logotipo

40 anys de saqueig. Aquesta és una de les moltes conclusions a que es pot arribar arran de l'article que publicava l'altra dia sobre l’impacte de l'autopista a casa nostra. Aquesta puta mania de cobrar-nos per tot el que fem, només pot se fruit d'una ment bastarda. Molts anys més enllà dels pactat en la concessió inicial, l'estat ha permès que ens estafin contínuament.
És per això, que des de sempre he admirat als que se salten la norma de pagar. A més d'admirar-los, els dono suport i espero algun dia ser tant hàbil com ells. Diuen que cada dia són més, i que la l'empresa concessionària no té res a fer-hi. No compta amb cap sistema de defensa. Només l'amenaça, una manera d'actuar sempre associada als que ens extorsionen amb el permís de l'Estat.
És pura habilitat. Cal posar-se molt arrambat al cotxe del davant. Tenir força sensibilitat amb els pedals del cotxe i arrencar al mateix temps que ell. Si ho fas bé, hi ha temps. Evites la baixada de barrera, i per més que soni la sirena, no hi tenen res a fer.
Més fàcil encara és si tens contractat el Tele-tac. La tàctica és la mateixa, arrambar-se al de davant, però amb l'aventatge de no haver d'aturar-se, ni arrencar. I sobretot, si tens contractat el tele-tac, en cas que t'atrapin, sempre podràs dir que portes el tele-tac i que t'ha assemblat que s'havia obert per a tu i el de davant, i ho has aprofitat. Cola no?

Dies enrere, evocant com passen els anys, us parlava del casament del meus nebots Marc i Judith.

Com un cometari més de les múltiples converses que sorgeixen en una festa familiar, va sortir la possibilitat de fer un equip per a participar en una competició esportiva. Ja és coneguda la dedicació i afició d'en Marc i la Judith, a l'esport. En concret la triatló. Vam parlar de fer un equip de família per participar ales 24 hores ciclistes de Montjuïc, que el se celebren el cap de setmana vinent.

La idea general no es va poder fer efectiva, ja que el reglament contempla que els equips mixtes de quatre han de tenir dues dones, en la formació. L'equip l'havíem de formar ells dos, el meu germà Andreu i jo. Lluny de fer-nos enrere i de practicar qualsevol canvi de sexe, vam contactar amb dues persones més de l'entorn esportiu d'en Marc i la Judith. I no es va contactar amb qualsevols. Seguint el nivell de la part jove de l'equip, vam convidar a participar a dos altres esportistes de nivell. El triatleta granollerí Santi Ribot, i la duatleta calderina Mercè Tusell.

Amb més il·lusió per a la participació, sobretot els dos veterans, que no pas per la competició hi hem posat fil a la l'agulla. Amb la il·lusionant aportació d'un patrocinador, finalment ens hi hem inscrit. L'aportació ve de l'empresa Aumar, del Polígon Sant Julià de Granollers, dedicada al transport en la modalitat de paleteria compartida. L'aportació i generosa col·laboració d'Aumar a l'esport de la nostra comarca ja no és notícia. Aumar, en una visió particular i positiva, beneficia amb la seva publicitat a una dotzena de clubs esportius de la comarca i a d'altres esdeveniments com la mitja marató. Ara fa la seva entrada al ciclisme. De la mà del propietari Angel Ausín, i del seu gran col·laborador en matèria esportiva, Teddy Hernández, Aumar entra al món del ciclisme. Un esport dels que més agrada a l'Angel, des que en va ser practicant de jove.

Els Ironmans són el camp de batalla d'en Marc, actualment. És triatleta, i a banda dels bons resultats en competicions internacionals, va ser escollit millor esportista de Granollers a la festa de l'esport del 2008. En Santi també es triatleta i duatleta. En els darrers anys s'ha especialitzat en proves de gran duresa i recorregut com la Titant desert (Marroc)o la Ruta de los conquistadores (Costa Rica), amb excel·lents resultats. La Mercè Tusell és campiona de Catalunya de duatló de Muntanya. La Judith es troba en fase de preparació per a fer a l'Octubre la Ironman de Calella, amb lo qual seria la primera dona vallesana que participaria en una ironman. L'Andreu i jo, la part veterana de l'equip, participem en criteriums ciloturistes, per pur plaer de rodar en recorreguts on el transit rodat és restringit o totalment tancat.

Si voleu saber més detalls de l'equip i els seus components podeu clickar els webs :http://mrcim.blogspot.com/ ; http://merchenszaiser.blogspot.com/ ; www.123people.es/s/santi+ribot ; http://clubtriatlogranollers.blogspot.com/ .

Negativament sorprès, observo que algú m’has pres el títol. Sempre havia pensat que els rei dels pops, dels pops amb ceba era jo.
Hem sembla totalment desorbitat i desmesurat el que aquests dies s’ha sentit a dir al voltant de la malaltissa figura de Michael Jackson. Ni em sembla una persona tant clau en el món de la música, ni res de tota l’exageració escoltada. Com a molt li atribueixo una gran originalitat en la creació (si és seu) i en l’execució de les coreografies d’algun videoclips cèlebres. Mèrits,d’altra banda fàcils d’atribuir als realitzadors
dels videos.
Més enllà d’això, tot el que podem dir sobre el personatge sinistre,és que si el que ell ha fet a la vida, ho hagués fet qualsevol dels altres mortals, hauríem acabat al psiquiàtric, primerament, i més tard a la presó.
De defensor de la causa negre, res de res. Se’n avergonyia. Em temo que alguna empresa de lleixiu pugui perdre pistonada, ara que s’ha mort el seu principal consumidor.
La seva mort no pot tenir més transcendència que la de Joselito. Cantants triomfadors a la infància, que no ha sabut, ni volgut fer-se grans. Almenys Joselito es va conformar amb consumir estupefaents. Aquest paio no. Aquest va anar molt més lluny. Va destrossar infant.
Prenguem doncs, de nou el bon humor, sense oblidar qui va ser realment aquest malalt.
Aprofito per publicar la recepta dels pops amb ceba, per tal que tingueu alguna noció a l’hora de valorar qui era realment el rei dels pops.
CONFITAT DE POP I CEBA
Consideracions prèvies: partim de la base que és importantíssim utilitzar un bon pop de roca. També us puc dir que amb popet de platja ha de sortir excel•lent, si no està conservat amb sal, com es comercialitzen darrerament. Només dient que en una ocasió que ho vaig fer amb cananes (perquè no hi havia el meravellós tentacular), el resultat va ser positiu, això ja defineix la viabilitat de la recepta amb aquests animals tentaculars.
Abans de continuar endavant i com sempre que cuinem pop, és molt important assegurar-se que l'animal sigui tendre. I més si tenim en compte que m'agrada cuinar exemplars salvatges de mida mitjana i gran. Jo, particularment, us puc dir que ho faig fent servir tots els recursos que conec, si exceptuem el que diuen que és el millor. Però, és que no tinc mitjans! Els que couen el pop amb millor gràcia al Cantàbric ho fan en una olla de coure. Fins i tot, ara que ja no se'n troben, diuen que la tàctica és fer-ho en una olla qualsevol, sempre que dins, amb el pop, hi posis una peça de coure. Sí, ho heu entès bé! Imagineu-vos un popàs submergit en aigua i acompanyat per exemple d'una clau mecànica de coure. Qui diu una clau mecànica de coure, diu qualsevol altre objecte de coure o aram: una medalla olímpica, una tassa, una cullera o un consolador...
Jo faig servir les altres tàctiques que conec. I no només una. Moltes i sovint a la vegada.

