP que no tenen cap vergonya a l'hora de mostrar que el que realment volen és manar. I manar de mala manera. Com s'entén doncs, que vulguin decidir no només per ells i els seus sufragis, si no també pera les coses que afecten a persones alienes a la seva corda i al seu país.
Intromissió, referèndums il•legals, no fer ni deixar fer....són actituds molts pròpies dels anti-demòcrates. Coses més habituals d'altres èpoques, que no pas d'ara.
Si tothom fes el mateix ens podríem trobar situacions inversemblants. Posats a muntar referèndums en què ens posem a decidir, per més que ens puguin interessar, coses que només afecten a terceres persones, podríem proposar referèndums de les següents preguntes, per Exemple:
Creu vostè que Pepe Navarro hauria de tenir algun fill amb la Veneno?
Qui hauria de ser el porter titolar de la sel•lecció alemanya, Lehman o Kant?
Bono, ha de retirar-se definitivament?
Rajoy, hauria de sortir de l'armari?
Obligaríeu a Armstrong a córrer un altre Tour?
Cal propiciar la promiscuitat del cargol bover?
El Milan, ha de passar a jugar, en bloc, una lliga de veterans?

Llegendes urbanes i rurals, parlen de penyes futboleres que aprofiten les seves excusions a la capital en dia de partit, per obtenir golejades en cases de barrets. Altres llegendes urbanes i fins i tot estadístiques, revelen que el negoci de la prostitució rep puntualment un impuls proporcional als èxits del Barça. En altres èpoques la desastrosa trajectòria d'algun club o de la "de més d'un club" era comparada a la d'una casa de barrets. En general safareixos...
Però alguna cosa hi deu haver de cert, a la pàgina 61 d'El Periódico de Catalunya (una d'aquelles dedicades només a anuncis) apareix la propaganda d'una reconeguda casa de barrets, sota el títol: Barça, Barça, Barça...el mateix dia en que a l'estadi es disputa un "interessantíssim" Barcelona-Milan, amb tot a favor per al conjut blaugrana. Nit de coets, de traca i mocador, copes i barrets, burxes i gols, futbol i sexe. Bon profit!

Diu que una dona va interrompre l'altra dia l'audiència que George Bush va donar al President xinès Hu Jintao. A punt de començar la roda de premsa conjunta als jardins de la Casa Blanca, la dona va cridar "President Bush, impedeixi-li que segueixi assassinant". Sembla que el receptor del missatge no era el més adequat per tenir cura de la vida d'éssers innocents.

"La llúvia en Sevilla es un maravilla...", han dit mil vegades de memòria els estudiants anglosaxons, que pretenen una magnífica pronunciació de l'espanyol i a la vegada dir alguna cosa que aglutini algun element de la vida o la idiosincràsia d'un país. De la mateixa manera ho fan els nostres estudiants quan aprenen anglès, amb el "My taylor is r..." o els de francès amb "Le soleil brille dans de jardin...." Segurament la frase, "Manolo se pasa el dia en el bar...." reflexaria millor el tòpic que a l'estranger tenen dels espanyols.
Però tornem a Sevilla, perquè per als culers la pluja va ser una meravellosa excusa per ajornar el seu partit, i recuperar pil•les per al seu compromís de dimecres. I és que quan s'arriba en aquest punt de la temporada, en que tot (títols, xampions, uefas, ascensos i descensos...) se juga ja amb poques cartes a la mà, les jornades i les circumstàncies que les envolten són de infart. Són sovint de infart, i a la vegada generen informació. També sovint, trobem que la informació esportiva ve acompanyada d'opinions poc crítiques i gens erudites, per més que moltes vegades les facin ex-esportistes d'elit. I no tots els ex-esportistes d'elit demostren prou entitat per opinar i a la vegada adornar els comentaris de periodistes que tampoc donen per més. No puc entendre com Lluís Canut i Albert Ferrer, poden donar una visió tant superficial d'una jornada esportiva com la d'ahir. Únicament el maremàgnum en què es troba immers els Reial Madrid, acostumen a donar opinions encertades, tot i que sempre menys interessants que les que es poden llegir l'endemà a la premsa (per exemple el periódico, escriu Martí Perarnau que el més interessant que ofereix informativament el Madrid, és que no s’albira cap persona capaç d’adreçar la nau).
Els senyors del Gol a Gol, s'haurien de posicionar clarament, explicar i defensar que un partit no es pot jugar en una piscina, si abans no es buida, prescindint si l'aeroport de Sevilla queda o no, tancat a les dotze de la nit. Tampoc cal dedicar tres quatres parts d'un programa a un partit que ni tant sols s'ha jugat. No poden dir que Manuel Preciado és un home honest, quan decideix abandonar el Racing en crisi. Han de dir que és un covard i que si vol ser honest, ha d'abandonar l'equip a mitja temporada tirant llarg, quan l'equip era a la part mitja de la classificació i ja se'n havia adonat que no li treia tot el suc. I finalment, i d'una vegada per totes han de dir que Llorenç Serra Ferrer no serveix per entrenar un equip de futbol professional. Ho va demostrar a Can Barça i ho està demostrant al Betis, on també te jugadors de renom i qualitat com Valera, Juanito, Ribas, Asunçao, Edú, Joaquin, Olivera (abans), Robert (ara)....

