logotipo

La resurrecció mediàtica del molts personatges, que sovint coincideix amb la seva mort, acostuma a fer-nos rememorar coses del passat. Evidentment em refereixo a les coses del passat que la nostra ment reté al voltant del personatge.
La mort de l'ex-president de la federació espanyola de Futbol, Pablo Porta, no ha estat una excepció. A més, segurament que som molts, moltíssim, a qui ens ha vingut a la memòria aquella expressió que utilitzava sempre el periodista incisiu (esportiu) José Maria Garcia, en referir-s'hi. L'expressió "Pablo, Pablito, Pablete", encapçalava sempre un seguit de retrets, acusacions i insults sobre un home que, tot i segurament ser un gran bandarra, t'acabava fent certa pena quan el periodista el despullava dialècticament.
El periodista era d'aquells, que te'n explicava tantes i tantes de històries sovint increïbles, que en molts casos quedaves incrèdul.
Fa uns quinze anys, però, vaig tenir l'oportunitat de certificar una d'aquestes històries. Per motius estrictament professionals, vaig visitar un cementiri d'animals que hi ha als afores de Vallirana, camí de l'Ordal. Vaig poder certificar de l'existència, o millor dit la passada existència, d'un altra personatge que sempre sortia relacionat amb el President Porta. Es tracta d'un gos molt mimat del senyor Pablo que es deia Oscar. Doncs si, vaig comprobar-ho a través de la làpida dedicada al gos famós. Oscar Porta.

Les coses són com són. D’una manera o altra. I per això les coneixem per definició.

De vegades hi ha condicionants partidaris que en les fan veure diferent. O millor dit, les hi fan veure diferent als acèrrims partidistes d’una causa. Ho podem observar cada setmana en les retransmissions televisives del Barça. Així, en un partit qualsevol les jugades d’atac es diferencien des del punt de vista legal, en les que hi ha fora de joc i les que no. Filant prim, de vegades es fa una definició més precisa distingint entre les que són fora de joc o orsai posicional i les que no. Només fa falta que un atacant barcelonista estigui en posició tant delicada per a que aparegui una nou recurs descriptiu de la jugada.

Si espectadors, les jugades d’atac del Barça que es presumeixen il·legals, es defineixen amb un més que dubtós “fregant el fora de joc”. I tot arreglat. No cal entrar en més detalls que tots coneixem, les decisions arbitrals a favor, per més injustes que siguin, s’empassen coll avall sense l’impuls de la saliva.

Dia que passa, dia que augmenta la visió partidista. Possiblement un gol amb la mà, podria fins i tot se legal si només hi frega, sempre que fos a favor del Barça

I després de la tragèdia, toca l’àtac al polític. Abans d’ahir em provocava certa angoixa,posar-me a parlar del defectes que presenten certes obres, públiques i privades. Els polítics però no senten angoixa en fer-ho. I ja de seguida demanen responsabilitats als rivals.

Ara resulta que li demanen al Conseller de Interior que hauria d’haver estat més restrictiu. A més d’avisar, hauria d’haver posat més prohibicions. Resulta que després de mesos de crítiques en contra del Conseller per les seves repetides prohibicions i amenaces de retirada de carnet, se li demana ma dura. Això si, després de no haver evitat la mort de quatre nens. Després d’haver pres mesures restrictives amb la velocitat i la contaminació, que se suposa que han evitat unes quantes morts més i algun atac d’asma, també en va rebre. Segurament el conseller hauria d’haver estat més coherent i seguir amb les prohibicions. En aquest cas, se suposa que els seus rivals haurien callat, o no.

