logotipo

Per gallecs i bascos, és avui dia de reflexió. Em dona la impressió que la reflexió dels bascos és des de las por. Por per si el resultat agradarà mínimament als terroristes. El cert és que després de la mesura antidemocràtica de no deixar presentar cap llista filial d’ETA, pot passar de tot. La provocació és prou gran per començar a pensar que la violència està servida. Si a això hi afegim la possibilitat que no guanyin els nacionalistes o que els espanyolistes facin un front comú, la reacció dels de sempre és més que previsible.

No n'he estat mai un devorador, ni he patit un vici temporal, tot i que reconec, que sempre els he trobat deliciosos(els de xocolata -sempre ressecs- no valen res). Juraria que en la meva vida no n'he consumit més del 150.

De tota manera la notícia referent als problemes laborals de Panrico m'han fet pensar en els consumidors de donuts. Els que no poden passar un dia sense un donut. Els que se l'obliden per anar a l'escola o a la feina. Els que se'l prenen sol, doble, tallat o sucat.

Ha de ser una putada estar-hi acostumat i no poder prendre'l.

La problemàtica laboral del moment de crisi ens portarà a unes quantes situacions com aquesta. Ens hi haurem d'acostumar.

Els orfes de donuts, poden però intentar fer-los a casa. A internet he trobat algunes receptes. Aquí en teniu una. Ànims.



Ingredientes:



● 400gr de harina tamizada
● 20gr de levadura de panadero (3 sobres)
● 150gr de azúcar
● 1/2 vaso de leche templada
● 30gr de mantequilla
● 3 huevos
● 1 paquete de azúcar avainillado
● una pizca de sal
● aceite para freír

PARA EL ALMIBAR:
● Raspaduras de naranja.
● 10 cl. de agua.
● 200 grs. de azúcar.










Preparación:




En un cuenco, coloca la harina y haz un hoyo en el centro, añade la levadura, junto con la leche tibia y una pizca de azúcar.

Trabajar todo junto hasta que empiece a formarse una masa. Añadir entonces el azúcar restante, la sal, la mantequilla en trocitos y los huevos. Se amasa todo, se cubre la masa y se deja reposar 1 hora en un lugar caliente.

Extenderla sobre una superficie enharinada con ayuda del rodillo hasta que tenga 8mm. de espesor mas o menos y cortar la masa con un corta pastas redondo de 4cm. de diámetro, hacer un agujero de 1cm. De diámetro en el centro con un vaciador de manzanas.

Tápalos y déjalos reposar en un lugar caliente unas 2 horas.
Freírlos en abundante aceite caliente con el lado que haya subido mas hacia abajo. Dóralos por ambos lados, sácalos y déjalos escurrir sobre papel de cocina.

Preparamos un almíbar de naranja con las raspaduras de una naranja y agua. Lo ponemos ha hervir y lo colamos. Añadimos el azúcar y bañamos los donnuts ya fritos con el almíbar.

Jo no sé vosaltres, però jo ja n’estic fart de sentir des de fa quatre o cinc mesos,el mateix acudit. Si home, aquell que diu que l’Espanyol tindrà elmillor estadi de segona la pròxima temporada.

Durant uns dies també va estar en boca de molts aquell que deia que l’Espanyol estava organitzant un “stage” a La Molina,per preparar el descens. Je,,je,je...però pels graciosets de torn, us en passo quatre més. Tots ells, guanyen molt si els explica un culé. Segurament per això estan escrits en castellà.



Va el Barça Atletic y llama al portero automático:

-Está el Español?

-Ahora baja!!!

......................

Porque los pericos ya no vuelan en avión a Barcelona?

Para no tener que oir "Iniciando descenso hacia el Prat"

...................

Que separa un equipo de primera de uno de segunda división?
- L'Hospitalet!!

.....................

Un hombre entra en una panadería y pregunta:
- Quien es el último?
y le contestan:
- EL ESPAÑOL!!

