logotipo

Sabia perfectament quin dia era i el que em trobaria. Però no deixa de cridar-me l’atenció. I em fa reflexionar.
Com tant altres dies de l’estiu, he sortit a passejar l’agonia del meu gos. Contràriament a les passejades habituals, entre la soledat nocturna d’un poble o vil•la, que destaca habitualment pel seu avorriment i ensopiment, més enllà de les 21h, la nit del darrer dia de Festa Major (com ha passat a la resta de dies) una multitud envaeix el centre.
Només que un 7 % del personal que aquesta nit es movia pels carrers, ho fes habitualment de nit, l’ensopiment del poble seria història. I prenc per referència aquest diumenge, perquè l’endemà gairebé tothom torna al treball i això no impedeix la moguda general. Durant la passejada, el tema no només dona voltes pel meu cap i es motiu de conversa amb alguns conegut que em trobo. Pel que es veu al Museu es prepara una exposició sobre aquest fet tant singular de Granollers. No sé si tot plegat portarà a la reflexió general sobre aquest fet tant singular i que fa de Granollers un dels llocs més ensopits del nostre entorn, tret de diades molt concretes.

Com a Catalunya, mentre Ossètia ha estat un país amb ambicions independentistes, ningú n’hi ha fotut cas. Ara el cas d’Osètia està agafant ressò mundial, tot plegat perquè ha solicitat ser Rússia. I si demanéssim ser Rússia, o França?

Dies després de la catàstrofe aèria de Barajas, encara no he escrit res sobre els fets. El cert és que a mi no em resulta estrany que un avió al que li peta un motor en el moment de l’enlairament tingui problemes fatals. No sé res d’aeronàutica, ni de física en general, però de la mateixa manera que un cotxe pot baixar el Tourmalet sense frens, és clar que si els frens s’espatllen en mig d’un revolt pres a tota pastilla te’n vas a prendre pel cul si o si. Ës a dir un avió pot fer totes les maniobres possibles amb un sol motor, sempre que se sàpiga d’antuvi. Però si el motor peta en el moment més crític, em sembla difícil la cosa tingui solució.

D'homes intel•ligents i reflexius, us he dit sempre que també n'hi ha fora de Catalunya. A més, n'hi ha amb un parell de collons per a escriure coses com aquesta