El ciclista Texà serà protagonista, i més protagonista que mai, des d'ara fins el mes de Juliol quan comenci el Tour. I serà quan comenci el Tour, en els primers ports de muntanya, quan se sabrà quina és la situació física exacta del ciclista. Mentre tant, com ara ha estat Austràlia, tot s'haurà d'analitzar com un entrenament des del punt de vista esportiu, encara que des del punt mediàtic tot s'exagera. Conscients que després d'Obama, Armstrong és d'un dels noms que pot fer vendre més diaris i altres coses en els pròxims mesos, el texà continuarà encapçalant les notícies esportives.
La temporada, també ens presenta el retorn d'un altra gran ciclista, que és més jove i que haurà estat menys temps inactiu. I segurament que té més opció a tornar a ser un ciclista favorit per guanya grans curses. Es tracta de Ivan Basso. Després de la seva suspensió per dòping, torna al ciclisme professional per assolir el que no va poder fer abans de ser enxampat com a consumidor de substàncies prohibides.
Sóc de l'opinió, que cap dels dos recuperarà l'estat de gràcia que van tenir en el seu dia, en especial Armstrong. Entre altres causes perquè , a més a més del temps que no haurà passat en va, seran vigilats clínicament en lupa. Llàstima que Basso és a punt de decidir no anar al Tour.

En les darreres dècades han proliferat instal•lacions esportives de "cartró pedra".
Ja sé que és oportunista, i segurament també molt oportú, referir-se ara a aquest tema. I és per això que la intenció no és fer llenya de l'arbre caigut, ni reciclatge barroer de la instal•lació tombada pel vent al Baix Llobregat.
Sense voler caure en el parany de ser un ignorant en coneixements arquitectònics, que vol donar lliçons del que desconeix, com passa molt sovint en els tertulians radiofònics i televisius que opinen de tot, i sobretot del que desconeixen, he observat en moltes poblacions, construccions, que en molts casos no tenen ni parets. Només l'aixopluc d'una coberta. Molts metres quadrats de coberta que actuen com a vela, ja que el vent hi impacta directament. Un altra hàdicap evident, presenten les construccions amb parets de "cartró pedra" o similar, que són fàcils d'arrossegar per una vela inflada, en una ventada intensa.
És moment d'analitzar totes aquestes construccions, públiques i privades, per observar si estan en condicions de ser freqüentades. Sobretot freqüentades per un número important de persones, com pot passar en les instal•lacions esportives. Públiques i privades, perquè aquí no se'n salva ningú. Ni les novíssimes instal•lacions que Barça i Espanyol tenen al Baix Llobregat, i que també han patit les envestides del vent. Cal replantejar si les condicions meteorològiques d'ara i de sempre són compatibles amb construccions dèbils, grans cobertes sense falcar, passejos construïts arran d'aigua guanyant espai al mar o urbanitzar sense respecte zones inundable. Cal revisar amb responsabilitat totes les obres que desafien les condicions meteorològiques habituals i remotes.

Certament, a totes aquestes empreses que demanen pasta a l’administració a canvi de no tancar, el baixaria els fums ràpidament.
Segur que l’error ha estat permetre’ls que els fums els pugessin massa amunt.
Qualsevol remuneració hauria de ser a retornar amb interessos. Si no fos així, no caldria ni parlar-ne. Perquè si es fa un càlcul aritmètic, segur que amb tots aquests diners es pot pagar fins la jubilació tots els damnificats. O el més intel•ligent i productiu, destinar els diners a una reconversió que invertís en nous processos productius capaços d’ocupar els aturats. Encara que fos en crear una marca local d’automoció elèctrica. Si ajuntéssim tots els quartos que s’ha abocat en nombroses ajudes a les empreses que han “sablejat” les arques de l’Estat, l’economista més carrincló el veuria en cor de crear riquesa en el sector productiu que fos.

Un acte en memòria de les víctimes de l'holocaust, em sembla una manera d'honrar la memòria de les víctimes, en gran part jueus, que van morir en mans dels nazis. Se celebra el dia 29 de Gener.

Considero que aquestes víctimes, jueus inclosos mereixen un sentit homenatge. Molts homenatges.

