logotipo

Diu que era a punt de travessar terres messetàries, l'autocar que transportava "la colleta Prenafeta".

L'entrepà de pernill ja era coll avall.

Allò tant típic, i que hem fet tots alguna vegada, en passar per Calatayud... si allò de tocar-los la pera cantant "si vas a Calatayud....". No va ser possible. De portes i finestres en fora era prohibit parlar i cantar. Ja se sap, secret de sumari. Dins el furgó, la colla del PSC i de CDC, entonaven aquells càntics de "que buenos són los padres escolapios (possiblement los padres beneméritos)...nos llevan de excursión" "por ser conductor de primera, acelera, acelera..", mentre disposats a banda i banda de l'autocar, a la dreta els de CDC i a l'esquerra dels del PSC (o al revés), entonaven "es bavor quien gana, quien gana...."



Moment de recordar batalletes, en aquest viatge més associable a les excursions de la tercera edat, sobretot per Alavedra i Prenafeta. Moment de fer-nos memòria de com ha anat evolucionant l'acció en els anomenats delictes de guant blanc. D'aquella inicial i encara duradora percepció dels polítics, com a gent poc preaprada, vius i acostumats a "viure de la moma", es va passar a aquella moda de pràctica antiga però molt difosa als noranta, de parar la mà. Parar la mà per a percebre comissions per a tot. Donant perdurabilitat a aquella acció tant vista en els jeroglífics egipcis. Hàbits que ja van costar el càrrec a més d'un polític, i a algun Conseller geogràficament proper. Hàbits, ara minimitzats. En diríem, pecata minuta, al costat dels que s'està destapant aquests dies. Actituds més pròpies de clans mafiosos. Que s'aturi. Que s'aturi el costum, i continuïn els càntics i la marxa de l'autocar.

Transvasament de vots. Sembla ser que la suspensió de militància o no,és la primera i gran conseqüència que s’espera dins d’un partit polític després d’escàndols, com els que es viuen els darrers dies.

Em sembla que de manera independent a les mesures disciplinaries dins dels partits, hi hauria d’haver reaccions des de la mateixa base. Si hi ha quelcom de seny i personalitat, que ja és molt dir, entre els que s’afilien a qualsevol formació política clàssica, el més lògic seria que tant ells com els simpatitzants desembarquessin en altres formacions que oferissin més garanties de democràcia, honestedat i bons hàbits. I en general propostes més concretes i beneficioses per un país que vol d’una puta vegada esdevenir estat i desvincular-se del que fins ahir creiem únics actius de la corrupció. .

Si l’escàndol provocat per tot el que anem coneixent arran del cas Pretòria no és prou gros i convincent, encara hem de seguir aguantant declaracions plenes de cinisme com les que hem escoltat en les darreres hores a Felip Puig i Oriol Pujol, i no parlem d’opinions fetes amb el cul i carregades de mentides intencionades, com la de caire maquiavelico-terrorista de Salvador Sostres a l’avui.

Per més que es vulgui exculpar o rebaixar de culpes o responsabilitat a Prenafeta i Alavedra, i per més que ara siguin dos jubilats, no es pot ocultar que en la seva vida activa i delictiva van dedicar-se a blanquejar pasta, van traficar amb influència i va aprofitar-se de informació privilegiada per culminar els seus delictes. Que no dissimulin. Que confessin i es retirin. Per començar des del Palau de la música es reclamen 100 quilos. Sel’s esgota el temps i les possibilitats. Millet, Alavedra i Prenafeta, no els podran fer de mecenes en aquest tripijoc. Que paguin!

La poca confiança amb la justícia que ha despertat definitivament en l'opinió pública, arran de la desídia que projecta l'actuació col•legiada en el cas Millet, sembla ara tenir una versió diferent. Haurien de recuperar la confiança amb la justícia, després de les actuacions d'ahir? Val més tard que mai. Possiblement ja era hora i més que en vindran.
Tots hem sentit rumors, hem vist maneres de fer, hem contemplat sorpresos la manera prepotent d'actuar d'alguns polítics "revinguts" després d'obtenir quotes de poder de manera democràtica o no.
Serà que Millet ha començat a desembussar el que guarda en la seva profunda gargamella? Qui sap si tot just a començat a fer gàrgares i ja ha sortit aquest Tsunamillet... La realitat és que Garzon hi er al darrere fa anys. Però seria interessant que algun dia cantés unes quantes coses que en posés una quants més de cara a la paret.
Alguns dels personatges sobre els que més he desconfiat des de la mal feta transició, durant la incipient i "amanyada" democràcia.
Que en podem dir de Lluís Prenafeta, que no se'n hagi dit. I de Macià Alavedra i els seus negociet amb de la Rosa? Els passejos dins el iot Blue Legend. I del triangle que formaven amb Jordi Pujol? Per cert a Pujol el vam veure dilluns a "Àgora" fent el "xulo" dient que ell sabia tantes coses... segurament entre les moltes que coneix són les de Prenafeta, Alavedra i de la Rosa, no? ..i tot el movient i rumors que han corregut de les relacions artístico-comercials entre la família Alavedra i la caixa d'una "província del nord"