Estovar-lo a hòsties: Tal com ho heu llegit. És una activitat relativament molesta, ja que esquitxa molt. Val més fer-ho mig despullat i acabar a la dutxa. A mi, quan els pesco al mar, m'agrada arribar a casa amb la feina feta. A la mateixa costa, arreplego dos palets de riera (cantos rodados, cailloux, rollingstones...) i els dono cops sense contemplacions, posant èmfasi especial en les potes gruixudes.
Si ho faig a casa, agafo la mà de morter i la fusta de la cuina i surto a l'eixida. Hòstia va, hòstia ve. Sense reprimir-vos, com si tinguéssiu l'Aznar entre les mans.

Congelar-lo: Es diu i s'assegura que el pas pel congelador estova el pop. Li trenca o estova el nervi fibrós. No em sembla que la cosa sigui tan contundent, però hi ajuda una mica.

Mai sal: No poseu mai sal al pop fins al final, per rectificar-ne el sabor. Si ho feu, d'entrada, ja no l'estovarà ni la batedora.

Taps de suro: Els faig servir sempre per tradició. No us puc assegurar que hi facin gran cosa. Es tracta de posar un tap de suro dels de sempre (ara n'hi ha de conglomerats que es desfan i això és molt perillós) mentre el pop es cou o s'escalda. Mai quan ja el confitem o el fregim. Desconec el que podria passar.

Fred sobtat: Aquesta tàctica la faig servir quan bullo el pop per fer-lo estofat amb patates o per fer-lo fred a la gallega. Pels pops amb ceba no la faig servir. Es tracta de fer-lo bullir durant tres o quatre tandes de 10 minuts. Cada vegada, retirar-lo i introduir-lo en un altre recipient amb aigua molt freda. Una vegada refredat, tornar-lo a fer bullir. Una vegada feta l'operació, tallar-lo a la mida desitjada i procedir amb la resta de la recepta.

Tornem a la recepta pròpiament dita del pop amb ceba.

Introduïu els pops en una paella grossa. Enceneu el foc i tapeu la paella. El pop sua aigua, molta aigua (com ara els bolets o més). Observareu que el pop minva molt. Deixeu el foc a punt fluix, fins que comproveu que ja no traurà gaire aigua més. Destapeu la paella i, amb el foc un pèl més fort, deixeu que l'aigua s'evapori. Cal controlar que no arribi a quedar tan sec que es posi en perill el producte i s'arribi a enganxar i a cremar. Arribats a aquest punt, ompliu la paella de vi (un vi que us hagi sobrat, qualsevol val). Si pogués triar, no us sabria dir amb quin m'agrada més. Amb blanc, el guisat resulta més finet, però no sé si m'agrada més amb el toc més bast d'una barreja de rosat i negre. El cava també serveix. Deixeu una altra vegada que el vi s'evapori amb la paella destapada i el foc fort inicialment i, quan comenci a bullir, abaixeu-lo.
Tallem ceba de la manera que més ens agradi. A mi m'agrada a talls finets. L'hi tirem al damunt quan s'hagi begut (evaporat) el vi. Ho cobrim amb oli d'oliva. No cal que l'oli tapi tota la ceba. Cobrint el pop i una mica més n'hi ha prou. Per no gastar tant oli, poseu pop i ceba tan compactat com pugueu. Disposeu-vos a seguir el mateix procés de quan confiteu o fregiu la ceba a foc fluix. Xup-xup, xup-xup. Amb no gaire més de mitja hora en teniu prou. Si podeu arribar a l'hora sense que es cremi, millor. Observareu un excés d'oli gens menyspreable. Jo el que faig és retirar-ne tant com puc. Quan el tingueu tan desgreixat com vulgueu, rectifiqueu-lo de sal i de pebre. Que us vagi de gust.

El mes de Juliol es compleixen 40 anys de la primera autopista (de pagament i no) que es va fer a l'estat espanyol.

En aquest cas, el trajecte que va inaugurar aquesta nova variació ràpida de comunicació sobre rodes, coincideix també en el primer trajecte ferroviari que hi va haver també a l'Espanya peninsular, Barcelona-Mataró (o l'inrevés). Poc després s’inauguraria la que ens porta a Granollers, camí de la Jonquera.

De la mateixa manera que en el seu dia línees de tren i carreteres van suposar un gran canvi en la fesomia del paisatge i els costums del humans (progrés, negocis, migracions....), l'entrada en funcionament d'aquesta via ràpida va suposar tot un seguit de transformacions.

El desenvolupament econòmic, en relació a les vies de comunicació, és segurament l'element més ocurrent davant l'aparició dels elements que contribueixen en el progrés. No tot el que comporta el desenvolupament (ben o mal entès) suposa un benefici. D'aquesta manera és més que evident que el paisatge i la vida dels que hi desenvolupen les seves activitats, la pagesia, és qui ha viscut un revés més gran, per culpa de les grans infraestructures.

Un anàlisi més profund sobre les vies de comunicació ràpides, ens pot aportar noves visions. De la mateixa manera que una autopista beneficia el transport ràpid cap a un lloc, el destí, també possibilita i afavoreix el passar de llarg. En aquest aspecte, el sector turístic és qui pot donar pistes dels inconvenients i els avantatges. Segurament, abans de l'autopista, poblacions com Montgat, El Masnou, Alella, Vilassar o el mateix Mataró, eren la destinació preferent dels “urbanites” que sortien a "passejar" un diumenge. Si bé l'autopista et portava molt més ràpid a aquests indrets, també possibilitava passar-hi de llarg, en benefici de poblacions situades més al nord.