La manipulació jueva, però, està intentat fer creure lo dolents que arribem a ser, tots els que ens manifestem contraris a les polítiques agressives i arrasadores dels jueus. La seva tradicional manera de fer manipuladora, falsària, invasora, els porta a tergiversar-ho tot per tal de interpretar el paper de víctimes que sempre han volgut mostrar. Quan ho ha estat i quan no. Els jueus morts als camps de concentració mereixen un homenatge. Els jueus vius que es comporten com els que dirigien els camps de concentració, evidentment no.

De nou, la poca utilitat de mantenir un web de pagament, em fa pensar que la millor manera de mantenir-lo és convertir-lo en gratuït.

Gràcies a les bones mans de Jaume Nadal, el web de "les extravagàncies del fashion food" ha canviat d'adreça. Es pot doncs seguir consultant en navegació per la xarxa, però en una nova adreça: http://personal.telefonica.terra.es/web/jaumenadal/extravagancies/

Mantenir un arxiu d'aquestes característiques obert a qui el vulgui consultar, em sembla una magnífica raó per mantenir-lo a la xarxa. També me'l podria quedar a l'arxiu personal, però si algú busqués alguna cosa relacionada amb els seus continguts no hi arribaria. Evidentment, si mantenir-lo em costés diners optaria pel més barat. Per tant les receptes i altres detalls del web queden oberts a la consulta de qui ho vulgui. I si algú hi vol fer alguna aportació, ho pot fer igualment. La millor manera és través del web www.penyacalipo.com, des d'on també es pot accedir a la nova web de "llarga adreça", sense haver de marcar tantes tecles.

Ni Obodo, ni la reacció esperada de l’Espanyol, arriba. Segurament, el cessament de Mané és una mesura encertada, després d’una curta i pobríssima trajectòria que no ha pogut evitar enfonsar encara més l’equip, i en què va estar a punt de no poder eliminar ni a un equip de segona B. Un equip molt digne, tot sigui dit.
Tant per la meva simpatia per l’equip perico, com per la profunda decepció que em suposa la política esportiva que segueix el club des de fa molts anys, he pensat sempre que calen solucions. De immediates i a llarg termini. Les de llarga termini passen per anar refent l’equip sense que depengui de la genialitat de determinats jugadors, i que per sobre de tot, la dependència estigui en la magnífica pedrera que configuren els equips de joves, que en les diferents categories aconsegueixen des de fa molts anys, molts èxits. Un equip basat en aquest jugadors, i arrodonit per tres o quatre figures de nivell, que marquin la diferencia i ocupin en cada moment o època, aquelles posicions en que la pedrera no generi nous valors. La tàctica d’aquest equip ha de variar en consonància a la producció nous valors. Per exemple en aquesta darrera dècada, en que a l’equip hi ha hagut defenses centrals d’alt nivell, la tàctica seria jugar amb tres centrals en un definit 3-5-2. Una equip com aquest necessitaria segurament del mercat mundial, dos carrilers de gran categoria (ja teníem Zabaleta), un organitzador i un gran punta (Tamudo i de la Peña continuen lesionats).
Però la solució a curt termini és buscar-se la vida amb el que hi ha. I a banda d’aprofitar els gran centrals amb una alineació 3-5-2, aprofitar el valor, l’experiència i la qualitat dels jugadors, que molta gent considera el càncer de l’Espanyol. Tamudo, De la Peña i Luís Garcia, poden ser considerats els càncer de l’Espanyol. No hi estic d’acord. Tampoc crec que el club hagi de dependre eternament d’ells. Però si que és cert que són els homes que poden marcar diferències amb la resta de clubs que són a la cua de la classificació. Ho han fet sempre i ho han de seguir fent. Cal juguin i que juguin a gust. I, si perquè juguin a gust, s’ha de fitxar un entrenador que tingui bon rotllo amb ells, cal fitxar un d’aquests entrenadors. Pochetino, Azkargorta, Paco Flores o Luís Fernàndez són homes de confiança de la casa i que
se suposa que tenen bon rotllo amb ells.
Aquesta és l’única via que li veig al tema. El partit d’aquesta nit serà segurament una anècdota, encara que el resultat i sobretot l’actitud dels jugadors pot marcar quin serà el futur de l’equip. Si algun partit ha jugat bé o mitjanament bé aquesta temporada, l’equip blanc i blau, han estat els partits amb els equips de la part alta de la classificació. Espero que no es faci el ridícul com amb el Poli Egido.

