logotipo

No acabem d'entendre perquè demanen la dimissió de la ministra de Foment, l'ínclita Magdalena Àlvarez. Per quatre o vuit esvorancs de no res en les obres del TGV o pel funcionament lleugerament desastrós de Rodalies Renfe.
Sembla que no sàpiguen que a les Espanyes ningú no dimiteix dels seus càrrecs.
Ningú no va dimitir per l'apagada general de quatre dies a la ciutat de Barcelona.
O pel col.lapse del Prat de l'estiu del 2006.
O per l'ensorrament del Carmel.
O per la crisi del Prestige.
O per l'enèsim fracàs de la selecció espanyola al Mundial de Futbol.
Dimitir no és una tradició espanyola. La tradició és consentir. L'espanyol és consentidor. Perquè sap que costa molt aconseguir un càrrec. Potser als altres països també costa. Ningú no ho diria, però, veient els polítics i els directius d'empreses de Japó, o d'Alemanya, o de la Gran Bretanya, o dels Estats Units, dimitint a la primera de canvi. Qualsevol excusa els és bona per abandonar la nau. Senyal que es limiten a jurar els càrrecs però no se'ls estimen. Són així de frívols. Només miren pel seu honor, per la seva dignitat i per bagatel.les d'aquest estil. A les Espanyes, en canvi, qui té un càrrec l'estima amb devoció. Demanar que el deixi és com demanar-li que es tregui un ull. Si Magdalena Alvarez fos la vostra mare, li demanaríeu que es tregués un ull per molts esvorancs que hagin fet els seus subalterns?
Però és que ni tan sols estem segurs que Magdalena Àlvarez hagi fet una mala gestió.
Què és la senyora Àlvarez? És ministra de Foment. I què ha fomentat fins ara el Ministeri de Foment? Autopistes, túnels, ponts, catenàries, esvorancs, embussos de tràfic, caos ferroviari, tours turístics amb bus i tren pel Baix Llobregat. Una mica de tot. Magdalena no ha parat de fomentar.
Que per ventura algunes de les coses que s'han fomentat des del seu ministeri no ens han satisfet? Això és perquè no ens ho hem mirat des de la suficient perspectiva.
És que, per començar, no constitueixen un autèntic problema. Al contrari. Són fets que sorgeixen per mostrar-nos el camí, al poble català.
Tots els catalans treballadors que fem ús del tren de rodalies i faríem ús del TGV – si és que realment hagués d'arribar algun dia-. Que fem ús d'unes autopistes de peatge que no són de peatge en altres indrets de la geografia ibèrica. Que fem ús d'una electricitat que es tornarà a tallar qualsevol dia. Hem entès que teníem un problema perquè ens hem entossudit en una cosa: Treballar!
Nosaltres, catalans menestrals, hem de parar atenció en un detall: no tenim un càrrec, tenim una feina. Nosaltres no cal que professem tanta devoció a la feina. Nosaltres ens podem donar el gust de dimitir. És més: Nosaltres, en aquest cas, SOM ELS QUI HEM DE DIMITIR, els usuaris, els catalans en ple. Ho tenim molt fàcil. Dimitim de la nostra feina. Sense que ningú no ens ho hagi de demanar. Dimitim tots alhora.
Si l'expressió "dimitir" us sembla molt forta, empreu "jubilació voluntària anticipada".
Dimitits o jubilats, és l'ocasió que esperàvem.
No es tracta, en el fons, de protestar per la situació, sinó d'alliberar-nos d'una històrica càrrega feixuga sobre les nostres espatlles. Deixem de representar d'una vegada el ximplet paper que ens assigna el tòpic recalcitrant:
El de català laboriós.
La laboriositat catalana és en l'origen de tots els nostres mals: a més de tenir fetes pols les cervicals i les lumbars, provoca la balança fiscal desigual amb l'Estat espanyol. Hem treballat massa, hem produït massa riquesa. Això és el que ha desequilibrat la balança. I després ens hem queixat i ens hem creat mala fama d'insolidaris a la resta de comunitats de les Espanyes. I, doncs, qui ens manava treballar tant? Qui ens manava treballar gens?
Si deixem d'anar a treballar, ¿per a què diantre necessitem una xarxa de rodalies que funcioni, autopistes gratuïtes, un TGV o el pont aeri? Si deixem de viatjar, que és la forma laboriosa d'entendre el lleure, ¿per a què necessitem connexions intercontinentals al Prat, i ni tan sols un aeroport?
Si deixem de treballar, deixem de progressar, deixem de créixer, deixem de produir, i deixem de córrer i de treure la llengua. I ja no ens trucaran més a l'hora de dinar per oferir-nos el Trio de Telefònica perquè no entrarem en el perfil de consumidor.
