Sense temps a refer-nos de l’allau futbolístic de la primera fase del WM 2006, comença la segona. La més seria. La que no dona massa marge als especuladors del joc conservador. La que pot facilitar-nos l’espectacle que hem intuït a comptagotes a l’Anglaterra-Suècia, o al Ghana-Txèquia.
La primera fase, s’ha acabat de resoldre sense grans sorpreses. Per a mi l’única destacable la que fa referència a l’equip que em cau més simpàtic, Txèquia. Perquè em cau simpàtic? Doncs deuen ser diferents circumstàncies, la primera i busqueu-ne les comparacions que vulgueu, per que és un país petit, que no fa gaire temps que és independent i perquè des que té selecció ha demostrat administrar amb intel•ligència els seus pocs recursos. En els darrers 6 o 7 anys, que són els que fa que competeixen en solitari presenten un equip que ha variat poquíssim. No recordo club, i menys selecció, que després de tants anys mantingui el 75% dels seus efectius. Efectius que juguen a un futbol força bonic i que no es rebreguen, ni actuen amb prepotència davant de ningú.
I per aquest motiu, presenten ja un conjunt que s’acosta a la jubilació, que depèn molt de tres o quatre homes, i en especial un que es va lesionar el primer partit. La seva referència en atac. Una referència amenaçadora de més de 200 cms, Jan Köller.
Com us deia és l’única selecció que trobo a faltar per a la segona fase.
D’aquests partits jugats, dels quals us puc dir que no n’he vist cap de sencer, i gairebé el 80% a estonetes, m’han agradat detalls i evidències d’alguns jugadors que no vaig incloure entre els meus preferits abans de començar la competició, i que a partir d’ara mereixeran la meva atenció. Molts d’ells són d’equips ja eliminats. M’ha agradat la tenacitat, l’art defensiu sense faltes i la potència física del carriler de Trinidad Tobago Carlos Edwards. Alguns detalls d’habilitat del atacant suplent paraguaià Nelson Cuevas. L’habilitat i progressió amb la pilota als peus de l’atacant dret suec i individualista C.Wilhelmson.
Dels nordamericans m’ha agradat Beasley, els laterals per a mi desconeguts Cherundolo i Bocanegra, i el centrecampista Donovan. L’extrem esquerra alemany i tosc Schweinsteiger. El lateral esquerra suís Magnin. La intimidació en altura de Crouch (Ang) i Lawrence (TiT). Malgrat la seva agressió injustificada, el migcentre italià De Rossi mostra tenir als peus, totes les virtuts que no te al cap. Koroman de Serbia. El lateral esquerre brasiler Gilberto. I finalment, els altres eliminats semi-sorpresa, Croàcia, entre els quals m’ha agradat el mitja punta Kranjcar, el mig centre defensiu Kovac i el lateral esquerre Babic.
Una quinzena de jugadors semi-anònims per fotre un bon equipet...
Menys anònims i més decebedors han estat els titulars brasilers. Els jugadors més decisius de cara a barraca, del món. Fins ara apàtics i mal conjuntats. A mi em dona la impressió que si de mig centres hi posessin “troncs i llenyataires”, com ara Rochemback, farien més feina. No els cal crear futbol des del mig centre. Amb la progressió dels seus laterals i l’art dels atacants, es podrien permetre el luxe de fotre Emerson, Ze Roberto, Gilberto Silva al sambòdrom. No acabo d’entendre que fa a la banqueta Juninho Pernambucano.
Argentina sembla el bloc més consolidat i el que està fent més mèrits de cara a porteria, i això que manté Tévez i Messi a la banqueta.
L’equip d’Espanya ha demostrat alguna coseta, però també penso que manté a la banqueta els seus homes més determinants, Cesc i Reyes.
França decepciona com fa quatre anys.
Cal veure com es comporten ara els equips davant partits a cara o creu.
Continuo pensant que Ronaldinho, Messi i Henry són els millors jugadors del món, però fins ara el jugador més important dels que he vist, pel joc desenvolupat fins ara és Riquelme.