Dades recollides a la web de la cadena SER sobre el tema de d'apostatar:

Estar bautizado no supone ser católico, según la propia Iglesia

Respuesta del Arzobispado de Madrid a la petición de una mujer que desea apostatar


21-07-2006 CADENASER.COM


El bautismo “ni significa, ni es prueba, ni prejuzga las creencias posteriores de las personas bautizadas”. Así de claro lo reconoce el Arzobispado de Madrid en una carta remitida a una mujer que inició los trámites de apostasía. Distintas organizaciones han denunciado en reiteradas ocasiones que estos datos son utilizados por la Iglesia Católica para obtener las ayudas extraordinarias que no recibe a través de la Declaración de la Renta.
Según consta en la carta remitida por el Arzobispado de Madrid a la apóstata “los asientos o partidas de bautismo responden al hecho de la administración del bautismo, hecho histórico, pero que, en absoluto, significa, ni es prueba, ni prejuzga las creencias posteriores de las personas bautizadas”.
Además, en la misiva se informa de que en los archivos del Arzobispado “tampoco existe registro de católicos del que poder dar de alta o baja”, aunque en ocasiones anteriores algunos Arzobispados habían advertido a los apóstatas que no podían eliminar sus nombres de la hoja parroquial porque existían otros católicos en la misma.

La misiva, firmada por el secretario de la Vicaría General del Arzobispado de Madrid, es la respuesta que recibió María José tras presentar en octubre del año pasado su “voluntad de ruptura con la Iglesia Católica”.

Según datos de la Conferencia Episcopal Española, el 94 por ciento de los españoles está bautizado, aunque sólo el 77 por ciento de la población se declara católica (CIS, enero 2006

El ressò, que ha tingut i està tenint la vaga dels camàlics de l’aeroport del prat de Barcelona, és del tot lògic. No hi ha conya marinera que pugui alegrar la cara als milers de persones perjudicades. Tampoc als vaguistes.
Em sorprèn, però, la poca comprensió que he vist en molta gent. En concret a la Editorial de El Períodico. La situació és greu, però vist des de fora, no crec que els mitjans de informació, ni l’opinió pública tingui dret a criticar als vaguistes, per gran que sigui l’estrip. Només em sembla, que com espectadors i/o usuaris, ens toca exigir racionalitat i garanties a l’empresa que ens cobra per un servei, en aquest cas el transport. Passa massa sovint, i sempre coincidint amb dates assenyalades, que determinades reivindicacions laborals avorten els desplaçaments i les vacances de milers de persones que porten molts mesos i anys estalviant. Quan no són els pilots, són els controladors. Quan no són els mecànics, les hostesses. I quan no siguin les camàlics, seran les putes de l’autovia de Castelldefels. Tret d’aquestes últimes, em sembla que els convenis i les reivindicacions laborals haurien d’estar englobades en propòsits conjunts, en sindicats unitaris. Simplificaríem les quatre o cinc vagues anuals (les quatre o cinc reivindicacions laborals), en una.

Tractant-se d'una promesa dels polítics.....

Els pares, que seguint l'embranzida dels altres pares que el curs passat van posar en marxa el "porejecte-realitat" d'escola CEIP Lledoner (Comunitat de l'aprenentatge), hem matriculat els nostres fills en una escola que físicament encara no existeix, podríem haver suposat que tractant-se d'una promesa dels polítics, i del compromís d’una “empresa del totxo”, no ens ho hauríem d'haver pres seriosament.

El cert és que tractant-se d'un govern que s'ha caracteritzat per construir escoles, on l'anterior invertia en cargoleres, la proposta era atractiva.

Està clar que si el compromís de la constructora era tenir l’escola feta al Setembre, però per contracte no preveia cap penalització per demora fins al 20 de Decembre, la data real no podia ser la que tots desitjàvem.

La realitat és que l'escola que havia d'estar contruida a l'inici del curs escolar 2006-07, no estarà llesta fins ben avançada, a acabada la tardor (així ho diuen). Hi ha alguna cosa que no arribo a esbrinar.... No sembla lògic, que provisionalment, l’administració es gasti diners per fer unes obres a Can Puntes, per acollir només tres setmanes els nostres fills. Segurament i políticament, serà més rendible inaugurar una escola en plena campanya electoral, que no pas a primers de Setembre. Una bona manera de mostrar a l’electorat que durant la legislatura s’ha inaugurat una escola cada dia.

No calia ni que ens ho diguessin. Ja ho sabíem. Un estudi seriós confirma que les carreteres de Catalunya, són les de l'Estat que estan més malmeses. Fetes amb el cul i poques peles. Sense manteniment.... No sé si cal recordar que per aquí, a més de passar-hi nosaltres, hi passa tot el transit rodat del qual depèn tota l'economia de l'estat en matèria d'exportacions.

Tal com us estic advertint cada pocs dies, contínuament i sense buscar-les del fons del calaix, hi ha constància que el meravellós Estatut de Catalunya no ens servirà per posar fi al tracte penós que ens dedica l'Estat centralista.

Com Montilla, Floyd Landis també viu(Girona) i treballa, (entrena) a Catalunya.

