Tantes alegries que ens donen a nivell futbolístic i ara això...

Els organitzadors del Tour de França estan desbordats. Desquiciats. No es volen arriscar a deixar córrer equips que estan sota sospita.

El cert és que mostren certa feblesa. Són incapaços de demostrar que un corredor comet accions fraudulentes i marquen uns límits.

Resulta que el infinit guanyador Lance Armstrong, se'ls ha pixat al clatell, tot assegurant que ell ha près durant molts anys substàncies dopants...Han trigat set anys a notar a l'esquena l'escalfor de la pixarada, i ara ho volen solucionar sense que Vinokurov, Contador i la resta dels seus companys, puguin demostar amb les seves pixarades que només prenen pastilles juanola i que "d'armes químiques", res de res.

Ja us vaig dir fa un any, que fins que els organitzadors de les gran curses no es gastin els diners en muntar sofisticats hospitals de campanya mòvils, la cosa no se solucionarà.

Comença la competició aquest dissabte. Si Vinokurov no hi participa, la llista de favorits es queda en Basso, Valverde, ....i Ülrich. Però, si els gavatxos es posen seriosos de veritat, tampoc haurien de permetre que Ulrich, Sevilla o Hamilton, hi participessin. Tots tres apareixen en companyia de l'equip que lidera Vinokurov a les llistes dels sospitosos.

Favorits a banda, m'agradaria que Ivan Mayo tornés a donar mostres de la seva recuperació i arribés a la darrera setmana de la prova a menys de tres minuts dels favorits i poder veure un final espectacular. La tarcera setmana de la cursa és aquest any, on es concentra la part més dura. Basso i Valverde estan preparats per donar espectacle. A veure qui podrà amb ells.

Ja sabeu que per la selecció espanyola no he mostrat mai cap simpatia espacial. Res més enllà del que sento i penso a nivell individual de cadascun dels jugadors. Segurament per això, vaig ser dels que mai van pronosticar que “la roja” arribaria gaire lluny. És més vaig vaticinar que França ressucitaria al moment més desitjat i pels mèrits del contrari.
Però deixeu-me que escrigui algunes ratlles en defensa del joc, de l’equip i d’algunes de les directrius marcades per l’entrenador la nit de “l’Opà pa casa volvemos ya...” Més “quixots” que ningú es van passar al “jogo bonito” quan calia garrotada i “patada” al fetge.
Per les estones de futbol vistes d’aquests vuitens de final, s’ha de reconèixer que “la roja”, ha estat l’equip més valent. Res que veure amb el futbol especuladors d’Anglaterra i Brasil. La imbecil•litat de Itàlia o Holanda, de sortir a jugar sense altra voluntat que esperar que el contrari es fes un gol a pròpia porta, tot i ser molt superiors als seus rivals. A Itàlia li va sortir bé, i a Holanda fatal. Només Mèxic i Alemanya van demostrar més decisió.
Però recordeu l’actuació de “la roja” va ser superior al rival fins que els francesos es va envalentir amb el 1a1. Fins llavors van conduir el joc i només la defensa conduïda pel “general” va evitar que es creessin ocasions de gol. La errada va estar que després de la “xiripa” del penal, no varen saber administrar l’aventatge. Clemente, Sàez o Camacho, haurien fet el mateix que Portugal davant Holanda, futbol agressiu i violent ple de interrupcions, faltes, targetes, “tanganes” i expulsions. Possiblement així haurien guanyat. Aragonès es va decidir pel futbol, amb una defensa avançada, però el mig del camp dels “grandes peloteros” va perdre el control del partit i la França del “coronel” Vieira va provar-ho, sense que la teòrica superioritat física del joves espanyols ho evités. Ni a por ellos! Ni Opà! Només vamos, que nos vamos....

Quan algú ja havia proposat crear un invencible "tandem" Maragall-Montilla, la cosa ha acabat en punyalada i enfrontament dialèctic. Josep Sanchez-Llibre en el seu llibre ens descriu el "tandem" Mas-Duran, en una cosa més assemblant a Caín i Abel, o a Villepin i Sarkozy, que en una entesa Ronaldiho-Eto'o, o Cesc-Henry. El "trio" Vidal-Albertito-Pique és del tot immoral. El "tandem" Saura-Mayol, no va més enllà del caire casolà. I, ara diuen que l'anunciat duel Carod-Puigcercós, s'ha pres un descans i aniran junts.

Si voleu un consell, no us hi foteu, ni per ajuntar, ni per separar a ningú. Que es besin. Que es matin.

