logotipo

L’Administració Pública és l’aparell organitzatiu, depenent del poder executiu, a través del qual se satisfan els interessos públics. És regulada al Títol IV de la Constitució (juntament amb el Govern).

Els departaments ministerials són el puntal de l’Admnistració; el Govern és l’òrgan que dirigeix l’Administració Pública de l’Estat.

Pot haver una multiplicitat d’administracions en un mateix territori. Totes les administracions tenen personalitat jurídica pròpia.

Podem classificar les administracions en:

· Administració territorial.
—Tenen com a principal distintiu el territori sobre el qual tenen influència.
a) Administració de l’Estat
b) Administració Autonòmica
c) Administració Local

· Administració institucional.
—Tenen com a principal distintiu la matèria o finalitat sobre la qual tenen influència i per la qual s’han constituït. Son institucions i corporacions creades per satisfer les exigències socials d’un grupo de persones amb un interès comú.
—Recolzen i serveixen d’instrument a les administracions territorials.
—Tenen un caràcter fundacional: són fundades per una administració territorial.
—La seva finalitat no és general, sinó concreta i determinada, orientada a aconseguir una gestió més eficaç dels interessos de les administracions territorials.
· Administració Consultiva.
—De caràcter consultiu i extern a la resta de l’Administració activa; te la funció d’assessorar i orientar el Govern mitjançant dictàments que usualment no són vinculats.
a) El Consell d’Estat: emet dictàmens sobre assumptes d’estat d’especial transcendència i té autonomia per tal de garantir la seva independència i objectivitat, d’acord amb la CE.
b) El Consell Econòmic i Social: matèries econòmiques i socials.


ADMINISTRACIÓ GENERAL DE L’ESTAT

Estén les seves competències a tot el territori espanyol i està sota la direcció del Govern.
—Administració Central (competències a tot el territori espanyol).
—Administració Perifèrica (p.e. les Delegacions Territorials del Govern a les CCAA).

Administració Central.

· Òrgans superiors:
1. Govern o Consell de Ministres.
President, Vice-president(s), Ministres i altres membres que estableixi la llei.
2. Comissions delegades del Govern.

· Altres òrgans:
1. Ministeris.
Secretaries d’Estat, Subsecretaries, Secretaries Generals Tècniques i Direccions Generals subdividides en serveis, seccions i negociats.
2. Comissió General de Secretaris d’Estat i Subsecretaris.
3. Comissions Interministerials.


ADMINISTRACIÓ AUTONÒMICA

Dotada de personalitat jurídica pròpia, es regula per les seves corresponents lleis autonòmiques. El Consell de Govern (govern de l’administració Autonòmica) ocupa el vèrtex de l’organització.

—Administració Central: tot el territori autonòmic i dividida en branques d’activitats (Departaments i Conselleries).
—Administració Perifèrica: Delegacions Territorials.


ADMINISTRACIÓ LOCAL

o Els Municipis
—Unitat territorial bàsica de l’Administració Local. Formats per:
a) El territori o terme municipal, és l’espai físic sobre el que s’assenta i actua com a límit en el que exerceix les seves competències.
b) La població, conjunt de persones que habiten al terme municipal.
c) L’organització, la forma típica de govern municipal és l’Ajuntament. També existeixen els Consells Oberts.
—El govern municipal és fruït del sufragi universal, igual, lliure, directe i secret.
—Art 140 de la Constitució Espanyola: l’Ajuntament té dos òrgans essencials, el Ple i l’Alcalde, que junt amb els Tinents d’Alcalde existeixen a tots els ajuntaments. (Temes posteriors.)
—Als municipis amb més de 5000 residents, o aquells que així ho prevegin als seus reglaments orgànics, existeix la Comisió de Govern, amb un nombre de Regidors no superior d’un terç del total, i que son nomenats a tal fi per l’Alcalde. (Temes posteriors.)

o La Província (Temes posteriors.)
—És a la vegada un Ens local, una divisió territorial de l’Administració Perifèrica, i una circumscripció electoral.
—Agrupa una diversitat de municipis.
—A les Comunitats Autònomes uniprovincials (com Múrcia o Asturies) no existeix la Província com a entitat local.
—L’òrgan superior de la Província és la Diputació Provincial, integrada per:
a) El Ple, format pels Diputats Provincials, i el seu nombre es determina en funció de la població entre un mínim de 25 i un màxim de 51. La seva elecció es fa prenent com a base els resultats de les eleccions municipals.
b) El President, escollit pels Diputats. Ell designa als Vice-presidents.
c) La Comissió de Govern, integrada pel President i un nombre de Diputats no superior a un terç del total, lliurement nomenats i cessats pel President.

o La Illa
—A Balears i Canàries, la Província és subtituïda per l’Illa com a entitat territorial d’àmbit superior al municipi, i governada pels Consells (Balears) i els Cabildos (Canàries).
—Els Consells i Cabildos es regeixen per la normativa pròpia de les Diputacions Provincials i tenen les competències d’aquestes en relació a l’Illa.

Aquestes són les tres entitals locals bàsiques d’existència obligatòria, reconegudes a l’art 3 apartat 1 de la LRBRL (veure temes posteriors).

La mateixa llei, en l’apartat 2 reconeix unes altres entitats locals, d’existència no obligatòria, sinó facultativa, i són les següents:

o Les entitats inframunicipals
—Es creen per a l’administració dels interessos públics locals en nuclis de població dispersos i diferenciats de la capitalitat del municipi.
—Denominació: caseriu, parròquia, llogarret, barri, consell, etc.
—Organització municipal descentralitzada i amb personalitat jurídica pròpia.
—La seva creació correspon a la Comunitat Autònoma després d’un procediment d’audiència de l’Ajuntament.
—S’integren per un Alcalde d’elecció directa i un òrgan col.legiat designat pels veïns de l’ens, atenent als resultats de les eleccions municipals. (?)
—Les seves competències són les municipals que afecten i es presten a l’entitat, així com l’administració del seu patrimoni i dels béns comunals.

o Les entitats supramunicipals
a) La Comarca
—Entitat que agrupa diversos municipis, les característiques dels quals determinen interessos comuns, que precisen d’una gestió pròpia o demanden la prestació de serveis d’àmbit superior al municipal.
—Prevista als arts 141.1 i 152.3 de la Constitució.
—Regulada per la legislació autonòmica i per la LRBRL. Aquesta norma recull el procediment de creació, que correspon a les CCAA. (Temes posteriors.)
—Òrgan de govern: el Consell Comarcal, amb un nombre d’entre 19 i 39 membres en funció de la població. S’atorga a cada formació electoral un nombre de consellers comarcals proporcional al percentatge de vots obtinguts a tots els municipis, i el percentatge de regidors obtinguts al conjunt d’ajuntaments, ¿¿¿però es dobla el valor d’aquest percentatge??? (Consultar temes posteriors.)

b) Les Àrees Metropolitanes
—Entitals locals integrades pels municipis de grans aglomeracions urbanes entre les quals existeixin vínculs econòmics i socials, per tal de planificar i prestar obres i serveis de manera conjunta.
—Previstes a l’art 43 de la LRBRL.
—Abans hi havia una Entitat Municipal Metropolitana de Barcelona, però va ser suprimida per la Llei catalana 7/1987 de 4 d’abril, que va crear una entitat metropolitana de transport i una altra per als serveis hidràulics i el tractament de residus, les dues de tipus institucional.

c) Mancomunitats de Municipis
—Associació voluntària de Municipis per a la gestió comuna de serveis o obres de la seva competència.
—Es pot fer entre municipis de diferents províncies, però està estrictament prohibida la mancomunitat de Províncies (Disposició Transitòria novena de la LRBRL).
—Personalitat jurídica pròpia i independent de la dels municipis que la creen.
—La seva norma fonamental són els seus Estatuts: denominació, àmbit territorial, objecte o finalitat, competències, òrgans de govern, regles de funcionament, etc.
—L’elaboració o modificació dels Estutus correspon a una Assemblea integrada per tots els Regidors dels Municipis que s’associen. Un cop elaborat el projecte d’Estatut, serà sotmés a informe de la Diputació o Diputacions corresponents.
—Els Plens de tots els Ajuntaments associats han d’aprovar l’Estatut.


ADMINISTRACIÓ INSTITUCIONAL O NO TERRITORIAL

Com hem vist abans, sector de l’Administració Pública integrat per entitats amb finalitats específiques de servei públic o activitats administratives concretes.

1. Organismes públics
—Personalitat jurídica pròpia.
—Patrimoni i tresoreria propis.
—Autonomia de gestió.
—Es classifiquen en:
a) Organismes autònoms
o Activitats fonamentalment administratives, de foment, de prestació i gestió de serveis públics o l’administració de determinats bens de l’Estat.
o Depenen d’un ministeri i es regeixen pel Dret Administratiu. El personal és funcionari.
o Exemples: Instituto de la Juventud, Boletín Oficial del Estado, Instituto Nacional de Empleo…
b) Entitats Públiques Empresarials
o Depenents d’un ministeri o d’un Organisme Autònom.
o Funcions principals: realització d’activitats de prestació i gestió de serveis públics o producció de béns d’interés públic a canvi d’una contraprestació.
o Es regeixen pel dret privat, però en determinats aspectes de l’exercici de potestats públiques i del seu funcionament, es regeixen pel dret administratiu.
o En principi, el persnal és laboral, però hi pot haver de funcionari.
o Es financen amb els ingressos de les seves operacions i amb altres productes i rendes del seu patrimoni.
o Exemples: Correus i Telègrafs, RTVE, RENFE.

2. Corporacions
—Ens públics institucionals integrats per l’associació permanent i obligatòria d’una sèrie de persones per a la defensa dels interessos propis d’un col.lectiu, però també rellevants per a l’Estat.
—Sotmeses al dret administratiu i al control financer del Tribunal de Comptes de l’Estat.
—Però no solen fer contractes de dret administratiu, i el personal no és funcionari.
—Exemples: col.legis d’advocats, d’arquitectes, de metges…

3. Societats Estatals
—Empreses creades per l’Estat, directament o a través d’organismes autònoms.
—Realització d’activitats industrials, mercantils, de transport o altres anàlogues, de naturalesa i finalitat predominantment econòmiques.
—S’han de constituïr com a societats anònimes. L’Estat o l’organisme que les crea ha de tenir participació majoritària en aquest tipus d’empreses, excepte que la llei autoritzi una menor participació.
—Les societats en què la participació de l’Estat en el capital excedeix el 75% estan sotmeses al control i fiscalització del Tribunal de Comptes.
—Es regeixen per les normes de dret mercantil, civil i laboral.
—Exemples: Endesa, Iberia.


CONCEPTES

—Personalitat jurídica: quan s’és capaç de fer actuacions i assumir obligacions.

—El fet que les administracions tinguin personalitat jurídica ha comportat la possibilitat de ser controlades pels tribunals en les seves obligacions.

—Art 2.2 LOFAGE: “L’Administració General de l’Estat, constituïda per òrgans jeràrquicament ordenats, actua amb personalitat jurídica única”. (??? Consultar.)

—Òrgan: unitat diferenciada de l’aparell organitzatiu d’una persona jurídica.

ELS ORDRES JURISDICCIONALS

· Ordre Civil: Resol conflictes de dret civil. Compravenda, arrendaments, herències, divorcis.
· Ordre Penal: Resol processos sobre delictes i faltes.
· Ordre Contenciós Administratiu: Resol controvèrsies per actes de l’Administració pública quan actua com a tal.
· Ordre Social: Conflictes en les relacions entre treballador i empresari o entre treballador i Seguretat Social.


