logotipo

Ja podeu imagina que ben poc m'importa saber detalls de com funciona una organització antidemocràtica com ho és el PP. Però llegint els diaris contínuament se't presenten nous argument per seguir creient que és una formació de tall feixista, amb reaccions, actituds i xifres totalment incomprensibles.

Hi ha una cosa, o unes persones, que s'anomenen compromissaris, repartits per tota la "geografia española", que són en definitiva qui han de decidir el destí del partit, que no és altra que fer tots els honors al continuisme del franquisme. Doncs aquests compromissaris estan distribuïts en nombre d'una manera que no arribo a comprendre, però que segurament està molt clara en els seus objectius. Només dues dades, Ceuta i Melilla, compten amb tants compromissaris com tot Euscadi sencer. Galícia triplica els número de compromissaris de tota Catalunya, i la comunidaz uniprovincial de Madriz, duplica la xifra de compromissaris catalans.

Des d’anit , les nits de dilluns i dimarts, torna a ser mala època per a les companyies telefòniques. Ha tornat Ventdelplà. Quina tranquilitat.
La mateixa autenticitat que reclama Bruce Lee en le seu anunci de tv, que tampoc recordo que collons anunciava, és la que necessiten els blaugranes, per convertir la nit d'avui en la nit perfecta. Perfecte per a ells i aconseguir derrotar els anglesos i perfecte per a mi. Difícilment sonarà el telèfons en tota la nit. Primer el Barça i després Ventdelplà.
Coma molt els sms dels amics culers, celebrant lo del Barça, o no.

En un dels capitolsde “les extravagàncies del fashion-food” i no recordo ara a “sant de què”,m’ho faig venir bé per a explicar-vos fins a quin punt me la sua la publicitat. O millor dit fins a quin punt no li faig gens de cas.
L’altra dia vaig experimentar-ne una altra vivència. Com a mí, us sonaran igualo no les tornades d’algunes cançons de Jarabe de Palo, que són ben bé iguals. Una vegada deia bonito, l’altra depende i després a tu lado. Les cançonetes són prou enganxoses, i ara la tornada de la darrera la sentim contínuament per la tele, tant que l’entonem sovint. Fins i tot el meu fill de quatre anys, l’entona. L’entonem tots.
Sabeu de què és l’anunci? Vaig estar l’altra dia pensant, que collons s’anuncia amb aquesta cançó? No hi va haver manera de recordar-ho. Ho recordeu? Jo ja ho sé, ahir vaig veure l’anunci. S’anuncia Hipercor. No recordava res de Hipercor des del malaurat atemptat.

En un episodi més greu, molt més greu, que els que habitualment ens mostren la insolidaritat i les enveges de la "España Profunda" en vers nosaltres, i que ens fan sentir al•lèrgia per tot allò que és relatiu a ells, suportem noves vivències que en refermen els sentiments. Cada dia voldrem ser més diferents, i no voldrem que ens confonguin amb els altres.
Vivències més generalitzades, que incrementen el fàstic que podem sentir de tot plegat, i que per més a la vora de casa nostra que passin, que són la conseqüència de sobreviure sota una estructura immòbil.
Doncs, si. Ens ha tocat viure en indret on per fer una caricatura, cremar un tros de roba (bandera) o cremar una foto (de mateix de la caricatura), et poden fotre a la presó i amargar-te encara més una quants anys de la teva vida. Tanmateix, pots posar en perill la salut de les persones emetent radiacions a dojo, tenir les alarmes espatllades, convertir una central nuclear en un balneari per a la mainada i tot plegat amagar-ho barroerament i no passa res. Un fàstic.

Amb un dia de retard us explico com ha anat l' esprint final de la festa del llibre, la llarga festa del llibre, que no la recta final de "Les extravagàncies del fashion-food" al qual no hem d'enterrar mentre ens quedi gana de menjar, gana de mostrar-lo als que no el coneixen (possiblement encara hi haurà alguna altra presentació), i gana de renovar, reinventar i rediscutir plats i conceptes exposats.
La recta final del Sant Jordi va estar protagonitzada per la festa organitzada al CEIP Lledoner. En una més e les activitats diàries pròpies d'un a comunitat d'aprenenttge, dos pares/mares, Najat el Hachmi i jo vam participar en unes estrictes rodes de premsa amb els alumnes, una signatura de llibres i un berenar al pati de l'escola, patrocinat per l'inefable Ezequiel Navarro i la Comissió de festes.
Al més pur estil "no em ratllis" els alumes ens van sotmetre als pares escriptors a un interrogatori-ametralladora, sense pausa, on no ens vam poder escapar de contestar si escrivíem els llibres amb lletra d'impremta o lletra "de pal", si trigàvem gaires dies a escriure un llibre, o ja de manera més personalitzada, i a l'estil Cuní, volent saber amb qui carai s'ha inspirat la Najat per retratar un protagonista tant especial, i si a casa del Saix, cuina el pare o la mare.
No cal ni dir que va ser molt més interessant i seguit per l'audiència menuda, que lo de la Porxada dos dies abans.
Ja al pati, un intercanvi de parers entre els pares i els autors mentre signaven llibres, va posar punt final a la festa, en un dia on altres pares ja havien també protagonitzat altres activitats més rutinàries i habituals( i no menys importants) com l'esmorzar saludable, o participant en les activitats dels contes o els grups interactius.
No us puc seguir parlat del llibre de Najat el Hachmi. Encara no he avançat.

Ens ho expliquen, i em crec en part lo de la crisi. Particularment em sembla més una amenaça imminent, que una evidència actual.

Circulant per l'A-7, entre Barberà i Sant Cugat, percebo del cotxe estant i sense fixar la vista, perquè acostumo a anar al volant, no menys de 40 grues a banda i banda.

N'estic segur que si repeteixo el recompte d'aquí un any, no n'hi haurà tantes, però està clar que a dia d'avui la cosa no és tant greu com s'explica.

