M'anticipo avui uns minuts a publicar l'artícle per no incórrer en la il•legalitat de pronunciar-me durant la jornada de reflexió.
Dia de reflexió, prèviament al dia dels difunts. Bon moment per pensar i meditar. Molts segueixen el costum d'anar a aquest lloc tant OUT anomenat cementiri. Allà, de genolls, comentaran la jugada amb els difunts. Quants vots s'emetran prèvia consulta amb ultratomba? Qui guanyarà? Qui s'agenollarà davant el poder centralista? Tenim totes les de perdre, els dos grans favorits tenen poca personalitat i arrosseguen dos grans partits sense propòsits autogestionaris. Demà resultats i inici de la segona volta. La volta dels pactes. Les eleccions hauran acabat, però continua el camí dels pactes.
Parlant dels difunts i de la coincidencia de dates: Sel's hi ha acudit als partits penjar cartells, i pancartes als accessos als cementiris?
Mentre esperem els resultats, pot ser moment de fer pronòstics. Hi ha webs amb porres muntades, cases d’apostes on posar-hi quartos i pronòstics de tots tipus. Em temo que el resultat no serà gaire diferent que aquest :CiU 47, PSC 42, ERC 22; IC 13, PP 11. Una cosa és el resultat que em temo i l’altra el que m’agradaria que sortís. Com sempre un resulta que no permetés una majoria absoluta. Ni tant sols una majoria entre dos partits. I posats a donar-n’hi més a algun, que fossin els que més a favor estan d’un govern tripartit IC-V 33, ERC 32,PSC 31,CiU 30, PP 10. Feu-ne una o dues, també, sense jugar-vos els calers.

Quina manera de fer el pena que han tingut els principals candidats a la presidència de la Generalitat aquest cap de setmana perdent el cul per fotografiar-se al costat del més gran dels idiotes. Quan una foto la ocupen dues persones de tant poca talla, pren la dimensió d’aquella vella sèrie que feien a TVE a dècada dels 60, que es deia “dos tontos en apuros”. I el ridícul no només la fan els personatges de la foto, també el fan els que no s’hi ha retratat i volen fer creure que a qui realment vota Laporta és a un altra partit. Que equivocats van els partits donant importància al “gran imbècil”, quan aquest no té cap problema en retratar-se amb uns i altres.
Algú ha esbrinat de quina manera pot influir en ple dia de reflexió, els resultat del Barça-Chelsea? Quin partit pot treure més profit d'una golejada? Qui en treuria més d'una desfeta, a banda de Mourinho?

Dos acudits

Dilluns passat llegia a La Vanguàrdia dos acudits molt bons que no estaven precisament a l'espai dedicat a l'humor.

L'un deia que Bush, fart de no poder capturar i matar Bin Laden, havia optat per fer-lo soci si l'Espanyol, per fer-lo patir.

L'altra, en boca de Joan Puigcercós, proclamava que el significat real del ecosocialisme que ostenta IC-V, no significa altra cosa que la vocació de ser l'eco dels socialistes.

Molt bons i ocurrents tots dos. A Bin Laden no li desitjo tant de mal i de IC-V penso més aviat que més que l'eco, és la consciència dels socialistes convertits en el pas dels anys en beautifull people, yuppies, i altres races acomodades de poca memòria.

Ha tornat a picar. Madí, la caga repetidament. Reincideix. La història de l’anunci hortera de “nocilla-montilla”, no havia de passar de l’anècdota. Però no, al míting que anit celebrava Mas en van fer escarni. No hi ha millor manera de mobilitzar el tant temut vot del cinturó industrial.

Ni la prepotència dels seus dos màxims protagonistes, ni la que porta implícita el circ de la formulan 1, m'han impedit que me'n adonés d'alguna diferència entre aquests dos éssers tant arrogants: Alonso i Shumacher. El poc respecte que Alonso va mostrar en vers del mecànic del seu equip, per un cargol suposadament mal collat, no va tenir res a veure amb l'actitud de Shumacher que va anar a felicitar o a compartir el dol amb el seu equip, en l'errada del seu motor a la Xina. Cap dels dos em cau be, però Alonso també en això supera Schumacher.

Als mitjans de comunicació i al carrer hi ha escampat un rumor, que em sembla que és del tot cert, que assegura que als ulls del PP i el PSOE, el més desitjable seria un govern de CiU. Mentre tant al PSC, el gran desig seria governar, ja sigui sols, ja sigui amb IC-V, ja sigui amb IC-V i ERC.