PRINCIPIS JUDICIALS

· Submissió a la llei.

· Independència.
Respecte als altres poders: Jutges i Tribunals són inamovibles, no poden ser traslladats ni jubilats llevat dels casos que estableixi la llei. Imparcials.
Respecte als altres Jutges i Tribunals: un jutge o magistrat no pot donar ordres o un altre, encara que sigui de categoria superior.

· Unitat jurisdiccional. (Consultar)
Hi ha una sola capacitat per jutjar que porten a terme els diferents òrgans. Els ordres jurisdiccionals són especialitats per matèries d’una única jurisdicció.

· Exclusivitat: Només jutges i magistrats poder dur a terme la funció jurisdiccional; ni l’Administració ni altres estaments.

· Participació ciutadana (art 125 i art 19 LOPJ)
Dos mecanismes:
—L’acció popular (denúncies).
—La institució del Jurat. Creada i regulada per Llei Orgànica 5/1995 de 10 de maig.

· Unitat.
Jutges i magistrats formen un cos únic.

· Gratuitat.
“Benefici de justícia gratuïta”.

· Publicitat.
En general les actuacions judicials són públiques. Per motius d’ordre públic es pot decretar el secret de les actuacions. Totes les sentències es dicten en audiència pública (sempre hi ha d’haver algú present).

· Col.laboració amb la justícia.
Tots els ciutadans hi estan obligats.

· Responsabilitat.
Els jutges són responsables de les seves actuacions, de manera que en cas d’errada judicial o del funcionament anormal de l’Administració de justícia, hauran de respondre dels perjudicis causats.

· Autogovern.
Les seves pròpies normes. El seu propi òrgan de govern, el Consell General del Poder Judicial.


L’ORGANITZACIÓ JUDICIAL

A efectes judicials l’Estat s’organitza en municipis, partits judicials, províncies i CCAA.

Partit judicial: un o més municipis limítrofs que formen part d’una mateixa província.

Article 26 de la Llei Orgànica del Poder Judicial:
a) L’exercici de la potestat jurisdiccional serà pels Jutjats i Tribunals.
b) Estableix una classificació dels diferents Jutjats i Tribunals.

Jutjats: òrgans unipersonals (formats per una sola persona).
Tribunals: òrgans col.legiats (formats per més d’una persona).

Als membres dels Tribunals se’ls anomena Magistrats i a la persona que està al front d’un Jutjat se l’anomena Jutge, amb l’excepció dels Jutjats que tinguin la seva seu a una capital de província, en aquest cas també s’anomenaran Magistrats.

Jutges i Magistrats administren justícia en nom del Rei, integren el Poder Judicial, són independents, inamovibles, responsables, estan sotmesos únicament a la llei i constitueixen un cos únic (la carrera judicial).

· Jutjats de Pau.
—Art. 99 LOPJ: “En cada municipi on no existeixi Jutjat de Primera Instància i Instrucció, i amb jurisdicció al terme corresponent, hi haurà un Jutjat de Pau”.
—Els Jutges de Pau no són llicenciats en dret ni han passat un procés d’oposició, el seu nomenament el fa el Tribunal Superior de Justícis de Catalunya a proposta de l’Ajuntament corresponent, que el tria per majoria absoluta. Si no hi hagués prou voluntaris pel càrrec, el Ple triaria lliurement el Jutge de Pau.
—Seran nomenats per un període de quatre anys i prestaran jurament i prendran possesió davant el Jutge de Primera Instància i Instrucció.
—Els requisits són els mateixos que per a l’ingrés en la carrera judicial, però no s’exigeix que siguin llicenciats en dret. La seva retribució dependrà de les prescripcions legals.
—Competències:
a) Civils:
—Coneixement en primera instància dels assumptes civils de quantia no superior a 90€, que no estiguin compresos en cap dels casos en que, per raó de la matèria, s’haurien de tramitar per la via del judici verbal.
—Actes de conciliació en matèria civil i executen el convingut en ells fins a l’esmentat límit quantitatiu.
—Funcions de Registre Civil per delegació dels Jutjats de Primera Instància i Intrucció.
b) Penals:
—Graffittis en immobles (art 626 CP)
—Abandonament de xeringues i altres instruments perillosos (art 630 CP)
—Abandonament o manca de vigilància d’animals ferotges (art 632 CP)
—Pertorbació de l’ordre públic (art 633 CP)
—També l’article 620 CP (consultar) 1 i 2 llevat que l’ofés sigui o hagi estat cònjugue de l’acusat; que estigui o hagi estat lligat a l’acusat per anàloga relació d’afectivitat (parella de fet); els fills propis del cònjugue o convivent, ascendents o incapaços que convisquin amb l’acusat o que es trobin subjectes a potestat, tutela, acolliment o guarda de fet d’un o l’altre.
—Podran intervenir igualment en actuacions penals de prevenció o per delegació i en aquelles que assenyali la llei.

· Jutjats de Primera Instància i Instrucció.
—Dins de la jurisdicció civil i penal, són les unitats jurisdiccionals bàsiques o inicials de cadascuna d’aquestes jurisdiccions.
—Àmbit de competència: el partit judicial. (Partit judicial: un territori format per diversos monicipis sense que coincideixi amb el territori d’una província ni d’una Comunitat Autònoma.)
—A cada partit judicial i haurà un o més Jutjats de Primera Instància i Instrucció, i tindran la seva seu en la capital del partit judicial.
—Es numeren: “J.P.I núm 22 de Barcelona.” En els capitals de província en les que hi hagi més de deu Jutjats de Primera Instància i Instrucció, es produirà la separació entre Primera Instància i Instrucció.
—En les capitals de província i poblacions que determini la llei, els Jutges tindran la categoria de Magistrats.
—Per a repartir la feina entre els diferents jutjats hi ha les anomenades Normes de Repartiment, aplicades pel Jutge Degà. A Madrid i Barcelona hi haurà Jutjats Degà de Primera Instància i Instrucció.
—Competències:
a) Civils:
—En primera instància, dels judicis que no vinguin atribuïts per la LOPJ a altres Jutjats i Tribunals.
—Dels actes de jurisdicció voluntària previstos a la lei.
—Dels recursos contra les resolucions dels Jutjats de Pau del partit.
—Competències en matèria civil entre els Jutjats de Pau del partit.
—Registre Civil (pot ser delegat en els Jutjats de Pau).
—Coneixement en primerà instància de tots els assumptes civils que por disposició legal expressa no es trobin atribuïts a d’altres tribunals.
b) Penals:
—Instrucció de les causes per delicte que el seu enjudiciament correspongui a les Audiències Provincials i als Jutjats Penals.
—Del coneixement i decisió dels judicis de faltes, llevat dels que siguin competència dels Jutjats de Pau.
—Dels procediments d’Habeas Corpus.
—Dels recursos contra les resolucions dictades pels Jutjats de Pau del partit i de les qüestions de competència entre aquests.
—L’autorització (que tindrà forma d’actuació) per a l’entrada en els domicilis, “ordres de registre”.

· Jutjats Centrals d’Instrucció.
—Demarcació: tot l’Estat. Amb seu a la Vila de Madrid.
—Competències: La instrucció dels assumptes que enjudiciaran els altres òrgans d’ambit nacional, que sòn l’Audiència Nacional i els Jutjats Centrals Penals.

· Jutjats Penals.
—A cada província i amb seu a la capital de la mateixa, hi haurà un o més Jutjats Penals. Quan s’estengui a més d’un partit judicial (consultar), la pròpia llei determinarà on s’ubicarà. Pren el seu nom de la població on es trobi la seva seu.
—Competències: L’enjudiciament de delictes castigats amb penes de presó inferiors a cinc anys, amb pena de multa qualsevol que sigui la quantia, o amb penes de qualsevol altra mena sempre que la seva durada no excedeixi de deu anys, així com les faltes impugnables als autors dels citats delictes.

· Jutjats Centrals Penals.
—Demarcació: tot l’Estat. Amb seu a la Vila de Madrid.
—No instrueix, només enjudicia en determinats casos.
—Competències:
—Coneixement i decisió dels delictes atribuibles a l’Audiència Nacional, sempre que la pena privativa de llibertat no sigui superior als cinc anys.
—Coneixement i decisió de les faltes atribuïdes als autors dels delictes del punt anterior.

· Jutjat Contenciós Administratiu.
—A cada província, amb jurisdicció en tot l’àmbit territorial de la mateixa, i amb seu a la capital de la província, hi haurà un o més Jutjats Contenciós Administratiu.
—Es podran establir un o més JCA a les poblacions que la llei determini (no capitals de província); en aquest cas prendran el nom de la població on es trobin i la seva jurisdicció es determinarà en relació als partits judicials on es trobin les anomenades poblacions.
—Normalment coneixen en primera o ùnica instància dels recursos contenciosos administratius contra els actes i disposicions de l’Administració Pública que la llei determina.
—Competències:
—En primera o única instància dels recursos contra actes de les Entitas Locals quan tinguin per objecte:
a) Qüestions de personal, llevat les que es refereixin al naixement o extinció de la relació de servei dels funcionaris públics de carrera.
b) Gestió, inspecció i recaptació dels tributs i demés ingresos de dret públic regulats a la legislació de les Hisendes Locals.
c) Llicències d’edificació i ús del sòl i subsòl, sempre que el seu pressupost no excedeixi de 250 milions de pessetes (1.502.530,26 €), així com els d’obertura.
d) Declaració de ruïna i ordres d’execució d’obres de conservació, reforma i rehabilitació d’immobles.
e) Sancions administratives, qualsevol que sigui la seva naturalesa, quantia i matèria.
—En única o primera instància dels recursos contra actes administratius de l’Administració de les CCAA, llevat que procedeixin del respectiu Consell de Govern, quan tinguin per objecte qüestions de personal, llevat les que es refereixin al naixement o extinció de la relació de servei de funcionaris públics de carrera.
—Les sancions administratives que consisteixin en multes no superiors a deu milions de pessetes (60.101,21 €) i cessament d’activitats o privació dedrets que no excedeixin de sis mesos, en les següents matèries:
a) Trànsit, circulació i seguretat vial.
b) Caça, pesca fluvial, pesca en aigües interiors, marisqueig i aquicultura.
c) Activitats molestes, nocives i perilloses.
d) Comerç interior i defensa de consumidors i usuaris.
e) Espectacles públics i activitats recreatives.
f) Jocs i màquines recreatives i d’atzar.
—En única o primera instància dels recursos contra actes i disposicions de l’Administració perifèrica de l’Estat i de les CCAA, contra els actes dels organismesd, ens, entitats o corporacions de dret públic, que la seva competència no s’estengui a tot el territori nacional i contra les resolucions dels òrgans superiors quan confirmin íntegrament els dictats per aquells en via de recurs, fiscalització o tutela. [S’exceptuen els actes de quantia superior a deu milions de pessetes (60.101,21 €) dictats per l’Administració perifèrica de l’Estat i els organismes públics estatals, que la seva competència no s’extengui a tot el territori nacional o quan es dictin en exercici de les seves competències sobre el domini públic, obres públiques de l’Estat, expropiació forçosa i propietats especials.]
—Impugnació contra actes de les Juntes Electorals de Zona i de les formulades en matèria de proclamació de candidatures i candidats efectuada per qualsevol de les Juntes Electorals, en els termes previstos en la legislació electoral.
—De les autoritzacions per a l’entrada en domicilis i altres llocs en que l’accés requereixi el consentiment del seu titular, sempre que procedeixi per a l’execució forçosa d’actes de l’Administració Pública.
—Autorització o ratificació judicial de les mesures que les autoritats sanitàries considerin urgents i necessàries per a la salut pública i suposin la privació o restricció de la llibertat o d’un dret fonamental.

