No desconfiar contínuament, i analitzar les coses amb una dosi d’humor inalterable, tot dins d’uns límits, t’ajuda en la teva visita en un país foraster. Si ja sovint és complicat endevinar que pensa la teva parenta, els veí de casa o el company de feina, lògicament no és fàcil endevinar que pensen desconeguts que pertanyen a una altra cultura. Sincerament, no puc ni imaginar que pensen, ni com són els russos. La lectura de llibres, el coneixament superficial de la seva cultura, no és suficient. Per tant és recomanable no capficar-s’hi massa. Total són quatre dies, i quan abans passin, millor.



De manera que, el més recomanable és no capficar-se. Tampoc malpensar. Ni tant sols fer-te venir a la memòria ni l’argument, ni les imatges del grapat de pel·lícules d’espies que has vist al llarg de la teva vida, que per més INRI sempre tenien els russos en el paper de dolents. Perquè si no, tot plegat seria un suplici. A tot arreu hi veuria problemes. Quan contemplo la fesomia dels “caretos” de la gent, amagat darrere l’abric, que em creuo pel carrer: espies. Quan miro fixament la cara inexpressiva i descolorida del noi que m’atén al ciber (CDMA del carrer Smirnov nº4), quan hi vaig cada dia a connectar-me a INTERNET i enviar els articles que en Jaume Nadal m’edita diàriament en aquest blog: el cervell dels espies. Quan em creo pel carrer una rossa de pas ferm: “la espia que me amó” o la campiona olímpica de sant en perxa. Atot arreu hi veuria coses rares.

Encara sort, que no fa ni cinc minuts, abans d’entrar a casa de nou, m’he trobat un excel·lent exemplar de russa en mini faldilla, esperant l’autobús, a una temperatura ambient de 2º, i picava fort amb els talons a terra per fer-se passar el fred. No són personatges de ficció, són éssers reals! I també passen fred!