Per més que conegueu les meves aficions en vers la gastronomia, us he de confessar que no estic seguint gaire lo que es cou al fòrum gastronòmic de Girona. N’estic segur que de la mà de Pep Palau, l’organització deu ser perfecte, per més que no m’interessin massa els aspectes frívols de la cuina d’avui. Vaig sentir en Pep fent una lloança del producte de qualitat de proximitat, amb especial èmfasi sobre la feina de pagesos (agricultors i ramaders), molt en la seva línia. Aquest aspecte desmitificador dels cuiners alquimistes d’avui, està en la línia que defenso.
De tota manera en un informatiu de televisió, vaig veure una imatge desoladora. Una mena de núvol (suposo que era alguna cosa comestible) que levitava d’una safata a un plat. Era una obra dels germans Roca de Girona. A aquests xicots els feia més seriosos i abocats a la cuina que ens agrada a la majoria.
N’estic convençut que en el Fòrum m’emportaria una gran impressió del 50% de la fira, i en quedaria decebut de l’altre 50%. Si fa o no fa el mateix que empassa quan cau ales meves mans la revista “Descobrir cuina”. Amb grans virtuts i tot els defectes de les revistes especialitzades i guies gastronòmiques, que ja vaig retratar a “Les extravagàncies del fashion-food”.

En general m’avorreix molt quan a la ràdio, parlen de cinema quan no saben de què parlar. Es època d’Oscars, aquest costum és en cara més gran. Tothom s’hi atreveix. Tothom hi entén. Pocs saben aturar-se dient només si els agrada un actor o una pel·lícula. Tots acaben parlant de cinema com si portessin a la seva esquena, una dotzena de pel·licules.

Tampoc és cap delicte, opinar obertament sobre cinema, però com oient em sento incòmode. De fet, crítics com Àlex Gorina han passejat la seva ignorància cinematogràfica per locutoris i platós, i no ha passat res. El seu únic mèrit és tenir una memòria prodigiosa o una magnífica enciclopèdia a mà, que els permet parlar de totes les pel·lícules protagonitzades per cantinfles. I poc més.

Per posar un exemple, és com si el meu amic Joan Gassó, que recorda de memòria les alineacions de tots els equip de la lliga espanyola als anys 30, hagués fet ja prou mèrits per presentar el Goal, a gol, a gol, a gol.

Les tonteries del jugador camerunès, ja li van costa una lliga al Barça fa dos anys. Fa un any les seves i les dels seus companys una altra. Que ara comenci amb una altra de les seves tonteries, parlant del seu futur, la seva no renovació, menystingui el seu club i el seu entrenador, fa mala cara.
L’ensopegada amb l’Espanyol pot ser una anècdota, o no. A veure que passarà....

Sentia l'altra dia per la ràdio "un expert" en temes de internet que assegurava que la gran majoria del correus no desitjats i repetitius que rebem a les nostres adreces, acostumen a estar relacionat amb el tipus de webs que consultem. La cosa es podria interpretar com que ens tenen tant vigilats via internet, que una de les proves és aquesta. Estic convençut que mitjançant la xarxa de internet ens poden controlar i molt, però a mi aquesta prova no em serveix. Us puc assegurar que en la meva vida no he consultat una web relacionada amb la viagra, ni tant sols amb companyies farmacèutiques. També puc assegurar que en els darrers cinc anys no he consultat cap web-aparador de joves russes que s'ofereixen en matrimoni. Perquè rebem doncs tants e-mails amb aquests continguts? Internet és també una mena de "caixa tonta"(xarxa tonta) que no tots devem saber utilitzar.

Aquests darrers dies hi ha diverses dones, que han rebut missatges de dones oferint-se en matrimoni. En cap cas, el missatge traspua lesbianisme, ni res que se li assembli.

Si aquesta afirmació fos certa, la meva bústia hauria d'estar plena de missatges relatius a cuina, gastronomia, esquí, meteorologia o ciclisme, que són de llarg, el contingut de les webs que més consulto.