En la presumpció de innocència que els atorga la justícia, no diré mai que són uns xoriços. Dem me'n guard.... Costa imaginar-me Alavedrea i Prenafeta menjant el menú de Can Brians o Quatre Camins. Gent de bec fi i costums de llarg termini o revingudes...es farà portar un bon càtering? Mentre Millet sels seguirà mirant per la tele i menjant llagosta, per això li han permès tots plegats omplir-se les butxaques amb el caler que movien. Aquesta nit ja hauran tastat els “xuscus” de la caserna i els còmodes llits dels calabossos de Sant Vicenç dels Horts.

Això només és un avançament de la tant desitjada “sociovergència”

Bertomeu Muñoz és fill d'alcalde franquista, el darrer del franquisme a la mateixa plaça que ocupa. Tot i que ell s'hi refereix "Mi padre, Blas Muñoz, también fue alcalde durante la transición democrática en la ciudad", en el seu blog http://bartomeu.blogspot.com

A l'article d'ahir escrivia sobre uns fets que no em van deixar impassible fa més de 10 anys. No es tracta d'explicar batalletes, ni de presumir “que jo ja ho deia”, però sobre Bartumeu Muñoz ja us en parlava fa més de dos anys, durant el període pre-electoral de les municipis, en un seguit d'articles sobre els candidats a algunes alcaldies de la circumscripció de Barcelona.

Santa Coloma de Gramenet.( Diari de campanya XIII)
Santa Coloma de Gramenet. Diari de campanya



La Santa Coloma del “cura comunista”, de “la Manuela”, del “Bartu”....Ressorgeix poc a poc d’aquelles ferides que li produïren als anys seixanta i setanta, l’urbanisme catastròfic del franquisme encaparrat en donar cabuda a l’entorn de Barcelona, en suburbis i en guetos, l’allau d’immigrants de les “españes”. Ciutats esguerrades, ferides de mort. Brutes i descuidades. Abandonades i oblidades.

Un seguit de polítics l’han anat modelant en la modernitat. Un seguit de nous líders, es proposen continuar i reprendre la feina. Són els candidats. Cares conegudes. Començant per l’actual alcalde Bartomeu Muñoz, populista com Manel Bustos, però més bona persona. Polítiques similars. Populisme. Propaganda. Festes i celebracions amb ancians. Vots comprats. Imitant al seu pare, constructor i darrer alcalde del franquisme, està encaparrat en construir un seguit de gratacels que configurin l”sky line” de la Santa Coloma del segle XXI. Mentre la ciutat ressorgeix de les seves cendres, ell viu còmodament a Turó Parc. Un altra fet que se li critica.

L’hereva del “cura comunista”, la Loli Gómez, vol recuperar la desfeta dels eurocomunistes, ja fa vint anys, quan la Manuela els va superar fins que d’aquell PSUC en va quedar ben poc. Es diuen IC-V, critiquen el “desarrollisme” modern del ”Bartu”. El que anomenen urbanisme catastròfic. No sembla mala candidata, però està molt lluny de plantar-li cara al “Bartu”.

El PP presenta la Mari Carmen Sàez, que lluny de ser tant curta i indocumentada com m’havien advertit, colaria perfectament de candidata socialista a qualsevol ciutat castellana o aragonesa, pel seu discurs gairebé d’esquerres en matèria social i de immigració. Possiblement ha “sobreactuat”, però me la havien comparat a Garcia Albiol. Mentre el badaloní emmagatzema centímetres, ella es va quedar les neurones (no massa, però en té alguna).

Manuel Olivés és el candidat de CiU. Un home amb presència i discurs, si no fos que ara critica en excés a l’alcalde, si tenim en conta que mentre ha estat quatre anys a “la menjadora” del govern municipal, no recordo haver-li sentit crítiques perverses en contra del “Bartu”.

