Una de les primeres reaccions al voltant de la jornada d’ahir emporta, una reflexió personal. Jo, ja hi tinc la resposta, però tinc por que no m’estigui passant alguna cosa de la qual jo no me’n adono.
Per primera vegada, i encara que fos de manera fraccionada, el meu vot va anar cap ala dreta. Jo vaig votar al senat a Dolors Candini i Feliu Guillaumes, únicament per tocar els collons i contradir l’ordre de Josep Miró i Ardèvol que cridava als seus a no votar-los, perquè eren “unas locas”. Si pro-avortistes, divorcistes i parelles de fet.
Això sortia de la boca d’un gran bandarra, que es diu catòlic fins la mèdula, però que el seu dia nova dubtar el pagar una millonada par aconseguir la nul•litat matrimonial. Davant la poca claredat de votar algú més que Jordi Guillot (de fet Isidre Moles també em cau bé), vaig optar per aquests dos convergents. De la Candini n’he sentit parlar bé, de Guillaumes no massa, però ho vaig fer per aixó.
Us demano si us plau que si heu notat darrerament en mi algun senyal que indiqui que m’estic tirant cap aposicions conservadores, m’ho digueu. Jo no sóc conscient d’haver-ho fet per aquest motiu. Gràcies.