· Jutjat Central Contenciós Administratiu.
—De nova creació, per la Llei de la Jurisdicció Contenciosa Administrativa. Encara no creats materialment fins a data d’avui.

· Jutjat Social.
—La primera instància dels de la jurisdicció social. Tenen el mateix paper i protagonisme que els Jutjats de Primera Instància i Instrucció. Unitats bàsiques jurisdiccionals dins la jurisdicció social.
—A cada província i amb jurisdicció a tota ella i seu en la capital de la província, hi haurà un o més Jutjats Socials. Poden establirse en poblacions diferents de la capital de la província quan les necessitats del servei o la proximitat a determinats nuclis de treball ho aconsellin, determinant en aquest cas l’àmbit jurisdiccional corresponent.
—Excepcionalment poden estendre la seva jurisdicció a dos o més províncies dins d’una mateixa Comunitat Autònoma.
—Competències: En primera o única instància dels processo en matèria laboral i de seguretat que no estiguin atribuïts a altres òrgans d’aquest ordre judicial.

· Jutjat de Menors.
—A cada pronvíncia, amb jurisdicció a tota ella i seu a la capital de província, i haurà un o més Jutjats de Menors.
—Competències:
—Menors d’edat que incorren en conductes tipificades per la llei con a delictes o faltes. (El Codi Penal de 1995 estableix la majoria d’edat penal als 18 anys).
—La Llei Orgànica 5/2000 de 12 de Gener, que entra en vigor a l’any de la seva publicació, regula la responsabilitat penal dels menors. La norma s’aplica a l’enjudiciament d’infraccions penals comeses per persones més grans de 14 anys i menos de 18, encara que també a joves entre aquesta edat i els 21. (Consultar) Aquesta llei permet un conveni entra la víctima i el menor i el seguiment del procediment sota determinades circumstàncies.

· Jutjats de Vigilància Penitenciària.
—Un o més JVP en cada província.
—Poden tenir jurisdicció en dos o més províncies de la mateixa Comunitat Autònoma, o inferior a una província (només en l’ordre penal).
—La seu d’aquests jutjats l’establirá el govern prèvia audiència de la Comunitat Autònoma afectada i del Consell General del Poder Judicial.
—El càrrec de Jutge de Vigilància Penitenciaria és compatible amb el de Jutge d’altre òrgan judicial de l’ordre penal.
—Competències:
—Execució de penes privatives de llibertat i mesures de seguretat.
—Control jurisdiccional de la potesta disciplinària de les autoritats penitenciàries.
—Empara dels drets i beneficis dels interns en els establiments penitenciaris que assenyali la llei.

· Audiències Provincials.
—Òrgans jurisdiccionals col.legiats.
—Un President i dos o més Magistrats, i poden dividir-se en seccions.
—Competències:
a) Civils:
—Recursos contra les resolucions que la llei determina dictades en primera instància pels jutjats de la província.
b) Penals:
—Enjudiciament dels delictes castigats amb penes privatives de llibertat superiors a cinc anys, o amb penes de diferent naturalesa, tret de la pena de multa, sempre que la seva durada excedeixi els deu anys.
—Recursos contra les resolucions de Jutjats Penals i Jutjats d’Instrucció de la província.
—Recursos contra les resolucions dels Jutjats de Vigilància Penitenciària en matèria d’execució de penes i del règim del seu compliment.
—Recursos contra les resolucions de Jutjats de Menors.
(Consultar si s’ocupa també de recursos contra els Jutjats Socials i Jutjats Contenciós Administratiu.)

· Audiència Nacional.
—Demarcació: tot l’Estat. Amb seu a Madrid (¿vila? Consultar)
—Ordre penal.
—Un President, unes sales dins les quals hi ha un President de Sala i uns Magistrats, i unes seccions (subdivisions de les sales) dins les quals hi ha més Magistrats.
—Sales:
a) Penal.
b) Contenciosa Administrativa.
c) Social.
d) de Govern.
e) Especial.
—Competències: determinats tipus de delictes, amb independència d’on s’hagin comés. Terrorisme, contra la Corona, monetaris, narcotràfic, inpugnació de convenis col.lectius d’àmbit superior a la Comunitat Autònoma…

· Tribunal Suprem.
—L’òrgan que culmina l’organització judicial espanyola.
—Art 123 de la Constitució estableix que aquest Tribunal tindrà jurisdicció a tota Espanya i que és l’òrgan superior en tots els ordres, excepte tot allò referent als drets constitucionals, que són competència del Tribunal Constitucional.
—Els membre tenen categoria de Magistrats del Tribunal Suprem.
—Sales (cadascuna relativa a un ordre jurisdiccional):
a) Civil
b) Penal
c) Contenciosa Administrativa
d) Social
e) Militar
—Les seves sentències creen jurisprudència. Un mínim de tres sentències similars en casos similars.

· Tribunal Superior de Justícia.
—Culmina l’organització judicial de les CCAA. Forma part del Poder Judicial i de l’organització de l’estat, però pot aplicar el dret propi de la Comunitat Autònoma on es trobi.
—Sales:
a) Civil i Penal
b) Contenciosa Administrativa
c) Social
—Competències:
a) Civils:
—Recursos de cassació i revisió contra les resolucions d’òrgans jurisdiccionals de Catalunya en matèria de dret civil.
—En única instància, demandes de responsabilitat civil contra determinades autoritats polítiques i judicials.
b) Penals:
—Coneixement de les causes penals que els Estatuts d’Autonomia reserven al coneixement dels Tribunals Superiors de Justícia.
—Instrucció i sentència de causes penals contra Jutges, Magistrats i membres del Ministeri Fiscal per delictes o faltes comesos en l’exercic del seu càrrec de la Comunitat Autònoma, sempre que aquesta atribució no correspongui al Tribunal Suprem.
—Qüestions de competència entre òrgans jurisdiccionals de l’ordre penal amb seu a la Comunitat Autònoma que no tingui altre superior comú.
—Idem, dels Jutjats de Menors de les diferents províncies de la Comunitat.
—Recursos d’apel-lació previstos per les lleis, específicament dels interposats contra les resolucions dictades en primera instància per les Audiències Provincials.
c) Contenciós Administratiu:
—En única instància recursos contra actes d’entitats locals quan no correspongui al Jutjat Contenciós Administratiu.
—Recursos d’apel-lació contra resolucions dels Jutjats Contenciosos Administratius.
—Recursos de cassació i revisió contra les resolucions pre infracció de normes emanades de la comunitat.
d) Social:
—En única instància, dels procesos sobre conflictes que afectin als interessos dels treballadors i dels empresaris que es tracti d’un àmbit superior al Jutjat Social i no superior a les CCAA.
—Recursos contra resolucions disctades pels Jutjats Socials de la Comunitat Autònoma.
—Qüestions de competència entre els diversos Jutjats Socials de la Comunitat.
e) Altres:
—Dret Civil propi de Catalunya.
—Processar als Diputats del Parlament de Catalunya i al Govern de la Generalitat.
—En primera instància els actes i disposicions del Consell Executiu i del President de la Generalitat, i en segona instància, dels processos plantejats davant dels Jutjats Contenciosos Administratius de Catalunya.
—Dels recursos contra sentències dictades pels Jutjats Socials.

CONSELL GENERAL DEL PODER JUDICIAL

Abasta tota Espanya i es troba jeràrquicament per sobre dels Jutjats i Tribunals.
Però malgrat ser l’òrgan de govern del Poder Judicial, no és un òrgan jurisdiccional ni forma part d’aquests.

Art 122 CE:
1. “La llei orgànica del poder judicial determinarà la constitució, el funcionament, i el govern dels Jutjats i dels Tribunals, i l’estatut jurídic dels Jutges i Magistrats de carrera, els quals formaran un cos únic, i el del personal al servei de l’Administració de Justícia.
2. El Consell General del Poder Judicial és l’òrgan de govern d’aquest darrer. La llei orgànica n’establirà l’estatut i el règim d’incompatibilitats i les funcions dels seus membres, assenyaladament en matèria de nomenaments, ascensos, inspecció i règim disciplinari.
3. El Consell General del poder judicial serà integrat pel President del Tribunal Suprem, que el presidirà, i per vint membres nomenats pel Rei per un període de cinc anys. D’aquests, dotze entre els Jutges i els Magistrats de totes les categories judicials, en els termes que estableixi la llei orgànica; quatre, a proposició del Senat, elegits en tots dos casos per majoria de les tres cinquenes parts dels seus membres, entre advocats i altres juristes, tots de competència reconeguda i amb més de quinze anys d’exercici profesional”. (Consultar)

Membres del Consell General del Poder Judicial:
· El President del Consell General del Poder Judicial, que és alhora el President del Tribunal Suprem.
· Vint membres nomenats per un període de cinc anys:
—Dotze membres d’entre Jutges i Magistrats en actiu, dels quals sis vocals els tria el Congrés i els altres sis el Senat.
—Els vuit membres restants es proposen d’entre advocats i juristes de reconeguda competència amb més de quinze anys d’exercici, i dels quals els tria el Congrés i quatre el Senat per majoria de tres cinquenes parts.

Competències:
· Proposa el nomenament del President del Tribunal Suprem i del CGPJ.
· Proposa el nomenament de dos Magistrats del Tribunal Constitucional.
· És present al nomenament del Fiscal General de l’Estat.
· Correspon el nomenament del Secretari General del CGPJ i dels membres dels Gabinets o dels serveis administratius depenents d’aquests.
· Selecció, formació i perfeccionament, provisió de destinacions, ascensos, situacions administratives i règim disciplinari de Jutges i Magistrats.
· Elevarà anualment a les Corts Generals una Memòria sobre l’Estat, funcionament i activitat del CGPJ i dels Jutjats i Tribunals de Justicia, que inclourà les necessitats que, a criteri seu, existeixin en matèria de personal, instal.lacions i recursos en general, per al correcte desenvolupament de les funcions que la Constitució i les lleis orgàniques assignen al Poder Judicial.
· Publicació oficial de la col.lecció de juriprudència del Tribunal Suprem.
· Elaboració, direcció de l’execució i control del compliment del seu propi Pressupost.
· Potesta reglamentària: el CGPJ pot dictar reglaments sobre el seu propi personal, organització i funcionament, i els que siguin necesaris per a l’execució o aplicació de la LOPJ, així com en aquells casos en què es trobin expressament permesos en aquesta, sempre dins de les seves competències.
· Totes aquelles funcions que le llei determini.


EL MINISTERI FISCAL

El Ministeri Fiscal no forma part del Poder Judicial; és un òrgan col.laborador d’aquest. Promou l’acció de la justícia en defensa de les lleis (inclosa la Constitució Espanyola), dels drets que tenen els diutadans i l’interés jurídic o públic tutelat per la llei.

Pot actuar a iniciativa pròpia o dels interessats o perjudicats.

Art 117:
1. “La justícia emana del poble i és administrada en nom del Rei pels Jutges i Magistrats que integren el Poder Judicial, independents, inamovibles, responsables i sotmesos únicament a l’imperi de la llei.
2. (…)
3. L’exercici de la potestat jurisdiccional en qualsevol mena de processos, jutjant i fent complir allò que hagi estat jutjat, correspon exclusivament als Jutjats i Tribunals que les lleis determinen, segons les normes de competència i de procediment que elles estableixin”.