Tampoc vull fer del tot cas del que s'explica, ja que s'està venent la imatge dels pobres constructors, quan segurament els que més patiran la crisi seran els obres que perdin el treball, perquè els seus propietaris ja han fet calaix al decenni previ.

En els meus articles sobre el tema del transvasament, he destacat per sobre de tot la mediocritat d'uns polítics que no saben del que parlen, no informen del que parlen i que rebutgen sense contemplacions les propostes dels adversaris.

En un d'ells també em vaig atrevir a criticar alguns experts que han intoxicat les posicions dels polítics. Hem refereixo a la ja popular cantarella que molts d'ells han repetit, tot dient que el transvasament del Segre era una bestiesa, per tractar-se d'una capçalera. La denominació de capçalera al tram del riu, més enllà d'Alp, la posava en dubte amb el següent comentari : "M’ha fet molta gràcia quan s’ha menystingut la captació del Segre, per ser a la capçalera. Per començar es parla de capçalera a una captació que es fa quan el riu ha rebut les aigüies de no menys de cinc afluents (Angust, Esteguja,Radur, Querol, Riera d’Alp) i per sota dels mil metres, quan no gaire lluny hi tenim les experiències dels governs d’Espanya i França domesticant les aigües en llacs situats a la ratlla dels 2.000, a Lanós, Bollosa o Sant Maurici".

A més, podria afegir, que per exemple al mes d'Agost, aquesta "capçalera" rep tota la pressió humana, d'uns dos-cents-mil habitants (pixarades, cagarades, vòmits i demés). Però resulta que l'aigua és intocable per a un transvasament puntual i d'emergència.

Avui he volgut anar més enllà, per fer-vos entendre amb un altra exemple, la incongruència del terme, només comprensible a causa del desconeixement geogràfics. Sabíeu que del naixement del Segre a la presumpta connexió d'Isòbol hi ha la mateixa distància, o en tot cas algun quilòmetre menys, que de les fonts del Llobregat a l'embassament de La Baells, el més gran del riu Llobregat? És a dir a la "capçalera" del Llobregat hi pot haver un súper-embassament i a la del Segre, no hi pot haver una connexió eventual. És més, d’aquest embassament situat en un indret que aquests experts de pacotilla anomenarien de capçalera, en surt el canal industrial de Berga, és a dir aigua que ni tant sols és per a us de boca.

Com ja us deia l'altra dia, el Querol, el més gran dels cinc afluents del Segre a la part alta, que us enumerava, en el seu mateix naixement queda embassat per sobre dels 2000 metres d'altura en un embassament que engrandeix (i malmet) un estany natural.

En definitiva, un seguit de dades que desarmen les excuses dels "papanates" experts, que han estat recitades i repetides per polítics mediocres i ignorants com Artur Mas, i que no van enlloc.

Ahir vigília de Sant Jordi, Granollers inaugurava al Porxada el mercat de llibre, i ens convidava als autors de la comarca a compartir una estona i sentir-nos protagonistes de la festa. Una bona iniciativa, si bé possiblement, era més reixida quan es feia el mateix dia de Sant Jordi. La idea és bona, però el format no entusiasme. La gent que passeja per la Porxada, ni li va ni li vé, que els autors estiguin allà parlant. Possiblement estaria millor que ens convidessin a la Sala de cultura a fer alguna cosa similar, de manera que la gent que realment estigués interessada en conèixer el que hem fet els autors, vingués a seure, escoltar i intervenir si cal. A mi m’ha donat la impressió que no ens va escoltar ningú, quan responíem a les preguntes de “l’especialista”.

La festa continua avui, i pels pares del CEIP Lledoner acabarà demà, on en una activitat lligada al projecte de Comunitat d’Aprenentatge, els pares que hem escrit hi serem. Per cert, Najat el Hachmi no era a la Porxada. Desconec si no ha estat convidada o si els compromisos d’aquests dies no li ho han permès.



El 4 d'abril us escrivia sobre "L'últim patriarca", la novel·la de Najat el Hachmi. En estar situat a la pàgina 70 no us podia donar més detalls. Recordeu, que us deia que el premi no havia estat casualitat. Que la seva manera de narrar és, sota el meu gust i criteri, difícilment igualable. Té una gran facilitat per acostar-te als fets, sense una d'aquelles narracions barroques que et fan abandonar la lectura a la tercera pàgina.

Us he de confessar que s'hi estic encara llegint la novel·la, és per això. Vaig començar la lectura per això, i per allò de conèixer-la i d'apropar-me a la realitat d'aquesta gent de procedència forastera, que cada dia són més entre nosaltres. Si no pots viatjar per esbrinar aspectes d'aquesta realitat, una lectura com aquesta ho pot substituir.

A banda d'això, us he de confessar que el fil argumental no em crida gens l'atenció. I us asseguro, que el llibre en si mateix fa un flac favor al procés d'acceptació dels autòctons en vers als nouvinguts. En particular em considero de ment oberta i de sempre he acceptat i defensat la legitimitat dels processos migratoris, a banda de si estan ben gestionats políticament i administrativament parlant.

La realitat que ens explica la Najat en el llibre, i en especial alguns episodis sòrdids del mateix que els narra com un aspecte més que generalitzat entre la gent de procedència marroquina em fa ser desconfiat. Des d'ara, no estaré del tot tranquil quan pugui sospitar que els meus fills estiguin passejant tranquil·lament per alguns carrers de l'altre costat del riu.

Excel·lent la iniciativa presa per la Conselleria de Joan Manuel Tresserras de regalar el primer capítol de diferents novel·les, al passatgers d'autobús i metro.

És una de les mesures preses per al foments per a la lectura. Sempre he dit que el transport públic, en concret el tren, és un lloc que compta amb grans avantatges per a la lectura. Normalment, no llegim més perquè no sabem substituir els temps que dediquem a altres coses obligatòries o voluntàries de la nostra vida, per la lectura. Normalment quan puges al tren per a fer el mateix trajecte de sempre, no et perds gran cosa si en lloc de mirar pe la finestra, o les cuixes de la passatgera del costat, et poses a llegir. Tot plegat convida a la lectura.