Mentre el PSC no foti n cop de puny a la taula, i li faci entendre al PSOE, que al PSC el que més li entressa és Caralunya, de la mateixa manera que es dona per fet que España és el terreny desitjat pel PSOE, no se'n sortiran. El fe que ZP hagi donat permís a Montilla a governar amb qui vulgui, no dona cap garantia. Només ens aclareix que Montilla haurà de demanar sempre a ZP permís, fins i tot per fotre's un pet. I no oblidem, que de la mateixa manera que administra permisos, ZP els pot treure. Una tarda de companyia amb Mas a la Moncloa, podria tornar a ser suficient.

Per més que digui ZP, a dia d'avui tot fa pensar que la sociovergència s'imposarà.

Un dels aspectes que més m'interessen en plena campanya electoral, i que a la vegada resulten a la fi més decebedores, són les enquestes. Ja sigui perquè no ho endevinen mai, ja sigui perquè no s'acosten ni de miracle als meus desitjos, o perquè estan mal fetes i maquillades, em deceben immediatament després de llegir-les. S'ocupen de saber a qui votarà la gent que ja ho té decicit. Fins i tot s'apropen a donar una xifra dels indecisos (la gran excusa per explicar una errada prospectiva). Però, segurament hi ha una dada que obliden, i que és la que realment fa trontollar la veracitat final de les enquestes. Es tracta d'esbrinar a qui votarien la gent que encara no ha decidit si el dia D anirà a les urnes. Aquesta és la única xifra que m'interessaria saber, perquè la que sempre ens donen, ja fa molts mesos que és la mateixa. Reflecteix a qui votaran els que ja ho tenen decidit i prou. Quin vot creieu que va ser el que va fer canviar les enquestes en els quatre dies que van passar del 11-M al 14-M. Creieu que van ser els admiradors més acèrrims d'Acebes els que van variar el vot? La dona de fer feines de Zaplana? Els treballadors de l'empresa de M.Angel Rodríguez? Sens dubte, hi va haver un traspàs de vots entre els que ja ho tenien decidit. Però, la part més gran va ser la dels que ni tant sols pensaven anar a votar, i davant la indignació generalitzada va posar les coses al seu lloc. O no us en recordeu que el PP va aconseguir una milionada de vots deprés de quatre dies de ballar "un zapateado" al damunt dels cossos de 200 morts.

Haureu notat i no ho dissimulo, que hi ha personatges que no m'entren. No cal ni que us en faci la llista, és llarga i me'n deixaria molts, a l'hora que en surtirien molts als quals encara no m'he referit en aquesta web. Tampoc els puc fer aparèixer tots en un sol comentari, perquè cremaria molts arguments per als dies, setmanes i mesos següents.

Majoritàriament són personatges que aparenten ser molt més del que realment són. Cert grau de cretinisme i desmesurat protagonisme. Tot un seguit de defectes, i no s'ajuden gens a rectificar-los. Pel damunt dels candidats, en el decurs de la campanya, sobresurt un personatge. David Madí. Un especialista que denota una miopia intel·lectual creixent. A veure, a qui se li va acudir que CiU hipotequés el seu futur barrant el pas als seus vells amics del PP? Siguem seriosos, jo m'en vaig alegrar. Molts convergents se'n va alegrar. Però, un partit de dretes com CiU, no pot menysprear d'aquesta manera la resta de vots de la dreta, sense consultar-los abans que pretenen fer. Si fer-ho, va ser un error que no sé a quina tipologia de la sinceritat pertany, certificar-ho davant notari (si és cert que ho van fer) és encara més absurd. Amb quins vots vol comptar Artur mas per governar, amb els de la seva escala de veïns? Amb la dels bastoners Vilassar? Amb la Coral Sant Jordi? Els vots reals no es poden menysprear, i menys si venen d'un vessant de la societat que no és altra que el que més o menys representes.

Perquè m'entengueu, encara és més greu haver-ho escenificat, que no pas haver-ho portat realment al notari. Si entre els espais que ocupen el PP i CiU hi ha una borsa de vots de gent que no té clar si votar-los als uns o altres, què els fa pensar que aquest votants dubtosos se sentiran afalagats de la renúncia a acceptar els vots del PP que han expressat Madí i els seus?

Maragall
Una de les sensacions més perilloses. Més decebedores, del que varem poder veure al debat dels cinc candidats a la Presidència de la Generalitat de Catalunya, és que cap dels dos possibles presidents li arriben a la sola de la sabata a Pasqual Maragall. Felicitats a tots aquells que han "rajat" a tort i a dret, des de fora i des de dins del PSOE. Ja us deia l'altra dia que tenim el nivell de polítics i candidats que ens mereixem.....