Hi ha tot un seguit de circumstàncies(progrés, negocis, migracions...) que la comarca de Maresma va viure a partir de finals del seixanta i que d'alguna manera o altra es va tornar a repetir ara fa 20 anys, quan l'autopista és va perllongar fins Tordera.



Si teniu curiositat pel tema podeu veure-ho en aquests links de l’hemeroteca de la Vanguàrdia.



http://hemeroteca.lavanguardia.es/preview/1969/10/25/pagina-39/33579728/pdf.html?search=autopista%20a-19 publi



http://hemeroteca.lavanguardia.es/preview/1969/10/25/pagina-12/33594322/pdf.html?search=autopista%20a-19



publi



http://hemeroteca.lavanguardia.es/preview/1969/10/25/pagina-27/33579106/pdf.html?search=autopista%20a-19 2 dies abans

Els darrers mesos i les darreres setmanes s'ha parlat molt del deficient funcionament del servei d'urgències de l'Hospital de Granollers. Mancances fàcilment relacionables a un excés de població i manca de personal mèdic i recursos econòmics.
Deixeu-me que us expliqui la meva darrera experiència, en el que seria contacte amb el servei d'urgències.
Ja fa uns quants dies que arrossego un peu, per culpa d'un dit trencat. ja se sap, aquell tipus de fractura que se soluciona apuntalant el dit fracturat amb el del costat. Una lesió menor, que com totes les altres fractures te el perill d'un mala soldadura.
Dissabte em vaig llevar sense l'embolcall apuntalador al meu peu. Havia caigut. Ben d'hora, doncs, vaig decidir anar al servei d'urgències habilitat a l'Avinguda del Parc/Plaça del Cony. Lloc, on dies abans m'havien diagnosticat la lesió i apuntalat el dit.
Per aviat que fos, un dissabte a les 8h15, vaig trobar escandalós, que les tres persones que estàvem a la sala d'espera d'un servei d'urgències (repeteixo URGÈNCIES), haguéssim d'esperar quan era evident que la raó era que no hi havia cap metge. Estaven esmorzant? El servei d'urgències no contempla la possibilitat de tenir personal a les 8h15?
Aquesta, no me l'esperava. No hi ha cap raó del tipus "concentració de molta gent", "manca de personal", "carència de recursos", "pressupost"....
No vam haver d'esperar gaire. Molt poc si ho comparem quan m'ha tocat anar a l'hospital. Però del tot incomprensible.

Després de rellegir l’article publicat ahir sobre una amanida per a l’estiu. Me’n adono que tot el que escric queda coix, si no proposo una vinagreta, una manera d’amanir aquest plat. Ja sé que es tracta d’una cosa molt personal, ja que cadascú hi posa, i quantifica, els ingredients que més li fan el pes. Un es suggeriré una de vinagreta per aquesta mena d’amanides. A banda d’oli i vinagre de la denominació i sabor que més us agradi i en la quantitat desitjada (jo hi poso oli verge, de Rigues o l’Emprdà, vinagre balsàmic i vinagre de vi negre d’ampolles espatllades), hi poso mostassa de grà, un rovell d’ou dur, i un grapat de ciboulette i d’alfàbrega. Per altres amanides m’hi agrada incorpora-hi una punta d’all, un grapat d’anxoves, julivert o pebrot del piquillo, i a partir d’aquest base improvisar. En un altra capítol d’amanides estiuenques hi entraries totes aquelles on hi poso salsa rosa, o el suc d’algun cítric.

A l’escola on va el meu fill, ens van demanar que proposéssim menges per als menús dels dinars. Ja se sap que als nenes millor no atabalar-los amb plats complicats. Tractant-se de molts nanos, encara més. Nosaltres els vam proposar una amanida que li preparem sempre quan va d’excursió, i tots plegats fan pic-nic. En el seu dia la vam dissenyar a base de ingredients que li acostumen a agradar.
Resulta que al cuiner de l’escola, en Santos Alberto Olivera, li va gardar i ja l’ha incorporat en els menús d’aquest més. Us la passo, per si la voleu tastar. Us he de confessar que jo no l’he tastat mai (ja imagino com deu ser). Una cosa refrescant d’estiu, que a banda de ingrdients naturals i sans, ha de prendre una dimensió superior incorporant-l’hi una vinagreta. A ell li amanim amb oli i prou.


Es tracta d'una amanida fàcil de fer. Una amanida de pasta, amb alguna variant, tot depenent dels ingredients de temporada que hi ha a la nevera.
Per a fer l'amanida del Saix, bullim el que ell anomena "pasta de colorins" (habitualment rínxols de colors, -blanc,verd i taronja-) de la que venen a tots els comerços d'alimentació. A banda fem una truita i la trossegem quan ja és freda, abans de barrejar-ho tot. Trossegem uns 80 gr de pernil dolç (quan no en tenim la fem amb formatge suau -edam-emental-havarti- trossejat). Pelem i traiem les llavors a un/dos (depèn de la mida) tomàquets, que els deixem tota la nit a la nevera amanit amb sal perquè tregui l'aigua). El tomàquet el preparem a la vigília.
L'endemà amanim amb un bon oli el tomàquet escorregut, i ho barregem amb la resta de ingredients ja descrits.

Tornem a ser a les portes dels gran moment de l'any. Gran moment pels afeccionats al ciclisme. El Tour és a punt de començar. Un any més, i ja en portem gairebé una dotzena, amb certa polèmica. Una polèmica que no li rebaixa l'interès, si bé considero que la baixa de Valverde (si finalment es produeix) es notarà tant com la de Contador l'any passat.
En aquest mena de competicions, sempre es troba a faltar el que no hi és, sobretot si és un favorit en potència. L'any passat, va ser gairebé un crim no acceptar Contador, campió vigent. Enguany, no acceptar Valverde, pot ser també molt greu. El murcià ha presentat les seves credencials a la Dauphine Libere, superant Contador i Evans. L'amenaça del CONI, que assegura no permetre el pas de Valverde per carreteres italianes, impossibilita en certa manera la participació al Tour. O bé, es canvia una etapa, cosa que no passarà.... el chauvinisme francès fa infalible al Tour, o se la juguen tots plegats a veure que passa si Valverde és interceptat pels carabinieri. Jo, sincerament, si fos de Valverde i el seu equip (francès per a més senyes) no només participaria, si no que centraria gran part del meu esforç en vestir de groc, com a mínim l'etapa anterior i deixar així més en evidència l'organització ("infalible") del Tour.
I d'Armstrong que hem de dir...doncs que va fer una gran cursa i una gran preparació al Giro de Italia, i que honestament considero que no té res a fer, si corren en plenes condicions, Valverde, Evans i Contador. Però tot i el seu cos pesant, està en condicions de quedar fàcilment entre els 10 primers com ja ha demostrat, sempre que la calor no posi a prova la seva "avançada edat" i el pes excessiu. En propers dies continuaré "fotent la pallissa" sobre el Tour i el ciclisme, a mesura que arribin notícies de inscripcions definitives i pistes sobre l'estat de forma dels participants, a banda d'altres detalls relacionats amb l'arribada de la "grande boucle" a Barcelona i Catalunya (Granollers inclòs) en general.
Encara no he decidit com faré més amable pels que no els agrada el ciclisme, el seguiment del Tour. Recordeu que els vins, fa dos anys i els grans plats de la gastronomia francesa, l'any passat, van amenitzar la lectura d'un blog que viu immers en la competició ciclista al mes de Juliol. Ho sento pels que no els agrada.

