logotipo

Veient i escoltant les patètiques seqüències gravades a l'alcalde de Ginestar, no puc evitar que em passi pel cap, els molers de vegades que aquesta situació es deu repetir en milers de despatxos d'alcaldies.

Afortunadamnet no sempre deu triomfar el suborn. Per situo, indubtablement, en punts geogràfics on el creuixament per m2 del totxo és més evident. La Comunitat valenciana, i sobretot en els ajuntaments governats pel PP. Andalusia amb el GiL. I a Catalunya, que no hi manen ni GiL, ni PP, i només el perill futur de Ciutadans-Ciudadanos, només hem de témer dels convergents amb nostàlgia franquista i nacional-catòlica. Xoriçets d'anar per casa i que es tornen a presentar a diferents municipis. Propers i llunyans. Sospito de LF. I no sóc l’únic.

Ja li vaig dir en el seu dia i avui li torno a repetir, Felip fuig. Que amb el trio calavera del PP ja en tenim prou! No ens cal un altre descerebrat al nostre entorn. Si es volen posar a l’altura del PP, ja sé que en tindran moltes oportunitats. Però, de PP ja n’hi ha un. Que no provin de imitar-lo. En tindran temptacions. A Vic i al Vendrell, tindran oportunitat de governar amb els xenòfofs. Esperem que es comportin.

Aquest cap de setmana he pujat als Pirineus. Un fet, per si sòl, que ja normalment em posa de bon humor.

En una breu passejada nocturna per un espai força concorregut, vaig veure una cuca de llum. Un insecte que sempre m’ha agradat i cridat l’atenció, que feia anys que no veia i que des del moment en que em van explicar, que com altres insectes com les papallones, és un fiable indicador biològic, encara hi tinc més debilitat.

Ja sé que no freqüento passejades nocturnes per la natura, però quan de petit vivia a pagès, aquests insectes eren d’allò més habitual en la meva memòria ocular. Ara no n’hi ha tantes, i veure’n una em suposa una alegria.

Una altra alegria, diürna en aquest cas, vaig tenir l’endemà mateix, en coincidir com espectador en un esdeveniment esportiu (Volta a Catalunya), amb un vell amic a qui tots plegats fa temps que hem perdut de vista. Des que viu a Barcelona es fa difícil veure’l. En Toni Viaplana. En companyia de la Maria, en Miquel i en Pablo. Vaig poder xerrar amb ells una estona. Vam quedar que ens tornaríem a veure. Que ens trucaríem. Si algú en vol el telèfon, li ho donaré gratis. Mig seriós, mig rialler, com sempre el vaig veure en forma. Segueix amb habilitats creatives a les mans. Els nens ja són homes. I tenen prometedors projectes per al temps d’esbarjo. Que vagi bé!

A banda del tema de l’abstenció, ja comentat ahir de manera urgent, els resultats electorals ens han portat un seguit de informacions.
D’entrada i començant per casa, està més que clar que en un període d’abstencionisme declarat, queda demostrat que els factors de sempre, necessiten d’un plus de dedicació. Calen més i millors idees i propostes, calen polítics més preparats, líders més consolidats, polítics que arrosseguin a l’elector, sumar més que dividir i sobretot evitar els discursos catastrofistes. I ja ho veieu a Granollers, s’ho ha emportat tot el polític més professional, carismàtic, “populachero”. Un home que cada vegada que te’l trobes pel carrer et parla naturalment, i que imagino que aquests darrers dies et convidava a votar. Un home amb experiència, consolidat.... Els que han perdut, ni estaven consolidats, i dividien més que sumaven. CiU a fet una llista, millor o pitjor, però esquinçada del que en coneixíem els temps més recents. Una colla. Una colla agrupada pel Canet, l’Albert. Evidentment, anys enrere tenia més traça a agrupar la gent per sortir de discoteca, anar a la platja o esquiar, però això no implica que els seu sistema d’elecció sigui el més indicat per lluitar per una alcaldia, des del principal partit de l’oposició.
Esquerra tampoc conta amb un líder que arrossegui masses. Abans tampoc, però coincidint en un bon moment, el del creixement de partit, va avançar en el seu dia. Però enlloc d’aglutinar, les CUP, li han fet mal. I cal fer el que sigui per apropar les dues formacions. Cal fer-ho sense presses ni barroeries. Aprofitant punts de connexió en què convergiran els anys vinents. Temes com la del quart cinturó i la resta de infraestructures faraòniques.
IC-V, es presentava sense EUA, i non calia ser gaire intel•ligent per preveure una repartició nefasta de vots. Vernet i Casals, s’ho han de fer mirar o plegar.
El PP, fent la viu-viu ha aconseguit un resultat excel•lent, tot i la tocada d’ous que representa Ciutadans-ciudadanos. No pot aspirar a més, però té mèrit no haver aconseguit menys.
Del mal resultat d’Esquerra es fàcil diagnosticar que està rebent les conseqüències de la desorientació de la cúpula del partit, però aquest mateix handicap no s’ha universalitzat, i a Figueres,o més a prop a Caldes i Llinars, ni s’ha notat. Al contrari, hi deu haver una llista potent, un programa potent i unes idees ocurrents.

Els resultat a la resta de Catalunya, han estat els més o menys previstos, a banda d’algunes apostes que ha calgut esperar els resultats per veure’n l’eficàcia.
Com també deia ahir, cal amoïnar-nos amb les majories absolutes. Siguin de qui siguin. Ens ha d’amoïnar l’aposta del PP de radicalitzar el seu discurs, com ha fet a Badalona. Diuen que ha estat un experiment. Si sortia bé, es passaria a l’acció a la resta d’escenaris. A més, el preocupant resultat de PxC a Vic, afavoreix la futura arma electoral del PP. A més del terrorisme, Navarra, el titadine, i la xenofòbia, avui he sentit Giménez Losantos amb una de nova. Diu que ha apercebut una maniobra per a convertir les Illes Balears en territori català. És un crack i no para. Si fos per mi, l’enviava en coet a Veneçuela.
En general el resultat de PP ha estat molt bo, sense oblidar que a Canàries, Navarra, Galízia, Euscadi, Balears i Catalunya, han fotut més aviat pena.
Ciutadans s’ha fotut la primera hòstia. Si, perquè l’alcaldia de Gimenells, passarà a la història sense més. Ja es poden despilotar de nou, o batejar el municipi de Gimenells, com Giménez de los Santos. No passaran d’aquí. Encara menys, si se segueix detectant que al PP li resten massa vots.