És una llàstima, però, que la cosa no sigui exactament com l'explico. Ja he dit que es farà al bus i al Metro, la qual cosa significa que com tot, en aquest país passa pel centralisme. On hi ha metros?

Si us plau, apliqueu la mesura als trens i als autocar de línia. I als avions i als vaixells......

El partit del Mancester U i el baix nivell cultural que caracteritza el món del futbol, i que per sobre de tot destaca en la formació del presidents del clubs, m’ha referscat la mèmòria, d’algunes anècdotes que recordo.

La relativa al Manchester, em porta a unes declaracions de l’ex-president del Madrid Lorenzo Sanz, que davant un enfrontament amb el Manchester, referint-se a l’equip de sir Alex Fergusson amb la següents expressió “..el partido del Manchester Tonight lo vamos a ganar”. Des d’aquell moment i com en les cançons discotequeres, la paraula tonight entrava al món dels clubs de futbol. Segurament aplicat al Barça,el complement tonight ens suggeriria les corredisses nocturnes de Kubala, Romario o Ronaldinho.

Però segurament la ficada de pota que més ressò ha tingut, es remunta a finals del seixanta, quan Paco Gento, també del Real Madrid a una pregunta en què volia contestar “ a mi eso me es indiferente”, va dir “me és inverosimil”, en voler urilitzar com a pròpia, una paraula de la qual en desconeixia el significat.

De tota manera no cal remuntar-se en la passat tant llunyà, no fa ni tres setmanes que en la seva retransmissió televisiva de cada dissabte, a Charly Rexach se li va sentir a dir una frase mol ocurrent, per evitar allò de “el futbol és així”. Charly va ser molt original quan va expressar que “el futbol no és una essència exacta”.

Encara que sigui diumenge, i us parli d'esport, no vull fer referència a les activitats esportives de cap de setmana, ni a resultats, ni derbis.
Avui us parlaré d'en Marc Rius, el meu nebot, perquè l'han escollit entre els millors esportistes de l'any 2007 a Granollers.
Als que el coneixem, no ens calia que ens ho confirmessin amb el premi. Sacrifici, constància i resultats, el converteixen en esportista modèlic, a més de les altres virtuts d'aquells que es dediquen a l'esport de fons, i que després de molt de temps de militar en allò que diu que el que importa és participar, se'n adona que si a més a més guanyes, ja és l'hòstia.
El darrers dies, i des d'aquest web, he fet servir la paraula triatló. Sempre per criticar que els conceptes "triatló", "marató des sables" o "titan desert" han aparegut darrerament en els mitjans informatius generalistes, i fins i tot esportius, únicament per l'estúpid “seguidisme del famoset” de torn. És trist que la triatló només sigui notícia perquè un tal Luis Enrique Martínez (un nom prou comú que amaga un esportista que va formar part d'una cosa que en deien "dream team") s'hi dedica. Com també és trist que les dificultats i mancances que es poden trobar a la vida pares i fills, separats pel motiu que sigui, quedi al descobert en els mitjans, únicament pel problemes emocionals que travessa un tal Thierry Henry.
Però retornem al fil de la notícia, en Marc és triatleta. Podria aprofitar per fer allò tant de moda entre els polítics, mentir. Mentir, presumir i assegurar que "de casta le viene al galgo". Per dir-ho clar i català, afortunadament, no sempre els testos s'assemblen a les olles. Per més que els seus pares i al seus tiets ens agradi practicar esport, el mèrit és seu en exclusiva. I és ben seu, perquè entra d'altres coses i a diferència d'altres esportistes induïts des de ben petits a la competició, va ser ell qui ja en plena majoria d'edat va decidir dedicar-se a l'esport amb més intensitat. Qui sap, si hagués començat molt abans, estaríem ara davant d'una figura reconeguda, molt més enllà de l'àmbit local.
Els mèrits seus, i ben seus, fruit com deia del sacrifici i la constància, és palpable en els esportistes que es dediquen a aquesta disciplina, i que tots els dies, amb les condicions meteorològiques que hi hagi, surten a fer un, dos, o fins i tot, tres dels esports de la triatló. Carrers, voreres, camins, cunetes, carreteres, la piscina, el mar.... espais oberts, a banda dels complements gimnàstics, són l'escenari d'hores i hores de sacrifici. Hores esgarrapades a les del son i el lleure. Perquè ell, com tants d'altres, no deixa de complir amb les seves obligacions professionals. L'esportista amateur. En el cas d'ell i els seus companys, amb el greuge de les despeses que suposen els desplaçaments perquè aquesta no és una competició, que s'alterna una setmana a casa, i una altra a fora(Alemanya, França, Suïssa,Canàries, Balears...). Gairebé sempre lluny de casa, amb tot el que suposa de temps i despesa econòmica.
I la seva exemplar dedicació, crea afició. Els seus pares i la seva germana el segueixen on poden. I la seva germana, la Lara, també major d'edat, ha decidit prendre el mateix camí. A veure si aviat tenim una altra millor esportista a la família.
Per acabar, trobo encertada l'elecció. No sempre els premis han de ser per esportistes professionals. Dit això, no estaria malament que el premi portés alguna sponsorització prou important, per fer créixer l'interès del guardonat.
Podeu seguir la seva preparació a http://mrcim.blogspot.com/

Els congressos dels partits previstos per als pròxims mesos ens fan somniar amb canvis que podessin posar, en part, solució a la percepció i realitat que tenim de la mediocritat dels nostres polítics. Ara es parla de la voluntat de Lluís Recoder i altres joves polítics de idees renovadores, de fer aportacions a l’obsolet i encallat projecte de CiU. Seria millor que directament, gent com Recoder substituïssin toies com Mas o Puig. No hi haurà aquesta sort, però Mas li té por i ja li proposa integrar-se al seu equip. La mateixa por que Carod i Piuigcercós li tenen a Carretero. No sé si les maniobres empreses fins ara les faran enrere, és a dir si al final es rejuntaran Carod i Puicercós, i si s’aclarirà si lo de Jaume Reyner al costat de Beltran es per debilitar el projecte Carretero.