Estic out.
M’acolloneix veure l’èxit de públic de la fira dels mòbils. Entenc que una fira d’aquest tipus pugui cridar l’atenció del personal que es dedica professionalment al tema, i pocs més.
El dia que se m’espatlla el mòbil, coro a buscar-ne un altra. Més enllà d’aquesta inquietud no tinc, cap motiu per anar a informar-me a una fira on presenten uns productes que no tinc cap pressa per fer-los servir. O sóc molt diferent a la majoria o no ho entenc.
Tot va a menys, a causa de la crisi i diuen que aquesta fira a tornat a batre rècords. Estic out.

L’últim que ens quedava per sentir en la polèmica de les retransmissions de futbol en català per televisió, és que el Barça de Laporta dificulti la tasca informativa de periodistes de TV-3. Tot el contrari del que m’esperava i desitjava, és a dir que fossin el periodistes que més han seguit el Barça de Laporta els que d’una vegada per totes comencessin a denunciar i exposar els drapets bruts del president.
Segurament els problemes que té la televisió autonòmica amb el govern valencià i Laporta, els converteix avui per avui en els pitjors enemics de Catalunya, sense oblidar per suposat l’Estat espanyol.

Dimecres vaig tenir l'oportunitat, i deixeu-me dir la desgràcia, de tenir una breu conversa amb la presidenta del Patronat de Turisme Girona-Costa Brava.
Jo li demanava el perquè en un anunci publicitària s'ha fet servir una imatge de les Bahames, per fer publicitat de la Costa Brava.
Si ja de per si l'error és vergonyós i del tot criticable, la presidenta em va estar vacil•lant durant tota la breu conversa. La seva actitud em va posar de molta mala llet. Quan un s'equivoca, s'explica i s'excusa del com, el quan i el perquè de l'error. Educació i sentit comú.
M'agrada -i no sóc gens raret- que quan pregunto per una cosa, se'm contesti pel que pregunto. I si ho pregunto 5 o 6 vegades encara més. No entenc com es pot ser tant eixut, i no entenc com es pot estar tant mal assessorat.
En altres ocasions havia sentit a parlar d'algunes irregularitats i actuacions estranyes a la Diputació de Girona. Però certament conversar amb la senyora Dolors Batallé, em va resultar vomitiu.
Preferiria que ningú investigués si la imatge de neu que acompanyava l'anunci publicitari, amb unes petjades a la neu, són realment del Pirineu o del Tibet, com em temo. Només pensar que em podria tornar tocar conversar amb aquesta dona 15 segons més, em fa voltar el cap.

Tinc en un baixa consideració al bandarra Hugo Chàvez, si bé en els darrers 50 anys Veneçuela ha estat governada per personatges pitjors i més corruptes. Això noel salva de res, però l’home deu tenir l’habilitat d’enfrontar-se dialèctica o diplomàticament amb personatges molt pitjors. Recordeu la seva topada amb el rei de la dinastia genocida amb el poble sudamericà, els seus problemes amb Bush, Uribe, i fins i tot amb Aznar, de qui deia que era el nou Hitler.

Ara empassa el mateix, si m’he de quedar amb ell o amb el manipulador Luis Herrero, torno a estar del seu costat.

Aquests dies s'ha commemorat els 10 anys de la desaparició de Carles Sabater, el cantant. El cantant de Sau.
No cal que aprofiti el moment per remarcar el que ja he escrit altres vegades. M'avorreix enormement Pep Sala. Sau em semblava suportable, i amb el pas dels anys m'han anat semblant imprescindibles, com tanta altres creadors musicals de les dues darreres dècades. Música i arguments enganxosos. Arguments amb certa apologia de les substàncies tòxiques. Res criticable. Ni més, ni menys, que les composicions de rock i pop del món anglosaxó.
M'estranya que en mig de la voracitat discogràfica de les grans companyies, ningú s'hagi preocupat en fer el negoci Sau més rendible. Segur que parcialment, els deu anys posteriors a Carles Sabater, s'han seguit ingressant molts diners amb recopilacions de CD's. No crec que l'aportació en solitari de Pep Sala hagi pogut enriquir a gaire gent.
Arribats a aquest punt, no sé perquè a ningú se li ha acudit un gran show, pel bé de tots (discogràfiques, espectadors i sobretot Pep Sala) a l'estil OT (OS, operació Sau) per buscar un artista que ocupi en la mesura del possible el buit. No caldria tampoc que la nova parella de Pep Sala fos un clon de Carles Sabater, ni tant sols que la parella es digués SAU, ni cap altra nom que evoqués aquest record. Ni un home. Em semblaria una gran idea, encara que algú la pogués titllar de comercial i mancada de tacte, però segurament que algú li podria donar forma amb una bona disfressa. Sense amagar-ne la part comercial, es podria tractar d'una operació pensada en els espectadors, milers de seguidors que mentre tant s'han de conformar amb les velles gravacions o torturar amb la voluntariosa aportació de Pep Sala.

