Mentalitat oberta. La realitat russa (XII)
No desconfiar contínuament, i analitzar les coses amb una dosi d’humor inalterable, tot dins d’uns límits, t’ajuda en la teva visita en un país foraster. Si ja sovint és complicat endevinar que pensa la teva parenta, els veí de casa o el company de feina, lògicament no és fàcil endevinar que pensen desconeguts que pertanyen a una altra cultura. Sincerament, no puc ni imaginar que pensen, ni com són els russos. La lectura de llibres, el coneixament superficial de la seva cultura, no és suficient. Per tant és recomanable no capficar-s’hi massa. Total són quatre dies, i quan abans passin, millor.
De manera que, el més recomanable és no capficar-se. Tampoc malpensar. Ni tant sols fer-te venir a la memòria ni l’argument, ni les imatges del grapat de pel·lícules d’espies que has vist al llarg de la teva vida, que per més INRI sempre tenien els russos en el paper de dolents. Perquè si no, tot plegat seria un suplici. A tot arreu hi veuria problemes. Quan contemplo la fesomia dels “caretos” de la gent, amagat darrere l’abric, que em creuo pel carrer: espies. Quan miro fixament la cara inexpressiva i descolorida del noi que m’atén al ciber (CDMA del carrer Smirnov nº4), quan hi vaig cada dia a connectar-me a INTERNET i enviar els articles que en Jaume Nadal m’edita diàriament en aquest blog: el cervell dels espies. Quan em creo pel carrer una rossa de pas ferm: “la espia que me amó” o la campiona olímpica de sant en perxa. Atot arreu hi veuria coses rares.
Encara sort, que no fa ni cinc minuts, abans d’entrar a casa de nou, m’he trobat un excel·lent exemplar de russa en mini faldilla, esperant l’autobús, a una temperatura ambient de 2º, i picava fort amb els talons a terra per fer-se passar el fred. No són personatges de ficció, són éssers reals! I també passen fred!
De manera que, el més recomanable és no capficar-se. Tampoc malpensar. Ni tant sols fer-te venir a la memòria ni l’argument, ni les imatges del grapat de pel·lícules d’espies que has vist al llarg de la teva vida, que per més INRI sempre tenien els russos en el paper de dolents. Perquè si no, tot plegat seria un suplici. A tot arreu hi veuria problemes. Quan contemplo la fesomia dels “caretos” de la gent, amagat darrere l’abric, que em creuo pel carrer: espies. Quan miro fixament la cara inexpressiva i descolorida del noi que m’atén al ciber (CDMA del carrer Smirnov nº4), quan hi vaig cada dia a connectar-me a INTERNET i enviar els articles que en Jaume Nadal m’edita diàriament en aquest blog: el cervell dels espies. Quan em creo pel carrer una rossa de pas ferm: “la espia que me amó” o la campiona olímpica de sant en perxa. Atot arreu hi veuria coses rares.
Encara sort, que no fa ni cinc minuts, abans d’entrar a casa de nou, m’he trobat un excel·lent exemplar de russa en mini faldilla, esperant l’autobús, a una temperatura ambient de 2º, i picava fort amb els talons a terra per fer-se passar el fred. No són personatges de ficció, són éssers reals! I també passen fred!
El càstig de les carreteres. La realitat russa (XI)
Mentre els governs català i espanyol debaten l’amplada que han de tenir els túnels de Vielha i Bracons, Rússia viu evidentment aliena a la qüestió. Ben mirat, la seguretat a les carreteres no sembla importar massa, ni ser una debat prioritari. O si ho és, no ho sembla.
Abans que res us he de confesar, altres experiències que conec de països més rics, que en general els països freds presenten algunes deficiències en les carreteres secundàries a causa del complicat manteniment de la via. I per tant, els seus habitants ja hi estan acostumats a superar els problemes infraestructurals. Ho viuen sense dramatitzar. Possiblement també es cert, que nosaltres ho hem dramatitzat a l’extrem, sense adonar-nos-en que mantenint la velocitat del cotxe a ritme més baix, hi ha prou temps per a reaccionar i superar les dificultats.
Les carreteres no ofereixen grans garanties. Les ratlles estan esborrades i els conductors es prenen la llibertat de decidir de quants carrils és. A les llargues rectes, l’imaginari carril del mig, que hi ha entre els que van i els que vénen, es fa servir d’avançament, controlant que cap dels cotxes que ve de cara pensi fer el mateix. No val a badar.
Hi estan molt acostumats. Penseu que hi ha moltes zones del país on la neu i el gel, cobreix totalment la calçada més de la meitat de l’any, per tant, la senyalització horitzontal no té cap valor. Les carretes i els vorals, a l’hivern són tant amples com vulguis. Els frondosos boscos que perfilen les carreteres, i les màquines lleva-neu marquen els límits.
En aquest època als vorals hi pots trobar venedors. No és com a casa nostra, on una de tres, o hi venen bolets, fruita o el cos serrà d’una fada. A Rússia hi trobem venedors de branquillons de bedoll. L’ancestral sauna dels russos compta amb un element imprescindible. El bedoll. Es fustiguen amb branques, cames, cos i braços, per a reactivar la circulació de la sang. No us en donc, ni us en donaré més detalls. No penso provar el càstig.
Abans que res us he de confesar, altres experiències que conec de països més rics, que en general els països freds presenten algunes deficiències en les carreteres secundàries a causa del complicat manteniment de la via. I per tant, els seus habitants ja hi estan acostumats a superar els problemes infraestructurals. Ho viuen sense dramatitzar. Possiblement també es cert, que nosaltres ho hem dramatitzat a l’extrem, sense adonar-nos-en que mantenint la velocitat del cotxe a ritme més baix, hi ha prou temps per a reaccionar i superar les dificultats.
Les carreteres no ofereixen grans garanties. Les ratlles estan esborrades i els conductors es prenen la llibertat de decidir de quants carrils és. A les llargues rectes, l’imaginari carril del mig, que hi ha entre els que van i els que vénen, es fa servir d’avançament, controlant que cap dels cotxes que ve de cara pensi fer el mateix. No val a badar.
Hi estan molt acostumats. Penseu que hi ha moltes zones del país on la neu i el gel, cobreix totalment la calçada més de la meitat de l’any, per tant, la senyalització horitzontal no té cap valor. Les carretes i els vorals, a l’hivern són tant amples com vulguis. Els frondosos boscos que perfilen les carreteres, i les màquines lleva-neu marquen els límits.
En aquest època als vorals hi pots trobar venedors. No és com a casa nostra, on una de tres, o hi venen bolets, fruita o el cos serrà d’una fada. A Rússia hi trobem venedors de branquillons de bedoll. L’ancestral sauna dels russos compta amb un element imprescindible. El bedoll. Es fustiguen amb branques, cames, cos i braços, per a reactivar la circulació de la sang. No us en donc, ni us en donaré més detalls. No penso provar el càstig.
Com ens veuen. La realitat russa (X)
Bevedors de vodka empedreïts, els dolents de la pel·lícula, especialistes en centrals nuclears i submarins, serien alguns dels mals hàbits que adjudiquem nosaltres, d’entrada, als russos. Ells no es queden curts a l’hora de inventar llegendes urbanes o de qualificar locals i estrangers, mitjançant tòpics generalitzables.
Pels russos que no són de Moscou, passa el mateix que aquí quan ens referim als de la capital. Pels russos, Moscou mana, i la resta treballa. El súper mascle, valent i sobrat de tot, que nosaltres adjudiquem als bascos i per més xuleria als de Bilbao, els russos el troben a Txeliabinsc . Diu que tenen tanta potència sexual que en pixar trenquen els sanitaris, i prova de la seva valentia i masculinitat, està en que per tallar-se les ungles posen els dits sobre la via del tren....
Yakutia seria l’Andalucia espanyola o el Corrientes argentí. La ciutat de Txuctxuf a Yakutia, és el Lepe espanyol.
I com diríem que veuen a la resta del món? Endavant la llista! ESPAÑA: fiesta, siesta i toreo. USA l’enemic etern. ITALIA: país dels lligons i la moda. França: la mateixa prepotència dels USA, però dins d’Europa. ANGLATERRA: raros i tancats. TXECOSLOVAQUIA i BULGÀRIA: germans. POLÒNIA: Fatxes i nazis. YUGOESLAVIA (l’antiga): els fa plorar per la separació i la guerra. ROMANIA i HONGRIA: gitans. XINA: humils i tímids, els fan pena de tant que treballen. JAPÓ: llestos i molt seus. TURQUIA:pesats i moros. GRÈCIA: negociants. FINLÀNDIA: tontos. SUÈCIA i NORUEGA: On la vida és fàcil. SUISSA: ET’s. BRASIL: putes i futbolistes. Resta de Sudamèrica: festa i poca feina. JUEUS: Se’n fan molts acudits, o són estimats o odiats.
Ah! I Catalunya, saben que existeix.
De tots els tòpics, el que més mal em fa és la llegenda urbana que corre sobre els estrangers que adopten a Rússia. Corre el rumor que es una manera encoberta de traficar amb òrgans. Ningú ho desmenteix obertament i la pilota es va fent grossa. Nens majors de 5 i 6 anys, que fins fa poc vivien impacients, esperant el dia que tindrien la sort de conèixer uns pares, han perdut tota la il·lusió, ja que el rumor es tant gran, que ells mateixos el coneixen i el fan córrer. I a molts, ja ara, costa de convèncer-los que se’n vagin amb els seus futurs pares.
Pels russos que no són de Moscou, passa el mateix que aquí quan ens referim als de la capital. Pels russos, Moscou mana, i la resta treballa. El súper mascle, valent i sobrat de tot, que nosaltres adjudiquem als bascos i per més xuleria als de Bilbao, els russos el troben a Txeliabinsc . Diu que tenen tanta potència sexual que en pixar trenquen els sanitaris, i prova de la seva valentia i masculinitat, està en que per tallar-se les ungles posen els dits sobre la via del tren....
Yakutia seria l’Andalucia espanyola o el Corrientes argentí. La ciutat de Txuctxuf a Yakutia, és el Lepe espanyol.
I com diríem que veuen a la resta del món? Endavant la llista! ESPAÑA: fiesta, siesta i toreo. USA l’enemic etern. ITALIA: país dels lligons i la moda. França: la mateixa prepotència dels USA, però dins d’Europa. ANGLATERRA: raros i tancats. TXECOSLOVAQUIA i BULGÀRIA: germans. POLÒNIA: Fatxes i nazis. YUGOESLAVIA (l’antiga): els fa plorar per la separació i la guerra. ROMANIA i HONGRIA: gitans. XINA: humils i tímids, els fan pena de tant que treballen. JAPÓ: llestos i molt seus. TURQUIA:pesats i moros. GRÈCIA: negociants. FINLÀNDIA: tontos. SUÈCIA i NORUEGA: On la vida és fàcil. SUISSA: ET’s. BRASIL: putes i futbolistes. Resta de Sudamèrica: festa i poca feina. JUEUS: Se’n fan molts acudits, o són estimats o odiats.
Ah! I Catalunya, saben que existeix.
De tots els tòpics, el que més mal em fa és la llegenda urbana que corre sobre els estrangers que adopten a Rússia. Corre el rumor que es una manera encoberta de traficar amb òrgans. Ningú ho desmenteix obertament i la pilota es va fent grossa. Nens majors de 5 i 6 anys, que fins fa poc vivien impacients, esperant el dia que tindrien la sort de conèixer uns pares, han perdut tota la il·lusió, ja que el rumor es tant gran, que ells mateixos el coneixen i el fan córrer. I a molts, ja ara, costa de convèncer-los que se’n vagin amb els seus futurs pares.
Valent, refiat i amb precaucions. La realitat russa (IX)
Em referia l’altra dia a una peculiaritat física que els atorgava als russos, tot donant consells sobre les precaucions que hem de tenir els estrangers per no sofrir una galipàndria.