Fora dels grups representats a l’ajuntament, he conegut al candidat d’ERC. Josep Miquel Garcia Castanyer, m’ha donat una grata impressió. Joventut, idees, preparació, paciència, bona voluntat i agraïment. Agraïment amb el seu partit que s’ha bolcat en Santa Coloma, tot i saber que no hi té gaire cosa a fer. Volen d’una vegada per totes entrar a l’ajuntament. Han triat un bon candidat.

A Santa Coloma hi he viscut un episodi que no parla a favor del l'alcalde. Al contrari, una situacíó prepotent. Uns obrers descarregaven un camió amb la fressa de costum al costat de l'alcalde i el seu assessor mentre parlavem. Els van ordenar que paressin, sense un si us plau....Mando i ordeno.

Us en parlava fa més d'un any. La cosa s'ha complicat.

Us explicava les sensacions que vaig tenir fa uns 12 anys quan les vaig visitar amb aquella il·lusió que em provoquen determinats paratges naturals. Les tablas de Daimiel, que tant m'havien impressionat en foto i relat, em van caure als peus. Sobretot per l'actuació criminal que tenia amb ell l'administració, segurament el Govern de Castilla la Mancha. Les han eixugat del tot. Ja no són Parc Nacional.

Us republico el que vaig escriure sobre la pèssima impressió que vaig tenir fa molts anys d'un dia que vaig tenir una gran decepció . Un dia trist.





Mala pinta


He sentit que la gent de Castella la Mancha està del tot cabrejada per la possible decisió que pugui prendre la UNESCO, de retirar les Tablas de Daimiel com a reserva de la biosfera.

La notícia em refresca la memòria d'una situació que hi vaig viure, quan encara sovintejava en el meu lleure, el viatge en cotxe.

No us penseu que tot el que us explico ho espremo de la memòria. Tinc el costum d'apuntar i prendre nota d'algunes coses que experimento. El viatges acostumen a ser el principal protagonista d'aquestes anotacions. Era doncs el 1997. Sempre m'havia fet la il·lusió de visitar aquestes famoses àrees humides del centre de la Península, coincidint amb una època de pluja, per tal d'observar en la seva plenituid aquest paisatge, i sobretot si era en el moment de la migració de les aus (m'agarda observar el animals en plena natura). Fa uns quants anys que busco també el millor moment, per organitzar una sortida a les llacunes de Gallocanta, prop de Calatayud.

Aquell dia voltava per Ciudad Real. En dies previs havia estat en altres punts de la província on hi ha aigua embassada. Llocs on a banda de la relativa decepció, com a mínim vaig veure aigua i algun ocellet, però no es tractava d'un indret de l'anomenada de les Tablas. Ja em va començar a sorprendre que a mesura que m'acostava a Daimiel, per enlloc veies indicadors cap als aiguamolls. Finalment hi vaig arribar. Eren aigua-aixuts. Penosos. No havia estat una època de grans pluges, però el que em va fer caure els collons per terra vas ser acostar-me fins un punt on hi havia un tub. Una canonada groga, força ampla i amorrada al indret menys sec on vaig arribar. De nou penós. Vaig intuir que, poca aigua que hi havia, la xuclaven. En un paratge natural. Protegit. Reserva. La canonada és d’anada i tornada tant serveix per robar aigua d’altres llocs(pèrdues del Guadina) per tenir les tablas visitables, com sobretot per robar l’aigua de l’aiguamoll per als usos particulars d’algun cacic.

En aquell moment em va semblar absurd que allò fos considerat Reserva de la Biosfera de la Unesco. Una merda!

Ara la notícia no em sorprèn. Em dona la raó. . La Espanya inculta no mereix tantes consideracions. ja se sap, si poguessin hi fotrien un camp de golf.

Una dada més. Un detall més. Perquè us en adoneu de l'interès que tenen aquests "garrulus" per la natura, les dades hídriques actuals en el web del parc d'aquesta gran reserva de la Biosfera, no està actualitzada des de fa més de mig any.

Tal com si tot just arribés de l’hort, hem sentit aquests dies dir a Artur Mas que l’afer Palau, és utilitzat pel PSC per a desgastar la seva formació.

I que es pensava?

Jo encara diria més, l’afer Palau desgasta a tota la classe política enrocada i preestablerta. I seria d’esperar que aquest desgast els passés factura tard o d’hora, i que aquest desgast fos, i de bon tros, proporcional a la gran quantitat de maniobres il·lícites que practiquen sistemàticament des del poder o l’enyor de poder.