Es veia a venir. No per res. Tothom ho deia. I de fet, no era més que un pronòstic basat en el índex de participació de les darreres vegades que s’havia anat a votar.
No és menys cert tampoc, que un diumenge de primavera estiu convida a moltes coses més divertides que anar a votar. A la platja si devia estar de primera, en mig de la natura també. A fet bo. I ja fos perseguir els darrers espàrrecs de marge, les xicoies ja apunt de florir on la neu ha reculat o els bolets de primavera i estiu, el dia s’ho mereixia. De tota manera, amb el pas dels anys res sembla que afavoreixi la participació. Ni els candidats i les seves propostes arrosseguen electors, ni s’aconsegueix conscienciar la participació. Possiblement, només la irrupció de noves llistes del CUPS pot haver estat responsable d’engrescar al jovent. La resta de indicadors ens porten a interpretar que la participació s’ensorra.
En altres temps, hi havia qui aprofitava la clàssica escapadeta a comprar tabac, per passar per les urnes. O fins hi tot anar al col•legi electoral a fer la cigarreta havent votat, i mentre es feia la xerradeta amb l’interventor d’algun partit. Baixant per l’autovia de l’Ametlla, imagino que a la de Castelldefels també, les professionals de sexe feien guàrdia en el seus llocs habituals. Tot un indicador. Tota una explicació que tira per terra qualsevol excusa del tipus “no he tingut temps d’anar-hi”. Si hi ha temps per fotre un clau o similar a l’autovia, hi ha temps per anar a votar.
Acabo aquest anàlisi d’urgència veient un altra indicador força penós. Mònica Terribas entrevista polítics (un de cada partit) en una tertúlia d’anàlisi. Hi trobo de nou la penosa presència de Felip Puig, que torna a vaticinar que les enquestes estan equivocades, i ho basa en la seva experiència. Experiència manipuladora més que coneguda, d’altra banda. També hem de suportar la nova imatge re-operada de l’Alicia Sanchez Camacho (aquesta vegada els retocs han millorat i ja no sembla un traveston). I el més llastimós sentir un autèntic idiota parlant en castellà, simplement per tocar els collons, com tot el que fa la formació de Ciutadans/Ciudadanos.
Magnífic resultat d'ERC, majoria absoluta a Llinars del vallès. Felicitats Marti, Pere, Joan....
S'ha de lamentar una vegada més que gent com Bustos o bartomeu Muñoz tornin a estar a la vora de la majoria absoluta. I a Granollers, la culpa de la majoria absoluta de mayoral és només CiU (Canet i Urrors) amb elements tant imprsentables com German Cequier.
Demà seguim. Hi haurà moltes més coses per comentar i alguna per celebrar, sembla que a Navarra i a les Balears es poden obrir noves espectatives.

A la jornada de reflexió m’he proposat l’exercici de fer-me l’enquesta de prospecció de vot. És a dir m’he preguntat a qui votaria si votés a tots i cadascun del deu municipis, ciutats grans i mitjanes on he tingut l’oportunitat de conèixer tots els candidats seriosos a les eleccions municipals En algun lloc no m’he decidit, perquè sincerament, ni m’han agradat els candidats, ni imagino que mai les esculli per viure-hi.
El resultat dona, dos vots per PSC, ICV, ERC, un per CiU, un per la CUPS pel que representen en aquell municipi i sense haver-los conegut i finalment a Sant Cugat i Santa Coloma de Gratemelpaquet, no m’hi veig. A Santa Coloma em decidiria per l’outsaider d’ ERC i a Sant Cugat em va semblar tot tant descafeïnat....
Cap líder com Déu mana. Els més líders són horrorosos, Bustos i Bartu Muñoz. El que més se li assembla a un líder de la resta, són els enganxosos Baron i Mayoral. En general bones persones, tret dels dos líders horrorosos esmentats, els “raros” de Rubí i la del PP de Sant Cugat.

Sense entrar en el fons, ni en el més preocupant, lamentava ahir la mala imatge, i a més abusiva, que estem veient en aquesta campanya en contra de la modesta formació ecosocialista, IC-V.
La campanya de “joc ras i patada al fetge”, que està suportant Joan Saura des de la Conselleria de Interior, és del tot irracional i ni tant sols justificada en època electoral. Ja se sap que el PP sempre juga amb foc en el tema de la seguretat, però l’actuació de CiU és del tot patètica.
Personalment, l’actuació d’autoneteja presa per Saura, com va fer en el seu dia Tura al cos dels mossos, em sembla admirable. Si hi ha mals hàbits i mals agents al cos, cal començar la neteja i la denúncia des de dins. Resulta vergonyós que CiU, amb el mateix cos va ser incapaç de fer la més mínima autocrítica. Mai es van atrevir a posar càmeres de vigilància dins d’una sala de interrogatori. I ara, ataquen. Ataquen, a més, al partit més dèbil.
Esperem que acabi ñla campanya i tot es recodueixi. M’agradaria veure Saura en una roda de premsa, a més trigar dimecres, explicant que amb la complicitat del sindicat de mossos continua a fons i que acabarà amb els mals hàbits. A l’hora que expliqui que aquest mals hàbits els van aprendre quan Pujol era president.