¿I allò que tant hem estimat, hem adorat, el que ha donat sentit a les nostres vides catalanes durant tants segles, EL TREBALL, desapareixerà completament i per sempre? No ens sembla convenient. Podríem patir enyorances molt intenses. Podríem tornar a recaure en el vici del treball molt fàcilment. No cal que desaparegui del tot. Hem de preveure la possibilitat de satisfer la síndrome d'abstinència. El treball el transformarem en activitat folclòrica per als caps de setmana. Serà una entranyable activitat de lleure com el ball de bastons o les puntes de coixí. Reconvertirem els sindicats en esbarts pencaires. Gaudirem de demostracions durant les festes patronals: Festa dels Rectificadors de Motors, Trobada de Programadors de Software Educatiu, Aplec de Gestionadors de Residus, etc.
Però, ai!: Si no treballem, la civada no guanyarem. Ni la civada ni la hipoteca ni la televisió de plasma ni les escapades a Andorra. ¿Serem més tercermundistes que el més tercermundista dels països del món?
Sí, no en dubtin gens. I amb el cap ben alt.
Si, fins ara, als catalans ens titllaven d'insolidaris i privilegiats, ara ens classificaran com a perdularis i miserables.
Serem el país més indigent sota la capa del cel.
Sortim guanyant. No perdrem energies ni el bon humor defensant-nos. Direm: Sí, som perdularis i miserables. I amb el cap ben alt!
Perquè aquest temps que fins ara hem malbaratat treballant i anant d'aquí cap allà com formiguetes atrafegades, el dedicarem ara a pensar. A pensar assossegadament. Viurem en la contemplació bucòlica del món.
Aquesta és actualment una de les grans carències d'aquest món nostre. Gent que es dediqui exclusivament a pensar.
Serem la nació filòsofa per excel.lència. Complirem el somni de Francesc Pujols.
I ho tindrem tot pagat, perquè tampoc no tindrem com pagar cap factura.
El govern espanyol ens haurà d'abonar una pensió a tots els catalans, per incapacitat total i permanent.
Per arribar a aquest moment idílic del nostre país, ens queda un altre requisit: Expulsar tots els immigrants eficients i laboriosos, tots aquests xinesos, paquistanesos, magrebins addictes al treball. Són un mal exemple. Per substituir-los, ens gastarem els estalvis convidant a venir els altres, els que es van quedar a les seves terres per manca d'iniciativa i d'audàcia i de laboriositat. Aquests són els que ens convenen per a una societat filòsofa.
Què serem els catalans per a la resta del món? La reserva de sentit comú d'Occident, l'oracle de Delfos, el consell de savis. El punt de referència d'un món desorientat i ofuscat.
Ara ens adrecem a aquest 34% de catalans que, segons una recent enquesta d'El Periodico, votarien per la independencia de Catalunya. Voleu ser independents, 34 per cent? Esteu disposats a ser uns dròpols i viure enmig de la més esplèndida misèria i la més sibarítica saviesa com Diògenes de Sínope? Aleshores, endavant. Aquest és el camí. Donem gràcies al Ministeri de Foment, a Adif-Renfe, i, en especial, a Endesa-Red Eléctrica Española per haver-nos obert els ulls enmig de la foscor. Quan ens dediquem en exclusiva a la filosofia i siguem pobres de solemnitat i haguem deixat de ser la mamella d'Espanya, ja no ens necessitaran per a res, els espanyols. Ni com a tema en les seves passionals tertúlies de ràdio. No tenint petroli, ni or ni diamants ni urani, l'únic actiu català ha estat la laboriositat. L'únic actiu i la nostra desgràcia. Bé, l'únic actiu tampoc. Tenim també el cava, el pernil, les platges, la Sagrada Família i El Bulli. Per ser independents i viure en pau, també hi haurem de renunciar. Ens caldrà propagar la febra porcina, el mildiu a les vinyes i acabar d'omplir el litoral de meduses, per arrodonir la jugada. Del temple expiatori no cal preocupar-se: ja se n'haurà fet càrrec la Secretaria d'Esvorancs Entremeliats del Ministeri de Foment. I a Ferran Adrià li obrirem un restaurant a Nova York, i llestos. A Catalunya ja no li quedarà cap cap actiu ni atractiu.
No caldrà invertir més esforços en la causa independentista. El mateix govern central, de motu propio, convocarà el referèndum d'autodeterminació i farà totes les trampes que calgui perquè guanyi el Sí a la independència i desempallegar-se de nosaltres.