Ells també prenen les seves. Per començar, i per lògica, ells si que fan servir la roba d’hivern adeqüada. De més o menys qualitat, i de millor o pitjor marca, vesteixen roba d’abric. No us penseu que per més acostumats que hi estiguin, el suportin com si res. Com també us explicava el dia que reflexionava sobre les olors personals, d’abrigats hi van, sovint massa, però ni tots tenen la precaució de desabrigar-se amb prou celeritat en entrar als locals. També els passa, que sovint porten material tèxtil que no hi ajuda, i suen en excés.
Una de les precaucions més originals, que ja vaig observar fa quatre anys, i que em va sorprendre molt, n’és una de totalment nova per a nosaltres.
A la resta d’Europa, ja fa anys que ens ofereixen vehicles, en concret tot terrenys 4x4, amb la possibilitat de instal·lar-hi calefacció als seients (escalfa culs). A Rússia van més enllà. Sabeu quina possibilitat els ofereix el comandament a distància d’obertura de portes? Doncs resulta que a més d’obrir la porta els permet engegar el cotxe a distància. D’aquesta manera si quan l’han aturat tenien posada la calefacció al màxim, quan l’engeguen, el condicionador d’aire ja es posa a treballar. Imagineu fins a quin punt s’agraeix en el moment d’entrar en un cotxe exposat a 30º sota zero, trobar-lo en un inicial procés de recuperació de temperatura, que contrasta en positiu amb els 30º que t’ho gelen tot mentre t’acostes al cotxe.
Poca broma amb el comandamnt a distància, és prou sofisticat com per a tenir controlada la temperatura interior de la cabina, mitjansant uns dígits que apareixen a la pantalleta del comandament.
Però no tot són precaucions. A Rússia s’imposen altres modes, gens recomanables per a la salut i la lluita contra el fred. Em refereixo a aquell costum femení, que ja he criticat en aquest web alguna altra vegada. Ja poden estar uns quants graus sota zero, nevar i ventar...que elles continuen vestides amb roba prima i ajustada. De la mateixa llergada que les a l’estiu, porten lloms i tangues a relluir. Quin fred! Quin mal d’esquena!
Ells també prenen les seves. Per començar, i per lògica, ells si que fan servir la roba d’hivern adeqüada. De més o menys qualitat, i de millor o pitjor marca, vesteixen roba d’abric. No us penseu que per més acostumats que hi estiguin, el suportin com si res. Com també us explicava el dia que reflexionava sobre les olors personals, d’abrigats hi van, sovint massa, però ni tots tenen la precaució de desabrigar-se amb prou celeritat en entrar als locals. També els passa, que sovint porten material tèxtil que no hi ajuda, i suen en excés.
Una de les precaucions més originals, que ja vaig observar fa quatre anys, i que em va sorprendre molt, n’és una de totalment nova per a nosaltres.
A la resta d’Europa, ja fa anys que ens ofereixen vehicles, en concret tot terrenys 4x4, amb la possibilitat de instal·lar-hi calefacció als seients (escalfa culs). A Rússia van més enllà. Sabeu quina possibilitat els ofereix el comandament a distància d’obertura de portes? Doncs resulta que a més d’obrir la porta els permet engegar el cotxe a distància. D’aquesta manera si quan l’han aturat tenien posada la calefacció al màxim, quan l’engeguen, el condicionador d’aire ja es posa a treballar. Imagineu fins a quin punt s’agraeix en el moment d’entrar en un cotxe exposat a 30º sota zero, trobar-lo en un inicial procés de recuperació de temperatura, que contrasta en positiu amb els 30º que t’ho gelen tot mentre t’acostes al cotxe.
Poca broma amb el comandamnt a distància, és prou sofisticat com per a tenir controlada la temperatura interior de la cabina, mitjansant uns dígits que apareixen a la pantalleta del comandament.
Però no tot són precaucions. A Rússia s’imposen altres modes, gens recomanables per a la salut i la lluita contra el fred. Em refereixo a aquell costum femení, que ja he criticat en aquest web alguna altra vegada. Ja poden estar uns quants graus sota zero, nevar i ventar...que elles continuen vestides amb roba prima i ajustada. De la mateixa llergada que les a l’estiu, porten lloms i tangues a relluir. Quin fred! Quin mal d’esquena!
Obres, infraestructures i el contagi. La realitat russa (VIII)
El gruix de les inversions en grans infraestructures, no és gens palpable, en voltar per la rodalia de Perm (regió autònoma al N-NE de Moscou, que limita amb la gran Sibèria, de la qual només la separa la barrera dels Urals) .
La gran feina pública ja la va fer qui tots sabem. El nou capitalisme desbocat en prou feina en fa el manteniment.
Les grans obres, les porta ara a terme l’emergent sector privat, configurat principalment per gent que a cuita corrent i sense massa escrúpols, va emmagatzemar diners a cabassos amb el permís de la nova Rússia de Yelstin.
Grans edificis i complexos urbanístics relacionats amb negocis comercials, surten com bolets aliens a la pluja i al vent.
D’aquesta manera, mentre és molt fàcil observar de quina manera s’aboquen els diners en aquestes obres vistoses, que volen reflectir que el país encara és a temps de guanyar una estètica més assemblant, a l’ara, amic americà. Al costat mateix podem observar un cabalós, amplíssim i navegable riu, el Kama, gran afluent del Volga, contaminadíssim i descuidat, tant pel que fa al curs fluvial, com a la riba, on el capitalisme encara no hi ha posat l’ull, amb antics espais d’esbarjo abandonats. També es pot observar, com pel que fa a l’obra pública, que les coses van a una altra velocitat i a un cost modest. Joves immigrants de les ex-repúbliques soviètiques, hi treballen en llargues jornades, set dies sobre set, per quatre xavos. No es dediquen a un manteniment acurat del llegat que hi van deixar els sòviets. S’ocupen bàsicament de reparar vies de tren ja inservibles, o voreres que ja han quedat mig esborrades i cal reparar, abans no es converteixin en un passeig de fang.
En general, i com en cas que comentava dies enrere, dels centres comercials, el sector privat juga a l’especulació. Més voltor que falcó, espera el moment oportú per aprofitar a preu baix del que envelleix i seguir creixent a l’estil yankee, tant present als carrers de les ciutats amb el predomini de les mateixes marques que envaeixen Europa per intoxicar-la amb fast-foods, calçar-la amb sabates esportives, fent-li veure refrigeris que només provoquen pets i vestir-la amb pantalons texans. El concepte sotenibilitat, encara no interessa platejar-lo. Ara la moda són els edificis alts, i segur que la moda expressa la manera de guanyar més diner fàcil. Els pisos s’han triplicat en quatre anys. I per altra banda el sol no es tant escàs com per justificar l’acumulació de plantes i pisos en un mateix edifici.
Quan el mercat ja estigui prou saturat, ja podeu imaginar quin serà el pas següent. Posaran de moda la casa i l’hortet, i crearan urbanitzacions més o menys condicionades als afores, per als que tinguin diners i comprarles. Quan de la merda en facin negoci, crearan empreses dedicades al reciclatge i a la restauració del medi, i els faran entendre que el país està brut. Una història coneguda.
La gran feina pública ja la va fer qui tots sabem. El nou capitalisme desbocat en prou feina en fa el manteniment.
Les grans obres, les porta ara a terme l’emergent sector privat, configurat principalment per gent que a cuita corrent i sense massa escrúpols, va emmagatzemar diners a cabassos amb el permís de la nova Rússia de Yelstin.
Grans edificis i complexos urbanístics relacionats amb negocis comercials, surten com bolets aliens a la pluja i al vent.
D’aquesta manera, mentre és molt fàcil observar de quina manera s’aboquen els diners en aquestes obres vistoses, que volen reflectir que el país encara és a temps de guanyar una estètica més assemblant, a l’ara, amic americà. Al costat mateix podem observar un cabalós, amplíssim i navegable riu, el Kama, gran afluent del Volga, contaminadíssim i descuidat, tant pel que fa al curs fluvial, com a la riba, on el capitalisme encara no hi ha posat l’ull, amb antics espais d’esbarjo abandonats. També es pot observar, com pel que fa a l’obra pública, que les coses van a una altra velocitat i a un cost modest. Joves immigrants de les ex-repúbliques soviètiques, hi treballen en llargues jornades, set dies sobre set, per quatre xavos. No es dediquen a un manteniment acurat del llegat que hi van deixar els sòviets. S’ocupen bàsicament de reparar vies de tren ja inservibles, o voreres que ja han quedat mig esborrades i cal reparar, abans no es converteixin en un passeig de fang.
En general, i com en cas que comentava dies enrere, dels centres comercials, el sector privat juga a l’especulació. Més voltor que falcó, espera el moment oportú per aprofitar a preu baix del que envelleix i seguir creixent a l’estil yankee, tant present als carrers de les ciutats amb el predomini de les mateixes marques que envaeixen Europa per intoxicar-la amb fast-foods, calçar-la amb sabates esportives, fent-li veure refrigeris que només provoquen pets i vestir-la amb pantalons texans. El concepte sotenibilitat, encara no interessa platejar-lo. Ara la moda són els edificis alts, i segur que la moda expressa la manera de guanyar més diner fàcil. Els pisos s’han triplicat en quatre anys. I per altra banda el sol no es tant escàs com per justificar l’acumulació de plantes i pisos en un mateix edifici.
Quan el mercat ja estigui prou saturat, ja podeu imaginar quin serà el pas següent. Posaran de moda la casa i l’hortet, i crearan urbanitzacions més o menys condicionades als afores, per als que tinguin diners i comprarles. Quan de la merda en facin negoci, crearan empreses dedicades al reciclatge i a la restauració del medi, i els faran entendre que el país està brut. Una història coneguda.
Un pit valent. La realitat russa (VII)
L’expressió d’un pit valent, no té res a veure amb els pectorals de russes i eslaves, sobre els quals hi hauria molt per escrutar, investigar i diagnosticar (vaja: triar i remenar).
Em referia a aquella situació tant habitual que vivim tardor, hivern i estiu, d’agafar una calipàndria, i que a Rússia, viu una realitat diferent i més dura.
Nosaltres, que en tenim una petita i anterior experiència, ens estem comportant de moment com els autèntics russos. Però, la cosa no és gens fàcil.
Si a les nostres latituds agafem les calipàndries perquè el nostre cos en alguns moments de freds i suors, no suporta el passar en aquesta època dels 20 a 26 graus que podem tenir a casa, en locals públics o al metro, als 6 a 12, que podem trobar en hores fresques al carrer, en aquests moments a la zona pre-siberiana, passem d’uns 30 interiors a -1 a +1 exteriors, oscil·lació que s’agreuja al pic de l’hivern, ja que mentre las interior és la matexia, l’exterior va de -4 a -28.
Com podreu suposar el canvis són grans. També té de positiu, que molts virus no hi circulen, però el refredat si no prens mesures de precaució, és més que segur. La roba d’abric extrem és el millor aliat, però pot ser un gran enemic si no prens més precaucions. La primera seria evitar entrar i sortir repetidament dels locals. La segona és la de utilitzar roba d’abric que sigui fàcil i ràpida de posar i treure, i un calçat adequat. Cal aconseguir un efecte similar el del sac de dormir, tot practicant aquella teoria que diu que la manera de passar menys fred dins un sac de dormir, és posar-s’hi amb poca o gens roda. Sota l’anorak, revestit de capa de folre polar, cal portar simplement una samarreta tèrmica, i a banda d’això complements com bufandes, passamuntanyes o guants, que et puguis treure immediatament en entrar a “la veritable sauna” en què es converteixen els locals públics i privats, on l’escalfor produïda pels recursos energètics locals és gratuïta i sense control.
Vist això, cal un pit valent i una base de seny per no caure. Avui mateix hem rebut notícia d’unes dones navarreses que aquest dies també volten per l’entorn siberià, que van arribar fa quatre dies i estan d’allò més empiocades. En el seu equipatge de viatge no hi figura la roba d’hivern, el calçat tècnic adequat, ni el paracetamol. L’han atrapat grossa i els costarà desfer-se’n. Aquesta mena de refredats són d’aquells que fins que acaba l’hivern no fas net del tot.
