PROJECTE 4: Qui ha d'anar a Frankfurt?
El 2007, Catalunya serà el país convidat a la Fira del Llibre de Frankfurt. I, Miquel de Palol, notable narrador, poeta i stríper amateur, amb un sentit de l’anticipació que aplaudim, va plantejar el dimarts 12 a les pàgines de l’AVUI la gran pregunta:
“Quins autors catalans han d’anar a Frankfurt?”
És la pregunta que ens fem tots.
El meu amic Santi Montoto, per exemple, va anar a Frankfurt aquesta Setmana Santa. Però no comptaria perquè ell no es considera autor, no estem al 2007 i hi va anar per motius personals.
Per tant, reformulem la pregunta:
Quins autors serien dignes de representar Catalunya el 2007 a Frankfurt?
Especula Miquel de Palol si n’hi haurien d’anar de les “tres edats de l’home” que ell descriu així:
1) clàssics vivents,
2) autors amb una obra feta però no acabada i
3) joves emergents, que segons ell ja no són tan joves i ja han emergit.
Especula també si caldria “incloure-hi balears i valencians”.
I, per acabar, conjectura si seria “oportú portar senyores en la proporció que manen els cànons polítics”(sic).
Aquí se’ns presenta un dubte: L’articulista es refereix a portar únicament senyores literates, o també s’inclouen en aquesta categoria les senyores dels càrrecs polítics que sens dubte s’apuntaran a la festa del frankfurt?
Esperem la corresponent clarícia de l’insigne Palol.
No obstant, per sobre de quotes d’edat, origen o sexe, Miquel de Palol, fent demostració de gran rigor i audàcia intel.lectual, diu que hauria de prevaldre la
CONSISTENCIA DE L’OBRA.
Al diccionari Fabra trobem: consistència f. Solidesa, fermetat; coherència entre les parts d’una cosa: grau de densitat, d’espessetat.
Afinant més, Palol proposa que a la Fira més Fira de totes les que es fan i desfan, hi vagin deu autors, el Top Ten de la literatura en català, i que, a més de tenir una obra sòlida, ferma i espessa, siguin:
ELS MÉS FORTS, ELS MÉS RECONEGUTS, ELS CONSTRUCTORS D’UNA OBRA MÉS POTENT.
L’equivalent en literatura del “Fortius, Citius i Altius” dels Jocs Olímpics.
Ell no gosa donar noms, per prudència o per decòrum, però nosaltres no en gastem d’això i ens atrevirem a donar-los.
Qui construeix hores d’ara l’obra més potent en català?
El primer autor que ens ve al cap, vés per on, és el mateix Miquel de Palol. No ens cauen els anells per dir-ho. La seva obra és la Sagrada Família literària.
I qui serien els més reconeguts?
Això és més delicat. Quins haurien de ser els reconeixedors? Els excelsos no reconeixen l’obra dels mediàtics. Els mediàtics se’n fumen dels excelsos, i molta gent ni els reconeix quan els veu pel carrer (com poden ser tan ignorants!). Jo que no sóc excels ni mediàtic, i prou pena tinc, sóc, en canvi, l’autor més reconegut a la meva família; m’adoren, em reconeixen a totes hores, i els amics em conviden a cerveses i a aperitius. Per trobar els més reconeguts per tothom, podríem anar a la cosa fàcil i escollir Llull, Verdaguer, Espriu, Rodoreda, Víctor Català, Calders, Segarra, Pla i Coromines.
D’acord que són morts. Però tenim una raó de molt de pes:
I què, que siguin morts?!
A banda d’aquest argument incontestable, dur-los morts té un avantatge: els altres morts honorables no seleccionats no es queixaran ni s’esquinçaran les vestidures als diaris.
És clar que tampoc fa cap mal portar-ne algun de viu. En aquest apartat del reconeixement, només ens ve un nom al cap:
Miquel de Palol altra vegada.
Finalment, a quins hauríem de triar com a més forts? Se’ns pot titllar d’ases, però no acabem de veure què significa ser fort com a autor. En canvi, qualsevol iaia o tieta catalana sap de què parla quan diu: “Aquest xicot està fort”. Si hem de dur representants a Frankfurt, que se’ls vegi macos, sans i forts. Que ens facin quedar bé. Vist així, ja no tenim dubtes, a més de Palol, tenim Julià de Jòdar i Bru de Sala, que a la portada de “Fot-li, que som catalans” (o “Chicas del Calendario-2”) exhibeixen un cuixam molsut i poderós. I potser el que tapen pudorosament també està a l’altura.
Així, doncs, ja tindríem tres dignes representants de la raça catalana literària, que està cridada a ser tan famosa com el pollastre del Prat i el gos d’atura.
Però ens en falten set.
L’egregi Palol diu que no és possible establir barems objectius com els de l’esport, per fer la tria. Completament d’acord. Per arribar a la feliç elecció, i que sigui justa, usarem barems esportius, doncs. Unificarem els quatre criteris: consistència, reconeixement, fortalesa i potència, en un de sol que els comprengui tots:
CONTUNDÈNCIA (de l’obra).