Pausa a Ventdelplà

N'he vist, sense seguir-ho amb insistència, molts episodis. No us en parlaré a favor, ni en contra. Perquè realment hi ha aspectes que m'agraden, i altres que no. Històries ben rumiades i de ben nefastes. Excel·lents actors i d'altres. Guionistes entortolligats i magnífics figurants (com l'Antoniu Vidal).

Deixeu per això, que us parli d'un dels aspectes que més m'ha agradat de la sèrie. Concretament el fet que agradi a molta gent i que, en conseqüència no se la vulguin perdre mai. I si ho he de detallar, diria que hi ha un fet col·lateral que és el que més m'agarda. Doneu-me doncs la raó si la tinc o traieu-me-la.... No us passa també a vosaltres que els dilluns i els dimarts al vespre, a partir de determinada hora, ningú us emprenya gratuïtament, trucant pel telèfon?...

Els episodis, els haurien de repetir cada dia....Oi?

Sentint el meu fill entonar aquesta vella cançó, em va venir la lletra a la memòria. I no només la lletra. Em van venir al cap, dos babaus dels nostres temps: Artur Mas i Joan Laporta. No és casualitat que al segon també se'l conegui com "l'elefant blau". Mireu si n'és de babau que pretén ser important i aconseguir protagonisme, fins i tot mentre va durar el Mundial de futbol. Va voler començar intercanviant una de les seves grans figures, Deco, per Lampard. Va arrossegar Johan Neskens (recordeu que amb ell el Barça només va assolir una recopa) fins a Barcelona per signar un contracte mentre estava concentrat amb la selecció australiana. No vull ni pensar que es diria d'un component del Barça o el Madrid que abandonés una concentració). Finalment va escollir Frankfurt (no el Viena, ni el Xavisán)durant el mundial, per presentar un espai reservat a la samarreta del Barça per inscriure missatges solidaris. Una bona iniciativa si arriba algun dia a complir-la, i no resulta ser més que un reclam per convèncer a una marca adinerada de la rendibilitat que li pot suposar anunciar-se entre les franges blaves i vermelles.

Foto rere foto. Enquesta rere enquesta. Els gripauss van inflant, inflant, i evolucionen "in crescendo" el seu posat fatxenda.

Però, el darrer “salt a la fama” del babau blaugrana ha estat aquesta cèlebre “Laportada”. Increïble. Un advocat. Un home de lleis. Se li ha passat per alt complir amb els estatuts del club. I diuen que no hi ha hagut mala fe? Tampoc hi ha mala fe en convocar eleccions a la tornada de vacances dels socis, sense donar temps als opositors a recollir signatures en ple mes d’Agost?

Apunteu un tercer babau a la llista. El “terror” de l’economia, el “terror” del bon gust en la combinació de corbates, jaquetes i pantalons. La seva peculiaritat està en els colors. No és només blau, és rosa, groc, “fosforito”, lila, fucsia i qualsevol “horterada” que li passi pel cap. El babau Sala-Martin.

L’altra dia Sergi López-E, comparava en el seu comentari ciclista a El periodico, l’etapa de Morzine (la de Landis) amb una pel•lícula. A mi, com argument d’una gran pel•lícula d’aventura, emoció i grans personatges, m’ho ha semblat més tot el Tour sencer. No només la gran etapa de dijous. Fins i tot podria ser l’argument d’un “culebrot”, d’una vintena d’episodis. L’argument començaria uns dies abans de començar la proba amb la prohibició a equips com Kelme i Liberty, a participar-hi. Les negociacions de l’equip Liberty amb el govern del Kazajstan, per canviar-li el patrocini i passar-lo a anomenar Astanà. Tota la història de l’operació “Puerto”, amb transfusions, xeringues i optalidons. La prohibició definitiva a la participació d’altres corredors com Basso i Ulrich. I tot seguit, les etapes de la gran cursa. Si senyor, una gran pel•lícula. Llàstima que duri tant poc. Els afeccionats haurem d’esperar ara el Mundial i la Vuelta, on possiblement hi participin a més dels grans del Tour, els presumptament penalitzats per activitats irregulars

Són les coses del ciclisme. Són les coses de l'esport en el seu màxim exponent de lluita i esforç. És el Tour.

Ni l'absència d'Armstrong, ni l'escàndol de les transfusions, ni la desaparició dels grans favorits, ni la clavícula de Valverde, ni els mals de coll de Mayo i Mentxov. Cap excusa ha estat suficient per treure-li interès a la cursa. Mentre quedin mitja dotzena de corredors amb ganes de fer un desgast físic sobrehumà per guanyar una cursa, hi haurà espectacle. Que ho facin a base de pa amb tomàquet, spaguetti, xuletón, vitamina, proteina o EPO, no deu ser el més essencial.