Detecto a grans trets, dins la campanya electoral, moltes maniobres més i menys dissimulades en contra de ICV. Tots els partits aprofiten qualsevol situació a la policia autonòmica per qüestionar Saura. Alguns mitjans i alguns periodistes com Xavier Bosch a RAC1, li noto una tírria especial en contra dels eco-comunistes. Més escandalós és l’atac, fòra de lloc, que alguns candidats d’ERC utilitzen en contra de ICV. Pensava que els partits polítics petits havien de créixer, aprofitant el desencant dels votants dels partits grans. Pensava que el gran rival d’ERC, era CiU. Es veu que no.

Per si no ho heu observat, des que Pujol i Maragall són jubilats, noto certa desconfiança en vers als líders. No em refereixo a les poques simpaties que els líders desperten entre la població en general, si no el poc entusiasme, i fins i tot desprestigi entre els seus.
A pocs socialistes els sedueix Montilla. Mas i Duran, fan riure fins i tot, als pujolistes de sempre. El trio calavera de PP, és això, acolloneix i només agrada a Blas Piñar. Carod i Puigcercós, no només aixequen desconfiança a Carretero. Als eco-comunistes els desagrada que Saura sigui Conseller de Interior, i que la seva família monopolitzi la pujada del partit. I Ciutadans com no té líders, abans de complir l’any de vida, tothom ja desconfia de tothom. No hi ha carisme.

Santa Coloma de Gramenet. Diari de campanya



La Santa Coloma del “cura comunista”, de “la Manuela”, del “Bartu”....Ressorgeix poc a poc d’aquelles ferides que li produïren als anys seixanta i setanta, l’urbanisme catastròfic del franquisme encaparrat en donar cabuda a l’entorn de Barcelona, en suburbis i en guetos, l’allau d’immigrants de les “españes”. Ciutats esguerrades, ferides de mort. Brutes i descuidades. Abandonades i oblidades.

Un seguit de polítics l’han anat modelant en la modernitat. Un seguit de nous líders, es proposen continuar i reprendre la feina. Són els candidats. Cares conegudes. Començant per l’actual alcalde Bartomeu Muñoz, populista com Manel Bustos, però més bona persona. Polítiques similars. Populisme. Propaganda. Festes i celebracions amb ancians. Vots comprats. Imitant al seu pare, constructor i darrer alcalde del franquisme, està encaparrat en construir un seguit de gratacels que configurin l”sky line” de la Santa Coloma del segle XXI. Mentre la ciutat ressorgeix de les seves cendres, ell viu còmodament a Turó Parc. Un altra fet que se li critica.

L’hereva del “cura comunista”, la Loli Gómez, vol recuperar la desfeta dels eurocomunistes, ja fa vint anys, quan la Manuela els va superar fins que d’aquell PSUC en va quedar ben poc. Es diuen IC-V, critiquen el “desarrollisme” modern del ”Bartu”. El que anomenen urbanisme catastròfic. No sembla mala candidata, però està molt lluny de plantar-li cara al “Bartu”.

El PP presenta la Mari Carmen Sàez, que lluny de ser tant curta i indocumentada com m’havien advertit, colaria perfectament de candidata socialista a qualsevol ciutat castellana o aragonesa, pel seu discurs gairebé d’esquerres en matèria social i de immigració. Possiblement ha “sobreactuat”, però me la havien comparat a Garcia Albiol. Mentre el badaloní emmagatzema centímetres, ella es va quedar les neurones (no massa, però en té alguna).

Manuel Olivés és el candidat de CiU. Un home amb presència i discurs, si no fos que ara critica en excés a l’alcalde, si tenim en conta que mentre ha estat quatre anys a “la menjadora” del govern municipal, no recordo haver-li sentit crítiques perverses en contra del “Bartu”.

Fora dels grups representats a l’ajuntament, he conegut al candidat d’ERC. Josep Miquel Garcia Castanyer, m’ha donat una grata impressió. Joventut, idees, preparació, paciència, bona voluntat i agraïment. Agraïment amb el seu partit que s’ha bolcat en Santa Coloma, tot i saber que no hi té gaire cosa a fer. Volen d’una vegada per totes entrar a l’ajuntament. Han triat un bon candidat.

A Santa Coloma hi he viscut un episodi que no parla a favor del l'alcalde. Al contrari, una situacíó prepotent. Uns obrers descarregaven un camió amb la fressa de costum al costat de l'alcalde i el seu assessor mentre parlavem. Els van ordenar que paressin, sense un si us plau....Mando i ordeno.

La part gastronòmica també ha quedat ben resolta. M’he deixat recomanar. Milano,passeig mosèn Jaume Gordi, 4. Un restaurant de disseny amb menú de 10’50 euros. De primer unes patates farcides de carn (vedella), sobre una làmina de salsa barbacoa, i coronades per una muselina d’all (un allioli suau) fornejada. De segon unes tires de vedella, ceba i pebrot saltejades. De postre una piràmide de pastís de formatge amb melmelada de gerds.

No me’n cansaré de dir-ho, cada vegada que reposin el programa efecte mirall, efecte vomitiu, ho repetiré. Repetiré l’acció de canviar de canal. Repetiré la crítica de la sensació de pornografia mental i moral que suposa gratar en la vida privada de les persones. Millor anomenar gent. Gent que li agrada sortir per la tele i ser famosos per una estoneta. Gent de poca cultura. I com s’hi posen be, la televisió ho aprofita per fer un reality-show. Ho volen anomenar periodisme verité, per donar-li entitat. Es parla d’experiment sociològic. Experiment televisiu. Això si, experiment televisiu i de creació. Resultat del cost de producció del rodatge, gairebé zero. I diuen que té audiència. Segurament si, l’audiència en barris suburbials, on només acostumen a veure Antena 3 i Tele-5, i que per una estoneta posen el canal autonòmic català, per veure-hi els “quillos” que normalment surten a Tele-5.
Senzillament fastigós i ofensiu per a l’espectador que acostuma a sentir-se identificat amb la manera normal de procedir i crear d’un determinat canal. No em feu comparar el programa Caçador de paraules amb aquesta porqueria. Ja sé quin canal no mirar els dilluns a les 22h.