VISCA CATALUNYA

Me gustan los catalanes porque a lo largo de su historia acogieron e integraron a íberos, fenicios, cartagineses, griegos, romanos, judíos, árabes y toda clase de charnegos y sudacas, sin conocer los problemas que afectan ahora a Francia; es un ejemplo.
Me gustan los catalanes porque ya el 7 de abril de 1249 (uno va hacia Matusalén) el rey Jaime I nombró a cuatro prohombres de Barcelona (los paers) para dirimir los conflictos de la ciudad sin violencias ni reyertas. Esos hombres sabios, que pasaron a cien en 1265, (el Consell de Cent), iniciaron el sistema del gobierno municipal de Barcelona. Gracias a ellos reinó allí la concordia, y antes de empuñar las armas prefirieron siempre emplear la razón.
Me gustan los catalanes porque en toda su historia no han ganado ni una sola guerra, y encima les da por conmemorar como fiesta nacional una de las batallas que perdieron en 1714 a manos de las tropas de Felipe V de Borbón. Cataluña había dejado de ser una nación soberana. Desde entonces, cada 11 de septiembre muchos catalanes y catalanas, como hay que decir ahora, se manifiestan para reclamar sus libertades.
Me gustan las catalanas porque una de ellas, joven y bien plantada por cierto, no vaciló en pegarse a mi espalda durante cuatro días en el asiento trasero de una Vespa cuando recorrí la península en pos de Prisciliano.
Me gustan los catalanes porque tienen de emblema un burro tenaz, trabajador y reflexivo, muy alejado del toro ibérico cuyas bravas y ciegas embestidas lo abocan a la muerte. Estos animales son de una raza registrada, protegida, y prolíferos sementales. Al igual que el cava, se exportan a numerosos países para mejorar la especie autóctona, como a Estados Unidos, donde crearon el Kentucky-catalan donkey . Y allí no piensan, ni mucho menos, en boicotearlos.
Cierto es que en el carácter catalán confluyen las virtudes del asno. Pero los rasgos diferenciales no se limitan a los de este cuadrúpedo. La población catalana se define por una doble característica: el seny y la rauxa . El seny implica sabiduría, juicio mesurado y sentido común. Tenía seny aquel catalán que iba en un compartimiento de un tren al lado de la ventanilla. Tiritaban de frío y los otros pasajeros le pidieron que la subiera: «Es igual», contestó a varias solicitudes, hasta que un mesetero se levantó furioso y alzó la ventanilla... ¡cuyo cristal estaba roto! «Es igual», volvió a repetir el buen hombre con toda su santa cachaza.
Al seny le responde la rauxa , asimilable a la ocurrencia caprichosa, la boutade (frase ingeniosa y absurda). Cuando de joven y surrealista Dalí iba en el metro y veía a un cura con sotana, le decía: «Siéntese, señora».
La alianza de estas dos facetas en un solo individuo forma el carácter catalán, que se comunica, se comparte y se aprecia. El otro día al regresar a París en avión desde Barcelona quise ayudarle a un pasajero, dada la exigüidad del espacio, a ponerse el abrigo: «No, por favor, no se moleste, que bastante trabajo me cuesta a mí sólo». Pero lo más refinado lo percibí en el taller del ceramista Artigas. Él y Joan Miró estaban trabajando en el mural del aeropuerto de Barcelona. Le pedí a Miró que le dedicara una lito a mis hijos. Puso: «Para Manu y Antoine afectuosament».
Cuando la vio Artigas hizo este parco comentario: «Te lo escribió en catalán para ahorrarse una letra».
Me gusta Cataluña porque allí, según Arcadi Espada, don Quijote recobró la razón, sin duda contagiado por el seny. Me hubiera dado mucha pena que el Ingenioso caballero muriera loco.
Me gusta Cataluña en fin y sobre todo porque uno de mis hijos eligió su capital para vivir en ella por ser una ciudad abierta, tolerante y discreta.”
Ramón Chao
Músico, escritor y periodista, Padre del cantante Manu Chao y Caballero de las Artes y las letras por el gobierno francés.

Per més que hi posis mesures preventives, de vegades és inevitable seguir posant la pota. A vosaltres, no ho sé, però a mi al llarg de la vida m'ha ocorregut més d'una vegada haver posat la pota. De vegades fins el coll. De vegades en situacions gracioses, en altres de més compromeses.
Una de les més superficials, va tornar a passar-me fa pocs dies. Tinc un amic, d'aquells que quan el truques per telèfon, no saps mai si contesta ell, la seva dona o algun fill. El més curiós, és que mai l'encerto. Ell em consola dient que no sóc l'únic.
Aquest cap de setmana sabia que ell no hi era. És per això que amb més convenciment que mai quan vaig trucar a casa seu, vaig saludar la seva dona. De nou vaig errar, finalment per qüestions de la meteorologia, no va marxar i qui va despenjar era ella. De nou ficada de pota.

Per experiència pròpia i aliena, per haver-ho escoltat o llegit, sempre he tingut clar que el pebrot del piqiuilo confitat, tal com se'ns presenta en conserva, és un magnífic acompanyament. Per la seva forma en permet el farciment, de manera relativament fàcil. Pel seu sabor suau i definit a l'hora, i el puntet de picantor, resulta una cuirassa interessant. Una coberta de qualitat que permet qualsevol tipus de farciment. Carns, peixos, mariscs, verdures, bolets i qui sap si fins i tot algues i fruites, en cru, en cuit, fred, calent o a temperatura. Sempre depenent del que tens a la nevera i les ganes de fer-ne un farciment més o menys elaborat, les creacions la cuina a base de pebrotets del piquillo, resulta interessant.
Un dia d'aquests, en decidir de què els farciria, si carn, peix , marisc, verdures, llegums, cereals, fruites o bolets, vaig preferir complicar-me la feina i treballar una mica més el farciment. Sempre per millorar i trobar un conjunt de sabors que els fessin peculiar i difícil de millorar. Ho vaig fer, partint de la base de utilitzar a la vegada tres o més dels farciments bàsics. El resultat va ser immillorable. No crec que es tracti d'una fórmula secreta de fer servir exactament els cinc o sis productes que vaig fer servir, si no més aviat de combinar elements de diferent procedència, partit de la divisió ja esmentada de Carns, peixos, mariscs, llegums, cereals, bolets, fruites i verdures.
Com en el cas de les croquetes, el sushi o la condimentació de plats de pasta, en això del piquillo tot s'hi val i tots podem rumiar o improvisar sobre la marxa, partint del productes que hem comprat, que tenim a la nevera o al rebost, per fer coses prou interessants.
No us en escriuré la recepta. Proveu de fer-ne combinacions. Quan en tingui unes quantes de provades les publicaré a www.penyacalipo.com.