Algunes notícies certament sorprenents, d’aquests darrers dies, ha fet pujar la temperatura tot i els temporals de nord als pirineus. La desarticulació d’una xarxa de perruqueries on no es tallaven un pèl, alhora de bolcar-se, o millor d’amorrar-se al client, ens ha sorprès i perquè no dir-ho ens ha fet somriure i fer molta broma. Jo mateix desconeixia el que em perdia des de fa 15 anys, en que no he anat més de tres vegades al perruquer. El tema dona per molts guions humorístics i segurament en veurem exemples en els programes d’humor de ràdio i televisió. En especial pel Crackòvia, pot donar molt l’altra notícia pujada de temperatura (o tremperatura) de la setmana. Diuen que un parell d’equips brasilers s’ha plantejat l’ús de la viagra per “enfortir” el rendiment dels seus jugadors. Desconec si pretenen preparar els jugadors per a donar noves possibilitats de rematar la pilota, més enllà del cap o els peus. Ja coneixem que és en termes futbolístiques una xilena, un escorpí, o una folha seca. El nou estil de rematada també tindria molt mala folla.

No em trec del cap què hauria passat si la moda del viagra s’hagués imposat molta anys abans, en episodis com els protagonitzats pel Butragueño, o la parella Michel-Valderrama.

No me'n he pogut estar. La situació s'ho valia. Una d'aquests matins he tornat a escoltar Jiménez Losantos en el zaping radiofònic que faig a la ràdio de cotxe, camí de la feina. Sembla que al PP no li estigui passant gran cosa, sota la seva òptica. Ve a suposar que els detinguts per diverses corrupcions, i tot lo de les trames d'espionatge són "pecata minuta". Mentre no detinguin una Espe o algun altra capo, Losantos ho relaciona tot amb la caça del mufló. Una metàfora actualitzada per l'afició del Ministre de Justícia i de Garzón per la caça, i el fet que el cap de setmana passat anessin junts a disparar contra els muflons. Molt ocurrent.

Suposo que en els pròxims dies no me’n podré tampoc estar. La cosa promet, tot i que n'estic segur que farà el possible per esquivar el tema. Amb tot, és divertit escoltar les tonteries que arriba a dir, per no parlar-ne directament.

Fa gairebé un any, sota la psicosi d'una sequera sense recursos, ens escandalitzàvem per una grandiosa fuita d'aigua a Badalona. La magnitud de la fuita venia determinada més per la situació conjuntural, que no pas pel seu volum. De tota manera, a mi em continua escandalitzant que es continuï llençant aigua de manera gratuïta.



A la fiscalia de Medi Ambient, no. És vergonyós que ningú, ni el poder judicial, posi en cintura a les administracions. Ni en una qüestió tant vital com aquesta, que en el seu dia va estar a punt de posar-nos a tots en quarantena.

No valen les excuses. Si no estan preparats per fer la reparació sense tallar l'aigua 48 hores a Barcelona, és que van ser uns inconscients el dia que van construir la canonada. Si en un any han estat incapaços de solucionar l'avaria i els ha costat tant recollir l'aigua que es perd, és que són molt inútils.