Ahir al matí vaig fer un de les meus recorreguts ciclistes preferits per la comarca. M’agrada perquè discorre per carreteres no massa transitades, sobretot al matí. No és massa exigent. Em permet anar amb el plat gran la major part del recorregut. I recorre alguns paisatges dels que més m’agaraden. Corró, Marata, Samalús, La Garriga, L’Ametlla, aproximació a Bigues, Santa Eulàlia, encreuament de Lliçà, Belulla i a casa de nou. Trenta quilòmtres en una hora i quart, aproximadament.
Crec que era abans d’arribar a Sant Mamet, que em vaig creuar dos ciclistes. Circulaven en MBK i deurien baixar de l’embassament de Vallforners, o no. Ho dic perquè és una ruta de MBK que també m’agrada fer i que discorre pels mateixos paisatges. També podia ser que, en un recorregut menys exigent, haguessin remuntat el Congost fins La Garriga, travessant el malhivern fins Samalús, i que ja per carretera, baixessin pel pla de Marata. Be, no és el que importa. M’ha cridat l’atenció, que ahir parlés d’anar en bicicleta per Granollers i critiqués algunes qüestions de mobilitat relacionades amb la Fira, i casualment em creués amb l’ex-alcalde de Granollers Josep Pujadas i un altre ciclista més jove, segurament el seu fill. Baixaven forts i no sé si m’ha reconegut. Però, el cert és que si me l’hagués trobat en el mateix sentit de la marxa li hauria dit “No baixeu en bici a la fira, sobretot!” i hauria aprofitat per explicar-li l’anècdota del dia anterior, a veure si ell que te realment influències en tema polític hi posava solució. Perquè suposo que entre els josepets es parlen i deuen parlar també alguna vegada de mobilitat i sostenibilitat. Com a mínim en Pujadas el veig molt aficionat a la bicicleta. Aquests dies que he tingut l’oportunitat (fatalitat?) de parlar amb molts polítics he descobert que l’afició a l’esport, la muntanya i a la bicicleta és bastant coincident entre gent de l’edad en què es mouen la majoria dels candidats, entre 33 i 53 anys.

Aquest any he tingut l’oportunitat d’acostar-me a la Fira. Ja se sap si algun fet m’obliga a quedar-me, ho faig. Si no, fujo. Fujo de l’aglomeració tot aprofitant el pont que se’ns presenta sempre atractiu en plena primavera.
Per lògica i evidenment influenciat pels consells savis dels nostres polítics, que ens recomanen anar-hi a peu o en bus, vaig carregar el nen al la bicicleta i van anar-hi pedalant. Baixant pel “carril bici” del passeig fluvial vaig anar rumiant, tot fent-me la idea d’aparcar la bici dins o fora del recinte, en un lloc especialment preparat, ja que amb tants consells de mobilitat i sostenibilitat dels nostres polítics era de suposar que tot fossin facilitats.
Dit i fet. Millor dit, cagada!. Ni dins, ni fora. Cap espai dedicat a l’aparcament del transport sostenible. La primera sorpresa, però va ser que ningú informava que fos prohibit circular en bici pel recinte. De fet hi havia poca gent i ningú corria perill. Però, el més lògic seria que el “segurata” de la porta advertís que no es podia circular en bici i que la podia aparcar en un lloc adient. Cabrejat, vaig voltar per la part més exterior del recinte, la menys transitada, per si veia on aparcar. En el tràmit vai veure “l’home lapa” amb part del sèquit al voltant. Assegut ens un xiriguito, davant de Mayoral hi havia una altra persona asseguda, que d’esquena no vaig reconèixer inicialment. Li vaig comentar la jugada. Que no es podia parlar de mobilitat i sostenibilitat, i que no hi hagué cap lloc on aparcar la bici.
El “lapa” em va dir “...no veus qui hi ha aquí? El coneixes?”, era Enric Brufau, director de la Fira. Doncs va per tots dos, els vaig dir mig rient. Vaig seguir buscant, i quan m’havia fixat en una farola, vaig sentir que em cridaven. Per quedar bé, Brufau ens seguia a la carrera, per dir-me que a l’entrada hi havia un lloc. Mentida. Hi havia motos arrenglerades, aguantades amb el seu cavallet. Vaig tornar a la farola i la vaig lligar.
Conclusió, encara que no serveixi de res, i que només sigui per posar-los en evidència, quan us trobeu els polítics al carrer dirigiu-vos-hi amb suficient respecte i feu-los saber la vostra queixa.

Debat (Diari de campanya XIII)

Atenció, no us perdeu aquesta nit l’edició especial del Polònia.

Que no ho sabíeu? Va de camuflatge.

Sense cap mena de dubte, un debat amb la presència dels cinc alcaldables a l’ajuntament de Barcelona, pot ser un gran programa d’humor. Jo li faria fer la presentació al “doble” de Cuní, el del Polònia.

Es tracta d’una col·lecció de candidats tant fluixos....Són realment penosos. Tant, que seria de desitjar (per be i per mal) que la pena que facin en el debat, no sigui exportable als votants de la resta de poblacions, de manera que no s’enganyin. Només faltaria que també hi intervingués Clos. Seria molt penós.

Però la reacció dels electors és sempre inesperada. Són capaços de tot. Encara recordo un amic que fa vuit anys m’explicava, que a l’entrada del “seu” col·legi electoral a Granollers es va trobar una iaia, que li va demanar....”que papel he de coger para votar al ruibiales, ese” (es referia a Clos...). Vaja, que encara hi deu haver algun despistat que remena totes les paperetes a veure si hi troba en Franco, el Rey o en Di Stefano....