És molt habitual (i jo que me'n alegro) que diferents mitjans de comunicació contractin ex-esportistes per a fer comentaris. Com arreu n'hi ha de molt bons i de molts dolents. Entre els més fluixos sempre recordo gent com Romay, Maceda o en el cas de curses de motor, tipus que amb prou feina et saben dir que els tres primers pugen al podi.
De tant en tant surt alguna perla que t'arriba a demostrar que no només coneix l'especialitat esportiva, que l'ha practicat durant molts anys i que té facilitat per a observar situacions i analitzar-les. Un cas que els darrers anys no deixa de sorprendrem és la de Joan Golobart, en els seus comentaris setmanals a La Vanguàrdia.
L'encallada de idees i futbol del Barça dissabte passat a València, era explicada amb criteri i rigor dilluns passat per l'ex-jugador. Certament, hi estem tant poc acostumats, que quan llegim ratlles amb tant de criteri només podem treure’ns el barret. Treure’ns el barret i entendre que des de les banquetes i fins a les redaccions dels mitjans informatius, passant per bars i barberies, és ple de gent parlant de futbol i altres esports sense tenir-ne ni puta idea.
El més greu, és el que hi ha a les banquetes. Entrenadors que es creuen qui sap què. Si jo en fos, tindria més respecte per als que demostren certes habilitats. Ho dic, perquè si ara el València, o l'any passat Getafe i Espanyol van donar un bany a l'equip de Guardiola, si fos entrenador abans de ser atropellat pel Barça, em miraria el videus d'aquests partits i comparar què s'ha de fer per sobreviure. Com el Rubin Kazan.

Els convenis signats entre el palau de la música i la Fundació Trias Fargas, no deixen del tot clar per a que eren els diners que tant amablement Fèlix Millet destinava al partit/coalició que portava tants anys governant a Catalunya.

Aquest detall i el fet que jo no recordi una especial habilitat, ni en la dicció, ni en el timbre i ni en l'entonació de Pujol, Mas, Puig, Duran o Pelegrí, a l'hora de cantar, em fan pensar que el sentit de la subvenció econòmica era exclusivament destinada a omplir de diners al calaix dels partits que manaven, per tal que poguessin fer sense limitacions, campanyes i actes propagandistes.
Una bona veu que ara trobo a faltar en els encausats, als quals ens agradaria tant veure cantar.

No voldria que en cap moment, el conte que tot seguit us explicaré el relacionéssiu amb cap fet real, per més actual que us pugui semblar.



Hi havia una vegada (possiblement dues, tres, quatre, cinc, sis...moltes) una persona que tenia la total confiança de les autoritats polítiques.

Tant era així que ocupava un important càrrec. La màxima autoritat d'una entitat privada amb forta vinculació social, que es nodria en gran part de les aportacions de les diferents administracions públiques.

La confiança en ell era extrema, de manera que ocupava altres càrrecs, que mantenia pels segles dels segles. Era agraït, i tant com li donaven ho retornava. A la seva manera i a la manera interessada dels seus benefactors.

La cosa funcionava tant bé, que fins i tot les grans empreses (aquelles que obtenien els majors favors de l'administració) hi aportaven diners, que una vegada "justificats" desembocaven en els partits polítics que manaven.

S'havien promès fidelitat eterna.

L'un no deixaria mai a l'altra a l'estacada.

Es donava per suposat que com oferia excel·lents serveis, aquesta persona ja se'n encarregaria d'adjudicar-se el sou que mereixia.

Segurament no sospitaven que acabés adjudicant-se un sou tant alt com el que va acabar cobrant durant molts anys. Però com el conjunt de la seva gestió els anava a tots bé, per il·legal que fos, mai van voler saber de cert el que passava en realitat.

Quan es va saber tota la veritat. Tots plegats van fer pinya.

Fidelitat eterna.

No es pot dir que fos un gran seguidor de les seves retransmissions, però si que he de reconèixer que eren originals i distretes. Si ve de futbol no en savia ni la meitat de que de bàsquet, també tenia la seva gràcia en aquest camp. Andrés Montes ho feia diferent.