Després d'un dels caps de setmana més crítics, pel que fa al perill de incendis, cal analitzar amb alegria que no haguem conegut cap referència desgraciada als nostres boscos.
I no és que els comportament dels ciutadans fos del tot lloable, ni tant sols prudent. Només la nit de Sant Joan els bombers de Catalunya van haver de fer un miler de sortides per apagar incendis de més o menys dimensió. A la nostra comarca en van fer 63. Només a l'hospital de Granollers es van atendre 22 casos de ferits per petards.
El mateix matí de la vigília vaig ser en un d'aquests pobles del nostres país, on un ban municipal ha prohibit les fogueres i els coets, sota cap concepte. De petards només es nodreixen tirar damunt de l'asfalt. Em va semblar un magnífica solució, sobretot en pobles rodejats per la natura exuberant. Al mateix temps vaig pensar que entre els ciutadans, i sobretot la mainada, s'hauria estès un moviment de queixa i protesta. Al contrari, tothom hi estava d'acord. Els nens reflexionaven : "No importa deixar de jugar una nit amb els petards, si a canvi no posem en perill els bosc, ni tot el seguit de jocs que hi fem durant tot l'any". Una gran pensada.

Sense temps a refer-nos de l’allau futbolístic de la primera fase del WM 2006, comença la segona. La més seria. La que no dona massa marge als especuladors del joc conservador. La que pot facilitar-nos l’espectacle que hem intuït a comptagotes a l’Anglaterra-Suècia, o al Ghana-Txèquia.
La primera fase, s’ha acabat de resoldre sense grans sorpreses. Per a mi l’única destacable la que fa referència a l’equip que em cau més simpàtic, Txèquia. Perquè em cau simpàtic? Doncs deuen ser diferents circumstàncies, la primera i busqueu-ne les comparacions que vulgueu, per que és un país petit, que no fa gaire temps que és independent i perquè des que té selecció ha demostrat administrar amb intel•ligència els seus pocs recursos. En els darrers 6 o 7 anys, que són els que fa que competeixen en solitari presenten un equip que ha variat poquíssim. No recordo club, i menys selecció, que després de tants anys mantingui el 75% dels seus efectius. Efectius que juguen a un futbol força bonic i que no es rebreguen, ni actuen amb prepotència davant de ningú.
I per aquest motiu, presenten ja un conjunt que s’acosta a la jubilació, que depèn molt de tres o quatre homes, i en especial un que es va lesionar el primer partit. La seva referència en atac. Una referència amenaçadora de més de 200 cms, Jan Köller.
Com us deia és l’única selecció que trobo a faltar per a la segona fase.
D’aquests partits jugats, dels quals us puc dir que no n’he vist cap de sencer, i gairebé el 80% a estonetes, m’han agradat detalls i evidències d’alguns jugadors que no vaig incloure entre els meus preferits abans de començar la competició, i que a partir d’ara mereixeran la meva atenció. Molts d’ells són d’equips ja eliminats. M’ha agradat la tenacitat, l’art defensiu sense faltes i la potència física del carriler de Trinidad Tobago Carlos Edwards. Alguns detalls d’habilitat del atacant suplent paraguaià Nelson Cuevas. L’habilitat i progressió amb la pilota als peus de l’atacant dret suec i individualista C.Wilhelmson.
Dels nordamericans m’ha agradat Beasley, els laterals per a mi desconeguts Cherundolo i Bocanegra, i el centrecampista Donovan. L’extrem esquerra alemany i tosc Schweinsteiger. El lateral esquerra suís Magnin. La intimidació en altura de Crouch (Ang) i Lawrence (TiT). Malgrat la seva agressió injustificada, el migcentre italià De Rossi mostra tenir als peus, totes les virtuts que no te al cap. Koroman de Serbia. El lateral esquerre brasiler Gilberto. I finalment, els altres eliminats semi-sorpresa, Croàcia, entre els quals m’ha agradat el mitja punta Kranjcar, el mig centre defensiu Kovac i el lateral esquerre Babic.
Una quinzena de jugadors semi-anònims per fotre un bon equipet...
Menys anònims i més decebedors han estat els titulars brasilers. Els jugadors més decisius de cara a barraca, del món. Fins ara apàtics i mal conjuntats. A mi em dona la impressió que si de mig centres hi posessin “troncs i llenyataires”, com ara Rochemback, farien més feina. No els cal crear futbol des del mig centre. Amb la progressió dels seus laterals i l’art dels atacants, es podrien permetre el luxe de fotre Emerson, Ze Roberto, Gilberto Silva al sambòdrom. No acabo d’entendre que fa a la banqueta Juninho Pernambucano.
Argentina sembla el bloc més consolidat i el que està fent més mèrits de cara a porteria, i això que manté Tévez i Messi a la banqueta.
L’equip d’Espanya ha demostrat alguna coseta, però també penso que manté a la banqueta els seus homes més determinants, Cesc i Reyes.
França decepciona com fa quatre anys.
Cal veure com es comporten ara els equips davant partits a cara o creu.
Continuo pensant que Ronaldinho, Messi i Henry són els millors jugadors del món, però fins ara el jugador més important dels que he vist, pel joc desenvolupat fins ara és Riquelme.

