logotipo

La majoria de mortals, la majoria de nosaltres, en coneixen 997 de més guapes i eixerides que ella.

No es quer tingui res en contra de les lletgetes, però que la Chacona hagi estat considerada per no se qui i per no sé quin mal gust, entre les 100 preferides, les 100 més sexis.

No es tracta que a la Chacona la trobi "lletja del cul", però em fot certa basarda pensar en aquell frontal dental em pogués mossegar certes parts.

Evidentment, és allò de l'eròtica del poder i de l'impacte que fan els uniformes, sobretot els militars (que no porta perquè no vol). Si no, no m'ho explico.

És tonteta, parla un pijo-xarnego i se les dona de llesta, una mena de nova rica. No m'agrada, ho sento. Se li ha de reconèixer per això algun atractiu que no aconsegueixo assimilar, perquè si no, de què hauria tret tants vots la darrera llista que va encapçalar a les generals. Perquè em resisteixo a creure que tots els vots eren per ZP. Encara m'ho poseu més difícil.

Sense sortir del camp político-monàrquic, posats atriar em quedo amb els culets que ahir mostraven algunes fotos de de la parella Leti-Bruni.

La predilecció de Joan Laporta per als lloros, s’ha evidenciat una vegada més amb els seus nous fitxatges a la seva directiva. Magda Oranic,per la seva manera de vestir, pintar-se, parlar i pentinar-se, ha estat sempre un lloro. Les multicolorejades i horteríssimes americanes, i la xerrera infrenable de Xavier Sala-Martin, també l’assimilen a un “papagayo”.

Cal que els culés estiguin al loro. De veritat molt al loro per seguir endavant a la xampions. A diferència dels pericos, el seu futur no pot arreglar-se anant a Montserrat. S'arregla a Londres. I per encomanar-se, millor fer-ho amb una "Virgen extremeña", concretamnet de CÀCERES.
Guadalupe?

Compte amb els pressumptes infectats de gripporcina, i no oblidar que es pot tractar de gents amb una grip normal, un excés de "moquillo" o una alèrgia primaveral agreujada.
Us ho vull explicar mitjançant un exemple que em va passar a mi fa 10 anys tornant de centreamèrica.
Tornant d'unes vacances a Costa Rica, un país assotat pel dengue (una altra mena de grip) que provoca moltes baixes, sobretot entre la mainada, venia amb un "trancassu" de collons, que ja em va fer reposar els dos darrers dies de les vacances. Llegit i documentat, havia emprès el viatge amb un lleuger coneixement de l'epidèmia permanent, i per tant sabia del que es tractava.
Imagineu-vos amb el "trancasso", deambulant carregat de maletes pels aeroports, taxis etc. ja dalt de l'avió, un viatge transoceànic, tampoc era evidentment la manera de passar un estat físic que ja estava auto-medicant a base de paracetamol, genèric o no, però de producció centreamericana. Poques garanties.
La meva cara devia ser un poema. Afortunadament tenia una plaça a l'avió d'aquelles que en podríem dir de "puta xiripa". En aquests grans avions-bus de llarg recorregut era en un dels seients que abocaven en un passadís frontal, i per tant podia estirar les cames tant com podia. Imagineu si era bo el lloc, que hi havia al costat aquelles dues o tres places lliures, reservades per al pilot o copilot, i altres treballadors de l'avio per passar les estones de descans. I durant una estona vaig tenir de veí (si m'ho feu dir així) al fill de puta del pilot. Un "pìjet setciències", que em va diagnosticar el pitjor ...."dengue, seguro que és dengue...". Fill de puta!
No, era un "gripassu", que vaig arrossegar per aeroports, i vaig curar en arribar a casa. Sort!
Evidentment, poso l'exemple sense voler “sentar càtedra”, però si per avisar, que no tots els refredats que gent que aquest dies arribi de Mèxic, hagi de tractar-se d'un moribund infectat de grip porcina. Més val doncs, prendre prevencions i tampoc dramatitzar en excés. Per si de cas a Osona ja van decidir que no hi volien aeroport. Només he volgut fer memòria als culers, que ells hi van fer pre-temporada. Per si algú hi busca un detonant de l'origen de l'epidèmia.

L'emissió del primer capítol de l'ocurrent programa de rellançar al món de la música a gent de la tercera edat, em va semblar interessant i entretinguda.

Segurament serà un èxit televisiu de la temporada, a partir de l'oportunitat que se'ls dona a sentir-se més útils i distrets, a partir d'una de les coses que més els distreu, com és la música.

Segurament hauria estat una proposta menys trencadora, i per a que no dir-ho menys traïdora, que els haguessin fet simplement cantar (cadascú el seu estiu) i en un segon estadi fer-los cantar rock.