Per més que alguna persona ben documentada m’ha assegura que per primera vegada a la història recent de Mataró, CiU presenta un candidat seriós i preparat per aspirar a l’alcaldia, us puc dir que el seu candidat Joan Mora és una persona seriosa, un gran profesional en el seu ofici d’empresari informàtic, però no és un polític experimentat, ni projecte per currículum i popularitat, la imatge d’un polític guanyador. Si més no, no arriba a les cotes de popularitat i relacions públiques del seu gran rival,l’alcalde Joan Antoni Baron. Baron, per entendre’ns és un Mayoral en versió marinera. Un home atent amb el ciutadà, que atén sense discriminació la demanda de tots els ciutadans. Una bèstia de l’aproximació a l’elector per a convèncer-lo de la seva idoneïtat. Baron és el candidat socialista. Xarnego com Montilla, però amb totes les virtuts que li falten a l’Honorable.
A Mataró la tercera força és el PP, segurament afavorit pel nefast historial dels convergents. El seu candiat és Paulí Mojedano, un home ocurrent, de fàcil conversa i de moltes idees, sovint irrealitzables. Irrealitzables, però que sonen be. No se li detecta si és del bàndol, Piqué, Albertito o Vidal Quadras. Una cosa que el fa del tot vulnerable i difícil de tenir-li confiança. Somnia ser el primer alcalde del PP en una ciutat gran catalana. Il•lús.
Francesc Teixidó (ERC) i Jaume Graupera (IC-V), són dos candidats, sensemés ambició que ser el cargol que pot estrènyer i condicionar l’alcaldia comandada per Baron, que és el que han fet en aquest mandat. Dos homes preparats i que tenen el perfil del candidat tipus dels dos partits, ERC i ICV. Tant que fàcilment els podríeu
confondre l’adscripció política.
En el tema culinari, la feina m’ha portat arran de mar i no he desaprofitat l’oportunitat d’ anar a fer unes tapes al port esportiu. M’han recomanat a Can Rosendo, com un bon lloc on anar a fer aquesta mena d’àpat. Ni molt car, ni per suposat gens barat. Correcte, però car. Ja se sap, peixet i marisc a quatre euros no se’n serveix enlloc.

He tingut l’oportunitat de veure Xavier Sardà en el seu nou programa? Ho fa molt malament. Fluix.
Aquell home que va crear escola, amb el seu alter ego, Casamajor i va caure en desgràcia a Tele 5, continua en caiguda lliure. Mireu si és dolent el seu programa amb emigrants espanyols arreu del món, que ha aconseguit pujar de categoria el, també fluixet, programa de Miqui Moto a Tv-3. Penós. El poc que he vist penós. Possiblement és el que espera el tipus d’espectador que dona audiència a Tele 5.

Els minuts 89, el Getaferkusen i altres circumstàncies poden fer d’aquesta, la setmana tràgica blaugrana, tot i l’èxit de l’hoquei sobre patins.
El mal moment de l’equip de Rijkard, perdoneu si aprofito ara per anomenar-lo l’equip de Laporta, no és cap altra conseqüència que la lògica després d’un seguit de despropòsits, molts dels qual provinents del mal rotllo encetat la temporada passada entre Laporta i Rossell.
L’arribada a primers de temporada de quatre jugadors ebris a l’entrenament matinal va ser tot un avís, del desordre que regna a can Barça. I no ha estat l’única vegada que Ronaldinho ha arribat a l’entrenament borratxíssim. Tant que no ha estat capaç en alguna ocasió ni de vestir-se d’esport. La “brabuconada” d’Eto’o, no va posar fi al prroblema. Al contrari, el va encendre encara més. Ara, diuen que d’Eto’o ja no n’és amic ni Valdés, amb qui es va barallar a “hostia límpia” al descans del partit d’Anoeta. Ara dieun que és moment de fer neteja, i mentre mitja directiva pensa fer-ho fent fora a Eto’o, l’altra mitja pensa que només es possible fent fora a Ronaldinho. Cruijff, “el flaco”, es partidari de fer-los tots dos fora.
El merder està muntat i és lluny de solució, mentre milions d’aficionat aliens i desconeixedors de tot el que passa, encara somnien amb la lliga. No sé si la reacció esperada es produirà, o si be tot plegat es reduirà a seguir confiant amb la predicció del Pitoniso Pito, que va pronosticar el triomf del Barça a la lliga.

Ho veu molt negre. Vol escurçar distàncies amb el PP. Alguna cosa li passa. O res de tot això, i és que ja no pot dissimular més que és de dreta, dreta.
Les declaracions d’Artur Mas, sobre la immigració són patètiques i desitjo que les urnes li passin factura. Les declaracions crítiques de Trias amb la reagrupació familiar d’immigrants és del mateix tipus. Partits com CDC i UDC es poden permetre declarar-se defensors de la família, i tractar amb desaira, qualsevol nucli familiar que no sigui el de la família catòlica, apostòlica i romana. Això, pinta molt malament.

Fins avui non he visionat el 30 minuts, dedicat a Putin i el desastre de pais que està llaurant i que va començar a parir Boris Yelstin, fotent un cop d’estat en nom de la democràcia. Realment és un país desastrós, aquest estiu hi he de tornar-hi dues vegades, si tot va bé. La gent coneguda que hi viu em fa molta pena. I el qui he d’anar a buscar, espero que donin sense posar-hi més problemes dels esperats. Per més mala fama que tinguessin les èpoques d’Stali, Krushev o Breznev, dubto molt que la cosa gaire pitjor al que passa actualment. Allò és ca’n pixa.

