Com us comentava l’altra dia, els jugadors de la selecció espanyola de futbol no són uns arreplegats. Hi ha un conjunt sòlid i grans individualitats. Ara per la final faltarà Villa. Es de suposar que el “tercer hombre” del que us parlava, Cesc, ocuparà el seu lloc.
La comparació dels onze jugadors de camp amb què va disposar Miguel Muñoz fa 24 anys a París, i el de Luís Aragonès demà, és abismal. Feu una ullada a les onze “pepes” que jugaven llavors amb Espanya:

Arconada, Victor, Urquiaga, Camacho, Salva, Señor, Julio Alberto, Gallego, Francisco, Santillana y Carrasco
Allò si que tenia mèrit. Diuen que no li fotien cap cas a l’avi Muñoz. Eren autogestionats. Ja em direu, Urquiaga, Camacho i Victor a garrotades. Gallego mariconejant. Julio Alberto corrent amunt i avall entre snifada i snifada. Salva fent mèrits per tornar Al Barça per fracassar-hi. Carrasco retenint pilotes al corner. Santillana saltant corda. La qualitat reservada a Señor i Francisco. I ja se sap, Arconada emulant Plácido Domingo en la més gran de les cantades. Al davant un equip amb un centre del camp incomparable a base de la lluita i la clarividència de Giresse i Luis Fernández, les gambetejades de Tigana i la genialitat de Platini.
Demà, només Ballack dona la talla. Faria bé d’una puta vegada Aragonès, de fer jugar Xavi Alonso. Senna és lo més fluixet de l’equip.