I ara és el moment d'anunciar que, per tal de donar exemple, dimitim com a redactors d'aquest bloc-exposició, que acaba aquí. I, al mateix temps, anunciem la pròxima apertura d'un nou bloc que serà un càntic al dolce far niente i una convocatòria permanent a la causa d'una nació dedicada en exclusiva a la contemplació passiva i a la saviesa.

P.D.: El nou bloc dedicat a la contemplació passiva ja és visitable. Oscar Pamies Bloc
A partir d'ara m'hi trobareu.

Hem sentit dir que la Llei de Dependència, que s’acaba d’aprovar, dóna eines i mecanismes per ajudar a les persones que depenen, que diu també com s’ha d’ajudar la gent que depèn, com s’ha de prodigar aquesta ajuda, qui mereix aquesta ajuda, qui ho ha de regular i com.
El que no diu, en canvi, és d’on han de sortir els diners.
D’això es queixen alguns incrèduls. Els de sempre.
I per quins set sous hauria de dir la Llei d’on han de sortir els diners? No és el més important. Com es sol dir: Ja ho trobarem.
La classe política d’aquí concorda amb mi en l’evidència que els diners no són l’important ni el més preocupant (mentre puguin mantenir l'IPC per sota dels augments de sou).
L’important i preocupant en aquest cas és que la Llei, segons sembla, envaeix competències pròpies i assumides de la Generalitat.
Quan a l’Honorable Montilla li va preguntar el dues-vegades-quasi-honorable Mas

“¿per què no han impugnat aquesta llei de Dependència, tota ella bona intenció i generositat, però que envaeix competències pròpies de la nostra autonomia?”,

l’Honorable Montilla va respondre:

"Perquè impugnar la llei endarreriria l’aplicació de les mesures que contempla la llei, que són un gran què, i perjudicaríem la gent."