Les etapes alpines han renovat la il·lusió dels que desconfiaven de les virtuts de l'esport de fons. Les etapes alpines han confirmat que Pereiro també pot ser un director d'orquestra, com ja us advertia abans d'Alpe d'Huez. Ni sóc endeví, ni ho vaig pronosticar perquè si. Estava clar que si Pereiro mantenia les seves constants, i repetia les actuacions del dos Tours anteriors, tenia veritables possibilitats d'aconseguir pujar al podi. Pujar al graó més alt, ja era més complicat, però encara és pot somniar. Igual que Sastre. Tot i que la evidència diu que Landis torna a ser el gran favorit. Sempre que algun dels lluitadors de la bici no organitzin avui un altra show. De tota manera, la història també diu que la darrera contra-rellotje no la guanya el millor especialista, si no, l’home que arriba més fort als últims dies. Ahir va semblar que aquest home també era Floyd Landis. Ara fa un any, Landis va superar en un minut i vuit segons a Sastre i en un minut i vint-i-tres segons a Pereiro. Pot ser una referència, encara que d’això fa un any i dissabte no podem saber a qui respondran més les forces. Benvuinguts Pereiro i Sastre, a la plaça de DIRECTOR D'ORQUESTRA.

Contemplo amb satisfacció que la Plataforma Ciutadans pel Canvi, continuï en actiu, tot i la fracturada acció de govern i "la retirada" de Pasqual Maragall.
Desconec quin paper actiu voldrà ocupar en la política catalana dels pròxims anys. Celebro que manifestin que concentraran els seus esforços en que no es malmeti el que anomenen "legat Maragall". I em sembla que la millor manera d'aconseguir-ho no és abocant-se a donar suport a una sola llista de les que es presentin a les eleccions catalanes, si no integrant-se, segons la ideologia de cadascun, en diferents candidatures. No es tracta de igualar la xifra de 11 diputats. Simplement amb 5 o 6 estratègicament ben col·locats, i uns quants més en l'estructura del futur govern i conselleries seria de gran utilitat.

Aquests dies de mitjans de Juliol, coincideixen amb aniversaris i commemoracions (que no celebracions). Com és de costum, els polítics aprofiten qualsevol qüestió per fer-se propaganda, dir la seva, sortir a les fotos. Alguns, no tant sols senten vergonya de utilitzar fets tràgics per enredar. Tergiversar la realitat i la història per aconseguir adeptes. A Guadalajara els van fer fora, quan volien protagonisme en els funerals dels bombers que van perdre la vida fa un any.

A mesura que s'acosta el punt més calent, que ens pot donar una solució definitiva en el conflicte basc, Rajoy encén de nou la foguera tot indicat que negociar, la paraula negociar, implica cedir davant els terroristes i per tant ajupir-se davant les seves pretensions. És la intel·ligència de l'home aplicada a la política. Oblida que si això s'hagués fet fa quinze o vint anys, ens hauríem estalviat molts morts. Però no li deu interessar, perquè li continua assemblant que guanya més vots commemorant els crims d'ETA, i encara més si les víctimes són del PP. Li interessa més seguir embolicant la troca amb el tema ETA i seguir vinculant ETA i PSOE. Una estratègia que va encetar Acebes, com tantes altres.

Són incapaços de reconèixer que s'estan passant de la ratlla. Al contrari, segons ells, els que ens passem som la resta de la gent quan riem com bojos, tot veient la fina ironia que fan servir els imitadors de "Minoria absoluta" quan caricaturitzen Acebes, Rajoy, Felip, Zaplana i Franco.

No sé si són capaços d'obrir boca en la commemoració dels fets del 18 de Juliol de 1936 i tot el que va venir al darrere, i del qual ells i els seus en van ser els grans beneficiats. Joan Herrera segueix lluitant i segueix exigint al "tebi" govern Zapatero, que impulsi una llei per a la recuperació de la memòria històrica. Un projecte que ha d'afrontar amb valentia una qüestió, que si continua igual, estem en perill que les pròximes generacions li donin un valor poc menys que anecdòtic. Recuperar la memòria històrica no vol dir només el reconeixement del que sabem tots. També llums que ajudin a reinterpretar la història i aclarir qui va ser qui durant la guerra, la post-guerra i el franquisme. Sobretot aquells que van aprofitar la transició per camuflar-se, i fins i tot, canviar de jaqueta sense cap mena de pudor.

No és que jo cregui al cent per cent, que Pereiro pot ser el guanyador del Tour... Però si que és cert que aquest noi està davant la gran oportunitat de la seva vida. És un corredor amb classe i aptituds per donar guerra, com havia demostrat en edicions anteriors, però també és cert que no sé per a quin motiu, en les dues etapes dels Pirineus no va tenir una gran actuació. Al contrari, va perdre molt més temps del que li va agafar Lance Armstrong després de tot el recorregut, les dues passades edicions, en les quals va acabar el 10 de la classificació general. Després del Pla de Beret, Pereiro, ja portava gairebé mitja hora perduda.

Ara, és uns dos minuts per davant del seus màxims rivals. Recordeu que aquest any els seus màxims rivals, no són res de l'altra món, ja que els sis primers de l'any passat no hi són. Més dades: Lepheimer, Evans, Rasmussen i Landis van quedar davant seu l'any passat, entre els participants actuals. Fa dos anys Sastre, Lepheimer, Totschning, Acevedo i Kloden, també van quedar davant seu. De tota aquesta llista hem d'aclarir que Leipheimer ja és 7 minuts darrera d'ell, Totschning 8, Acevedo 9 i Rasmussen 23. Cap dels seus immediats seguidors són homes que es caracteritzin per atacar a la muntanya. Realment, Pereiro, pot somniar. No es tracta de somniar en que serà el guanyador, que també és possible. Però si que pot somniar en quedar entre els tres primers. I sobretot, el que pot somniar és que li pugui passar alguna cosa semblant a la que li va passar a Chiapucci fa uns 15 anys, quan després de defensar el maillot groc durant gairebé tot el Tour, va passar de ser gregari a tot un líder del seu equip gracies a la seva demostració, i per tant va agafar un "status" especial dins la professió. Coincidint, amb la lesió de Valverde i la, no prou reixida actuació, de Karpets, Pereiro pot aprofitar l'avinantesa per assumir el paper de lider en el equip Caisse d’Epargne-Illes Balears.