Us imagineu que ens pocs mesos Carretero, Recoder, Tura i Herrera s’obrissin pas, pel damunt d’aquesta mena de cadàvers polítics que ens intenten fer creure que ens manen?

Mal negoci o mala inversió comença a ser, un tracte que inicialment no ho semblava. No sé si recordeu "el tanto", que es va apuntar quan després de prometre el multimilionari fixatge-bluf de Beckham, va acabar fitxant per molts menys diners (no regalat, ni quatre xavos) el Gaucho Ronaldinho.

Va resultar un jugador desequilibrant, a qui sense temor a equivocar-se se li pot atribuir gran part dels mèrits dels títols que va aconseguir el Barça en els primers anys del mandat de Laporta.

Per la raó que sigui. N'hi ha que diuen que ja quan el van fitxar dedicava més temps en fer corredisses fòra del camp, en burdells i locals d'oci, que no pas al camp. Si era així, cal felicitar-lo, perquè complia a la perfecció.

Doncs, per la raó que sigui ha esdevingut una peça del tot prescindible.

S'entenia que el seu fitxatge no només era un bon negoci, pel baix preu de compra i el resultat al camp, exhibit en els primers anys. Se suposava que el negoci seria rodó del tot quan fos venut a preu desorbitat, quan iniciés el declivi.

Més ràpid no podia anar i diuen que ja no serveix per res. Bé, per cobrar, si que serveix. El cert és que ara tocarà malvendre'l. Malvendre'l, perquè ja deu resultar ruïnós mantenir-lo al sou que cobra.

Haurà estat un mal negoci? Possiblement no del tot, perquè els títols aconseguits no es poden valorar amb precisió. Però avui, per avui, el club perd diners amb ell. Segur.

I a mig o llarg termini, encara resultarà més mal negoci, perquè com va passar en el cas de Gerard, el Barça està obligat avui a gastar una altra milionada per fitxar un jugador a qui no va saber retenir al club, quan no costava gaire mantenir-lo. L'objectiu a de ser Cesc Fàbregas, i l'altre objectiu és que la possible incorporació del d'Arenys no regeixi del tot, com va passar amb granollerí.

I possiblement es tronarà a considerar un mal negoci gastar milions i milions d'euros per un jugador que era de la seva propietat fa sis anys.

Però, el Barça no pot badar, perquè si no incorpora Cesc, ho farà un dels seus rivals, segur.

El mateix “casus beli” que podia suposar en antic imperi Romà, travessar el Rubicó, per fer créixer l’imperi cap al Nord, es fàcil de detectar entre els partits catalans quan es parla del transvasament del Roine.

Per sobre de les dificultats de l’obra, la potestat dels francesos, la més que segura oposició de la pagesia i la negativa d’Aznar, hi estic en contra per raons de salubritat. El més discutible de tot plegat és la postura que estan prenent els partits polítics al voltant de qualsevol proposta de transvasament. Si com en el cas de Roine, és promoguda per CiU, la resta hi salten a la jugular. Si la del Segre la proposa el govern, salta l’oposició.

Honestament i amb independència penso que ens situació d’emergència, i només en aquest cas i de manera provisional,, el transvasament del Segre em semblaria excel·lent si n’haguessin informat amb un any d’antelació i de manera didàctica. Ara entraria amb calçador, però no n’hi ha de més ràpides, ni de més econòmiques. Molta pedagogia caldrà per a fer entendre la prolongació del mini-trasvasament de l’Ebre. Sobretot al “servei de intel·ligència” del govern valencià. Un altra “casus beli”.

M’ha fet molta gràcia quan s’ha menystingut la captació del Segre, per ser a la capçalera. Per començar es parla de capçalera a una captació que es fa quan el riu ha rebut les aigüies de no menys de cinc afluents (Angust, Esteguja,Radur, Querol, Riera d’Alp) i per sota dels mil metres, quan no gaire lluny hi tenim les experiències dels governs d’Espanya i França domesticant les aigües en llacs situats a la ratlla dels 2.000, a Lanós, Bollosa o Sant Maurici.

També em sembla bé i mereixedor d’estudi l’aprofitament dels aqüífers de Fígols. I fins i tot de l’aigua emmagatzemada per més mineralitzada que estigui. Encara que només for per omplir piscines i complexes esportius de la riba del Llobregat. Abans em rentaria les dents amb l’aigua emmagatzemada a Fígols, que amb la cosa que baixa per la claveguera del Roine.

En resum, és infantil, simple i de polítics mediocres descartar qualsevol opció pel fet que vingui patrocinada pels oponents. Es necessiten idees, propostes ocurrents, analitzar-les i validar-les quan abans millor, la tardor és molt a la vora.

Es parla de transvasar el Segre, a través de denúncies dels pagesos, de la fuita d'Ascó per la de Greenpeace, es parla de triatló, marathó des sables i ara de la Titan desert per Luis Enrique, de les difícils relacions que pateixen alguns fills de pares divorciats a través de Tiherry Henry. Rebrem alguna dia la informació verídica a través de interlocutors suposadament vàlids?

Ja es parlava que José Luis Núñez feia els fitxatges després de les recomanacions de la portera d'un dels seus edificis. Amb un pèl més de fiabilitat també es deia que ho feia a través de videos. Si ens hem de refiar dels videos, cal assegurar que molts devien estar trucats, si veiem el resultats de cracks com Giovani, Geovani, Simao, Quaresma o Manolo Hierro, per enumerar-ne només alguns

Després que la preocupació pels temes socials em portessin a l’adolescència a sortir al carrer a cridar en contra dels efectes nocius de les centrals nuclears(no nukes, recordeu?) i del pas de l’anomenat tren nuclear pel Vallès, (que mai sabrem si amb nocturnitat i alevosia hi ha passat igualment) ara vivim sota l’amenaça de rebre’n tots els efectes per una canonada.
La carta publicada als mitjans signada per mi, no us penseu que es tracti d’un exercici pamfletari i demagògic. És només una constatació dels perills d’una decisió poc meditada i presa a la lleugera per un sector de la nostra societat que s’identifica a una antiga proposta d’una determinada formació política.
La insistència en parlar del Roine em va fer venir a la memòria les set o vuit vegades que via Paris, Alps, Benelux o centre-europa, he recorreguts els darrers quinze anys, el corredor que marca l’autopista que remunta Roine amunt. La visió que en tenia no corresponia en absolut amb el que ens venen. Va ser per això que després d’una breu navegació per internet consultant diverses fonts de diferents papers, vaig decidir transcriure el que vaig trobar i confirmava les sospites d’una persona observadora.