Un any després tornem a trobar-nos amb un cas calcat, que és el de la llei o decret de Zapatero que ajudarà als joves a pagar el lloguer del pis. També envaeix competències.
També en aquest cas, Zapatero pretén que els diners passin directament de les seves generoses mans a les dels joves inquilins, sense haver d'entretenir-se a mig camí per les complicades instàncies dels governs autonòmics.
Hem captat l’esperit de tot plegat:
- Des d’ara, farem tot el que estigui a les nostres mans per accelerar el benefici de les persones.
Se’ns acudeix de seguida:
Si ara mateix l’Estatut és sota la lupa dels magistrats del Tribunal Constitucional que, sens dubte, el retallaran de tot allò que pugui endarrerir el benefici de les persones (que no és altra la llur intenció). I si, paradoxalment, aquest treball de lupa endarrereix l’aplicació de l’estatut que, al seu torn també ha de beneficiar a les persones... Ens ve una conclusió clara:
- Suprimim l’estatut.
I així no endarrerirem l’aplicació de cap mesura en pro del benestar de la gent.
Per a què serveix un estatut, al cap i a la fi? Només per crear malestar a la resta de bones gents d’Espanya, i per endarrerir el trànsit de diners en direcció a belles causes.
Encara gosem anar més enllà:
Que no publiqui cap més llei, el govern de la Generalitat.
Ah!, Però tampoc el Central!
Les lleis tenen tot un procés dilatat, entre comissions de redacció, de ponència, presentació a les Corts, impugnació al Constitucional. Els Decrets tenen un procés més curt, però també tenen el seu procés. En fi. Si els governants no publiquen cap més llei ni decret, acceleraran una barbaritat el benefici de les persones i palesaran un gran patriotisme social.
Reblant el clau, si els governants, en l’exercici més radical i generós que mai no s’ha vist del patriotisme social, deixen de governar, encara acceleraran més el benefici de les persones, ja que les persones mateixes es proveirien directament aquest benefici amb el sistema prou conegut d’organitzar fons comuns. Els diners no haurien de viatjar d’aquí cap allà i d’allà cap a aquí, amb tot el temps que es perd i el papereig.
Si cal construir un hospital a Vic, es fa un fons comú demanant diners per Vic, Osona i tot Catalunya. I l’hospital es comença a construir tot seguit, en lloc d’haver d’esperar-se, pel cap baix, cinc anys.
Si cal fer un túnel per al TGV, cada veí paga el tram que passa per sota de casa seva, amb dret, si és jubilat, a supervisar les obres i impartir consells sobre la proporció de sorra i ciment en la mescla del formigó.
I així tot.
Si cal lluitar contra el càncer o l’osteoporosi... doncs bé, això ja es fa així. En lloc d’un dia de col.lecta anual, que se’n facin cinc.
Naturalment, per fer front a aquestes aportacions hauríem de treure diners que destinem a altres partides. Se'ns acudeix de seguida: a pagar impostos. Amb els diners encara no hem après a fer el miracle dels pans i els peixos. Quedaríem eximits dels impostos.
Però, ai las!, si els governants deixen de governar i els ciutadans deixen de pagar impostos, això ja té un nom: es diu ANARQUISME.
L’Anarquisme té un inconvenient fonamental: Suprimeix molts llocs de treball. Centenars de milers de polítics i funcionaris públics es quedarien al carrer.
No ho podem permetre.
Centenars de milers d'exfuncionaris i expolítics deambulant pels carrers, entrant als metros amb guitarretes o acordions per pidolar...
No podem resoldre un problema i crear-ne un altre de pitjor.
Tenim la solució definitiva: Els membres de l'administració deixen de tramitar expedients i promulgar lleis en nom del patriotisme social però no dimiteixen dels seus càrrecs. Continuen cobrant. D’on? De les requalificacions de terreny. Les comissions passen a tenir un caràcter obert, declarat i legal i ja tenim com pagar el funcionariat. L’estat continua existint.
I com justifiquem el sou dels polítics?
Per la mateixa regla cartesiana que mantenim la Família Reial Espanyola. Pel seu simbolisme. Perquè són un garantia de l’estabilitat, a nivell simbòlic. Perquè són un emblema d’alguna cosa, a nivell simbòlic. Del paradís perdut, per exemple. El Poder, a partir d’ara, passaria a ser tot ell SIMBÒLIC.Tota la classe política i funcionarial serà adoptada per la Família Reial. Ampliem la Cort. No ens ve d’aquí. Els monàrquics contentíssims. I els antimonàrquics, encara més.
Ens queda un últim serrell per resoldre. Què fem amb la informació política i el bulliciós tertulianisme radiofònic? Res més senzill. Que el poder sigui simbòlic no vol dir que no generi notícies: Casaments, Batejos, Comunions, Divorcis, Suïcidis, Portades Segrestades i Crema de Retrats. Sortim guanyant de manera nítida. La crònica social de la Cort és cent vegades més atractiva que la Crònica Política que no té gens de ganxo. Reconvertim els periodistes i tertulians i els traspassem al sector Crònica Rosa i Tomaqueig. I tots més contents que un gínjol en una macedònia.

Diguin el que diguin, i sigui qui sigui que ho digui, la més important notícia, la més impactant dels últims anys, i dels que han de venir , podria ser que fos...
NO la reforma de l’estatut
NI el canvi climàtic ni l’huracà Katrina ni el Beta ni el Gamma ni cap tsunami
NI els atemptats vistosos d’Al-Qaeda
NI la Guerra de l’Irac o el conflicte palestí
NI la violència del gènere que sigui
NI els matrimonis gais
NI els dèficits estructurals de Catalunya, les apagades, el TGV i les rodalies RENFE
NI TAN SOLS les noves ordenances pro-civisme de Barcelona

