Sastre. Le Tour gastronomique (i XVI)
Ha guanyat un dels corredors que més ha lluitat i s’ho ha merescut. No han estat només mèrits seus. També del seu equip CSC que ha funcionat com un rellotge mab la feina d’homes com Cancellara, Voigt, Gustov i els germans Schleck. Tot el contrari que Evans. Amagat darrera de Sastre i els altres va procurar arribar amb menys de dos minuts d’avantatge respecte als seus rivals.I ho va aconseguir. El que no s’esperava era que les seves prestacions a la darrera contra-rellotge, fossin tant fluixes. Va quedar a més de dos minuts del guanyador, quan el favorit era ell. I Sastre va tenir una bona actuació. Molt bona, si bé no hauria estat suficient si Cadel Evans hagués funcionat a la perfecció.
Aquí acaba una gran cursa,en la qual no hi participava el millor ciclista del moment,però deixem-ho de banda, ja hi serà l’any que ve i podrà continuar la seva carrera d’èxits. Gràcies a això tindrà l’oportunitat de guanyar la Vuelta i fer un bon paper als JJOO, encara que allà haurà de treballar segurament per a Valverde i sobretot, el flamant maillot verd del Tour. Oscar Freire, el primer corredor espanyol que aconsegueix aquest maillot tant apreciat als països baixos i que cal valorar. Com cal valorar que per primera vegada després de la II Guerra Mundial, és la primera vegada que tres corredors diferents d’una mateixa federació, guanyen d’una manera consecutiva el Tour. No és dons cap tonteria dir que segurament aquest és el millor moment de la història del ciclisme espanyol, si el valorem com a col•lectiu.
Posem punt final en el vessant gastronòmic, allà on el vam començar. Us deia quan tot això començava a la "French britain" que hi podíeu trobar a faltar unes vieires, en aquest receptari. També us deia que si bé aquest fruit de mar provinent de l'atlàntic, no era precisament a França on millor l'havia menjat, i que us en posaria una de meva.
Farem unes musclos al vapor i unes vieires lleugerament bullides o escaldades en vi blanc. Sofregiu un porro i una pastanaga en oli o mantega, tot depenent del sabor que us agradi associar a al marisc. Si li voleu donar un to més gavatx feu-ho amb mantega. Feu un parell de tomàquets concassés. Ofegueu les tres verdures amb unes cullerades del fumet del musclo i del vi amb el que escaldeu la vieira, fins evaporar.
Col•loqueu el marisc en un platet, on bol o una "conxa" que puguin anar al forn. Al damunt disposeu-hi la verdura (una capa no massa abundant). Coroneu-ho tot plegat amb unes ametlles laminades fregides. Dos minuts al forn i a taula.
Recordo haver-ne menjat una vegada a París. No en recordo la recepta. Si però, que un dels col•legues que m'acompanyava va descuidar-se la cartera damunt la taula. Quan hi vam tornar ja era a les escombraries. Era un local d'aquests amb estovalles de paper que en recollir, ho rebreguen tot i cap a les escombraries. Era al 1987, la nit abans que Perico guanyés el seu Tour. I seguint amb cloïsses i fruïts de mar, us diré que l'endemà em vaig enfilar amb ell a l'escenari del teatre del Lido, en companyia de mitja dotzena de vedettes. Ja us agradaria oi? Doncs si, una bona manera d'acabar aquell Tour, i una bona manera d'acabar amb aquesta repassada ciclista i gastronòmica al Tour de França. Fins l'any que ve, i tant de bo s'hi trobessin Pereiro, Sastre i Contador.
Aquí acaba una gran cursa,en la qual no hi participava el millor ciclista del moment,però deixem-ho de banda, ja hi serà l’any que ve i podrà continuar la seva carrera d’èxits. Gràcies a això tindrà l’oportunitat de guanyar la Vuelta i fer un bon paper als JJOO, encara que allà haurà de treballar segurament per a Valverde i sobretot, el flamant maillot verd del Tour. Oscar Freire, el primer corredor espanyol que aconsegueix aquest maillot tant apreciat als països baixos i que cal valorar. Com cal valorar que per primera vegada després de la II Guerra Mundial, és la primera vegada que tres corredors diferents d’una mateixa federació, guanyen d’una manera consecutiva el Tour. No és dons cap tonteria dir que segurament aquest és el millor moment de la història del ciclisme espanyol, si el valorem com a col•lectiu.
Posem punt final en el vessant gastronòmic, allà on el vam començar. Us deia quan tot això començava a la "French britain" que hi podíeu trobar a faltar unes vieires, en aquest receptari. També us deia que si bé aquest fruit de mar provinent de l'atlàntic, no era precisament a França on millor l'havia menjat, i que us en posaria una de meva.
Farem unes musclos al vapor i unes vieires lleugerament bullides o escaldades en vi blanc. Sofregiu un porro i una pastanaga en oli o mantega, tot depenent del sabor que us agradi associar a al marisc. Si li voleu donar un to més gavatx feu-ho amb mantega. Feu un parell de tomàquets concassés. Ofegueu les tres verdures amb unes cullerades del fumet del musclo i del vi amb el que escaldeu la vieira, fins evaporar.
Col•loqueu el marisc en un platet, on bol o una "conxa" que puguin anar al forn. Al damunt disposeu-hi la verdura (una capa no massa abundant). Coroneu-ho tot plegat amb unes ametlles laminades fregides. Dos minuts al forn i a taula.
Recordo haver-ne menjat una vegada a París. No en recordo la recepta. Si però, que un dels col•legues que m'acompanyava va descuidar-se la cartera damunt la taula. Quan hi vam tornar ja era a les escombraries. Era un local d'aquests amb estovalles de paper que en recollir, ho rebreguen tot i cap a les escombraries. Era al 1987, la nit abans que Perico guanyés el seu Tour. I seguint amb cloïsses i fruïts de mar, us diré que l'endemà em vaig enfilar amb ell a l'escenari del teatre del Lido, en companyia de mitja dotzena de vedettes. Ja us agradaria oi? Doncs si, una bona manera d'acabar aquell Tour, i una bona manera d'acabar amb aquesta repassada ciclista i gastronòmica al Tour de França. Fins l'any que ve, i tant de bo s'hi trobessin Pereiro, Sastre i Contador.