Si teniu curiositat pel tema us facilitaré la feina amb un seguit de webs força interessants.

http://hebdomario.typepad.com/confidencial_7d/2007/week33/index.html

http://wwwedu.ge.ch/co/geotic/vpv/VPV447.pdf

http://fig-st-die.education.fr/actes/actes_2003/drain/article.htm

http://www.mines.inpl-nancy.fr/wwwenv/lexiques/lexique_eau.htm#eauusee

http://www.ecologie.gouv.fr/Repertoire-detaille-AN-20040171.html

http://www.camarguegardoise.com/eau/TraiteMarais2.pdf

http://www.rhone-mediterranee.eaufrance.fr/docs/dce/etat-des-lieux/039-051.pdf

http://www.enviro2b.com/environnement-actualite-developpement-durable/5811/article.html (aquest és el bo)

Un pescador bonjuà que es despatxa a gust http://www.dailymotion.com/video/x2x012_pollution-du-rhone-aux-pcb_politics

A més dels peixos ja en van trobar senyals a les pastanagues als anys 80 http://www.cemagref.fr/Informations/actualites/Actu/pcb/Index.htm

http://www.planete-mag.fr/Pollution-du-Rhone-au-PCB-les-plaintes-contre-X-se-multiplient_a314.html
Aquí ho comparen amb txernòbil http://blog.mondediplo.net/2007-08-14-Le-Rhone-pollue-par-les-PCB-un-Tchernobyl
http://www.lemonde.fr/doublon/article/2007/10/10/pollution-du-rhone-au-pcb-les-pouvoirs-publics-savaient-depuis-vingt-ans_965443_959155.html

http://evenements.wwf.fr/post/Pollution-du-Rhone-aux-PCB-:-Un-tchernobyl-a-la-francaise

Generós, generós amb els catalans, no podem assegurar que hagi estat ZP, en l’eleboració del seu nou govern.
D’entrada la inclusió de la Leni a llista, no permet que ens entri “ni doblà ni partia”.
Podem celebrar que Clos no hi sigui. Ni intel•lectualment, ni per tarannà, representa als catalans. Però a canvi, que hi fotin Corbacho és fins i tot ofensiu. El que en el idioma Candel seria una govern “xarnego” es completa amb la sobregraduació de la Chacona. Que la fotin a Ministra de la Guerra per fer quadrar “els garrulos”, per l’únic fet de ser dona i prenyada es pot considerar una provocació entre els uniformats.
Però la cosa no acaba aquí, la Directora de l’agència andalusa per al desenvolupament del flamenc és la Ministra de Igualtat. El nomenament no fa altra cosa que confirmar les sospites que expressava l’altra dia després de sentir lo de la España diversa de ZP. Una expressió que m’evocava els festivals folklòrics del franquisme. Zas! Una flamenca ministra. No sé si per fi, el seu ministeri vetllarà per la igualat, i a Catalunya tornaran a sonar les sardanes amb la mateixa insistència amb que ens imposen el flamenc. Vist això, només podem estar contents que Corbacho i Bibiana hagin tancat el pas a la Pantoja i el seu marit, a algun ministeri.
I tot plegat, i com passa lògicament ens els nomenaments, les poltrones canvien de cul. I en aquest lògic corriment també hem de lamentar que a la Presidència de la diputació i tonem a tenir un personatge amb pedigrí franquista. No passava des de Samaranch. Ara Bertomeu(Bartolomé) Muñoz . Sembla mentida que el PSC de la Tura i Nadal, hi puguin progressar Muñoz i Bustos.

Tornem a estar immersos en una nova picabaralla que implica dos esportistes, que no acabo d'entendre fins a quin punt és real o fictícia. La dels dos polítics independentistes, encara tampoc hem pogut esbrinar si és una maniobra conjunta per a fer-nos creure el que no és.
Ara es tracta de fos motoristes. No penseu a partir de l'article publicat dies enrere sobre l'actitud d'alguns motoristes a la carretera que els tinc mania. Les curses de motos per la televisió, em semblen un espectacle força emocionant. Molt més que les de cotxes.
Però, la tonteria que porten a sobre Pedrosa i Lorenzo, només pot beneficiar als que venen diaris. De fet, des del primer dia, lluny de buscar una solució amistosa, els diaris van aportant pistes de quina raó fonamenta l'enemistat, i aporten idees per tal que no es reconciliïn mai.
Honestament, l'un i l'altre em semblen autèntics extraterrestres. No em desperten excessiva simpatia, precisament per això. L'un és excessivament introvertit. Incapaç de somriure. Fred i eixut. Només ens resulta proper geogràficament.
L'altra és simpàtic, extravertit, ocurrent, però amb una pàtina de txuleria que se'ns fa distant. Més que mallorquí, sembla madrileny.
Tots dos són molt bons dalt de la moto, i segurament que ens faran passar estones emocionants davant el televisor contemplant curses, però haurem de suportar el comentaris "macarrònics" dels locutors, recordant-nos contínuament que estan barallats, fins el punt de no mirar-se la cara. Farien be de mirar-se més. Sobretot les rodes, per tal de no impactar i acabar tots dos per terra, com acostumen a acabar aquestes coses. I diuen que d'aquí els ve l'enemistat, d'un pinyo i la poca comunicació que hi va haver després.
Com lo de Carod i Puicercós; Hamilton i Alonso; Gallardon i Espe; i tants d'altres, tot apunta cap a la irreconcilibilitat o això ens fan creure els mitjans. Ja s'ho faran....
Els comentaris dels locutors de tv, tenen l'altra vessant. La de utilitzar contínuament els concepte Espanya i el gentilici espanyol, per referir-se a persones i indrets, que tots plegats tenim molt clar, que ens fa força fàstic que se'ls relacioni amb Espanya.