No he tingut oportunitat de visitar-la, i suposo que amb el meu ritme viatger, trigaré força en adonar-me'n. La ja famosa t-1 té molt bona pinta i ha de possibilitar fer del prat un aeroport competent per a un país. Una altra cosa és que des de Madrid ens deixin fer-la funcionar per ésser tot un referent en el Mediterrani.
Estàticament, i vist en fots i tv, té un magnífic aspecte del tot atribuïble a Ricard Bofill pare. Un famós arquitecte, del qual en tenim dubtoses referències, tant per la seva frívola actitud com a persona i urbanita de pro, com d'algunes coses que li he vist, com el desatsrós i ruïnós Walden 7, o el més que hortera classicisme practicat a Montpeller.

Hem sembla poc menys que escandalós.

Sense que serveixi de precedent en aquesta qüestió em posaré del costat d’en Saura, i considero com en més d’una ocasió han fet notar els dirigents de IC-V, que hi ha una campanya orquestda en contra d’ells. En aquest cas, en contra dels més dèbils.

Que estigi enregistrat en una càmera instal·lada en una comissaria, una vilenta agressió de cinc mossons en contra d’un detingut, em sembla indiscutible. De què van els jutges?

Quan en un judici es repassa un cas similar, i el jutge no té altra alternativa que creure un o altra, poli o detingut, és molt fàcil que per no cagar-la el Magistrat, apliqui una decisió, com la presa en aquest cas. Però havent unes imatges tant clares, és escandalós.

Segurament si el Conseller fos de PSC o CiU, les coses haurien anat diferent. Sobretot alguns mitjans informatius no s'haurien acarnissat amb el més dèbil.

La transcendència d'alguns/es esportistes més enllà de la competició, és inevitable.

La fama, més o menys gran, els porta a ser protagonistes en altres facetes. I si no en fan prou mèrit, ja se'n fan càrrec les revistes del cor, d'economia i/o eròtiques, de reconduir la seva fama cap a altres disciplines.

Ho estem veient amb Cristiano Ronaldo/Robaldo, amb els milions del seu fitxatge. Ja abans, se'n parlava força pel seu aspecte metro-sexual, les seves núvies i algunes declaracions. Ara la anàlisi econòmica s'ha posat pel damunt de l'esportiva. Gairebé ningú parla de les seves habilitats amb la pilota, ni del seu mal perdre.

Tothom comenta i analitza sobre la moralitat de pagar-ne 95 milions dels grossos. Fins i tot els bisbes.



Els cas de les tenistes va per un altra costat. Si els gemecs que exclamen als fons de les pistes no havia encebat prou l'imaginari popular, el màrketing de la terra batuda, l'herba i les superfícies dures, se'n ha encarregat de donar una altra dimensió al tenis femení.



I no es pot dir que els dissenyadors de roba en tinguin la culpa. Està clar que no se les pots fer sortir abrigades, ni estèticament negades. En general estan molt bones, i se'n treu profit.

Per si no estan prou bones, el torneig de tennis de Madrid, no les va voler deixar soles. I va fer una mena de càsting en què es valorava més com estaven "en pilotes" les candidates, que no pas la manera en què les recollien. De fet com demostra aquest link que aquí us poso, no van tenir gens de mal gust.



www.cotilleoblog.com/post/1671/debora-ale-de-recoger-pelotas-a-portada-de-interviu -



Si en realitat ja existeix un rànking mundial de tennistes, ara hi ha un altra revista que ha plantejat un concurs, per a decidir en votació popular, quina és la tenista amb "més garra". Mireu i escolliu. Hi ha molta qualitat. Decidir-se és un gran dilema



http://www.revistaman.es/encuesta_tenistas/Vota-por-la-tenista-05-2009-78013.html

Fa poc més d’un any, en Pep Salsetes, m’alertava del projecte que iniciaven a Gallecs. Amb l’empenta pròpia dels habitants d’aquest racó del nostre país que ha resistit a tantes amenaces contra el seu territori, i la seva integritat, volien constituir el Slow-food del Vallès Oriental..

El Slow-food internacional és una organització fundada al 1989, per vetllar en favor d’evitar la desaparició dels costums tradicionals gastronòmic.

Com indica el seu nom entra en total contraposició al conegudíssim Fast-food. Els slow-food local no són altra cosa que un treball de proximitat de cadascún dels grups que es constitueix, i que per tant vetlla pel seu territori. D’aquesta manera s’estableix el que anomenen un conviviu

I és que abans de coneixer's la terminologia "slow-food", Gallecs i els seus productors, ja ho eren, de "slow food". Els slow-food que es constitueixen han de reunir un seguit de requisits.

Gallecs ja tenia més de les dues-centes hectàrees de cultius que exigeix una de les premisses d'un "slow-food". Una altra és la conservació d'un baluard alimentari autòcton, que a Gallecs era la mongeta del ganxet.

Més fàcil no ho podien tenir.

Des d’aquests primers contactes, en Pep i la resta de motors d’aquest convivium van voler integrar en el projecte a tots aquells que estem sensibilitzats en el tema, per formar part del slow-food, al costat dels productors (en general pagesos dedicats a l’agricultura i ramaderia ecològica). La Penya Calipo, hi va ser representada en la persona dels seu membre associat, que ha participat en reunions de treball, i continua participant activament en les trobades periòdiques de discussió i posada en comú del convivium.

A Gallecs, a banda de fer-s’hi el conreu de sempre, i de mantenir-s’hi uns horts que fan goig, la cosa ha guanyat si cap en el vessant qualitatiu, A les llavors de sempre n’hi ha anta afegint d’altres, gràcies a la inquietud dels seus membres que s’han recorregut el país a la recerca de les llavors d’aquell llegum, d’aquella hortalissa, que un o altra encara recorda haver tastat o menjat de petit i que havien gairebé quedat en el oblit, i que algú se’n ha assabentat que en un lloc o altra encara n’hi ha.

