Millor esportista
Encara que sigui diumenge, i us parli d'esport, no vull fer referència a les activitats esportives de cap de setmana, ni a resultats, ni derbis.
Avui us parlaré d'en Marc Rius, el meu nebot, perquè l'han escollit entre els millors esportistes de l'any 2007 a Granollers.
Als que el coneixem, no ens calia que ens ho confirmessin amb el premi. Sacrifici, constància i resultats, el converteixen en esportista modèlic, a més de les altres virtuts d'aquells que es dediquen a l'esport de fons, i que després de molt de temps de militar en allò que diu que el que importa és participar, se'n adona que si a més a més guanyes, ja és l'hòstia.
El darrers dies, i des d'aquest web, he fet servir la paraula triatló. Sempre per criticar que els conceptes "triatló", "marató des sables" o "titan desert" han aparegut darrerament en els mitjans informatius generalistes, i fins i tot esportius, únicament per l'estúpid “seguidisme del famoset” de torn. És trist que la triatló només sigui notícia perquè un tal Luis Enrique Martínez (un nom prou comú que amaga un esportista que va formar part d'una cosa que en deien "dream team") s'hi dedica. Com també és trist que les dificultats i mancances que es poden trobar a la vida pares i fills, separats pel motiu que sigui, quedi al descobert en els mitjans, únicament pel problemes emocionals que travessa un tal Thierry Henry.
Però retornem al fil de la notícia, en Marc és triatleta. Podria aprofitar per fer allò tant de moda entre els polítics, mentir. Mentir, presumir i assegurar que "de casta le viene al galgo". Per dir-ho clar i català, afortunadament, no sempre els testos s'assemblen a les olles. Per més que els seus pares i al seus tiets ens agradi practicar esport, el mèrit és seu en exclusiva. I és ben seu, perquè entra d'altres coses i a diferència d'altres esportistes induïts des de ben petits a la competició, va ser ell qui ja en plena majoria d'edat va decidir dedicar-se a l'esport amb més intensitat. Qui sap, si hagués començat molt abans, estaríem ara davant d'una figura reconeguda, molt més enllà de l'àmbit local.
Els mèrits seus, i ben seus, fruit com deia del sacrifici i la constància, és palpable en els esportistes que es dediquen a aquesta disciplina, i que tots els dies, amb les condicions meteorològiques que hi hagi, surten a fer un, dos, o fins i tot, tres dels esports de la triatló. Carrers, voreres, camins, cunetes, carreteres, la piscina, el mar.... espais oberts, a banda dels complements gimnàstics, són l'escenari d'hores i hores de sacrifici. Hores esgarrapades a les del son i el lleure. Perquè ell, com tants d'altres, no deixa de complir amb les seves obligacions professionals. L'esportista amateur. En el cas d'ell i els seus companys, amb el greuge de les despeses que suposen els desplaçaments perquè aquesta no és una competició, que s'alterna una setmana a casa, i una altra a fora(Alemanya, França, Suïssa,Canàries, Balears...). Gairebé sempre lluny de casa, amb tot el que suposa de temps i despesa econòmica.
I la seva exemplar dedicació, crea afició. Els seus pares i la seva germana el segueixen on poden. I la seva germana, la Lara, també major d'edat, ha decidit prendre el mateix camí. A veure si aviat tenim una altra millor esportista a la família.
Per acabar, trobo encertada l'elecció. No sempre els premis han de ser per esportistes professionals. Dit això, no estaria malament que el premi portés alguna sponsorització prou important, per fer créixer l'interès del guardonat.
Podeu seguir la seva preparació a http://mrcim.blogspot.com/
Avui us parlaré d'en Marc Rius, el meu nebot, perquè l'han escollit entre els millors esportistes de l'any 2007 a Granollers.
Als que el coneixem, no ens calia que ens ho confirmessin amb el premi. Sacrifici, constància i resultats, el converteixen en esportista modèlic, a més de les altres virtuts d'aquells que es dediquen a l'esport de fons, i que després de molt de temps de militar en allò que diu que el que importa és participar, se'n adona que si a més a més guanyes, ja és l'hòstia.
El darrers dies, i des d'aquest web, he fet servir la paraula triatló. Sempre per criticar que els conceptes "triatló", "marató des sables" o "titan desert" han aparegut darrerament en els mitjans informatius generalistes, i fins i tot esportius, únicament per l'estúpid “seguidisme del famoset” de torn. És trist que la triatló només sigui notícia perquè un tal Luis Enrique Martínez (un nom prou comú que amaga un esportista que va formar part d'una cosa que en deien "dream team") s'hi dedica. Com també és trist que les dificultats i mancances que es poden trobar a la vida pares i fills, separats pel motiu que sigui, quedi al descobert en els mitjans, únicament pel problemes emocionals que travessa un tal Thierry Henry.
Però retornem al fil de la notícia, en Marc és triatleta. Podria aprofitar per fer allò tant de moda entre els polítics, mentir. Mentir, presumir i assegurar que "de casta le viene al galgo". Per dir-ho clar i català, afortunadament, no sempre els testos s'assemblen a les olles. Per més que els seus pares i al seus tiets ens agradi practicar esport, el mèrit és seu en exclusiva. I és ben seu, perquè entra d'altres coses i a diferència d'altres esportistes induïts des de ben petits a la competició, va ser ell qui ja en plena majoria d'edat va decidir dedicar-se a l'esport amb més intensitat. Qui sap, si hagués començat molt abans, estaríem ara davant d'una figura reconeguda, molt més enllà de l'àmbit local.
Els mèrits seus, i ben seus, fruit com deia del sacrifici i la constància, és palpable en els esportistes que es dediquen a aquesta disciplina, i que tots els dies, amb les condicions meteorològiques que hi hagi, surten a fer un, dos, o fins i tot, tres dels esports de la triatló. Carrers, voreres, camins, cunetes, carreteres, la piscina, el mar.... espais oberts, a banda dels complements gimnàstics, són l'escenari d'hores i hores de sacrifici. Hores esgarrapades a les del son i el lleure. Perquè ell, com tants d'altres, no deixa de complir amb les seves obligacions professionals. L'esportista amateur. En el cas d'ell i els seus companys, amb el greuge de les despeses que suposen els desplaçaments perquè aquesta no és una competició, que s'alterna una setmana a casa, i una altra a fora(Alemanya, França, Suïssa,Canàries, Balears...). Gairebé sempre lluny de casa, amb tot el que suposa de temps i despesa econòmica.
I la seva exemplar dedicació, crea afició. Els seus pares i la seva germana el segueixen on poden. I la seva germana, la Lara, també major d'edat, ha decidit prendre el mateix camí. A veure si aviat tenim una altra millor esportista a la família.
Per acabar, trobo encertada l'elecció. No sempre els premis han de ser per esportistes professionals. Dit això, no estaria malament que el premi portés alguna sponsorització prou important, per fer créixer l'interès del guardonat.
Podeu seguir la seva preparació a http://mrcim.blogspot.com/
Comentario:
Moltes gràcies!!