En mig de la sensació denunciable d'assabentar-nos de possibles transvasament amb setmanes i mesos de retard, ara se'ns anuncia que ens informaran d'un altra transvasament que s'està produint des de temps immemorial, i del qual no en tenim encara informació exacta. Del transvasament de duros i euros dels catalans cap a la resta de l'estat, que es resumeix en la publicació de les balances fiscals, diuen que ara en sabrem alguna cosa, que sigui així. I que no ens enganyin!

Els discursos del federalisme, es van descafeïnar amb els de l'España plural, i ara ZP en la desmineralitza amb la d'una España decent i diversa.

En el meu cap, l'España decent i diversa només em porta al memòria els festivals folklòrics del franquisme. Que no era altra cosa que això, mostrar a base de quatre danses la gran diversitat de la "piel de toro".

Més enllà de la prohibició decretada a l’estiu de 2003 per les autoritats franceses competents, de consumir peix del Roine per al consum humà de manera indefinida, qualsevol lleugeresa a l'hora de fixar la nostra subsistència a aquesta aigua és del tot temerari. Car i temerari, a banda que al mes d'Octubre no la podem tenir aquí ni via TGV.

I és que entre Chambéry i Avignon, hi ha cinc centrals nuclears. En total 15 reactors atòmics. Una de tèrmica a Lió. Explotacions d'urani, sal, caolí, fluorita, plom zenc i plata al llarg del seu recorregut. Total, podrien filtrar tota l'aigua al cementiri de residus industrials i nuclears de Narbona (res a veure amb la ministra).

Un cas de"pròspera" industrialització. Adjectivació totalment enfrontada a la de sostenible industrialització, si d'alguna manera es poden lligar els dos conceptes. Els famosos vins rosats de la riba del Roine, són una dada insignificant, al costat de la resta de components que ens donen “garanties suficients” de fama, sabor i salubritat de les aigües del Roine. O és que els il·luminats que pensen en aquestes aigües, somnien en captar-les més amunt del llac Léman?

Per tot això i més, en companyia del Po, el Roine està considerat com el focus més gran de contaminació del Mediterrani. Les concetracions de Policloruro de bifenilo (PCB), un contaminant orgànic persistent, van en augment. La infertilitat, els defectes en el desenvolupament i el càncer, són tres de les "virtuts" d'aquesta aigua miraculosa.

Dels francesos tampoc en podíem esperar res de gratuït.

Les explicacions del Ministre Sancho Rof, en el cas de l'oli reciclat, o no sé què, que va matar tanta gent a Castella, a primers dels 80, en què responsabilitzava tot plegat a uns "bichitos", segurament no seran mai superades.

Rajoy s'hi va esforçar en el tema de la catastrofe del Prestige. Ara el portaveu de la central d'Ascó ens vol fer passar ase per bèstia grossa.

Per tractar-se de no res, ja s'ha iniciat un expedient sancionador.

Parla d'unes partícules, unes 150 que estan sobretot escampades per l'interior de la central nuclear (millor anomenar-la central atòmica). Unes partícules molt fàcils de capturar, diu. Jo mel's imagino amb un caça papallones comtant fins a 150. Segons les entitat ecologistes parlen d’un error de càlcul,i que tot plegat és 500.000 vegades més greu. No sé si er refereixen a la mida de les partícules, o al número tota. En cas de referir-se a la mida possiblement això que tapa avui el cel no són núbols, són partícules Collons, quina por.Horror.

I si ens ho explica el Conseller Baltasar? Ho sabrem d'aquí tres mesos i li canviarà el nom, la mida i la quantitat tres vegades. Segur.

Llegeixo i escolto cròniques al voltant de l'actuació de Mark Knofler a Barcelona.

S'utilitza l'adjectiu relaxant, quan segurament es vol dir avorrit. S'explica que no fa excessos virtuosistes del nivell d'aquells "solos" que ens feien vibrar anys enrere, per dir que es dedica a rascar simplement la guitarra.

Tot plegat fa olor de certa estafa, ja us vaig explicar que el concert de The Police, que vaig poder presenciar, no va ser gran cosa. Però això té l'aspecte de ser molt pitjor. Avorrit i sense els rítmics i ràpids puntejos que el van fer cèlebre a "Sultans of swing".

Tot al contrari va ser el concert al qual vaig assistir fa una setmana a la sala petita de Teatre-Auditori de Granollers, on el meu amic Josep Henriquez va celebrar els seus 30 anys coma concertista, amb una actuació memorable o no va escatimar el seu virtuosisme amb un públic entregat que no va tenir temps a avorrir-se ni a les pauses, i als quals va premiar amb tres bisos, inclòs el romance anònimo i la sardana llevantina. Molt bé Josep! Ja estic esperant sentir-te en els pròxims concerts que s'anuncien, en els quals mostraràs una fusió del clàssic i el modern i elèctric, en companyia del teu fill.

Lo de Mas i Laporta, sembla etern. O en tot cas empitjora. Aquest cap de setmana hem assistit a l’espectacle, penós espectacle, d’escoltar a Laporta justificant-se de moltes de les seves penes davant de les penyes blaugranes.
Ho feia ebri, segur. Com Aznar quan parlava de vi. Si no, és més clar que mai que és un poca vergonya, i que amb aquest tarannà podria ser un magnífic candidat de CiU.
I Artur Mas, no fa un pas enrere. Segueix amb la seva barra característica, fent un anàlisi molt cínic de la sequera. No prou content en voler guanyar rèdit polític a partir d’un problema amb el qual no es pot jugar, perquè a més d’enfrontar el món rural i l’ubanita, precisa del suport de tots els partits, ens ha vingut agreujat per la nefasta i inoperant feina feta pels anteriors governs,com ja va passar amb les inversions a la línea ferroviària de rodalies RENFE.
Si en el moment de fer les seves declaracions, Mas i Laporta, no havien passat un control d’alcoholèmia, seria de desitjar que no beguessin, en situacions tant importants com la reunió que mantindrà avui Mas, amb el president Montilla. Esperem que Laporta no s’hi coli.....