Serà un gest de cara a la galeria. Segur que ho és. Un gest per a la foto. Però a diferència dels seus antecessors, el gest de Barak Obama davant dels fotògrafs no denota una sobreactuació. Ahir va ser fent feines de voluntari, pintant en una escola. Està clar que va ser només una fotografia, però també està clar que abans ho havia fet moltes altres vegades sense un fotògraf al davant.
Bush es tirava fotografies en família,o coma molt llançant una pilota de beisbol.
Aquest home ha aixecat una expectació i un optimisme que porta a moltes reflexions. Sens dubte és el president més desitjat que jo recordo haver vist. Tothom li dona la benvinguda. Però en un país tant complexa, gran i variat com els Estat Units d’Amèrica del Nord i en un context de crisi mundial, això no vol dir res i és garantia de res. Les grans mesures de seguretat que s’esmercen al seu voltant ens porta a la memòria el destí dels germans Kennedy.
És segur, s’hi comparem anys els anys precedents, que el món hi guanya. Felicitem-nos pel moment, abans no ens decebi. No confio que vers el jueus ens doni una alegria.

Un acte en memòria de les víctimes de l'holocaust, em sembla una manera d'honrar la memòria de les víctimes, en gran part jueus, que van morir en mans dels nazis. Se celebra el dia 29 de Gener.

Considero que aquestes víctimes, jueus inclosos mereixen un sentit homenatge. Molts homenatges.

La manipulació jueva, però, està intentat fer creure lo dolents que arribem a ser, tots els que ens manifestem contraris a les polítiques agressives i arrasadores dels jueus. La seva tradicional manera de fer manipuladora, falsària, invasora, els porta a tergiversar-ho tot per tal de interpretar el paper de víctimes que sempre han volgut mostrar. Quan ho ha estat i quan no. Els jueus morts als camps de concentració mereixen un homenatge. Els jueus vius que es comporten com els que dirigien els camps de concentració, evidentment no.

La veritable visualització que tenim de l'esport d'elit, és la d'un espectacle i la d'un negoci. Així ho hem percebut al llarg dels anys. Mireu on mireu, en trobareu un exemple.
Aquesta realitat ha arribat a l'extrem del reconeixement públic. Per interessos econòmics, que finalment afavoreixen l'espectacle, es manipulen les competicions des del principi. Esdeveniments esportius mundials han estat precedits per sortejos en que la temperatura de les boles que amagaven la identitat dels equips, guiava la ma innocent de quin havia de fer la sort.
De manera menys barroera es va crear allò dels caps de sèrie. Una manera no només d'evitar l'enfrontament dels equips punters en primeres eliminatòries, si no també d'evitar altres partits, que per qüestions gairebé sempre econòmiques convé retardar. S’agrupen tots els equips per diferents conceptes, prèviament al sorteig.
Per interessos econòmics, em semblaria que de manera indiscutible, s'hauria d'haver evitat que el BM Granollers i el FC Barcelona, es trobessin abans de la final, a la Copa del Rei d'handbol. Més enllà del sentiment que puguem tenir els seguidors d'un i altre equip, és també indiscutible que si es vol mantenir un interès entre el públic de proximitat, per tal que el Palau d'Esports estigui el més ple possible, cal que les aficions dels dos equips més propers tinguin raons per assistir a la pista el màxim de dies possibles.
Si les coses van maldades, de les quatre jornades, n'hi pot haver tres sense massa passió a les grades. Quina és la imatge que pot donar Granollers, ciutat bressol de l'handbol, amb una competició de primer nivell sense públic, per ben organitzada que estigui la copa.