Si en alguna cosa, han exagerat i s’hi ha implicat els mitjans espanyols al JJOO, ha estat en l’equip de bàsquet espanyol i la seva final. Ha estat un bon partit, dins el que es podia esperar entre un enfrontament seriós entre la NBA i el campió de la FIBA.
Si bé no era d’esperar que els nord-americans juguessin amb tanta seriositat, i no “es perdessin” quan el marcador era ajustat. Si era d’esperar que s’exhibissin, i que desgraciadament, els àrbitres es veiessin incapaços de penalitzar als “negritus” amb unes passes de llibre les espectaculars entrades i smashades a cistella, o que permetessin fer servir el muscle per atemorir Gasols i companyia.
L’equip espanyo, a ha fet un gran partit, del que no s’oblidaran fàcilment els triples i l’smashada de Rudy, la sempre emprenyadora defensa de Ricky, les inesperades aptituds de Navarro a fent de base, la valentia de Marc, Jiménez, Reyes i en general de la resta de jugadors que sense complexos han plantat cara davant un equip suposadament invencible. Un equip, que tot sigui dit de passada ha fet una defensa de pati de col•legi en el concepte, si bé era executat per excel•lents atletes, la qual cosa no ho facilitava del tot, però si que permetia acostar-se als cent punts.
No sé si amb Calderon, Raül i Garbajosa, hagués canviat el resultat, però...cal donar per molt bona la plata.

Després d’anys i anys, de publicitat gratuïta per a la Festa Major de Gràcia, hi ha gent que realment s’ho ha cregut. I què passa? Ja no només hi van els polítics a fer-se fotos. Hi va molt més personal. Tant, que passa el que passa.

Després posar de “baixar d’un burro” a Phelps, ja podeu imaginar que les proeses de Usain Bolt, em semblen molt més lloables o admirables. Quina màquina! Només se li pot criticar que volent o no, la seva superioritat és insultant, tant insultant que com espectador t’oblides de mirar que queda segon i tercer.
Meritori i treballat, l’or i sobretot la plata de Joan Llaneras. El malorquí de la Garrotxa, ha fet alguna cosa increïble. Va perdre la seva parella al mateix velòdrom. La plorada mort de Isaac Gàlvez, va quedar enrere sense oblidar-la. Carles Torrent es va preparar per aprofitar el potencial de Llaneras. Amb la parella ja feta, una inoportuna lesió, obligava Toni Tauler a posar-se a punt. Com si res, medalla de plata.

Les competicions esportives que es disputen i es decideixen sota el criteri dels jutges, no m’han acabat de fer el pes mai. Si no guanyes per haver fet més gols, o per haver arribat abans a la meta, per posar exemples, ho acaben resolent els jutges.
A partir d’aquí, ja podeu intuir què penso de la natació sincronitzada. Deixant de banda, la bona consideració en què tinc a Gemma Mengual, a mi aquest esport i d’altres em semblen arts escèniques, circ, i aquesta en concret, aquelles pel•lícules d’Ester Wiliams.
Vere-les sortir, una parella o un grup darrere l’altra, em dona la impressió d’una mena de Fira de teatre, en què crítics i comerciants, avaluen i contracten els espectacles que més endavant es veuran de bolos pels pobles, per les capitals o fins i tot a Broadway. Segurament Mengual, mereixeria un espectacle a Broadway.

De d’aquest web no acostumen a ser precisament floretes, tot el que s’escriu sobre els barcelonautes. Posats a criticar-los, si convé, fins i tot els podem acusar de provincians.
Quan es van posar tossuts de voler l’estació de l’AVE al centre de la ciutat, enlloc de situar-la a la rodalia (Sant Cugat), com passa amb l’aeroport, va ser una actitud provinciana.
I ara hi tornen. Resulta que els molesten les obres. Si, les obres de l’AVE.