Capítol a part, mereix esment, el cultiu que s’està fent de l’espelta. Un gran que els que més coneixen, consideren “la mare dels ous”. El que queda del blat que es cultivava des de temps immemorial i que resulta ser, el que dona la farina que assimila de millor manera en nostre aparel digestiu.

De totes aquestes teories i disciplines, n’ha pres nota en Xavi, i ja les està posant en pràctica al restaurant de l’Hotel Molí de la Torre de Bigues (Bigues i Riells). Detall dels qual, ja se’n poden resseguir a la darrera crònica de les trobades mensuals de la Penya calipo. www.penyacalipo.c

De vegades, els serveis de intel•ligència, i les investigacions policials, fan cagar de riure.
Es veu que ara, se’n han adonat, que l’espai que hi ha d’Andorra a la mediterrània compta amb una frontera i uns passos fronterers més planers, que als Pirineus que hi ha d’Andorra al Cantàbric/Atlàntic. Com es veu, que darrerament han detingut algun etarra al sud est francès, fins i tot a prop de Catalunya nord, han arribat a aquesta conclusió.
Hem de suposar que els etarres ja van arribar a aquesta conclusió abans de lo de Meliton Manzanas, si no és que el nivell és molt baix a un costat i altra de la trinxera.

L’altra dia no me’n estava d’opinar sobre un tema dels que em considero un ignorant, l’aeronàutica. Pocs dies després també us feia una anàlisi, molt d’anar per casa, sobre les despeses del fitxatge de Kakà. Evidentment, el que us deia l’altre dia es queda curt, al costat de lo de Cristiano Ronaldo. És horrorós.

Però d’altra banda em sembla molt hipòcrita l’anàlisi dels fitxatges que en fan els directius del gran rival. No em sembla que sigui el Barça, precisament el Barça que en altres èpoques ha liderat els “despilfarros” més grans, qui ara critiqui els fitxatges de Florentino, en considerar que no fan altra cosa que encarir el mercat.

A mi, honestament el que em sembla que fa Florentino, és l’imbècil. El trobo tant burro, que em veuria preparat per vendre-li un entrepà a preu de menú del Bulli. I encara seria capaç de pressumir-ne. Qui sap si ens voldria fer creure que venent tovallons recuperaria la inversió...

Els diners gastats per Cruijf, Mardona, Ronaldo, Saviola u Overmars, per dir-ne alguns que ara em venen a la memòria, també van ser molts, si ho situem en el temps. Del preu de les coses, sempre se’n podrà opinar. I més si es tracta de fitxatges esportius. Sense parlar de tants diners, ni de bon tros, però que a mi em sembla molt exagerat, és el que té l’equip d’handbol del Barça, que compta en el seu equip amb dos jugadors danesos, només per a defensar. És a dir, no poden contractar dos forçuts locals per a repartir hòsties, cal fer-ho exòtic, diferent.

Segurament Florentino, amb els seus càlculs també preveu vendre les samarretes de Kakà i Cristiano RoBaldo (permeteu-me la llicència) pel fet ser exòtiques. Les samarretes de Juanito, ja no es deuen vendre.

Sincerament, a mi no em preocuparia que Florentino estigués encarint el mercat. El que ens hauria de preocupar és què li deixarà fer Esperanza Aguirre a base de totxos, en els pròxims anys a la Comunidaz . I també em preocuparia,que d’altres, el volguessin imitar. Ja sigui Laporta, ja en sigui un altra amb les facilitats de Camps( el dels “trajes”).

Del tema aeronàutic, em vaig mostrar encara més peix. És per això, que avui vull publicar aquí mateix una explicació, força creïble que corre per internet, escrita per un pilot experimentat. Un tal Pedro Guil



“En las últimas horas, y como es habitual, estamos asistiendo al lamentable espectáculo de la propagación de toda clase de teorías descabelladas que sigue a cualquier catástrofe aérea. Aunque el asunto se irá centrando con los días, y se impondrá la información seria, los socios del RACT hemos tenido la suerte de recibir directamente de nuestro compañero Pedro Guil la primera opinión que la mayoría de nosotros hemos podido escuchar fundada en el conocimiento, la sensatez y la experiencia directa. Una primicia absoluta para los lectores de nuestra web. Gracias Pedro!

Hola Colegas, tengo una teoría NO maligna con respecto a la posible causa del accidente del Airbus de Air France, y está basada en mi propia experiencia. El fenómeno meteorológico que me ocurrió a mí en esa zona donde se ha estrellado ese avión fue un 9 de mayo de 2001, cuando regresaba de Buenos Aires con un B-747-300 matricula TF-ATH, de Air Atlanta pero que lo volábamos las tripulaciones de Iberia en esa época. Desde el sobrevuelo de Rio de Janeiro, seguimos exactamente la misma ruta que éste avión, y al pasar por la zona aproximada del accidente y cruzando el FIC (frente intertropical) a FL-370, con una turbulencia entre moderada y fuerte, en cuestión de 1 a 2 minutos de vuelo, experimentamos una súbita subida de temperatura exterior desde -48º C a -19 º C. Como consecuencia de ésta subida de temperatura, pasamos de volar con un margen de 10.000 Kgs. a quedarnos con unos 15.000 Kgs. fuera de normas a ese nivel de vuelo, entrando de inmediato el avión un inicio de perdida, con fuertes trepidaciones. Desconecté el Piloto Automático y nos fuimos para abajo, perdiendo 4.000 FT, estábamos en el “coffin corner” o rincón del ataúd, es decir que el avión nos daba “pérdida” por alta velocidad y por baja velocidad, y de no haber desconectado el Piloto Automático e irnos para abajo, posiblemente hoy estaríamos en el fondo del Océano haciéndole compañía a los de Air France, ya que el Piloto Automático, habría intentado mantener altura a base de potencia en los motores…. y eso era imposible, por tanto posiblemente habríamos entrado en una posición anormal muy difícil de recuperar por ser de noche y tener una gran desorientación espacial al estar en nubes.

Últimamente, he estado volando hasta final de febrero de 2009 el A-340 y que por culpa de la “crisis” me ha mandado al “dique seco”, y haciendo entre otras esa misma ruta, Río a Madrid, y no se me ha vuelto a dar esa excepcional circunstancia MET. que os he descrito, es decir que en 40 años trabajando como Piloto de Líneas Aéreas, solo me ha ocurrido una vez. Yo lo describiría como un enorme embudo de una 40 Millas Náuticas de diámetro de aire enormemente calido y que como consecuencia de un Cúmulo-nimbo en periodo de formación o algo similar, ascendía hasta grandes alturas, afectándonos de lleno, y aproximadamente después de 5 minutos volando con el “culo apretado” empezó de nuevo a normalizarse la temperatura volviendo a los -48º C y pudiendo ascender de nuevo a FL-370.