En el camp del bàsquet hi tenia la mida més presa. Sovint ni calia l'opinió de l'expert, que en el camp del bàsquet acostumaven a ser experts de debò. A primers dels 80 ja l'havia seguit en revistes especialitzades i a la ràdio, on no feia servir coses com «¡Porque la vida puede ser maravillosa, Salinas!» «¿Dónde están las llaves Salinas?», «¡Fútbol, pasión de multitudes!», «¡Fútbol con fatatas!», «¡Tiqui-taca Salinas!», «¿Qué me cuentas capitán Narváez?», «¡Tiburónnnnnn!», «¡Que vienen los sioux!», «¡Jugón!», «¡Wilma, ábreme la puerta!», «¡Ratatatatatatata!»...

Mirant el partit d'ahir, es prodria arribar fàcilemnet a la conclusió que "el futbol puede ser maravilloso"

Segurament la passió que hi posava sense demostrar un clar partidisme, que no fos la dels equips espanyols, el feien únic. Ja s'havia acomiadat a la final de l'europeu de bàsquet dels espectadors, no sabem si llavors ja havia decidit morir.

És força preocupant que una de les primeres reaccions que he sentit a la decisió del jutge Solaz, de "concedir" la llibertat provisional als "xoriços" del Palau, ha estat la frase "jugada mestra". Jugada mestra, diuen dels advocats.

Mirant-ho tot des del punt de vista més delinqüent, la denominació jugada mestre se li hauria d'aplicar als senyors Millet i Montull, que amb la vista grossa de les administracions, han estat robant durant tres lustres o més. Delinquint sota qualsevol excusa. Procurant sempre d'omplir-se les butxaques amb el que no és d'ells.

De jugades mestres es podrien qualificar l'atracament al tres de Glasgow, la jugada de De la Rosa a Kio, el finançament del PSOE amb filesa, l'atac a les torres bessones i no sé quants delictes més de guant blanc i negre.

No parlem de jugada mestra, parlem de presa de pèl. Presa de pèl en tota regla. Si fa uns anys es va posar de moda parlat d'alarma social davant el fet que genet com Millet i Montull se'ns segueixin pixant a la boca o que els polítics ens enganyin sistemàticament. Les decisions, hàbits i maneres de fer de la justícia desperten una alarma social latent. Carda vergonya!

No seré jo qui s'apunti a la moda de dir que Messi és un bluf, es dolent, és fluix, està acabat... ara que ja ha signat un contracte milionari de per vida (vida futbolista). No, no és això. Continua essent un futbolista immens. Un gran jugador, que fins i tot cada dia mostra evolució, a la cama dreta. Reuneix una sèrie de característiques que el fan un gran jugador, encara capacitat per donar moltes tardes de glòria. Si és cert, però, que ha perdut, en perdre velocitat i fer-se gran, aquell gran sentit que el fa imprevisible. Per tant, si que és cert que ha deixat de ser el millor de tots, per donar pas a d'altres en constant evolució com ara Iniesta, si es recupera de la llarga lesió que ha patit.

Interessant el reciclatge que creatius publicitaris han fet per a Cacaolat, de l'antic èxit "En la fiesta de Blas" de "Los diablos" (de fet era Fórmula V, però pel que he d'explicar hi lliguen més els diables de la pasta). Si, aquella festa de la que tots ens sortien "con alguna copa de Mas".



En aquella època no sé de qui devien ser les copes. Normalment eren propietat del Generalísimo. At de Bilbao, Madrid i Basça en van guanyar força. Però ara les coses han canviat, és precisament Mas qui se'n ha endut més de la festa del Palau de la Música. Mitjançant la gestió de Millet, la festa ha estat total. Hi ha hagut una disbauxa. Una bona embutxacada. Mas i Puig ens en han de donar explicacions. Més clares i convincents que les que ens ha donat Colom i no n'ha dit res Rahola.

D’aquesta manera es podria denominar la fortuna que van viure els veïns de Vallcebollera divendres i dissabte.
Un foc virulent, que de bon inici semblava fins i tot posar en perill la pujada de Puigcercós al Puigmal, va acabar cremant unes 250 hectàrees de bosc del vessant nord-occidental d’aquesta muntanya. Un foc que bans de mitja nit de divendres semblava controlat, però que els vent del nord va revifar ja entrat el dissabte. La sort de la tardor va estar en el fet que els serveis d’extinció no estan tant ocupats com al pic de l’estiu.
D’aquesta manera, es podia apreciar dissabte al migdia, com quatre (si he escrit quatre) hidroavions en formació abocaven un darrere l’altra, litres d’aigua sobre les brases, per tal que no revifessin. Magnífic espectacle. S’acostuma a dir que l’aportació d’un hidroavió és força beneficiosa a la tasca terrestre de les patrulles que ataquen el foc des de la proximitat. Imagineu-ne quatre de seguits, que anaven i venien del llac de Matamala, i en tres viatges van posar-hi fi.