De nou, el Vallès

Si algú sospitava que el sector de la totxana podia patir un recés. No sembla el moment. Diu que manquen habitatges, i si hem de fer cas de la continua edificació que podem contemplar. Això. No sembla el moment.
Entris a Granollers, per on entris, hi ha solars en procés de construcció, a mig fer o edificis ja acabats, on no s'hi han fet habitatges.
N’hi ha que responen a una nova tendència. Tendència empresarial, tendència industrial, tendència migratòria i també tendència immobiliària. A partir dels seixanta les industries de l'entorn barceloní van anar guanyat terreny per les terres del Vallès, i més enllà. Més cap aquí, barcelonautes adinerats que havien tastat els plaers del cap de setmana de les terres interiors, s'hi van quedar fixes. Encara més cap aquí, també els més humils (la pela obliga), que varen saber compaginar els plaers de la vida a pagès, amb els preus sempre més barats de l'habitatge, hi van desembarcar. Ara és una barreja de tot plegat. Se'n han adonat que per gestionar bé un negoci, ni cal estar ubicat on s'extreu la matèria primera, ni on es manufactura, ni tampoc on s'emmagatzema. Tot plegat es pot gestionar des d'un lloc ben comunicat, que no cal que sigui ni tan cèntric, ni tant contaminat, ni
tant urbanitzat, ni tant embussat com la Plaça de Catalunya. Un lloc al costat de les grans vies de comunicació, en llocs més humanitzats i a quatre passes de la natura. De nou, el Vallès.

Serà perquè està de moda parlar bé de Zapatero. Serà perquè a algú li sembla que pel fet d’arrambar-s’hi se li enganxarà algo. Serà perquè hi ha qui es pensa que en futur tornaran a ser el “gran partit frontissa”, i cal preparar els futurs pactes i a veure si els fan ministres....Però el cert és que el tret els pot sortir una vegada més per la culata.
L’embranzida Zapatero, és forta. Massa forta. Tant, que camina ferm cap a la majoria absoluta. Tant que no els necessitarà per a res, i els farà servir de kleenex. De res haurà servit el “paperot” que interpreten alguns polítics que han preferit trair Catalunya, en la seva evolució cap a l’autodeterminació, per exhibir mitjançant fotos, la seva amistat i sintonia amb Zapatero.

Hi ha algun símptoma que la remodelació ministerial catalana no ha estat tant tranquila com ens han explicat. La destitució de Carretero no ha sentat gens bé i menys en el moment de fricció pre-estatutari. El cert és que la resposta, ha estat la de si no vols caldo, tres tasses. No volen “el salvatge Carretro”, doncs els han resport amb el “polèmic Vendrell”. A veure com es posen d’acord a l’hora d’organitzar un referèndum.
En un altra ordre de coses, és de justícia reconèixer que Vendrell pot ser la persona adequada per desencallar els dos temes que Carretero no ha tirat endavant. Però tampoc em sembla que, en poc més de 15 mesos, pugui resoldre la futura divisió territorial i la modificació de lal ei electoral, sense entrar en conflicte amb els seus socis de govern.