Ja sabíem tots plegats que les diferències horàries amb Pequín en farien veure proves olímpiques en diferit, en molts dels casos. El problema és que per ajustar programacions, emeten també en diferit algunes proves i encontres que es juguen en hores diürnes per a nosaltres, i t’ho mires convençut de veure-ho al moment. Fas zàping, i un altra canal ja et dona el resultat final...i se’t queda una cara de tonto....

Lluny de considerar l’excepcional fet de les vuit medalles de Phelps, un fet positiu, m’agrada tractar-lo com una anomalia. D’entrada em sembla del tot anòmal, un físic que en el tors i les extremitats, és la cosa més semblant a un amfibi que he vist, i que no pot ser considerat d’altra manera que d’una mutació. Si un hematocrit per sobre de 55 és sospitós de dòping, també podrien ser unes cames de granota... L’anomalia suposa un avantatge davant tot els seus rivals, a banda de tot allò que expliquen del banyador fabricat a la NASA.
També ha de ser anòmal el seu caràcter. Amb un parell de medalles individuals i una per equip em sembla més que suficient. Una persona que aconsegueix una medalla olímpica, deu tenir una alegria infinita. Tenir-ne vuit, i pensar que has allunyat de la il•lusió a altres esportistes, no hauria de enfortir el teu ego. Anòmal, o si no criticable.
Finalment, l’aspecte més criticable o anòmal, és la seva polèmica selecció per un dels relleus. Una plaça que es va guanyar un altra nedador i a la que va renunciar per afavorir a Phelps, i a canvi d’alguna cosa.... Anòmal doncs que en l’esport es puguin comprar medalles d’aquesta manera. Preocupant que ho faci un nedador d’avui, per anar més enllà dels set ors de Mark Spitz al 72.
Finalment una altra qüestió curiosament anòmala. Si existís un país anomenat Phelps, hores d’ara estaria al medaller per davant de la “súper poderosa Espanya”.

Van dir que no el volien veure mai més. Que allò que els hi va fer, d’autoeliminar-se abans del partit al Bernabéu, era imperdonable. Que xerrant ho perdia tot per la boca, que era un “bocasses”. Afagiria jo, que amb molta menys gràcia que Pepe Legrá o Cassius Clay. I a més de sentir-se el milloar també va anunciar que se’n anava a Anglaterra.
Ara després de mig estiu buscant-li substitut, han estat incapaços de trobar-lo o de pagar-ne un dineral. Personalment Eto’o no m’ha semblat mai res de l’altra món. Però tampoc he sentit a parlar seriosament de cap recanvi que sigui un autèntic crack. El problema per al Barça és que ha fet tard a l’hora de fitxar un recanvi a preu assequible. Ha perdut el temps infravalorant jugadors quan prometien i ara que ja són realitat són massa cars, o possiblement temin que els hagi passat l’arròs. En el seu dia Drogba i sobretot Villa, van ser davanters més prometedors i barats. Ara ja són cars i quan eren barats a Can Barça va fer el gran esforç de robar-lo al Real Madrid per auto-complaure’s després d’allò de Figo. Des de llavors molts gols i moltes declaracions, sempre inflades per allò d’haver estat fitxat al Real Madrid.
Aquest estiu han perdut molt el temps parlant de com es vendrien Decco, Eto’o i Ronaldinho,i de com evitarien que Messi anés als JJOO, i no han tingut temps de trobar-li un 9.
Ara uns i altres s’han d’empassar-s’ho tot i confiar en que el camerunès els farà molts gols i tornar a dir ben cofois que com Eto’o no n’hi ha cap altra.