No sóc l'únic, ni és la primera vegada.

L'altra dia va ser dimarts i tretze. Ni era massa conscient d'una cosa i l'altra. Ni del 13, ni del dimarts. Ja acostuma a passar que les setmanes diferents, aquelles que compten amb festius intersetmanals, sobretot si s'acosten al cap de setmana, que passis uns dies sense saber quan és dijous, quans és divendres, diumenge o dilluns. Arriba doncs dimarts, després d'un dilluns de festa, un dilluns-diumenge i resulta que el dimarts es converteix en dilluns.

Però deixeu-me teoritzar amb més profunditat i parcialitat. He comprovat que a mi els que em passa és que, si no hi ha futbol diumenge i dimecres, perdo el compte. Si a més coincideix amb lo dels festius intersetmanals, lo meu s'agreuja.

Els calers són dels clients, però les decisions les prenen d’altres, ni tant sols els que hi treballen. Els directius de les caixes “petites” s’han posat d’acord per ajuntar-se. Sincerament, jo no les tindria totes. I no m’estic referint als pobres treballadors que en quatre dies lleparan amb un ERO descomunal, i que em foten realment llàstima. M’estic referint al tipus de negocis desconeguts que fan aquestes entitats usureres, donacions anònimes i favors a partits polítics, segurament més escandalosos que els d’en Millet. Sense anar més lluny, algunes d’aquestes caixes estan supeditades als seus amos reals, les diputacions.

Imagineu que la Caixa de Gratallops, amb aquella il·lusió, es posa a fer una societat amb la Gran Caixa Provincial Vulcanogavarresa espacilaitzada en fer favors a “l’avui no toca”, i es troba amb el gran “pufu”. Què ha de fer? Callar, perquè ja són socis i no és moment d’aixecar la llebre, quan a Gratallops els cuinen en civet? Denunciar, i acabar reconeixent també els quatre pecats propis? Només faltaria que la unió caixes servir per embolicar més la troca de lo del finançament dels partits!

Primer va ser el tonto de Laporta. Fa uns dies el "carodista" Jaume Renyer. Abans d'ahir el Doctor Broghi. I així ho anirem veient all llarg dels próxims mesos. Una a un. Molts. Quants més millor. Esperem que Reagrupament vagi fent aquella funció, allò que no va aconseguir L'Assemblea de Catalunya a la vergonyosa transició. Si llavors no va ser possible aglutinar de lliga a lliga, de la regionalista a la comunista, per començar, per encetar el període democràtic tots units i aconseguir el màxim i el millor per a tots. Ara i sense límits, reagrupament pretén aglutinar tots aquells que desitgin una independència real i la regeneració de la classe política, en una mateixa candidatura. Després ja es decidirà si de dretes, centre, esquerra, liberal, social-demòcrata, cristiana o mora.



Però veig amb certa impaciència que el degoteig és insuficient, i desitjo i auguro un altra tipus d'adhesions. Si, per exemple, tota la federació local, o comarcal d'un partit (CiU, ERC, CUP...) s'integren en bloc a Reagrupament. I qui diu tota, diu la metitat, la disident contra un majoria apalancada i acomodada en el poder unionista.



No vaig ser a la presentació de Granollers, però pel que m'ha explicat els meus "enviats", hi havia "voyeurs" provinents d'altres formacions. Col·lectius que han d'obrir els ulls i sortir cagant llets d'organitzacions que s'han corromput en democràcia per participar en la sembra d'un futur més just.

De la Vega i Montilla, es troben. Diuen que és per donar un empenta a l'estatut. El discurs i la mentida de sempre.
Empenta per empenta, possiblement el que més ens convindria seria que l'empentessin a l'abisme. Un abisme que fes obrir els ulls als que encara veuen amb complaença l'estat de les autonomies i es creuen lo del federalisme en mans dels espanyols.