Ha començat la nova campanya en contra de Catalunya. Si, és aquella de nou orquestrada des de Madrid, que ens vol fer passar per racistes. És aquella que munten els quatre desgraciats que no comportarien que un español de Malabo o de l'Aaiún, fossin ni tant sols presidents de l'escala de la comuinitat de veïns. Són els que volen sentir de la boca d'algun desesperat, que un xarnego no mereix ser honorable.
La campanya està en marxa. Tot s'hi val.
Que voleu que us digui. A mi tampoc m'agrada Montilla com a honorable. Però no pel seu origen amontillat. És perquè les seves mires de Catalunya no traspassen la ratlla del cinturó del litoral, ni de l'àrea metropolitana. La presidència de la Diputació, ja li venia grossa de mena, encara que com a bon gestor, la va dinamitzar.
És donar poder al PSOE, i amb Zapatero ja en tenen prou.
I no només pel fet de ser cordobès, només la persona indicada. Tampoc ho és per exemple el sabdellenc Miquel Iceta, que encara sembla més inadaptat que Montilla a la realitat catalana, i no em mal interpreteu.

Començàvem la setmana amb la incògnita de quan es produiria el primer pas enrere del nou període estatutari. De quan, perquè amb tota seguretat, de retrocessos, n'hi hauria. No és en va, que sempre i malauradament, la història es repeteix. La candidatura de Montilla a la presidència de la Generalitat i el seu indiscutible lideratge en solitari al PSC, són sense cap mena de dubte un pas enrere a les aspiracions d'autogovern de Catalunya. Un Mas i un Montilla venuts a Zapatero, és poc menys que desplaçar de la Plaça Sant Jaume a la Moncloa, tot poder de decisió. Allà és on s'hi fan les millors fotos. Ho recordeu?

A contra cor, va degradar al seu Conseller Primer, per haver donat per lliure, el primer pas del procés de pau, ara tant celebrat. A contra cor, també es va reprimir de denuciar el que tots esperàvem. A contra cor va trencar el tripartit per imposició del centralisme incomprensiu. A contra cor, posa fre a la seva carrera política i deixa Catalunya en mans de la socionvergència. Quina por!
Ens deixa submergits en els primers sorolls que indiquen que el futur és un altra. El futur d'una coalició anestèssica, que pot ser el més assemblant als 23 anys de cargoleres, incendis, venda al centralisme, provincíes eternes, bilingüisme ofegant, oblit d'uns barris on només s'hi anava a buscar vots, autovies trinxants, financament baix, comissions i encefalograma pla.
Les cinc generacions que hem coincidit en els dos anys de tripartit, serem enterrades sense arribar a saber amb profunditat tot allò del 3%. Tant que ens hauria agaradat.....
Esperem que abans que ens enterrin poguem aconseguir objectius més alts. Sense Maragll i el PSC, no sé jo qui li donarà presses a Zapatero en matèria de Federalisme. Montilla? Jua. jua, jua...

Els que no en tenen prou



El resultat del referèndum, com era lògic suposar, no ha deixat a ningú indiferent. N’hi ha que se’n han alegrat convençuts. N’hi ha que se’n han alegrat, tot dissimulant la tristor que els ha suposat una participació de referància tercermundista. N’hi ha que fan veure que se’n han alegrat. N’hi ha que tot hi haver demanat el NO, també. I bàsicament, a qui no li ha agradat gens el resultat és als de sempre. El que ho volen portar al Tribunal Constitucional, per tal que esborri, el que en altres èpoques haurien eliminat, amb un Alzamiento.

Són els que, després d’haver governat després de guanyar a Galícia, moltes eleccions amb participacions per sota del 30%, ara no sé quina legitimitat reclamen.

Però, el cert és, que tot i haver perdut una vegada més, continuen aconseguint el que volen. La seva pressió sobre Zapatero, va assloint èxits. En el tema de l’Estatut, ja veieu quina mena de text rebaixat van forçar. Ahir mateix, l’actuació del Ministeri del Interior, en contra del que queda d’ETA i que ha de garantir una sortida tant desitjada al problema de la violència, te la marca de la pressió dels fatxes, o si no, és que el PSOE tampoc és el que ens havien volgut fer creure. "Ni talento ni talante". I compte amb la que s'anuncia de Maragall....

Ahir us deia que escriuria sobre la selecció espanyola. No podia ser més oprtú en avisar que no calia exagerar tant sobre les opcions reals de l’equip. Ja us deia també que no em posaria a criticar les qualitat d’un equip que te molt bons jugadors, però que guarda els més destacats a la banqueta (Cesc, Reyes, Iniesta i Luis Garcia, amb l’excepció de Puyol i Alonso).
Em volia referir a la discussió que s’ha generat al voltant de si la selecció exalta el patriotisme. No cal discutir gaire més, als països desmamats, acomplexats i sense consciència real de ser una nació, els serveix qualsevol excusa per reivindicar el que no són. Excuses per expressar el millor i el pitjor. Encara recordo quan en el debut del passat mundial, Puyol es va fer un gol en pròpia porta, de quina manera es va comentar la desgràcia a les emissores que emeten en cadena a tota Espanya.
Voldria però, referir-me a un altra fet. És aquest equip un reflex del que és Espanya. Doncs en part, si. Cinc andalusos, quatre catalans, quatre madrilenys, tres manxecs, dos valencians, un gallec, un basc, un asturià i dos estrangers. N’hi ha de tot arreu, de simpàtics, d’antipàtics, de fatxendes, de humils.... Per més reflexa, n’hi ha que han emigrat de països més desenvolupats futbolísticament i menys desenvolupats econòmicament que han aconseguit posar en regla els seus papers per ser un més entre els espanyols. N’hi ha d’aquí que han emigrat a l’estranger, en algun cas perquè aquí no se’ls considerava prou, o com en cas dels gran científics, per desenvolupar més els seus “coneixements” lluny d’aquí.
Espanya és tot això, i el problema està en els que no ens sentim espanyols. Els que posem els partits després del "rotllo" dels himnes, espacialment quan juga espanya per evitar qualsevool mena d'urticaria.
Si a més tenim el futbol entre les nostres dèries, ens ho mirem sense passió com deia dies enrere.
Quan acabi la primera fase serà moment de fer un nou balanç esportiu, sense “forofismes”, com ja us he advertit.