Em va costar acceptar-ho, però ja fa temps que vaig acabar reconeixent que cada societat té els polítics que es mereix. I penseu que va ser dur assimilar-ho amb tants anys d’Aznar i la seva trepa donant tant mal exemple, desconsiderant els drets dels ciutadans. De tota manera vivim convençuts que els polítics, i en especial els seus candidats, són infinitament més tontets que nosaltres, més estúpids, més desagraïts….I ells pensen el mateix de tots nosaltres. Ens tenen per imbècils i ho demostren contínuament. Ens tracten així, ens volen fer creure el que no és, ens prometen el cel. Fan de la política i els seus pensaments una religió. I com ens hi va el futur estem obligats a jugar-hi, i ens decidim pels uns o pels altres.

Ara ens bé en Mas i vol posar la seva religió particular al nivell del hinduisme. No n’hi ha prou amb el color de la pell, ni amb la manera de vestir, ni amb els quartos que portem a la butxaca. Ara vol estigmatitzar al immigrants amb un carnet. Un carnet que certifiqui que són els paries de la nostra societat.

L’apartat social d’aquesta religió que ens proposa aquest gran líder, es basa en distribuir drets, xecs i desgravacions a un sector privilegiat de la societat.

No vull ni imaginar en quin estat de punts estaria hores d’ara el carnet d’immigrant de l’amic rus de Fernandez-Teixidó.

El nou debat dels candidats a la presidència de la Generalitat, no podia aportar grans novetats. Montilla ha assajat un atac. Mas amb la patxoca del frontó, contesta a tot sense sentit del ridícul i amb el somriure profident. Carod, aprofitant que no hi ha cap president en el devat, ha adoptat el paper de President de la Generalitat en funcions o a l’exil•li de Perpinyà, fent una funció pacificadora i reclamant consens. Saura i Piqué, com sempre a la grenya. Saure, també com sempre el gran defensor del tripartit i Piqué amb el discurs zaplanista a arrasar-ho tot. M’ha agradat que Piqué li recordés a Mas que tot( o millor dit el poc) el que va fer CiU les darreres legislatures, va ser amb el seu consentiment. Cuní ha fet el que ha pogut, sobretot quan han connectat amb ell en el TNVespre i s’ha comportat amb la vanitat habitual, fent veure que era ell qui connectava amb el TN i no el TN amb el moderador del debat.
A l’hora de parlar dels pactes, Mas ha tornat a fer el ridícul reivindicant una democràcia presidencialista que sap perfectament que no existeix a l’estat espanyol. Enorme correcció dels candidats dels partits del tri-partit.
Mas ha fet el ridícul com quan va anar al notari, com quan va anar a Lausanne, demanant que els esportistes catalans desfilessin sota la bandera andorrana. Arrogància i txuleria que li han tirat en cara tots els altres candidats.
Després de lo d’avui, només Zapatero pot fer president Mas. Avui el tripartit ha guanyat enters

A més dels bolets, que ja han ocupat algun espai en aquesta web, la tardor ve gastronòmicament parlant protagonitzada per altres productes. Productes que ens aboquen a magnífics àpats, festes i celebracions. Entre les celebracions, n'hi ha de més locals, com la que se celebra a Arenys de Mar i altres municipis del Maresme, al voltant de la pesca del calamar. Es tracta segurament del cefalòpode que més sovint apareix per a la nostra cuina. Un producte del mar, que com tant altres admet ser consumit de diferents maneres. Des del cru que es rosega en mig d'un xerric-xerrac al país del sol naixent, fins a l'estofadet en companyia de pèsols, que tant bé cuinen les iaies. Enfarinat, arrebossat, amb tinta, saltejat( amb diferents verdures, bolets o llegums), a la planxa(en companyia de fruites o verdures), farcit (de carn, peix, bolets), en altres guisos, acompanyant sarsueles, arrossos, pastes i altres platillos... De totes maneres ens aporten un plaer indescriptible, i em costaria molt escollir de quina manera m'agraden més. Si voleu "jugar-hi" i esbrinar de quina manera us agrada més, aquest mes molts restaurants d'Arenys ofereixen menús a preus molt raonables, on cada cuiner els fa a la seva manera.

