Si en alguna cosa, han exagerat i s’hi ha implicat els mitjans espanyols al JJOO, ha estat en l’equip de bàsquet espanyol i la seva final. Ha estat un bon partit, dins el que es podia esperar entre un enfrontament seriós entre la NBA i el campió de la FIBA.
Si bé no era d’esperar que els nord-americans juguessin amb tanta seriositat, i no “es perdessin” quan el marcador era ajustat. Si era d’esperar que s’exhibissin, i que desgraciadament, els àrbitres es veiessin incapaços de penalitzar als “negritus” amb unes passes de llibre les espectaculars entrades i smashades a cistella, o que permetessin fer servir el muscle per atemorir Gasols i companyia.
L’equip espanyo, a ha fet un gran partit, del que no s’oblidaran fàcilment els triples i l’smashada de Rudy, la sempre emprenyadora defensa de Ricky, les inesperades aptituds de Navarro a fent de base, la valentia de Marc, Jiménez, Reyes i en general de la resta de jugadors que sense complexos han plantat cara davant un equip suposadament invencible. Un equip, que tot sigui dit de passada ha fet una defensa de pati de col•legi en el concepte, si bé era executat per excel•lents atletes, la qual cosa no ho facilitava del tot, però si que permetia acostar-se als cent punts.
No sé si amb Calderon, Raül i Garbajosa, hagués canviat el resultat, però...cal donar per molt bona la plata.