No es tracta d’un spot publicitari. Parlo d’aquesta marca, perquè és la que organitza i patrocina el criterium ciclista de periodistes, que gairebé cada any se celebra. Ho fan conjuntament amb la Unió Esportiva de Sants, la de la Volta Ciclista a Catalunya.
Alguns anys s’ha celebrat per carreteres del Lluçanès. Altres al circuït olímpic del Penedès, però sortint de les famoses caves de Segura Viudas.
Un recoregut trencacames, sobretot a la seva segona meitat, i en la primera es puja el port dels Cassots. El bonic recorregut passa per davant de prestrigioses caves com la Nadal, Agustí Torelló, Albet i Noya....
Si bé es tracta d’una cursa de periodistes, en realitat està pensada per convidar-hi famosos del món de l’esport, en especial ex-ciclistes. Perico Delgado no hi falta gairebé mai. Melcior Mauri i Miguel Àngel Iglesias tampoc. En una ocasió vaig tenir el plaer de coincidir amb Indurain, i en una altra amb Pello Ruiz-Cabestany. I també corredors en actiu, avui mateix i com gairebé sempre, Àngel Edo i el campió del món Joan Llaneras. I en dues altres ocasió el malaguanyat Isaac Gàlvez. D’altres esportistes, hi sovintegen Andrés Jiménez, Javier Moracho, Alex Crivillé, Toni Elias, Carles Checa.....Una festa pels que ens agrada el ciclisme.
Pels més panxuts poc ens importa la competivitat, però hauríeu de veure com s’ho disputen els veterans. La organització, gairebé perfecte si no fos peruè realment estan més pendents dels famosos que dels més anònims. Avui mateix, un paio de l’organització ha estat incapaç d’assenyalar-me el camí en un encreuament. Sort que els xofers que feien cua ,per culpa de la cursa m’han avisat, si no, hores d’ara estaria al Priorat.
Un bon dinar per acabar a les caves i una bona estona de companyia. Llàstima que el meu amic Arcadi no ha pogut venir per qüestions de feina.

Tants dies sentint parlar del mateix, ja atabala. Les traves a l’esquerra abertzale per a que no es pugui presentar a unes eleccions em sembla el més antidemocràtic del món. A veure, que a les llistes d’una candidatura se li limiti la possibilitat de presentar determinades persones que estan complint alguna mena de condemna judicial, es podria entendre. Que a coalicions, partits i persones que no tenen cap deute amb la justícia, se’ls prohibeixi en compliment de no sé quina llei, no ho entenc. Però, tal com està la festa muntada, es pot donar el cas que, alcaldes i regidors d’ajuntaments sobretot guipuscoans, se’ls prohibeixi presentar-se. On s’ha vist una mesura més antidemocràtica?
No es pot entendre, miris com t’ho miris. Que jo sàpiga a la Costa del Sol hi havia molts regidors de partits com per exemple el GIL, que ja se sap que hi anaven a fer, i no he escoltat cap notícia referent a la prohibició de llistes d’aquest partit. Tampoc he escoltat cap prohibició a un partit que ha recolzat la violència portant el seu exèrcit a la guerra, en contra dels preceptes de la ONU, i que encara avui no condemna, ni vol fer memòria de les atrocitats de l’exèrcit feixista a la Guerra Civil. L’apologia de la xenofòbia, tampoc n’és cap motiu. És un escàndol!

Sant Cugat és la ciutat més grans de la circumscripció electoral de Barcelona governada per CiU. No ha de ser estrany que per tal motiu, hi tinguin al front un polític de molta més professionalitat del que acostumen a presentar arreu, incloent la presidència de la Generalitat. Lluís Recoder, dues vegades alcalde i unes quantes diputat al Parlament, té una presència tipus Mas, però és molt més creïble i no comet tants errors de passerell.
El currículum no té perquè ser garantia de res,,ja que la candidata del PP, té també experiència de Diputada, ella a Madrid, però francament és de lo més fluixet que he vist aquests dies voltant per Catalunya. Família, seguretat i pietat cristiana és el seu misatge anacrònic, com la d’un Acebes qualsevol, sense arribar a la febre constructora de Zaplana.
El PSC presenta Salvador Gausa experimentat a l’organització juvenil del partit. Té pinta d’empollón i és un home de “l’aparatu del partit”, que en el cas del PSC
És com dir de poques idees i de reaccions similars a tipus com José Zaragoza. Gent de conceptes capitalistes, de quart cinturó, de creixement desmesurat, edificis i no massa respecta per l’entorn. “De izquierdas, pero menos”.
Els candidats d’ERC i ICV, Raül Grangé i Xavier Boix respactivament, semblen els més fiables. Amb els que sortiries de copes i hi tindries una conversa agradable. El primer però no té clar si li van més les esquerres o CiU, i el segon marca el prototipus de vendre’s als socialistes sense massa concessions.
La gran incògnita estarà en veure amb l’ajuda de quins grups podran acabar sent alcaldes Recoder i Gausa. Em sembla que Recoder té més opcions per suport popular, experiència i poques manies a l’hora de buscar si convé el suport del PP.
Gastronòmicament parlant, Sant Cugat és un lloc amb moltes opcions al migdia entre setmana. Entre gent que estudia, treballa en oficines i professionals liberals, hi ha una extensa oferta de menús. Per qüestió d’aparcament i feina, hem anat a parar a una cantonada, a tocar de la biblioteca, on hi havia porta per porta tres ofertes igual d’atractives a la vista. Ens hem decidit sense cap raó especial per una indret anomenat La reoca. Per posar una compàració entenedora a l’entorn granollerí era un lloc on com al Naguabo, tant et fan pizzes, com amanides, com virgueries més sofisticades amb carn o peix. He menjat un aperitiu microscòpic de fuet, uns tagliattelle al pesto i una galta guisada amb una salsa tamisada, que no sabria identificar com era del tot feta. De postres una mousse de mandarina que excel•lia. En general correcte per 10 euros.