Según el criterio AIRBUS, volando en turbulencia fuerte o severa, NO se debe desconectar el Piloto Automático, pero lo que no hay previsto es que te ocurra éste fenómeno... y si desde luego no lo han desconectado el P/A por no percatarse de éste fenómeno (caso de haberle ocurrido) en mi modesta opinión han entrado en posición anormal y el avión se ha roto, esta teoría la avala el orden de los mensajes ACARS (que son mensajes automáticos que envía el avión vía Satélite sin el conocimiento de los pilotos) y que os “pego” a continuación: ” New information provided by sources within Air France suggests, that the ACARS messages of system failures started to arrive at 02:10Z indicating, that the autopilot had disengaged and the fly by wire system had changed to alternate law. Between 02:11Z and 02:13Z a flurry of messages regarding ADIRU and ISIS faults arrived, at 02:13Z PRIM 1 and SEC 1 faults were indicated, at 02:14Z the last message received was an advisory regarding cabin vertical speed. That sequence of messages could not be independently verified.”

Esto traducido al Roman Paladino, es más o menos lo siguiente: cuando el P/A ya no puede aguantar más, se desconecta, pero el avión ya está descontrolado, a continuación pasa de ley normal a alternativa en los mandos de vuelo, a continuación fallo de los inerciales y ISIS, que es un Horizonte artificial de emergencia, a continuación fallo de los Ordenadores de Vuelo PRIM1 + SEC1 y a continuación aviso de aumento de presión de cabina (en este momento en mi opinión es cuando revienta el avión) y finalmente múltiples fallos eléctricos porque el avión se está desintegrando. Todo esto ocurre entre las 2’10Z y 2’14Z.

Els que des del primer dia hem temut per a la integritat física d'un president negre, d'un país carregat de racistes i de maníacs carregats d'armes fins les dents, no podem evitar que de la nostra negativa premonició en surti un "ole tus güevos", pel valent que pressentim que està en perill.

Si lluny d'abandonar aquesta valentia, es dedica a anar pel món buscant-se enemics, "ole tus güevos negros".

Si senyor, el missatge de Barak Obama, sobre la supervivència del poble palestí en el seu territori, és impressionant. Si entre els seus amics hi té racistes i jueus, és més, racistes jueus, la cosa se li complica més que a un entrenadors de Numància, en plena crisi econòmic i amb ratxa perica descendent.

Jo també sóc dels que gairebé sempre les coses sem semblen cares, també són dels que les coses que valen més de 300 euros, ja les he de traduir a peles per adonar-me'n de la dimensió real d'un preu. Això no treu, que pugui fer servir altres tàctiques més tradicionals per adonar-me'n de la dimensió real d'un preu i de si una cosa és o no és cara.
Qualsevol cosa que costi 65 milions d'euros, ha de ser considerada per la meva humil butxaca, com alguna cosa extraordinàriament cara. Fins i tot si es tracta de 65 mil euros, si bé convindria saber què és el que costa tants diners.
La tàctica tradicional és comparar el preu de diferents coses, per posar-ho a la balança.
La xifra 65 ha aparegut els darrers dies per posar preu a dues diferents actuacions. Diuen que el Real Madrid ha pagat al voltant de 65 milions d'euros per un gran jugador. Evidentment és un gran jugador Kakà, el dubte està en si realment val la pena comparar-lo per tanta pasta, i si mereix guanyar 9 milions a l'any, que és el mateix que mil euros al minut, segons un càlcul que apareix en un diari esportiu (ni tant sols m'he preocupat de saber si es refereix als minuts jugats, al minuts dormits o al minuts ballant samba).
Diuen que l'espanyol haurà gastat uns 65 milions pel nou estadi de Cornellà, del qual fins a dia d'avui tothom en parla meravelles (segurament algun defecte tindrà). Són molts calers, però, si ho comparem amb lo de Kakà, és evidentment per a cagar-hi. Però mai se sap. Recordo haver sentit de petit, la metàfora/raó, que feia de Ladislao Kubala, el responsable de la construcció del Camp Nou, però evidentment vist en el temps caldria reconèixer que els "efectes secundaris" d'un gran jugador protagonitzarien el creixement monstruós d'un club. Si bé, a mi el Madrid em sembla més a prop d'una fallida monstruosa, que d'un esclat monstruós. També, salvant les diferències, veig molt difícil que Kakà aporti al futbol del 2000, el que Kubala va aportar a la dècada dels 50, o Pelé a la dels 60. També se’m fa difícil fins a quin punt Kakà pot suposar pel Madrid, res que es pugui assemblar al que aporti l'estadi de Cornellà, en la trajectòria de l'Espanyol. Segurament una economista de "prestigi", com Sala Martin em podria fer entendre tot el contrari, calculant pela a pela, euro a euro. I em demostraria que Florentino ingressarà infinitament més, en valor de samarretes de Kakà, que no pas Dani Sanchez-ximple, en pericos de peluix als habitants del Baix Llobregat.

El tòpic es repeteix, i no fan res per evitar-ho. Una vegada més han guanyat tots, després d’unes eleccions.

Una vegada més hem sentit el mateix.

Seguint el discurs del Barça i l’Espanyol, tots asseguren haver complert els seus objectius, encara que deixin anar coses ridícules. Tant ridícules i de l’estil d’uns i altres. Uns diuen: “Som el partit socialista obrer amb més vots”, altres: “estem a un pas de conquerir la presidència de la Generalitat”, tot i quedar a només un 14% dels guanyadors. I els que estan més sorpresos no s’expliquen com després de robar i prevricar han tret més volts que ningú (però de veritat més vots que ningú). Imagineu amb quina eufòria es deuen trobar, i amb quines ganes de tenir més poder per seguir robant deuen estar.

Jo, ja no sé si és bo o no, que el PP guanyi. Que tot sigui un avís. De la mateixa manera que un mal finançament i una retallada de l’estatut posaria els catalans de mala llet, emprenyats de veritat i es podria començar a somniar amb l’augment del vot independentista de veritat que encapçala Joan Carretero. Possiblement l’amenaça de la dreta espanyola, podria fer reaccionar els independentistes potencials.

