Com era de suposar la discussió sobre l’Estatut i la pretesa autodeterminació al Parlament resulta decebedora. Una tema tant transcendental no es pot discutir en vigílies d’unes eleccions e les quals el que es decideix és molt allunyat de tot això.

Ja començàvem a enyorar allò del “dragon Khan”. Veure Montilla fer de pastor, amb Carod de gos fidel i Mas de llop desdentegat no és gaire apassionant.

L'altra dia vaig veure per la tv, aquest nou mètode anglès per promoure l'habitatge barat. Si home, allò dels contenidors de transport reconvertits en apartament o en loft .No voldria fer-ne massa comentaris a favor, ni en contra. No voldria ofendre a ningú. El tema de l'habitatge és massa seriós.

Les imatges eren de Londres, però ja es comentava que l'ajuntament de Mataró, hi estava interessat.
Que voleu que us digui. Per unes vacances encara....

Sabeu que la impressió que em va donar va ser molt assemblant a la que devien tenir els nostres pares i avis quan van veure créixer el cementiris d'avui dia? Si, la reconversió de les tradicionals sepultures sota a terra en tètriques safates de canelons de moltes capes, anomenats nitxos. Doncs, els contenidors apilonats em van evocar la imatge dels nitxos. Si seguim a aquest pas i s'intenta imitar, en un futur, el sostenible costum de la incineració aplicat a l'habitatge no arribo a imaginar quina forma tindran els habitatges del futur. Recipients? Gerres? Urnes?

Segurament s’assemblaran a un rusc d'abelles. De fet al Japó em sembla que ja existeixen habitatges unipersonals de les característiques d'un armari

Després de l'artícle escrit dies enrera, "els nostres ídols", publicat a aquesta web i al diari "el 9 nou", el meu amic i ídol esportiu, Miquel Part, em va fer arribar el clauer perdut. Tot un detall

Retrobar-se amb un clauer

L'homenatge al..... (poseu-li l'adjectiu més adequat, si ho fes jo es notaria cert favoritisme, amiguisme i tendència) jugador del BM Granollers, Miquel Prat, a primers del anys vuitanta, em va portar a entrar en contacte amb el protagonista. Eren temps de Ràdio Granollers. Me'n vaig encarregar de fer-li un reportatge radiofònic, un recurs encara avui molt poc utilitzat a les ones.

Fruit del reportatge, vaig conèixer altres vessants, a més de l'handbolística (balonmanística en dèiem aleshores) d'en Miquel. Entre d'altres coses que en aquell moment desconeixia, recordo que em va explicar que es va inclinar per l'handbol, quan de juvenil també despuntava en el futbol com un central a lo (Parra, Mingorance, Gallego, Migueli....). També que va renunciar davant un xec en blanc a fer el pas (el mal pas diria jo) de fitxar pel "totpoderós Barça". I em va colpir, que en preguntar-li a aquell ex-jugador internacional, amb diversos títols de lliga i copa, i per sobre de tot d'una Recopa, sobre quina era la fita esportiva més destacada de la seva carrera.

Pels que no ho sabeu, en Miquel, a banda del tracte professional que ha tingut amb fruites, verdures i llegums, té una passió boja pel mar i totes les seves expressions. En el camp esportiu: La barca, la pesca i sobretot l'escafandrisme, figuren entre les seves dèries.

La resposta a la pregunta sobre quina fita, va ser, el fet de recuperar el cos del escafandrista granollerí malaguanyat Lamarca, membre com ell del UNISUB.

Com podeu imaginar, una resposta així roba tots els arguments a un periodista (novell, tot sigui dit), quan espera una resposta més tòpica i associada al que estem acostumats a llegir en el periodisme esportiu.

La visualització d'una còpia que tenia ell, de la final de la Recopa del 76 i el clauer que es va fer en motiu de l'homenatge, són els records més present que tinc de la trobada-entrevista.

Perdre coses és un dels múltiples defectes que tinc. Lògicament, vaig perdre el clauer.

Fa uns dotze anys vaig tornar a contactar amb ell arran de la coincident amistat que compartim amb el amics d'Arenys (Joan, Benet, Vicenç, Josep Maria, Fermí, Manel...). No vaig desaprofitar l'ocasió per demanar-li un clauer.

Fa uns vuit anys, fent una ascensió al Puigmal per Coma Dolça, vaig perdre claus i clauer.

Sincerament, em feia vergonya tronar-li a demanar. No gosava. Però ell s'ha avançat. Ja el trono a tenir.

En materia de l’esport, com a participant passiu, em considero afortunat. Sense ser un col·leccionista destacat, mitòman compulsiu, desenfrenat ni promiscu, tinc la sort d'haver conegut personalment a tres dels meus quatre ídols esportius. A PELÉ, no l'he pogut encara conèixer. Amb INDURAIN he competit en les curses que anualment celebrem periodistes-panxuts (també hi són Perico, Pello, Flecha, Hermida, Gàlvez(qepd), Llaneras...). Guardo el seu atògraf sobre el "jaune" de 1992. Evidentment també conec en JOAN CREUS. I com veieu amb en MIQUEL hi ha un intercanvi.

La ínfima possibilitat de sorprendre Mas en un moment d’alegria era remota. Ja ho sabem. Un home més bregat en temes de sigala, com ara el seu soci, potser hauria reaccionat millor. Encara que l’escalfada momentània hauria acabat en no res, quan la sang hagués començat a circular a l’entorn de la neurona. Si, aquella neurona isolada i monotemàtica. Aquella que li hauria fet sonar l’alarma. “Perill! Perill! Pots arruïnar la teva carrera de Ministre!” avisaria l’alarma.
Com assegurava dissabte Lluís Llach, no serà fins en època dels nostres néts quan es complirà el somnia.
Una altra cosa és el desenvolupament de l’estatut, un tema en el qual tots els partits han de tornar a anar junts, encara que aquesta vegada calgui posar-li a l’Arturet, un localitzador al cul.