Ahir us deia que estàvem allà mateix i us posava l'excepció, dels que estaven encallats al peatge.
Dins de la desgràcia, encara van patir-ne una de pitjors. Van caure de peus a terra. Van ser els primers en adonar-se'n que tantes coses continuen iguals, com per exemple el fet continuar pagant peatges, passi el que passi.
A banda de continuar pagant petges i tantes altres coses que només paguem els catalans amb les ensarronades de l'Estatut, haurem de continuar pendents de Bono, de Ibarra, de Guerra i dels generals colpistes de torn, que posi la por al cos o serveixi d'excusa per retallar competències, a base de lleis orgàniques o no, simplement amb el mateix morro que encara no havien complimentat l'estatut del 79. I no parlem de les reaccions del PP, que d'alguna manera, han tornat a guanyar amb Estatut que de nou ens allunya de l'autodeterminació.
Ens continuaran col•locant dins la fictícia nación española a la qual no ens hem sentit mai agust, ni estimats, i a la qual ningú s'ha esforçat com havia promès en convertir-la en un Estat Federal. I aquests dies ens continuen volent fer-nos empassar que el nostre equip al Mundial és Espanya. Un patriotisme desenfrenat ens vol fer creure que és de tots, i en la realitat centralista del Reino de España, se serveix de tots (en especial d'emigrants, de bascos i de catalans) per beneficiar i alegrar “la Espanya” profunda.
Per cert, demà analitzarem la selecció espanyola, sense entrar en qüestions tàctiques. No us parlaré de si juguen bé, ni si un grup amb equips tant febles com el d'Espanya i Portugal, són o no de puta pena. En aquest sentit només un detall, recordeu l'eufòria deslligada després del 4 a 0 a la "potentíssima" Ucraïna. Doncs el 6 a 0 d'Argentina, va ser contra un equip del bàndol dels estats opressors, Sèrbia i encara Montenegro, que havia superat al "meravellosa" Espanya a la fase prèvia. Heu sentit algún comentari en aquest sentit a les emissores de ràdio o als diaris "patriotas", que com sempre ens acabaran recordant, i lamentaran que per desgràcia no hi ha campionats mundials de toros, flamenc o migdiades....

Tant de temps marejant la perdiu, i encara som allà mateix. Bé, no, n’hi ha que encara estan aturats als peatges de Martorell o La Roca, perquè han passat olímpicament o mundialísticament com tants altres que s’ha abstingut.
Soma allà mateix on érem amb un Estatut que ara només ens queda desitjar que s’apliqui amb relativa celeritat, perquè no cal ni recordar que encara hi ha traspassos que esperàvem des de 79 que s’han quedat pel camí. També seria de desitjar que ara des de Madrid no comencessin a “frabricar” lleis que anessin escapçant les coses positives que recull el text aprovat pels pocs que s’han sentit seduïts per anar a votar.
Esperem que la pròxima vegada ens convoquin per anar a votar coses més radicals i decisives per al nostre futur.
De fet, d’aquesta nit només n’esperava l’edició del “Polònia”, que tv3 programa a mitjanit.

A cadascú, els seus mèrits

Llegeixo al nou 9 que les il•lustríssimes Ruiz i Olano (que no Ros de Olano) van fer un regal molt “nostrat” a Mariano Rajoy, la tarda dels ous. Una d’aquelles boniques reproduccions “de joieria” de la Porxada. Intueixo i espero, que no es tracti de les que acostuma a regalar l’Ajuntament a visitants destacats. I espero que no fos així, perquè no seria lògic que poc després de retirar-li a Francisco Franco la medalla de la ciutat de Granollers, s’obsequiés amb un altra element tant apreciat, un dels màxims exponents dels hereus de la seva obra.
Per cert, ens cas d’haver-ho fet, el més correcte hauria estat un reproducció de la Porxada mig esfondrada, tal com la van deixar els bombarders aliats a “l’alzamiento”. A cadascú el seus mèrits.