Mentre tant, tot són maniobres per seguir desacreditant la via Carretero. Apareixen per tot arreu plataformes independentistes per restar força. Fins i tot ahir es deia que Laporta era independentista.

Esquerra sembla mostrar un missatge més lògic, si vol seguir venent que es un partit independentista. Això ja li deu agradar a Carretero, si bé no se’n deu refiar. Tampoc li interessa fer massa soroll davant una España que des dels seus partits censors, està esperant qualsevol relliscada per il·legalitzar un nou moviment independentista. I ja s’ha vist quan ha manifestat que ningú des de reagrupament digui que dona suport a la candidatura internacionalista basca, no fos que a la llarga es volgués relacionar tot plegat.

Ja us he explicat d’altres vegades que no tinc més remei que estirar-me els pocs pels que em queden, quan no puc fer altra cosa que reconèixer, que qualsevol de les coses que recordo, i sovint són motiu de conversa amb els amics i companys, ja han passat generalment més de vint anys.
En concret hi ha determinades dates que em situen, com l’any del meu naixament. La mort d’en Franco i el curs que feia llavors. L’any que vaig fer 18 anys, ja en fa 30. L’any del 23-F. Quan vaig començar la vida laboral. L’11-S, l’11-M i d’altres aniversaris personals.
Si no fa massa m’escandalitzava que de tot feia més de 20 anys. De moltes coses en fa 30, com quan vaig complir els 18, vaig començar a conèixer BCN pel metro (abans de conèixer-la coma xofer) o quan va néixer el meu primer nebot. I aquí anava jo. Ja és un ganàpia de 30 anys i ja se’ns ha casat, amb la Judith. Collons com passa el temps. Només em queda contemplar, contemplar-lo i desitjar-li que la vida li continu anant, com a mínim, tant bé comli ha anat fins avui. Felicitats Marc i Judith!

Si ja en general a totes les campanyes electorals es repeteix l'advertiment, o avis preventiu de moltes de les candidatures, segons el qual si votes a segons qui, és com si votessis a segons qui d'altre. A les europees, és segurament on aquest advertiment s'acosta més a la realitat.
Quantes vegades hem escoltat que votar ICV és com votar PSC. Que votar CiU i ERC és el mateix. Que el pacte del Majèstic iguala els vots de CiU i PP. Que els que encara voten grups residuals i nostàlgics com ciutadans o falange, són això, uns feixistes.
N'hi haurà de més i de menys certes, creïbles o aproximades. Fins i tot n'hi ha que fan servir aquell símil de "si tu no vas, ellos vuelven" i acaben ajuntant les seves forces (les dels que hi van i les dels que tornen) per acabar governant i imposar un "front nacional" exterior, pel damunt d'un sentiment nacional majoritari autòcton. Tot plegat se sotmet a certes interpretacions, on des del punt de vista objectiu mai es pot arribar a determinar si realment votar una cosa, és exactament votar l'altra.
La que resulta indiscutible, encara que sigui de manera parcial, és la que diu (i us ho puc confirmar) que un de cada quatre vots per CiU, és per al PP. O el que és el mateix, un de cada quatre diputats de CiU, formaran part del mateix grup a la cambra europea que el PP (un grup evidentment de dreta i retrògrad. Encara que els altres tres, tampoc es pot dir que pel fet de pertànyer al grup liberal, representin altra cosa que un altra tipus de neoconservadurisme salvatge i avariciós).
O el que encara és més exacte, tots els diputats d'UDC aniran al grup del PP, i els de CDC, al perillós grup liberal.
Si a això, hi afegim el "migcerillisme" del seu candidat, que a banda dels seus coneixements econòmics indiscutibles, mostra cert complexa, de nosequè (segurament de "mitjacerilla") tenim descartada una opció de vot, perquè està més que confirmat que, un de cada quatre dels seus vots, és tant fatxota com l'Aznar o el Berlusconi festiu que aquests dies ens anima la lectura dels diaris.

Els excessos no són bons. Enfarfeguen.

Fa uns dies no deixava lloc a dubtes en referir-me a la bellesa del paisatge del nostre país. És més, anant molt més enllà del simplisme d'aquesta mena de concurs televisiu que ens proposa un, només un, com a paisatge de Catalunya, us insinuava que possiblement caldria parlar dels cent paisatges més bonics, i qui es el guapo que s'atreveix a destacar-ne un sobre els demés....

A banda de l'anàlisi feta aquell dia, amb el pas dels programes no només confirmo el que ja deia. A més, penso que s'ha de ser molt crític en veure l'acoloriment excessiu que pateixen les imatges, en l'aplicació d'un programa digital, d'aquells que estan pensats per corregir defectes. Se'n fa un gra massa. Enfarfega, fins arribar al punt de semblar una caricatura. Un còmic acolorit. I se'n abusa sobretot als anuncis promocionals. Dels que he vist darrerament, l'anunci promocional en què apareixia Jordi Pujol, era grotesc. Ja coneixem les seves característiques físiques. Si a això li afegim la llum grogosa del capvespre i ho acolorim, ens surt un Jordi Pujol que sembla xinès o afectat d'hepatitis. I no és qüestió només de ser poc afavorit, perquè Araceli Segarra no direu que no és guapa? Doncs, passejant per l'entorn enjardinat del romànic de Tahüll, semblava arrencada de la vinyeta d'un còmic, on per mostrar la gespa es fa servir un color verd viu, sense matisos.

Possiblement quan criticava i tractava de ignorants geogràfics i paisatgistes, a alguns dels protagonistes escollits per a conduir el programa, em quedava també curt. Hem de ser conscients que l'equip de realització pateix la mateixa mancança, falta de sensibilitat o menyspreu dels valors propis de la natura.

Dies enrere, quan us explicava la primera de les meves dues experiències d'aquesta primavera amb les múrgules, us explicava que hi havia ant amb una colla de boletaires amb qui m'havien posat en contacte els meus amic de la família Catot, de la Fonda Rubell de Monistrol de Calders. No em cansaré de dir, com ja vaig exposar a "Les extravagàncies del fashion food", és un dels restaurants més destacats i honestos del nostre país. Un lloc on quan hi vas sempre t'emportes un gran record en els sabors que hi tastes. Tot plegat, resultat de la gran qualitat de la matèria primera que s'hi fa servir. Per més detalls es tracta d'un d'aquells negocis de poble, on en el mateix indret hi ha la botiga principal de queviures (verdureria i carnisseria) i restaurant (un dels de més prestigi de la Catalunya Central).