És fins a cert punt escandalós percebre la diferent manera de mesurar l'actitud dels xofers, per par dels mossos d'esquadra.
No fa ni un més que vaig presenciar circulant per l'autopista A-7, a l'altura de Santa Perpètua, com un cotxe groc esportiu -molt llleig, per cert- m'avançava a una velocitat que podria oscil•lar entre 160 i 220 qm/h. La gravetat no estava en la velocitat. Residia en dos fets suplementaris. Es desplaçava pels quatre carrils de marxa, sense avisar i sense afluixar la velocitat, buscant espai per avançar als vehícles que trobava. Portava una enganxina que ocupava el vidre del darrera, de punta a punta, en la franja superior, on es podia llegir " A más de 200, no conozco ni a mi madre".
Més clar no pot estar! Ho porta escrit al cotxe i actua de tal manera! I pot seguir circulant! Encara té punts !!!????
D'altres podem ser aturats a qualsevol rotonda, i per descuit no portar la documentació al dia, el cinturó arreplegat o els llums inadequats i perdre els diners de la cartera, i gran part dels nostres punts. És acollonant. No farà més de tres anys, que per la C-17, a l'altura de Parets (i circuït de Montmeló) una moto de gran cilindrada m'avançava també a velocitat temerària. Tampoc era el pitjor, ja que en fer l'avançament, el conductor (el pilot) es va enfilar dret sobre el seient de la moto. Real. Increïble.

Mesos enrera i en un moments d'aquells de "remember" que ens passen pel cap als que ens fem grans, per no dir vells, comptabilitzava anys i barbes. Me'n surten 31.
No, no són les canes (són infinitament moltes més), són les barbes ininterrompudes que m'abriguen la cara, en període de tardor i hivern. Ja se sap, abric, comoditat i la puta mandra d'afaitar-se cada dia. Puta mandra i abric, que a la primavera canvien per tornar als hàbits de la "silvicultura"

Des de la més profunda de les ignoràncies, la qual cosa no m'eximeix d'expressar el que se'm acut, em costa veure l'interès que pugui tenir la NASA en torpedinar la lluna.
Però no havíem quedat que unes quantes de les seves naus hi han aterrat, amb passejos inclosos dels seus "armstrongs"?
No van recollir mai mostres suficients que informessin de les particularitats de la seva geologia? No van allunar sempre en llocs diferents per tal de posar remei a la seva ignorància? I si a base de canonades ens l'espatllen?

La moda dels informes en la política i en especial a la gestió política del Govern català, a més de ser una escàndol en el vessant econòmic, ho és també en el còmic. Fa pixar de riure.



Fa pixar de riure, que la Consellera Geli, es gasti 30 mil euros per saber si és coneguda entre els nens.



Està clar que els diners són per gastar, i que hi ha moltes maneres de fer-ho. Si la preocupació de la Geli és saber quina és la seva popularitat i la de la seva gestió, no seria molt millor gastar-ne 30, o fins i tot 35 o 40, en organitzar xerrades, conferencies i col·loquis en centres de batxillerat, per explicar com funciona la sanitat pública? O és que la sanitat pública funciona de manera fluixeta, i millor no parlar-ne?

Han estat alguns dels personatges de la jornada d'ahir, per diferents motius. A la curta o a la llarga s¡ho trobaran. Però, n’hi ha hagut un altra que els ha passat al davant. Després de molts dies de crítiques i alarma social, el jutge Juli Solaz ha fet callar les veus que el criticaven. Ja sabem perquè ha trigat tant. Ha estat a temps per acabar d’arrodonir el sumari del rei de l’enganyifa.

Després d’anys de robar i enganyar a tothom, pretenia ara enganyar a la justícia a partir d’una confessió trampa. No, no eren tres, n’eren deu (o més) i mentre tant intentava subornar la investigació. Molt bé, el jutge ha estat hàbil. Esperem que ho continuï estant i aclareixi tots els que l’han tapat, i han jugat al “jo t’ho dono i ja m’ho tornaràs....” en espècies o en cash. I si hi ha polítics amb càrrec, millor. Ja no ve d’un, de dos, ni de tres. Que s’aixequi tota la merda. Que surtin tots els que li van signar factures falses. Els que es finançaven. Els que li reien les gràcies. Tots.

Per més que ens pugui semblar increïble que, com asseguren els agents rurals, la lleona del Montsià sigui en realitat un gos assilvestrat, s'hauria d'entendre que en una situació determinada "d'acolloniment" qualsevol urbanita, per més o menys ruralitzat que estigui.