Però, és trencador i cal felicitar als que han tingut la idea. Una idea que s'acosta més la proposta d'anomenar-la "nou format", ja que el format que constantment es repeteix de posar persones a parlar davant la càmera, ja està molt vist.

Un altra encert, és la persona que ho condueix tot, el xaval de la peca o Marc Parrot. Un gran artista, que evidencia el do de saber tractar a aquesta gent. Un cantant que ja ha demostrat sobradament a l'escenari, gran aptitud per interpretar música pròpia i d'altres autors, i que ha fet una gran tasca musical en un altra programa de la cadena, com és "el club super3".

El bon resultat, un any més de la parella de germans Adrià i la de germans Roca, en això del rànking mundial de restaurants, evidencia que també a la cuina és millor anar acompanyat, que no pas sol. I sobretot millor que no pas quedar-se sol i arraconat com s’ha anat quedant el dolent de la pel•lícula, que no dolent de la cuina.
Les males maneres, les enveges i la mala educació que va esclatar ara fa un any de la boca de Santi Santamaria, li han passat evidentment factura.

Senyor alcalde, sovint intento contestar-me jo mateix el perquè d’algunes coses que es viuen el dia a dia a la ciutat. Evidentment no hi trobo resposta lògica. Més enllà de les comprovacions que faig periòdicament, m’agradaria saber si vostè en té la resposta.

Dies enrere vaig poder comprovar, sense resoldre-ho, el perquè de vegades s’imposen multes a la via pública depenent si són en llocs dels centre de la ciutat molt transitats, o bé si són a la perifèria, encara que no hi circuli ningú.

Divendres de carnaval, els carrers que envolten el CEIP Lledoner, havien quedat tallats al transit. El pas de la rua dels alumnes justificava el tall. Coneixent les facilitats que l’Ajuntament de Granollers d’aparcar el divendres a la tarda i els dissabtes, als carrers que queden per a l’ús dels vianants, uns quants pares vam aprofitar per aparcar davant del Centre Cívic, al costat de vorera on fins no fa molt s’hi podia estacionar.

No cal ni recordar que al centre de la ciutat hi ha algunes escoles on diàriament els pares aparquen en llocs desautoritzats, en mig de rotondes o fins i tot al carril BUS, davant membres del cos de policia local que procuren pel bon ús del pas de vianants.

No havien passat ni cinc minuts que un pare va alertar que la grua hi començava a actuar. Els més afortunats hi vam ser a temps, o no. En un plis- plas vaig passar el cotxe del carrer Lledoner al carrer Rosselló. Quan ja el tenia aparcat, vaig veure baixar la grua amb el primer cotxe “segrestat”. No me’n vaig poder estar i els vaig aturar per expressar-los el mateix que he escrit unes ratlles més amunt, i els vaig pregar que el dia que els reclamés per a alliberar el gual del casa, ho fessin amb la mateixa eficàcia i velocitat.

En acabar la rua vaig poder fer una altra comprovació, el meu comentari no devia ser l’adequat, l’agent 13::(números 1,3 i dos números més), m’havia posat multa per la suposada infracció feta una estona abans al carrer Lledoner. Vaja, com si al Bayern de Munich li haguessin xiulat en contra a l’Alianz Arena, el penal que suposadament li van fer una setmana abans a Messi al Camp Nou. Un exemple prou il·lustratiu.

En arribar la confirmació de la multa “rocambolesca” a casa, vaig fer la tercera comprovació. En no poder sortir de casa per tenir el gual ocupat, vaig provar de nou l’eficiència de l’agent número 13::. Em van dir que la grua trigaria més de 20 minuts. Estaria ocupada en retirar un cotxe d’un carrer tallat a la circulació o d’un descampat? Afortunadament no es tractava de res de vida o mort, ni de cap altra necessitat urgent. Abans que vingués la grua, el gual va quedar desocupat i tot solucionat.

Bé, tot no. Perquè de comprovacions en podem fer cada dia, sobre la diferent manera que l’Ajuntament té a l’hora d’actuar, depenent si es tracta del centre o la perifèria. Sense anar més lluny, el mateixos carrers/mançana on es va celebrar la rua abans esmentada, es converteixen cada nit en una mena de canòdrom,o millor dit cagòdrom. En acabar les hores d’activitat escolar i quedar el barri mig a les fosques, hi ha gran nombre de incívics que porten el gos en cotxe fins a la mateixa mançana i els deixen anar per tal que corrin i facin les seves necessitats, com si es tractés d’un descampat. A aquelles hores no hi he vist mai cap mena d’activitat. Ni de la Policia Municipal. Ni de la brigada de neteja, que podria molt ben procurar també a la perifèria de fer una escombrada exhaustiva per evitar que al matí més de 200 nens hagin d’esquivar com poden les caques.