Art 124:
1. “El Ministeri Fiscal, sens perjudici de les funcions encomanaqdes a altres òrgans, té la missió de promoure l’acció de la justícia en defensa de la legalitat, dels drets dels ciutadans i de l’interés públic tutelat per la llei, d’ofici o bé a petició dels interessats, vetllar per la independència dels Tribunals i procurar davant d’ells la satisfacció de l’interés social.
2. El Ministeri Fiscal exerceix les seves funcions per mitjà d’òrgans propis, de conformitat amb els principis d’unita d’actuació i dependència jeràrquica, i subjectant-se, en tot cas, als de legalitat i imparcialitat.

Principis d’actuació del Ministeri Fiscal:
· Unitat d’actuació.
El Ministeri Fiscal i tots els seus membres han de seguir una mateixa línia d’actuació.
· Dependència jeràrquica.
A diferència dels Jutges i Magistrats, el Ministeri Fiscal està organitzat jeràrquicament, i els fiscals estan sotmesos a les ordres i instruccions dels seus superiors jeràrquics, de manera que han d’actuar, no de forma independent, sinó d’acord a les ordres dels seus superiors.
· Principi de legalitat.
Subjecció a la Constitució i a l’ordenament jurídic.
· Principi d’imparcialitat.
Actua de forma objectiva, defensant tots els mitjans possibles per a la defensa dels interessos i dels béns públics (la vida, els drets dels menors, la igualtat…)

Estructura:
—El Fiscal General de l’Estat.
—El Consell Fiscal.
—La Junta de Fiscals de Sala.
—La Fiscalia del Tribunal Suprem.
—La Fiscalia davant el Tribunal Constitucional.
—La Fiscalia de l’Audiència Nacional.
—La Fiscalia Especial per a la Prevenció i Repressió del Tràfic Il.legal de Drogues.
—La Fiscalia Especial per a la Repressió dels Delictes Econòmics de Corrupció.
—Les Fiscalies de les Audiències Provincials.
—La Fiscalia del Tribunal de Comptes.

En l’àmbit de Catalunya:
—La Fiscalia del Tribunal Superior de Justícia i les fiscalies de les Audiències Provincials de Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona.
—A més, hi ha adscripcions permanents de les fiscalies, que es constituèixen en municipis diferents de la capital de província.

Funcions:
· En l’àmbit civil: en general, protegir els drets dels menors. / En l’àmbit penal: exercitant accions per perseguir delictes o faltes.
· Vetllar pel respecte de les institucions constitucionals i dels drets fonamentals i les llibertats públiques.
· Exercir quantes funcions li atribueix la llei en defensa de la independència de Jutges i Magistrats.
· Promoure o prestar l’auxili judicial internacional previst en les lleis.
· Garantir el compliment efectiu de les resolucions judicials que afectin l’interés públic i social.
· Demanar l’auxili de les autoritats de qualsevol classe.
· Interposar recurs d’empara i intervenir en totes les competències que té assumides el Tribunal Constitucional.

Màxim òrgan representatiu i legislatiu de l’Estat espanyol. Article 66 de la Constitució:
1. “Les Corts Generals representen el poble espanyol i són formades pel Congrés del Diputats i el Senat.
2. Les Corts Generals exerceixen la potestat legislativa de l’Estat, n’aproven els presupostos, controlen l’acció del Govern i tenen les altres competències que els atribueix la Constitució.
3. Les Corts Generals són inviolables.”

—Òrgan representatiu: el poble espanyol. Participen de la soberania, però aquesta resideix en el poble espanyol.
—Òrgan de poder polítics. En base a la nostra Constitució (article 1.2), son el poder legislatiu. Inviolable, independència davant els altres dos poders.
—Òrgan deliberant.
—Estructura bicameral: Congrés (Cambra Baixa) i Senat (Cambra Alta). A Catalunya, unicameral: Parlament.
—Actuació ininterrompuda, ja que exerceix també durant las vacances parlamentàries o en casos de dissolució o extinció del mandat, mitjançant la Diputació permanent.
—Generen dret. Normes superiors només jutjades pel Tribunal Constitucional.

Funcions:
—Controlen l’acció de Govern, mitjançant la moció de Censura, les interpel.lacions i les preguntes.
—Elaboració de les lleis, compartida actualment amb les Assemblees Legislatives de les diferents Comunitats Autònomes.

Característiques:
a) Congrés i Senat actuen per separat, excepte (actuació conjunta):
—Article 63.3, per autoritzar al Rei a declarar la guerra o fer la pau.
—Article 59.2, cas de reconeixement de la incapacitat del Rei.
—Article 94.1, consentiment a l’Estat per obligar-se mitjançant tractats.

b) Òrgan legislador.
c) Òrgan deliberant.
d) Òrgan representatiu.
e) Òrgan permanent.

Principi d’autonomia de les Cambres, recolçat constitucionalment. Les Cambres estableixen els seus propis reglaments, aproven independentment els seus pressupostos, i regulen l’Estatut del Personal de les Corts Generals (art 72.1)


ESTRUCTURA DEL CONGRÈS I EL SENAT

1. El Congrés.
· Canalitza la representació del poble, realitza amb caràcter pràcticament exclusiu la funció política. Òrgan fonamental en la creació de lleis, ja que el Senat té un caràcter subordinat.
· Un mínim de 300 i un màxim de 400 diputats, seleccionats per circumscripcions electorals en les que es constitueixen cascuna de les provincies sense oblidar Ceuta i Melilla. La Llei Orgànica 5/1985 fixa el número de diputats en 350.
· Per a cada província, la Llei electoral s’encarrega de determinar el nombre de representats en el Congrés, establint un mínim per cadascuna d’elles comú (dos diputats) i distribuint els demés en proporció a la població. Ceuta i Melilla: un representat per Ceuta i un altre per Melilla. Per a assignar els escons s’utilitza la regla de Hondt, d’acord amb els artícles 161 a 166 de la Llei Orgànica 5/1985 de 19 de juny, del Règim Electoral General.
· Duració del Congrés: quatre anys. Les eleccions es produiràn entre els trenta i seixanta dies a contar des de la finalització del mandat. El Congrés elegit haurà de ser convocat en els vint-i-cinc dies següents a la celebració de les eleccions.
· Altres causes per finalitzar el mandat són la dissolució de la Cambra a petició del Govern o per falta, en el termini de dos mesos, del vot de confiança als candidats proposats pel Rei després d’unes eleccions, o per la negació d’un vot de confiança al Govern.

Atribucions:
Les funcions que en general corresponen a les Corts Generals són aplicables al Congrés.
· Funció legislativa.
· Funció de control polític: la moció de censura, les interpel-lacions, les preguntes, compareixences davant del ple i les comisions.


2. El Senat.
· Cambra de representació territorial (article 69.1), s’escull amb un doble criteri: autonòmic i provincial. Cada província escull quatre Senadors. En les illes trobem casos particulars: cadascuna de les illes o agrupació d’aquestes (“Cabildo” o Consell Insular) constituirà una circumscripció a efectes d’eleccions de Senadors. Corresponen tres Senadors a les illes majors (Gran Canària, Mallorca i Tenerife) i un Senador a les illes menors (Eivissa i Formentera, Menorca, Fuerteventura, Gomera, Hierro, Lanzarote i La Palma). Ceuta i Melilla escullen dos Senadors cadascuna. Els Senadors d’elecció provincial cal afegir els escollits per les Assemblees Legislatives de les Comunitats Autònomes (o, en el seu defecte, per l’òrgan superior col.legiat de la Comunitat Autònoma, segons els seus Estatuts) a raó d’un Senador per comunitat, més un altre per cada milió d’habitants del seu respectiu territori.
· Mandat també de quatre anys, dissolució conjunta o independent de la del Congrés, a excepció que vingui donada per la falta d’elecció d’un President en el termini de dos mesos després d’unes eleccions o per negació de confiança del Congrés al Govern (arts 99 i 115): davant d’aquesta situació, la dissolució afectaria tant al Senat com al Congrés.

Atribucions:
Funció legislativa conjuntament amb el Congrés, però amb importància inferior, ja que de fet la seva oposició en l’aprovació d’una llei, lúnic que fa és retardar la mateixa, ja que és el Congrés el que definitivament decideix.


ORGANS DE LES CAMBRES

Òrgans administratius:
a) El President de la Cambra.
· Escollit per la pròpia Cambra, un cop consituïda.
· Funcions:
—És el portaveu, ostenta la màxima representació de la mateixa.
—Dirigeix la Mesa de la Cambra.
—Dirigeix els treballs parmentaris i modera i controla el compliment del Reglament en els debats, amb cura de mantenir l’ordre necessari.

b) La Mesa de la Cambra.
· Òrgan col.legiat rector de la Cambra, integrada per:
—El President de la Cambra.
—Quatre vice-presidents (Congrés) / Dos vice-presidents (Senat)
—Quatre secretaris.
· Funcions:
—Dirigeix, organitza i ordena els treballs parlamentaris, fixant el calendari del Ple i de les comisions.
—Rep les proposicions de llei via iniciativa parlamentària popular, així com les peticions de suplicatori.
—Gestiona l’activitat econòmica interna.

c) El Ple.
· Caràcter excepcional:
—Moció d’investidura.
—Debat sobre l’Estat de la nació.
—Debat sobre els pressupostos de l’Estat.
· Convocat pel President de la Cambra, ja sigui per pròpia iniciativa o a petició de al menys dos grups parlamentaris o la cinquena part dels membres de la Cambra.

d) Les Comisions.
· Seccions de les cambres, porten a terme la divisió del treball parlamentari.
· Podem distingir:
—Comisions legislatives permanents.
Estudien els projectes de llei o proposicions de llei presentats al Congrés (¿Senat?). Múltiples comisions legislatives, especialitzades en les diferents matèries: Constitucional, Justícia, Interior-Defensa-Educació, etc.
—Comisions permanents no legislatives.
Especial rellevància parlamentària: Comisió del Reglament, Comisió de l’Estatut dels Diputats, etc.
—Comisions no permanents.
Les més importants són les Comisions d’Investigació, instrument essencial de control polític. Les sesions d’aquestes comisions seran públiques tret que s’acordi el seu caràcter secret per majoria absoluta.


Òrgans polítics:
a) La Junta de portaveus.
· Integrada pels portaveus de tots els grups parlamentaris. Caràcter de direcció política de la Cambra.

b) Els grups parlamentaris.
· Constituïts en el termini de cinc dies següents a la sessió constitutiva de la Cambra.
· Tots parlamentaris són d’algun grup; de no sol.licitar l’adscripció a cap, passaran al grup parlamentari mixt.
· En el Senat, nombre mínim per formar un grup parlamentari: deu Senadors.
· En el Congrés, nombre mínim: quince. Però podran constituir un grup parlamentari els que, sense arribar a aquest mínim, hagin obtingut un nombre d’escons no inferior a cinc i al menys el 15% dels vots corresponents a les circumscripcions (?).
· Funcions:
—Determinar la composició i elecció dels membres de la Mesa de la Cambra.
—Exercir la iniciativa legislativa parlamentària.
—Designar els membres de cada grup que hauran d’integrar-se a les diferents comisions.


FUNCIONAMENT DE LES CAMBRES

· Sessions ordinàries: anualment en dos períodes de sessions, de setembre a desembre i de febrer a juny.
· Sessions extraordinàries: a petició del Govern, de la Diputació Permanent o de la majoria absoluta dels membres de les Cambres.
· Perquè les deliberacions de les Cambres tinguin validesa és necessària l’existència d’una convocatòria.
· Congrés: un quòrum de la meitat més un, és a dir, 176 diputats.
· Senat: no quòrum.