En arribar el final de la verema, en altres comarques, la feina continua. A Sant Sadurní, hi celebren la festa del cava. Una festa que engloba un dels negocis més pròspers de les grans empreses que s'hi dediquen. Un volum de negoci que no repercuteix en els modestos agricultors que venen la matèria prima al baixíssim preu que dicten els compradors. Una festa molt més galmourosa, inspirada en els aspectes festius que tradicionalment se li han atribuït al cava. Una beguda, que no deixa de ser un succedani de la beguda mare, anomenada champagne que han fet famosa unes empreses situades al centre-nord de França. La qualitat d'aquest producte, que jo sempre he considerat de segona, si el comparem amb el vi, l'eh trobat sempre més que discutible i fàcil de comparar. Si a l'hora de comparar el cava que es fa fora de Catalunya, amb el que es fa a Catalunya, el considerem un vi gasificat de inferior categoria i sovint no entenem com se'l poden veure, a França pensen el mateix quan tasten el nostre. Hi estic totalment d'acord. Generalitzant, hi ha una primera, una segona i una tercera.

Fan una formidable parella, són els pallassos del Micolor. Laporta i Sala-Martín. Dos personatges que mai han sortit ben parats en aquesta web, i que continuen fent punts per no sortir-hi. Ara Sala-Martín s’ha posat de periodista. Entrevista candidats. En to mal educat va crucificar Montilla i li ha fet una fel·lació pactada a l’Arturu. Fa unes preguntes de periodista agressiu, amb qüestions paradoxals, com les pancatalanismelingüistes en un diari que es publica en castellà, en una entrevista que escriu en castellà i en un diari que és diu LV Espanyola.
Entrevistes, on sovint la pregunta és eterna i la resposta monosil·làbica. Li munta a Mas una coartada per tal que desmenteixi la seva traïdoria a l’Estatut i la seva afició per sortir a les fotos. Criminalitza ERC.... Un joc de despropòsits d’aquets catedràtic de Harvard o no sé d’on collons, però que em sembla d’una catadura moral ínfima i neocon (o neoliberal). Només pot ser una persona gris, amb afany de protagonisme, la que es vesteix de “fosforito” en totes les combinacions possibles.
Quin trauma o quin complexe de inferioritat pateixen algunes persones per arribar a aquest extrem?
En tornarem a parlar algun altra dia, perquè són font inesgotable de parides.
El tema dels futurs pactes, després de semblar fracturada la sociovergència amb el dvd, tot torna al seu lloc amb el suport del CiU als pressupostos generals de l’estat. Els del tri haurem d’esperar, perquè sembla que tant PSC, com ERC, tenen a CiU com a primera opció a l’hora de buscar novia.

No me’n sabré avenir. Travessar el pont sobre el Congost, el de tota la vida, el que va la la Plaça de la Constitució a la zona ocupada per la fàbrica de sabons, sense poder observar el Montseny, el Tagamanent i el Pla de la Calma sense unes “ratlles” que interferien la mirada cap el nostre referent estetico-paisatgístic sembla impossible.

De tota manera no quedaré desplaçat del tot. Hi han deixat una torre d'altat tensió, com símbol de no sé què. On hi han cagat, hi han deixat la merda.

Fins ara només semblava una il·lusió virtual. Simplement era irracional. Ens hi havíem acostumat i semblava inabastable. Mentre hi hagi gent que lluiti per tal que s’utilitzi amb bon criteri el terme sostenibilitat, poden tenir encara alguna esperança de corregir tot els que es pot millorar, que desgraciadament és encara molt.

Després de la darrera jornada futbolística de la lfp, queda encara més palès la necessitat de fer alguna cosa, prendre alguna mesura, que ens porti a una millora arbitral i en conseqüència a la justícia més real. Una justícia més real que aproximi més els resultats a la realitat que succeeixi als estadis.
De manera, que per exemple, Huelva, Nàstic, Espanyol i Reial Societat no hagin de lamentar els punts que no van aconseguir diumenge, quan estiguin lluitant per no ocupar els darrers llocs de la classificació. O el Sevilla, per ocupar places més altes. Com és habitual, els clubs econòmicament més poderosos, van ser els que es van beneficiar dels arbitratges.
Unes càmeres situades en punts estratègics, que ajudessin els arbitratges, haurien com a mínim comprovat si la pilota que va xutar De la Peña, va fer alguna trajectòria tant increïble com la que va veure un linier que no era sobre la ratlla, o si Agüero va fer servir una o dues mans per marcar un gol sobre la mateixa ratlla de gol. Els penal del Nàstic i la expulsió de Ruz, o el gol d’Escudé, no s’arbitren amb una càmera sobre la ratlla, però també ajudaria. Sobretot quan l’arbitre és un poca-vergonya que fa veure que no se’n ha assabentat.
Vistos també els milions d’euros que se juguen clubs, plataformes comunicatives, cases d’apostes, lfp i aficionats, no estaria de més gastar-ne uns quanta en fer inversions que ajudessin els arbitratges, ni tampoc sancionar (o fer descansar) els arbitres que s’equivoquen amb repetició i mala fe.