És la història, i musicada amb la cantarella de sempre. Han detingut el cap d'ETA. Només em cal sentir allò d'aquella altra època en que cada detenció d'un GRAPO, anava acompanyada per la tornada: "La banda queda gairebé desmantellada".

Tampoc cal ser massa intel·ligent per suposar que tots els esforços de la banda armada es concentren en el govern de Patxi López.

A mesura que passen els dies es continua criticant el pacte de govern. L'estrambòtic pacte de govern, insisteixo en què el més anormal de tot, és la prohibició a presentar-se a les eleccions a les forces més radicals del bàndol abertzale, perquè les més radicals de “l'españoleo”, bé que s'hi presenten.

De fet el que es queixa de segons què és perquè vol. DE la mateixa manera que fins fa poc, forces democristianes governaven amb la forces comunistes a Euskadi. Ara els que estan relligades són les forces antidemocràtiques. Segurament hi ha més sintonia ara que abans.

Quanta raó té Jordi Pujol, quan després de dir una d'aquelles coses que defensava quan era jove, acaba dient que ell no és ningú per donar consells.

I és clar que no és ningú per recomanar a l'actual govern de la Generalitat que faci el que ell no va fer mai.

I és clar que també té raó per dir que "quatre veces" són inacceptables en matèria de finançament .

Ell amb tres ja feia festa grossa. Feia País i peix al cove.

El passat dilluns de Pasqua, vaig sortir a voltar en bicicleta per l’interessantíssim carril bicicleta que enfila el riu Congost des de Canovelles a La Garriga, en companyia del meu fill, el Josep Maria i l’Assumpció. A més de recuperar un espai malmès per la industrialització salvatge, el Consorci per la defensa del Besòs, ha creat escola i tothom està per la feina. El carril bici, i el condicionament d’un “hide”, per observar d’amagat algunes especies de ribera, tant aquàtiques, com aus, són els atractius d’aquest circuït que ja es coneix pel malnom de “ruta del colesterol”, i on gran quantitat de gent del municipis qui limita el riu, i fan la passejada periòdica, principalment a peu.

El carril desemboca a la Zona Industrial Congost, de La Garriga (la de l’Honda). Allà vam donar mitja volta, i de cap a Granollers. Abans, però, la gran sorpresa. Dalt de la bicileta estant em va semblar veure una cosa. Increïble! Torno enrere, no era una visió. Una tortuga d’aigua, del diametre d’una moneda de 500 pts en elíptic. Era viva. No sac veterinari, però diria que estava força dehidratada. Devia estar a un 150 metres, dels curs del riu en línia recta, i es deuria haver extraviat després d’unes jornades de pluja generosa. El meu fill la va voler prendre per mascota i no em va deixar tornar-la al riu. Bona decisió. Li vam posar de nom Pepet. Necessitava recuperar-se. Desconec com es pot recuperar un animal així, però ho vaig provar. Aigua en una piscineta improvisada i finalment en una “d’oficial”. Menjar de diferent procedència, i es va anar recuperant. Però no puc dir que mengés res. Ningú l’ha vista menjar. Es va anar espavilant. El fet de no menjar, m’ha facilitat convèncer el nen, que el millor que li podíem fer era tornar-lo al Congost. Més pel visionat de películes com el l’Orca Wally o el dofí Flipper, que per la meva capacitat de convicció, van obrar a favor meu. Ahir la vam tornar al riu. Adéu Pepet!

Anuncis, programes de televisió, i comentaris varis, acostumen a situar l’aspecte estètic que es deriva del sobrepès,com un tema primordial. Pels motius que sigui, qui més i qui menys, considera que li sobren un parell o més de quilos.

Jo també estic sobrat de pes. I fa molts anys. I serà segurament perquè la cosa no és greu, ni exagerada, que mai m’ha preocupat per motius estètics, tot i reconèixer que m’agradaria no tenir gens de panxa.

La meva única preocupació, de l’excés de pes, se centra en el fet que els noto en excés quan dalt la bicicleta enfilo ports de 3º, 2º, 1º i categoria especial. I noto arrossegar un excés de llard quan he de pujar corones a la pinya.

Ja fa molt anys, llegint un article al diari, vaig poder arribar a la conclusió, que els que allà anomenaven pes ideal, per a mi era el de 78 quilograms. En aquells temps, fa més de 15 anys, pesava un pes similar.