ELECCIÓ DE DIPUTATS I SENADORS

· Elegits per “sufragi universal, lliure, igual, directe i secret”, i no vinculats a cap mandat imperatiu (?).
· Podem ser-ho tots els espanyols que es trobin en ple ús dels seus drets polítics (?).
· Causes d’inelegibilitat:
—Ser membre del Tribunal Constitucional.
—Pertànyer a alts càrrecs de l’Administració de l’Estat que determini la llei, a excepció dels membres del Govern.
—Defensor del poble.
—Magistrat, jutge o fiscal en actiu.
—Militar professional o membrede forces i cossos de seguretat i policia en actiu.
—Membre de les Juntes Electorals.
· Causes d’inelegibilitat coincideixen amb les de incompatibilitat (art 6 LOREG). Un candidat pot ser qualificat d’inelegible en el termini comprès des del moment que es presenta com a candidat fins a les eleccions (art 7.1 LOREG).
· No es pot ser simultàniament de les dues Cambres; tampoc d’una assemblea d’una Comunitat Autònoma i del Congrés; però sí del Senat i d’una Assemblea d’una Comunitat Autònoma.

Sistema d’eleccio:
Sufragi universal, lliure, igual, directe i secret. Lei Orgànica 5/1985 sobre el Règim Electoral General, que desenvolupa i determina el sistema electoral en els seus arts 161 i 166. Aquesta Llei Orgànica estableix com a sistema d’elecció la llei d’Hondt, però només en el cas dels diputats: divideix successivament el nombre de vots de cada llista per 1, 2, 3, etc., fin a completar el nombre d’escons de cada districte, que més tard s’atribueixen als quocients més alts de les diferents candidatures. És un sistema proporcional corregit que afavoreix als partits majoritaris. Per als Senadors s’ha optat per un sistema majoritari.

a) Elecció de Diputats:
· En el moment en que ja se sap el nombre d’escons de Diputats de cada districte electoral (que normalment coincideix amb la província), s’opta per un sistema de llistes tancades: com a mínim tants candidats com llocs vacants existeixin. Les candidatures les podran aportar tots els partits i coalicions que s’hagin constituït de manera conforme a la llei.
· Els electors d’un districte només donaran el seu vot a una única llista, sense poder realitzar en aquesta cap canvi ni alterar l’ordre de col.locació establerta dels candidats.
· Es realitzará el recompte de vots obtingut per cada llista en el districte.
· Aquelles llistes que no hagin obtingut almenys un 3% dels vots vàlids dels emesos en el districte no contaran.
· El resultat final dels vots obtinguts per cadascuna de les llistes es dividirà per 1, 2, 3, etc., fins un nombre d’escons igual a cada districte.
· En el supòsit que coincideixin dos quocients de diferents llistes, l’escó s’atribueix a aquells llista que tingui el major nombre total de vots. Davant dues llistes on el nombre de vots total fos el mateix, l’empat inicial es resoldria mitjançant un sorteig, i els darrers de manera alternativa.
· Un cop el nombre d’escons de cadascuna de les llistes s’ha fixat, es donarà als candidats que estiguin continguts en aquestes l’ordre de col.locació que tinguin.

b) Elecció de Senadors:
· Sistema majoritari. Les vacants es cobriran pels candidats proposats pels partits o coalicions de partits que de forma individualitzada hagin obtingut més vots.
· Els electors només poden donar un vot com a màxim a tres dels candidats proposats, amb la possibilitat d’elegir entre els ofertats pels diferents partits o coalicions, segons la seva voluntat.


DRETS I PRIVILEGIS DE DIPUTATS I SENADORS

· Inviolabilitat per expressar les seves opinios durant l’exercici del seu càrrec.
· Immunitat en la duració del seu mandat. Impossibilitat de ser detingut o processat, a excepció de delicte flagrant, per actuacions portades a terme al marge de les seves funcions. Per ser processat és obligatòria l’autorització prèvia de la Cambra corresponent.
· Remuneració: salari fizat per la Cambra corresponent en aprovar el seu presupost.
· En làmbit criminal, en les causes contra els membres de les Cambres, la Sala Penal del Tribunal Suprem té la competència.

EL GOVERN

Es tracta de l’òrgan màxim de l’Estat a nivell polític.

Títol IV CE: “Del Govern i l’Administració”.
—Art 97:
“El Govern dirigeix la política interior I l’exterior, l’Administració civil i militar i la defensa de l’Estat. Exerceix la funció executiva i la potestat reglamentària d’acord amb la Constitució i amb les lleis”.
—Art 98.1:
“El Govern es compon del President, els Vice-presidents en el seu cas, els Ministres i els altres membres que estableixi la llei”.
—El President del Govern escull els ministres del seu gabinet, i ho farà aplicant els principis de confiança i eficàcia. Els ministres son nomenats i separats pel Rei, tenint obligació de prestar jurament o promesa de compliment fidel de les obligacions del seu càrrec, lleialtat al Rei i respecte absolut a la Constitució i a la resta de l’ordenament jurídic.
—La figura del Vice-presidents és potestativa; pot existir un Govern sense Vice-president o amb més d’un. Tanmateix, el titular d’un Departament pot ostentar el càrrec de Vice-president.

Concepte:
—Els membres del Govern tenen una doble dimensió: política i administrativa. Dirigeixen, com a titulars d’un Departament ministerial, els sectors de l’activitat administrativa integrada en el seu propi Ministeri, assumint la responsabilitat derivada d’aquesta direcció.
—El Govern no està subordinat a cap òrgan en les relacions interorgàniques. Els poders que ostenta el Govern deriven directament de la Constitució.
—El Govern ha de comptar amb una relació de confiança del Congrés dels Diputats. No obstant això, no es configura com un mandatari de les Corts Generals.

Funcions:
—Direcció i Impuls Polític:
El desenvolupament d’aquesta funció està relacionat amb el programa de Govern. La funció directiva consisteix a fixar uns objectius que cal assolir i a impulsar la resta dels òrgans constitucionals; això es tradueix en les tasques generals esmentades, i també inclou les potestats específiques que li atribueixen altres tasques com:
a) Iniciativa legislativa
b) Estats d’excepció
c) Iniciativa en matèria pressupostària
—Direcció de la política econòmica:
Elaborar els Pressupostos Generals de l’Estat, etc.

Relació amb el Poder Legislatiu:
—Art 115:
“El President del Govern, prèvia deliberació del Consell de Ministres, i sota la seva exclusiva responsabilitat, podrà proposar la dissolució del Congrés, del Senat o de les Corts Generals, la qual serà decretada pel Rei. El decret de dissolució fixarà la data de les eleccions.”
—Art 87.1:
“La iniciativa legislativa correspon al Govern, al Congrés i al Senat, d’acord amb la Constitució i els Reglaments de les Cambres.”
—També correspon al Govern l’elaboració de projectes de llei i presentar-los a les cambres.
—Les decisions polítiques de transcendència especial podran ser sotmeses al referèndum consultiu de tots els ciutadans.

Incompatibilitats:
—Art 98:
“Els membres del Govern no podran exercir altres funcions representatives que les pròpies del manament parlamentari, ni qualsevol altra funció pública que no derivi del seu càrrec, ni cap activitat professional o mercantil”.
—Responsabilitat penal:
a) De la qual respondran davant la Sala II del Tribunal Suprem.
b) En delictes de traició o contra la seguretat de l’Estat, la iniciativa per formular l’acusació ha de ser com a mínim de una quarta part dels membres del Congrés dels Diputats, essent necessari que els membres d’aquesta cambra ratifiquin la iniciativa per majoria absoluta: això s’ha de complir abans d’instruir-se el procés davant el Tribunal Suprem. En aquests casos no existeix la possibilitat d’indult ni amnistia.
—Responsabilitat política:
El Govern ha de respondre de la seva acció de govern i aquesta resposta tindrà caràcter solidari. Les fórmules utilitzades i recollides a la Constitució són la moció de censura i la qüestió de confiança.

Cessació:
—Art 101 CE:
El Govern cessa en els següents casos:
a) Després d’unes eleccions generals.
b) Per prosperar una moció de censura o per la pèrdua d’una questió de confiança.
c) Per dimissió o mort del President.
—En qualsevol cas i encara que es donin aquests motius, el Govern que cessi haurà de continuar en funcions fins la presa de possesió del nou Govern.
—Cessació de ministres: els supòsits de cessació són els mateixos que els del President.
—Substitució de ministres: en cas de malaltia o altre motiu d’absència del titular d’un Departament, serà el President qui designi el subtitut.

El President del Govern:
—Figura establerta als Títols IV i V CE.
—Funcions específiques:
· Màxima representació del Govern.
· Convoca i presideix les reunions del Consell de Ministres.
· Pot avalar els actes del Rei.
· Té plena iniciativa i responsabilitat en el plantejament de la questió de confiança.
· Té plena iniciativa i responsabilitat quan proposa al Rei la dissolució de les Corts Generals.
· Proposa la celebració de referèndums.
· Coordina les funcions de tots els membres del Govern.

Elecció del President del Govern:
a) Forma ordinària (art 99)
—Casos:
· Després de cada renovació del Congrés dels Diputats.
· En cas de dimissió voluntària.
· En cas de no obtenir el suport del Congrés en la questió de confiança.
· En cas de mort.
—Procés:
· Proposta del candidat pel Rei. Després de la dissolució de les Cambres, es convoquen eleccions generals dins d’un termini de 30 a 60 dies des de la dissolució. Celebrades les eleccions, es constituirà un nou Congrés dels Diputats i Senat.
· Quan ja és anomenat el President del Congrés dels Diputats (¡ojo!: no el President del Govern, sinó de la Cambra del Congrés), i un cop ja formats tots els grupos polítics, el Rei consultarà els representants del mateixos i mitjançant el President del Congrés proposará un candidat a la Presidència del Govern.
· Aquesta candidat s’ha de sotmetre a l’anomenada Moció d’Investidura, havent d’exposar davant el Congrés el programa polític del govern que vol formar i sol.licitant la confiança de la Cambra.
· Per obtenir la confiança és necessària la majoria absoluta dels membres del Congrés. De no assolir-se se sotmetrà la mateixa proposta a votació 48 hores després de l’anterior, i en aquest cas serà suficient amb la majoria simple.
· En cas de no obtenir la confiança ni en la primera ni en la segona votació, el Rei iniciarà una nova tanda de consultes i proposarà nous candidats, que seran sotmesos al mateix procés. Si cap dels candidats obtenís la confiança després de 2 mesos des de la primera votació, el Rei dissoldrà les dues cambres i convocarà eleccions generals.
· Quan s’obté la confiança i es produeix el nomenament del President del Govern, aquest ha de formar Govern, proposant al Rei el nom de les persones que creu adients per ocupar els diferents Ministeris.
b) Forma extraordinària o especial:
—Es deriva de l’aprovació d’una moció de censura, que inclou un candidat a President, i en cas de prosperar la moció aquest queda investit de la confiança de la Cambra i és anomenat automàticament President del Govern.
—Procés:
· La proposta ha d’estar avalada com a mínim per la desena part del membres del Congrés dels Diputats.
· La moció de censura no podrà ser votada fins que trancorrin 5 dies de la seva presentació. En els 2 primers dies d’aquest termini podran presentar-se mocions alternatives.
· El candidat que lideri aquesta moció farà una exposició pública al Congrés del Diputats del seu projecte polític, establint-se un debat amb rèplica i dúplica per part dels diferents parlamentaris d’oposició i Govern.
· Perquè la moció prosperi serà necessaria la majoria absoluta, i si és així, el Govern presentarà la seva dimissió al Rei i el candidat inclón en la moció s’entendrà investit de la confiança de la Cambra, i el Rei el nomenarà President.
· Si la moció no és aprovada, els seus signants no podran tornar a presentar-la durant el mateix període de sessions.
—També pot donar-se la dimissió del President per la no obtenció de la questió de confiança (plantejada pel mateix President prèvia deliberació amb el Consell de Ministres). Per obtenir aquesta confiança serà suficient amb la majoria simple.