Per si algú anava despistat i no se’n havia adonat que ja hem arribat a mig mes d’Agost, possiblement a mitges vacances, indefectiblement la nostra televisió i altres mitjans de comunicació, ens ho han fet saber a la seva manera.
Cada any per aquestes dates, i en el cas d’aquest Agost sense l’excusa de la manca de notícies, ens expliquen que és Festa Major a Gràcia. I jo us torno a recordar que també és Festa Major, en una altra bona part de Catalunya. Festes Majors, que no “majons”, amb molta més tradició, història i autenticitat que la de Ca’n Fanga. Un ridícul anual dels món barcelonauta, que intenta demostrar que en Festes Majors també lideren el país. Un ridícul monumental que s’evidencia any rere any. Polítics i mitjans informatius s’hi donen la mà. La notícia que informava d’aquest esdeveniment a la televisió, donava protagonisme a un home d’edat que destacava com el més genuí que ha perdut aquesta festa al llarg dels anys, una cosa anomenada “el ball del fanalet”. A Barcelona no deuen saber que aquest ball i d’altres d’arrelats a les festes locals, encara es fan en molt indrets, que han procurat no perdre’l. Si lo del balla del fanalet el consideren tant important, una de dues, o els caldria saber més coses sobre festes majors, o caldria que li erigissin un monument, en fessin una pel•lícula o un 30’.

Una de les moltes característiques del món modern, està en l’apartat industrial, el menysprear la llargada de la vida dels ginys que es fabriquen. Ja ens hem acostumat a què quan se’ns espatlla alguna cosa (telèfon mòbil, el túrmix, el walkman, la màquina d’afaitar...) a llençar-ho i comprar-ne un de nou. Una altra de les coses que em posa de més mala llet, se centra en el món de l’automoció. Va començar amb allò de posar una roda de recanvi sense prou autonomia, i m’han dit que hi ha cotxes no porten ni això. Porten un spray “salvavides”, que no sé fins a quin punt o punxada serveix. La darrera, és trobar la bateria. Obre’s el capó i no la veus. Resulta que és sota un seient. Per engegar-lo cal buscar “una presa” on connectar la pinça provinent del positiu de la bateria de l’altra cotxe (el d’assistència). El del negatiu, has de col•locar la pinça en qualsevol element de ferro, com si tots plegats fóssim tant “intel•ligents” per saber si es tracta d’un punt adequat o desi pot engegar-ho a prendre pel cul. Si perquè si la guspira que acostuma a sortir va a parar en algun lloc on el combustible aflora, no sé que pot passar. He passat l’experiència, i no ha passat res, però no en tinc cap gana de tornar-ho a provar.

L’altra dia us expressava la minsa percepció que podies tenir de l’anomenada crisi del totxo que venies circulant per l’A-7. Vaig recomptar el número de grues en un dia assolellat, i només al terme de Sant Cugat en vaig comptar quaranta, del cotxe estant.
I em direu que m’estic referint a la “beautiful Sant Cucufate”. Doncs si això no serveix per exemplificar la realitat, he comptat les que des de l’autopista es veuen a Montcada i Reixac. Vint. Suposo que la crisi ja arribarà. I repeteixo, com sempre atraparà l’extracte més humil del sector. Els que durant anys han embutxacat indiscriminadament patiran una recessió que remuntarà el vol quan acabi la crisi prevista, i a seguir embutxacant. Ja heu pogut llegir com ha reaccionat “Don Piso”. Poc hi perdran i s’hi hi perdessin no em farien massa pena.

Els que sempre hem pensat que això de l’Estatut d’Autonomia era una mariconada que servia per ben poc, sobretot la cosa descafeïnada que van pactar Mas i Zapatero, teníem raó. Però també la tenien els que mantenen que l’autonomia era un pas cap al independència. I més encara vistes les circumstàncies del moment. Recordo fa un parell o tres d’anys algunes de les darreres opinions encertades que abocat Carod-Rovira en una entrevista a El Mundo, on donava la seva vessant més light (com cal fer quan t’entrevisten fills de puta d’aquesta mena). En ella explicava que no només es tractava d’aglutinar a la gent que se sentís independentista, si no també maltractada per l’España imperial.
La cosa no podia ser més clara. De llavors cap aquí hem viscut diversos episodis per a demostrar que de manera continuada en sentim maltractats. El finançament insuficient de la sanitat, de les infraestructures elèctriques i ferroviàries, la continua prohibició a la representació nacional esportiva catalana, la presa de pèl del finançament en relació a les altres autonomies i ara el incompliment de l’Estatut, per anomenar les que em venen a la memòria entre les més recents i cridaneres.
Ara tot els partits es revelen en contra del ZP i una de les seves típiques preses de pèl. Fins i tot el PP que hi deu veure una manera de desgastar-lo, encara que sigui sobre un Estatut d’Autonomia que han recusat. Ja té collons la cosa! Per contra, Ciutadans no donen suport a la resta de partits. Aquests, deu ser per desgastar al PSC i mostrar al PSOE, el perquè de la seva existència.
Castells, en el seu paper de Conseller d’Economia i de maragallista encapçala la queixa des del PSC i en contra dels govern ZP. A veure com acaba la cosa. A veure fins a quin mostrarà el PSC el collons sobre la taula. A veure si trenquen i es tornen independentistes d’una vegada. Tinc ganes d’escoltar “la Xacona i en Corbatxo”.