El pas dels anys, m’ha fet superar de llarg aquest pes anomenat ideal (diria mal anomenat). Ja fa uns vuit anys que em moc al voltant dels 93. Ara concretament 96. El meu rècord personal. És difícil dir-ho amb determinació i certesa, ja que no em peso gairebé mai. Però si no és cert, gairebé.

De tota manera us he d’assegurar que lo del pes ideal és una xorrada immensa. En els darrers 15 anys, les poquíssimes vegades que m’he situat per sota dels 85 quilos, ho he passat fatal tot i estar encara sis o set quilos per sobre del que es considera ideal. Com es pot considerar per a les meves característiques físiques pes ideal els 78 quilos, si quan estic per sota de 85 tinc en determinades hores (sempre les prèvies a dinar i sopar) una sensació de perdre el món de vista? És increïble, que es pugui considerar ideal. És com si m’hagués de desmaiar. Veig llumetes. Una cosa similar a quan agafes una “pàjara” dalt de bicicleta.

Dalt de la bicicleta m’agradria pesar 78 quilos. Pujaria de collons. Però al migdia podria caure en rodó. Ja estic bé per sobre de 90, però amb 86 estaria millor.

Afortunadament entrem en un període de l’any en què amanides varies, cremes de verdura, vichisoise i el meló amb pernil. Em posen a lloc. Aquest any fins i tot estic començant a beure aigua entre setmana. Collons! Que bé que em porto!

Força Carretero!

Jo també ho desitjava. També esperava que d’una vegada els independentistes de veritat reaccionessin. I el més valent de tots, el que té les idees més clares ha reaccionat.
Si el finançament no és l’adequat, ERC continua del bracet del PSC i CiU continua amb la seva ambigüitat, la força de Carretero obtindrà vots. De veritat.
És la viagra que necessita un partit sense trempera, un país desinflat.
Molts són, i seran,començant per Puigcercós i Carod, els que intentaran desprestigiar al Dr Carretero des del primer dia. Sentirem la cançonetes de si és de dretes. De si és un altra colom (no sé si amb minúscules o en majúscules)
Per més lleig que sigui el bigotet i més perduda que tingui la mirada, Carretero no és Hitler, ni Aznar. Us ho puc ben assegurar. Es pretén vendre’l com un convergent sobiranista, quan en la seva etapa d’alcalde va tenir en els convergents que van intentar fotre a la presó, els seus principals enemics. I no és que Carretero sigui tampoc corrupte. En la seva etapa d’alcalde va fer en línies generals el que han fet, fan i faran tots els alcaldes: treure benefici per a les arques municipals en totes cadascuna de les operacions urbanístiques, ARE’s i similars que s’engeguin. No parlem ja de la seva etapa de Conseller. No he vist mai alcaldes tant contents com en aquella etapa en que va assortir de més diners que mai els ajuntaments (ajuntaments d’esquerres i de dretes. Contents també estaven molts alcaldes convergents. Per fi els municipis petits es va sentir tant a prop de la Generalitat com de la Diputació).
Jo també he sigut dels que han estat partidari de moltes altres vies abans de l’independència. Calia solucionar moltes coses. Sobretot de caire social, i asseure les bases que garanteixin el progrés del país. Però és evident que a mi, com a ell i com a una gran part de ciutadans d’aquest país se’ns han inflat les pilotes observant com la cosa no arrenca. Com l’Estat ha seguit fent la guitza i s’ha mostrat ignorant a l’hora de interpretar el federalisme tant desitjat. Prou! Ja era hora. Ara toca que tots solets podem posar el país al dia, administrant-lo. Ja sigui un pla Ibarretxe (ja heu vist al pobre com l’han donat pel cul) o una sobirania més plena.
Que fundi un nou partit no és comparable dins ERC, a les sortides d’Hortalà i Colom. Per començar ell no ha estat descavalcat d’enlloc, de cap càrrec. Se’n va amb les pilotes ben inflades i en un moment en que veu insuportable el immobilisme dels partits catalans, quan des de Madrid ens aixequen la camisa una vegada més. la hòstia que es foteran tots plegats serà molt gran. Possiblement l’endemà, ja tothom serà irremissiblement independentista.
El personatge és singular, però com és l’únic que ha mogut fitxa en aquest sentit, mereix tota confiança. Per això i per altres motius. Recordeu com aval de la seva honestedat que és el únic conseller de la història de les autonomies i ministre de la democràcia que l’endemà mateix de plegar va renunciar a cap sou, ni compensació, en un país on els ex-ministres de Franco, Suàrez, calvo, Felipe, Aznar i ZP, segueixen cobrent una mena de jubilació d’ex-ministres.
I per seguir-lo desprestigiant, sortirà allò del sou que cobra per un càrrec inexistent. Que jo sàpiga totes les persones que lideren un projecte, i ja el dirigeixen mentre s’està format, no ho fan en plena dedicació, són recompensats. Per posar un exemple, mentre el JJOO del 92 eren en fase de preparació, tots els càrrecs cobraven com el primer. Mentre el Liceu era un munt de cendres, el mateix.
Tot plegat ganes de voler desprestigiar una opció política que només ell té collons d’entomar.
De la seva etapa política, i en concret la de Conseller, només em va desencantar (de fet no el van deixar acabar) que no fes d’una vegada per totes la reordenació territorial del país. De ganes no n’hi deurien faltar. Segurament la pressió del PSC i CiU, els grans vividors de la llarga història de les Diputacions, li ho van impedir i li ho seguiran impedint a qualsevol persona que vulgui encapçalar aquesta conselleria.
Mentre tant, el país continua territorialment organitzat com a la dictadura. Els nostres diputats s’ajupen cada dia a l’entrada al parlament de Catalunya, en passar sota l’escut de la dinastia de Felip V, que continua penjat de la façana. Aquí ningú no fot res! Un dia els penjaran una esvàstica al forro dels pantalons, però per no aixecar-se i perdre la poltrona, continuaran immòbils.
Catalans, si ho sou, reveleu-vos! Feu-vos independentistes! Convertiu els vostres partits en independentistes!