Tots. Tots plegats. Tots hem de prendre ara el testimoni de dir en públic el que pensem. Els que ens ha de fer lliures. En Lluís Llach ja no ens tornarà a encoratjar amb els seus brots de reivindicatius, evidentment tampoc ens podrà emocionar en directe amb les seves cançons. Per això, ja hi han vinils i cd’s. Sempre ens quedarà l’esperança que com escrivia abans d’ahir d’Stones, Gènesis i policies, per una o altra necessitat hi vulgui tornar. No li retraurem.

Només hem de procurar d’evitar que ell ens retregui algun dia de no haver-li pres el relleu. Ens va pronosticar que el nostre somni el veurien els nostres nets. Si és una mica abans, tampoc passaria res.

Maragall, i sobretot Mas i Montilla van haver de suportar l’escridassada popular. La resta de valents polítics present, van aguantar els retrets del noi de Verges, Ja sabem que els polítics no en saben d’escoltar, però seria de desitjar que de la catarsi col·lectiva de la nit de dissabte, en prenguessin ,en prenguéssim, conclusions.

L’estratègia de marcar paquet.
Marcar paquet és una bona estratègia per fer notar diferencies. Segurament també ho és en política, a gairebé a dos mesos d’unes eleccions abans de les quals, cal deixar clar qui la té més grossa, la independència.
D’altra banda no ens hauria de sorprendre que un partit independentista ens recordi que és independentista i que vulgui posar en evidència als que només ho són “de boquilla”. L’únic problema en què es pot trobar ERC és hagi trobat als convergents en un moment d’erecció casual, trempera de pixera. Llavors en podria passar alguna de grossa, tot i que és sabut que tot el que puja, baixa. I més, si tot plegat arrenca d’un viagra mal subministrat, l’esmentada pixera o una escalfada sobtada, després de sentir, abans d’ahir a Verges, allò tan bonic de IN IN-DE INDE-PENDEN-CI-À!

Diuen que l’única explicació del sobtat retrobament de bandes musicals, de gran èxit en altra època, i que s’havien separat per no tronar junts mai més, són els calers.
Els Stones, ja van fer la seva “darrera gira” fa més de 10 anys. Vaig ser-hi present a l’estadi Olímpic. La d’ara potser serà la darrera. Qui sap...Diuen que els calers, són la raó. Però, deuen tenir molta fam de calers. Fam de caler fàcil. Perquè sense saber les xifres amb detalls, estan tots folrats. Segur.
També diuen que qui està realment necessitat de diners és la indústria discogràfica, ja que pel que es veu els grups d’ara no venen el que venien els vells roquers. Les còpies pirates també han fet molt mal.
De la mateixa manera que us puc confessar que, especialment a Genesis i The Police, no m’importaria gens tornar-los a veure, sóc dels que pensen que es tracta de gires i concerts relativament descafeïnats.
Dubto molt que, per molta puresa que tingui l’snifada d’aquella nit, Micke Jager salti, el que sorprenentment saltava fa deu anys, quan ja era un avi.
El retrobament de The Police, te truco. A alguns possiblement els agradarà més. Però ja han anunciat que els concert l’oferiran els tres sols (Sting, Summers i Copeland). Una petita estafa. Els temes del principi podran sonar més autèntics, però no serà el mateix. Segurament calcularan que així seran menys a repartir els guanys, mentre ens quedarem sense vents,teclats i percussions addicionals, tant característiques en els darrers treballs, o quan els vaig veure al palau Sant Jordi. Suposo que els “cabronets” d’en Pere i en Jaume, se’n deuen recordar que em van deixar tirat. Llavors no hi havia mòbils. Només taxis.
Per més vegades que s’agrupin Banks, Collins i Rutherford, si no hi és amb Gabriel, no és el “Genesis perfecte”. També els vaig veure fa uns 26 anys a la Monumental i vaig gaudir-ne, però sempre em quedaré amb les ganes de no haver vist mai actuar junts els del “Genesis perfecte”.

Han passat més de vint anys des que va començar a funcionar el Túnel del Cadí. L’obra, magnífica en el seu dia, no han aconseguit fins fa pocs mesos, ser un autèntic nexe d’unió entre els veïns d’un i l’altra costat dels pre-Pirineus.

Era vergonyós, que després de tota un vida en què la gent d’un i altra costat somniava en superar l’obstacle, resulta que els tocava pagar un petage alt, altíssim. Tot plegat va fer que la gent passés per sota del Cadí amb molta mala gana, i sense l’espontaneïtat, ni la llibertat, que hauria estat desitjable. Ja sé que el millor per tots plegats seria que no pagués ningú, però el que no es podia consentir era que gent obligada a passar-hi per raons familiars, laborals o docents, hagués de desembutxacar tanta pasta al final de mes.

Tard. Massa tard, ens arriba el penediment de polítics. Quatre anys tard. Quatre anys després de votar a favor de la intervenció del exèrcil Espanyol al conflicte de Irak.
Coneixent les debilitats i costums de la "gentussa" del PP, només puc entendre que amb el pas del temps i coincidint amb el període de quaresma, període de penitència, alguns pensen que es un bon moment pel penediment i el perdó dels seus pecats. Avalar el genocidi de més de 600 mil persones, no va estar un postura tant piadosa, com se li suposa a aquesta mena d'energúmens. Ahir es van negar a fer un minut de silenci pels mals de la guerra. Per ells són simples danys col•laterals. La seva preocupació és is De Juana s’afarta dia si i dia també, “d’alubias de Tolosa.”...