Diu que el personatge(autoritat) que va fer el parlament de inauguració de la fira del llibre de Franckfort, va recórrer a un tòpic. Recórrer per recórrer ,hi ha via molta tòpica per triar.

Tot celebrat que la fira és fes a Alemanya, va recordar que no podria ser a l’atra lloc, que no fos el país que va veure néixer la impremta. Se li podria fer la rèplica,que tampocpodria ser altra lloc, que en un país on es van cremar llibres i llibreries?

Després de la moguda del dvd, en èpoques de pre-campanyes i campanyes electorals, és inevitable viure amartellats per un allau de promeses. L'experència també fa inevitable que relacionem massa sovint les promeses dels polítics amb mentides, i que també donem per fetes coses que suposem. Llàstima que en tots els casos en toqui esperar quatre anys per detectar la mentida.
Ara que entrem en un període en que diaris, ràdios i televisions faran múltiples entrevistes als candidats, seria de desitjar que es fessin algunes comprovacions. Li podrien demanar a Artur Mas que es presentés a les redaccions, estudis o platós amb una còpia de l'acta notarial on hi figura la seva renúncia a pactar amb el PP. Pepe Montilla es podria presentar amb un comprovant del nivell "C" de català, que se li exigeix a qualsevol mortal que vol accedir a tasques públiques molt mes insignificants que la presidència de la Generalitat. Seria un excel•lent exercici esbrinar el més aviat millor, que hi ha de cert en tot allò que ens prometen tots i cadascun dels candidats.

Es tornen a equivocar. A banda de la poca elegància, només comparable als vídeos de les FAES, es compliquen el futur. Imbècils, descerebrats, no sé qui és el millor qualificatiu. Mas i Madí, Madí i Mas, no hi toquen. Dies enrera reflexionava al voltant de la conveniència o no de fer-li el joc a Montilla. El dvd Confidencialcat només pot servir per mobilitzar els possibles votants de Montilla entre els abstencionistes. No fa res a favor de la socivergència. Tampoc afavoreix un pacte amb ERC. Només acosta Mas de manera accelerada a un pacte amb el PP. Si pensen que guanyaran vot d’alguna banda, sembla complicat. Ni mostren categoria, ni poden convèncer als que ja tenen decidit el vot. La caguen.
Avui, allò de la sociovergència a jo no és el nom del pacte més possible després del primer de Novembre.

L’aparició del polèmic dvd, em presenta un dubte. El cremo tal punt arribi a les meves mans? Ecològicament parlant que és el més procedent? Es recicla? Es llença en un lloc determinat? El foto a la llar de foc?
Em semblaria convenient que abans de diumenge Iniciativa per Catalunya verds fes pública una nota o distribuís als mateixos diaris que donaran el dvd, informant de què cal fer. Diuen que en distribuiran un milió. Si es tracta d'un element contaminant, més enllà del seu nociu contingut, convindria que la gent en fes un us convenient. Si no diuen res el fotaré a la llar de foc.


Un altra capítol és el dels drets de imatge. El dvd utilitza imatges de la televisió pública en benefici propi, i no crec que hagi demanat cap permís.

Ja hi tornem amb la història de pagar per accedir al bosc. Us diré, que personalment i donat que al llarg de l'any faig moltes activitats a l'aire lliure, pagar per exemple 25 euros per obtenir una llicència no em semblaria car. Però la protecció del bosc no passa per pagar-ne un preu. Passa únicament i en exlusiva per una educació dels mortal. Una educació, que en aquest apartat es limita al fet de ser respectuós amb el medi, no facis malbé res, pren només els fruit que puguis aprofitar, de la resta no t'emportis ni la merda, emportat només tot allò artificial que portis a sobre, no hi deixis ni papers, ni bosses, ni neveres, ni cotxes....

Fer pagar a gent del tipus pixapins, camacu, camalluent. No aportaria res. En conec molts i són molt rars. Són del tipus de gent que consideren que quan paguen per anar a algun lloc, això els dona dret a qualsevol cosa. Si hi accedeixen en moto, en 4x4, a peu o a quatre grapes, ho trinxaran tot.

Educació, una mica d'educació.

Serà perquè ens estan inflant els collons amb mentides? Serà perquè volen escombrar l?estatut d’Autonomia aprovat democràticament? Serà pels boicots als nostres productes?Serà perquè s’oposen sistemàticament a totes i cadascuna de les nostres reivindicacions històriques?

