Seguint amb la història d’ahir i els esportistes gais que no donen la talla, i deixant a banda les virtuts i els defectes que puguem valorar-ne de la condició d’homosexual, m’agradaria incidir amb exemples prou clars al voltant d’esportistes. Al llarg de la història hi ha hagut nombrosos esportistes d’elit i d’èxit, que han viscut d’alguna manera condicionats per algunes inclinacions o aficions, més o menys innocents i més o menys nocives. Mantenir la seva vida privada lluny de la llum pública, els ha permès davant l’opinió pública no ser assenyalats, perjudicats o afavorits en la seva pràctica esportiva.
Un dels ídols més grans de l’esport francès, de tots els temps, i que era francès de veritat, dels de l’hexàgon, no pas de les colònies d’ultramar. Ni nacionalitzat sota cap excusa. El bretó Jaques Anquetil , va viure un vida privada excepcionalment fosca, de la qual només se’n ha sabut alguna cosa decennis després de la seva mort. Segurament si durant la seva carrera esportiva hagués perdut el temps reconeixent que mantenia relacions incestuoses amb la filla de la seva dona i que a la vegada hi tenia varis infants, no crec que l’hagués perdonat ni De Gaulle. Us el imagineu participant en uns jocs destinats als pares incestuosos? Allotjant-se en un hotel que preconitzés l’incest?
Maradona, possiblement va trigar massa a reconèixer la seva addicció a la droga. Abans,però la seva vida privada ja es va airejar repetidament a base de joves napolitanes que deien tenir fills amb ell. En el cas del quasi-déu argentí, segurament si quan feia aquells anuncis de “drogas no gràcias”, hagués reconegut públicament que li agradava la droga, possiblement li hauria servit de catarsi, i no hauria arribat mai als extrems que ha arribat.
En resum, no em sembla que els homosexuals hagin d’ocultar la seva condició, però tampoc els cal passar a l’altre extrem i fer-ne bandera. No sé de cap professional de cap especialitat que porti al damunt un cartellet on hi figuri la seva condició d’heterosexual. En massa ocasions quan algun famós ha presumit exageradament de masculinitat, ha acabat amagant certa ploma.
En reconeixement de la discriminació, de la qual es queixen els que convoquen els Eurogames, recordo també dos casos de futbolistes gais(n’hi ha hagut d’altres que sí, sense haver sortit de l’armari. Continuen dins l’armari i dins el vestidor) que no van arribar a triomfar amb el Barça, i que sempre es podria arribar a dir que va ser per la seva condició. Futbolísticament no eren gran cosa, però es podria sempre justificar que el fet de ser gais els va perjudicar. El brasiler Cleo, va jugar poquíssim i l’hispano-belga Lozano, no va ser fitxat perquè el cèlebre HH va manifestar que no volia “mariquites” al vestidor. Més tard va fitxar pel Madrid, i no va demostrar ser un jugador prou bo per a un equip dels grans.