Em referia a aquella situació tant habitual que vivim tardor, hivern i estiu, d’agafar una calipàndria, i que a Rússia, viu una realitat diferent i més dura.
Nosaltres, que en tenim una petita i anterior experiència, ens estem comportant de moment com els autèntics russos. Però, la cosa no és gens fàcil.
Si a les nostres latituds agafem les calipàndries perquè el nostre cos en alguns moments de freds i suors, no suporta el passar en aquesta època dels 20 a 26 graus que podem tenir a casa, en locals públics o al metro, als 6 a 12, que podem trobar en hores fresques al carrer, en aquests moments a la zona pre-siberiana, passem d’uns 30 interiors a -1 a +1 exteriors, oscil·lació que s’agreuja al pic de l’hivern, ja que mentre las interior és la matexia, l’exterior va de -4 a -28.
Com podreu suposar el canvis són grans. També té de positiu, que molts virus no hi circulen, però el refredat si no prens mesures de precaució, és més que segur. La roba d’abric extrem és el millor aliat, però pot ser un gran enemic si no prens més precaucions. La primera seria evitar entrar i sortir repetidament dels locals. La segona és la de utilitzar roba d’abric que sigui fàcil i ràpida de posar i treure, i un calçat adequat. Cal aconseguir un efecte similar el del sac de dormir, tot practicant aquella teoria que diu que la manera de passar menys fred dins un sac de dormir, és posar-s’hi amb poca o gens roda. Sota l’anorak, revestit de capa de folre polar, cal portar simplement una samarreta tèrmica, i a banda d’això complements com bufandes, passamuntanyes o guants, que et puguis treure immediatament en entrar a “la veritable sauna” en què es converteixen els locals públics i privats, on l’escalfor produïda pels recursos energètics locals és gratuïta i sense control.
Vist això, cal un pit valent i una base de seny per no caure. Avui mateix hem rebut notícia d’unes dones navarreses que aquest dies també volten per l’entorn siberià, que van arribar fa quatre dies i estan d’allò més empiocades. En el seu equipatge de viatge no hi figura la roba d’hivern, el calçat tècnic adequat, ni el paracetamol. L’han atrapat grossa i els costarà desfer-se’n. Aquesta mena de refredats són d’aquells que fins que acaba l’hivern no fas net del tot.
Ganes de superació. La realitat russa (VI)
Tret del “desmadre hortera” al més pur estil Zaplanista que es pot observar als punts de més fàcil especulació, o en les zones més ostentoses de Moscou, la imatge de la Rússia emergent, és comparable a la de la Espanya dels anys 50 i 60.
L’abandonament del tardo comunisme a primers dels 90, gràcies a la feina ben començada, a pas de formiga, per Gorvatxov i perpetrada a velocitat de transbordador espacial, per Yelstin, ha portat aquest país a un seguit de contrastos, que fan mal als ulls.
L’altra dia passejant a l’hora d’havent dinat, per un dels múltiples centres comercials que han crescut com bolets en època de pluges, se’m feia difícil pensar que estaria fent aquella mateixa gentada que omplia l’area comercial, vint anys enrere.
Evidentment, fa vint anys, tots pencaven. Els pocs i humils comerços centralitzats en les zones d’abastiment general, no eren prou atractius per a passejar-hi, i només s’hi anava per necessitat.
A les fàbriques s’hi feien jornades interminables.
Ara, les jornades interminables, es fan als centres comercials. Les fan els que hi treballen i els que els visiten. Obren set dies de set.
Però, hi ha coses que no han canviat, i és fàcil reviure coses del passat. Coses que no han canviat, segurament, perquè el projecte de país de Lenin i els seus va aixecar un país congelat per l’oligarquia, i perquè tot i les crítiques inevitables en contra del totalitarisme, hi havia aspectes immillorables.
D’aquesta manera, encara és fàcil constatar que de la incorporació de la dona al treballa en llocs de responsabilitat i en indrets complicats. Trobar moltes dones en càrrecs de responsabilitat política, administrativa i empresarial, no s’acaba amb l’excepcionalitat d’una Tura, una Nebreda o una Botín. Els tramvies estan majoritàriament conduits per dones (quina por!).
Les carreres universitàries i tècniques de grau, són gairebé universals i acumulables. La cultura és gratuïta, o a baix preu. Per poquíssim cèntims pots comprar bolígrafs, llibres i llibrets. Centres culturals, escènics, esportius i d’esbarjo, són més que habituals a les ciutats.
Els monuments als soldats morts, són en homenatge a tots els morts, sense distinció. Segurament per això les imatges de Lenin, no han estat destruïdes, i les seves restes momificades són venerades a la Plaça Roja.
I alguns tics de la vella escola es mantenen. La gent seria sembla més que motivada en complir els compromisos, no fos que el enviessin a Sibèria o a un gulag. A la sortida del super-mercat pots observar la foto llorejada de la treballadora del mes. Al carrer Volgas i Ladas, circulen amb orgull al costat dels audis. A la televisió, els anuncis de cotxes ostentosos i de la nova utilització de la dona com objecte, es barregen amb anuncis que expressen una altra de les preocupacions dels habitants d’aquest país, com ho són els nombrosos anuncis de les nombroses marques de sucs de fruita que hi ha al mercat. Perquè no oblidem que les ganes de tenir una salut de ferro i una presència estàtica, son algunes altres de les fixacions dels nous russos. No oblidem que aquest és encara el país on la seguretat de les centrals nuclears penja d’un fil, i els submarins de plom es jubilen en acte de servei, carregats de carn de canó. L’aigua de l’aixeta millor ni mirar-la. Els estereotips de salut i bellesa que exposen Kurnikova i Xarapova per posar dos exemplen, pesen molt.
I per alegrar la vista... que sempre està be, de Kurnikoves i Xarapoves, se’n poden veure pel carrer. Desconec si la toquen igual de bé...però les ganes de millora són evidents.
El que encara no he determinat ni he entès mai, és el perquè i fins a quin punt senten admiració per Yelstin i Putin, poca simpatia per Gorvatxov i desconfiança en el Kasparov polític. Quan ho tingui més clar us ho explicaré....
L’abandonament del tardo comunisme a primers dels 90, gràcies a la feina ben començada, a pas de formiga, per Gorvatxov i perpetrada a velocitat de transbordador espacial, per Yelstin, ha portat aquest país a un seguit de contrastos, que fan mal als ulls.
L’altra dia passejant a l’hora d’havent dinat, per un dels múltiples centres comercials que han crescut com bolets en època de pluges, se’m feia difícil pensar que estaria fent aquella mateixa gentada que omplia l’area comercial, vint anys enrere.
Evidentment, fa vint anys, tots pencaven. Els pocs i humils comerços centralitzats en les zones d’abastiment general, no eren prou atractius per a passejar-hi, i només s’hi anava per necessitat.
A les fàbriques s’hi feien jornades interminables.
Ara, les jornades interminables, es fan als centres comercials. Les fan els que hi treballen i els que els visiten. Obren set dies de set.
Però, hi ha coses que no han canviat, i és fàcil reviure coses del passat. Coses que no han canviat, segurament, perquè el projecte de país de Lenin i els seus va aixecar un país congelat per l’oligarquia, i perquè tot i les crítiques inevitables en contra del totalitarisme, hi havia aspectes immillorables.
D’aquesta manera, encara és fàcil constatar que de la incorporació de la dona al treballa en llocs de responsabilitat i en indrets complicats. Trobar moltes dones en càrrecs de responsabilitat política, administrativa i empresarial, no s’acaba amb l’excepcionalitat d’una Tura, una Nebreda o una Botín. Els tramvies estan majoritàriament conduits per dones (quina por!).
Les carreres universitàries i tècniques de grau, són gairebé universals i acumulables. La cultura és gratuïta, o a baix preu. Per poquíssim cèntims pots comprar bolígrafs, llibres i llibrets. Centres culturals, escènics, esportius i d’esbarjo, són més que habituals a les ciutats.
Els monuments als soldats morts, són en homenatge a tots els morts, sense distinció. Segurament per això les imatges de Lenin, no han estat destruïdes, i les seves restes momificades són venerades a la Plaça Roja.
I alguns tics de la vella escola es mantenen. La gent seria sembla més que motivada en complir els compromisos, no fos que el enviessin a Sibèria o a un gulag. A la sortida del super-mercat pots observar la foto llorejada de la treballadora del mes. Al carrer Volgas i Ladas, circulen amb orgull al costat dels audis. A la televisió, els anuncis de cotxes ostentosos i de la nova utilització de la dona com objecte, es barregen amb anuncis que expressen una altra de les preocupacions dels habitants d’aquest país, com ho són els nombrosos anuncis de les nombroses marques de sucs de fruita que hi ha al mercat. Perquè no oblidem que les ganes de tenir una salut de ferro i una presència estàtica, son algunes altres de les fixacions dels nous russos. No oblidem que aquest és encara el país on la seguretat de les centrals nuclears penja d’un fil, i els submarins de plom es jubilen en acte de servei, carregats de carn de canó. L’aigua de l’aixeta millor ni mirar-la. Els estereotips de salut i bellesa que exposen Kurnikova i Xarapova per posar dos exemplen, pesen molt.
I per alegrar la vista... que sempre està be, de Kurnikoves i Xarapoves, se’n poden veure pel carrer. Desconec si la toquen igual de bé...però les ganes de millora són evidents.
El que encara no he determinat ni he entès mai, és el perquè i fins a quin punt senten admiració per Yelstin i Putin, poca simpatia per Gorvatxov i desconfiança en el Kasparov polític. Quan ho tingui més clar us ho explicaré....
Etiquetas: russia
La visió més cruel. La realitat russa (V)
Més que de la realitat russa, o de la forma de ser del russos, avui m’ha vingut un flash o un rampell sàdic, més propi de l’època stalinista. Serà perquè he passejat sota “la torre dels morts”, sobrenom que rep l’antic edifici del KGB, a la ciutat de Perm (fins al 1958 +ó-, ciutat anomenada Molotov, en honor al ministre de guerra soviètic), o serà perquè em durava l’emoció d’holigan del la final de rugby, m’han vingut mals pensaments.
Si perquè, aquí, a la nit del dissabte no vam poder gaudir dels gols de Riera, Tamudo, Cazorla i Senna, i ens vam conformar amb el magnífic espectacle de la final del mundial de Rugby.
Ja se sap, que en rugby, cada dia és més difícil veure una bona jugada sobre la ratlla d’assaig, i que l’espectacle es limita a veure la potència, la força i el valor d’aquests autèntics gladiadors. De tots els jugadors del partit, jo em quedo amb els números 1 i 3 de Sudàfrica. Són autèntics armaris amb potes i altell incorporat. Jo no m’atreviria a mirar-los a la cara. Imagineu la pressió que ha d’aguantar la tela de la samarreta d’aquests autèntics fenòmens...
Doncs, tornant al sadisme i la crueltat, se’m ha acudit que en acabar el partit hauria estat genial tancar en un quarto fosc, i un rere l’altre, dos dels protagonistes secundaris de la nit: Jumy Jump i Nicolàs Sarkozy. No us sembla una magnífica manera d’acabar la nit?
Si perquè, aquí, a la nit del dissabte no vam poder gaudir dels gols de Riera, Tamudo, Cazorla i Senna, i ens vam conformar amb el magnífic espectacle de la final del mundial de Rugby.
Ja se sap, que en rugby, cada dia és més difícil veure una bona jugada sobre la ratlla d’assaig, i que l’espectacle es limita a veure la potència, la força i el valor d’aquests autèntics gladiadors. De tots els jugadors del partit, jo em quedo amb els números 1 i 3 de Sudàfrica. Són autèntics armaris amb potes i altell incorporat. Jo no m’atreviria a mirar-los a la cara. Imagineu la pressió que ha d’aguantar la tela de la samarreta d’aquests autèntics fenòmens...
Doncs, tornant al sadisme i la crueltat, se’m ha acudit que en acabar el partit hauria estat genial tancar en un quarto fosc, i un rere l’altre, dos dels protagonistes secundaris de la nit: Jumy Jump i Nicolàs Sarkozy. No us sembla una magnífica manera d’acabar la nit?