La tasca que Josep Bargalló està desenvolupant al front del Institut Ramon Llull, mereix l'atenció de tots. Desconec en la seva amplitud les obligacions i competències del seu càrrec i si ho està fent be en tots els aspectes i detalls.

Per començar, dona la impressió que qual algú ha ocupat un càrrec tant important (gairebé tres anys de Conseller en Cap) tot pugui semblar poc. I que qualsevol destí per aquesta persona sigui del tipus "cementiri d'elefants", o per altra banda, d'etern fracassat, promesa blanca i candidat permanent, com és el cas d'Artur Mas.

Per tota la feina que està desenvolupant al voltant de la fira editorial de Frankfurt i el protagonisme editorial català i la seva cultura, en el certamen, dona la impressió que està fent un bona tasca, molt allunyada al tòpic que abans he esmentat. Felicitats Bargalló!

Veient l'actuació de la policia en el cas del 11-M i en, el menys dramàtic, de "la operación Puerto", hom es pot preguntar, de què serveix aquesta gent?

Del 11-m n'he parlat molt i de manera renovada els darrers dies, de l'altra fa dies que no en parlo. Estem en temporada baixa de ciclisme. Però de notícies n'hi ha. No fa gaires dies que Jan Ulrrich, es retirava. No hi havia cap equip que confiés en el després de tot l'escàndol de dopatge de "la operación Puerto", ell n'era un dels acusats, i del conseqüent de inactivitat que portava.

Ara, ens diuen que de tot el que s'havia investigat, res de res.

Qui retornarà aquests ciclistes el dany moral, penal i econòmic que els hi han proporcionat? Qui retornarà als aficionats la fe en el ciclisme?

Jo diria que ningú.

El que tampoc sabrem, és perquè es deixa de investigar, quan tots els indicis pressuposaven que hi havia un grapat de ciclistes, entrenadors i directors esportius implicats. Jo tampoc ho sé, però sospito que la cosa era tant gran, que involucrava a molts més esportistes. Ja sabeu, s'ha parlat de futbolistes i clubs de futbol. S'ha comprovat que molts esportistes, com Rafel Nadal(sense voler-lo acusar directament), o Ronaldinho (mundial inclòs) no han guanyat res des que es va descobrir la "operación Puerto". I no hem de ser malpensats?

Suspesa l’operació Nadal torna a guanyar.....

Dies enrere em referia a la "gran parida" de la paritat. Sempre he estat partidari de la igualtat, de sexes, de classes socials i de tots els conceptes en el qual no es pot determinar de manera generalista que determinats éssers o objectes, siguin superiors o inferiors al seus similars.
El tema de la paritat en llistes electorals o en els consells d'administració d'empreses o entitats, em continua semblant una imbecil•litat. De gènere masculí o femení, però una imbecil•litat que no porta a enlloc.
En situacions normals, el més habitual és que per naturalesa les coses es fessin a mitges, en el ben entès que si homes i dones per igual, formen part d'un ens o organització, i uns i altres ho desitgen, hi haurien d'estar igualment representats. Però en casos contraris, hauríem de ser més flexibles.
Podríem imaginar una seguit de situacions a tall d'exemple per demostrar la "gran parida" de la paritat.
He sentit parlar a Rajoy amb força seny sobre aquesta qüestió. Llàstima que se'ls noti tant el "plumero". De tots és sabuda la gran dificultat del PP per trobar candidats, trobar gent que es vulgui retratar presentant-se per un partit tant cutre i anti-demòcrata. Ho acostumen a arreglar a cop de talonari o prometent requalificacions urbanístiques fraudulentes. Si a més han de respectar la quota femenina, els imagino per les carreteres intentant identificar les seves mares i contractant-les.


Però tornant al tema, imagineu un municipi de gran tradició masclista, en que un grup de dones presenten una agrupació en nom d' una coalició de dones en favor de la igualtat, i que se les obligués a inscriure a la llista un 40% d'homes. Com, us ho prendríeu.

Imagineu una societat gastronòmica basca en què se'ls obligués a incloure un 40% de dones.

I el "Consell d'administració" dels monjos del monestirs de Montserrat o Poblet?

Un 40% d'homes a l'associació de prostitutes del raval?

I si el Consell editor de la revista DUNIA, hagués de tenir obligatòriament un 40% d'homes?

No parlem de les organitzacions feministes....

Ahir vaig conèixer, el famós pizzer Fabián Martín. El campió del món de pizzes en qüestió de qualitat. Resident a Llívia. Un crack.

En vuit anys de dedicació a l’ofici ja s’ha proclamat campió d’Europa en qualitat, malabarismes i exhibició. La primera vegada que un pizzer no italià, aconseguia al guardó. Ara ja és campió del món.

Ja sabeu que sóc un autèntic fan de la cuina autòctona i que les pizzes m’agraden, però les situo en un altra nivell, ni superior, ni inferior a cap altra. No m’agrada comparar-les amb uns peus de porc. Les compararia més aviat amb les nostres excel·lents coques i cocs, però amb molta més imaginació, alegria, glamur i transcendència universal.

Perquè m’entengueu, i com ja sabeu, si pugéssiu un cap de setmana a la Cerdanya, sempre us recomanaria per menjar, referents de la cuina autòctona cerdana. Ja sabeu anar a veure en Lluís Dolcet al Hotel del Prado, i no passar per alt ni el trinxat, ni el civet de llebre. A casa del Frank i l’Eudalet Vila, hereus del gran Eudald i no esquivar les amanides d’ànec, el pastís de truita, qualsevol oferiment en matèria de bolet, i qualsevol carn, del Tiró al Peu de porc. A cal Enric Planes a Sallagosa a tastar el fetge d’ànec del Jean- Luc, o el centenari aneguet al raïm. Als més excursionistes els enviaria a Cal Mariet del Quer, on el Fèlix sempre hi té a punt el costelló més saborós dels Pirineus.