És la pretensió de Laporta. És el súmmum de la vanitat. Ell i el seu Barça són el més important. I dona per fet, i es donaria per satisfet, que tots i cadascún dels catalans estan d’acord en donar-li 5 euros per fer front als seus deutes, a la seva malversació i a la seva nefasta gestió. Vol pagar amb els calers dels catalans la seva lleugeresa a l’hora de signar acords. Es deu pensar més llest que els senyors de Nissan i altres marques de cotxes, que també volen fer front a les seves necessitats amb els calers dels catalans. Possiblement per a ell crisi, significa saquejar als catalans, o que el diner públic, el de tots ha de servir-li per a pagar les “farres” acumulades a l’època de Ronaldinho.

Hi ha anuncis que de vegades no sap ben bé què volen dir-nos.
Els cíclics anuncis de “natillas”, les Danone, ens han presentat múltiples personatges, sovint combinats per no restar l’efecte del protagonista. La darrera versió, combina un barcelonista i un valencianista, que és a l’hora una de les figures de la selecció espanyola. Messi i Villa, el millor del món i un dels millors de la LFP. Inequívocament, quna hi he vist a Nadal o a Gasol, he entès del tot el que em volien dir. Amb Messi, no. Evidentment és el milloro un dels millors com els altres esmentats, però no deixa de ser un vailet escarransit. Què ens diu l’anunci doncs, que a base de natilles els nostres fills es quedaran a mig créixer i amb la cara plena de grans?
No parlem de la mala propaganda que “a posteriori” pot proporcionar Ronaldinho. Em sortirà el fill putero? El “drogas no gracias” de Maradona va ser una gran estafa.

La mateixa pluja i neu de finals de tardor i hivern que tant han afavorit les reserves d’aigua dels embassaments catalans, han estat també un regal pel turisme de muntanya i les estacions d’esquí. Els considerables gruixos de neu que presenten des de finals de Desembre les estacions dels Pirineus suposen pels esquiadors uns situació a la que no estaven acostumats, en especial els més experts.

No em sembla just, que s’estigui titllant de irresponsable o fins i tot de inexpert, el jove que es va perdre dilluns passat a La Molina. Diuen que aviat obligaran a la gent a pagar-se el rescat si consideren que hi ha hagut negligència en el afectat. Aquest jove s’ha salvat perquè encara no regia la nova llei, però en cas de ser obligat a pagar-s’ho, hauria estat una injustícia. Entenguem el cas, el jove s’enfila per un remuntador d’una estació d’esquí fina al final. Una espessa boira i els desconeixement de l’indret faciliten que es perdi. Ha estat un accident aliè. La boira espessa i la nevada copiosa acostumen a produir sensacions de vertigen i desorientació que poden jugar males passades.

També es va parlar de la utilització d’espais de l’estació no balizats. Evidentment, si es va despistar i perdre, va agafar un pendent de neu verge que el va portar totament fora del domini esquiable. En concret cap a Castellar de’n Hug. L’esquí fora pistes és una especialitat que es practica sota la responsabilitat d’un mateix. Això no vol dir que si algú s’accidenta i lesiona i/o es perd per questions alienes, i no pot seguir endavant, cal un rescat. No crec que en un país europeu, un particular s’hagi de fer càrrec del pagament, i encara menys quan això ha passat en una estació d’esquí i de manera suposadament involuntària, ja que la tarda de dilluns la boira era present a les proximitats de la Tossa.

Evidentment si en lloc de “rastes” i arracades, el joves perdut hagués vestit de yupie-pijo, no s’hagués fet tant safareig amb el tema.

Pels apassionats de l’esquí salvatge als dominis esquiables de l’estació del Puigmal, a l’alta Cerdanya s’hi succeeixen nombrosos canals i boscos que conflueixen a les valls de l’Aiguaneix i la Vallsabollera, afluents dels curs alt del riu Segre.
Les condicions de neu d’aquest any permeten que molts d’aquest espais verges només aptes per a experts, que s’afegeixin a les pistes d’aquesta estació, on també es habitual trobar esquiadors amb pells de foca que s’obren pas pels vessants més costeruts buscant els pendents més verges. En podeu tenir informació de video a http://www.3cat24.cat/video/1012049/catalunya/Camins-forapista-domini-esquiable

És només un suggeriment del que es pot fer s’hi t’agrada aquest tipus d’esquí, sense posar tant en risc el físic, si bé en una jornada de boira, torb o nevada copiosa, no m’estranyaria que algú fins i tot es pogués perdre al Monestir de Ripoll.

