Els quaranta quilòmetres de pujada al coll pelat de la Bonette o Restefond marcaran l’etap d’avui. El recordo aquell Tour dominat per Indurain, en què només Tomy Rominger li va aguantar la roda, en presencia de neu a als vorals. Recordo que Indurain va fer l’exigent i llarga ascensió a un tren fort per evitar atacs, sobretot de tercers en discòrdia com Chiapucci, que eren els homes que li “volien” fer mal.

Avui, qui haurà de prendre la iniciativa, el tren, és Evans si no vol perdre més temps. CSC haurà de dirigir un altra tren, més fort, amb un ritme assequible per a Sastre i el Shleck i que faci passar les ganes d’atacar a Kohl i Mentxov. Possiblement el llarga ascens s’adeqüi a les característiques de Valverde, però malauradament no hi serà Pereiro per ajudar. Un valent que va caure abans d’ahir en el moment que menys arriscava, en teoria. La teoria que es confirma és que les pitjors caigudes es produeixen en moments de baixa tensió i desconcentració, i no pas en molts dels moments d’alt risc en què el ciclistes tenen posats els cinc sentits al servei de l’equilibri, i en detriment del risc.

Del que s’ha explicat sobre la caiguda, possiblement el més interessant ho feia Joan Antoni Flecha ahir a la Vanguardia, relatant el que senten els corredors dalt la bici en determinats moments. Tot un protocol intern al voltant de l’equilibri, canvia quan la carretera està mullada,encara que siguin quatre gotes. Però el més fort és que quan la cursa canvia de pais, el fet encara és més determinant. Un tipus d’asfalt o un altra en una carretera de muntanya suposa un tacte ben diferent per la roda d’una bicicleta. Molt possiblement això li va jugar una mala passada a Pereiro i a Hunter en la caiguda. Però segurament el més simptomàtic està en la caiguda de cara amunt en el demarratge que li podia donar uns importants segons d’avantatge a la pujada final. Es va veure un Mentxov diferent, disposat a marcar diferència. Llàstima per Pereiro i llàstima per Mentxov.

L’etapa d’avui, serà de les bones, i un gran preludi a la de demà, que segons moltes prediccions determinarà el guanyador final. El Bonnete o Restefonsd és a poc menys de 13 quilòmetres de l’arribada, en plena baixada. Si Samuel Sánchez passés el port amb els de davant, l’Euscaltel Euscadi podria aconseguir la desitjada etapa, que ja se’ls va escapar abans d’ahir. Cal assenyalar en acabar, que el “portet” es corona per sobre dels 2.800 metres i el port anterior, la Lombarde a 2.300. Xifres que poden donar una idea de la dificultat de prendre aire en la respiració continuadament forta en l’exercici d’un esport anaeròbic.

En l’apartat gastronòmic, faig un pas enrere. Possiblement era abans d’ahir, quan en arribar a Itàlia, hauria d’haver fet una aturada en les delícies franceses, per donar alguna pista sobre la cuina dels reis de la pasta. Valgui el retard, ho faré avui, i amb una recepta meva , recreant un dels plats típics de pasta italiana. La lassanya. Us he de dir que mai he tingut la sensació de menjar-ne uns de destacament bons als restaurants on l’he menjat. Segur que hi ha llocs on així deu ser,però jo no ho he comprovat. La meva recreació té un caire més nostrat. Per començar, i per facilitat en disposar del material l’he fet sempre amb plaques de caneló “el pavo”, de manera que d’entrada la mida és més petita i en tot cas cal menjar-ne dues per fer el ple.

Bullirem dues plaques per la quantitat de lassanya que vulguem. I direu, dues? Si, dues perquè acostumo a fer-ne servir una per la base i una altra pel sostre. Al mig hi poso una placa de formatge de les que millor fonen. El farciment que disposo en els dos pisos resultants són: D’una banda una mena de bolonyesa espessa, combinant porc i vedella. I al de dalt hi reparteixo pebrot vermell, albergínia, carbassó i ceba, fregits i trossejats. El toc final el faig amb una beixamel, amb ceba i bolets.