Però per altra banda, també us he de dir que si el que voleu és menjar una pizza exquisida, la millor del món, un recomanaria una excursió a Llívia.

En Fabián és un tipus simpàtic, de conversa amable i que encaixa les bromés amb un gran sentit del humor. La conversa amable i agradable, em va portar a gastar-li alguna broma i a sincerar-me amb ell. Ja ho sabeu, sóc així. Mai us diria, ni mai li diria el que no penso. Però el cert és que mentre em feia una repassada de la seva evolució de boxador a pizzer, passant per la de repartidor, em va demostrar una sensibilitat per la cuina, l’entorn i el producte de qualitat, que molts “estrellats michelin” han oblidat.

Havia sentit a dir que feia pizzes on hi destacaven productes sibarítics, que com ja sabeu m’encanta degustar en solitari i que els detesto emmascarant una altra producte més humil i senzill, no per això, menys apreciat. Tot el contrari, en pocs minuts em va preparar una “pizza margarita”, decorada amb l’or comestible utilitzat en pastisseria i unes fulles d’amanida variada. El resultat inversemblant. Una base, secret del mestr,e que la imagino combinant perfectament amb qualsevol producte. No he tastat ni la pizza de coca-cola, ni l’aspirable, ni la de productes cerdans, i ni molt menys la pizza transparent que està començant a investigar.

Es mostra molt agraït amb la seva terra d’acollida, i a la vegada no se sent del tot estimat. Li sembla que la gent li atribueix una pedanteria, que jo no li he detectat. Fabian, la gent de muntanya és especial, som especials. De vegades ens costa tenir un gest d’extremada amabilitat, afecte i honor, no fos que es notés alguna debilitat o hi hagués una mala interpretació. Ja sé que no t’han fet una rebuda com les que acostuma a tenir Joan Antoni Hermida, quan guanya alguna cosa important dalt de la bici (lo teu tampoc és un esport). Però em sembla que la gent t’estima i t’aprecia. Segur.

Dins l’extensa i valorada oferta gastronòmica, de La Cerdanya, em sembla un luxe tenir en paral·lel, el teu impressionant “cartell”. Un taller-pizzeria, que en mig de l’esplendorosa natura, la monumentalitat del romànic i la qualitat dels seus productes gastronòmics, ha esdevingut un indret de visita obligada, sobretot pels que no vulguin passar de llarga de tastar la millor pizza del món.

Aquest dies se’n està parlant molt de la proposta que Carod ha fet en nom de Catalunya al President del COI, de la possibilitat d’organitzar uns jocs olímpics de països sense estat.

Algú ha gosat qualificar-ho de ridícul i fins i tot ho han comparat amb el disbarat que va protagonitzar Artur Mas, de competir sota els colors d’Andorra.

El cert és, que de la mateixa manera que existeixen uns jocs per als països minúsculs, o per al discapacitats (sovint discriminats) físics, perquè no se’n pot fer una de discriminats polítics com ara els països i nacions sense estat.

A mi de tot plegat, el que més m’ha sorprès ha estat que Carod hi anés recomanat per Samaranch. Però, a on va aquest camaleó?

Aquest home, és a punt de tancat el cercle. De la camisa blava dels repressors, a la senyera. Qui sap si l’estel·lada.

Us semblarà una xorrada, però el que vaig veure l'altre dia per a la televisió ve a aclarir un dels dubtes del passat cap de setmana.

Diumenge, fent zàping vaig "entrar" al informatiu del vespres de "la sexta". Parlaven de la mani de dissabte. I es van dedicar a explicar com es contaven de manera aproximada el nombre de manifestant en una mani.

Com recordareu mentre el PP assegurava que van ser dos milions de "imbècils", la delegació del govern, en situava la xifra a l'entorn de 300 mil. Que ja és molt, si es tracta de comptabilitzar antidemòcrates, pro violents.

Els periodistes de "la sexta", van exposar enginyosament un exemple. Diu que a través de fotografies aèries, es pot comptabilitzar amb força previsió els metres quadrats que ocupa la manifestació, i llavors arrodonir el número de manera ja molt generosa, considerant que hi ha unes quatre persones per metre quadrat. Dic generosa, perquè entre altres circumstàncies en el metres quadrats comptabilitzats, també hi ha mobiliari urbà (faroles, marquesines, senyals, arbres...).

Els periodistes de la redacció, de la cadena, es van disposar sobre un metre quadrat. Primer se'n hi van posar quatre. La veritat, era prou creïble. ja se sap, per moments en un metre quadrat d'una mani hi estarà sòl, i en altres moments podran entrar-hi fins a set persones. El cert és que per fer versemblant la xifra donada pel PP, calia que hi haguessin 19 persones per metre quadrat. Proveu-ho. Per posar un exemple, no hi caben arran de terra, ni tretze parells de sabates mal posades.

De sempre, des d'aquesta web s'ha tracta igual a PP i ETA. No ens hem tallat mai de dir que en el fons, s'assemblen molt. Viuen de la violència. S'alimenten del enrenou. Tenen tics antidemocràtics. Els lideren descerebrats....

Una vegada més, es retroalimenten. No crec que des de l'atemptat de Barajas, s'hagin succeït dos mesos consecutius en què ETA ocupi tant d'espai en l'actualitat informativa. I no ha estat pels dos pobres equatorians que van morir a Barajas. És per l'enrenou continu que organitza el PP, per intentar involucrar el PSOE i la seva política pro pau,amb el terrorisme, els terroristes i fins i tot el islamisme.

No han parat. A ells els va la marxa. I ETA contenta, no li cal robar, segrestar, ni matar. No calen bombes.