En unes dates en que ja es busquen resultats que situïn cadascú al seu lloc, i arriba al tram final, la discussió de si un equip és de primera, de segona o de xampions, perquè la classificació definitiva serà la que resoldrà si el Barça és tri-campió, campió, semi, sec o brut. Si l'Espanyol es baixarà a segona i haurà de fer la inauguració de l'estadi és un concert de "l'último de la fila", retransmès per "la 2". O si es trobaran molts o pocs bolets de primavera....dimecres vaig estar rodejat d'un equip de primera, en mig d'un Bosc del Bages.


Ahir vaig ser amb el número 1 de veritat, o un dels números 1. Molt allunyat d'allò que ens ensenyen els "caçadors de bolets", on es dona tracte de nº1, a autèntics "pamplines" com ara aquells que van amb ràdio transmissor, o aquell altra que canta "tonadillas" mentre busca.
En Lluís Rovira "Lluís de la Roca", de Monistrol de Calders, gran assortidor de fongs del magnífic restaurant Fonda Rubell, d'aquest mateix municipi, em va donar permís perquè l'acompanyés pel bosc. A un dels seu múltiples llocs d'actuació. En companyia d'altres boletaires de la comarca. Entre ells, un m'assegurava tenir memoritzades 500 llenegueres a les comarques centrals de Catalunya. En definitiva, un equip, que és tota una garantia a l'hora de buscar el bolet.

I amb cert retard, gairebé un mes, han començat a florir les múrgules/rabassoles, a les terres de la plana. Al Pirineu sortiran d'aquí tres o quatre setmanes.

Certament i en la meva classificació particular. En companyia de ceps, ous de reig i llenegues, la ocupa la primera divisió dels bolets comestibles.

En matèria de múrgoles/rabassoles, en tinc poquíssima experiència. I com en qualsevol altra ignorant, haureu notat que sempre que en parlo ho faig des d'aquest estadi. Aspiro a teneir-ne un coneixamnet i experiència similar que d'altres bolets.

A taula ja n'he tingut més experiències i a la cuina també. Fins a dia d'avui, els meus experiments més lluïts han estat satejats amb all i julivert, en una truita o participant en salses dins i fora de guisats. Sofregides amb escalònia, i una reducció amb una combinació de vi negre i olorós, donen gran resultat. No en soc afeccionats de barrejarles amb fetge d'ànec, si bé es tracta d'una moda molt utilitzada, ja suigui farcida, o combinada en una crema com ho fa la Pilar Catot, de Can Rubell.

Entrem, en plena primavera, en una època en que els espàrrecs de marge, donen pas a la rabassola. Als Pirineus, la xicoia conviurà i donarà pas a carreteres, múrgoles i moixernons....i per Sant Joan els primers ceps. L'hivern ha estat generós amb l'aigua. Esperem una bona primavera, amb aigua ben combinada amb sol, perquè el sol és el que fins ara els ha faltat a les rabassoles de la Plana, perquè sortissin tard. Però, sense excessos. Quatre dies de sol i sequera sobtada poden tallar en sec una collita que s'allargarà encara uns quants dies.