Doncs resulta, que a banda de les fabuloses múrgoles que ens ocupaven aquell dia, o dels meravellosos plats que hi van degustar a l'hora de dinar, me'n vaig anar aquell dia de Monistrol amb un sabor molt concret amb què m'havia topa de bon matí. Mentre esperàvem la completa brigada de boletaires, els primers ja esmorzaven, i em van fer tastar el pa amb tomàquet que menjaven. Pam amb tomàquet acompanyat d'unes modestes i humils costelles de porc fregides a la paella (colesterol a tope!).

Eren delicioses. Per no fer-me el despistat, d'entrada no vaig voler expressar el plaer que hi sentia. En Josep no va trigar a treure'm del dubte. Estava menjant unes costells de Porc Ral. I què collons és el porc ral? Vaig preguntar.



Amb el nom de porc ral d'Avinyó, es presenta aquests dies en públic, un producte del tot nou i alhora tradicional. Es tracta de la producció de porcs obtinguts dels encreuaments de dues races de porc rústiques de gran prestigi en el ram de la ramaderia i l'alimentació. La Berkshire, anglesa que per més senyes prové de la cort dels Windsor --és el porc que menjava l'aristocràcia rural anglesa, ja al segle XVII-- i truges d'una raça més estesa per les nostres contrades, denominades Duroc. D'aquí en surt el porc Ral d'Avinyó.

Després de tres anys d'estudis, ja és el mercat el porc ral. Una carn que, pel sabor intens i la qualitat tendra, recorda segons, els vells, la de mitjans del segle passat.

Té el muscle més estirat i les extremitats, no tan desenvolupades com les del porc blanc que es cria i s'engreixa a Catalunya. Un color de pell i de pèl més fosc.

Sense voler fer comparacions de cap tipus, ni de la morfologia del porc, ni dels seu sabor, seria la nostra versió del porc ibèric. Sense tanta enganyifa, ni parafernàlia. I amb un sabor realment diferent.

Un procés d'engreix més llarg (maten a 12 mesos, en lloc de 10) per arribar també a un pes superior i una alimentació feta bàsicament amb ordi i blat (no se'ls atipa de soja)acaben de donar al porc ral unes característiques determinades que es resumeixen en la qualitat organolèptica de la carn.

Unes fibres musculars més curtes i un alt grau de greix infiltrat a la carn, que és que li dóna un sabor característic.

A l'escorxador frigorífic d'Avinyó, ja estan a punt per treure al mercat la producció d'uns 1.500 porcs rals per setmana. A la nostra comarca, aquest nou menjar d'un preu superior al porc que comprem normalment a les carnisseries de confiança, el podrem trobar a les botigues (autoserveis) de la casa Torrent. Una cadena que no t'ofereix el mateix que el carnisser de confiança, però deu n'hi do, de la relació qualitat preu (amb interessants ofertes setmanals) que hi serveixen.

Mentre en el fons de mar reposen les restes de l'avio d'Air-france, continuo sense explicar-me, amb la meva ingnoràcia aèria el que pot haver passat, per a què sigui tant difícil explicar res, més enllà de les teories bàsiques de Newton.
Diuen que un llamp no és suficient per abatre un avió d'aquestes característiques. I que un llamp només podria haver desencadenat un seguit d'avaries irreversibles, que podessin fer anar l'avió a prendre pel cul. Si una tempesta tropical ve sempre plena de llamps, trons, ventades i sacsejos de tota mena, no se sap amb prou temps que te la pots trobar? No és possible esquivar-la?
Suposem que l'avió no té altre destí possible, se'n va a prendre pel cul. No dona temps a fer un senyal d'avís?
Suposem que ja se'n ha anat a prendre pel cul, si hi ha infinitat de serveis de localització via satèl•lit, d'elements en moviment, elements metàl•lics, cossos calents o fins i tot supositoris nuclears d'en Sadam Hussein, cal esperar 30 hores per saber aproximadament (en realitat ni puta idea) on és l'avió?

Si l'èxit dels homes de Guardiola a Roma no tenia prou mèrit, cal felictar-los una vegada més. Després de veure el vídeo-gladiator (per posar-li un nom que tothom sàpiga a què em refereixo) cal destacar que el jugadors van haver de superar un entrebanc més que els podria haver desconcentrat, fins i tot menys valorat al rival, en observar que no van sortir armats, i que estaven comandats per aquella mena de nena anomenada Cristiano.
És evident que se'n ha volgut fer un gra massa, de tot plegat. Amb lo fàcil que és explicar que el Barça va guanyar, no només perquè era millor, si no pèrquè va jugar mes bé. Calia la tonteria del vídeo? No els ha fet vergonya explicar-ho?
En el seu dia es va voler explicar allò de "salir a disfrutar" de Cruijf, també per justificar un èxit. Bé un èxit i una desfeta, perquè a Atenes possiblement van sortir “a disfrutar” en excés del "dolce farninente".
Hi ha certa necessitat d'adornar amb una pàtina d'èpica les grans victòries esportives. No sé a volsaltres, però a mi un "pit i collons" en un moment determinat, em fa més efecte que veure en Laporta en calçotets.
I del famós vídeo, que us en puc dir. És un més de la llarga producció (25 anys) de la factoria TV3, sempre a punt per a mostrar-nos els èxits del Barça, i suspendre connexions amb el vestidor quan perden. Un vídeo que una empresa pública va fer per encàrrec d'un particular, com aquella ocasió en què la mateixa cadena va abastir (no sé amb el permís de qui) les imatges que conformaven la campanya electoral d'un partit en concret (si, en concret Herri Batasuna). Ah! I no us perdeu els més fort, un vídeo produït per la Televisió Publica, que la mateixa televisió només va tenir permís d'emetre quan li ho va autoritzar l'empresa privada.

S’arriba una vegada més ala part final de la temporada. Plors i lamentacions del que en la darrera jornada han baixat. Alegries dels campions. En concret dels tricampions.
Què cal dir doncs de la temporada dels equips catalans. Ambdós han aconseguit els seus objectius. El Barcelona, que està obligat a guanyar tot el que disputa, ho ha aconseguit amb autoritat. Tret de la tonteria del seu president, amb el menyspreu mostrat a la lliga catalana, la resta han estat èxits. Èxits merescuts, en línies generals. L’Espanyol, després de la llarga amenaça i haver estat la riota de tothom, amb els acudits ja publicats en aquest web, ha assolit la part baixa dels seus objectius, que són salvar la categoria i guanyar al Camp Nou.
Mala sort,la del Betis, amb tot lo simpàtics que em resulten els seus afeccionats i tot lo malament que em cau el seu president. Mala sort i molta la ràbia que els ha de fer veure que entre altres coses han baixat,perquè Barcelona i Madrid, han regalat sis punts a l’Osasuna.