Fa dies que somniem en veure a Zaplana a la presó per qüestions immobiliàries, però el que a ells els encantaria seria tenir a algú a la presó per culpa del terrorisme. Seria la manera de poder seguir criticant l'excarceració de De Juana, la política Zapatero i més. A, perquè no dir-ho, també m'agradaria veure Acebes i Aznar a la presó. Per complicitat, negligència i incompetència en matèria anti-terrorista i per genocidi, evidentment.

De totes les coses que han passat aquest cap de setmana de manifestacions, el missatge més assenyat era en aquella pancarteta que portava un dels congregats davant l’estació d’Atotxa, en la commemoració dels tercer aniversari del 11-M.

Demanar presó a Acebes per la incompetència mostrada abans i després (afortunadament poc temps) dels atemptats i reclamar també que el tribunal internacional de la Haya jutgi l’actuació genocida d’Aznar i els seus amics. Convindria que Garzón es posés les pil·les i comencés a fer justícia.

El pèsol garrofal, la perla verda del Maresme, torna a ser protagonista. A primers de Març, els restauradors de Caldetes i entorn, fan la pesolada. Els pagesos de la zona produeixen gran part de la seva collita per als restaurants. Als mercats també se’n ven. La complicitat de pagesos, comerciants i restauradors dona nom i prestigi al pèsol de Maresme.
Però, companys, no ens enganyem, al Maresme s’hi cultiva molt pèsol. No tot és de la floreta. I del que te floreta, una petita part és garrofal. El magnífic garrofal. La perla. El de fina textura i dolçor incomparable.
El Utrillo, provinent d’Austràlia i d’una productivitat més gran i més còmode de cultivar, també és un bon pèsol. Però amics, quan has tastat “la perla” i t’hi acostumes, ja no et poden enganyar. És pèsol Utrillo del Maresme, també és molt bo. Però....Cal que amb l’ajuda de l’administració: Tècnics, personal del sector terciari(tècnics turístics) i algun duro. Cal evitar que el pèsol garrofal desaparegui, o que sigui de cultiu limitat i el preu es dispari cada vegada més, i que per tant assolir que sigui molt més habitual pel gaudi dels gastrònoms.
També estaria bé que a la carta dels restaurants, hi hagués el compromís de posar-hi de quina classe de pèsol és el plat. I per tant, el client estigués informat i sabés el perquè te un preu o un altra.

El mateix país de la vergonya que van muntar els feixistes al 36, ha tornat avui al carrer de la mà del PP.
El mateix “cuento” de sempre. Rajoy ha deixat anar les parides antidemòcrates que només busquen la crispació i el recolzament dels nostàlgics. Afortunadament cada dia en són menys.
Un símptoma positiu ha tingut la trobada de “paelleros”, d’avui. Per primera vegada el feixisme de sempre ha mostrat un punt de debilitat. De vergonya. Fins avui era més que habitual veure gent amb ensenyes nazis, falangistes i pre-constitucionals a les manifestacions del PP. Avui, els que anaven a la mani amb ensenyes tant ofensives, els les canviaven per banderes constitucionals d’España.
La mesura te un valor doble, ja que al llarg d’aquesta setmana, el “terrorista” Losantos havia estat escalfant els ànims denominant d’hortera la bandera constitucional, i pel que es veu aquesta vegada el PP no li ha fet cas.
La trobada de “paelleros”, lluny de ser una cita on els presumptament dolguts per la mesura “De Juana”, mostressin tristor i dolor, ha acabat amb “tablao”. S’ha vist ballar Sangil amb una rosseta que em sembla que era la núvia de Migel Angel Balnco( el dòl i les calçes ja les hi va aixecar Iturgaiz fa anys), al seu costat un altre “no identificat” seguia el ball improvitzat amb certa gràcia picant de mans, amb més estil que un vulgar “palmero” i prou gràcia per ser un ferm candidat al “Corral de la Pacheca”, ara que ja no hi tenen a Lauren Postigo.

A la història de la televisió pública catalana, recordo diversos programes sense presentador (conductor), que pel seu èxit deixen una evidència clara que sovint poden ser prescindibles.

Un informatiu a la primera meitat dels anys noranta al C33 i alguns programes musicals de video-clips o música ambiental, en són una mostra. Programes que, si alguna virtut indiscutible tenien, era l'agilitat de la seva posada en escena.

Ara es continua fent el mateix i amb èxit, en dos programes de seqüències curtes, pífies, imatges curioses i gags. És per això que no entenc, el perquè d'un tercer programa, que incorpora molts vídeos de internet (tipus yotube), amb la presència d'un presentador, que a més de trencar-li el ritme, es vol fer el graciós. La presència física, i l'oratòria, de Llucià Ferrer em resulta molt desagradable. Se'ns presenta com una mala imitació de Miqui Moto, que des del meu punt de vista era un altra bluff, a banda de la infinitat de defectes que li troben totes les persones que han passat pel mal tràngol de treballar amb ell. No te gràcia. Diria que a les espectadores no els agrada gens el seu físic. A mi em sembla molt fluixet, tant a la tv com a la ràdio. Al panorama televisiu hi ha uns quants programes que no són gran cosa i que tenen en el seu presentador un aspecte agreujant. N'hi ha que passa el contrari, i n'hi ha que són excel·lents programes gens afavorits per la superficialitat i ignorància en el tema dels seus comunicadors. El programa Bèsties podria incorporar-se en aquest apartat.

N’hi ha d’altres, que a més tenen bons presentadors. És el cas del exclusivista i novedós programa de Posa’t en forma. Expliquen força be pràctica dels gimnasos. Ja sabeu que no m’agrada anar al gimnàs i que alhora admiro molta de la gent que hi passa hores. Oi Xavi. funky, spining, pilates....