Fa dies que sentim comentaris irònics al voltant de la denominació d'un raid africà, com el Dakar, per titular la nova competició que es disputa a Xile i Argentina.

Sens dubte, la denominació indica poca imaginació dels seus creadors i organitzadors. Sovint en trobem amb la poca imaginació, i de vegades les poques ganes de definir conceptes, de manera que es poguessin evitar confusions.

El Dakar no és un cas aïllat. De sempre s'ha practicat l'alpinisme i l'esquí alpí, a totes les muntanyes sense necessitat que es fes a la serralada alpina. La modalitat americana del ciclisme en pista es pot practicar perfectament a l'Àfrica, la pilota basca en una caserna de la guàrdia civil, i la gimnàstica sueca la podem fer al rebedor de casa. I evidentment també es pot practicar la ruleta russa o freqüentar les barres americanes al Baix Llobregat, per exercir-hi activitats físiques com el grec o el francès, sense necessitat de portar passaport, ni demanar cap mena de visat.

La campanya "ligth atea" iniciada als autobusos de Barcelona ha molestat a alguns sectors "casposos" de la societat. I el cert és que la campanya ni afirma res, i ni tant sols informa de la realitat. No és ofensiva i deixa en mans del lector/ciutadà la possibilitat d'analitzar la solució del que es planteja.

Com sempre que es remena alguna cosa al voltant d'espiritualitats, virginitats, sexe, anticoncepció i hòsties putes, han de sortir els e-cristians amb el seu "momiu" major al front per explicar-nos els quatre sopars de duro, que sempre han volgut fer-nos empassar.

Si a aquestes altures la gent encara no ho té clar, que se segueixi enganyant amb contes de fades. Als que tot plegat ens importa un cogombre, i únicament sentim curiositat pels fets sobrenaturals, ens conformem amb Iker Jiménez i el doctor Giménez del Oso, per a que ens distreguin de tant en tant amb els seus negocis. És la pantomima dels uns i dels altres, que només es pot observar des del prisma de l'anticlericalisme i l'antixarlatanisme.

O és que a vosaltres no us ha passat?
Segur que no us ha passat, que escoltant a la ministra magdalena Àlvarez, us ha semblat estar escoltant a Paz Padilla, o a qualsevol altra monologuista, interpretant un "cateto" andalús?
Les paraules de la Nebrera, només es poden interpretar correctament si les llegim referides a la ministra. I així devien ser fetes. No contra un país o una cultura.
Està ben clar, que la reacció que provoca en el nostre cervell un discurs fet per Magdalena Àlvarez, no és el mateix que pot provocar una conferència d'Antonio Gala o del professor Rojas Marcos. Tots tres tenen un marcat accent andalús. Mai se'ns acudiria dir que pel seu accent, l'escriptor i el psiquiatre, denoten una mancança de base cultural.
Si per contra quan escoltem a la ministra, se'ns regiren el budells només de pensar com amb aquella baixa formació es pot haver arribat a ser ministra i amb el pas del mesos comprovem que a la manca de cultura se li afegeix nul•la racionalitat, tenim tot el dret a queixar-nos.
Andalucia no s'hauria mai d'ofendre per les paraules de Nebreda. Andalucia, i el món sencer, hauria d'ofendre's quan un President de Govern “analfabetitza” la societat nomenant ministres d'extrema ignorància.
També és curiós que el PP expedienti a la Nebrera per la interpretació d’aquestes paraules tergiversades, mentre Aznar per promoure l’alcoholisme o Fraga per voler penjar els nacionalistes pels collons, van ser excusats.