Fa dies que se senten molts acudits al voltant de la mala pronunciació del President del RCE Espanyol Dani Sanchez-Llibre,el de “Glasgof”.
En general els presidents de futbol no acostumen a ser homes de cultura, ni en molts casos són persones íntegres. Fixeu-vos en el president del club rival. Joan Laporta és una autèntica vergonya, tot i que té aspecte i dona una imatge evidentment més culta, sense necessitat de fingir.
De Josep Lluís Núñez o Lorenzo Sanz, recordem expressions molt pitjors. Ja no es tractava de pronunciar malament un mot. Deien autèntiques bajanades. Expressions pròpies de la seva incultura. Recordeu con anomenava Sanz al club més important de Manchester? Manchester Tonight. I Núñez el Dream Team? Tim-tim. I Wembley? Wimbeldon. Im-prezionante.

Us puc assegurar que tret d’algun enterrament, que ni tant sols em ve gust recordar, segurament feia uns 35-40 anys que no havia entrat a l’església dels franciscans, a tocar de la Plaça de la Muntanya.
Més clara, més neta, però en definitiva el mateix que recordava. Sostres alts a la nau central, les sales d’interrogatoris (en deien confesionarios), aquell paio fent gimnàstica a l’entrar, l’estàtua de la moreneta....Vaig però notar canvis agradables. Era un indret on mai havia sentit una puta paraula en català, i en aquest cas l’ofici es va fer integrament amb un català, no menys C. Quina feina que ha fet l’Estatut en alguns espais!
Una altra sorpresa. Perdoneu la meva incultura geogràfico-religiosa. Resulta que ara depenem del bisbat de Terrassa. La descentralització també funciona a la casa de Déu.

Ja sabeu que difícilment llegireu en aquesta web que els trobi gaires gràcies als jugadors de futbol de bar$a.
Haureu vist que d’Oleguer elogio la seva implicació en el món social més enllà del rectangle de joc. Tot i la seva veterania, i que ja no és el que havia estat, de Liliam Thuram en destaco la seva faceta esportiva i la extra-esportiva.
Com a jugador m’havia semblat sempre, quan estava a la flor de l’edat per jugar al futbol de competició, un home insustituïble. Sempre he defensat que la clau del triomf del mundial de futbol 98 per part de França, estava molt més enllà dels elogiats Djorkaef i Zidane. Per a mi, la tasca en defensa i sobretot en ataca dels dos laterals, Thuram i Lizerazu, va ser la gran diferència dels futbol dels campions i de la resta dels gran equips. I en concret Thuram va ser per a mi, el millor jugador del torneig. Abans aquests premis no se li atorgaven al defenses, si no, ell, Lizerazu o també Desailly, n’havien fet prous mèrits.
Fora del futbol, ja se sap, sempre s’ha mostrat davant l’opinió pública sense disfresses. Reconeixen que ell havia nascut amb la flor al cul, pel fet de ser un esportista d’èlit, i que en cas contrari li hauria toca ser un més dels francesos de segona, que suposen immigrants i habitants de les colònies. Ara a més, ens avisa que el gran problema francès, es pot agreujar amb les polítiques d’un home sense escrúpols, que diuen que des d’avui pot ser el nou president de la República. Esperem que els francesos se’n adonin i canviïn a les urnes els pronòstics de les enquestes.

En plena celebració del lliurament d’una medalla d’or, de mana dels viticultors de la Ribera del Duero, Fuji Mari es va mostrar tal com és. De fet, tots o gairebé tots, som una mica així. Si hi ha un bon vi a taula, que marida de collons amb el que mengen, l’absorbim com una esponja. El que també fem la majoria quan ens comportem així és no posar-nos en evidència. No agafem el cotxe. No parlem en públic. Les tonteries les diem en petit comitè.
Però Fuji Mari és especial. És un gran fill de puta. No sé si té clar del tot que la seva “brabata” li podi donar molts vots entre els assistents a la degustació enlògica, però que a l’univers serè no li va agradar i que els vots se li continuen fonent en la immensitat universal.
No vull ni pensar com ho van interpretar les associacions de víctimes d’accidents de transit, si pensés (és dir molt en el seu cas) se’n adonaria que mentre ha mal utilitzat l’ATV, ara tampoc sap com entendre’s amb aquest altra col•lectiu. No té remei.

Amb nom de pedra preciosa, la ciutat de Rubí és al gran oblidada del Vallès Occidental, si bé per algú resulta un diamant en brut, si em permeteu la frivolitat geològica.
Després d’escoltar alguna de les seves quatre candidates a l’alcaldia, m’ho podria creure. M’ha volgut explicar que Rubí té un potencial cultural atractiu i exportable. M’ho ha pregonat la candidata d’ERC, la guapa Arés Tubau, que entre teatre, música, dansa i vestigis arqueològics, hi ha repertori per a crear un Centre de Cultura Popular i Tradicional.
Les altres candidates i el candidat de CiU, Xavier Reinaldos es decanten per atraure a la gent mitjançant un Centre Comercial integrat al nucli urbà. Reinaldos sembla un bon candidat per CiU, malgrat té un judici pendent per gestió inadequada en el sector empresarial del vi.
L’antiga alcaldessa Núria Buenaventura de IC-V, sembla la política amb més ofici i decisió. L’actual alcaldesa, Carme Garcia del PSC, no sembla tampoc mala candidata, si bé més càndida que l’anterior. El PP també torna a presentar una dona, Mònica Querol, filla d’un històric local del partit dretà. Té alguns progetes xenèfobs amb la immigració.
Però Rubí, a més és lloc de candidatures “frikis”, algunes representades actualment a l’ajuntament. Jordi Giménez és candidat d’Alternativa, amb ell no hi faria cap negoci, ni colliría un duro si li caigués a terra. És rarot. Amb el candidat de Units, Pau Calsina, tampoc hi faria negoci. És una mena de Lepen, ni de dreta, ni d’esuqerra. Un populista perillós a l’estil bananero.Amb més intel•ligència arribaria a la categoria de Perón.
En qüestió gastronòmica la feina ens ha portat davant mateix de l’ajuntamet, a Can Parrilla. Cuina casolana. Tots els plats de menú que he vist semblaven prou atractius. M’he decantat per un arròs a la cassola caldós molt digne i un pollastre rostit al forn. Mel i mató, 11 euros. Recomanable.