En clau de vi, amb Marcel Gorgori, ambé està en aquest apartat. Un programa que si d'una banda es pot qualificar d'elitista, s'emet pel canal adequat i a l'hora adequada. I tampoc és tan elitista, com per exemple el programa de Golf, forat nosequè...

El irregular deambular del Bracelona CF, per les difrents competicions en què participa o ha participat aquesta temporada, ha desembocat tàcticament en els darrers partits (diuen que són el partits claus) en un joc de xifres* que defineixen la disposició dels jugadors al damunt del terreny de joc. 4-2-3-1, 4-1-4-1, 5-4-1, 3-4-3. En alguns casos la disposició s'ha qualificat de sorpresa,i pel resultat que ha donat es pot acceptar el qualificatiu.

El cert és, que quan ja ha perdut tres dels títols en joc, l'equip tècnic se'n ha adonat que si l'equip, amb un conjunt de jugadors que en el aspecte creatiu són els millors del món, els fas jugar a l'atac, són gairebé imbencíbles.

En diuen 3-4-3. Aquest 3-4-3 posat a la pràctica, amb els millor jugadors i amb un estat físic de primera línia, és el més assemblant a la taronja mecànica de Marinus Michels.

Be faria doncs, l'adinerat club de les Corts, de desprendres dels o quatre jugadors que no donen la talla o són discordants amb el grup, i els responsables físics, i posar en marxa una estructura elàstica en el camp que no fos altra cosa que una reedició de la Taronja mecànica. Desprendre's de Belletti, Motta, Edmilson i Eto'o, contractant a canvi, elements més rendibles com Alves, Lampard, Moisès, Luis Garcia (Liverpol) i Villa, o similars i convertir-se ne invencibles. Això, si amb l'ajuda d'un equip de preparadors físics que faci treballar de valent a prims i grassos. I si no és problema dels preparadors, ho és del horari de treball. Que facin jornades senceres!

*En el fons, les xifres més importants se centren en el 1-2, que va aconseguir el Liverpool al Camp Nou.

Sóc discret, de vegades fins i tot tímid. Però aquell dia no em vaig poder resistir, i el vaig abordar. Possiblement em vaig saltar el protocol. El vaig reconèixer, més de vint anys després.

Seria a primers dels noranta, en un ascensor de xemeneia rehabilitada en element turístic i restaurant, que hi ha al costat de l'edifici Walden de Sant Just Desvern. Ostia! Aquest tio en conec! L'experessió va córrer pel meu cap, però segur que se'm va notar a la cara.

Des de molt petit, des de la grada, per televisió i fins i tot de manera perillosa darrera la xarxa, l'havia observat(tot sigui dit de pas, darrera la porteria poc. Jo no era prou valent per esperar tantes pilotades). Des de llavors vaig començar una tesi particular, que no he aconseguit acabar, que intentés explicar com collons s'ho fan els porters d'handbol per evitar gols en petites fraccions de temps. Observant-ne d'altres, m'hi he seguit fixant. No ho he resolt.

L'altra dia mirant a el 9 nou, les fotos de tots els equip del BM Granollers, em va venir a la memòria aquell moment. A l'ascensor érem quatre. Me'l vaig quedar mirant. I sense que la vergonya, ni cap altra emoció, m'ho pogués impedir, li ho vaig dir. "Et conec! Ets en Pepitu Parramon. De petit vas ser un dels meus ídols...." Dels nostres ídols. Aquelles parades, aquell gols "cost to cost", el lideratge....

Sorprès i sense evitar un somriure i un posa't de gratitut, sense deixar enrere l'orgull de ser reconegut en un indret on no ho esperava, em va dir per sortir de pas "devies ser un d'aquells nens que es posaven darrera la porteria..." obviant de dir que sense voler alguna vegada el podíem haver desconcentrat.

La cosa va quedar així, sense més detalls. Però quan em venen a la memòria episodis d'aquell magnífics equips granollerins dels seixanta i setanta, em retorna aquest penúltim record. El pòster d’una d’aquelles magnífiques formacions va presidir molts anys la meva habitació.

Amb els anys he anat coneixent jugadors de l'època i posteriors, en especial els que vaig coincidir per generació, per ser ciutadans del mateix poble, o per el desenvolupament de la tasca periodística. D'entre tots, però, amb el que més m'ha agradat coincidir diverses vegades, és amb el que va ser el més gran dels meus ídols esportius, en Miquel Prat. Quan de temps vaig portar a la butxaca, fins que els vaig perdre, dos clauers commemoratius del seu homenatge! Miquel, feia dies que no et veia. Me'n alegro de veure que continuïs en forma.

Noms i imatges de persones que em venen al cap quan gaudeixo de veritat veient un partit , unes fotos o rellegint una vella crònica d'handbol. Actuacions vibrants, que no acabo d'entendre perquè no acaben d'aconseguir una major convocatòria d'espectadors.

Al llarg de la meva vida, un espai de temps ridícul dins la immensitat mil·lenària universal, havia après (mal après) que la protesta, la reivindicació i la manifestació, era més aviat pròpia del jovent progressista, i fins i tot de la gent adulta de la mateixa ideologia. Però està vist que de fer soroll en sap tothom, i per tant, no hi ha res exclusiu. Res exclusiu en matèria de fer merder,la raó però, continua exclusiva dels progressistes. La raó, la veritat, el seny i altres virtuts.

Les manifestacions periòdiques que convoquen el PP i el seus sequaços, només presenten defectes. Proposen ximpleries, fan passar per injustícies, qüestions que en altra temps (quan manaven) els semblava ben naturals, fan passar mentides per veritats, van acompanyats de persones, himnes, pancartes, banderes i altres símbols inseparables del franquisme. Només els falta el barret de plat, botes llargues, la coloració de les desfilades nazis i unes quantes sotanes. El seu màxim exponent conserva el bigotet. Quanta caspa! Quina pudor de ranci i naftalina!