Etiquetas: russia
Cada vegada s'assemblen més
Una de les ocurrències de Josep Lluís Nuñez, que més somriures i farts de riure va provocar va ser aquella frase en que va referir-se a la ciutat de Barcelona, com aquella que portava el nom del club que presidia. Ara Laporta, com també feia Pujol, ha confós Catalunya amb casa seva.
Ens parla d'una República del Barça, donant per fet que el Barça és una cosa que vincula a tots els catalans. Estaríem arreglats!
Malalts
En el to crític i fatalista que "Las Españas" contemplen tot això de Frankfurt, la sorpresa és continua. Ja era d'esperar. Del que he llegit darrerament m'ha sorprès el nivell mostrat per un del perpetradors de Ciudadanos. Fèlix de Azúa se sorprèn del que tots entenem per llibertat d'expressió. Es manifesta sorprès perquè el discurs de Quim Monzó, unànimement aplaudit pel món de la cultura, era crític amb el que havia fet immediatament abans José Montilla.
En el cervellet dels que continuen seguint al dictat la doctrina de José Antonio Primo de Rivera, els sorprèn que un ciutadà és pugui expressar de manera diferent que el seu President.
Etiquetas: malats
No calia
Dimecres passat de l-altra setmana, alguns polítics "españoles" es van sorprendre de les declaracions de Pernando Barrena anunciant un període dur. Les declaracions coincidien en poques hores de diferencia amb l'atemptat de Gabriel Ginés. Tot plegat, va fer que alguns volguessin relacionar les declaracions i els fets.
Ni calia que uns se sorprenguessin, ni que els altres ho anunciessin. La determinació de Garzón ja havia estat una provocació prou gran, per donar per entès que les coses van mal dades.
Ni calia que uns se sorprenguessin, ni que els altres ho anunciessin. La determinació de Garzón ja havia estat una provocació prou gran, per donar per entès que les coses van mal dades.
Mana el PP
Llegint, voltant, escoltant, no és difícil captar comentaris que posen en dubte la victòria de Zapatero en les pròximes eleccions.
El cert és, que en el meu cas particular, l'opinió al voltant de la victòria del PP, recula mesos. Anys.
No és que dubti de l'obtenció d'un major nombre de vots i de suports parlamentaris, per part de Zapatero, la primavera que ve. Em refereixo a una victòria real. I des d'aquest punt de vista, sóc dels que opino que el PP ja va guanyar el 14-M de 2004.
L'evidència la tenim dia a dia, amb proves. La difícil, i encara no del tot consolidada, aprovació de l'estatut d' Autonomia de Catalunya i del matrimoni entre homosexuals, em temo que pot quedar sota la decisió de la dreta més retrògrada. D'altres decisions en mans dels socialistes, no són menys galdoses. La congelació del retorn dels papers de Salamanca i la detenció de la cúpula d'HB, no té res a veure amb les promeses i el suposat "TALANTE" Zapatero.
El cert és, que en el meu cas particular, l'opinió al voltant de la victòria del PP, recula mesos. Anys.
No és que dubti de l'obtenció d'un major nombre de vots i de suports parlamentaris, per part de Zapatero, la primavera que ve. Em refereixo a una victòria real. I des d'aquest punt de vista, sóc dels que opino que el PP ja va guanyar el 14-M de 2004.
L'evidència la tenim dia a dia, amb proves. La difícil, i encara no del tot consolidada, aprovació de l'estatut d' Autonomia de Catalunya i del matrimoni entre homosexuals, em temo que pot quedar sota la decisió de la dreta més retrògrada. D'altres decisions en mans dels socialistes, no són menys galdoses. La congelació del retorn dels papers de Salamanca i la detenció de la cúpula d'HB, no té res a veure amb les promeses i el suposat "TALANTE" Zapatero.
Paranys lingüístics i interpretatius (La realitat russa IV)
La visita a un país on en desconeixes també la llengua, acostuma a portar-te a anècdotes i interpretacions relacionades amb els sons de la parla autòctona. Rússia no n’és una excepció. I a més, de vegades trigués encara més a saber realment de què es tracta, ja que els caràcters ciríl•lics de l’escriptura eslava ho compliquen tot una vegada més.
I què en podeu esperar d’un país, on la primera dama, amb tots els honors és la senyora Putina? De seguida et venen al cap infinitat d’acudits, i no pots evitar relacionar les femelles del país amb l’ofici més antic del món. Més encara davant el tòpic, i la realitat, que ens presenten les cunetes de les carreteres del nostre país, on és tant habitual trobar ciutadanes russes intercanviant carn fresca per quatre euros.
I comences a rumiar... Passes per davant d’un local amb lletres negres sobre un fons rosa, que porta per nom Doctor Love. I ja t’imagines que es tracta d’un negoci de intercanvi sexual. Doncs no! És l’agosarat nom d’un centre de ginecologia. I bé farien les joves russes de utilitzar-ne el servei i els coneixements, per evitar així els milers d’embarassos indesitjats que hi ha anualment al país de les zarines, amb el posterior abandonament de infants. En definitiva, gaudir més del sexe sense pors, ni riscos.
Però deixem el seriós tema dels sexe amb finalitat procreatives, per tornar a parlar dels sons i les expressions russes, que ens poden aportar anècdotes. Us les escriuré tal com sonen, ja que en desconec l’escriptura ciríl•lica en molts dels casos.
Quan sentiu l’expressió “pacà-pacà”, no és exactament els que podríeu imagina, més aviat el contrari, “pallà-pallà”,significa adéu en plan coloquial. En un pla més seriós, adéu (passi-ho bé) es pronuncia “sie danie”, que relacionant-lo amb el tòpic de bevedors compulsius dels ruskys”, et passa pel cap el nom d’una coneguda marca de wisky. A mí, des de primer dia que la vaig sentir, i amb l’entonació que hi posen em va passar pel cap aquella expressió que fan servir els espanyols en el dol dels enterraments (no zomo nadie). Per això quan em diuen adéu els respon “zomo nadie”.
Si sentiu algú dir “mala-yet”, es refereix a que està bé, i si anomena “desaftra” no preveu cap cataclisme, es refereix a alguna cosa que passarà demà.
Res greu, entre ells s’entenen molt bé, i això és el que interessa. Nosaltres en fem acudits. Ajuda a distreure’t. Et fa somriure i si els comentes l’anècdota, ells també riuen.
“Haratxó”? o “hotxi haratxó” és una expressió dins els formalisme de la salutació precedit pel “dove brietxer, kardilà?haratxó? Hotxi haratxó”. A mi erm recorda aquella cançó de l’estiu, de primers dels seixanta, importada de Rússia, que es deia “kassatxots” i es ballava ajupit en uns moviments gimnàstics, i amb una lletra que es referia al so de la balalaica.
Per acabar i seguint amb les cançons més conegudes per nosaltres, hi ha aquella que sempre hem sentit cantar a una colla de cantants (cor de cants i dances) amb uniforme de l’excèrcit, que sembla un crit de guerra pre-bèlic, i que diu “Kolin, kokolín, kokolín, kokolón”. No tremoleu més de por en sentir-la, és una descripció rítmica i compassada d’un fruit en la seva planta i embolicada de la seva beina. Una cosa molt més bucòlica que el que se t’acudeix en sentir aquells pesos pesants amb cara de mala llet (no “malayet”) cantar tot seriosos.
I què en podeu esperar d’un país, on la primera dama, amb tots els honors és la senyora Putina? De seguida et venen al cap infinitat d’acudits, i no pots evitar relacionar les femelles del país amb l’ofici més antic del món. Més encara davant el tòpic, i la realitat, que ens presenten les cunetes de les carreteres del nostre país, on és tant habitual trobar ciutadanes russes intercanviant carn fresca per quatre euros.
I comences a rumiar... Passes per davant d’un local amb lletres negres sobre un fons rosa, que porta per nom Doctor Love. I ja t’imagines que es tracta d’un negoci de intercanvi sexual. Doncs no! És l’agosarat nom d’un centre de ginecologia. I bé farien les joves russes de utilitzar-ne el servei i els coneixements, per evitar així els milers d’embarassos indesitjats que hi ha anualment al país de les zarines, amb el posterior abandonament de infants. En definitiva, gaudir més del sexe sense pors, ni riscos.
Però deixem el seriós tema dels sexe amb finalitat procreatives, per tornar a parlar dels sons i les expressions russes, que ens poden aportar anècdotes. Us les escriuré tal com sonen, ja que en desconec l’escriptura ciríl•lica en molts dels casos.
Quan sentiu l’expressió “pacà-pacà”, no és exactament els que podríeu imagina, més aviat el contrari, “pallà-pallà”,significa adéu en plan coloquial. En un pla més seriós, adéu (passi-ho bé) es pronuncia “sie danie”, que relacionant-lo amb el tòpic de bevedors compulsius dels ruskys”, et passa pel cap el nom d’una coneguda marca de wisky. A mí, des de primer dia que la vaig sentir, i amb l’entonació que hi posen em va passar pel cap aquella expressió que fan servir els espanyols en el dol dels enterraments (no zomo nadie). Per això quan em diuen adéu els respon “zomo nadie”.
Si sentiu algú dir “mala-yet”, es refereix a que està bé, i si anomena “desaftra” no preveu cap cataclisme, es refereix a alguna cosa que passarà demà.
Res greu, entre ells s’entenen molt bé, i això és el que interessa. Nosaltres en fem acudits. Ajuda a distreure’t. Et fa somriure i si els comentes l’anècdota, ells també riuen.
“Haratxó”? o “hotxi haratxó” és una expressió dins els formalisme de la salutació precedit pel “dove brietxer, kardilà?haratxó? Hotxi haratxó”. A mi erm recorda aquella cançó de l’estiu, de primers dels seixanta, importada de Rússia, que es deia “kassatxots” i es ballava ajupit en uns moviments gimnàstics, i amb una lletra que es referia al so de la balalaica.
Per acabar i seguint amb les cançons més conegudes per nosaltres, hi ha aquella que sempre hem sentit cantar a una colla de cantants (cor de cants i dances) amb uniforme de l’excèrcit, que sembla un crit de guerra pre-bèlic, i que diu “Kolin, kokolín, kokolín, kokolón”. No tremoleu més de por en sentir-la, és una descripció rítmica i compassada d’un fruit en la seva planta i embolicada de la seva beina. Una cosa molt més bucòlica que el que se t’acudeix en sentir aquells pesos pesants amb cara de mala llet (no “malayet”) cantar tot seriosos.
D’olors i pudors (La realitat russa III)
Més enllà de la teoria que sempre he defensat, que tenim la sort de viure en un dels països més nets, per allò de la dutxa diària. Tot i que jo també he viscut aquella experiència inoblidable d’anar a parar sota una aixella cantona als estretors del Metro... Tinc una altra teoria al voltant de les olors i les pudors relacionades amb els paisatges, els països i els seus habitants. I que els detectem més en els estrangers que en nosaltres mateixos, per hàbit.
Més enllà de si es dutxen molt o poc, les persones de cada país i cultura, transpiren segons el que mengen, i totes mengen les coses típiques del seu país. Les condicions atmosfèriques i les altes temperatures dels llocs tancats, com en el cas de les aixelles suades dels Metro, hi influeixen de manera important, però en general, repeteixo transpirem pel que mengem, i la transpiració i ambient en el que ens movem és la que molesta menys les nostres narius.
Tot i tenir-me per una persona amb el nas fi, no va ser a través del meu nas, la manera en què vaig arribar a aquesta conclusió. Va ser anys enrere a Finlàndia, en constatar que l’anomenada “primera força aèria del país”, els mosquits, picaven preferentment (molt preferentment) als estrangers. Les olors que despreníem els estrangers era més atractiva pels mosquits que poblen els mil llacs del país, que no pas els autòctons.
No us dic res de nou, i també és un tòpic, si us dic que als europeus ens molesta enormement com transpiren els negres. I la cosa va més enllà que l’ús major o menor del sabó, i fins i tot del color de la pell. Són les espècies i condiments de les menges de cada cultura.