No em sembla gens malament que CiU hagi optat per un independent, per encapçalar les seves llistes al Parlament europeu. Desconec les virtuts del tal Tremosa. La decisió no ve a demostrar res més que el que ja sabíem tots. No tenen un planter gaire lluït. Qualsevol dels polítics que remen la cua al front de CDC i UDC, no es pot dir que donin la talla, començant per Mas, Puig i Pujol jr.
Ho saben, se sap. Mentre no vulguin donar l’alternativa a alguns valors en potència, els tocarà jugar a presentar els mateixos pocapena, o buscar independents seriosos o de mig pel.

Sembla mentida que l'estament judicial estigui perdent el temps jutjant a dirgent polítics per l'únic fet d'ahaver-se assegut a la taula per negociar un sortida d'un problema. Un problema molt gros. Què preten la justíca, que les coses se solucionin a canonades? Deixarà llavors de ser un tema susceptible a ser jutjat? A què s'han de limitar doncs els polítics? No són ciutadans, els militants del partits il·legalitzats?

La desastrosa línia que segueix l'Espanyol, des que es enfrontar al equips grans de la lliga, posa de manifest una vegada més la poca habilitat del club en planificar les temporades. Any rere any s'entrebanquen amb els mateixos problemes, les mateixes pedres. Decidit a fitxar un centrecampista que ordeni el joc, davant la impossibilitat de fer jugar 15 minuts seguits a De la Peña, s'han fixat inicialment amb un centrecampista de cert renom mundial, però que és un jugador de tall defensiu. El tal Gerardo Torrado no pot cobrir la baixa de De la Peña, si no engrandir la llista de migcampistes defensius de l'equip.

Ara com si es tractés del país de l'oncle Sam, ha pensat en un negre, Un nigerià que no es diu Obama, però si Obodo. Cal saber ara si es tracta de l'home adequat, o bé s'assebmla més a l'estil guerrer i defensiu de Bush o a la creació i la màgia que se suposa a Obama i De la Peña.

De les habilitats i la qualitat de l'escriptura de Maruja Torres, no se'n pot dir res de nou. No l'ha descobert ningú. Ni tant sols un premi literari.

El que si que esdevé una qüestió discutible, en són els recursos utilitzats. Seguramnet també la pedanteria o cofoisme que mostra en parlar de la seva mateixa obra.

Segurament que això que anomena "Esperadme en el cielo", és una narració ben escrita i que interessarà als seus lectors. El més discutible és la bula que tenen gent com ella d'escriure coses, i sobre coses que a qualsevol altra mortal li serien discutides. Segurament, si l'altra premiat de la nit de reis i prou desconegut, Gaspar Hernandez, fes una novel·la en la qual en lloc de posar-hi imaginació i inventar-se la personalitat i fins i tot la identitat dels personatges, fes servir la personalitat i el nom d'algun famós (inclòs un escriptor, o dos, de ja morts) seria tracta d'oportunista, poc imaginatiu i fins i tot comercial.

Vull dir, que penso que escriptors ja quasi consagrats com la Maruja, ni haurien de fer servir aquest recursos sense ser criticats com la resta de mortals, i encara menys haurien de tenir la poca vergonya de parlar de la seva obra, autoqualifican-la de poc menys que perfecta. Fins i tot s'atreveix a dir que enganxa al lector, quan encara no la deuen haver llegit ni mitja dotzena d'amics. Desconec si porta inclòs de regal un tub de loctite, si no, desconec com pot saber que enganxa.

Una maruja qualsevol, també ens diria que els canelons que va fer per Nadal enganxaven totalment al comensal, i que el seu arròs d'espardenyes és el millor del món. I possiblement que la paella se li ha enganxat, o agafat.

De bon matí vaig circular ahir per diverses carreteres de la nostra comarca, i de la d'Osona, amb la sorpresa de trobar-les en molt bones condicions, després d'hores de fred i neu.