Fa unes setmanes, a primers de Febrer,i en motiu d’haver guanyat el 28è Premi de les Lletres Catalanes Ramon Llull 2008, vaig conèixer Najat el-Hachmi. És veïna de Granollers i porta el seu fill a l’escola del CEIP Lledoner. En això coincidim, i la vaig entrevistar per al full informatiu de Febrer de l’ecola.

Vaig doncs l’oportunitat de conversar amb ella i adonar-me’n de tot allò que tant ha insistit en les seves entrevistes-interrogatoris amb el “plasta” d’en Josep Cuní, en que el locutor, com sempre fa pretenia fer-li dir a l’entrevistat un seguit de coses que no pensa, ni vol dir.

És a dir que lo seu és literatura pura, i no vol que se la consideri una “escriptora ètinca”, ni vol ser símbol de res, ni pretén que se la utilitzi per aquest motiu. Com ja va anunciar en el seu primer llibre, ella és catalana. I així vol ser considerada. No podem deixar doncs de considerar-la com a tal, per més que així nascut al Marroc. Ha crescut aquí i s’ha educat aquí. Tampoc podem considerar una raresa que narri per escrit amb tanta precisió i traça. La majoria de nosaltres no hi podrem aspirar mai, ja que l’escriptura catalana en pla seriós, no la vam practicar fins la majoria d’edat. Ella en canvi, va tenir el català com la primera llengua que va aprendre a escriure, com els nostres fills.

Ara fa uns des dies vaig conèixer alguns dels mestres que va tenir en l’època del batxillerat. Entre ells Enric Martín, al qual vaig sentir parlar amb gran devoció de la seva alumna avançada, tot definint el seu estil amb gran encert.

Algun mèrit en deu tenir ell, de la prosa neta i clara de Najat. De la sensibilitat i maduresa verbal que ja evidenciava a l’Institut.

Porto uns quants capítols llegits de “l’Últim Patriarca”, i us puc dir que la Najat fa descripcions detallades, atrevides i sense recargolar-se ne excés. Evidencia una tècnica en la narració, que li permet saltar de la descripció al diàleg, sense fer servir els universalment inevitables signes de puntuació. Es recrea en la reinvenció de vivències i detalls escoltats per fer-nos una radiografia d’un personatges trets de la cultura i els costums dels seus avantpassats.

Esperem que la imaginació i la inventiva no li fallin, per tal que pugui seguir omplint planes i planes de narracions de gran qualitat.

A més del plaer de conèixer-la i de compartir aquestes estones, el dia 24, l’endemà de Sant Jordi, tindré el plaer de compartir espai. A la tarda, al pati de l’escola CEIP Lledoner, signarem llibres tots dos. Ella literatura i jo lo meu. No us confongueu.

Sentia ahir ala tarda una informació que difonia Rac1. Era esportiva. Com he notat aquests darrers dies la 23ena edició de la Marathon des sables, és únicamnet noticia perquè hi participa Luis Enrique Martínez.

Si comparem Luis Enrique amb la resta d’ex-futbolistes, cal reconèixer que és admirable la passió per l’esport de fons després de l’època professional. Però això no vol dir que els conceptes triatló o marathon des sables, s’hagin de lligar sempre a ell. I encara menys quan no és l’únic català o espanyol que practica aquesta esport.

La notícia feia referència a LEnrique,perquè anava el 80 de la classificació. És prou penós i fastigós que altres atletes catalans i espnyols van classificats per davant i ningú en parla.

Encara gràcies que els mitjans de comunicació parlin de triatló i la Marathon des sables, gràcies a que Luis Enrique, hi dedica hores.....
mentre pugui. Perquè el dia que en Guardiola l'anuncï de segon entrenador del Barça, la triatló tornarà a ser notícia perquè Luis Enrique anunciarà que ja no s'hi pot dedicar, o al contrari que segueix. Llavors tornarà a ser notícia. "Gràcies a Luis Enrique"

No sé si ho heu fet mai. Però una distracció més de les que et permet Internet, i en aquest cas els buscadors, és intentar saber fins a quin punt un concepte o una persona, és més o menys coneguda i saber-ne el perquè. Ja us podeu imaginar que les paraules sexe o els noms Bush o Gates, deuen ser de les que més vegades apareixen. D’aquestes “aparicions” en diuen entrades.

Darrerament, i arran de la publicació del meu llibre “Les extravagàncies del fashion-food, un llibre agredolç”, de les seves presentacions i de les converses amb lectors o periodistes que he mantingut, he tingut curiositat per esbrinar fins a quin punt és certa una de les meves afirmacions més contundents. Parteixo de la teoria, que no puc demostrar ni podré per raons òbvies, que l’administració gasta més diners en promocionar les grans patums de la nostra cuina, que la cuina tradicional. Les campanyes promocionals de Turisme exterior dediquen sempre més espai a determinades persones que a la cuina en si. Es parla més d'un cuiner determinat, que del pa amb tomàquet o el suquet de peix. Fins i tot, si hi sumen les promocions i que es fan via agricultura, als productes més representatius de la nostra cuina.

El mateix penso dels mitjans de comunicació. És a dir dediquen més espai als quatre cracks, que als grans conceptes i productes de la nostra cuina. Com no he pogut aconseguir, ni podré, saber lo dels diners, i lo de la dedicació dels mitjans és pot detectar via buscadors de internet, he fet servir aquest mètode que està tant a l’abast de tots.