No cal que ens vingui al cap la imatge d'un "caniche". Feu-s'hi venir un gos de color torrat, i de mida gran. Segurament la cua pugui ser el que es distingeixi més fals, a llarga distància. De tota manera jo també penso que a mi no em donarien gat per llebre. La majoria de vosaltres pensareu el mateix. Us diré però, que fa uns 12 anys circulant amb bicicleta, pels boscos de Corró, camí de Samalús, vaig estar una bona estona darrere d'un llop. Bé, diria que darrere d'un animal que no tenia exactament els colors que tenim assimilats al voltant d'aquest ca. Però tenia el trot exactament igual que el del llop. Encuriosit vaig accelerar la marxa per posar-me a la seva altura amb cert acolloniment, per allò del desconeixement. Era un gos de raça indeterminable (barreja) que amb el seu trot no podia dissimular el seu assilvestrament. Aquests animals, després d'anar esborrant amb el pas dels mesos tota la informació genètica relacionada amb el que els queda d'animal domèstic, van recuperant el poc que els queda "d'animals". No és doncs moment d'establir relació amb ells, i és moment de prevenir. Protegir-se. Allunyar-te i si cal denunciar-ho. Vaig avisar agents rurals, a través de l'ajuntament de Les Franqueses i fins i tot al pastor que volta per aquella zona. No vaig avisar de lleona, ni de llop, però si no m'hi hagués acostat hauria denunciat alguna cosa que em recordava els pocs llops que he vist en la meva vida, tots en semi-captivitat o captivitat completa.

Pels que no heu vist encara l'entrevista que el "plasta" Cuní, li va fer la setmana passada a Joan Carretero, i apreciar la claredat de idees del líder ceretà. També per comprovar que el que va dir, no és exactament el que es va destacar, en la seva baixa valoració de la Generalitat de Catalunya. No és que Carretero la menystingués, és que considera que no té cap valor mentre sigui l'ens administratiu de província en que s'ha convertit, o més exactament no ha deixat de ser. Si no és per governar un estat independent, no serveix de gran cosa. A més, en les seves declaracions s'intueix la baixa nota que dona a Montilla. Escolteu-lo amb atenció i prepareu-vos per anar a la presentació de Reagrupament a la sala Tarafa.


http://www.tv3.cat/videos/1520189

Si busqueu a catradio.cat l'emissió d'ahir del matí de Catalunya Ràdio, hi ha també l'entrevista que li va fer en Fuentes, plena de pleguntes "infantiloides"

He arribat a la coclusió que tal com m'ha passat sempre a mi, personalment, ara també passa a la gran majoria. Em refereixo a les simpaties o convenciment que m'ha inspirat sempre l'alcalde Barcelona Jordi Hereu. Ara em sembla una gran víctima, sense deixar però de ser culpable de no solucionar-ho. Reb, possiblement un merescut, extorquiment mediàtic. Cada dia surten notícies que de manera generalitzada informen de coses que donen gran desprestigi a la seva ciutat. Drogoadictes, prostitució, sexe al carrer, brutícia.... Que jo sàpiga de yonkis, carteristes, prostíbuls, putes i maricons als carrer, a Barcelona n'hi ha hagut sempre. A Maragall no el van mai collar amb això.

Si tenim l'alegria que el COI passi de Madrid, en lo dels JJOO de 2016 (Catalunya ja serà independent....), tampoc els passarà res. Si repasseu els diaris de Madrid, ja van sortir al carrer a celebrar-ho. Per tant ja ho van disfrutar.... I jo a base de caipirinhas i birra brahma.

La més que sospitada i esperada, relació de Millet amb els polítics, je é a punt de conèixer-se. De la FAES al PI,passant per tot el que queda al mig, segurament.

No tinc res a dir sobre el fet que hi hagi persones que financin partits polítics. Per tant que Millet repartís duros a Colom i Rahola, no deixa de ser anecdòtic. Ara que es fes fer una factura inflada i que l’altra li fes és prou simptomàtic del que són capaços els polítics.



N’estic segur que Colom no devia ser l’únic, ni Millet tampoc. Quantes entitats públiques, privades, banc i caixes, han actuat mitjançant els seus òrgans directius, com ho ha fet Millet. Penseu malament i encertareu.

Els diputats han d'anara en compte. Ni coses series ni bromes. Han d'anar en compte a l'hora d'enviar sms.
Com ja s'ha comprovat en el cas de Saura, no només hi ha el perill que les seves parelles els espïn els sms, també ho poden fer els fotògrafs. I no només fotògrafs i periodistes. També són controlats i renyats per altres polítics. Els seus líders. Ahir, després d'un intercanvi de missatges entre els polítics i els periodistes del progrma de TV·3, "Divendres", els polítics van ser renyats. Ja imagino a Miquel Iceta renyant els seus diputats, i fins i tot a Saura.