La "remodelació ministerial" del govern de la Generalitat, era una notícia més que comentada per anticipació, si bé no sé sabia quan succeiria. Alguns dels canvis que s'han produït eren més que esperats, desitjats i fins i tot explicables, per no dir merescuts. Ni en el món de l'agricultura, ni de la cultura o de les universitats, queien bé els seus representants al govern. Tampoc agradava la seva gestió.
Diuen que el de medi-ambient, salta per discrepàncies amb altres consellers. A mi em sembla que el conseller de Medi-Ambient, ha d'estar sempre enfrontat, amb qui es dedica a l'obra pública, puntualitzant el que es nociu i el que ho pot ser menys per al entorn. I encara més si pertany a un partit que s'anomena verd. El de governació, salta perquè tard o d'hora, un home que en no tenir-ne cap necessitat de romandre a la butaca perquè la política no és qüestió primordial a la seva vida, ha d'entrar en fricció amb els politics-dependents. Quan li ha semblat que havia d'adjectivar Zapatero, ho ha fet amb tota tranquilitat.
El que no em quadra és el de treball. Em sembla un home competent i preparadíssim per aquesta cartera. La seva gestió, ha estat fins i tot aplaudida. Ja ens ho explicarà algú.
El que menys m'agrada de tot plegat, és la manera en que es fa remodelació, partint d'una parcel•lació del poder. Si la parcel•lació inicial era la de 9-6-2 membres al govern repartits entre els tres partits, resulta equitatiu, però no explicable que tot plegat hagi de desembocar per la força en un altra 9-6-2, en el que tot coincideix menys les cares de les persones. Deu ser molt difícil fer-ho d'una altra manera, però no queda massa bé.
El que tampoc els deu agradar a les feministes és que la consellera dimitida hagi estat subtituida per una dona, per aquella cosa imbècil de la quota femenina.

El partit Arsenal-Vilareal, ha tornat a donar protagonisme a l’orsai posicional de lliure interpretació arbitral. Quedi abans que res per escrit, que sóc de l’opinió, que si els fora de joc és una falta punible, i que se sanciona, ho ha de ser sempre. Resulta que quan se l’anomena posicional, no se sanciona quan es considera que qui l’ha comès no intervé en el joc. Per mi tots hi intervenen, sobretot si distreuen la visió la visió del porter a la proximitat de l’àrea petita.
Els gols que avui ha marcat l’Arsenal, tots dos han estat en fora de joc posicional. I precisament, el que li han anul•lat, era més discutible en no intervenir directament en el joc, l’home que era en orsai a l’assistència de gol. Però el més escandalós ha estat que ha validat. L’autor del gol, Touré, que ningú em pot dir que no intervenia a la jugada, estava en orsai a la passada prèvia a l’assistència de gol. A veure si algú té l’acudit de modernitzar el reglament amb mesures convincents que alliberin els resultats, de les decisions interpretables pels arbitres.

Passen els dies. Cada dia en queden menys per arribar al referèndum de l'estatut. El text no millora i el ciutadà cada dia li fot menys cas. Tal com s'han anat produint els esdeveniments, ja sembla que tot estigui fet. Aquest pot ser el principal obstacle dels partits que preconitzen el si.
Aquesta errònia percepció, que fa pensar que tot està fet, pot ajudar més als partidaris de l'abstenció que no pas les raons de fons.
Als que ja fa dies que hem decidit no votar, tampoc ens han mostrat cap gest a convidar-nos-hi. No ens ho posen fàcil, perquè el text no millora i ni tant sols es donen garanties que hi ha qüestions en les que s'anirà avançant. Tot el contrari. El cert és, que encara que el text no hagués sofert cap modificació positiva, si veiéssim que el discurs federalista de Zapatero segueix ferm, de manera que cada vegada s'encetessin mesures que tendissin cap a la consolidació d'un estat de federacions seria lògic interpretar que els estat autònoms progressarien. Però, encabits com estem en l'estructura de la España indisoluble, carca i encarcarada, el plantejament no pot ser pitjor.

Ja sé que em faig pesat, escrivint en contra de Jiménez Losantos i a favor d'alguna actuació judicial que el retrati d'una vegada.... Està clar que la meva obsessió i la de molts altres que pensen com jo, no progressa. Finalment ha hagut de ser el conservadorisme, monàrquic i dretà de l'ABC, el que actuï i el posi de cara a la paret.
Passen els anys i haurem de seguir donant les gràcies als monàrquics.....