Quan van dir que dedicarien els millors anys de les seves vides al Barça, no van enganyar a ningú. El tipus de dedicació que hi han dedicat Laporta i molts dels seus homes, segurament no ha estat l'esperat. Però, que tot plegat ha consistit els millors anys de la seva vida no ho dubtem. Només de veure, com i quant els costa apartar-se'n és del tot simptomàtic.
Se'm fa molt fàcil doncs concloure que més que dedicar, s'hi han arrepenjat fins els punt de "patejar-se" els millors anys de la seva vida. Encapçalats per Laporta ha adquirit notorietat pública, que s'ha reflectit en les seves professions i més enllà. Quantes vegades hem sentit dir que Laporta acabaria en la política? De fet ho hem sentit moltes vegades, encara que mai he pogut trobar un partit en qual encaixés. Segurament caldria fer-lo a la seva mida. Despòtic, bananer, sobiranista, poltroner, liberal, devastador amb l'economia de poble i sobretot en l'ecologia, si de fet, seguís estant assessorat per Xavier Sala-Martin.
És evident que s'ho han passat pipa i que han embutxacat més calers que mai. Fills tots ells de casa bona, ni al rebuf dels seus pares havien viscut millor. Perquè les comissions i les farres que han viscut a costa del Barça, només són comparables a les que poden haver viscut personatges com Roldan o el pare de Julio Iglesias.

La cursa ciclista dels JJOO ha estat una competició molt marcada pel fet de córrer equips de només cinc corredors i per suposat pel seu recorregut. El circuït era com tants altres, ondulats, amb pujades interessants i amb la particularitat que una de les pujades, coincidia amb la línia de meta. Tot plegat la feia molt poc apropiada per corredors com Freire. De tota manera, Oscar Freire era una de les opcions escollides. L’arribada era més apropiada per a Valverde i per a ell han treballat el seus companys. El circuït era bo per a Flecha o Joaquim Rodríguez però no han estat seleccionats. A Sastre i Contador, no els han caigut els anells per treballar a favor de Valverde. Però les circumstàncies de la cursa, han deixat a Samuel Sánchez a l’escapada bona. E l’escapada bona i en companyia d’homes perillosos. Al final dos grans contrarellotgistes i dos esprinters de més renom que ell.Però amb un parell d’ous ha afrontat el darrer quilòmetre amb una confiança pròpia d’un gran corredor.
Triomf per a l’asturià i per a tot l’equip. Possiblement les imatges més contundents han estat ja l’arribada quan els seus companys es mostraven tant il•lusionats iemocionats com ell. Un referent per a aquests corredors, als quals no els ha caigut cap anell per ajudar a guanyar a un gregari, va estar el Mundial de Colòmbia, quan Indurain va renunciar al seu protagonisme en favor d’Olano.