Contràriament al que us podríeu imaginar, els russos foten molta més pudor a l’hivern que a l’estiu. Sabeu perquè? Perquè a fora, al carrer, hi fot un fred que pela. Sobretot al nord i a l’interior del continent euroasiàtic. Per suposat van molt abrigats. Abrigadíssims. Però a l’interior dels edificis i fa molta (moltíssima) calor. La calefacció és gratuïta en el país dels recursos energètics. Els sobtats canvis de temperatura provoquen una suor sobrevinguda més veloç que la traça que tinguis en desabrigar-te. Com a conseqüència d’això i de l’alimentació, pròpia dels russos, esdevé tot el demés. Allò que vulgarment anomenem “pudor de tigrassu”.
I et poden passar coses com la que vaig experimentar a l’avió que l’altra dia us definia com “l’avió de l’ensaladilla”. Els avions de les diferents companyies regionals que fan vols interiors no són res de l’altra món. Per més senyes, de dins estant, semblen un autocar de línia interior d’una comarca de l’Espanya casposa, allò que en diem un “borreguero”. No es tracta que el meu nas fi, detectés els mals olors dels altres viatgers, era directament la tapisseria dels seient de l’avio la que feia una bravada insuportable. No us estranyi, dos seients més enrere del que ocupava jo, hi havia una iaia amb un abric de visó vell, que no es va treure en tot el recorregut, uns 100 minuts. La temperatura dins l’avió era per anar en màniga curta. A fora 15º sota zero.
És només una anècdota, però amaga un detall més de les realitats de les persones de totes les cultures. No cus creieu que en aquest tema sigui bo generalitzar. De russos, negres,porcs i catalans, sempre n’hi ha de més i menys nets. Evidentment el vestidor d’un equip de futbol foterà sempre pudor de suat i de réflex, i el d’una guarderia de caques i nenuco. Segurament la nostra transpiració ofèn a gent d’altres cultures, i els mosquits de la desembocadura de Ter, segur que pessiguen amb més devoció les carns dels “guiris”, que les dels empordanesos.
Per acabar, us diré, que de tornada a casa, acostumo a dir que faig pudor de rus. Després d’uns dies de no poder evitar les menges condimentades amb anet, els fumats (carns i peixos), el persistent cogombre de les amanides, la remolatxa (ui! La remolatxa. Si en mengeu sovint podeu arribar a pensar que teniu problemes de morenes...) o els caviars, acabes fotent pudor de rus. Segur.
Més enllà de si es dutxen molt o poc, les persones de cada país i cultura, transpiren segons el que mengen, i totes mengen les coses típiques del seu país. Les condicions atmosfèriques i les altes temperatures dels llocs tancats, com en el cas de les aixelles suades dels Metro, hi influeixen de manera important, però en general, repeteixo transpirem pel que mengem, i la transpiració i ambient en el que ens movem és la que molesta menys les nostres narius.
Tot i tenir-me per una persona amb el nas fi, no va ser a través del meu nas, la manera en què vaig arribar a aquesta conclusió. Va ser anys enrere a Finlàndia, en constatar que l’anomenada “primera força aèria del país”, els mosquits, picaven preferentment (molt preferentment) als estrangers. Les olors que despreníem els estrangers era més atractiva pels mosquits que poblen els mil llacs del país, que no pas els autòctons.
No us dic res de nou, i també és un tòpic, si us dic que als europeus ens molesta enormement com transpiren els negres. I la cosa va més enllà que l’ús major o menor del sabó, i fins i tot del color de la pell. Són les espècies i condiments de les menges de cada cultura.
Contràriament al que us podríeu imaginar, els russos foten molta més pudor a l’hivern que a l’estiu. Sabeu perquè? Perquè a fora, al carrer, hi fot un fred que pela. Sobretot al nord i a l’interior del continent euroasiàtic. Per suposat van molt abrigats. Abrigadíssims. Però a l’interior dels edificis i fa molta (moltíssima) calor. La calefacció és gratuïta en el país dels recursos energètics. Els sobtats canvis de temperatura provoquen una suor sobrevinguda més veloç que la traça que tinguis en desabrigar-te. Com a conseqüència d’això i de l’alimentació, pròpia dels russos, esdevé tot el demés. Allò que vulgarment anomenem “pudor de tigrassu”.
I et poden passar coses com la que vaig experimentar a l’avió que l’altra dia us definia com “l’avió de l’ensaladilla”. Els avions de les diferents companyies regionals que fan vols interiors no són res de l’altra món. Per més senyes, de dins estant, semblen un autocar de línia interior d’una comarca de l’Espanya casposa, allò que en diem un “borreguero”. No es tracta que el meu nas fi, detectés els mals olors dels altres viatgers, era directament la tapisseria dels seient de l’avio la que feia una bravada insuportable. No us estranyi, dos seients més enrere del que ocupava jo, hi havia una iaia amb un abric de visó vell, que no es va treure en tot el recorregut, uns 100 minuts. La temperatura dins l’avió era per anar en màniga curta. A fora 15º sota zero.
És només una anècdota, però amaga un detall més de les realitats de les persones de totes les cultures. No cus creieu que en aquest tema sigui bo generalitzar. De russos, negres,porcs i catalans, sempre n’hi ha de més i menys nets. Evidentment el vestidor d’un equip de futbol foterà sempre pudor de suat i de réflex, i el d’una guarderia de caques i nenuco. Segurament la nostra transpiració ofèn a gent d’altres cultures, i els mosquits de la desembocadura de Ter, segur que pessiguen amb més devoció les carns dels “guiris”, que les dels empordanesos.
Per acabar, us diré, que de tornada a casa, acostumo a dir que faig pudor de rus. Després d’uns dies de no poder evitar les menges condimentades amb anet, els fumats (carns i peixos), el persistent cogombre de les amanides, la remolatxa (ui! La remolatxa. Si en mengeu sovint podeu arribar a pensar que teniu problemes de morenes...) o els caviars, acabes fotent pudor de rus. Segur.
Etiquetas: russia
La puta ensaladilla. (la realitat russa II)
Que a Rússia hi ha molts russos, i que tenen un plat molt conegut que es diu ensaladilla russa, ho sabem tots, sobretot després de la confirmació que ens en va fer el conegudíssim acudit de l’humorista Eugenio.
De tota manera, no prengueu mai al peu de la lletra tots i cadascún dels tòpics de cada país. Ni tots els españoles són toreros, ni els catalans agarrats, ni tots els russos porten una ampolla de vodka sota el braç.
De les meves estades a Rússia, us puc assegurar que el que nosaltres coneixem per l’estereotipada imatge i concepte d’ensaladilla russa no és al peu de lletra, ni de bon tros els que és en realitat.
D’entrada cal apuntar que les amanides amb un important component de patata com ingredient, és un clàssic a Rússia i a Centreuropa. Allò que en diem kartoffen, cada vegada que ens hem demenjar una puta ensaladilla, més o menys ben feta.
La cosa més aproximada que he menjat a la nostra ensaladilla, que des d’avui mateix podríem anomenar ensaladilla mediterrània, no val gran cosa. La vaig menjar de matinada, fa gairebé cinc anys en una avió nocturn. La cosa va ser d’impacte, ja que quan ens referim a aquell vol, a casa, sempre en diem l’avió de l’ensaladilla, si bé li tenim reservat altres noms que un altra dia us explicaré, segur...
Aquella ensaladilla, seria la més semblant a aquella que ens ha tocat menjar alguna vegada en un bar cutre, on més enllà de la maionesa només s’hi reconeixen les verdures: patata, pastanaga i algun pesolet. Això, si, era un pèl millor que la dels bars cutres sempre tant untada de maionesa indigerible. La de l’avió portava trossets, molt petits, de salmó fumat.
En definitiva, aquella ensaladilla “tant fluixeta” no podia ser un dels plats representatius de la gastronomia russa. Aquesta va ser la primera coclusió que vaig prendre. Més tard vaig constatar allò que us deia de Centreuropa i la gran varietat d’amanides de patata, fins saber de cert que en fan d’excel·lents, entre les quals sempre destaco l’amanida d’arengada en abric de verdures, la recepta de la qual us he apuntat al final de l’article.
No feu doncs cas de moltes de les coses que ens han explicat al voltant d’altres cultures. A Rússia d’allò que coneixem de les atraccions de fira i que anomenem muntanyes russes, en diuen muntanyes americanes,i els dolents de les pel·lícules difícilment són russos. No ens hauria d’extranyar, a Catalunya, a TV-3, en Manuel, el cambrer d’Hotel Faulty és mexicà, quan en origen els anglesos van fer la producció de la sèrie, amb un guió on el tal Manué era originari de Barcelona.
Aquí teniu la recepta promesa:
AMANIDA D'ARENGADA EN ABRIC
Ingredients:
Arengada fumada 200gr (no cal posar-ne massa, té un gust molt pronunciat)
Patata bullida 300gr
Pastanaga bullida 150gr
Remolatxa bullida 200gr
Maionesa
Formatge emental(o similar. A rússia en tenen un de l’estil) 100gr
Una vegada refredada la patata, la pastanaga i la remolatxa bullida, la ratllarem per la part gruixuda del ratlador.
En la base d’un plat posarem una capa de patata ratllada. A damunt untem una fina capa de maionesa i hi distribuim l’arengada esmicolada a trocets petitíssims. A sobre posem una capa més de remolatxa, una altra de pastanaga, i una de patata. Rematem sempre les capes amb una de fina de maionesa.
Hem de pensar en reservar una miqueta de remolatxa per acolorir la darrera capa de maionesa. De manera que triturarem la remolatxa amb la maionesa i aquesta agafarà un color rosat o fucsia molt bonic. A més de la darrera capa de maionesa, aquesta salsa rosada la podem fer servir per decorar el plat. Finalment ho rematem tot amb una capa de formatge ratllat per la part fina del ratllador.
El resultat és un plat fred d’aquells que vénen tant de gust a l’estiu, on el conrast de l’extemat gust de sal de l’arengada i la dolçor de la remolatxa i la pastanaga dónen un gran resultat.
De tota manera, no prengueu mai al peu de la lletra tots i cadascún dels tòpics de cada país. Ni tots els españoles són toreros, ni els catalans agarrats, ni tots els russos porten una ampolla de vodka sota el braç.
De les meves estades a Rússia, us puc assegurar que el que nosaltres coneixem per l’estereotipada imatge i concepte d’ensaladilla russa no és al peu de lletra, ni de bon tros els que és en realitat.
D’entrada cal apuntar que les amanides amb un important component de patata com ingredient, és un clàssic a Rússia i a Centreuropa. Allò que en diem kartoffen, cada vegada que ens hem demenjar una puta ensaladilla, més o menys ben feta.
La cosa més aproximada que he menjat a la nostra ensaladilla, que des d’avui mateix podríem anomenar ensaladilla mediterrània, no val gran cosa. La vaig menjar de matinada, fa gairebé cinc anys en una avió nocturn. La cosa va ser d’impacte, ja que quan ens referim a aquell vol, a casa, sempre en diem l’avió de l’ensaladilla, si bé li tenim reservat altres noms que un altra dia us explicaré, segur...
Aquella ensaladilla, seria la més semblant a aquella que ens ha tocat menjar alguna vegada en un bar cutre, on més enllà de la maionesa només s’hi reconeixen les verdures: patata, pastanaga i algun pesolet. Això, si, era un pèl millor que la dels bars cutres sempre tant untada de maionesa indigerible. La de l’avió portava trossets, molt petits, de salmó fumat.
En definitiva, aquella ensaladilla “tant fluixeta” no podia ser un dels plats representatius de la gastronomia russa. Aquesta va ser la primera coclusió que vaig prendre. Més tard vaig constatar allò que us deia de Centreuropa i la gran varietat d’amanides de patata, fins saber de cert que en fan d’excel·lents, entre les quals sempre destaco l’amanida d’arengada en abric de verdures, la recepta de la qual us he apuntat al final de l’article.