La noticiassa podria ser

L’INTERCANVIADOR TOTAL DE LA SAGRERA

No sé si tothom està al cas que
L’INTERCANVIADOR TOTAL DE LA SAGRERA havia de ser, tal com afirmava l’Entitat de Transports Barcelonina en els seus anuncis, UN DELS MÉS IMPORTANTS PROJECTES DE LA HISTÒRIA DE BARCELONA
I nosaltres diem:
Per què tanta innecessària modèstia?
L’INTERCANVIADOR TOTAL DE LA SAGRERA havia de ser EL MÉS IMPORTANT PROJECTE DE LA HISTÒRIA DE LA HUMANITAT.
A nosaltres no ens costa trobar el to i les maneres de dir les coses.
L’Intercanviador Total de la Sagrera havia de ser un dallonsis colossal que superaria el Canal de Suez i la Gran Muralla Xinesa i la futura Residència Lunar de Milionaris Desvagats.
Esperin-se a conèixer la meravella al detall per discutir-nos-ho.
Nosaltres SÍ que estem al cas.
Nosaltres sabem que “Intercanviador” no és una manera sofis de dir “transbordo” que, al seu torn, és la manera xabacana de dir “trasvasament de línia”.
Trasvasament de línia i Intercanviador són dues realitats ABSOLUTAMENT diferents.
Nosaltres estem al cas. Nosaltres estem en condicions i en disposició de revelar l’autèntica naturalesa fabulosa de l’INTERCANVIADOR TOTAL DE LA SAGRERA.
Que havia de ser:
Un entramat laberíntic de forats de cuc subterranis que havien de permetre d’anar d’un punt qualsevol de la ciutat a qualsevol altre, però atenció!, sense passar per cap altre punt que no fos el mateix
Intercanviador Total de la Sagrera.
Sí, ho han entés perfectament encara que sentin com una resistència a deixar assentar la idea en el seu cervell.
Situem-nos en el futur, imaginem-nos fent-ne ús, que és la millor manera de veure-hi clar:
Entraríem a la xarxa de metro a, posem per cas, “Fontana”, barri de Gràcia, baixaríem les escales, validaríem el títol de transport i, tot seguit, ens introduïríem en una càpsula individual, pitjaríem un botó i, sense deixar de pitjar-lo, pronunciaríem el nom de la nostra destinació. La càpsula s’engegaria i, a una velocitat endimoniada, ens conduïria directament a
L’INTERCANVIADOR TOTAL DE LA SAGRERA
i des d’allí seríem rebotats al nostre destí, posem per cas: “Paral.lel”.
L’INTERCANVIADOR funcionaria com un servidor d’Internet i nosaltres viatjaríem a la velocitat d'un parell de kilobytes. O si volen una comparació més gràfica: funcionaria com el cor de la ciutat, bombejant viatgers des de tots els punts de la ciutat cap a altres punts.
I els avantatges?
Són molt evidents:
1. No caldria esperar l'arribada del metro.
2. No caldria empassar l’alè agre, la suor àcida o la ferum de la colònia del veí, ni suportar les empentes i els cops de colze.
I el més notable:
3. Cobriríem el trajecte que abans era, per posar un exemple, de vuit estacions entre “Sagrada Família” i “Horta”, amb un únic trajecte encapsulat.
No sé si mai no s’han parat a pensar l’absurd que constitueix haver de passar i parar a “Hospital de Sant Pau”, “Camp de l’Arpa”, “Sagrera”, “Congrés”, “Maragall”, “Virrei Amat” i “Vilapicina”, tot aquest malbaratament de parades a estacions pràcticament igualetes i avorrides, que hem hagut de fer milers de vegades i que no ens servien per a res que no fos per perdre el temps. Quantes hores o dies de la nostra vida haurem malbaratat d’aquesta manera miserable?! Per què durant tants d’anys se’ns ha obligat a solidaritzar-nos amb els viatgers que feien altres desplaçaments i demorar el nostre viatge perquè ells poguessin baixar o pujar? Podríem usar la solidaritat per a causes millors.
Barcelona, capdavantera en tantes coses, tindria el primer transport metropolità subterrani individualitzat de la història, sense metros ni parades intermitges ni canvis de línia ni aglomeracions fastigoses. Hom podria agafar la càpsula a “Collblanc” (L’Hospitalet), i amb un viatge vertiginós i emocionant, hom podria aparèixer a “Fondo” (Santa Coloma).
Riu-te de Port Aventura.
El metro tal com el coneixem estava bé per al segle XX. Per al XXI resulta una tara.