De sempre he admirat la racionalitat amb què en alguns països europeus (concretament els països que més hi toquen) han gestionat les vacances escolars. La mateixa racionalitat s'ha aplicat, també a la vida laborals dels pares. És a dir, en el cas de les vacances escolars de carnaval, el descans escolar coincideix amb el que també gaudeixen els pares. El súmmum de la racionalitat i el bon govern, és que es practica a França, en que a més de fer coincidir ambdues vacances, les escolars i les laborals, estan distribuïdes de manera diferent en el calendari, en tres o quatre sectors del país. Amb això, i amb total racionalitat, s'aconsegueix, que se'n beneficïin altres sectors com el turístic. Per tal que no passi com aquí, en què "l'overbooking" no permet per Setmana Santa i el pon de la constitució. no permet un major benefici al sector turístic perquè hi ha moltíssima més demanda que no pas oferta, es fan les vacances escalonades, de manera que hotels i estacions d'esquí viuen tot un mes de "temporada alta"•
Per transportar l'exemple al nostre país, què es podria fer? Doncs per exemple, partir-ho també en tres o quatre regions vacacionals. És a dir una setman de festa per l'àrea metropolitana de Barcelona, una altra per la meitat nord i finalment una altra per la meitat sud. Així de senzill. El "sistema" està comprovat i funciona. Ens hi posem?

Ja sabeu de la poca simpatia que m’inspira el President del Barça. També imagineu que gaudeixo molt veïnet com enganya i pren el pèl als seus socis i seguidors. No dono però, el meu consentiment a que estigui jugant i prenent el pèl a tot els catalans fent xantatge a la televisió pública. Ja està bé que la televisió pública pagués en el seu dia per, qüestions fiscals, part del sou de jugadors com Ronaldo i Rivaldo, buscant alguns acords beneficiosos. Però seguir prenent compromisos a mitges amb una entitat dirigida per un cara dura com aquest, segur que és un gran error de la televisió pública, en la que s’hi ha anat caient de manera cíclica. La situació actual ha de ser un exemple. Passar doncs de fer negocis amb mala gent, i abandonar el “culerisme” que sempre ha caracteritzat la política informativa de la televisió pública, hauria de ser norma. És més, en el cas actual, i després de l’episodi que estem vivint, en què reclama que la televisió faci front d’un deute particular i intransferible, és impresentable. A més que faci xantatge, prohibint la retransmissió de partits és jugar amb foc. I més encara tractant-se d’un personatge com ell que té tantes coses a amagar. Estic esperant el contraatac. El contraatac periodístic d’uns professionals que coneixen totes i cadascuna de les debilitat del bastard, i que sempre han amagat pel “culerisme” abans esmentat. A veure si li baixen els fums.