En dies de seleccions, el mal tràngol que li volen fer passar al jugador d’hoquei Miquel Masoliver, em sembla inhumà. Si una persona no està predisposada a jugar en un equip o selecció per la qual no sent res d’especial, i l’hi obliguen sota amenaça, tot plegat em recorda el passat. El servei militar, la dictadura...

Dia a dia, ens trobem amb situacions que demostren que amb aquest Estatut d’Autonomia que ens volen fer empassar, no anem gens lluny. Poc més lluny. I no es tracta d’això. Com deia el poeta Kavafis, més lluny heu d’anar més lluny... Sembla que per ara només Oleguer s’ha sortit amb la seva. I se’n surt perquè hi ha posat un parell d’ous. Perquè ho deu haver negociat silenciosament i amb intel·ligència, i potser també perquè una qualitat indiscutible amb l’esfèric als peus, que si te com a persona.

A banda de la gravetat que té el compliment forçós de qualsevol activitat, en aquest tema també destaca la indefensió en que els seu club i la justícia han deixat al jugador que voldria decidir en plena llibertat.

He vist una llarga llista dels que voten pel si. En veure alguns noms, m’ha sabut greu. Hi ha gent que creia molt vàlida i que no perquè s’han deixat enganyar tant fàcilment.
Però són pocs, hi predominen un llarg seguit de persones que de independents no en tenen res. O com a mínim fins avui mateix jo no el hi considerava, i supososo que vosaltres també. Si no, repasseu aquesta llista: Josep Miquel Abad, Joaquima Alemany, Anna Balletbò, Ramon Colom, Rosa Cullell, Santiago Dexeus, Àlex Masllorens, Manuel Milian Mestre, Oriol Nel·lo, Raimon Obiols, Pere Portabella, Lluís Reverter, Miquel Roca J, Anna Sallés, Narcís Serra, Enric Sopena, Vicenç Villatoro... Si algú no els coneix el “ramalassu”, és que bada.
En realitat aquests tampoc sorprèn que votin si. Són personatges que ni donen, ni treuen vots. Abans de llegir-ne la signatura, tothom sabia què votarien. També hi ha altres pseudo independents, bàsicament composat per periodistes, actors i artistes, que són independents,però, en realitat depenen de qui els dona feina.
Tantmateix, hi ha també una llarga llista de persones que sempre els hem tingut per poca cosa (en lo que a la intel·lectualitat es refereix). Aquests estic convençut que més que donar vots en treuen. Foteu un cop d’ull a la llista de “celebritats”: FM Àlvaro, Sergi Arola, Tatxo Benet, Gabriel Jaraba, Xavier Mariscal, Enric “snif” Masip, Xavier Sardà i no escric més noms de periodistes perquè n'hii ha molts i de molt mala fama, sobretot entre la gent de la professió.
Els que vulgueu manifestar-vos públicament pel NO teniu ja la oportunitat de fer-ho. Hi ha una agrupació independent que no enganya. Amb passat, present i si tots ens hi posem, futur. Són a la web www.antifranquistes.com . Sona desfasat oi? Dons llegiu amb detall el motiu pel qual estan pel NO. Poc rotllo i al gra. Per cert, avui també he rebut un document que recull, fil per randa, les modificacions (el cepillo del Guerra). Com ha funcionat la retallada de l’Estatut, sobre el paper. És molt clarificador. Si sabeu d’algú que el té, demaneu-li.

He arribat a casa, i m’he trobat una cosa insòlita. La meva dona fotent un zapateado al rebedor.

Abans de sorprendre’m del tot i rebre un desengany socio-cultural, m’ho he pres amb alegria i m’he posat a seguir el ritme “por palmas”, "seguidillas"....

Sota els seus peus hi havia un exemplar de l’Estatut, dels que distribueixen a domicili. Ella ha arrencat a trepitjar-lo. Jo he aplaudit. El text no mereix altra cosa. Més que alegria festiva, però, fa ràbia. És una estafa!

Acostumo a sentir vergonya, encara que sigui aliena, cada vegada que joves i no tant joves, surten al carrer a celebrar lligues, copes i copetes, i tot plegat acaba en un seguit de bretolades al carrer.
Aquesta vegada, em sento orgullós de ser de Granollers, on els màxims exponents actuals del feixisme i la guerra sense pietat, van ser rebutjats i rebuts al so de les mateixes cassoles que ja van sortir al carrer fa dos anys demanant l'atur de les guerres.
Mentre aquests grans defensors dels crims de persones innocents, continuïn passant per alt el penediment i la disculpa pels fets del 18 de Juliol del 1936, no poden ser rebuts d'altra manera.
No oblidem, que no fa ni 15 dies, que la població de Granollers va sortir al carrer per commemorar el 68 aniversari d'un del bombardejos més cruels de la història.