Si Pereiro mostra avui a Alpe D’Huez, i en els dies successius, un caràcter de líder, i no es manifesta vulnerable ni tant sols a l'alta muntanya, pot somniar en qualsevol cosa. Dissabte li va sonar la flauta per casualitat, ara cal bufar i demostrar que la pot tocar en simfonia. La batuta se la disputen Menchov, Landis i Evans, en primer terme, i molts d'altres també, ja que en les dures etapes que queden, pot passar de tot. Dolça o travessera, la flauta és a les seves mans.

L'estiu de la pre-campanya de les eleccions autonòmiques avançades, caldrà prendre precaucions. La por no ens vindrà dels robatoris nocturns de romanesos o albano-kosovars. Ens la voldran contagiar els polítics per obtenir el vot. Sense habilitats, ni recursos per convèncer a ningú amb arguments polítics i programàtics, llançaran missatges amenaçadors sobre la inoportunitats de votar als altres per les futures aliances que es puguin produir. Perquè, el que ja han descartat tots, per sort, es obtenir majories absolutes.

En Mas, ens alertarà de l'amenaçadora repetició del tripartit i per no dir-li xarnego a en Montilla, dirà que és periquito i que fotarà a Cornellà un "pelotazo", que rieu de Nuñez, Laporta o Florentino....En Carod ens amenaçarà amb la més que segura sociovergència i, com Ja ha fet Duran, advertirà als més oberts que s’han decidit de votar un xarnego, que ell també ho és....Montilla amenaçarà de la inevtable entesa CiU-ERC, o encara pitjor PP-CiU, i segons on faci les mitins advertirà que per primera vegada es pot evitar que un burgès català sigui president, i convocarà anar tots a votar en processó, sortint de la visita al cementiri....La sociovergència, també serà per Saura l'escenari més terrorífic...I si Pique es posa en plan Acebes, la "coalició del mal" més previsible, la formaran el PSOE i ETA. Quina us fa més por?

Amb el peus a terra ferma, us comentava dies enrere que érem allà mateix. El típics tics del centralisme espanyol, ens impedeixen pensar que amb el nou Estatut d'Autonomia, serem alguna cosa més. Avui, us ho puc confirmar des d'altres punts de vista.
Un dia d'aquests he estat navegant a unes quantes milles de la costa, convidat pels meus amics d'Arenys a pescar, i us puc assegurar que des del mar tot segueix també igual. Entre altres detalls, no cal ni comentar que la “bandera estanquera” presideix encara l’espai preferent en totes les embarcacions. No cal ni esperar a que pugi a un avió, globus o helicòpter, per comunicar-vos que des del cel, també tot continua igual. He provat de navegar amb el google maps (per cert a la web www.letour.fr es poden seguir e el programa del google eart, els itineraris de les etapes ciclistes) i us puc assegurar que seguim allà mateix. El gruix de la ratlla que separa Puigcerdà i La Guingueta, o El Perús i El Voló, és molt més ampla que el que separa Alcanar i Vinaròs, o Fraga i Alcarràs. També m’he enfilat a un globus i entre altres indrets vaig sobrevolar un carretera que s’anomena Nacional II, perquè és la que comunica Madrid amb Europa, i casualment passa per una dotzena de comarques catalanes, on la denominació nacional està perdent el seu significat.
Pels més xafarders us diré que la sortida pesquera d’esbarjo vespertí, va ser per anar a perseguir els besucs que viuen davant les costes del Maresme. No varem fer cap mal a la fauna marina, però ens varem assegurar alguns soparets. Besucs, mòlleres, congres i barats, cinc milles endins, en front de Pineda. La passejada en globus va ser a l’Anoia.

Geni i figura

Sóc dels que penso que celebrar eleccions en un dia laboral, podria ser una cosa positiva. Si més no, està clar que caldria fer una prova per tal de veure si així la gent s’anima a exercir el seu dret. És per això, que com a pas entremig, el fet que se celebri entre setmana, però festiu, pot estar un indicatiu que ens porti a celebrar les eleccions un dia, de cada dia.

De les reaccions que s’han produït a aquesta decisió de celebrar eleccions per Tot Sants, una vegada més m’ha sorprès la interpretació d’Artur Mas. Després d’uns dies en què intenta donar lliçons de democràcia i parlamentarisme, amb la teoria absurda que si no ets el més votat, no pots presidir. Ahir es va inventar allò que el fet de votar els diumenges és una qüestió tant tradicional a les eleccions democràtiques, com ho són les misses pels catòlics. Com en aquestes terreres del sud d’Europa, la democràcia té una tradició tant llarga.....
Possiblement l'Arturo va quedar impressionadíssim la primera vegada que va assabentar-se que es jugava un partit de futbol un dimecres. Fins i tot va quedar esmaperdut quan algú li va insinuar que si se saltava la "tradicional" proposta del "sàbado-sabadete", no li passaria res.

