Vendre fum
Llegeixo en un espai publicitari, que apareixia al revista comarcal el 9 nou, una breu proclama publicitària, en la qual un restauradors fa una crida als possibles clients, per tal que vencin la crisi. És de l'inefable Santi Santamaria, fent propaganda del seu "segon" retaurant de Sant Celoni. Publicita que ja fa cinc anys que té aquest restaurant. Diu que el va fer per allunyar els seus plats de l'elitisme dels clients habituals d'un tres estrelles, i obrir-lo a la gent més humil de les nostres contrades vallesanes i montsenyenques.
El seu resum dels cinc anys, no es pot dir que em convenci, ja que és difícil menjar-hi per menys de 100 euros.
Santamaria, afegeix en el pamflet, que com a cuiner compromès amb aquests clients més humils, els encoratja anar-hi en moment de vaques primes.
No és el primer detall que m'arriba de la manera de comportar-se, pel que fa el preu, de molts restaurants. Ja m'han arribat veus de gent que sortia d'algun restaurant de la comarca, dient que havia menjat com gairebé mai i pagant un preu gens exagerat, en els temps que vivim. Els mateixos calipos n’hem fet un per 40 euros, en un lloc que fa dos anys vam pagar-ne 70.
A Calella, i us en parlaré amb més detall d'aquí uns dies, un restaurant a passat a cobrar la meitat pel menú diari, i els dilluns en concret l'ha deixat en 3 euros, sens ebaixar la qualitat.
Ja no és només la tendència de grans restaurants com Gaig i Drolma, que ofereixen ens les seus nous restaurants menjars més tradicionals i per tant més barats. És tendència generalitzada. Dubto però, que amb la seva arrogància demostarda, Santamaria faci un pas (endavant o enrere, depèn com s'interpreti) i es posi a l'altura dels mortals, més enllà d'aquestr anunci. Pel que es pot intuir en el mateix pamflet, continuarà sent molt difícil menjar per menys de 100 euros.