I per què fins ara hem fet servir la forma verbal “havia de ser” i el condicional per referir-nos a una realitat tan desitjable?
Doncs perquè el consorci d’administracions: Ajuntament, Generalitat, Ministeri d’Obres Públiques, socarrimats per tanta crítica, per tanta incomprensió popular, hores d’ara s’ha fet enrere d’aquest projecte tan ambiciós i l’ha reemplaçat per un de molt més clàssic, modest, banal i previsible. S’ha considerat que no ens mereixíem el superb projecte inicial. Hem ferit els seus sentiments. És clar, els ho critiquem tot i mai no ens dignem dedicar-los una floreta o unes paraules d’ànim. Ells també són sensibles, que carai!
Però potser encara hi som a temps.

Emplacem des d’aquí la ciutadania i, en especial, els regidors de l’oposició perquè demanin disculpes i encoratgin les parts implicades i l’Entitat Metropolitana del Transport, a recuperar el genuí i agosarat i portentós projecte de l’INTERCANVIADOR TOTAL DE LA SAGRERA.

Recomanem que visiteu els anteriors projectes de l'Exposició.
Deixeu els vostres comentaris i impertinències al Llibre de visites.

Sentint parlar la senyora Manuela de Madre, del PSC-PSC-PSOE, ahir al programa de la Terribas de TV3, sobre el Nou Estatut que acaba de superar l'examen del Congrés de Diputats, ens hem emocionat, com feia anys que no ho fèiem ( ni el final de "Titànic" va aconseguir promoure'ns tal commoció). I és que potser feia massa temps que no sentíem ningú, i encara menys un polític, enraonar-nos amb una dolcesa tal. Expel.lia perfum i pètals de rosa més que paraules!
I és que cal que ens adonem que estàvem equivocats de mig a mig, a causa del pessimisme secular que patim. Perquè, sembla ser, que després de ser MILLORAT per les oportuníssimes esmenes dels ponents del PSOE que, contra el que s'ha dit, estimen Catalunya i a nosaltres catalans com si compartíssim la mateixa sang o més encara -perquè els germans es barallen i es tenen gelosia-, doncs bé, després d'aquests savis ajustos i retocs, l'estatut no tan sols ha quedat net com una patena sinó que s'ha transformat en una
EINA PODEROSÍSSIMA
per a provocar el benestar del catalans.
Ens ha vingut al cap la imatge d’una gran butaca de massatge on encabir la població de Catalunya.
I és que el Nou Estatut, tal com ens l'han deixat, tal com ens el tornen de Madrid, ja no és un text envitricollat, ja no és un simple marc legislatiu per regular certs aspectes de la vida comú. Ja no és un rotllo abstracte i inintel·ligible.
Ara és un instrument revolucionari que l'esquerra socialment avançada d'aquest país Espanya ens ha llegat als catalans que per fi veiem obertes de bat a bat les portes de la felicitat i per molts anys.
Tan bo és, que l'astut Artur, ell que no és socialment avançat i el seu pentinat el delata, adonant-se'n, va voler fer-se una foto expressiva amb l'artífex principal del prodigi: el Gran Zapatero, per tal que no es pogués dir que ell ens negava als catalans el dret a fruir de tal meravella. I el bo del Piqué, en nom de tot el PP (aquests incompresos amics del poble català), ara també se n'ha adonat, i demana, suplica vaja, que els acceptin, als populars, a ells també, ni que sigui una esmeneta escarransida, per, rinxolant el rínxol, millorar encara més aquesta meravella estatutària, i així poder sentir que també que són protagonistes d'aquestes joioses hores històriques.
I la mateixa esquerra republicana, inconformista i idealista, comença a adonar-se que aquest Nou Estatut és la millor de les truites que es poden somia, i recondueix Catalunya a un status quo substancialment millor i tot que la somiada independència, perquè l'endemà de la independència de qualsevol nou estat, toca treballar com a bèsties de càrrega per bastir aquest nou estat, toca enfrontar-se a reptes molt antipàtics, toca implicar-se en lluites colze a colze amb les nacions veïnes pels fondos de cohesió i totes aquestes mandangues, i tot plegat, no és cap bicoca.