Al llarg dels darrers segles, s’ha parlat molt i malament, d’algunes activitats productives de les grans empreses del món desenvolupat al tercer món. Lluny d’ajudar i fer obres clarament beneficioses per als indigenes, l’actitud imperialista, humiliant i esclavitzant, ha embrutat grans gestions econòmiques.
Al segle XXI, les coses no crec que canviïn, si ens hem de refiar les polítics i els empresaris que lideren el món. És més, ni tant sols guarden les formes. Els darrers mesos, una mena d’acció benèfica d’un caire del tot humiliant, protagonitza una campanya publicitària de la marca Renault. Si, la mateixa marca que presumeix d’encapçalar el campionat del món de velocitat i mostra sovint a la premsa rosa els excessos “de butxaca” de Flavio Briatore i altres actituds de nou ric de Fernando Alonso i la seva promesa, es dedica a humiliar futbolistes retirats de països tercermundistes, que per quatre rals o més, accepten protagonitzar bufonades.
Lleig, molt lleig. Formar part d’un món “avançat” que se’n riu dels les cantarelles del Tren Valencia, dels llançaments de banda d’Amunike, o de les lesions i les ganes de gresca de Prosinecki, no m’entusiasme. No sé, si els següents a rebre la burla del nostre món seran les cèlebres esnifades de Maradona o el “tengo zueño” de Romàrio. Són massa famosos i encara tenen massa calers, o encara els paguen per feines més dignes. O en tot cas, no ens hi atrevirem. Encara ocupen un “status” massa alt, dins el “circ-negoci” del futbol.

Teorema de l’embut. Amb evidents similituds que la prova del meló, que no mostra la seva qualitat fins que no l’has esberlat, el teorema de l’embut explica les condicions i les vicissituds que se’ns presenten en passar pel tub.
Només quan hi ets dins, i en comprovar l’amplada i evolució de les seves parets, aprecies si s’estreny o s’eixampla. Si has entrat i sortiràs, pel forat ample o l’estret.
Evidentment, al 1979, el catalans, en sortir del fosc i llarg túnel de la dictadura, ens disposàvem travessar l’embut d’un l’estatut, tot entrant amb empenta, pel forat estret. El progressiu eixamplament de les seves parets desembocava en una nova situació, clarament avantatjosa a totes llums.
Ara, i a partir de la il•lusió generada per l’Estatut aprovat al Setembre de 2005 pel Parlament de Catalunya, ens volen fer passar pel tub d’un embut que estreny les nostres expectatives de manera asfixiant. I a l’altra costat de l’embut hi ha els de sempre, els que fan de nosaltres el que volem.
Siguem valents. Siguem conseqüents. Aquest embut no el volem. Que en fabriquin un altra, que no passi pel “ribot” d’en Guerra, ni la traïció d’en Mas.

En mig de tanta febre futbolera, amb algun bon partit i sense haver-ne vist encara cap de sencer, he pogut contemplar aquest migdia la resurrecció de Ivan Mayo. Els ciclista basc es torna a assemblar al d’ara fa dos anys, i avui a l’etapa més potent de la Dauphine s’ha imposat. Les bones sensacions que han mostrat ell i Alejnadro Valverde, ens asseguren ciclisme del bo, en companyia dels Basso, Ulrich i Vinokurov(?).
Adéu mononucleosi, adéu a totes les circumstàncies que ara fa dos anys van convertir aquest ciclista en un homes més del “peloton” internacional. Si les tardes de futbol de Juny i Juliol, no donen tot el de si que esperem, que la cosa canviï al Tour, que per desgràcia aquest any passa molt lluny d’aquí.

Algú em sabria dir quantes vegades més ens explicaran que el GRAPO ha estat desarticulats. Ha existit mai el GRAPO?

Fa un parell de dies ja insinuava, que em semblava que ERC, no estava fent una campanya prou agresiva, ni tant sols imaginativa, per demanar el NO. Avui, veient el Polònia me’n adono que tinc raó. Avui encara ho tinc més clar.
La idea inicial de fer servir el lema “diguem no”, amb tot el que porta implícit i el que significa en el nostre recorregut, em semblava molt bona. No sé perquè van abandonar tant aviat la idea. Els semblava que era massa coincident amb el lema del PP, també partidaris del no. Eren massa casualitats i els va semblar que no els afavoriria.
Avui hem vist, la magnífica versió de Manel Lucas sobre La gallineta. El missatge és molt clar i no calia ni fer-ne una versió. Fins i tot, si li haguessin proposat a Lluís Llach, no només l’hauria cedit gustosament, si no que fins i tot l’hauria tornat a entonar amb força i sentiment.

Els darrers dies es nota que les coses s’emmerden, s’animen, hi ha soroll....
La possibilitat que el Gara, passi a ser la nova denominació del BOE, és un magnífic acudit del PP. Si ZP ha assumit les reivindicacions etarres, com diuen els del PP, aviat el veurem amb txapela, o pitjor, encaputxat. El Gara publicarà les seves promeses. Cantarà l’eusko gudariak. Passarà els caps de setmana en un autocar visitant els seus col•legues per les presons més fastigoses i allunyades...
D’ambient, en posen tots. La Espe, per no sé quin sentit de culpabilitat, veu nazis a casa dels altres. Maragall
S’ofen per les tonteries de Mas. Arcadio s’inventa agressions per sortir als mitjans. Els militans del PP volen votar SI.
Trobo a faltar una campanya més convençuda pel NO, d’ERC. Ja sabem que el NO, no guanyarà, però hi ha resultats que poden donar una bona imatge de la Catalunya que encara defensem uns quants. No estaria de més que els que més incòmodes se senten amb el pacte Mas-Zapatero, hi fotin una mica més de llenya.