Dels candidats a l’alcaldia manresana, possiblement l’actual alcalde Josep Camprubí, és un dels més fluixos per ser poc incisiu, si be això no vol dir que sigui un alcalde apreciat. Més aviat, se’l veu un home poc agressiu i poc acostumat a la lluita verbal. Ignasi Parramon, és d’un estil similar. Gent que porten molt temps a la política sense fer massa soroll.
Per no fer soroll, ni mostrar extravagàncies antidemocràtiques, el candidat del PP també es mostra una persona planera. Xavier Javaloyes, sense renunciar cap del postulats associats a la dreta pepera, te un discurs prou atractiu en el àmbit local i no perd oli en matèria de xenofòbia.
La candidata de IC-V, Núria Sensat, és un dos en un, i mai millor dit. Està embarassada a punt de petar. No vull deixar l’oportunitat de desitjar-li sort. Ella i el candidat de CiU són els dos animals polítics en el estat més pur que es presenten a Manresa.
CiU presenta el radiofonista (esports de Catalunya ràdio) i President del Club Bàsquet Manresa, Josep Vives. Un crack en dialèctica, concreció d’idees i amb molta més imaginació que el que ens tenen acostumats els màxims dirigents convergents. Si en Canet el tingués a prop.....
Es preveuen uns resultats semblants als d’ara fa quatre anys.
La gira gastronòmica, m’ha portat al restaurant cèntric Verdaguer. Si hagués voltat per la perifèria, possiblement hauria fet parada a Cal Aligué. Al Verdaguer ja hi havia estat fa molts anys, i he de reconèixer que hi he menjat be. D’entrada supera amb bona nota la prova de l’oli. En vi de la casa i pa és més fluixet, si hem de fer casa aquella norma de “Un bon oli, un bon vi i un bon pa...sinònims de bon restaurant”. He menjat una amanida verda, fideuà, suquet de peix i flam amb nata. Onze euros ben pagats.

Quan temps enrere un possible candidat a una alcaldia d’una de les nostres ciutats mitjanes, em confessava que per motius professionals se li feia molt amunt, pensar que ho tenia que deixar tot per ser alcalde, assegurava que fins i tot així podria arribar a plantejar-s’ho. Però que finalment no s’havia decidit perquè no veia en els dirigents del seu partit a nivell nacional (a Barcelona) una clara predisposició a ajudar-lo.
En la cultura, en la manera de fer, en els costums i en els tics, la gent centralista (Barcelona) té una manera de fer, de menyspreament, per tot el que afecta més enllà de la desembocadura del Besós, del camp del Barça i de Collserola, com a límits territorials, que es realment fastigosa.
Pel que dic, a banda de ser militant “barcelonauta”, hi pot haver gent de la ciutat que en sigui excepció. En el que ara us explicaré, en veureu alguna excepció. Fa tres mesos vaig contactar amb el gavinets de premsa de tot els grans partits amb representació als nostres ajuntaments, per tal que en el que és la seva feina, m’enviessin la manera de contactar telefònicament i via xarxa, amb els seus candidats a un seguit de poblacions. Amb una immediatesa sorprenent, ERC i IC-V em va fer arribar la informació sol•licitada. Després de fer-se pregar, els del PP em van enviar alguns telèfons, el suficient. En data d’avui, CiU i PSC, encara han passat de mi. Molt indispensables no ho deuen ser en la seva feina, perquè m’he espavilat com he pogut i fins avui, ho he anat trampejant. Però com podeu suposar he hagut de tirar de guia telefònica per contactar en algun casos amb ex-alcaldes. Evidentment el favor que fan als candidats de comarca és flac, molt flac.
En altres casos, en una actitud que només els pot enorgullir, algun candidats m’han facilitat el contacte amb els seus rivals a les urnes.
De la mateixa manera que he començat criticant alguns polítics, vull acabar felicitant-ne uns altres pel seu fair-play.

Radiator Springs
Em carrega sentir el polítics de dretes de sempre, els marxistes d’abans, cambres de comerç, Foment del treball i tal, defensar amb dialèctica calcada aquest projecte dels anys seixanta, ara anomenat quart cinturó. Amb la mateixa insistència i reiteració, però amb la normal resignació, em toca veure i escoltar, una i altre vegada els dvd’s del meu fill. I ves per on, aquest dies el que veig més vegades és la producció de l’any passat de la factoria Disney-Pixar, la de Cars. Entre d’altres missatges positius, d’aquesta producció yankee, n’hi ha un al voltant d’un poble, Radiator Springs, que molt bé podria ser l’exemple del que podria haver estat de Lliçà o Santa Eulàlia, si aquest quart cinturó (part de la “Gran Autopista Mediterranea”) s’hagués construït fa 35 anys.
Escoltant detingudament a la Sally flirtejant amb el Llamp Mcqueen , els dos protagonistes del film, en un mirador que podria ser El Farell, es podien escoltar coses com aquestes:
Parla la Sally
- Abans els cotxes s’hi aturaven....Les carreteres no tallaven el paisatge, el resseguien....Els cotxes no l’agafaven(la carretera vella) per estalviar temps, ho feien per assaborir-la.
- I què va passar? Pregunta en Llamp.
- Van començar a passar els cotxes per fora del poble per guanyar deu minuts.
Una cançoneta nostàlgica sobre la història de la Vall de Radiator Springs, deixa la conversa dels protagonistes en segon terme.
En Llamp Mcqueen, reprèn la conversa:
- M’hauria agradat veure el poble en aquella època.
I la Sally, resol decidida i plena d’optimisme:
- No sé com m’ho faré, però algun dia el poble tornarà a sortir als mapes.

Evidentment, la pel•lícula de dibuixos animats ens defèn una posició molt més raonable, realista i romàntica del que ens venen Foment, cambres i polítics varis. Que els ho expliqui algun nen.