Els senyors del PP no acaben d’entendre perquè Rajoy i Acebes viuen escenes de rebuig desmesurat quan visiten Catalunya. Només arriben a la conclusió que els partits catalans els fan boicot. Ara fan servir expressions qie els són tant impropies com llibertat o estat de dret. En això també són curts de mires.
Justament avui, el feixisme espanyol celebra la diada del genocidi indi.

Analfabets forestals



Sense tenir prou referència per pronosticar si la temporada de bolets s'allargarà als Pirineus i Montseny, i ni tampoc assegurar si arribarà a existir al pla, us torno a parlar de bolets. No dedicaré l'espai a descriure el color de les secrecions fisiològiques. Avui serà bolet i tv.

He de confessar que acostumo a veure el programa de caçadors de bolets. M'agraden els programes que toquen temàtiques que a mi m'agraden. Hi busco observar paisatges, per comparar-los als que jo trepitjo i comparar les especies que hi troben amb les que hi trobo. En alguna ocasió, com aquell capítol en que sortien una família japonesa, vaig aprofitar per ampliar coneixements a partir de la seva particular visió i cultura. En el capítol gastronòmic, el de la cuina, també he pres nota d'algun procés o barreja que he imitat amb èxit relatiu. En definitiva, em distreu i en trec informació. Però amics, el capítol d'aquesta setmana ha tocat fons.

He lamentat sempre que el programa serveixi per aficionar encara més a la gent al tema boletaire. No per motius excloents, només perquè la invasió al bosc de persones que mai abans ho havien fet, només pot tenir resultats nefastos pel nostre entorn. L'entrada al bosc "d'analfabets forestals", per més llibres que portin al cistell, és la principal desgràcia d'aquest programa. Si a més, els utilitzen per protagonitzar un capítol d'un programa que pretén informar al voltant d'un costum tant nostrat, ens estan donant gat per llebre. Ens enganyen. Ens insulten. Ens menyspreen

En el programa, el paper del ximple, l'analfabet, el camacu, el pixa-pins, el camalluent....Està perfectament interpretat pels actors del teatre de guerrilla. No cal aixamplar aquest apartat tant divertit del programa, ni demostrar que a vegades la realitat pot superar la ficció.

Sense anar més lluny aquest cap de setmana uns boletaires despistats(analfabets forestals), d'aquets que potencia l'emissió de programes com el dels bolets, em van preguntar per un bolet que havien collit. Els vaig fer llençar tots els bolets que portaven al cistell, tret d'un tipus. Només portaven mollerons, entre les races comestibles. Mollerons/mollerics collits a gran altura, que com molt bé indicava el capítol d'aquesta setmana te un valor culinari, però que ingerits en quantitat per gent que no hi està acostumada, pot donar trastorns intestinals. Per dir això, no calia dedicar un programa als analfabets. Tenen tot el dret d'anar al bosc, però si es possible que els comprin al mercat. Evitaríem boscos malmesos i famílies intoxicades. Dient : "El que no coneguis, ni te'l miris", n'hi ha prou.

Per intel·ligència, per tarannà, per capacitat de treball, per caràcter, per lideratge, per eficàcia, per experiència i per no sé quantes coses més, continuo sense entendre perquè Montserrat Tura no és la candidata del PSOE, en el seu cas PSC, a les eleccions catalanes. Indiscutiblement ella i Quim Nadal són les persones més preparades del partit, les que representen el socialistes catalans,i les que poden també tenir un suport sense condicions de Ciutadans pel Canvi. Com a mínim, a ella i al, ell no els veig en cap cas, portant la iniciativa d’un pacte amb Mas, ni governant amb CiU.

L’experiment Montilla ens podrà portar sorpreses, com la remota possibilitat de guanyar si realment amb la seva “simpatia innata” aconsegueix mobilitzar els que mai voten a les eleccions catalanes. Però minimitza la identitat catalana del partit i aboca tota l’ambició socialista a fer possible la sociovergència.

Ara, la disputa està en la discussió per l'idioma dels "cara a cara" que s'auto-organitzan Mas i Montilla, Ciu i PSC, Madí i Zaragoza.

Aquestes coses han de organitzar-les directament mitjans de comunicació, o entitats cíviques, i des de la seva relativa neutralitat imposar un reglament. A mi em sembla tot bé, però si ho organitzen ells i les condicions les posen ells, només els toca acceptar-ho o no. Si el debat s'ha de veure a Catalunya, el lògic és que es faci en català. Si s'ha de veure a l'estranger, cal fer-ho en llengua estrangera o doblat simultàniament. El que no és massa coherent és debatin davant gent que no els ha de votar.