En canvi, el Nou Estatut ens estalvia això, els inconvenients, i ens dóna tots els avantatges.
I, és que, amics nostres, l'important no era determinar si Catalunya o els catalans som una nació, si ho som perquè ho diem, si no ho som però ens podem permetre de dir-ho, si els espanyols pensen que ho som o els agrada o que ho diguem, etcètera.
Tampoc no eren tan importants els diners.
Tampoc no era tan important l'aeroport.
Ni la sanitat.
Ni la llengua.
El més important, des del principi era
APROFUNDIR EN L'AUTOGOVERN
El Nou Estatut, és el que fa.
El Nou Estatut no és un text ple de lletra, ple de frases de bona intenció i redactat elegant.
El que tindrem, a partir de juny, els catalans, quan refendurem l'estatut amb un SÍ enorme, és, per expressar-ho gràficament:
L'aplicació de la idea del robot de cuina a la política.
Una potent màquina de governar.
I hem sentit diverses vegades el qualificatiu “potent” per referir-se a l’estatut, i nosaltres l’interpretem en un sentit molt semblant a l’ús que en fan els sexòlegs. Potent vol dir que l’Estatut generarà vida, felicitat, béns i dons, en una emanació incessant.
I com que ens fa por que tot quedi en un plànol massa teòric, ens atrevim a suggerir la forma concreta, la forma material que podria de tenir el
NOU ESTATUT, si és que els nostres governants no n’han previst una de millor.
I és aquesta:
El Nou Estatut serà una Gran Màquina Dispensadora.
El Nou Estatut dispensarà els polítics i funcionaris de la Generlaitat d’haver de treballar (o d’haver-ho de fer veure). Només els caldrà ocupar-se del manteniment de la Màquina.
El Nou Estatut tindrà un terminal a cada poble, ciutat o barri del país. A tall d’impostos directes amb compensació immediata, els ciutadans dipositarem unes monedes a la màquina de la felicitat o Nou Estatut i aquesta, en lloc d'una bossa de patates o una ampolla de pepsi, ens proporcionarà el desig seleccionat:
Una plaça a una escola concertada, amb totes les despeses pagades i educació al mateix nivell de les escoles i universitats estrangeres on estudien els fills dels nostres dirigents nacionals d'esquerres i de centredretes.
O una operació de vesícula a celebrar aquella mateixa tarda (sense necessitat de visita prèvia al metge, i tan si, l’operació, la volem fer per necessitat o per caprici).
O una feina gratificant i realitzadora, d'horari conciliat amb les necessitats familiars.
O un pis de protecció oficial digne a pagar amb una hipoteca de crèdit tou.
O una jubilació anticipada acompanyada d’un hortet biodegradable urbà on donar “rienda suelta” a la jubilació.
O un sou i càrrec de funcionari de la Generalitat que, com hem dit, no exigirà ni haver d’enganxar ni un segell, ja que la Màquina anomenada Nou Estatut s’ocuparà de tot.
O un marit disposat a compartir al 50% les feines domèstiques i el cultiu dels fills.
O una dona disposada a assumir el 100% de la feina de la llar i el cultiu dels fills i portar un sou a casa.
O un despertador amb la veu de la ponent estatutària Manuela de Madre, que ens despertarà cada dia amb frases mel.líflues i tendres que ens faran veure el món d'un altre color que el gris plom amb el qual, nosaltres, desgraciats voluntaris, ens entestem a pintar-lo, i que, de fet, no ens despertarà sinó que ens farà submergir en un somni més meravellós que el que hem deixat entre els llençols.
GRACIES DE MADRE per aixecar els ànims d’aquest gemegós país al debat de TV3.
Adopta'ns, sisplau.

DEIXEU ELS VOSTRES COMENTARIS O CALUMNIES AL LLIBRE DE VISITES.
VISITEU ELS PROJECTES ANTERIORS.