Conscient que és ell, i només ell, qui s'ho jugarà tot a les pròximes elecions al Parlament de Catalunya, Piqué ha demanat a la direcció del PP que no faci una campanya acarnissada en contra de l'Estaut d'autonomia de Catalunya.
Piqué, ja veu a venir, que com sempre haurà d'apagar el foc de la catalanofòbia que practiquen els dirigents del seu partit, perquè en definitiva a ell el culparan dels mals resultats del partit, que segurament tindrà.
Replanteja't-ho Piqué! Encara hi ets a temps. Hi ha altres formacions de dreta, on pots militar. O si convé, d'esquerres, ja coneixem el teu passat camaleònic...
A més, Acebes i Rajoy, ja han dit que no et faran la campanya que tu vols.

Qualsevol asseguraria que entre la gent de l'esport, acostumats a continues confrontacions amb triomfs, empats i derrotes, hi ha més tolerància a l'hora de interpretar situacions adverses. Però, no. Lluny d'això, Berlusconi, home de l'esport (de la "poltrona" de l'esport) és incapaç de reconèixer els successius recomptes, que el donen perdedor.
Ja sabem el que fan els nostres polítics, sigui quin sigui el resultat diuen que han guanyat, però acaben acceptant els resultats (encara que alguns hi justifiquin manipulacions de Rubalcabas i tal...). Però "il cavalieri" no. Inconformista de mena, no accepta resultats. Que hi ha gent més rica? Ell roba. Que n'hi ha de més guapos? S'opera. Que el seu equip està a segona divisió? Fitxa als jugadors millors del món. Que perd eleccions? .......Quina por.

75 anys després i al voltant de la commemoració republicana, se'm continuen acudint preguntes al voltant del tema. Preguntes, bé sense respostes, o bé amb una de molt clara i que les resumeix totes: Manquen collons, manca comprensió, no hi ha professionalitat entre els polítics, o com a mínim voluntat per escoltar i fer el volen els ciutadans.
Caldria que tots els partits d'esquerres i algun de dretes es declaressin d'una "puta" vegada republicans? Només que ho fessin el PSOE i CiU?
En comparació a polítics com Companys o Macià, em dona la impressió, que entre els polítics no hi ha ningú que estigui en suficient sintonia amb els ciutadans, per a comprendre el que volen i posar en marxa processos polítics que els satisfacin.
Visca la República! No ens cal Monarquia!

No sembla gaire recurrent justificar, en part o totalment, qualsevol fet positiu amb l'excusa o la premissa de la sort. El cert és que en matèria esportiva, on en igualtat de condicions s'enfronten de manera individual o en equip, diferents candidats a la victòria, es fa servir encara més aquesta excusa. Després de veure la final de Copa d'ahir, una vegada més tinc clar que sense gens de sort, ni el Brasil de Pelé, és o era capaç de fer front per sí sol a una final.
El 4 a 1, és un resultat prou contundent. Encara és més contundent, si contem les vegades que un i altra equip va xutar entre els tres pals. El 4 a 1 evoca altres grans finals, com la del mundial del 70, o la final de Copa d'Europa a Atenes. Però, per més contundent que fos el resultat, no es pot dir que tot plegat fos "un camí de roses". L'Espanyol va tenir la sort de marcar els seus tres primers gols, just en cada moment que ho necessitava, el Saragossa va tenir sort de fer gol la única vegada que xutava entre els tres pals, i va tenir sort que l'arbitre no veiés la falta que va rebre el porter camerunès a l'àrea petita.
També a la final del 70, Brasil va marcar en la seva primera aproximació a l'àrea, i Itàlia no va tenir prou sort de remuntar el partit quan ja havia aconseguit l'empat a 1. Al final un altra contundent 4 a 1
La sort és "un nosequè" que passa volant, i s'ha d'atrapar en aquell moment. Koeman la va assolir en una prórroga. El Porter del Benfica Moretto, la va tenir durant 90 minuts, i per sort no era una final. Sense el component de la sort seria impossible explicar, el perquè de molts resultats esportius. Si bé també cal reconèixer, que no només la sort hi intervé, és només un efecte a vegades desequilibrant i que d'altres, eixampla les diferències. Ahir, la disposició tàctica de Lotina, va trobar en homes com Jarque, De la Penya, Moisès, Coro, Luis Garcia i Tamudo (tots 14 ho van fer prou bé...) magnífics intèrprets.