Una desfilada de mentiders, delinqüents, violadors i contaminadors de llarg recorregut.

Coneixent qui era en aquells moments el President del gobierno i de quina mena de personatges es rodejava i s'ha rodejat sempre, quan al 11 de març de 2004 me'n vaig assabentar del que havia passat a Madrid, tot i que jo estava a uns 5 mil quilòmetres de distància, ja em va passar pel cap la possibilitat.



Em refereixo al que estan declarant al judici que es fa aquest dies a Madrid, un seguit d'acusats que expliquen que aleshores eren confidents de la policia.



En aquell moment vaig mal pensar. Se'm va acudir que possiblement els alts càrrecs polítics i policials de l'estat, n'estaven mig assabentats, i havien deixat que passés alguna cosa. Possiblement no imaginaven la magnitud real de la seva negligència, però amb el cinisme propi del seu tarannà, continuaven tenint cert interès en que no s'aturés el degoteig terrorista. Terrorisme que per inèrcia s'atribueix sistemàticament a ETA.

En la conjuntura del moment es tractava de culpar al terrorisme basc, i per extensió al partits condescendents amb la pau que ha de posar fi al terrorisme. Havien passat poques setmanes de la trobada de Carod amb (diuen) Ternera. Era moment de seguir vinculant ETA amb HB i per extensió amb ERC, Tripartit, PSC i PSOE.

Podia haver estat un vestit fet a mida. I no van trigar ni un instant en culpar i adjudicar l'autoria a ETA. En breus minuts, fer un tractament escatològic de les figures de Otegui, Carod i Maragall, va esdevenir l'esport nacional. Tothom es cagava amb ells i la seva predisposició a buscar una entesa pacífica amb ETA.

Tot sortia rodó, fins que l'evidència, i les reivindicacions islamistes, van posar les coses al seu lloc.

Avui, els del PP encara ens volen fer creure que un escamot format per Otegui, Arzalluz, Garaikoetxea, Ibarretxe, Carod, Maragall, Saura, Puigcercós, Rubalcaba, Patxi López, ZP i uns quants més, van fer volar els trens.



La realitat pot ser una altra totalment diferent. Els inculpats ho poden dir més alt, però no més clar. Zaplana, Cascos, Michavila, Rajoy i sobretot Acebes i Aznar, ho sabien. Sabien que cèl·lules armades i preparades de islamistes preparaven un atemptat a Madrid. Mentre dissimulaven. Es feien el boig. Feien veure que el terrorisme islamista també formava part de les seves preocupacions detenint a Girona un grup de nordafricans que guardaven sota la pica de la cuina i a l'armariet del WC, unes quantes ampolles de productes químics, amb noms tant poc ocurrents com Dixan, Mister Proper, Fairy o KH-7.



Collons, que els facin declarar! Que ho expliquin!

Permeteu-me avui, un toc de frivolitat.
Llegeixo que De Juana va abandonar la vaga de fam, només arribar a Euzcadi.
Jo també recordo haver abandonat un desdejuni ocasional, només en arribar a Euzcadi, o per extensió a Navarra o a la Rioja alavesa. Quan la dèria d'escriure, coincideix amb hora avançada del migdia i no he esmorzat gaire, qualsevol referència a la gana, es transforma en el meu cervell en gastronomia. Si al desig gastronòmic, se m'hi afageix la paraula Euzcadi, no puc fer altra cosa que fer salivera.
Òstia! Em ve a la memòria qualsevol d'aquestes situacions, ja sigui venint de Granollers o de punts més propers a Euzcadi, recordo haver arribat diverses vegades, molts migdia, a una taula. Ara mateix se me'n acudeixen tres de possibilitats. Totes viscudes, i més d'una vegada. Totes recordades, segons els científics en el meu cervell, si be jo les recordo dins l'espai físic de la meva boca.
Primer opció. Província de Guipúscoa. Objectiu Besuc. Besuc cuit a la distància correcte de la brasa, ben condimentat i rematat amb una fregida d'alls i bitxos, amb un esclat final de vinagre. Lloc: Orio. Restaurant: Us en podria indicar dos. El nom, ja és altra cosa. L'un em sembla que es diu José Mari, entrant a Orio venint de Sant Sebastian. A mà dreta. Taverna, típica, amb toldo de color verd, lletres de grafia típica basca i unes brases amb graelles al mateix carrer. A més de Besuc hi tenen bon xuletons de bou i l'amanida verda lliga perfectament tant amb el bou com amb el besuc. A Orio mateix, l'altre restaurant, estaria entrant pel mateix carrer. Possiblement millor i més bonic. Al final de tot del carrer,sense entrar a la platja, queda a ma dreta i tenen taules al exterior sota un porxo provisional. També s’intueix la brasa. No hi ha pèrdua, entrant pel mateix carrer, en lloc de travessar la ria, seguir recte cap a mar.
Segona opció. Entrar al país basc venint de Pamplona, per Leizaran. Ara hi ha autovia i no sé si ho trobaria. Diuen però que és fàcil. Abans estava entre Betelu i Lekumberri, es diu Assador Epeleta(Ezpeleta?), diuen que és en una sortida de l'autovia en direcció a un dels dos municipis esmentats, al costat d'una ferreteria industrial. l nom, el mateix. Magnífics xuletons de bou,. També toquen el peix. Hi fan la conegudíssima alubia de Tolosa(fosca)..
Tercera opció. Entrar a Euscadi, fent una passada per la Rioja. Entrar a Haro i molt a prop del centre hi ha el restaurant El Terete. No us en aneu sense menjar els menuts de xai, i rematar-ho amb el xai al forn acompanyat d'amanida verda. Venen vins "cosecheros" propis. Bon Profit! De Juana, no deixis passar l'oprtunitat!
Volia aprofitar aquest article desenfadat, per recordar que la setmana que deixem s’han complert dos anys d’aquest web. Una bona manera de celebrar-ho seria amb qualsevol de les possibilitats exposades en aquests restaurants i oblidant tota la polèmica que ha obert la desencertada política de l’enfrontament que engega el PP cada vegada que pot. Ara ho ha fet amb de Juana i demà ho farà amb qualsevol altra excusa. Com sempre desafiant la justícia i l’estat de dret. Com sempre dient mentides. Com sempre incoherents. Divendres escoltava la vídua d’un ex-polític socialista (Buesa) recordant que el seu marit va ser assassinat per ETA durant una treva del gobierno Aznar, i que mai se li ha acudit per aquest motiu carregar contra el PP. Al contrari ha col•laborat sempre en recolzar les polítiques antiterroristes del gobierno. Sigui quin sigui el color. Perquè si ens aturem a mirar el color dels gobiernos, no és gens complicat comprovar els casos de presó atenuada aplicats a terroristes sanguinaris en època d’Aznar i mai es va muntar un “pollo” similar.
Ja veieu d’entrada he estat frívol. Potser massa. Després festiu. I finalment reivindicatiu. Tres maneres de contemplar la setmana que acaba.
Demà, més vergonyes del PP.