Hem rebut còpia d'una carta que un ciutadà català anònim adreça al president Zapatero,
«Apreciado señor Zapatero:
Me veo en la imperiosa necesidad de hacer oir mi voz puesto que callar más ya no puedo para expresarle lo siguiente:
Señor Zapatero, España me aburre.
La selección española y sus éxitos también me aburre.
El PSOE que ud. dirige también me aburre.
El PP que le plantea una hostil y pertinaz oposición aún me aburre un poco más si cabe, con sus quejas, sus broncas y sus campañas aburridas.
Los políticos catalanes que alguna vez he tenido a bien votar para que pudieran vivir un poco mejor, los pobres, no dejan de hablar de la negociación del nuevo estatut con el gobierno central que ud. preside, y todo ello:
ME ABURRE.
Las fotografías de esos mismos políticos catalanes sonrientes al lado de su persona, señor Zapatero, me aburren.
La rivalidad del equipo de mi ciudad que, verbigracia, también es su equipo, con el Real Madrid :
TAMBIÉN ME ABURRE.
Pertenecer a una nación según el Parlament de mi país, y a una nacionalidad o región según la Constitución de su país España, señor Zapatero, me aturde, pero sobre todo
ME ABURRE.
El boicot al cava catalán me aburre. El cava de mi país me da acidez, pero ME ABURRE devanarme los sesos buscando la relación existente entre la producción de vino espumoso y el articulado perverso del Nuevo Estatut para Catalunya.
Me da igual si los impuestos me los recauda el Ministerio de Hacienda del gobierno que ud. preside o la Conselleria d'Hisenda de la Generalitat. Me aburre tener que hacer piruetas con la tarjeta de crédito para llegar a fin de mes.
Ser insolidario con el resto de las autonomías de la España me aburre. Yo bien quisiera ser más solidario, pero no sé como quieren el señor Jiménez de los Santos y el señor Ibarra de Extremadura que les complazca si ya no se me ocurren más piruetas con la tarjeta de crédito. Igual podría pedirle un crédito blando al señor Botín del BSCH para poder aumentar mi cuota personal de solidaridad.
Hablando del señor Jiménez, ME ABURRE la Cope y su culebrón sádiconeurótico de cada mañana.
ME ABURRE Federico Jiménez Losantos y me aburren todos los espacios de zapping radiofónico que recogen sus exabruptos desmandados.
ME ABURREN TODAS LAS otras tertulias de las emisoras catalanas que hacen gala de una moderación y una objetividad exquisitas para que se note que no son como la COPE, y cuyos tertulianos se indignan democráticamente y educadamente cada mañana con las declaraciones de cada mañana de la "Brunete Mediática de la COPE".
No quiero la Independencia de Cataluña , quiero el DIVORCIO de España que, como he leído en uno de esos blogs que corren por Internet, trata a Catalunya como “la mujercita de casa sumisa, quejosa, que se carga todo el trabajo encima de sus espaldas”, y no la permite emanciparse “como la compañera liberada y moderna, independiente y altiva”, también quiero que nos divorciemos de nuestro gobierno de la Generalidad que, según el presidente Maragall, también es estado, o sea España también.
Quiero que Catalunya tenga el Estatuto de colonia británica como Gibraltar y levantarme cada día con las noticias de la BBC, y con los hermosos escándalos de la corona británica.
Si no se me concede el divorcio, señor Zapatero, voy a pedir asilo a Gibraltar -porque aburrir hasta ese extremo a los ciudadanos de un país se puede considerar malos tratos- y me iré a vivir al Peñón y ud. será el culpable, por no haber movido un dedo por el bienestar de sus ciudadanos.
Gracias por su atención, señor Zapatero.»

No ens queda més que animar a aquest honest i valent ciutadà agobiat per l'avorriment: Que sí, que el que ha de fer és exiliar-se al Penyal de Gibraltar i vendre el seu pis a una parella de jubilats alemanys o holandesos. I com ell, tots els catalans que estiguin agobiats d'avorriment hores d'ara, que potser serien tots, sí, vendre les nostres possessions, tancar els nostres negocis i emigrar en massa a Gibraltar. I el dia que Catalunya estigui despoblada de catalans i convertida en la petita Alemanya dels Pensionistes -com Mallorca-, aleshores que haurà vist desaparegut el PROBLEMA CATALAN, aleshores que els bons patriotes espanyols del PP i els Bono, Ibarra i Guerra del PSOE els retreguin als pensionistes alemanys que persegueixen el castellà o que compren massa al LIDL o al SCHLEKER i que haurien de ser més solidaris comprant també a cadenes espanyoles.
Serà bo de veure, aleshores, què passa.
Sí, compatriotes:
Visca Gibraltar i el seu penyal inconquistable! Gibraltar ens espera amb els braços oberts. El Regne Unit ens concedirà una àmplia i meravellosa autonomia dintre de l'autonomia de Gibraltar dintre del Regne Unit i ens permetrà tenir la nostra pròpia selecció nacional de Rugby amb els jugadors de la Santboiana i de l'USAP Barcelona.
Visca Catalunya i visca la Reina d'Anglaterra!