Incompatibilitats:
—Art 98 CE, posteriorment desenvolupat per la llei 12/95 d’11 de maig, d’incompatibilitats dels membres del Govern. (Incompatibilitats ja esmentades.)
—És perfectament compatible el càrrec de President amb el de Diputat.

Substitució:
—Serà el Vice-President qui asumirà les funcions de President, i si no hi ha Vice-President, ho farà un Ministre seguint l’ordre de precedència dels departaments ministerials.

Cessació:
—Casos:
a) Dimissió obligatòria, quan prosperi una moció de censura o fracassi una questió de confiança.
b) Dimissió voluntària.
c) Per expiració de la legislatura (transcorreguts quatre anys de mandat o per anticipació de les eleccions).
d) Per mort.

Funcions dels Ministres:
· Exercir la potesta reglamentària.
· Fixar els objectius del seu Ministeri, aprovant els plans d’actuació del mateix, assignant els recursos necessaris per a la seva execució.
· Aprovar les propostes dels estats de despeses del Ministeri i dels Organismes Públics dependents, amb obligació de remetre-les al Ministeri d’Economia i Hisenda.
· Determinar i en el seu cas proposar l’organització interna del seu Ministeri.
· Nomenar i separar als titulars dels òrgans directius del Ministeri i dels Organismes Públics dependents del mateix, tret del cas en què la competència sigui atribuïda al Consell de Ministres.
· Mantenir les relacions amb les CCAA.
· Resoldre els recursos que s’hagin interposat contra les resolucions dels òrgans superiors o directius que depenguin directament d’ell.
· D’altra banda, la Llei Orgànica 6/1997 de 14 d’abril, d’Organització i Funcionament de l’Administració General de l’Estat (LOFAGE), parla també de competències en la gestió de mitjans, entre d’altres:
a) L’administració de crèdits per despeses dels pressupostos del seu Ministeri.
b) Autorització de modificacions pressupostàries.
c) Celebració de contractes i convenis dins del seu àmbit competencial, tret que corresponguin al Consell de Ministres.
d) Modificar la relació de llocs de treball del Ministeri, que expressament autoritzin de manera conjunta els Ministeris d’Administracions Públiques i d’Economia i Hisenda.
e) Convocar proves selectives en relació al personal funcionari dels cossos i escales adscrits al seu Ministeri, així com el personal laboral, d’acord amb la oferta anual.
f) Administrar els recursos humans del Ministeri.
g) Atorgar o proposar les recompenses que procedeixin, així com exercir la potestat disciplinària.


RELACIONS ENTRE EL GOVERN I LES CORTS

Una de les funcions de les Corts, i més en concret del Congrés dels Diputats, és el control de l’acció de Govern.

Mitjans de control:
a) Moció de censura.
b) Questió de confiança.
c) Les interpel.lacions. Art 111: tota interpel.lació pot donar lloc a una moció, en la qual la Cambra manifesti la seva posició.
d) Les preguntes.
e) Les comissions d’investigació, que poden referir-se a qualsevol assumpte d’interés públic.

Secretaria d’Estat de Relacions amb les Corts:
—Establerta al Reial Decret 1891/96 de 2 d’agost.
—D’ella dependrà la Direcció General de Relacions amb les Corts, trobant-se tots dos òrgans dins l’estructura del Ministeri de la Presidència.
—Missió bàsica: establir les comunicacions entre el Govern i les Corts Generals.
—Missions específiques:
a) Coordinació administrativa per al compliment i realització de l’activitat de control parlamentari del Govern.
b) Estudi, seguiment i coordinació en fase parlamentària del programa legislatiu del Govern.
c) Coordinació de l’activitat administrativa en les relacions del Govern amb les Corts Generals.
d) Executar les directives marcades pel titular del departament en les relacions entre el Govern i les Corts Generals.
e) La representació del Ministeri de la Presidència en les reunions de les juntes de portaveus de les Cambres (quan el Govern cregui oportú ser-hi).
f) El seguiment dels compromisos adquirits pel Govern en el seu parlamentari.

1. La Constitució espanyola de 1978: estructura, contingut I principis
1.1 Estructura
1.2 Breu apunt històric
1.3 Característiques
1.4 Contingut

2. El títol preliminar: principis generals

3. Els drets fonamentals i les llibertats públiques

4. Els deures


1. LA CONSTITUCIÓ ESPANYOLA DE 1978: ESTRUCTURA, CONTINGUT I PRINCIPIS

En primer lloc donarem resposta concreta a la pregunta del temari, i posteriorment farem referència a altres aspectes de la Constitució, tals com les seves característiques o un breu apunt históric.

La Constitució està integrada per 169 artícles, distribuïts en un títol preliminar i 10 títols, que en alguns casos tenen un ampli contingut que fa que esiguin dividits en capítols i seccions. Tanmateix, conté 4 disposicions addicionals, 9 disposicions transitòries, 1 disposició derogatòria i 1 oposició final.

Precisament aquesta disposició final, assenyala que la Constitució entrarà en vigor, el mateix dia de la seva publicación al B.O.E. que es va produir el 29 de desembre de 1978.

1.1 Estructura

La Constitució s’estructura a través d’un Preàmbul en què es recullen els principis inspiradors de la mateixa, un Títol preliminar, en aquest títol s’estableixen els principisètics i normatius inspiradors de l’organització política i social, un Títol Primer on s’enumeren els drets i deures fonamentals i finalment deu Titols més on es regulen les diferents institución polítiques i econòmiques del país. També es preveuen quatre Disposicions Addcional i nou Disposicions Transitòries seguides d’una Disposició Derogatòria que expressa un manament de derogacvió de totes les lleis preconstitucionals o anterios i per última una Disposición Final.

L’estructura és la següent:

· Preàmbul, recull els principis generals o valors que han inspirat la Constitució i que es desenvolupen al llarg de la mateixa, per tant no té eficàcia jurídica immediata sinó que té un caràcter inspirador de la resta de l’ordenament jurídic i de la mateixa Carta Magna.
· Títol Preliminar (Art. 1 al 9). Aquest Títol conté els principis normatius I ètics que estructuren la nostra organitzación política i social.

· Títol Primer (Dels drets i deures fonamentals, arts 10 al 55). Aquest Títol primer està dividis en 5 capítols:

Secció 1 (Dels drets fonamenttals i les llibertats públiques, arts 15 al 29) es relitza l’enumeració d’aquells drets que tenen la consideración de fonamentals en sentit estricte, precedits per l’article 14 que consagra el principi d’igualtat.

Secció 2 (Dels drets i deures dels ciutadans, arts 30 al 38) on es recullen una sèrie de drets i deures però que tenen un protecció jurisdiccional ordinària.

· Capítol 3 (Dels principis rectors de la política social i económica, arts 39 al 52).

· Capítol 4 (De les garanties de les llibertats i els drets fonamentals, arts 53 al 55)

· Capítol 58 (De la suspensió dels drets i llibertats fonamentals, art 55 i 116).

Aquests Títols Preliminar i Primer constitueixen l’anomenada part dogmàtica de la Constitució, establint principis generals i bàsics que després son desenvolupats per la resta del text constitucional.

· Títol Segon (Dela Corona arts. 56 al 65)

· Títol Tercer (De les Corts Generals, arts 66 al 96), dividit en 3 capítols:

Capítol 1 (De les cambres, arts 66 al 80)
Capítol 2 (De l’elaboració de les lleis, arts 81 al 92)
Capítol 3 (Dels Tractats Internacionals, arts 93 al 96)

· Títol Quart (Del Govern i de l’Administració, arts 97 al 107)

· Títol Cinqué (De les relacions entre el Govern I les Corts Generals, arts 108 al 116)

· Títol Sisé (Del Poder Judicial, arts 117 al 127)

· Títol Setè (Economia i Hisenda, arts 128 al 136)

· Títol Vuité (De l?organització Territorial de l’Estat, arts 137 al 158), divit en 3 capítols:

Capítol 1 (Principis Generals, arts 137 al 139)
Capítol 2 (L’Administració Local, arts 140 al 142)
Capítol 3 (Loes Comunitats Autònomes, arts 143 al 158)

· Títol Novè (Del Tribunal Constitucional, arts 159 al 165)

· Títol Desè (De la Reforma Constitucional, arts 166 al 169)

Els Títols Dos al Desè, constitueixen l’anomenada part orgànica de la Constitució.


1.2 Breu apunt històric

La primera Constitució en la història d’Espanya va ser la de 1812, és a dir, l’anomenada Constitució de Cadis. Durant tot el segle XIX es van succeir diferents Constitucions, ara lliberals ara conservadores, enfunció del moment i del partit polític en el poder.

Després del període republicà amb la Constitució de 1931, i de la guerra civil, es va implantar una dictadura, que va durar des del 1938 fins el 1975, durant la mateixa no es va aplicar cap Constitució i sí les anomenades Lleis Fonamentals. Acabat el període franquista, es va iniciar la transició política, que va culminar amb la vigent Constitució de 1978.

Diverses constitucions han incidit en el contingut i característiques de la Carta Magna actual, així podem destacar sobre totes la Constitució Republicana de 1931, encara que en aspectes concrets també podem parlar de la Constitució francesa de 1958 i la portuguesa de 1976.

1.3 Característiques

Podem destacar les següents:
a) Es tracta de la norma més important del nostre ordenament jurídic, dins de la piràmide de Kelsen, ocupa el punt més alt. Cap altra norma pot contradir un precepte constitucional en base al principi de jerarquia normativa.
b) És una Constitució Rígida. En efecte, la seva reforma exigeix un procediment especialment complicat. Si es tractés d’una Constitució de fàcil reforma es tractaria d’una Constitució Flexible.
c) És una Constitució que neix del pacte dels diferent partits polítics, i en la que tots ells van cedir en diversos punts, per això rep el nom de Constitució del Consens.

1.4 Contingut

Com ja hem vist la Constitució de 1978 és coneguda com la Constitució del Consens, ja que les diferents forces polítiques van adoptar una actitud flexible, amb la finalitat d’aconseguir definitivament l’aprovació dels text constitucional.

La forma política de l’Estat espanyol és la de la Monarquia Parlamentaria i això suposa:
a) Que existeix un Rei, amb una regulació legal determinada al Títol II dela Constitució, tractant-se d’una figura inviolable i exempta de responsabilitat. Dos poders s’han de destacar com atribuïts al rei:
—Anomenar al President del Govern
—Dissoldre les Cambres del Parlament
b) Que existeix un règim parlamentari que és el principal exponent de la sobirania popular de la qual emanen els poders de l’Estat (art 1.2 de la Constitució).

Les Corts Generals estan integrades per dues cambres: Congrés i Senat.


2. EL TÍTOL PRELIMINAR: PRINCIPIS GENERALS

Els principis generals de la Constitució els trobem al seu Títol Preliminar (arts 1 al 9 de la Constitució). La importància d’aquest Títol preliminar és extraordinària, per això la seva reforma segueix un procediment molt rígid, en concret l’establert a l’article 168.

1. El reconeixement del principi de sobirania del poble espanyol.
És a dir, la titularitat dels poders de l’Estat resideix en el poble, que mitjançant els mecanismes de participació exerceix, així serà el cas dels Diputats i Senadors, o bé de manera més directa participant en un referèndum o en la institució del Jurat.