Dies enrere us parlava de cadàvers. Cadàvers polítics, o millor dit, partits que tufàven a mort.
Segurament, la maniobra de Carod ahir, permetrà revifar el partit, sempre que prengui una posició més determinant i decidida, en els temes econòmics del moment. És com a mínim una aposta.
No sé, si el PSC, també farà una aposta interessant per sortir del seu estat cadavèric. Si no planta cara de veritat i aconsegueix una xifra real de finançament, que de manera indiscutible es pugui considerar com a decent, seguirà tufant, i s’ho trobarà a les urnes.
IC-V, necessita de manera urgent un posicionament com la de Carod, i que suposi la jubilació de Joan Saura i tot aquells que han perdut els papers.
A CiU, com sempre, li cal una cura d’humilitat. I un canvi de líders. Homes més preparats i competents. I una rectificació al voltant del cas Guardans. O rectifica ell, o rectifica el partit. NO pot ser que a canvi de un càrrec (una poltrona), un militant de la classe dirigent del partit, canviï d’opinió i desafiï un dels principis del seu partit. Ës com si ara que Losantos es quedarà sense micro, fitxés per España i Libertad (plataforma avortista) o pels Maulets, només per ostentar un càrrec i mantenir un sou.
I fitxar Josep PIqué, que voleu que us digui.

Una vegada més no em faré el profeta, en haver endevinat el que realment passava a ERC. Fa més d’un any ho vaig escriure varies vegades. Puigcercós i Carod feien equip. De manera més o menys clara, més o menys dissimulada.
Tots dos en contra de les vies realment trencadores i independentistes de Bertran i Carretero.
No han passat ni 30 hores de l’anunci de Uriel Bertran de tornar a fer trontollar el partit. Avisava que premeria el gas a fons, per convocar un referèndum intern com els de Carretero, per prendre el pols a la militància sobre com es culmini el tema del finançament.
De fet, era de lògica. Carod ha fet el que tenia que fer i ara la militància ha de decidir d’una vegada per totes si confia en una colla de “cantamanyanes”,o de independentistes de veritat, que no agafen poltrones perquè si.

De vegades, navegant per internet trobes coses que ni se't havia acudit buscar. Hi arribes gairebé per casualitat, tot i que devia ser evident que en el yotube hi existia.
L'altra dia vaig trobar això http://www.hipersonica.com/rock/reunion-de-genesis-con-peter-gabriel-incluido
Impagable. I a partir d'aquesta base penso seguir trobant coses interessants.
Vaig sentir per la ràdio un grup de Sant Vicenç dels Hort. No sé perquè, em va recordar Gènesis. Un Gènesis dolent, tot sigui dit. Molt pitjor que Marilion. A través de la xarxa vaig anar a parar a aquí. Un lloc on es parla d'un suposat retorn de la banda, amb Peter Gabriel inclòs. Seria increïble.
En una finestreta connectada al yotube hi havia un realització de l'època d'un concert interpretant "The Cage" de "The lamb lies on Broadway". Una realització amb pocs recursos, a lo Valerio Lazarov. Impagable. Seguiré buscant i gaudint, amb poca fe de tornar a veure junts a Gabriell, Collins, Rutherford i Banks. Una bona adreça per seguir és aquesta, amb un seguit de temes memorables http://www.youtube.com/watch?v=RdD6L4cKKU8

Els darrers dies he sentit anuncis al voltant de la nova imatge de RENFE. És el de sempre. El somni de sempre. La promesa de sempre. Us en refieu aquesta vegada? Fins que no traspassin les competències a la Generalitat, tinc clar que no podrem refiar-nos.

Us sembla que està garantida la puntualitat en els trajectes de rodalies? Deixarà de ser una aventura anar més enllà de Vic o Manresa? Se superarà en els trams desastrosos de sempre, els 45 qm/h? Serà l’AVE un tren d’alta velocitat? Pagarem el mateix preu els catalans, que la resta del’Estat, pels serveis ferroviaris? Em temo que totes les preguntes se seguiran responent amb un no, en majúscules NO.

Em venen a la memòria, anys i anys d’utilització del servei. Llargues aturades injustificades a les estacions. La xuleria d’alguns revisors. La mala educació d’altres funcionaris. Els lavabos de voyeurs dels Clot. El llarg i obscur (negre) passadís de Pau Claris a Passeig de Gràcia.

En concret recordo un migdia de 1978. Sortida puntual del Clot. Aquell dia es jugava un partit classificatori per un mundial o eurocopa, d’aquells clàssics contra Iugoslàvia, Romania o Grècia, a camp contrari. Aquells partits que es jugaven aquella hora...

Vaig pensar que en arribar a casa veuria els darrers minuts. En passar per Montcada devia començar la segona part. Ves per on, el maquinista devia ser futboler, perquè vam estar aturats 50 minuts ben bons, sense cap informació.