No feu doncs cas de moltes de les coses que ens han explicat al voltant d’altres cultures. A Rússia d’allò que coneixem de les atraccions de fira i que anomenem muntanyes russes, en diuen muntanyes americanes,i els dolents de les pel·lícules difícilment són russos. No ens hauria d’extranyar, a Catalunya, a TV-3, en Manuel, el cambrer d’Hotel Faulty és mexicà, quan en origen els anglesos van fer la producció de la sèrie, amb un guió on el tal Manué era originari de Barcelona.
Aquí teniu la recepta promesa:
AMANIDA D'ARENGADA EN ABRIC
Ingredients:
Arengada fumada 200gr (no cal posar-ne massa, té un gust molt pronunciat)
Patata bullida 300gr
Pastanaga bullida 150gr
Remolatxa bullida 200gr
Maionesa
Formatge emental(o similar. A rússia en tenen un de l’estil) 100gr
Una vegada refredada la patata, la pastanaga i la remolatxa bullida, la ratllarem per la part gruixuda del ratlador.
En la base d’un plat posarem una capa de patata ratllada. A damunt untem una fina capa de maionesa i hi distribuim l’arengada esmicolada a trocets petitíssims. A sobre posem una capa més de remolatxa, una altra de pastanaga, i una de patata. Rematem sempre les capes amb una de fina de maionesa.
Hem de pensar en reservar una miqueta de remolatxa per acolorir la darrera capa de maionesa. De manera que triturarem la remolatxa amb la maionesa i aquesta agafarà un color rosat o fucsia molt bonic. A més de la darrera capa de maionesa, aquesta salsa rosada la podem fer servir per decorar el plat. Finalment ho rematem tot amb una capa de formatge ratllat per la part fina del ratllador.
El resultat és un plat fred d’aquells que vénen tant de gust a l’estiu, on el conrast de l’extemat gust de sal de l’arengada i la dolçor de la remolatxa i la pastanaga dónen un gran resultat.
Fora complexes.(La realitat russa 1)
Coincidint amb la meva estada a Rússia, m’agradaria explicar-vos, amb els articles que encapçalaré a partir d’avui amb el subtítol de La realitat russa, alguns aspectes dels país dels zars i els soviets que possiblement s’allunyen de l’estereotip i els tòpics que ens passa pel cap quan ens referim al gran territori euroasiàtic.
Deixeu doncs enrere certs complexos sempre relacionats, amb els països mediterranis i en concret als llatins, amb el que ara us explicaré. Sabeu tot allò que ens passa a nosaltres alguna vegada, algun hivern? Si, allò que cauen quatre volves de neu i les nostres ciutats i carreteres principals es converteixen en un caos increïble, i que el primer que se’ns acudeix és dir això només ens passa a nosaltres. Alguns, més crítics atribueixen les culpes als polítics i els més agosarats als meteoròlegs.
Doncs resulta que cada any, la primera nevadeta, també enganxa en pilotes als gèlids russos. I aquest any no ha estat una excepció. Resulta doncs, que després d’un estiuet de Sant Martí, amb temperatures més agradables que de costum a Rússia, la primera nevada esdevinguda en cap de setmana ha porat les seves conseqüències.
Ja us les podeu imaginar. Són similars a les que ens passa a nosaltres. Us puc descriure, les que vaig poder presenciar dilluns al matí, de matinada, en arribar a Moscou. Millor dit, la primera en sortir de Barcelona. Els vol va sortir amb un retard superior a l’hora i va arribar a Moscou, una hora i mitja tard, per culpa de les condicions meteorològiques, sobretot la baixa visibilitat.
Us puc assegurar que en altres ocasions he volat i sobretot aterrat en aeroports russos amb, per exemple un metre de gruix de gel, més la neu, i que això no ha impedit el funcionament correcte dels avions i els aeroports. El problema deu estar en la primera nevada, que per més o menys anunciada que estigui, els agafa per sorpresa.
Si el transit per Moscou és similar a de les altres grans ciutats un dilluns al matí, imagineu-vos amb la neu sobrevinguda. Com aquí amb quatre gotes d’aigua. La primera nevada agafa per sorpresa a mandrosos i confiats, i sobretot els que volen esperar al fred de veritat per instal•lar els claus a les rodes. Resulta que surten amb les rodes de “fireta” i no controlen prou. Tot plegat s’ha resolt amb uns 1500 accidents el cap de setmana, comptabilitzant tots els incidents greus, lleus i anecdòtics.
Per tant quan els problemes ens afectin més de prop no us sentiu tant acomplexats de viure en el país de la improvisació.
Deixeu doncs enrere certs complexos sempre relacionats, amb els països mediterranis i en concret als llatins, amb el que ara us explicaré. Sabeu tot allò que ens passa a nosaltres alguna vegada, algun hivern? Si, allò que cauen quatre volves de neu i les nostres ciutats i carreteres principals es converteixen en un caos increïble, i que el primer que se’ns acudeix és dir això només ens passa a nosaltres. Alguns, més crítics atribueixen les culpes als polítics i els més agosarats als meteoròlegs.
Doncs resulta que cada any, la primera nevadeta, també enganxa en pilotes als gèlids russos. I aquest any no ha estat una excepció. Resulta doncs, que després d’un estiuet de Sant Martí, amb temperatures més agradables que de costum a Rússia, la primera nevada esdevinguda en cap de setmana ha porat les seves conseqüències.
Ja us les podeu imaginar. Són similars a les que ens passa a nosaltres. Us puc descriure, les que vaig poder presenciar dilluns al matí, de matinada, en arribar a Moscou. Millor dit, la primera en sortir de Barcelona. Els vol va sortir amb un retard superior a l’hora i va arribar a Moscou, una hora i mitja tard, per culpa de les condicions meteorològiques, sobretot la baixa visibilitat.
Us puc assegurar que en altres ocasions he volat i sobretot aterrat en aeroports russos amb, per exemple un metre de gruix de gel, més la neu, i que això no ha impedit el funcionament correcte dels avions i els aeroports. El problema deu estar en la primera nevada, que per més o menys anunciada que estigui, els agafa per sorpresa.
Si el transit per Moscou és similar a de les altres grans ciutats un dilluns al matí, imagineu-vos amb la neu sobrevinguda. Com aquí amb quatre gotes d’aigua. La primera nevada agafa per sorpresa a mandrosos i confiats, i sobretot els que volen esperar al fred de veritat per instal•lar els claus a les rodes. Resulta que surten amb les rodes de “fireta” i no controlen prou. Tot plegat s’ha resolt amb uns 1500 accidents el cap de setmana, comptabilitzant tots els incidents greus, lleus i anecdòtics.
Per tant quan els problemes ens afectin més de prop no us sentiu tant acomplexats de viure en el país de la improvisació.
Al Gore? Si, per què no?
He sentit comentari poc favorables a l’adjudicació del Premi Nobel de la pau, per a Al Gore. Què voleu que us digui, segurament que purament per a la pau, i en dels darrers anys, hi deu haver gent que ha fet molt més que ell per a la pau. Però només pel fet que els electors yankees es refreguin una vegada més que per culpa del seu vot, hi segueix havent crueltat a l’Irak, després d’una guerra que amb Gore de president no hauria existit, ja em sembla suficient.
Si a més se li reconeix que ha estat la persona que ha conscienciat els governs dels països més avançats de la necessitat de fer alguna cosa per a salvar el planeta. Em sembla bé.
Ja sé que s’ha criticat molt el que fa Gore en la seva vida privada, i que jo mateix sempre li he criticat que va ser un “tita freda” en no haver lluitat per aconseguir una presidència que els germans Bush li van robar, en l’estafa electoral més gran de la història de la democràcia americana, però el món li havia de fer un reconeixement.
Cimera de la xuleria dels uns i la recerca del fred dels altres
La visita de Sarkozy a Putin, Moscou, em suggereix, allò de Déu els cria i ells s'ajunten, que diuen en castellà.
Aznar i Laporta, no hi desentonarien.
Dilluns, de matinada, jo també arribo a Moscou, espero que ningú es confongui.
Aprofito, per anunciar-vos, com ara fa un mes, que en els pròxims dies no us asseguro que ompli diàriament aquest web. Estaré unes tres setmanes a Rússia per complementar la feina començada ara fa un mes. Si puc us aniré explicant les peripècies de 3/4 granollerins a les portes de Sibèria, just quan arriba el fred de veritat, amb la primera nevada persistent que ja ha estat anunciada per avui.
No calia
No acabo d'entendre per a quins motius El Periódico de Catalunya, va sortir ahir en "defensa" de l'ús de la marca de vestimenta Lacoste.
Als anys 60, i especialment als 70, Lacoste vestia evidentment un sector de la societat molt determinat, com ho van fer posteriorment Levi's i Sebago.
No cal que un diari ens posi en evidència el que ja sabem. També hi ha indigents que han arribat a portar el cocodril al pit, encara que sigui en una imitació.
L'esperpèntica aparició del "pijo" al video del "pasapalabra de les joventuts socialistes" no crec pretengués "criminalitzar" l'ús del cocodril al segle XXI. Ni el us del cocodril, ni l'existència de "pijos", ja que aquests també militen en abundància a CiU i PSOE.
Interpreto que la imatge pretén convidar-nos a fe un viatge al passat. A l'època en que Lacoste era patrimoni "pijo" i de la dreta a les escoles ens feien estudiar FEN (Formación del Espíritu Nacional), que era l'educació dins uns conceptes classistes, feixistes i casposos. L'assignatura d'ara, no té res a veure.
L'altre aspecte que motiva la meva interpretació, és la mida del cocodril. Un altra aspecte que lliga molt amb determinat caràcter de la dreta. El voler demostrar que són més del que realment són. La podríem comparar a la mida de la bandera española quilomètrica, de la que presumeix Madrid, a la Plaza Colon.
En definitiva, no calia. Sembla que El Periódico hagi rebut una subvenció de la marca Lacoste, amb la seva defensa encoberta de la marca, tot mostrant que els polítics d'esquerres també la porten. Repeteixo, sembla una campanya de márketing de la marca del cocodril.
Costa de fer entendre
Els catalans, molts, que aquest dies són a Frankfurt a l'aparador de la cultura escrita, ensopeguen contínuament amb gent que els planteja tot allò que traspua de la gelosia hispana.
A Alemanya estant, la informació que els arriba de Catalunya i la seva cultura, està influenciada per aquella tendència de considerar-nos els dolents de la pel·lícula.
A banda de la pregunta més repetida pels periodistes alemanys, quan enfoquen els seus micròfons als representants de la cultura catalana, en què els demanen que els expliquin perquè els autors en llengua castellana no hi són, acostumen a preguntar amb certa mala baba que és això de la nació catalana o del nacionalisme.
Girar de cop i volta a una persona el prejudici que té sobre una comunitat o un conjunt de persones, és complicat. Més encara si el que els arriba al alemanys és la doctrina de la crispació que vomiten el Mundo, ABC, La Razón o la COPE, per dir les fonts més enverinades.
De vegades, les xifres també serveixen per explicar les coses amb claredat. En moltes ocasions ens donen raons indiscutibles. Sobretot quan les xifres fan referència a dades econòmiques.
De manera que sabem que entre les moltes acusacions que ens fan als catalans hi ha el de la insolidaritat, caldria explicar als alemanys unes dades molt concretes. Xifres inapel·lables i molt comprensibles per als alemanys. La més clara és la que es podria desxifrar en aquesta resposta: “Pels alemanys que no ho sabeu, Catalunya i els seus habitants denominats catalans, som un conjunt de persones que formen una comunitat territorial i cultural, amb un índex de solidaritat econòmica més gran a amb la resta de comunitats de l'estat espanyol, fins i tot, superior a la que tenen els alemanys occidentals, amb els orientals.
Punt, pilota, joc, set i partit.
