La incertesa de Betancourt
El segrest i l'alliberament de Ingrid Betancourt, completa com en casos similars, els trets argumentals de grans aventures o d'altra mena de guions.
El tema d'un segrest de llarg captiveri, ha inspirat novel•les, pel•lícules i fins i tot sèries televisives. En tots els casos es juga amb la confusió i els altres detalls que experimenta el protagonista quan torna al món real, després d'uns anys de no ser-hi. Com en el cas de tots aquests guions, que busquen en l'anècdota graciosa el gran filó narratiu, la "reintroducció" de Betancourt a la vida real es fa de cop i volta, sense passar per un període d'adaptació, climatització o recuperació. Llavors, es dona el cas d'aquells típics gags en què el protagonista veu un televisor, un telèfon mòbil o un PC portàtil, i no se'n sap avenir.
A Betancourt, tothom ha corregut a fer-li homenatges i benvingudes. I qui li organitza les benvingudes i els homenatges? Doncs les persones que ara capitalitzen la política als seus respectius països. I així, la Ingrid s'ha trobat que al seu país d'origen, França, la rep un "xulo" que diu que és el President, quan ella no el coneixia ni de Ministre, secretari o grum. D'ell només en té present la que diu que és la seva dona. Si, aquella bonica model, ara una mica més “closcadeta”. A la “madre patria” hi ha un tal "bambi", si ZP. Un tipus jove i guapo, allà on hi havia aquell fill de puta del bigoti. I així seguirà en tot un continent llationoamericà, on només hi reconeix el senyor dels puros i Chàvez el "xarlatà", que segurament no la rebran. Fins i tot Alvaro Uribé, era llavors un trepa "xarlatà" que començava a guanyar adeptes en la seva Colombia d'adopció. I així anirà descobrint en mig de la incertesa a Morales, Correa , Alan, Tabaré, Lula, i la senyora Kirchner. No se'n podrà estar de comentar : "Cuanto rojo ha subido en mi ausencia"