La més que comentada carta financera d'Esquerra Republicana de Catalunya, ha tornat a posar a l'ordre del dia el tema del finançament dels partits. És curiós però que, tractant-se d'una actuació més que discutible, però en definitiva legal, sempre que no es faci mitjansant extorssió, si no amb la conformitat dels afectats, en alguns mitjans s'hagi pogut relacionar, en versió pròpia o en boca d'altres, amb una altra cosa anomenada impost revolucionari.
Posats a denominar-los amb el nom d'un delicte, o mal costum reconegut, podríem trobar diverses maneres d’anomenar alguns hàbits legals o no, també molt coneguts a l'hora de finançar partits. Així al costum de cobrar diners de sotamà per comissions en gestions públiques, se'l podria anomenar "robatori amb
coacció verbal". A l'apropiació de diners de fons reservats, casinos, casals i negociar en privat amb altres bens de l'administració pública, "atracament a la caixa central". A la venda i sobrevaloració d'obres d'art, que no ho són ni ho seran mai, i que estan fetes per artístes ficticis, "falsedat intel•lectual, venda coactiva i sobrevaloració del peu de les coses". A les convidades a sopar amb líders polítics, en les quals cadascú es paga, el preu del seu àpat multiplicat per cent, "cornut i pagar el veure", "ajupat i obre la boca" o simplement "impost gasto-gastro-revolucionari"
>

Donem avui la benvinguda a un bloger nou. Diuen que som més de vint milions a tot el món, però en aquesta afició també hi va haver uns pioners. Uns pioners que en el seu dia escrivien amb periodicitat les seves vivències. Diuen que mai és tard.... Un tal Judes Iscariot ressuscita en forma de lletres. I que us pensàveu, que la resta d’apòstols no sabien fer la O amb un canut?
Catòlic per baptisme, comunió i confirmació, renegat de totes les fes sobrenaturals, agnòstic de mena i en vies d’excomunicació, no sóc segurament la persona més indicada per escriure sobre aquests afers.
És ben curiós, que com en el cas dels grans autor mediàtics, la novel•leta, es doni a conèixer en plena primavera literària, en plena setmana santa, poc abans de Sant Jordi. En una època, en que ni Déu es confessa tiffossi de la religió, en que ni els nens es creuen les proeses de súper-man, ni de l’home aranya, ni de battman i Robin.
L’Evangeli segons Judes (no sé si és Sant Judes, o va ser degradat en plena traïció, ni tant sols si va ser reivindicat pel papa polonès), segurament és un llibret d’aventures similar al dels seus correligionaris, sens e les emocions de Indiana Jones, ni la màgia de Harry Potter, en la qual l’apòstol petoner ens explica el perquè del seu tarannà. Qui sap, podria ser que també ens expliqui un tema tant remenat, i tant de moda, com el del paper de Maria Magdalena i ens aclareixi d’una vegada per totes, les tendències sexuals del profeta.
Confirmat, la biografia de Ronaldinho, desperta molta més curiositat.

23 anys de seguir amb "pas marcial", sota el jou del "gran amo" no eximeix a Artur Mas, conèixer com professional de la política que és, lleis i costums del gremi. Fer oposició, tampoc justifica dir a tot no, perquè si.... Diu una llei de la Generalitat, la 73 en concret, que totes les decisions de l'executiu es prenen per majoria entre els consellers i que en cas d'empat, el vot del president és decisiu. Una manera de contar, igual que la dels plenaris municipals. Després de segles de democràcia i anys de funcionament d'aquests ens públics, qui és Mas per criticar-los. Rajoy, gasta el mateix estil quan demana una llei que pugui accelerar unes eleccions anticipades a Marbella.