La sobirania es caracteritza per:
· És única, i recau com ja hem dit en el poble espanyol.
· És inviolable, si es posa en perill la sobirania també es posaria en perill el propi Estat.


2. L’establiment de la unitat de la nació i a la vegada el reconeixement de l’estat autonòmic.

Així l’article 2 de la Constitució estableix que la mateixa es fonamenta “en la indissoluble unitat de la Nació Espanyola”, a la vegada que “reconeix i garanteix el dret a l’autonomia de les nacionalitats i de les regions que la integren”.

D’altra banda es dona una prohibi9ció expressa de federació de diverses comunitats autònomes.

Per últim, assenyalar que s’aplicarà un principi de solidaritat entre les diverses comunitats autònomes.


3. L’establiment d’un estat social i democràtic de dret.

L’estat Social és un concepte relativament recent i suposa que l’Estat assumeix l’obligació de satisfer una sèrie de prestacions socials, que a la vegada el ciutadà pot reclamar. L’Estat doncs, i els seus poders públics, han de donar resposta a les necessitats més bàsiques, tals com sanitat, educación, sistema de pensions, etc.


4. L’establiment del castellà com llengua oficial de l?estat Espanyol amb el reconeixement d’altres llengües oficials a les diferents comunitats autònomes.

En el cas de Catalunya, hem de tenir present la recent Llei de Política Lingïstica, en concret la 1/98 de 7 de gener, que ha derogat a la Llei de 1983.

Dos conceptes deferent, llengua oficial i llengua propia, en el primer cas ho seran tant el castellà con el català; en el segon només ho serà el català. L’esmentada Llei obliga als poders públics i les institucions de Catalunya a promoure’n el seu ús públic a tots els nivells.

El català com a llengua propia és:
La llengua de totes les instiucions de Catalunya, i en especial de l’çAdministració de la Generalitat, de l’Administració Local, de les corporacions públiques, de les empreses i els servies públics, dels mitjans de comunicació...
La llengua preferentment empreada per l’Administració de l’Estat a Catalunya en laforma que aquesta mateixa determini, i per les altres institucions.

Per últim assenyalar que aquesta Llei 1/98 modifica l’article 5 de la Llei 8/87, de 15 d’abril, municipal de règim local de Catalunya, bàsicamente en el sentit d’establir que el català ha de ser la llengua d’us normal i general en les activitats de l’Administració Local.


5. Submissió dels ciutadans i dels poders públics a la Constitució, i a la resta de l’ordenament jurídic.

Tothom es troba sotmés a l’ordenament jurídic, sense excepcions, això implica que els poders públics han de respectar al màxim el que disposin les normes en general i fonamentalment la Constitució.


6. Reconeixement de la llibertat i la igualtat dels ciutadans.

Parlar de la llibertat i d’igualtat dels ciutadans és incidir en uns dels drets fonamentals que tenen una màxima protección per part de l’ordenament jurídic. Es pot afirmar que ens trobem más que davant de principis, davant de drets que han d’inspirar tota la legislació.

El dret a la llibertat té acollida a nivell constitucional en l’article 17, així com en la LECrim (Llei d’Enjudiciament Criminal) i en la Llei Orgànica 6/84 de 24 de maig de l’”Habeas Corpus”. Ningú pot perdre la seva llibertat fora dels casos contemplats a la llei i amb les prevencions que aquesta estableix.

El dret a la igualtat resta plasmat entre d’altres a l’article 14 de la Constitució. Aquest dret, segons constant interpretació feta pel Tribunal Constitucional, consisteix en tractar situacions iguals de manera igual, sense que cap element (religió, raça, etc.) pugui incidir en aquesta decisió.


7. Garantitzar els principis de legalitat, jerarquia normativa, publicitat de les normes, irretroactivitat de les disposicions seccionadors restrictius de drets individuals, seguretat jurídica, responsabilitat dels poders públics i interdicció de l’arbitrarietat dels poders públics.

Especialment important és l’article 9 de la Constitució, ja que el mateix estableix una sèrie de principis fonamentals, que són:

· Legalitat.
· Jerarquia normativa. Totes les normes tenen un rang, i això suposa que nai una norma de rang inferior pot contradir una de rang superior. La norma que culmina el nostre ordenament jurídic és la Constitució i la resta de normes la desenvoluparan, en base als principis establerts en la mateixa, però en cap cas la contradirán.
· Publicitat de les normes. L’ordenament jurídic sempre s’ha de respectar, i el seu desconeixement no justifica l’incompliment; per tal que tothom tingui coneixement de les normes, és necessaria la seva publicació, la qual es concreta en el BOE, en el DOGC (Diari Oficial de la Generalitat), i en el BOP (Butlletí Oficial de la Provincia).

A més de la publicitat oficial, existeixen els mitjans de comunicació social que donen publicitat a les normes d’especial importància, tals com el Codi Penal etc., no obstant i obviament, és la publicitat oficial la que dona compliment al mandat constitucional.

· Irretroactivitat de les normes. En Dret la regla general és la irretroactivitat, que vol dir que les normes només produiràn efectes a partir de la seva entrada en vigor. Per això hem de distingir entre els conceptes d’entrada en vigor i publicació de les normes, ja que aquells es produeix en uns casos al dia següent de la seva publicació, en altres als 20 dies de la seva publicació al BOE (regla general contemplada en el Codi Civil, art. 2.1) i en últim lloc haurem d’estar al que digui la propia norma, la qual pot establir la seva data d’entrada en vigor, per exemple als 6 mesos, com és el cas del vigent Codi Penal. El tempos que passa entra la publicació d’una norma i la seva entrada en vigor rep el nom de: “vacatio legis”.

Encara que l’anterior regla general d’irretroactivitat, la propia Constitució estableix dos suposits d’aplicació retroactiva de les normes, que són:

—En matèria penal, quan la norma afavoreixi al penat, processat o inculpat.
—Com ja s’ha vist, la norma pot establir el seu caràcter retroactiu.

La Constitució assenyala de forma taxativa la irretroactivitat de les disposicions seccionadors no favorables o restrictives de drets individuals. Si això no fos així ens trobariem davant d’una clara situació d’inseguretat jurídica.

· Seguretat jurídica. Aquest principi es troba íntimament relacionat al de publicitat de les normes, podem dir doncs que la seguretat jurídica deriva de la necessària publicitat de les normes. Tothom té el dret de conèixer en cada moment quina és la norma aplicable a una situació concreta.
· Responsabilitat i interdicció de l’arbitrarietat dels poders públics. Aquest principi reafirma l’obligació que tenen els poders públics de respectar la Constitució i l’ordenament jurídic en general, establint-se responsabilitats per part de l’Estat en cas contrari (recordar l’article 106.2 de la Constitució, que dona entrada a la responsabilitat patrimonial de l’Administració).


3. ELS DRETS FONAMENTALS I LES LLIBERTATS PÚBLIQUES

Els drets I deures fonamentals venen recollits al Títol Primer de la Constitució, en concret dels artícles 14 al 52.

Els drets fonamentals sorgeixen en el constitucionalisme, com a límit del poder de l’Estat, com a garantia de l’àmbit de llibertat de l’individu davant el poder públic.

Hem de distingir entre:

a) Drets Fonamentals, Secció 1 (arts. 14 al 29 i 30.2, encara que formi part de la Secció II).
b) Drets Constitucionals, Secció 2 (arts 30.1 i 3 al 38).
c) Principis rectors de la política social i econòmica, Capítol 3 (arts 39 al 52).

Nosaltres només analitzarem els Drets Fonamentals, ja que la resta, tot i que es troben proclamats a la Constitució, no tenen aquest caràcter.

Els Drets Fonamentals:

El Títol I s’inicia amb l’article 10, que ens dóna una definició o conceptualització del que son els drets Fonamentals: “drets inviolables, que són inherents...” a tota persona.

L’article 53.1 de la Constitució estableix: “Els drets i les llibertats reconeguts en el Capítol Segon del present Títol vinculen tots els poders públics”. Aquest artícle vincula a tots els poders públics a respectar i complir elsdrets i les llibertats reconeguts en el Capítol Segon del Títol I.

Històricament hem de fer menció a dos fets essencials, per un costat la revolució americana de 1776 i la francesa de 1789.

Els primers drets que van tenir un reconeixement per part de l’Estat van ser els drets individuals o civils, i això es produeix amb l’Estat lliberal durant el segle XIX.

Posteriorment, a finals del segle XIX, s’incorporen els drets polítics, els quals són considerats l’avanç més important de les democràcies del moment. Destacar a Espanya, la Constitució de 1869, en la que per primera vegada es van reconèixer una sèrie de drets fonamentals, tant individuals com polítics.

Els drets fonamentals que tenen un caràcter bàsicament social son els últims que van ser objecte de reconeixement. Hem de fer menció a la Constitució de Weimar de 1919, que va ser una de les primeres que va fer referència als mateixos.

Els drets integrats dins del Capítol II Secció 1ª són:

· Art 14: “Els espanyols són iguals davant la llei, sense que pugui prevaler cap discriminació per raó de naixença, raça, sexe, religió, opinió o qualsevol altra condició o circumstància personal o social”. Aquest artícle estableix la igualtat de tots els espanyols davant la llei i prohibeix realitzar discriminacions per raons o condicions personals o socials, aquesta reivindicació d’igualtat era un dels valors fonamentals de les revolucons lliberals. Avuí dia l’igualtat es configura com un límit de l’actuació dels poders públics, no com a les revolucions lliberals.

· Art. 15: Dret a la vida i integritat física. “Tothom té dret a la vida i a laintegritat física i moral, sense que en cap cas, ningú no pugui ser sotmés a tortura ni a penes o tractes inumans o degradants. Resta abolida la pena de mort, llevat d’allò que puguin disposar les lleis penals militars per a temps de guerra”. Com ja sabem la pena de mort va quedar abolida amb l’entrada en vigor de la Constitució (posteriorment també va quedar abolida la pena de mort a l’estat de guerra).

· Art 16: Dret a la llibertat religiosa. “1.Es garanteix la llibertat ideològica, religiosa i de culte dels individus i de les comunitats sense cap més limitació, quan siguin manifestats, que la necessària per al manteniment de l’ordre públic protegit pero la llei. 2.Ningún podrà ser obligat a declarar quant a la seva ideologia, religió o creences. 3.Cap confessió indrà caràcter estatal. Els poders públics tindran en compte les creences religioses de la societat espanyola I mantindran les conseqüents relacions de cooperació amb l’Esglesia Catòlica i les altres confessions”. Aquest artícle es va desenvolupar per la Llei Orgànica 7/80 de 5 de juliol.

· Art. 17: Dret a la llibertat i seguretat. Drets del detingut. Tota persona té dret a la llibertat, la seva privació només es podrà donar respectant el que diu aquest artícle i les lleis, i més en concret la Llei d’Enjudiciament Criminal en els seus artícles 489 al 501 (relatius a la detenció) i del 502 al 519 (relatius a la presó provisional). La llei orgànica que ha desenvolupat aquest artícle és la del Habeas Corpus, Llei 6/84 del 24 de maig.