No em sembla que sigui tant difícil avançar-se als fets, i escampar sal amb generositat per evitar un matí caòtic. Això ho demostra. Només cal fer treballar el camions carregats de sal a la nit.



En episodis de neu i fred anteriors, no recordo una actuació tant seriosa. Sobretot des que Artur Mas va decidir anar ala discoteca en una nit de neu. Segur que el tornarem a sentir demanat explicacions als govern per no haver demanat als reis un canvi de temps.

Només autèntics fills de puta poden actuar com ho fan els jueus, contra el poble palestí.



No entenc com hi ha personatges públics, tipus, Rahola, Pujol, Borrell, Culla etc, que es posin al costat dels fills de puta assassins. La manera d'actuar dels jueus, que només es dediquen, a banda de matar, a intoxicar informativament el món, per emmascarar la seva voracitat invasora, és només pròpia d'autèntics fills de puta. Fills de puta que haurem de s uportar sempre.



Mentre, Obama segueix amagat. Als jueus ja els va bé que quedin encara 15 dies per a que "el negritu" mani. I a Obama també li va be que facin la feina ben de pressa.

Que si gominoles, que si caramels sense gluten, que si caramels amb cambra d'aire que estova el cop i evita la pedrada.



Les iniciatives altruistes de la cavalcada d'ahir arreu, em sembla un pèl exagerades, si bé que lloables si realment s'han fet per evitar mals majors.



De tota manera, feu-me malpensar. Em tremo que, per allò de qui no corre vola, tots els organitzadors de cavalcades volen ser noticia, un vespre que a tot arreu fan el mateix i busquen un fet diferencial que cridi l'atenció dels visitants i dels mitjans de comunicació.

Com tots els anys, això comença a la pujada de preus. Ho veiem en els serveis públics i en els negocis fastigosos al voltant del preu de les autopistes. Un diners que ens cobren a canvi de fer cues sobre l’asfalt, i el que es pitjor, a les àrees de pagament.

En teoria els diners que es cobren les concessionàries es dediquen al manteniment d’allò pel que et cobren.

És del tot escandalós que l’empresa vaticana que té la concessió de la muntanya de Montserrat, i que es dedica a cobrar peatge als que hi pugen, es facin ara “el longuis” i no es paguin el manteniment d’aquests accessos. Com totes les iniciatives vergonyoses que depenen de les religions, i en especial d’una en concret, es faran servir els nostres diners per a cobrir les obligacions de la concessionària. Resulta que a més de no donar el servei pel que cobren, mantenen retinguts els vehicles de més d’un centener de turistes.

La directiva europea que posa en perill la continuïtat del Tortell de Reis i similars, frega el ridícul.
La prohibició de incloure joguines a l'interior dels aliments, i que fereix de mort als Ous kinder i similars, posa en perill la continuïtat dels tortells de reis i de Sant Antoni per posar dos exemples ben propers.
Tot plegat perquè tant la figureta, la corona o la fava, són considerats joguines per als infants segons els que podrien jutjar les mesures. Possiblement per trure del cap el concepte de joguina infantil que pot suggerir la figureta o la fava, caldria substituir-les per elements que pugui deixar clar als ignorants que ho han de jutjar, que allò no és una joguina, si no una figureta amb significats per petits i grans.
Si la figureta quedés dibuixada en un objecte (tipus matrioska russa) amb forma i mida de consolador, possiblement faria repensar als jutges, que ho seguirien considerant un joguina, però d'adults.

Al llarg dels darrers mesos he sentit i llegit moltes crítiques en vers Evo Morales. No entraré en detalls, però l'alfabetització total d'un país tercermundista, és una de les obres de govern més encomiables de qualsevol polític que vulgui presumir d'un gestió coherent.
Evo ha aconseguit a sudamèrica, a les alçades andines, a racons incivilitzats, el que ni Franco, ni la democràcia han assolit en setanta anys.