Impacte
Dedicat especialment als que us heu declarat fans de la Pataky:
Llegia un dia d'aquests a la secció social d'un diari, una notícia relacionada amb Elsa Pataky, a la qual considero morfològicament parlant un dels millors exemplars dela nostra espècie. Comentava que es trobava en un dels millors moments de la seva vida. M'ho crec. Alhora, la noticia destacava que l'actiu acabava de participar en la promoció d'una nova gama de gelats de la coneguda marca Nesle, que crec que són els que en la meva infància i joventut corresponien a la marca Camy.
Va ser el mateix dia a la tarda, quan vaig prendre realment consciència del que havia llegit al matí, ja que no recordava si feia propaganda o no de gelats. Ja se sap que avui en dia, queden poques coses que no anunciïn Ronaldinho, Ferran Adrià o Santi Santamaria.
Va ser a la tenda del barri, en aquella tenda que tots tenim als nostres barris. Aquella que sempre té obert, fins i tot diumenges. Al carrer Joan Prim en tenim una. A casa en diem a "Cal abuelo". No sé perquè.
Vaig entrar a comprar vi a doll del Priorat per fer uns pops confitats amb ceba.
L'home, que deu sentir una predilecció similar a la meva per aquest exemplar, té exposats a la mateixa botiga, tres cartes-posters diferents, de tres temporades diferents dels gelats Nestle, tots ells amb el protagonisme de l'actiu en primer terme.
Les tres, dirigides a l'espai que ocupa el client mentre esperes que et despatxin. Me les vaig mirar, i el cert és, que a mi que em costa una mica cohibir-me, em vaig trobar com rodejat. Tant de bò, oi?
En un apareix un missatge, que diu alguna cosa així com, "escoge lo que deseas", i en un altra la rossa romanesa apareix recolzant el cap en una mà, en una posició molt més interessat que la del pensador de Rodin, i em faig fixar que la mà en què recolza el cap fa aquell gest que ha fet famós Ronaldinho, i que per a mi, abans que ho fes servir Ronaldinho per a tot, tenia un significat molt concret.
No sé, si per allò de la relació causa-efecte, o si per aconseguir un impacte millor, el personatge, seria més adequat per a anunciar preservatius. Possiblement han detectat un baix de consum de gelats en els adults. O possiblement que els adults no es decideixen a comprar prous gelats per als infants, als quals els gelat els sedueixen prou sense la necessitat que els anunciï l' ànec Dònald.
No sé si la làctica suïssa (o multinacional) es decidirà en la pròxima campanya fer-la aparèixer llepant un gelat.
Llegia un dia d'aquests a la secció social d'un diari, una notícia relacionada amb Elsa Pataky, a la qual considero morfològicament parlant un dels millors exemplars dela nostra espècie. Comentava que es trobava en un dels millors moments de la seva vida. M'ho crec. Alhora, la noticia destacava que l'actiu acabava de participar en la promoció d'una nova gama de gelats de la coneguda marca Nesle, que crec que són els que en la meva infància i joventut corresponien a la marca Camy.
Va ser el mateix dia a la tarda, quan vaig prendre realment consciència del que havia llegit al matí, ja que no recordava si feia propaganda o no de gelats. Ja se sap que avui en dia, queden poques coses que no anunciïn Ronaldinho, Ferran Adrià o Santi Santamaria.
Va ser a la tenda del barri, en aquella tenda que tots tenim als nostres barris. Aquella que sempre té obert, fins i tot diumenges. Al carrer Joan Prim en tenim una. A casa en diem a "Cal abuelo". No sé perquè.
Vaig entrar a comprar vi a doll del Priorat per fer uns pops confitats amb ceba.
L'home, que deu sentir una predilecció similar a la meva per aquest exemplar, té exposats a la mateixa botiga, tres cartes-posters diferents, de tres temporades diferents dels gelats Nestle, tots ells amb el protagonisme de l'actiu en primer terme.
Les tres, dirigides a l'espai que ocupa el client mentre esperes que et despatxin. Me les vaig mirar, i el cert és, que a mi que em costa una mica cohibir-me, em vaig trobar com rodejat. Tant de bò, oi?
En un apareix un missatge, que diu alguna cosa així com, "escoge lo que deseas", i en un altra la rossa romanesa apareix recolzant el cap en una mà, en una posició molt més interessat que la del pensador de Rodin, i em faig fixar que la mà en què recolza el cap fa aquell gest que ha fet famós Ronaldinho, i que per a mi, abans que ho fes servir Ronaldinho per a tot, tenia un significat molt concret.
No sé, si per allò de la relació causa-efecte, o si per aconseguir un impacte millor, el personatge, seria més adequat per a anunciar preservatius. Possiblement han detectat un baix de consum de gelats en els adults. O possiblement que els adults no es decideixen a comprar prous gelats per als infants, als quals els gelat els sedueixen prou sense la necessitat que els anunciï l' ànec Dònald.
No sé si la làctica suïssa (o multinacional) es decidirà en la pròxima campanya fer-la aparèixer llepant un gelat.
Accidents anunciats
Les darreres setmanes he llegit alguna cosa al voltant del judici contra empresaris, sota la acusació de haver estat perillosament negligents en les mesures de seguretat laborals de determinats llocs de treball que han acabat amb accidents laborals. Afortunadament poques morts, si tenim en conta la poca cura de molts empresaris.
També he llegit que els treballadors autònoms ho tenen molt difícil per rebre subvencions, en cas d’accident laboral.
Tot plegat no acaba de confirmar altra cosa que la indefensió dels més dèbils.
Si tot plegat, coincideix amb aquell anunci que fan a la tele sobre l’accidentabilitat laboral, en què hi surt un home fent el paper d’empresari, que fa una cara de fill de puta que no pot amb la seva ombra, els empresaris i la patronal en surten molt mal parats. Convindria però, una sanció exemplar per als que es passen pel folre dels collons tots els preceptes de seguretat.
Etiquetas: accidentabilitat laboral
Quina sort! I quina mala llet!
De nou parlaré d’una cosa que m’ha passat, tot i que sempre adverteixo que la principal raó d’aquesta web, no és parlar directament de la meva persona, ni de les coses que em passen. Les poques vegades que ho faig és per utilitzar-me com a vehicle dins la narració. En aquest cas no. En aquest cas en sóc el segon protagonista.
Abans de seguir us diré que es tracta de l’anècdota que us prometia l’altra dia, que em va passar en l’homenatge a Eudald Vila, i tot seguit us advertiré que dubto que mai tingui tanta sort, quan coincideixi en una sopar, festa o tumult, amb Elsa Pataky.
En el sopar de l’Eudald, vaig coincidir amb molts amics i coneguts. I com us deia l’altra dia, també amb gent que feia temps que no veia, i amb gent que no coneixia. Per suposat a molts no els coneixia, encara que de molts n’havia sentit parlar. Sobretot d’un d’ells. El gran Juan Mari Arzac.
Era en una taula, molt a prop don seia jo. En veure’l vaig pensar: L’he de saludar. I vaig proposar-me estar atent a qualsevol dels moments en què l’Eudalet o en Frank s’apropessin, per demanar-los que me’l presentessin. Va ser només un pensament.
El cert és que a les acaballes del sopar, per necessitats fisiològiques vaig anar a tocar-me-la (a pixar). Camí del lavabo vaig veure un grupet al llindar de la porta d’accés a l’Hotel, fumant. Ja se sap que això de fumar està ara molt mal vist. Als restaurant ja no s’hi fuma. En el grup de fumadors i acompanyants hi era Frank i també Juan Mari.
Eureka! Vaig pensar: De tornada m’hi aproparé. Dit i fet. No va ser res violent, n’hi complicat. Se li veu que és un home planer. En fer l’intercanvi de salutacions amistoses que tots practiquem, se’m va encendre una llumeta. Vull una foto! Vaig demanar si algú tenia una càmera. La dona i la cunyada d’en Frank, van respondre: Aqui. Foto feta. M’adverteixen, com ja és habitual que no he quedat prou bé. Repetició. Aquí va acabar un episodi, que en resoldre’s vaig pensar: La penjarem a la web de la Penya Calipo i mitja Catalunya fent dentetes.
El sopar va arribar a la seva fi. Com és costum em vaig acomiadar de tothom. De tothom que vaig poder, i sobretot de la família Vila i de la família Dolcet, l’amfitriona.
Em trobo en Lluís demanat-li a la Pepita el llibre d’honor de visites, per tal de fer signar a Juan Mari. Apareix Juan Mari, per signar. Signa i demana als Dolcet : Me podrían pedir un taxi, para ir al hotel? Mentre en Lluís li advertia, que no hi ha servei de taxi, no me’n vaig poder estar i em vaig oferir a acompanyar-lo fins a Bolvir, a la Torre del Remei, on tenia hotel reservat.
Em va sortir de dins. Nio podia perdre l’oportunitat de parlar durant un quart d’hora amb aquesta celebritat, que havia conegut tot gust mitja horeta abans.
En Lluís li va advertir: No te preocupes Juan Mari és de toda confiansa. Juan Mari va expressar la seva preocupació de no voler molestar. Li vaig dir que era un honor. Cap a Bolvir.
Què us puc dir? Tot normal. És un tio collonut. Amable. Obert. Com quan us parlo tant bé d’en Fermí Puig. No és un imbècil que va d’estrella, com d’altres de molt coneguts i premiats. És una persona cèlebre que va de persona. Conversa, breu. Un quart d’hora. És d’aquests educats que quan et pugen el cotxe, et diuen que el agrada el teu cotxe, i que et donen conversa. I jo, enraonador de mena, a qui no se li pot parlar de menjar sense que deixi anar el meu rotllo, m’hi vaig enganxar. Vam parlar de diverses coses, sobretot de cuina de muntanya. I vaig quedar molt content, com quan vaig conèixer Induraín, per donar-vos l’exemple d’un dels meus ídols de sempre. Amb Induraín hi vaig competir(cursa amistosa, però en definitiva un critèrium ciclista). A veure quin dia puc tallar una ceba o remenar una cassola al costat de Juan Mari.
Vaig portar-lo pels darreres. Com qui porta una tia a l’hort. Pel camí ral de Cerdanya. Li ho vaig advertir. Era per no passar per davant de les rotondes plenes de mossos d’esquadra buscant voluntaris per inflar globus. Ho va comprendre.
Punt d’arribada. Vam quedar per poder comptar amb la seva col•laboració en projectes futurs.
Adéu Juan Mari. Fins sempre Eudald.
Us sembla que algun dia tindré la mateixa sort amb la Pataky?
Abans de seguir us diré que es tracta de l’anècdota que us prometia l’altra dia, que em va passar en l’homenatge a Eudald Vila, i tot seguit us advertiré que dubto que mai tingui tanta sort, quan coincideixi en una sopar, festa o tumult, amb Elsa Pataky.
En el sopar de l’Eudald, vaig coincidir amb molts amics i coneguts. I com us deia l’altra dia, també amb gent que feia temps que no veia, i amb gent que no coneixia. Per suposat a molts no els coneixia, encara que de molts n’havia sentit parlar. Sobretot d’un d’ells. El gran Juan Mari Arzac.
Era en una taula, molt a prop don seia jo. En veure’l vaig pensar: L’he de saludar. I vaig proposar-me estar atent a qualsevol dels moments en què l’Eudalet o en Frank s’apropessin, per demanar-los que me’l presentessin. Va ser només un pensament.
El cert és que a les acaballes del sopar, per necessitats fisiològiques vaig anar a tocar-me-la (a pixar). Camí del lavabo vaig veure un grupet al llindar de la porta d’accés a l’Hotel, fumant. Ja se sap que això de fumar està ara molt mal vist. Als restaurant ja no s’hi fuma. En el grup de fumadors i acompanyants hi era Frank i també Juan Mari.
Eureka! Vaig pensar: De tornada m’hi aproparé. Dit i fet. No va ser res violent, n’hi complicat. Se li veu que és un home planer. En fer l’intercanvi de salutacions amistoses que tots practiquem, se’m va encendre una llumeta. Vull una foto! Vaig demanar si algú tenia una càmera. La dona i la cunyada d’en Frank, van respondre: Aqui. Foto feta. M’adverteixen, com ja és habitual que no he quedat prou bé. Repetició. Aquí va acabar un episodi, que en resoldre’s vaig pensar: La penjarem a la web de la Penya Calipo i mitja Catalunya fent dentetes.