Un dels “milions” de lectors d’aquest web-blog, l’amic molletà, em convidava a mullar-me al voltant de quin pensava que era el millor entrenador del mundial de futbol, al temps que no considerava que Ballack i Henry haguessin fet prou mèrit per posar-los entre els onze favorits.

No sabria dir-vos quin s l’entrenadors que més m’ha impressionat. En general els he trobat molt conservadors. Més que dir-vos quin ha estat el millor, us diré el que m’agrada i el que no, de cadascú. Abans, però, diré que l’entrenador per qui sento predilecció és Gus Hiddink, ja que d’entrada no li puc criticar res. De Blokhin, us diré que m’ha agradat que poc a poc perdés el complexe d’inferioritat, amb què va afrontar el mundial i m’ha desagradat que trigués tant a adonar-se’n que podia fer alguna cosa més. D’Aragonès em va agradar que fos l’únic entrenador que no va jugar ni un minut a la defensiva, i em va desgaradar que no comptés amb tots els seus jugadors més competitius, que són els que disputen la lliga anglesa. De Parreira no puc destacar res, i en canvi si, criticar que no va imposar cap criteri entre els seus homes. De Kranjcar que oblidés jugar amb els altres equips, amb la mateixa decisió que mostrar contra Brasil. La desinflada blanc-blau-cel, no sé si és culpa de Pekerman o de tots els jugadors. Segurament el més criticable, és no donar-li a Messi, Aimar i Tévez la titularitat indiscutible. A Henri Michel i a Dujkovic, els va faltar imposar disciplina tàctica al seus onzes. A Van Basten li va faltar creure que els seus jugadors, no son tant bons com era ell, però si que ho són prou per jugar més de cara a barraca. Scolari va ser prou intel·ligent en deixar-ho tot en mans de Figo i Decco, però també li va sobrar futbol defensiu. A Erikson li va sobrar la prepotència sobrevinguda de seguir creient que els inventors del futbol són els millors sense necessitat de jugar els 90 minuts. A Bruckner li va fer falta preveure que se li podien lesionar jugadors. Domènech va demostrar que era un bitxo tant estrany com ens havien avisat els periodistes especialitzats, però va demostrar dominar l’alta competició, encara que continuo sense comprendre com pot fer jugar Wiltord o Malouda, podent comptar amb el “nan txulo” Giuly. El futbol de Lippi només em va agradar a semifinals, però te el mèrit d’haver administrat tots els factors per assolir el èxit. Klinsman, Lavolpe, Arena i Beenhakker van fer un paper molt digne, si tenim en conta el que van fer amb els equips que entrenen.

En un altra ordre de coses, em sembla força horrorós els que s'està fent al voltant del cas Zidane. És com una mena d'artbitratge paral·lel. Una estafa. Ens agradi o no, els partits de futbol es resolen al camp, encara que masa sovint no guanyi qui ens sembla que ho mereix.

El insult, l'amenaça, la frase desconcentrant i les converses intranscendents, encara que siguin amb el àrbitre, formen part vida del futbol dins el mateix rectangle de joc. Per tant, cap d'aquestes coses habituals poden justificar, al cent per cent, que es produeixen agressions posteriors. Existeix un codi futbolístic per al que passa dins al camp, per al que passa en els entrenaments, al vestidor (fins i tot de l'àrbitre) i segurament també a la llotja presidencial. Es tractarà doncs, sempre, de qüestions que només poden valorar en tots els seus detalls els protagonistes.

Us heu plantejat mai si a Roberto Carlos li molesta més que algú li digui mico, o bé que Gatusso li faci un túnel (caño)? Seria lògic pensar que a Buffon li pot ofendre més encaixar un penal a l'estil Panenka, que no pas que li diguin italià de merda? Podem pensar que Pablo Alfaro se sentirà molt més ofès si Ronaldinho li nega un intercanvi de samarretes, que si l'estadi en ple i "a coro", li canta fill de puta, fill de puta? Només els homes que disputen la pilota sobre l'herba, ens podrien respondre aquestes preguntes. Segurament ens en adonaríem que les coses són molt diferents al que ens planteja ara la opinió pública al voltant de les greus ofenses que suposadament van desencadenar el trist final de carrera de Zidane, i que com s'ha pogut comprobar no va ser tant trist per Zidane, ja que algú va tenir la gosadia de donar-li, després de tot, el premi de millor jugador. Tampoc és això.



M’agradaria que els de SOS racisme es concentressin ens els problemes veritablement seriosos que viuen individus no tant privilegiats com els futbolistes.

Llanço una altra pregunta. Vista la relativa espectacularitat de la present edició del Tour de França, com espectadors, sou del parer que us sentiu més estafats d'una competició en la que els sis primers són SOSPITOSOS de fer transferències sanguines, congelació d'hematòcrit, abús d'EPO i no sé què més, o d'una altra en que no hi competeixen els sis primers classificats de l'edició anterior? Tampoc suggereixo respostes com les d’un amic que gaudeix molt amb l’espetacular disputa dels ciclistes a l’alta muntanya, i que m’ha dit que ell faria obligatori el dopatge.....