Per mostrar les dues coses, he conjuntat conceptes com Generalitat de Catalunya o Turisme de Catalunya, amb els noms dels grans cuiners, o de plats moderns, o tradicionals, o productes dels més preferits per gent com jo.

I he trobat per exemple que quan barrejo Generalitat de Catalunya i la mongeta del ganxet, ho puc trobar en moltes webs, gairebé 700. Res si ho comparem amb les 120 mil vegades que apareixen juntes la Generalitat i Ferran Adrià.

Com podreu comprovar en el llistat que us publico aquí mateix, la xifra de 120 mil pot fer enfadar a Santi Santamaria perquè ell “només” surt al costat de Generalitat 31 mil vegades.

Però el m’ofèn a mi particularment, és que Turisme de Catalunya i “l’escudella i carn d’olla” apareixen juntes en 465 documents. I per aquest estil, trobem que el suquet de peix, el trinxat o el pèsol del maresme, surten amb franc desavantatge. I tingueu en compte, que és de suposar que els grans cuiners hi apareixen sota el concepte cuina(turisme), mentre que aquests productes hi poden sortir tant en documents d’agricultura o de turisme.

Fem una altra prova: Fins a quin punt els nostres “grans cuiners” es relacionen, usen i defenen els productes més nostrats de la cuina catalana? He ajuntat el nom dels cuiners amb productes nostres i productes de gran luxe internacional. Sabíeu que en Santi Santamaria (Vallès Oriental) és 33 mil vegades esmentat pel seu tracte amb el caviar, mentre amb la mongeta del ganxet (Vallès Oriental) ho és “només” 68 vegades?

Aquí sota podreu comprovar les dades de l’experiment.

Però per internet es pot xafardejar en altres aspectes. En qüestions també relacionades amb Catalunya i amb l’actualitat, us puc dir (responent també aquella pregunta que es fa l’anunci de l’estrella Damm) que afortunadament Thierry Henry diu que el millor de BCN és el pa amb tomàquet i pernil, i no es decanta per la resposta fàcil de dir que el que més li agrada són el Bulli, el Sant Pol, o el Racó de Can Faves. En un rànking que hi ha a internet sobre quins són els millor llocs on es pot menjar pa amb tomaquet, no hi figura cap restaurant d’estrelles Michelin. Ja ho intuïa.

En un altre ranking votat pels internautes sobre quins són els 50 millors restaurants del món, no hi són els restaurant que jo més admiro. també ho imaginava. La gent vota pel que sent. Perquè no crec que tothom hagi pogut anar a la majoria d’ells. Possiblement han fet rànking amb gent que viatge molt........ El primer és el Bulli. El celler d'en Roca és el 11. Al Racó de Can faves hi deu córrer fred de peus, perquè és al 22.

Recerques:

Generalitat de Catalunya + Ferran Adrià : 120.000 entrades

Genralitat de Catalunya + Santi Santamaria 31.000

Genralitat de Catalunya + Carme Ruscalleda 2.750

Turisme de Catalunya + Ferran Adrià 182.000

Turisme de Catalunya + Santi Santamaria 913.000

Turisme de catalunya + Carme Ruscalleda 2.030

Generalitat de Catalunya + Pep Salsetes 793

Turisme de Catalunya + Pep salsetes 49

Turisme de Catalunya + suquet de peix 690

Turisme de Catalunya + escudella i carn d'olla 465

Turisme de Catalunya + mongeta del ganxet 1.580

Turisme de Catalunya + pesol del maresme 1.600

Generalitat de Catalunya + mongeta del ganxet 667

Turisme de Catalunya + col d'hivern + trinxat 636

Turisme de catalunya + trinxat de cerdanya 785

Ferran adrià + escuma 7.500

Ferran Adrià + esferificaciones 2.120

Ferran Adrià + pesol 128

Santi Santamaria + pesol 179

Santi Santamaria + foie 9.240

Carme Ruscalleda + pesol 124

Santi Santamaria + mongeta del ganxet 68

Ferra Adria + Mongeta del ganxet 129

Santi Santamaria + caviar 8.050

Ferran Adrià + caviar 33.500

Ferran Adria + ratatouille 30.200

Santi Santamaria + llibre 19.600

Santi Santamaria + catalunya 245.000

Ferran Adrià + catalunya 69.500

Ferran Adrià + español 267.000

Santi Santamaria + español 201.000

Mongeta del ganxet + catalunya 4.860

pèsol garrofal + catalunya 57

suquet de peix + catalunya 21.300

pa amb tomàquet + catalunya 20.300



Cal puntualitzar que aquesta mena de recerques a internet no és res matemàtic. Cada vegada que les fas et surt una cosa diferent,però no s’allunya massa de la recerca que aquí us publico. És prou significativa per prendre-la de referència.

La cosa del transvasament del Segre, sembla que s'emmerda a mesura que avança. Ja ho era quan la cosa tenia la transcendència de rumor. Quan es va desmentir. Quan es va anunciar. Quan els convergents n'han fet merder. Quan hi ha veus oposades als partits d'esquerres. Quan n'hi dins els governs d'entesa. Quan el gobierno español es fa el suec .

Com us deia dies enrere tot es podria haver aturat amb un política informativa prèvia de preparar a la gent, ja fa més d'un any.

Després de informar a la gent dels perills de la sequera, calia explicar-los que en realitat i com en el cas de rodalies, els governs precedents no havien fet cap inversió, ni tant sols previsió, i que ara calia posar-se les piles i anunciar que si un període de sequera aguda ens afectava fins que no fos creada la desalinitzadora, es prendrien unes mesures concretes, com ara multar a tots els que facin un malbaratament de l'aigua o captar aigua d'on sigui per assegurar l'aigua de boca.

Sabeu què és el més greu de tot plegat, que l'ofici del Conseller de Medi Ambient és el de periodista. Com collons li ha pogut passar per alt tot això?

Amb lo fàcil que hauria estat encarregar-li la feina didàctica i informativa a Ramon Folch, com va demostrar ahir al programa Àgora.