De tota manera, Mas no hauria de témer per ell, ja que és castellanoparlant. El que deu témer és que Montilla i el seu efecte no es multipliquin en un debat en la seva salsa. Parlant de Salses, el debat en català es podria fer a la Pica d'Estats (trancatant-se de Mas, pot-ser millor en un camp de golf o una disco ben pija), el debat en castellà en un tablao. Un amb pa amb tomàquet i pernil. L'altra amb jabugo i salmorejo. Un en pilotes. L'altra amb la samarreta de la selección. Un amb aromes de Montserrat. L'altra amb tinto de verano. Un al saló de bellesa. L'altra al curset de català per adults. Un al Camp Nou. L'altra a Montjuic. Un a Pedralbes. L'altra a Cornellà.

No deixa de ser curiós, que quan manaven els siux (ciu) no es feien debats ni en català, ni en castellà. Ara es dona per fet que n'hi haurà i es poden escollir escenaris, contendents, idioma, atrezzo i moderador.

Evidentment les condicions poden ser moltes. La més inel·ludible, que no s'han d'enemistar fins e punt de fer impossible la sociovergència.

L’ambient que envoltava l’enfrontament futbolístics de les seleccions de dues nacions, com Catalunya i Euscadi, feia goig. Demostració per als detractors que no es tractava d’una concentració de terroristes.
He trobat a faltar més crits independentistes i una preformance que haurien d’haver protagonitzat els millors cossos ( la Mascó, la Blume...etc) d’haver participat en la treta de samarreta.

Se'n ha parlat molt i se'n fa encara molta conyeta. A Montilla li costa somriure. Però a base d'entrenament arriba a dibuixar un somriure. No em preocupa el seu rictus facial. No em preocupa a l'hora de riure. Els que em té confós, és que no sé mai si la seva expressió amaga alegria, malallet, excitació, servilisme, preocupació, tantsemenfotisme, serietat, venjança(quina por)... Amb l'Arturo no tinc aquest problema, el veig permanent fals. Avui continuo pensant que tots dos s'entendran.

L'un diu que subvencionarà l'aparentatge acadèmic del suagili. L'altra ens muntarà un piset al Passeig de Gràcia. El més agosarat farà préstecs a baix interès per a les operacions de tetes.....Són diverses promeses de les que hem d'estar preparats, perquè qualsevol dia d'aquests algun candidat ens la farà per tal de impactar-nos i aconseguir les nostre vot i la nostra simpatia.



Tots busquen un vots que els ha de fer més forts a l'hora dels pactes post-electorals. Perquè cada dia està més clar, que ningú podrà governar sol, i ni tant sols es pot assegurar que Artur Mas tornarà a guanyar.



A mig estiu ja us parlava que viuríem un període de pors. Pors en les advertències que ens fan alguns partits, tot indicant el perill o la inconveniència que fatxes, independentistes, ecologistes o comunistes, siguin presents al pròxim govern. Al temps que ens posen la por al cos, ens procuren alegrar la vida amb les seves promeses.



A dia d'avui, se'm fa molt difícil pronunciar-me, per quina em sembla que serà el pacte final bi-tri-tetra-penta o hexapartit. És per això, que des d'avui i fins el dia que es formalitzi el pacte definitiu i com ja vaig fer al darrer referèndum, inicio un seguit de comentaris on mostraré de la manera que m'impacten les actituds dels candidats i els seus partits i de quina manera em fan pensar cap o va la cosa.



Des del primer dia en què es va anunciar l'anticipació de les eleccions autonòmiques, que tinc la impressió que tot va cap a la sociovergència, pactada per Mas i Zapatero una tarda de gemecs i xiuxiueijos. Després d'un setmanes en que les dues formes de tripartit (CDC,ERC,UD) i (PSOE,ERC,IV), m'han semblat possibles, torno a estar convençut que tot està amanit, cuinat i paït, a la sociovergència només li queda saber en quin ordre ens la endollaran. Ja sabeu que m'agraden els governs de coalició, i que si estan ben avinguts millor, però el que volen fer entre aquests dos (o tres, perdó Duran) no m'entusiasma. Poden amagar-nos tantes coses tots plegats....

Coalició, per coalició, qualsevol que no conti amb el PP, es fumable, si be una multicoalició oi fossin tots seria la repera. Els imagineu tots junts, amb el compromís de fer complir uns als altres, totes i cadascuna de les promeses? Idiomes, piset, tetes.....Una africana mamelluda en un mueblé?