Mentre hi continua havent una nova envestida en contra del català, com sempre des del centralisme més madrileny, i recolzats per alguns despistat que no saben ben bé què signen, més aviat hi ha evidències que l'idioma català no s'utilitza prou.
Algunes estadístiques, que m'ha confirmat professors de secundària, indiquen que si bé el català és el idioma utilitzat a les aules, al pati i al carrer, és el castellà el més parlat. Els motius deuen ser ben diversos. Em crec les estadístiques i les observacions d'aquests professors. Segurament la predominança del castellà en el mitjans de comunicació, oci i espectacles, es són els principals causants.
Lluny de les estadístiques, els sondejos i dels càlculs més rigorosos, sovint faig el següent experiment, que us convidaria a fer a tots. Quan passejo, pel centre de Granollers (no parlo de BCN, ni de Bellveitge..) paro l'orella i compto, sense més xafardeig, en quin idioma s'estan expressant els grups de persones amb qui em creuo. Sempre guanya el castellà, per més o menys diferència.
L'altra diumenge em vaig creuar amb tres subsaharianes d'aquelles que e diumenge fan tant goig lluïnt vestits acolorits. El meu desconeixement dels idiomes no em convida a parar l'orella quan trobo negres pel carrer, però en aquesta ocasió vaig sentir repetidament com en mig de la seva parla hi barrejaven "cuatro y cinco". L'anècdota em va fer recordar una conversa que vaig tenir fa uns quinze anys a Occitània, amb un resident, al qual vaig preguntar si feien servir gaire l'occità. Em va contestar una cosa, que posteriorment he comprovat amb el català a l'Alta Cerdanya. És a dir, entre els que coneixen el idioma autòcton, el fan servir per parlar de les coses "de cada dia", qüestions domèstiques, temes relacionats amb l'agricultura i la ramaderia. En canvi, si parlen d'economia, o d'altres realitats del món modern, fan servir el francès, que és el idioma en que s'expressen els programes informatius de la televisió.
No sé de què parlaven les senyores subsaharianes, però segurament en referir-se a alguna cosa que en el seu país d'origen mai havien fet servir (calcular sous, preus o horaris laborals...) utilitzaven el idioma del país d'acollida per expressar-se. Ho feien amb castellà. Resignació.

La polèmica sobre si Messi té dret o no a disputar uns JJOO, com si el tenia Ronaldinho, és una de les notícies “txorres” de l’estiu. Com imagino que el perfil dels 95% dels esportistes que van a Pequin no és el de Messi ni Ronaldinho, ni tampoc tots van subvencionats, penso en aquella mena d’esportista que porta uns quant anys de dura disciplina esportiva, i que en arribar uns JJOO, a la seva empresa (allà on treballa) no dubten en gestionar-los un permís de treball per poder anar a disputar la compatició. Ja sé que no són tampoc lamajoria els que compaginen esport i treball, però si la immensa majoria pertanyen a clubs que s’omplen la boca d’orgull quan poden presumir tenir en les seves files esportistes que hagin reunit tants mèrits.
A no, el Barça és diferent. L’equip de Laporta, ja no veia amb bons ulls que Ronaldinho anés a fer una cura de son i una dieta olímpica a Pequin. A Messi tampoc li deixen.
La gran excusa es una eliminatòria prèvia de Champions, anivellada a la intertoto, contra un equip que pot ser polonès o jueu. Purs aficionats. De pena. De Barça. De Laporta

Les audiències marquen els èxits dels programes i les programacions. D’aquesta manera veiem que quan estan de moda els concursos, totes les televisions fan concursos de característiques similars i amb premis semblants. Quan ho són els realitys, a tot arreu fan realitys. Ja comentava dies enrere que a TV3 semblava que havien trobat l’èxit a través de l’humor de “Polònia” i “Alguna pregunta més” i sembla que tot hagi de venir per aquesta via, amb el risc que la gent pugui arribar a creure que algunes gracietes ocurrents són certes, com alguns gags dels “herois quotidians” o del “Boqueria nosequè”.
La poca originalitat i la clara vocació d’imitar el que sembla que ha tingut cert èxit, ha arribat a les veus en off. Així la veu gracioseta i entonació cínica del programa dels bolets, la podem sentir a l’hora a dos programes de ràdio d’emissores rivals, en un reportatge dels animalons del Serenguetti, al Pororo, al Pocoyó, i per no sé menys hi ha una veu calcada que retransmet partits de futbol, abans a Eurosport i ara a TVE.
Repeteixo, poca originalitat i l’error de creure que el que funciona per a una cosa, pot funcionar per a tot, sense por a que la gent se’n cansi, Com es va cansar durant el franquisme, de sentir Matias Prats en el NODO, a les “corridas” i als partits del Real Madrid i la “selección nacional”

He sentit a dir que per no deslluir la jornada inaugural dels JJOO, es farà alguna cosa retardar les pluges que alguns meteoròlegs han anunciat a dies vista. Desconec les característiques climàtiques de Pequin, i si els vespres d’agost acostumen a ser remullats. No sé si ha estat una frivolitat del govern xinès, o dels meteoròlegs de la Nasa, però a mi em sembla un temeritat anunciar que retardaran el mal temps prevista. M’ho sembla, ja sigui per la xuleria de voler fer creure que ho poden fer, com en cas de poder-ho fer, modificar per un caprici les coses de la natura. Mesos enrere escrivia sobre els avions que avortaven xàfecs. Veritat o mentida.
Però, si ha de ploure, que plogui. Per alguna cosa es van inventar els paraigües i anoracs.