El sopar va arribar a la seva fi. Com és costum em vaig acomiadar de tothom. De tothom que vaig poder, i sobretot de la família Vila i de la família Dolcet, l’amfitriona.
Em trobo en Lluís demanat-li a la Pepita el llibre d’honor de visites, per tal de fer signar a Juan Mari. Apareix Juan Mari, per signar. Signa i demana als Dolcet : Me podrían pedir un taxi, para ir al hotel? Mentre en Lluís li advertia, que no hi ha servei de taxi, no me’n vaig poder estar i em vaig oferir a acompanyar-lo fins a Bolvir, a la Torre del Remei, on tenia hotel reservat.
Em va sortir de dins. Nio podia perdre l’oportunitat de parlar durant un quart d’hora amb aquesta celebritat, que havia conegut tot gust mitja horeta abans.
En Lluís li va advertir: No te preocupes Juan Mari és de toda confiansa. Juan Mari va expressar la seva preocupació de no voler molestar. Li vaig dir que era un honor. Cap a Bolvir.
Què us puc dir? Tot normal. És un tio collonut. Amable. Obert. Com quan us parlo tant bé d’en Fermí Puig. No és un imbècil que va d’estrella, com d’altres de molt coneguts i premiats. És una persona cèlebre que va de persona. Conversa, breu. Un quart d’hora. És d’aquests educats que quan et pugen el cotxe, et diuen que el agrada el teu cotxe, i que et donen conversa. I jo, enraonador de mena, a qui no se li pot parlar de menjar sense que deixi anar el meu rotllo, m’hi vaig enganxar. Vam parlar de diverses coses, sobretot de cuina de muntanya. I vaig quedar molt content, com quan vaig conèixer Induraín, per donar-vos l’exemple d’un dels meus ídols de sempre. Amb Induraín hi vaig competir(cursa amistosa, però en definitiva un critèrium ciclista). A veure quin dia puc tallar una ceba o remenar una cassola al costat de Juan Mari.
Vaig portar-lo pels darreres. Com qui porta una tia a l’hort. Pel camí ral de Cerdanya. Li ho vaig advertir. Era per no passar per davant de les rotondes plenes de mossos d’esquadra buscant voluntaris per inflar globus. Ho va comprendre.
Punt d’arribada. Vam quedar per poder comptar amb la seva col•laboració en projectes futurs.
Adéu Juan Mari. Fins sempre Eudald.
Us sembla que algun dia tindré la mateixa sort amb la Pataky?
Nits gastronòmiques.
Dies enrere vaig acudir a la meva cita anual amb la pesca del calamar. Els mes amics d'Arenys de Mar, em endinsar una estona al mar, per passar una de les darreres nits abans del fred.
Tot i les quatre gotes que van caure en sortir de port, va ser un bon vespre. De fet a a més de les gotes, hi va haver un altre problema, no vam pescar gaires cefalòpodes.
Cap problema, la pesca esportiva no és problema. Els professionals, com cada tardor, en pesquen prou per a poder organitzar les jornades gastronòmiques del calmarenys. Dijous van fer la presentació de les jornades, amb un degustació variada i repetitiva de calamar farcit, una de les maneres preferides per a molts, de degustar el dolç projectil mediterrani.
Sense abandonar el fet gastronòmic, divendres vaig participar d'un altre acte, en un altre recó del país. Amics i coneguts ens vam concentrar a l'Hotel del Prado de Puigcerdà per retre homenatge a Eudald Vila, el magnífic cuiner cerdà que ens va deixar a primers d'any.
Amics de sempre. Amics d’arreu. Un bon sopar oficiat per Lluís Dolcet.
Una trobada d’aquelles inoblidables, en la qual coincideixes amb molta gent. Gent que feia temps que no veies. Gent, en algun cas, que no sabies que tenia una vinculació tant directe amb la persona protagonista de l’homenatge. I finalment gent que si li sabies vinculació, i no tenies el gust de conèixer. En aquest aspecte vaig viure una anècdota que us explicaré, demà o demà passat.
En definitiva un homenatge de categoria. No podia ser d’altra manera. Eudald Vila era únic.
Disuélvanse!
Segurament és inevitable. Tampoc tinc clar si és positiu, negatiu, bo o dolent. Fins i tot no tinc clar, si només em passa a mi, o us passa tots. Però sóc dels que acostumo a passar-ho bé recordant passatges i experiències personals del passat. De tant en tant, però, me'n adono que no tot el que recordo em predisposa a passar una bona estona. Hi ha situacions enganyoses, que ens poden connectar amb el passat, que ben mirat no queden tant llunyanes, i que són profundament desagradables.
La prohibició a expressar-se ne llibertat. La limitació dels drets de de reunió i associació. La ilegalització del partits polítics....són una lacra de la dictadura, que, ves per on, encara continuen vigents en això que ens volen fer passar per democràcia.
Diuen que els jutjats van carregats de feina. Però, hi ha jutges que actuen com si no tinguessin res més fer que perseguir els que es manifesten i es reuneixen.
De tot aquest episodi, l'expressió que em ve a la memòria, és aquella que utilitzaven els grisos, dècimes abans de utilitzar les porrers, per obrir-se camí. "Disuélvanse".
És increïble. Disuélvanse!
Com mamen!
A to amb que s'està debaten aquests dies, he recuperat el fragment d'un missatge que vaig rebre el passat mes de Març, en ell es mostra un petit exemple de la gran despesa econòmica que suposa mantenir els paràsits de la casa reial espanyola.
Les dades arrenquen del sou que cobrava en vida la cunyada del príncep, únicament per això, pel fet del "braguetassu" de l'enllaç.
> **SÓLO CUATRO DATOS DE INTERÉS PARA LOS CONTRIBUYENTES:**
>
> **1.- LA FALLECIDA DISPONÍA DE 8.500 EUROS MENSUALES, PARTIDA
> ADJUDICADA EN LOS P.G.E. SECCIÓN 153.3.4.-CASA REAL (APARTADO GASTOS
> COMPESENTARIORIOS DE LA CASA DE S.A.R. EL PRÍNCIPE DE ASTURIAS). **
>
> **2.- DISPONÍA DE UN SERVICIO DISCRETO DE VIGILANCIA O
> CONTRAVIGILANCIA) COMPUESTO POR FUNCIONARIOS ADSCITOS AL S. DE
> SEGURIDAD DE LA CASA REAL (NORMALMENTE, G. CIVIL) Y ELLO POR CUATRO
> TURNOS= 12 FUNCIONARIOS. **
>
> **3.- DISPONÍA DE COCHE (NO OFICIAL) PERO CON CHÓFER (ADSCITO AL
> PARQUE MÓVIL DE LA CASA REAL) Y CON TITULARIDAD POR PARTE DE LA CASA
> REAL (UN CITROËN XANTIA)**
>
> **4.- DISPONÍA DE OTRA PARTIDA COMPLEMENTARIA DE 1.830 EUROS EN
> CONCEPTO DE DIETAS DE VESTUARIO Y LOCOMOCIÓN PARA ASISTENCIA A
> EVENTOS OFICIALES, COMO TIA EN PRIMER GRADO DEL HEREDERO/A DE LA
> CORONA DE ESPAÑA. **
>
> ****
>
> **MULTIPLIQUEN, SUMEN O HAGAN LO QUE QUIERAN PERO NO SE LES OCURRA RESTAR:
MADRE DE Dª. LETIZIA ORTIZ, SU PADRE, LA ACTUAL COMPAÑERA DE SU PADRE, EL
> ACTUAL COMPAÑERO DE SU MADRE, SUS HERMANAS, SUS CÓNYUGES O
> COMPAÑEROS, SUS SOBRINOS, SU ABUELO MATERNO Y SU ABUELA PATERNA, SU
> EX........ **
>
> **ESTO SÓLO EN LO CONCERNIENTE A LA FAMILIA ORTIZ-ROCASOLANO....**
>
> **QUIEREN SEGUIR ???**
>
> **FAMILIA MARICHALAR, FAMILIA URDANGARIN, FAMILIA REAL GRIEGA (EN EL
> EXILIO), FAMILIA REAL BÚLGARA (EN EL EXILIO).........**
>
> **TOTAL.......MAS DE 45 MILLONES DE EUROS/AÑO!!!! **
>
>
>
> ¡¡¡ TREBALLEU, DONCS, D'UNA "PUTA VEGADA" PER PODER ALIMENTAR-LOS A TOTS !!!
Objectiu, trinxar menisc
Un pèl decebut per la situació desesperant que presenten els boscos, començo una campanya interior encaminada a comprovar la resistència del meu menisc lesionat.
Segons indicacions del traumatòleg, no sembla el millor moment per operar, donat que no em provoca un dolor crònic. Em quedat que d'aquí sis mesos ens tornarem a veure, per comprovar-ne l'evolució i jo li he assegurat que el posaré a prova per comprovar-ne la resistència. Si em faig mal abans, aniré a visitar-me, a corre-cuita.
M'ha recomanat que enforteixi musculatura i m'he proposat tornar a posar-me a córrer, per fer al mitja de 2008.
Suposo que les caminades pel bosc, els esquis i les raquetes, faran la seva feina. Mentre tant, tant aviat com pugui me'n aniré a veure l'amic Toni Garcia "l'aire" per tal que em vengui les espardenyes més adequades, i començaré a córrer de nou. Després d'unes 15 temporades de bicicleta, no m'anirà malament.
Algú s'hi apunta?
El vago i el fachilla
En van tenir un que es deia Ferran i va passar a la història, om el catòlic. Un altra, Alfons i fou el savi. Després, un Felip, l'hermós. Ara en tenim un que vol fer-nos creure que ell mereix el sobrenom de demòcrata, pacificador o cohesionador de la democràcia. Però s'ho està guanyant a pols. És el vago. Molt “campechano”, però és un “jeta”.
I encara estan/em de sort. Uns el cremen i els altres en demanen que abdiqui en favor d'un altra, que em temo que podria passar a la història com el “fachilla”.
Publico fluix, molt fluix
Em sembla un “bodrio”. Després d’uns dies d’haver aparegut m’he decidit a comprar la versió escrita de media-pro. Sincerament, m’ha donat la impressió que Público no sap a què juga. Ni té una línia clara marcada, ni sap com, ni a qui agradar i el més greu, és que m’ha semblat menys seriós que la premsa gratuïta. Tenen temps per solucionar les mancances que li trobo. Per bé o per mal, una flor no fa estiu.
Si a més, és cert el que la “terribles” li va insinuar al magnat de la comunicació local Jaume Roures, sobre si era un diari dissenyat per fer guanyar unes eleccions a Zapatero, malament va Zapatero.
Puta caritat
De totes les notícies de la setmana la que més m’ha impactat, ha estat la reacció de l’episcopat español davant les mesures socials del govierno. Mira que hi ha mesures governamentals per criticar, i hi ha sectors que poden expressar la queixa. Però que la puta església, la de la puta fe, la puta esperança i la puta caritat, sigui la que foti el crit al cel perquè el govern ajuda a subsistir a les mares solteres, és per a cagar-s’hi de debò.
Com es pot ser tant fill de puta!
Encara hi ha gent que va a misa? Els capellans continuen enganyant a la gent amb la seva particular versió de l’evangeli. La postura del episcopat español, és de lluny, molt més ofensiu per a la societat o per a la unitat de l’estat, que totes les declaracions, fotos i banderes cremades que es puguin socarrimar als carrers d’Euzcadi o Banyoles.
Hi ha gent que encara posa la creueta al punt fatídic, quan fa la declaració de la renda? Que es morin. Fills de puta!
És possible que el mateix col·lectiu que s’oposa a la interrupció de l’embaràs del cargol bover, sigui el mateix que comporta que sigui abandonat al mig del desert?
Repeteixo una vegada més,on collons s’ha d’anar per a que t’excomuniquin? N’estic fart que a les estadístiques confessionals del país em contin com un d’ells.