Al voltant de la pregunta d’ahir, a internet hi he trobat alguna cosa per als que hi estigueu interessats. Si bé, no ho aclareix del tot.
Aquí ho teniu:

La ley prohíbe recabar datos basándose en las creencias religiosas, lo que limita la capacidad de realizar estadísticas sobre el número de creyentes de las diferentes religiones que hay en el país. El Centro de Investigaciones Sociológicas (CIS), agencia estatal autónoma, recoge estadísticas sobre las tendencias religiosas en la sociedad. En febrero de 2005, una encuesta del CIS indicó que el 79’3% de los ciudadanos se considera católico; sin embargo, el 47’1% afirmó que no es practicante. Entre los no católicos, el 11,7% se declaró agnóstico, el 4,9% ateo y aproximadamente el 2% practicante de una religión diferente a la católica.

Afiliación a la Iglesia Católica
La ley canónica considera a un miembro aquel que ha sido bautizado. Dicha afiliación es irrevocable, la excomunión solo elimina el derecho de participar de la communidad Católica, pero no de la iglesia. Si uno se convierte al Islam, a los ojos de la Iglesia Católica no deja de ser Católico.

Me pregunto hasta que punto dicho orden interno es anticonstitucional, al atentar contra la libertad de culto. Supongo que si una persona o personas tienen una opinión sobre otras no coercen sus derechos necesariamente. No obstante agradecería comentarios sobre alguien versado en estos temas legales.

A este respecto, no entiendo porque esta prohibido en las ley incluir una pregunta de religión en el censo, limitándose las estadísticas de denominación religiosa a las encuestas del CIS.

La visita papal no ens deixa indiferents. Sempre hi ha cosetes que m'agradaria saber amb més detall.
Un vegada superat el trauma del baptisme i tots els que venen al darrere, farts d'aparèixer en forma de número, a les estadístiques que quantifiquen els catòlics a Catalunya, Espanya, Europa o al Món, un grup de col·legues ens preguntàvem l'altra dia que calia fer per a que no ens hi contin. Hi ha algun lloc on esborrar-se, si mai ens hi hem sentit vinculats? Tot i garantir que no pensem canviar de "club", ens faran pagar alguna "clàusula de rescissió"?

Sense oblidar que l'obra es va fer, pel capritx o necessitat d'una minoria, com tantes obres (faraòniques i no tant) de la dictadura, el tram de la C-17, que comarcalment coneixem com "l'autovia de l'Ametlla" es va avançar. Dic que es va avançar, tot reconeixent que es va avançar a les necessitats viàries de dècades posteriors. Sort que no se’ls va acudir fotre un paret al Figaró per retenir el congost...

Com si s'hagués tractat d'un pla estratègic comunicatiu, d'un govern progressista dels segle XXI, o de la vidència del "gran Paquito", el que va ser en primer terme un regal pels estiuejants, va acabar per ser un regal avançat pels granollerins. L'autovia dels seixanta, va esdevenir una magnífica variant de Granollers, Canovelles i Les Franqueses. Aquesta via i l'A-7, va evitar de cara als 70 i 80, obres similars.

També ha evitat de cara als noranta i dos-mil, que a més de fer una ronda nord i una ronda sud-oest, calgués fer una ronda est.

Rememorant i remenant el traçat de les rondes, no vull desaprofitar l'avinantesa, per opinar que la ronda sud es podria també haver "mig evitat", més barata i sense trencar la ciutat en dos, si s'hagués fet aprofitant vies ja existents com la que enllaça Parets i Palou, per circuït, i continuar per la via restringida que porta a la presó.

La impressió que Maria Sangil va treure de la trobada PSOE-HB a Donosti, es digna de l'estudi del més complert des gabinets psiquiàtrics d'Euscadi. Trobar similituds entre el teu adversari i "el teu pare" intel•lectual ha de resultar una investigació apassionant. O és que vosaltres ja havíeu notat abans que ella ho digués, que a banda de ser "tocayos", Patxi López i Paquito Franco, són com dues gotes d'aigua?
Més greu que la particular percepció d'aquesta dona, és l'actitud de Rajoy, en dir que no accepta les regles del joc. Les regles democràtiques de la seva "professió". Ell, no se sent vinculat a acceptar el que fa el President del Govern, seguint les indicacions del Congrés de Diputats, amb el recolzament de tots els grups polítics de la cambra menys un. Tot al contrari del que feia Aznar, que actuava amb el suport de només del seu partit per anar a matar dones i nens innocents a l'altra costat del Mediterrani.
Aquesta postura i la del seu partit al parlament europeu fa quatre dies, ens revelen que la dreta cavernícola continua sepultada.