Després dels èxits de Barça, l'Espanyol i el Nàstic, ja només queda que Ucraïna li foti una repassada a Espanya al mundial d'Alemània. De fet, seria una rodona coronació a una temporada (Rodó per rodó, la O del NO, però això ja són figues d'un altra paner).
El cert és que, com tants altres aficionats a l'esport, espero l'allau de futbol que es preveu per aquest mes, amb alegria i expectació. A l'hora, amb poca passió. Un fet emocional que només em podria produir una selecció pròpia. Però sense aquest component, penso gaudir-ne al màxim, si els equips juguen a futbol. Com aficionat ja he repassat les armes de cada equip i esperaré veure que tal juguen a la primera fase per a fer pronòstics, encara que com ja fa força anys, sembla que Brasil surt amb avantatge. també penso evitar veure alguns partits que no em criden l'atenció i evitar la saturació. Sovint amb els resums dels partits n'hi ha prou....
Repassant aquestes armes dels equip ja m'he fet la llista dels jugadors que per diferents motius em criden l'atenció. Entre els que em produeix més satisfacció veurel's i que en gran part són els que millor em cauen, hi ha Baros, Kuijt, Messi, Cicinho, Nedved, Ronaldinho, Riquelme, Juninho Pernambucano, Puyol, Tévez, Kaka, Cesc, Drogba, Cole ( els dos Joe i Ashley), Xevxenko, Roben, Thuram, Essien, Gallas, Totti, Rooney, Makelele, Robinson, Vierira, Deco, Eboué, Lampard, Toledo, Aimar, Santacruz, K.Touré (CIv), Gerrard, Lucio, Howard, Luis Garcia, Casillas Marquez, Iniesta, Viduka, Reyes, Henry, Adriano, Ballack, Cafú (ja sé que difícilment jugaran a l'hora Cicinho i Cafú...) i d'altres que hi aniré afegint. També tinc curiositat per veure velles glòries que encara s'arrosseguen pels camps i que deixaran anar part del seu art, com Van der Sar, Köller, Revrov, Djorjevic, Zidane, Galaseck, Van Nistelroy, Nuno Gomes, Acuña, Figo, Poborsky, Gamarra, Owen, Domoraud, H.Larson o fins i tot el "gos" d'en Roberto Carlos. Al "mono" també el situo a la llista dels més durs, al costat d'Ayala, Cambell, Cannavaro, Nowotny, Gatusso o el ja esmentat Gamarra. Els futbolistes durs també tenen els seus alicients. Els marcatges de Gentile, a la Itàlia del 82, per exemple, van aixecar tanta expectació com les combinacions Falcao-Sócrates, o les piruetes de Maradona, per posar un exemple. I sovint són aspectes interessants a seguir. Com s'ho faran per aturar Henry, Ronaldinho, Rooney, Nedved, Kaka....?
I entre els que tinc ganes de veure especialment, hi ha jugadors ja consagrats però que no he tingut l'oportunitat de veurel's gaire, o mai, amb la seva sel•
Rodó com el NO
Després dels èxits de Barça, l'Espanyol i el Nàstic, ja només queda que Ucraïna li foti una repassada a Espanya al mundial d'Alemània. De fet, seria una rodona coronació a una temporada (Rodó per rodó, la O del NO, però això ja són figues d'un altra paner).
El cert és que, com tants altres aficionats a l'esport, espero l'allau de futbol que es preveu per aquest mes, amb alegria i espectació. A l'hora, amb poca passió. Un fet emocinal que només em podria produir una selecció pròpia. Però sense aquest component, penso gaudir-ne al màxim, si els equips juguen a futbol. Com aficionat ja he repassat les armes de cada equip i esperaré veure que tal juguen a la primera fase per a fer pronòstics, encara que com ja fa força anys, sembla que Brasil surt amb aventatge. també penso evitar veure alguns partits que no em criden l'atenció i evitar la saturació. Sovint amb els resums dels partits n'hi ha prou....
Repassant aquestes armes dels equip ja m'he fet la llista dels jugadors que per diferents motius em criden l'atenció. Entre els que em produeix més satisfacció veurel's i que en gran part són els que millor em cauen, hi ha Baros, Kuijt, Messi, Cicinho, Nedved, Ronaldinho, Riquelme, Juninho Pernambucano, Puyol,Tévez, Kaka, Cesc, Drogba, Cole ( els dos Joe i Ashley), Shevshenko, Roben, Thuram, Essien, Gallas, Totti, Rooney, Makelele, Robinson, Vierira, Deco, Lampard, Toledo, Aimar, Santacruz, Touré (CIv), Gerrard, Howard, Luis Garcia, Revrov, Casillas Marquez, Iniesta, Viduka, Reyes, Henry, Ballack, Cafú (ja sé que difícilment jugaran a l'hora Cicinho i Cafú...) i d'altres que hi aniré afegint. També tinc curiositat per veure velles glòries que encara s'arrosseguen pels camps i que deixaran anar part del seu art, com Van der Sar, Djorjevic, Zidane, Van Nistelroy, Nuno Gomes, Acuña, Figo, Gamarra, Owen, Domoraud, H.Larson o fins i tot el "gos" d'en Roberto Carlos. Al "mono" també el situu a la llista dels més durs, al costat d'Ayala, Cambell, Cannavaro, Nowotny, Gatusso o el ja esmentat Gamarra. Els futbolistes durs també tenen els seus alicients. Els marcatges de Gentile, a la Itàlia del 82, per exemple, van aixecar tanta expectació com les convinacions Falcao-Sócrates, per posar un exemple. I sovint són aspectes interessants a seguir. Com s'ho faran per aturar Henry, Ronaldinho, Rooney, Nedved, Kaka....?
I entre els que tinc ganes de veure especialment, hi ha jugadors ja consagrats però que no he tingut l'oportunitat de veurel's gaire, o mai, amb la seva selecció, i no en tinc un clara opinió formada, com Kalou, Fred, Prso, Rosicky, Iaquinta, Borghetti, Podolsky, Pernia, Lundberg, Kewell, Melberg, Valdez, Crouch, Van Persie, Paredes o Ibrahimovic.
Finalment també hauré d'aguantar jugadors que o bé no m'agraden o que se'n parla molt més del que es mereixen, com Kezman, Scaloni, Robinho, Saviola, Del Piero, Van der Vaart, Cristiano R, Maxi R, Simao. Però a tots ells els dono una nova oportunitat per canviar d'opinió. Entre aquests blufs, ens salvarem de veure Edmilson. Tota una toia, en mig de l'art brasiler.
Comentari a part, com sempre, mereixeran els arbitratges i els entrenadors. Especies predominants en la fauna del futbol, que sovint se'l carreguen. Ho varem veure al darrer partit important. La final de la Xampions. Per començar, els entrenadors se'l van carregar deixant Reyes i Iniesta a la banqueta, i l'arbitre el va desnaturalitzar amb el gol anul.lat a Eto'o. Seria desitjable que per fi, aquest aparador de futbol servís, d'una vegada per totes, per millorar les regles i en definitiva l'espectacle. Cal reglamentar de nou tot el que es refereix al fora de joc. O s'elimina dins a l'àrea o se'l aplica sempre, sense excepcions posicionals. També s'ha de imposar un futbol a rellotge aturat, com es fa al bàsquet, a l'hoquei gel o al waterpolo.
Si teniu el ull posat en algun jugador que m'ha passat per alt i voleu posar-me en avís, feu-m'ho arribar si us plau. Absteniu-vos, per diferents motius, d'avisar-me sobre Salgado, Torrado, Cocu, Maniche, Milosevic, Aloisi, Albelda, Pingpong, Reina (USA), Pirlo, Nakamura, Trezeguet, Cañizares, Beckham, Barthez, Kaviedes, Xavi, Asamoah, Gilardino, Kanh, Raul, Wiltord, Luisao, Helder o Mantorras.
Si ho voleu seguir per la xarxa, he trobat aquesta web. Per fer boca http://fifaworldcup.yahoo.com/06/es/w/index.html

