Ahir us deia que escriuria sobre la selecció espanyola. No podia ser més oprtú en avisar que no calia exagerar tant sobre les opcions reals de l’equip. Ja us deia també que no em posaria a criticar les qualitat d’un equip que te molt bons jugadors, però que guarda els més destacats a la banqueta (Cesc, Reyes, Iniesta i Luis Garcia, amb l’excepció de Puyol i Alonso).
Em volia referir a la discussió que s’ha generat al voltant de si la selecció exalta el patriotisme. No cal discutir gaire més, als països desmamats, acomplexats i sense consciència real de ser una nació, els serveix qualsevol excusa per reivindicar el que no són. Excuses per expressar el millor i el pitjor. Encara recordo quan en el debut del passat mundial, Puyol es va fer un gol en pròpia porta, de quina manera es va comentar la desgràcia a les emissores que emeten en cadena a tota Espanya.
Voldria però, referir-me a un altra fet. És aquest equip un reflex del que és Espanya. Doncs en part, si. Cinc andalusos, quatre catalans, quatre madrilenys, tres manxecs, dos valencians, un gallec, un basc, un asturià i dos estrangers. N’hi ha de tot arreu, de simpàtics, d’antipàtics, de fatxendes, de humils.... Per més reflexa, n’hi ha que han emigrat de països més desenvolupats futbolísticament i menys desenvolupats econòmicament que han aconseguit posar en regla els seus papers per ser un més entre els espanyols. N’hi ha d’aquí que han emigrat a l’estranger, en algun cas perquè aquí no se’ls considerava prou, o com en cas dels gran científics, per desenvolupar més els seus “coneixements” lluny d’aquí.
Espanya és tot això, i el problema està en els que no ens sentim espanyols. Els que posem els partits després del "rotllo" dels himnes, espacialment quan juga espanya per evitar qualsevool mena d'urticaria.
Si a més tenim el futbol entre les nostres dèries, ens ho mirem sense passió com deia dies enrere.
Quan acabi la primera fase serà moment de fer un nou balanç esportiu, sense “forofismes”, com ja us he advertit.