Un bon ànec
Dies enrere, en fa uns 20, en una passejada per Osona i el Lluçanès, a la recerca d’unes receptes de l’Enriqueta Rodellas que estan ja publicades a la web de la penya calipo, em vaig topar amb un ànec....
Si, es podria ben dir que m’hi vaig ensopegar. Fa uns 18 anys que sóc fidel i assidu seguidor de la cuina del restaurant del “Collet de Sant Agustí”. La família Rodellas, explota aquest negoci des de fa molt anys. Un negoci d’aquest que no deixa de ser un important complement de l’activitat agrícola, i sobretot ramadera, de la família. Una de les gran virtuts d’aquest negoci ha estat sempre aquest caire familiar. Tota la família tira del carro, i amb gran encert. Un altra aspecte era que s’hi servien carns de corral i pastura de casa, quan n’hi havia. Els canelons de col, l’embotit, els llegums, el senglar, el conill a la calma,o l’ànec rostit són alguns dels meus plats preferits d’aquest indret.
En Josep, un dels hereus, em va explicar que els ànecs, des de feia uns anys, ja no eren de casa. Eren de molt a prop, del Lluçanès mateix, però no eren de casa. Fa uns quinze anys, una altra família de Santa Maria de Merlès, va apostar per l’ànec. I no ho va fer, com fa ara tothom per l’ànec gras. Per una percepció personal, que jo també tinc, els va semblar que es podien obrir camí en recuperar un animal que havia donat tantes estones de glòria a la nostra cuina. Aquells ànecs mut i afònics, que donaven valor als galliners de pagès, i omplien de prestigi i sabors les cuines, començaven a desaparèixer. En lloc de fer una explotació que busqués un fetge, quan més gran millor, van apostar per una carn incomparable. Va barrejar l’ànec afònic, amb un de xerraire anglès (alesbury és el seu nom) i va fer un híbrid de qualitat que engreixen sense trotures al Lluçanès. Per més mèrit, les darreres setmanes, s’alimenten de farina de aglà. D’aquí el nom d’”ànecs 5 aglans”, que és el de la marca d’aquest negoci.
Amb la recepta a les mans i la possibilitat d’aconseguir un bon ànec, aquest Nadal, m’hi he tirat de cap i us puc confesar que amb gran èxit. La recepta de l’Enriqueta, re-interpretada a la cuina de casa.
Una altra que també he provat és la de l’Empordanet, unes postres vertical que de manera magistral ens ha ensenyat a fer l’Antoniu Vidal. L’assaig va estar també bo, si bé cal indicar que és millorable. És a dir, en fer la macedònia de fruita de la capa inferior, no val qualsevol fruita. Jo hi vaig posar el que tenia la nevera:Taronja, mangrana, poma i plàtan. I no, no va ser del tot encertat, si un dia ho feu, cal alguna àcid més impactant. Uns fruits de bosc, suc de llima o llimona....
En definitiva, dos experiments que us convido a fer, a partir de les receptes de la penya Calipo.