Com en el, ja comentat, cas del nou trajecte del quart cinturó i de l’Estatut de Catalunya, no es pot negar que la remodelació ministerial suposa una millora. Encara més, la sortida de Bono i l’entrada de Pérez Rubalcaba, suposa una clara injecció de intel.ligència

La mateixa oportunitat que els espanyols vàren tenir el cèlebre 14-M, tenen ara els italians. D'un altra estil, però iguals de perillós que Aznar és aquest tal Berlusconi. Un altra política d'extema dreta que vol fer empassar ala gent que és democristià (de fet, la majoria encara no tenim clar aquest concepte, esquitxat per al llarg de la història recent per mafiosos, puteros i comissionistes..)) o fins i tot centrista. Un home que té una imatge de la política i de Itàlia, que s'acosta molt al concepte que tenim aquí de Marbella. Vaja, un Zaplana de talla XXL. >

La mateixa oportunitat que els espanyols vàren tenir el cèlebre 14-M, tenen ara els italians. D'un altra estil, però iguals de perillós que Aznar és aquest tal Berlusconi. Un altra política d'extema dreta que vol fer empassar ala gent que és democristià (de fet, la majoria encara no tenim clar aquest concepte, esquitxat per al llarg de la història recent per mafiosos, puteros i comissionistes..)) o fins i tot centrista. Un home que té una imatge de la política i de Itàlia, que s'acosta molt al concepte que tenim aquí de Marbella. Vaja, un Zaplana de talla XXL. >

Mentre presentava el goril·la de 13 anys, Alawi, holandès de neixament per a més senyes....El tinent d'alcalde Jordi Portabella, explicava que el nou "okupa" de la gàbia de floquet, entenia perfectament l'anglès i que segurament apendria abans el català que molts futbolistes. Ofensiu, però encertat. Fins i i tot si hagués dit el nom d'un jugador àrab, andalús, negre o oriental, li haurien dit racista. Podria ser cert, però només cal parar l'orella, per comprobar que té raó.

A banda de les emocions, les ajudes arbitrals o les actuacions més o menys genials, del partit d’anit el que més em va decebre va ser l’actuació dels esquirols. Quan es dictaminen uns serveis mínims en una vaga, són per a què es compleixin, a banda que siguin més o menys justos. No crec que els mínims contemplessin que el partit s’hagués retransmetre en locució castellana. Deu ser que el castellà, com tothom hi arriba, és per a mínims i “justets”. Si, per contra, els mínims no contemplaven res concret de idiomes, si no el mutisme total, que collons hi fotien José Ángel de la Casa( no sé de quina casa de barrets deu ser), Julio Salinas(igual de prudent en els comentaris que ho era sobre la gespa, un cagadet, vaja..) i tots els equips tècnics que els van assistir (presumiblement cap d’ells de Sant Cugat)?

L’esquirol, simplement l’esquirol. I ja se sap, contra els esquirols només hi ha una solució, els piquets. Difícilment uns grups de piquets poden accedir en un recinte privat, si a dins hi ha gent disposada a boicotejar un vaga, que podria donar el resultat de pèrdues econòmiques. Només queda una opció (que no soluciona res, però pot satisfer alguna revenja) quan els esquirols tornin al camp per retransmetre la semi-final cal acorralar-los, si pot ser a la capelleta i en presència de la moreneta, i fer-los la baca.

Mariano Rajoy, anuncia una visita a la Marbella sacsejada per gàngsters i investigada per la justícia. Una comunitat en esta de “shock”. La manca d’afecte que pateix el líder polític i la moral malmesa d’uns ciutadans que no se’n saben avenir, pot ser sens dubte un lloc ideal per sotmetre’s a un bany de multituds.