Pixem fosc i no és res dolent. És una circumstància apreciable en el fet fisiològic de pixar. Un circumstància pròpia de la tardor. Una menjada de rovellons i clac! Pixarada fosca. Però entre les pixarades fosques cal també diferenciar, com en el sabor dels rovellons/pinatells. Ja sabeu els pinatells que podem collir al Vallès/baix Montseny, i diuen que també al Priorat i les Gavarres, no tenen res a veure amb els de la resta del país, i menys encara amb el del Pirineu i Prepirineu. Em sap sempre molt de greu expressar-me així davant els meus amics berguedans i ceretans. El d’ells no té el sabor del nostre rovelló/pinatell, i no fa pixar en aquell tò de foscor. Ssi saps que és d’això, no només te’n despreocupes. Te’n alegres i molt.

És temps de bolets, i es desperta una il·lusió que no se’n va ni amb el fred de les glaçades, ni amb el vent atramuntanat. Les ganes duren i perduren, i les saciem amb l’ajuda del congelador i altres processos de conservació, que ens permeten allargar la temporada fins qui sap quan (abans d’ahir encara degustava una llonza llaminera alegrada amb una crema de trompetes i escalunyes, que déu n’hi do).

Els amics berguedans i ceretans, si que mereixen un reconeixement, però. Ells, a l’Agost, i encara que en conta gotes ja s’ha fet passar el desig a base de ceps, que tot sigui dit de pas si que són molt millors que els nostres Siurenys/Cigrons. En matèria de pixera no es manifesta.

Amb les especies primerenques del pre-litoral, com ara l’ou de reig, estrenem la temporada. Uns amics n'han fet ja un tast al Celler del Bon Gurmet de Breda. Crus i amanits, saltejats,. suats amb butifarra......una delícia.

Compte però amb les amanites, no confondre el reig bord groc amb la farinera, ni l’ou de reig amb el bord, ni el pixacà amb la cua de cavall, si bé la cua de cavall tampoc la cullo. No us la recomano.

En l'afany de protagonisme, en sortir a la foto i tal (en tenim recents exemples).... Hi ha polítics que han oblidat o no han sabut mai quina és la seva tasca de càrrecs electes. O no volen saber que, si són on són, és perquè tots plegats els hem triat.
Em sorpren que CiU no doni suport a la llei de dependència que s'ha de votar al Congres de diputados (possiblement el principal avenç social d'aquesta legislatura), perquè no els agrada la manera d'escenificar l'acord. Fins i tot el PP ha anunciat que votarà a favor d'una llei que promociona l'autonomia personal i l’atenció a les persones en situació de dependència. Possiblement és que Mas i Duran, se senten tant pel damunt del bé i del mal, que pensen que la llei només està pensada en afavorir la presumpta incompetència dels altres polítics i candidats a la presidència de Catalunya. Només ells es valen per si sols: Els més llestos, els més guapos i els més ben pentinats.....

Pepe Montilla desgrana dia a dia aspectes del seu programa La competició Montilla-Mas de promeses electorals, ens fe recordar que a banda de les simpaties i fòbies que puguin despertar els candidats, el electors estem obligats a conèixer el seu programa, i en cas que els candidats de les diferents formacions no ens facin el pes, tinguem opció per votar uns o altres fixant-nos amb el que ens proposen i en qui els acompanya a les llistes.
La promesa d'ahir de Montilla no aporta cap novetat. Be, a Catalunya si. Però ja fa una vintena d'anys que els pares dels nens andalusos, extremenys i de unes quantes autonomies més no paguen els llibres de text. Ja és hora, que també en això ens posem al dia. Però, com arma electoral, aquest tema em sembla més utilitzable pels partits que han governat menys temps i que mai ho han fet amb prou escons al parlament, que no pas per partits que quan han pogut decidir alguna cosa des del poder no han fet res. Les promeses d'Artur Mas no tenen gaire sentit si ens els més de vint anys de pujolisme no s'ha fet res en la matèria promesa. A Can PSOE, tampoc, si en el dia que Andalusia i Extremadura es van beneficiar de l'ajut, ningú va pensar que a Catalunya hi ha molts infants escolaritzats i molts pares que ho haurien agraït.

No fa gaires dies comentava els pocs mèrits que li calen a alguns per ser el que són. Aquest cap de setmana n’hem vist una altra amb la fel•lació intel•lectual(per dir alguna definició que descrigui el que en terme col•loquial s’anomena llepar el cull, xupar la polla, fer la pilota descradament..) a que la Maria de la P va regalar a Artur Mas.
Tornem a ser allà mateix. Els mèrits són els pan-catalanisme des de ses illes, arrambar-se al poder i als famosos, tonteta....