Els espectaculars enfrontaments entre Nadal i Federer, em porten sempre a la mateixa reflexió. A banda de ser dos grans tennistes, que no m’agraden ni de bon tros, com en la dècada dels setanta em van enlluernar fins estilistes com Panatta, Nastase o Orantes, sempre acabo pensant que mentre puc arribar imaginar a Nadal practicar qualsevol altra esport a gran nivell, gràcies a un físic realment privilegiat, a Federer només el puc imaginar fent tennis. Possiblement de pilot de fórmula 1 o de golfista també l’imagino. És tennista de cap a peus, amb l’elegància que ja hem vist a altres tennistes, amb un cos totalment dissenyat pel tennis,com Ivan Lendl o Joan Gisbert.
La seva gran desgràcia és haver-se topat amb Rafel Nadal, una màquina de batre, que mentre els seus físic li permeti anar a fons, li costarà trobar algú que el superi. Només Federer, si no ensorra psicològicament pot encara plantar-li cara. Possiblement el tennista amb cara de xulo madrileny, el tal Verdasco, també el pot fer córrer algun dia. De tota manera depèn molt del seu físic i sempre m’ha tingut col•locada la mosca darrera l’orella el fet que els controls anti-dopatge siguin tant laxes amb les tennistes. Em va acabar de fer dubtar en tot plegat, quan dies enrere en una roda de premsa es va revelar obertament i amb cara de pocs amics davant la possibilitat d’un marcatge més proper dels metges, als tennistes. No cal que els despertin de matinada, la nit de l’etapa reina com els fan als ciclistes, però si convindria alguna mena de control que no ens fes dubtar davant proeses com la del manacorí, com la d’Austràlia en que va jugar dos partits consecutius de més de cinc hores, mentre que Federer portava 24 hores de repòs. Caldria lliurar-nos del dubte.

A la incompetència dels polítics, naturalment. L'altra dia en una conversa sobre un dels molts despropòsits a què ens condueixen alguns polítics incompetents que maneguen les nostres vides, un amic em feia incís sobre un dels aspectes en que més pesat em faig en els meus articles. Em deia " A mi em passa com a tu, que des de sempre hem estat del mateix partit. Si del PSC, del partit del sentit comú”. Evidentment el sentit que també és menys comú entre els polítics. La manca de sentit comú els converteix en incompetents, i sovint barroers. Mireu que passa a més de 600 quilòmetres d'aquí. Els polítics de
la Comunitat autònoma, de l'ajuntament i fins i tot els "no polítics" del Real Madrid, estan emmerdats en falsedats, enganys de tota mena i fins i tot juguen a lladres, espies i policies. Quin desastre!
En el cas de Madrid, a la incompetència se li afegeix un evidència de caire mafiós. Després del cas Sàez i Tamayo, un cas que ha passat a l’oblit anestesiat per una majoria absoluta, es deuen sentir capaços de tot. Si no es va obrir cap comissió de investigació per descobrir com s’havia subornat als trànsfugues, com voleu ara refiar-vos que en surti ara aigua clara d’aquest cas. La manera mafiosa d’actuar s’ha convertit en un hàbit a Madrid. I així ens expliquem coses que hi passen, des de l’aberració editorial del diari El Mundo, als vòmits blindats de Jiménez Losantos, als “sablassos” de Florentino i a les assemblees de Calderón.
El meu amic Elies (una veu acreditada en qüestions de religió, opus, filofranquisme i PP de l'època Aznar) a la seu web http://eliasbetancourt.com/?p=145 explica el cas de manera força convincent

Des que Martí Boada i Jaume Maspons, van descriure amb encert i saviesa els hàbits, els costums i la idiosincràsia de la gent de ciutat que visita el món rural en temps de lleure, que tenim constància escrita d’un fet sobre el qual tots plegats n’hem viscut experiències. No prou contents amb el retrat i amb el pas dels anys, alguns d’aquests urbanites s’han ant superant amb actes de intolerància i poc respecte.
Ja a la dècada dels noranta, i molt abans que el professor Sala Martin preconitzés l’extermini de la pagesia, un altra urbanita de renom, l’arquitecte Ricard Bofill va iniciar una creuada en contra dels quarts i les hores, que religiosament i puntual marcava el campanar de Mont-ras. Resulta que unes orelles habituades a les sirenes de les ambulàncies, bombers i policia, als tremolors de trens, metros, avions i camions, i a la remor de tot plegat, no suporten les esquelles dels bestiar, ni les sis tocades en versió “sensorround”.
La mateixa intolerància que alguns mostren amb certs hàbits del immigrants, l’exporten ara a pagès amb el suport d’algun jutge que pixa fora de test, sense aturar-se a pensar que allà ells són els forasters i que els costums de vida ancestrals, del treball i el dia a dia a pagès, no són un capritx, ni una frívola manera de donar-los la benvinguda.