· Art. 18: Dret a l’honor, a la intimitat i a la pròpia imatge. Inviolabilitat del domicili. Secret de les comunicacions. Es parla en aquest artícle de 3 drets diferents:
—Honor, intimitat personal i a la pròpia imatge. Aquest dret es va desenvolupar amb la llei orgànica 1/82 de 5 de maig, sobre protecció civil deldret a l’honor, a la intimitat personal i familiar, a la pròpia imatge. La protecció es fa fonamentalment davant dels mitjans de comunicació.
—Inviolabilitat del domicili. El domicili és inviolable, i això suposa que només es podrà entrar en un domicili o bé perquè l’interessat ha donat el seu consentiment o perquè existeix una resolució judicial (Auto d’entrada i registre) que permet l’accés. El Tribunal Constitucional poc a poc ha perfilar el concepte de domicili.
—Secret de les comunicacions. Aquest secret es dóna especialment en les comunicacions postals, telegràfiques i telefòniques. Obviament, la intervenció serà possible si existeix una resolució judicial que ho autoritza.
S’inclou per part de la Constitució una referència al tema de la informàtica, establint que la llei limitarà el seu ús per tal de garantir l’honor i la intimitat personal i familiar dels ciutadans. Aquesta protecció es concreta en l’actuació de l’Administració o dels Bancs. Aquesta matèria va quedar desenvolupada per la llei orgànica 5/92 de 29 d’octubre.

· Art. 19: “Els espanyols tenen dret a elegir lliurement la residència i a circular pel territori nacional. Tenen tambè dret a entrar i sortir lliurement d’Espanya en la forma que la llei estableixi. Aquest dret no podrà ser limitat per motius polítics o ideològics.”

· Art 20: Llibertat per expressar i difondre idees i pensament. Aquest dret està integrat per altres drets, així, dins d’aquest dret a la llibertat d’expressió, es reconeixen els drets:
—A expressar i difondre lliurement els pensament, les idees i les opinions, mitjançant la paraula, l’escriptura o qualsevol altre mitjà de reproducció.
—A la producció i a la creació literària, artística, científica i tècnica.
—A la llibertat de càtedra.
—A comunicar o rebre lliurement informació veraç, per qualsevol mitjà de difusió. La llei regularà el dret a la clàusula de consciència i al secret professional en l’exercici d’aquestes llibertats.

· Art. 21: Dret de reunió pacífica. Es reconeix el dret de reunió pacífica i sense armes. Aquest dret ha quedat desenvolupat per la llei orgànica 9/83 de 15 de juliol. D’altra banda el Codi Penal, dins dels delictes relatius a l’exercici dels Drets Fonamentals, recull en els seus artícles 513 i 514 el supòsit de reunions o manifestacions il.licites. D’altra banda, en el cas de reunions en llocs de trànsit públic, i de manifestacions, serà necessari comunicar-ho prèviament a l’autoritat i aquesta només les podrà prohibir quan existeixin motius fonamentats per pensar que es donaran alteracions de l’ordre.

· Art 22: Dret d’associació. El dret d’associació consisteix en la lliure disponibilitat dels ciutadans per constituir formalment agrupacions permanents encaminades a la consecucvió de fins de caràcter no lucratiu. Es reconeix el dret d’associació, amb la limitació relativa a les que cerquin finalitats o facin servir mitjans delictius, en tal cas es tractaran d’associacions il.licites.
L’article 515 del Codi Penal assenyala que són punibles les associacions il.licites, tenint tal consideració:
—Les que tinguin per objecte cometre un delicte.
—Les bandes armades o grups terroristes.
—Les que tenint un objecte lícit, facin servir mitjans violents.
—Les organitzacions de caràcter paramilitar.
—Les que promoguin la discriminació, l’odi o la violència contra les persones, grups o associacions, per raó de la seva ideologia, raça, sexe, orientació sexual, situació familiar, malaltia...
A l’actualitat no existeix una llei que desenvolupi el dret d’associació. L’existent és anterior a la Constitució, en concret la 191/64 de 24 de desembre.

· Art 23: Dret a participar en els afers públic. Aquest dret es pot exercir, per mitjà de representats lliurement elegits en eleccions periòdiques, per sufragi universal.
Un segón dret recollit en aquest article és el d’accedir en condicions d’igualtat a les funcions i càrrecs públics, sempre que es compleixin els requisits que la llei estableixi.

· Art 24: Dret a la tutela judicial efectiva. Afirma el text constitucional que tothom té dret a obtenir la tutela judicial efectiva dels jutges i dels tribunals, en l’exercici dels seus drets i interessos legítims, sense que es pugui donar en cap cas indefensió. Aquest dret en concret és objecte de múltiples recursos d’emparament. En definitiva suposa la necessitat que la maquinària de la justicia funcioni correctament.
D’altra banda tothom té dret al Jutge ordinari predeterminat per la llei, a ser assistit i defensat per un lletrat, a ser informat de l’acusació que es formuli contra ell, a un procés públic sense idlacions indegudes i amb totes les garanties, a utilitzar els mitjans probatoris pertinent, a no declarar contra sí mateix, a no confessar-se culpable i a la presumpció d’innocència. Constitueixen tots aquests drets un únic bloc preciable del procés penal. En efecte la Llei d’Enjuciament Criminal.

· Art 25:
—El principi de legalitat. Bàsic en qualsevol ordenament jurídic, i del qual es deriva la seguretat jurídica, imprescindible en un estat de dret. (Tothom i en tot moment ha de poder saber quines són les normes que se li aplicaran, i això té estreta relacio amb el principi d’irretroactivitat de les normes?)
—La finalitat de la pena privativa de llibertat, la reinserció. Aquest mandat constitucional ha tingut el seu desenvolupament en la Llei Orgànica General Penitenciaria de 1979 i en el Reglament Penitenciari de 1995. Destacar el fet que aquesta Llei va ser la 1/79, és a dir, la primera Llei orgànica que va ser aprovada després de l’entrada en vigor de la Constitució. La finalitat de reinserció de la pena es materialitza amb el tractament que rep l’intern dins de l’àmbit dels servies penitenciaris, tenint bàsicament en compte la seva problemàtica individual.

· Art 26: Prohibició dels Tribunals d’Honor.

· Art 27: Dret a l’educació. Llibertat d’ensenyament. Aquest dret ha quedat desenvolupat per la Llei 8/85 de 3 de juliol, reguladora dels dret a l’educació. Respecte a aquest dret hem de destacar: l’ensenyament bàsic és obligatori i gratuït.

· Art 28: Dret a la sindicació i dret a la vaga.
Respecte al dret de sindicació, va quedar desenvolupat per la Llei 11/85 de 2 d’agost de Llibertat Sindical. Aquesta llei estableix en el seu art 1 que “tots els treballadors tenen el dret a sindicar-se lliurament, per la promoció i defensa dels seus interessos econòmics i socials”. Òbviament ningú no podrà ser obligat a sindicar-se. En relació al dret de vaga, hem de mencionar el Reial Decret Llei 17/77, que és preconstitucional, perquè ha continuat vigent en tot allò que no era contrari a la Constitució.

· Art 29: Dret de petició individual. Tots els espanyols tindran el dret a la petició individual o col.lectiva per escrit, en la forma I amb els efectes que determini la llei. Els membres de les Forces o Institucions armades o dels cossos sotmesos a disciplina militar podran exercir aquest dret només individualment i d’acord amb allò que disposa la seva legislació específica.

Aquests són el conjunt de drets que stricto sensu tenen el caràcter de dret fonamental, els drets compresos entre els articles 30 i 38 es troben un nivell per sota, i això és així si considerem el diferent grau de garanties d’un i altres. L’excepció dins de la Secció II la dona l’article 30.2, relatiu a l’objecció de consciència.

Deures i obligacions es defineixen com aquells comportament, positius o negatius, que s’imposen a un subjecte en benefici de la comunitat o d’altres subjectes.

La Constitució imposa als seus ciutadans deures de caràcter genèric i es remet a la llei per plasmar-los en obligacions concretes per als ciutadans. Per parlar dels deures constitucionals en un sentit ampli podem definir-los com aquells comportament que s’imposen a un individu per tal de satisfer uns interessos generals.

L’article 9.1 de la Constitució vincula a tots els poders públics i també estableix que tots els ciutadans es troben vinculats per l’ordenament jurídic; en base a això la Constitució estableix una sèrie de deures pels ciutadans.

Dos deures destacats:
—art 30.1 de la Constitució: les obligacions militars.
—art 31 de la Constitució: l’obligació de tots els espanyols a contribuir al manteniment de les despeses públiques.

Deures militars, establerts en l’article 30 de la Constitució:
—1. Els espanyols tenen el dret i el deure de defensar Espanya.
—2. La llei fixarà les obligacions militars dels espanyols i regularà, amb les garanties que calguin, l’objecció de consciència i les altres causes d’exempció del servei militar obligatori; podrà imposar, en el seu cas, una prestació social substitutòria.
—3. Mitjançant una llei podran regular-se els deures dels ciutadans en risc greu, catàstrofe o calamitat pública.
La Secció segona del Capítol II Títol I de la Constitució s’inicia amb l’article 30 que recull el deure i dret de defensar Espanay que incumbeix a tots els espanyols, i en el seu epígraf segon es realitza una remissió a la llei per què sigui aquesta la que estableixi com es materialitza aquest deure.
El sevei d’armes ha estat reservat als homes, hem de tenir en compte que des d’una perspectiva constitucional això seria inconstitucional, per tant es fa la necessitat de permetre l’accés de les dones al servei militar i també a la carrera militar.
L’objecció de consciència: Una vegada s’ha introduït el concepte de deure militar, el mateix article 30.2 reconeix el dret a l’objecció de consciència deixant que sigui una llei qui concreti la manera com s’ha d’aplicar. El dret a l’objecció de consciència es va desenvolupar per la Llei 22/1998 de 6 de juliol i es pot definir com l’oposició a la violència per raons d’índole religiosa o ideol`gica. Això suposa l’excepció davant el deure constitucional de realitzar la prestació del servei militar a favor de la realització d’una altra prestació substitutòria, i que s’ha de manifestar amb anterioritat o posterioritat a la realització d’aquella, ja que la legislació espnayola no ha accpetat l’objecció de consciència sobrevinguda. Pel que fa a les causes que motiven el naixement del dret, la circumstància que li dona origen és l’oposició a la violència. Es crea un òrgan de naturalesa administrativa, amb la funció de reconèixer la condició d’objectors als qui ho sol.liciten, aquest òrgan és el Consell Nacional de l’Objecció de Consciència.

Deures tributaris: l’article 31 estableix l’obligació de tots els ciutadans de contribuir al manteniment de la despesa pública.
Art 31:
“1. Tothom contribuirà al sosteniment de les despeses públiques d’acord amb la seva capacitat econòmica mitjançant un sistema tributari just inspirat en els principis d’igualtat i progressivitat que, en cap cas, tindrà abast confiscatori.
“2. La despesa pública realitzarà una assignació equitativa dels recursos públics i la programació i l’execució respondran als criteris d’eficiènciai economia.
“3. Només es podran establir prestacions personals o patrimonials de caràcter públic d’acord amb la llei”.
En el terme Tothom s’inclouen totes les persones físiques i jurídiques resident a Espanya, independentment que posseeixin la nacionalitat espanyola, com pot veur’s en aquest cas no s’imposa una obligació als nacionals espanyols sinó a tota persona (ja sigui física o jurídica) que tingui la residència a Espanya (diferència amb l’article 30).
El mateix precepte estableix els grans principis del què ha de ser el sistema tributari espanyol, de tal forma que vincula la contribució a la capacitat econòmica del subjecte:
—Capacitat econòmica del ciutadà.
—Principi d’igualtat.
—Principi de progressivitat.
El criteri de la contribució estarà d’acord amb la capacitat econòmica personal. El principi de progressivitat fiscal que imposa la Constitució respon a una aspiració de justícia, o sigui, que paguen proporcionalment més impostos els qui tinguin un major nivell de renda.