La més que comentada carta financera d'Esquerra Republicana de Catalunya, ha tornat a posar a l'ordre del dia el tema del finançament dels partits. És curiós però que, tractant-se d'una actuació més que discutible, però en definitiva legal, sempre que no es faci mitjansant extorssió, si no amb la conformitat dels afectats, en alguns mitjans s'hagi pogut relacionar, en versió pròpia o en boca d'altres, amb una altra cosa anomenada impost revolucionari.
Posats a denominar-los amb el nom d'un delicte, o mal costum reconegut, podríem trobar diverses maneres d’anomenar alguns hàbits legals o no, també molt coneguts a l'hora de finançar partits. Així al costum de cobrar diners de sotamà per comissions en gestions públiques, se'l podria anomenar "robatori amb
coacció verbal". A l'apropiació de diners de fons reservats, casinos, casals i negociar en privat amb altres bens de l'administració pública, "atracament a la caixa central". A la venda i sobrevaloració d'obres d'art, que no ho són ni ho seran mai, i que estan fetes per artístes ficticis, "falsedat intel•lectual, venda coactiva i sobrevaloració del peu de les coses". A les convidades a sopar amb líders polítics, en les quals cadascú es paga, el preu del seu àpat multiplicat per cent, "cornut i pagar el veure", "ajupat i obre la boca" o simplement "impost gasto-gastro-revolucionari"
>