En vigília de la gran fina i a punt de la consolació dels organitzadors, em permeto l'exercici tant poc original d'escollir quins han estat per a mi els onze jugadors que han estat millor en aquestes tres o quatre setmanes “futboleres”. L'absència de jugadors com Messi o Ronaldinho, en aquesta alineació, no treu que els continuï considerant com els millor jugadors del món. No els hi he posat perquè, per diferents raons, aquests dies no ho han pogut demostrar. Aquests són el onze, Ricardo, Thuram, Ayala, Cannavaro, Grosso, Ballack, Vieira, Kovac, Riquelme, Iaquinta i Klose.També m'han agradat molt Miguel, Trabelsi, Edwards, Ososrio, Marquez, Deco, Gatusio Ribery, Henry, entre d'altres-......Em direu a què aspiro amb una defensa de quatre, on el centrals són nans i els laterals gegants. O que Thuram no és lateral. I altres qüestuions que també podria justificar. Si Ayala i Cannavaro són els millors tot i sent nans, no penso que la capacitat aèria d'aquest onze sigui baixa. Tots dos salten com volei-volístes. Pels córners Thuram, Grosso i Kovacs, també serien una magnífica defensa aèria. A Thuram el posaria de lateral, perquè encar que Edwards i Trabelsi també m'han agrada molt a la dreta, no puc oblidar que per a mi, Thuram, ha estat un dels millors "dosos" de la història i encara se'n deu recordar. Possiblement no aguantaria els 120 minuts que han durat molts partits, però per a mi és indiscutible. A Alemanya no ha jugat de lateral, però si tots el minuts amb eficàcia i només amb l'error de càlcul, en la trepitjada que li va fer a Pablo al vuitens de final.
També he fet l'exercici de fer un onze, amb jugadors de gran prestigi, que després d'aquest mundial continuen sent en molt casos autèntics "blufs", Dida, Sagnol, Simic, Gamarra, Dragutinovic, Maxi, Emerson, Del Piero, Wiltord, Pauleta i Cristiano R.

El meu onze

En vigília de la gran fina i a punt de la consolació dels organitzadors, em permeto l'exercici tant poc original d'escollir quins han estat per a mi els onze jugadors que han estat millor en aquestes tres o quatre setmanes “futboleres”. L'absència de jugadors com Messi o Ronaldinho, en aquesta alineació, no treu que els continuï considerant com els millor jugadors del món. No els hi he posat perquè, per diferents raons, aquests dies no ho han pogut demostrar. Aquests són el onze Ricardo, Thuram, Ayala, Cannavaro, Grosso, Ballack, Kovac, Vieira, Riquelme, Iaquinta i Klose.També m'han agradat molt, Miguel, Edwards, Trabelsi, Osorio, Maàrquez, Deco, Gatuso, Ribery i Henry, ente d'altres-......Em direu a què aspiro amb una defensa de quatre, on el centrals són nans i els laterals gegants. O que Thuram no és lateral. I altres qüestuions que també podria justificar. Si Ayala i Cannavaro són els millors tot i sent nans, no penso que la capacitat aèria d'aquest onze sigui baixa. Tots dos salten com volei-volístes. Pels córners Thuram, Grosso i Kovac, també serien una magnífica defensa aèria. A Thuram el posaria de lateral, ( i això que de "dosos" me'n sobren)perquè encara que Miguel, Edwards i Trabelsi també m'han agrada molt a la dreta, no puc oblidar que per a mi, Thuram, ha estat un dels millors "dosos" de la història i encara se'n deu recordar. Possiblement no aguantaria els 120 minuts que han durat molts partits, però per a mi és indiscutible. A Alemanya no ha jugat de lateral, però si tots el minuts amb eficàcia i només amb l'error de càlcul, en la trepitjada que li va fer a Pablo al vuitens de final.
També he fet l'exercici de fer un onze, amb jugadors de gran prestigi, que després d'aquest mundial continuen sent en molt casos autèntics "blufs".....

Al temps que ja es comptabilitzen els primers divorcis, a Andalusia s'anuncia el primer casament gai entre militars. Animeu-vos. Estic esperant el de dos guàrdies civils de uniforme de gala (amb tricorni, es clar), el de dos toreros i el de tres capellans. De fet, ja fa més de 40 anys que espero el casament heterosexual d'algun capellà en actiu.
I sense restar-li gens de protagonisme a l’església, que en penseu d’aquesta escampada d’enganxines que han fet a València, abans de la desgràcia “underground”. N’heu sentit a parlar de les enganxines que hi ha al carrer amb el misatge dirigit a Ratzinger, davant la seva imminent visita? Si les que l’avisen de la condició lèsbica de la seva alcaldessa, a ell que va a València a pregonar les virtuts de la família catòlica, apostòlica i romana. Diu el missatge: Rita, al Papa sabe lo tuyo?

Com passa en altres ocasions en què es produeixen desgracies similars, es moment de parlar de responsabilitats. I és ben palpable en els mitjans de comunicació, que després del dol preceptiu, han passat a l'etapa de trobar responsabilitats a la desgracia suburbana de València.
Descartat que les profundes arrels de l'arròs i la xufla, hi tinguin res a veure, les investigacions prenen més serietat. L'arquebisbe que oficiava el funeral de les víctimes es preguntava "...Señor, dónde estava Dios?...". Lluny, estava suficientment lluny. Qui sap. El "mag Merlin" jugava a golf a Marina d'Or? Estava llançant-se per la famosa atracció de Terra Mítica, La Fúria de Tritón?
Possiblement hi ha massa coincidències religioses entre Déu i la desgràcia. La desgràcia ha vingut pocs dies abans que Benneton 16 visiti València. La presa de Tous també es va esfondrar la vigília d'una altra visita Papal, la d'en Woijtila. Semblaria més productiu que les visites s'anunciessin com exclusives de Marina d'Or i Terra Mítica. Tindríem la desgràcia més localitzada.
Deixant a banda suposicions frívoles, només cal recordar que mentre s'han fet inversions espectaculars en el món del totxo i fins i tot en el tramvia (excel•lent infraestructura de transport públic de la capital valenciana, que s'ha convertit en la nineta dels ulls dels locals i en referència pels forasters), s'ha descuidat la inversió en el metro, el mitjà de transport de les classes més humils.