Han passat 30 anys i les coses han canviat ben poc. Ningú informa dels retards, justificats o no.

Tal com es desenvolupen les coses, hi ha partits que evolucionen cap un estat físic més assemblant als cadàvers, que altra cosa.
Què és el PSC, amb les constants putades i incompliments del govern central. La maniobra del País Basc. I de retruc, la resta de formacions del tripartit, que no prou perjudicats amb el seu galdós paper i per la crisi generalitzada, són objecte de continues campanyes tergiversades per la dreta.
I de tot plegat, poc benefici en pot treure el PP, esquitxat pels múltiples casos de corrupció.
Les enquestes diuen que és CiU, qui lògicament se’n beneficiarà, mentre algú no ressusciti la polèmica del 3%. Perquè la jugadeta Guardans només fa riure,però no els restaràres. Ni a Europa.
Una llàstima, perquè nul•litats humanes i polítiques com l’Arturo, el Felip i l’Oriol, fan autèntica por, mentre homes com Recoder o Espadaler , no prenguin l’alternativa.

Els problemes d’aigua d’ara fa un any són ben bé història. Segurament de Maig a Abril, hem viscut una successió de pluges difícil de superar. I això que els mesos d’estiu i tardor, les precipitacions no van ser res de l’altra món. Els pantans estan plens. Pleníssims, diria jo, ja que no podran engolir la gran quantitat de neu acumulada als cims dels Pirineus.
La temporada d’esquí ha estat, i continua estant a les estacions catalanes que continuen obertes magnífiques. De les millors que es recorden. Només la puta crisi ha impedit als empresaris del sector turístic acabar d’arrodonir el calaix. Si no hi havia prou neu, en els 12 primers dies d’abril, les estacions han acumulat entre dos i tres metres de neu nova. Una llàstima per a les estacions sota administració francesa, que guiades per les seves festes prioritàries (de carnaval), fan sempre unes previsions menys optimistes i adaptades al seu calendaris. Fan una contractació de personal que mai sobrepassa la setmana santa dels “momius” cristians espanyols. Només dues de les estacions més pròximes de les situades a l’altra costat de la frontera segueixen uns dies una setmana més obertes.
Les excursions de muntanya a la primavera permetran tocar la darrera neu als cims i als llacs. Caldrà l’ajuda de raquetes, fins ben avançat el Maig. S’allargarà un prometedor fangueig.
Als Pirineus, es presenta doncs una prometedora temporada de xicoies i bolets de primavera (múrgules, moixernons i carreretes). Ja les espero. A la plana, la múrgula ha trigat a sortir i la temporada serà breu, però prolífica.
El calendari de la ceba, diuen que anuncia un estiu plujós. Tant de bò. Seria doncs fresc, i avançaria i garantiria la temporada de tardor dels bolets.

Sovint, les notícies relatives a descobriments i estudis científics ens desborden. Ens desborden per ignorància. Poca cosa hi tenim a dir.
Relatius al part, i a les primeres hores de vida dels humans, n'hem llegit moltes de notícies. Que si part sota l'aigua, que si la proximitat a la mare, que si els avantatges de l'alletament matern.... Ara n'hi ha un altra. Diu que els nascuts per cesària, com per raons de recuperació de la mare no poden estar prou a prop d'ella, es recomana que se'ls posi en contacte pel amb pell, amb el pare. Lo de la mare, sempre ho havia entès. Calor matern. Proximitat a la fresa i ritme cardíaca de la mare, que fa 9 mesos que porta imprès en el seus sentits....
Possiblement, a llauners, butaneros i carters, se’ls ha girat feina.

Ja no sé si es tracta de mobing agrari, de poca cultura, frivolitat urbanita o de ganes de tocar els collons.

Un informe responsabilitza a les activitats ramaderes, d'un tres per cent de les emissions de C02 a Espanya. Desconeixia el percentatge, però està clar que cotxes i indústria non estan sols en això de les emissions. No sé si amb la xifra s'exagera, però està clar que un 3 per cent no és per a estirar-se els cabells, quan és evident que la màxima responsabilitat en contaminació recau en altres sectors, com els ja esmentats. El que si que és cert, és que una agència de notícies ha difós la informació amb un titular ben cridaner. Una cosa així com: Els pets de les vaques són els responsables d'un 3% de les emissions de CO2 a Espanya. Tota una barbaritat que posa una vegada més al pobre pagès a la cadira de l'acusat. Perquè, és clar que si només els pets de les vaques suposessin un 3%, si li afegim els de les porcs, cavalls, conills i gallines, la pudor seria insuportable i el volum d'emissions més gran. Sense afegir-hi tota la que generen merda i purins, en constant procés de putrefacció. A més no es tracta de CO2, si no de metà. Tot plegat col·labora en la contaminació del planeta, però no es tracta de comptabilitzar i criminalitzar tot el que passa a pagès.