Els seus aguts, i moltes vegades encertats comentaris, en el seu programa de crítica televisiva de BTV, ha convertit a Ferran Monegal en un personatge famós. Perquè famosa a de ser una persona quan, us puc assegurar que dies enrere, fent zàping (o diàling) a la ràdio de cotxe, el vaig sentir en dos programes de ràdio on l’imitaven. Poca estona després arribava a casa, i l’estaven imitant en un programa de televisió. Rotund èxit doncs, que li arriba a la vellesa a aquest crític televisu, de qui tothom més o menys se’n riu. Però no és aquella imitació que per exemple es fa de Jesús Quintero, José Maria García o fins i tot de Ramon Pellicer, on en el transfons de la imitació hi veiem la ridiculització d’alguns aspectes de la personalitat dels famosos. Amb Monegal, s’hi detecten unes ganes de contraatacar algunes de crítiques mossegades de Monegal, amb el qual no us puc dir que estigui plenament d’acord, però que encerta força en la manera ( i els dels seu equip) d’analitzar la personalitat de molt dels cracks televisus i les seves misèries. Encara més encertat està quan burxa en la llaga dels programes de la premsa del cor i el que vulgarment coneixem com tele-porqueria. Endavant Monegal, encara que per notar més la teva imparcialitat, m’agradaria sentir-te matxacar algun programa del teu canal.

Diferents referents històrics, físics, bèlics i fins i tot religiosos, han plantejat teories que basen l'èxit d'un gran projecte, partint d'una base sòlida.
El penúltim projecte de Laporta, Txiki i alguns més, és fonamentava en un excés de base, més que consolidada. Entre d'altres luxes, el projecte comptava teòricament amb els quatre millors atacants del món, per a ocupar tres places. A les quatre peces les qualificaven de magnífiques. Estats de forma, lesions i celebracions(farres), dels magnífics van desembocar en un fracàs que es va evidenciar quan al menys tres dels magnífics, van escalfar la banqueta per donar a pas a joves valors del planter.
La maledicció d'alguns dels magnífics, va fer plantejar prescindir-ne. Finalment es prescindirà de dos d'ells, i es buscarà una nova base on fonamentar el èxits. Diuen que ho faran amb més múscul. Per això han fitxat un decatleta bielorús, que es guanyarà el sou, suant la samarreta. A veure si tot plegat és de l'agrat, de l'exigent i pessimista públic del Camp Nou, i de la premsa, que no sé perquè em sembla que està esperant una nova patacada de Laporta. De Laporta i de Guradiola. I de Txiki, per suposat.

Comença per a molts aquell període del que tothom en parla amb il•lusió, i que té el gran mèrit de definir el pas de més o menys trenta dies sense haver d’acudir al lloc de treball, mantenint el sou de final de mes..
Una il•lusió, que ens porta a parlar-ne, com si es tractés d’un període indefinit quan tots en coneixem el termini. Puta realitat.
Com en altres períodes similars, em proposo continuar escrivint en aquest web de manera regular, si bé la regularitat no serà possible aquest any, ja que la combinació de disposició tècnica i el preu de fer-ho, no ho faciliten.
La possibilitat de continuar disposant del servei de la xarxa en mig de la muntanya, no està encara prou ben muntat. La companyia orange, per grps dona alguna possibilitat de fer-ho, i a un preu assequible, però demana com a mínim mig any de contractació. Aleshores, resultaria mig temerari mantenir un servei que no faria servir durant un 85% dels dies, perquè des de cara ja estic connectat per adsl.
Procuraré seguir amb la periodicitat que ha mantingut aquest web, si bé quan en connecti un o dos cops per setmana, procuraré omplir el buits amb retard. Bones vacances, al que en fareu ja, als que les heu fet i els que encara trigareu.