No ha calgut que passin gaires dies per tornar a allò que és habitual, lògic i fins i tot admirable. Després d'unes setmanes en que el ciclisme s'ha volgut presentar com una activitat poc menys que delictiva, poc a poc va tornant al lloc que es mereix. Sobretot al mes de Junliol, i amb el Tour d'aparador, el ciclisme va tornant a ocupar l'espai que mereix.

Les etapes, segona i tercera, ens ha tornat a la vessant heroica d'aquests esportistes. Després de molts dies en que sens ha fet saber amb tot detall com són les transfusions fetes amb sang transportada en neveres de càmping, les virtuts de l'EPO o qui era "el hijo de Rudicio", trobo però a faltar explicacions més detallades, de per exemple quants, i quines característiques tenen, els punts de sutura que han calgut per surgir el braç de Tor Hushovd. Quina mena de medicaments calen per recuperar una ferida e plena activitat laboral i sobretot destacar que dins l'aspecte esportiu, només esportistes com ell ( la majoria dels ciclistes professionals) tenen un parell de collons com catedrals, per suportar les exigències que al cos humà li suposen centenars de quilòmetres, sota el sol de l'estiu, a mitjanes superiors a 45qm/h.

I d'aquí un parell de dies, Tor Hushovd tornarà a tenir el braç dret, valent i bronzejat. Prou elàstic i fort, per fer una botifarra ben gran a tots els que han fet servir "la operación puerto" per desprestigiar, tot generalitzant, a aquests grans esportistes.

Ens ho ha hagut de dir des de fora, perquè els del PP encara no ho ha fet mai. El triomf de Franco va ser el primer èxit del nazisme. Això és el que els hi ha dit la mateixa dreta europea. El que encara no han fet mai els del PP, és reconèixer que són hereus del franquisme, ni tampoc demanar perdó per les barbaritats que van cometre.

Vaig veure per tv des de l'Alta Cerdanya (recordeu, un d'aquells indrets de la nostra geografia que en la negociació del pacte del Pirineus, uns imbècils la van situar a l'altra costat de la ratlla. A França. De polític imbècils ja n'hi havia en aquells temps). Em va sorprendre i alegrar no sentir ni un petard, ni un cop de botzina. En aquest racó del Pirineu, ningú va apuntar-se a la practica "tercermundista" i "primermundista", de celebrar-ho com un èxit patriòtic. De contents debien estar-ho. Perquè jugar contra Brasil, guanyar i no deixar que cap dels seus "cracks" xutés ni una vegada entre els tres pals, és per estar content. Fins i tot me'n vaig alegrar jo, i no perquè l'entrenador francès sigui fill de catalans exiliats. Segurament, perquè abans de cada partit em posiciono amb els "futbolísticament" més febles.

Però deixeu-me, catalanets, que us posi contents per uns instants. El Tour de França és català. O com a mínim el "maillot rovell", ha estat dominat les primeres jornades per uns "montillas". Perquè tant catalans com Montilla, ho són un norueg (Tor Hushovd) o un yankee-cubà (George Hincapié) que viuen i treballen (entrenen) a El Voló i Girona.

Utilitzaré una paraula tabú a la Catalunya democràtica que sempre ha volgut presumir de ser punt de trobada de civilitzacions. I ho faig ara, que algun malintencionat ha volgut tornar-la a destapar per crear confusió entre la població, i zitzània a nivell de tot l’estat. És, el mal ús, de la paraula xarnego, ara desenterrada per posar en dubte si els catalans seriem capaços de suportar un President de la Generalitat immigrant.

Tot i que he parlat amb gent que no ho suportaria, sóc dels que penso que la majoria no tenim cap problema en que un “foraster” acabi de Molt Honorable. La qual cosa no vol dir que Montilla sigui el meu preferit entre els possibles candidats. De cap manera. I no perquè sigui cordobès, ni tant sols perquè es digui Montilla, parli en castellà en la intimitat (també ho fa Artur Mas i ningú s’estira els cabells) i no arribi, ni per endoll, al nivel “C” de Català.

No és el meu preferit perquè té el concepte regional que té de Catalunya el PSOE, en contra del concepte nacional que ha mostrat el PSC de sempre. Tampoc demostra ser federalista convençut respecte al concepte d’Espanya.

No us sembla, però, que si a la resta de ciutadans en exigeixen el nivell “C” en qualsevol oposició a l’administració pública, els polítics també haurien de passar l’examen?

En el tram final de govern d'esquerres de Catalunya, ara menys plural que fa unes setmanes, ha mort una educadora progressista i d'esquerres que ha influït en gran manera en la manera de fer les coses en el nostre país en matèria d'ensenyament d'ençà de la democràcia. No és casualitat que en aquesta legislatura s'hagi, doncs, avançat encara més en aquesta matèria. Un bon homenatge per aquesta dona.