Sembla doncs que a través dels mitjans de comunicació, s'incideix una vegada més en el mobing agrari. Esperem que els trinxaires de la natura i i teòrics antirurals com X.Sala-Martín no aprofitin dades com aquestes per seguir proposant la desaparició de la pagesia.

Una pena.

Per més temps que hagi passat, el fet que ara se celebri el judici del cas, ens torna a fer remoure els budells quan pensem en la indecència amb què el PP i la cúpula militar, va actuar en el maneig dels cadàvers de l'accide3nt del yak-42.

Sense cap mena de dubte, un cas com aquest és paradigmàtic per entendre com actua la classe dominant i sobretot la dreta. És a dir quan els morts i els afectats el toquen de molt a la vora, actuen amb decència i hi esmercen els mitjans que calgui, però quan són de la plebe, encara que sigui militar, se'ls en refot. Una vergonya. Una gran vergonya.

Ja veiem com gestiona Berlusconi, la desgràcia del terratrèmol. Els consola dient-los que celebreb la setmana santa de camping.

Com us ho diria. De sempre la comarca de la Garrotxa se'm ha entravessat.

No parlo d'una mania psíquica. És una qüestió geogràfica. No és a la vora, ni lluny. És a l'altra costat del Puigsacalm, que és exactament la tanca que s'entravessa entre nosaltres i ells.

Tant si feies les rutes que l'esquiven com les que la travessen. tant si fas la ruta ruta per La Selva, via Santa Coloma de Farners (la meva preferida en cotxe). La ruta per Girona i Banyoles. La de Rupit. I la no fa massa anys oberta per tota classe de cotxes, per Vidrà. Totes ho fan un pèl lluny. Les dues més boniques són les que es fan des d'Osona i travessen les muntanyes. I tinc especial predilecció per la de Vidrà, sobretot d'ençà aquella vegada que amb els amics de la colla la vam fer en bici des de Vidrà mateix.

Per contra, us diré, que de sempre ha estat per a mi una de les comarques preferides. La comarca paisatgística, l'orinal de Catalunya, la volcànica i sobretot la gastronòmica. En aquest aspecte, la Garrotxa presenta una similitud al País Basc. És d'aquells indrets en que t'aturis on t'aturis, tens una gran possibilitat de menjar-hi bé.



Doncs ara, tot això és molt més a prop. Amb el túnel de Bracons inaugurat, és molt més fàcil.

Travessar Olot, ja és una altra cosa. Olot ens continuarà quedant entravessat. Entravessat perquè els nostres polítics no han treballat amb prou previsió i no hi han fet una variant. Aquests polítics són gilipolles!

S’ha parlat molt de la pràctica d’esport en alçada, i sempre s’ha destacat la importància de l’entrenament. Tant s’ha mitificat el fet, que diuen que l’EPO es va fer per crear de manera artificial els mateixos avantatges en el rendiment d’un esportista. També se’n ha parlat de l’alçada, quen es disputen partits en determinats camps de futbol de Bolívia, Ecuador, Perú, Colòmbia.... el partit de l’altra dia, d’Argentina a Bolívia, van ser una constatació de la teoria. El vaig veure a estones i el cert era que l’Argentina de Messi i Maradona jugaven de la manera a què estem acostumats a veure les prórrogues. La major qualitat tècnica no semblava suficient. Els gols que vaig veure, 3er 41rt i 5è eren del mateix estil, i en especial el tercer en va ser tot un exemple. El porter bolivià inicia des de la porteria un contra-atac amb un llançament llarg. Imagineu doncs com es replega un equip en una prórroga, i que el rival corri a tota pastilla com si estigués fresc. Doncs això. Així va ser la superioritat del 6 a 1 de Bolívia sobre Argentina. Messi no la va veure. Deu cansar.

Des del primer dia que em sembla una mena de menys preu que Vicens ferrer estigui nominat a català de l'any, quan per al seva tasca ha fet mereixement per ser un clar candidat a Català del segle passat i el present. Però ja se sap de la frivolitat d'aquesta mena de "concursets" que munten algunes empreses, no sé ben bé amb quin afany.

Una prova més, ho és la inclusió de la... no sé com classificar-la, Nina. La d'operación triumfo, una passable cronner, que no té més mèrit que això. (Gran coneixedora de tot l'embolic i la manipulació de la votació de candidats via sms.)