Ja ha començat la campanya pel referèndum i dia que passa, dia que estic més convençut que no només he de votar NO, si no procurar convèncer a més gent que NO es pot votar altra cosa. El que si que noto, és que dins els perquès del meu NO, creix molt la motivació per no votar el mateix que Artur Mas. El seu discurs buit i après de memòria, fa aigua per tot arreu.
Li he sentit dir que Pujol, li comenta que ell va fer l'Aneto i ara toca fer el Mont Blanc. Collons! Amb les ganes que hi posem tots i les celebracions que fem quan algú corona l'Everest. Amb tios així, haurem d'esperar 30 anys més i quedar-nos a l'Aconcagua. I encara rai! Anuncien que Mas pujarà el Tagamanent el dia 11. Fotem claca i anem-lo a xiular!

Els fabricants de Pricesa, Dim, Wonderbra... tanquen. Qui ho aguantarà tot això?

El bombardeig sense violència que ahir va viure el centre de Granollers, s'explica per si sòl. Algun imbècil em va tornar a dir allò que coi celebràvem. No es tracta d'això. Recordar per no oblidar. Procurar que tots plegats mantinguem les ganes d'organitzar bombardejos de poemes i evitar mals majors.
Sentia aquest matí Rajoy, en el seu seguit de reivindicacions anti-negociodores amb ETA. Reclamava no sé quina coherència, tot assenyalant que calia un penediment dels terroristes. Està molt bé penedir-se i demanar perdò. A què esperen l'exèrcit espanyol i les forces dretanes que encara reivindiquen la creuada “del alzamiento”, a mostra el penediment i demanar perdó a tots plegats.?