Impecable Rubalcaba en la seva explicació justificant el trasllat de De Juana a l’hospital. Tots els que sempre em pensat això, com el pobre Oleguer, estem avui més contents. Les declaracions d’Otegui el cap de setmana passat, ja marcaven un nou escenari en el camí de la negociació.

Ara fa falta que es continuï aplicant la llei i es rectifiqui el que ha estat costum en els gobiernos anteriors. Els presos han de complir pena en penitencieries, el més a prop possible, del seu lloc d’origen. Si es recuperen els bons costums, el procés es pot accelerar.

Avui us parlaré d'un ramader que he conegut els darrers dies. Un altre? Em direu els que em coneixeu. Ja sabeu que tinc certa tendència a preocupar-me pels problemes de món rural, i l'Eduard Arboix en te un de relacionat amb la seva explotació ramadera i les seves relacions obligades amb una administració plena de burocràcia que sovint oblida que treballa per a tots els ciutadans.

L'explotació de l'Eduard és a cal Gasconet, a la Vall de la Llosa, al terme de Lles (Cerdanya) a uns 1600 metres d'altura. Un paratge magnífic d'Alta Muntanya, on a banda de la seva dona i les seves nenes, quan el pugen a ajudar i fer companyia, només hi troba les ovelles i les cabres de la seva explotació, a banda dels animals salvatges que campen per aquells entorns limítrofes amb una reserva nacional de caça.

La seva explotació viu un greu problema. Des de fa uns deu mesos, te entre les cabres un parell de baixes setmanals. Ell sospita que se li han contagiat d'una malaltia, el pestivirus, que també està afectant de forma mortal gran part de la cabana d'Isards dels Pirineus. Ho sospita perquè, els salvatges son els únics animals amb els quals han pogut tenir contacte els més "salameros" dels seus bocs.

Els animals li presenten algun tipus de immunodeficiència que després d'uns primers símptomes, els condueix en pocs dies a la mort.

Les autoritats sanitàries ramaderes li han assegurat que la malaltia no te res a veu amb els isards.

Tingui o no relació amb el pestivirus dels isards, el més greu del cas és el nul recolzament i control que està rebent de l'administració, que en lloc d'estudiar en profunditat el cas i aplicar mesures cautelars com aïllar la seva explotació. No fa res. De tant poc que fa, ni tant sols sotmet a control, ni prohibeix, que continuï portant el seu bestiar a l'escorxador.

El cert, és que hi pot haver un problema de fons. L'Eduard és un ramader jove, fet ell mateix, amb estudis universitaris, i que no està disposat a tirar la tovallola, com en el cas típic que protagonitzen persones d'edat avançada que ja es rendeixen abans de lluitar. Ell, encara és jove, i per tant rebel. No vol sucumbir, i el seu caràcter ja l'ha porta a tenir problemes amb l'administració els darrers anys. A la Conselleria d'Agricultura Ramaderia i Pesca, l'han considerat sempre un ramader conflictiu.

Segons l'Eduard, la Conselleria li deu diverses primes ramaderes que hauria de cobrar per cap de bestiar en tenir l'explotació en zona desfavorida, tal com està legalment establert. I també reclama més de 18mil euros que se li van concedir al 2002, en relació a la inversió que va fer en aquesta explotació, com a ramader jove. En tots dos casos, els dos darrers Síndics de Greuges, han determinat a favor seu. La seva reacció va ser, en el seu dia, tancar-se al Parlament de Catalunya amb la seva família per reclamar el que li pertoca. No se'n va sortir i ara està "fitxat" a tot arreu.

La situació actual el porta a seguir lluitant, ara amb la raó de les seves cabres mortes. No sé quan temps està disposat a seguir aguantant. Ell ha agafat l'exemple de Josep Bové i els planta cara. Eduard Arboix ha anunciat que presentarà una Querella davant la fiscalia contra l'actitud de la Conselleria, per no prendre mesures en matèria de salud pública i pels danys ocasionats pel bestiar de la reserva de caça, pel contagi de la malaltia en el seu bestiar.

Si no se'n surt, ja te previst una altra mesura per seguir endavant, vinculat encara amb la ramaderia. Pensa traslladar la seva explotació ramadera a un altra país de la CEE( no cal saber massa geografia per endevinar cap on vol anar), on siguin més seriosos amb el món rural, i on no s'oblidin de pagar les subvencions promeses.