Mitjes veritats, missatges confusos, eufemismes, falses rectificacions, preàmbuls, grans mentides...Hi ha certa tendència a fer-nos creure el més inversemblant. Les prestatgeries de les botigues d'alimentació i salut, sónplenes de productes ligth, bífidus, omegas 3, aloes veras i altres de més impronunciables, i de sabors més indefinits. A aquesta moda, que ja porta alguns anys d'assaig, s'hi apunten els polítics, de totes-totes.
Tampoc es tracta de generalitzar entre tots els polítics, ja que alguns dissimulen, i fan veure que la cosa els és aliena.
En tenim dos exemples de "rabiosa actualitat". El nou Estaut d'autonomia de Catalunya i el nou traçat del quart cinturó. Els dos nous, tracten de fer-nos empassar que són insuperables. “La caraba”.
No us negaré que tots dos superen els anteriors. Però, ningú em
pot negar, que cap dels dos, respon ni a les espectatives que havien fet creure als ciutadans, ni al que en volien, en el cas de l'Estatut. El quart cinturó continua suposant un nyap. I en dic un nyap perquè la nova catifa d'asfalt, de cap de les maneres farà minvar el número de camions carregats de contenidors a les carreteres, i per tant quedarà saturat en quatre dies.
Després d'anys i legislatures, en què s'ha governat a mig gas,
perquè deien ens feia falta un nou Estatut, i després de mesos de redactat i dicussió, ens plantegen un país que no podrà mai tractar de tu a tu, als països veïns. En lloc d'apostar per un transport de mercaderies per ferrocarril, que netejaria de contenidors i de camions la carretera, hem de continuar malmetent l'entorn amb quilòmetres d'una barrera grisa que subtitueix en verd, on l'aire transparent es tenyeix de fum.
Es tracta de fer-nos empassar tot allò que volen que ens empassem. Mentre ens pressionen per que diguem si o diguem no, a ningú li passa pel cap que en cap dels dos casos se'ns dona el que volem? I si els tornem a concedir uns mesos i que ho replantegin tot? Si hem esperat més de vint anys, i ara ens tocarà aguantar, de nou, més de vint, que ho repassin bé, per aconseguir alguna cosa més.

Com en qualsevol notícia o esdeveniment que es produeix al panorama espanyol, i si és polèmica millor, el PP ha decidit treure pit en el tema de la corruptela marbellí.
Encara que tothom sap que els anys en què el “gilisme” va actuar amb més impunitat, va ser coincidint amb el vuit anys d’Aznar al cap del govern espanyol, és curiós que també en aquest tema es dediquin al “marrullerisme”. És curiós també, que el tipus de persones que s’ha enriquit en aquest racó de corruptela, tenen el perfil del “nou ric”(molts d’ells madrilenys) militant del PP. El perfil Zaplana, per ser més concrets.
Ha calgut l’actuació de “super-Zapatero”, que també en fa algunes de bones.
I després de Marbella, després del racó Gil, esperem que continuï el racó Zaplana. La costa del “levante español” que han enterrat Zaplana i els seus amics, sota tones i torres de ciment. Que es prepari doncs, el que va ser alcalde de Benidorm i honorable president valencià, que com Gil va acabar tenint enemics en les seves files. Zaplana també n’hi té. Zaplana, prepara’t.

A finals de Gener, un tal David Irving, era jutjat i ben jutjat a Àustria per negació de l'holocaust i apologia del nazisme. El tal Irving ha escrit algun llibre sobre el tema amb punts de vista peculiars, on suposo que ho justifica a base de continues mentides.
Fa poc, a Catalaunya, i també amb la participació de la "Justícia", algú ha intentat "posar a caldo" a Ruibianes i a Albert Om, per uns comentaris fets per l'actor, en el programa de televisió que fa l'equip del periodista.
A veure si m'enteneu: Tinc ganes que algú agafi les declaracions que diàriament vomita Losantos a la COPE, i en seleccioni les mentides, les apologies "del no se què", i totes les barbaritats que se senten a l'emissora dels bisbes, i actuï. Que actuï fiscalment. Va! Funcionaris de Justícia, dediqueu-hi una estona, que no deu ser tant difícil!

Fa mesos demanava les aportacions sàvies d’algun lector que m’ajudés aentendre, o simplement a valorar, les prestacions que podia oferir Dani Pedrosa al damunt d’un moto GP. Sembla que la "revàlida" ja l’ha superat a la primeracursa. El cos lleuger d'ell, i no oblidem, de Toni Elies, acompanyats per altres
qüalitat físiques, estratègiques i intel•lectuals, és capaç de fer funcionar la màquina com qualsevol altra gran pilot. L'única incògnita pot estar en si Pedrosa i Elies, seran capaços d'aixecar de terra la màquina, si algun dia els va a parar a terra, com va passar a Rossi al primer revolt de Xerès. Aixecar-la, continuar i remuntar...