I convocarem un campionat de BOXA LITERÀRIA obert a tots els autors vius en català, en base a eliminatòries: Els dos contendents llegiran la pròpia obra, simultàniament, fins que un dels dos quedi KO. I així fins que quedin els set autors d’obra més contundent, que s’uniran als tres autors preseleccionats.
Nosaltres ens anem ara mateix al gimnàs a posar-nos en forma.
Clàssic emergent seguint les passes dels mestres
ACTUALITZACIó 25/4/05
Hem rebut aquest poema de Claudi Genovell, un poeta català ansiós de ser un dels deu escollits per a la glòria del Frankfurt'05, i que aquest dissabte no va poder ser al centre de Barcelona signant llibres perquè estava enfeinat confegint a correcuita un poemari en castellà per augmentar al doble les seves opcions.
Ens ha comentat que, tot seguit, iniciarà estudis de berber, la llengua dels nobles tuaregs del desert per arribar a fer-hi poemes també. Ens explica Genovell que el berber és només un dels 223 idiomes que enraonem avui dia al país entre catalans de naixença i catalans d'adopció. Genovell està convençut que la comitiva que anirà a Frankfurt serà tan cosmopolita i multicultural com l'essència mateixa de la cultura catalana.
El poema en qüestió es titula SUM-SUM-SUM-SUM-SUM-SUM-SUM-SUM, i diu:
SUM-SUM-SUM-SUM-SUM-SUM-SUM-SUM
¿A qué huelen las nubes?
A agua.
¿A qué huele el agua?
A moléculas de nada.
¿A qué huelen las cosas que no huelen a nada?
A guata de algodón.
¿A qué huele fina y segura?
A sangre.
¿A qué huele la sangre?
A hierro.
¿A qué huele el hierro?
A niño muerto,
que a la tierra vuelve para germinar las patatas.
SUM-SUM-SUM-SUM-SUM-SUM-SUM-SUM
Apiserum.
Claudi Genovell
PROJECTE 3: El trànsit no cal que sigui pacífic
Quan aconseguim les claus del tan desitjat monovolum o tot-terreny de cinc portes, sistema de navegació GPS amb pantalla de plasma, motor turbodiesel, cinturons amb “pretensió pirotècnica”, climatitzador bizona, nou airbags de sèrie amb l’exclusiu airbag de genoll, sistema d’acompanyant abatible, ABS + EBD + BA + VSC + TRC + CDS (que per als ignorants aclarirem que és un “control dinàmic d’estabilitat amb detector de sostviratge optimitzat”), quan disposem d’aquest portent esperem poder tenir la carretera o l’avinguda per a nosaltres sols, tirar de veta d’accelerador i fer-nos els amos i senyors de grans espais oberts de llibertat i somni. Però, en lloc d'això, què sol passar? Acabem encaixats en una absurda i infinita tirallonga de grans turismes com el nostre, progressant a pas de tortuga, malaguanyant el talent de la nostra màquina en un vil embús de tràfic.
Això és inadmissible, i hauríem de poder anar al nostre concessionari i reclamar els diners per l'estafa que se’ns ha perpetrat amb una publicitat bastant més que enganyosa.
Ara bé, com que no es tracta de renunciar al cotxe ni als espais de llibertat i gaudi on té el seu hàbitat natural i, com que en el fons, el que volem no és que la publicitat sigui realista, sinó que la realitat s’adapti als somnis publicitaris (justa aspiració que compartim amb els promotors de Gunball3000), el que cal és, evidentment, acabar amb els embussos.
Totes les solucions assajades al respecte han estat mancades, no tan sols de la gràcia i de la imaginació més elementals, sinó que, per a major inri, no han eradicat ni de bon tros els problemes de tràfic de les grans ciutats.
Per una banda, fora ciutat es busca ampliar l'espai viari, posant cada any més carrils, incorporant més variants, en una cursa impossible de guanyar. El parc automobilístic ha crescut i creixerà sempre molt més de pressa que l'asfalt.
I a dins de Barcelona i de les ciutats catalanes totes, es procedeix amb una lògica contrària escanyant cada vegada més els soferts conductors amb carrils bus, carrils de bicicleta, aparcaments dissuasius, zones blaves, zones verdes. D’això en diuen “pacificar el trànsit”, una manera estranya de dir-ho; el propòsit de la filantropa administració: que deixem el cotxe al pàrking i anem a peu, per enfortir el cor i que se’ns facin les cames fortes i esveltes.
Està bé preocupar-se per la salut dels ciutadans, però això no es pot fer al preu de lesionar el dret genuí de l'automobilista a exercir com a tal.
Per obtenir la solució ens hem inspirat en el mecanisme de la selecció natural.
Intercalarem sàviament en les principals vies de circulació catalanes, corbes molt peraltades, trampolins amb fossat, intercanvis de carril en forma d’ics i loopings. És a dir, reconvertirem la ciutat en un sensacional escalèxtric.
Els carrers es beneficiaran d’un aspecte més vistós i, naturalment, la sortida en cotxe per la ciutat tindrà nous i grans al.licients. Quina excitació els primers dies! Quina gràcia! Però, compte!, no perdem de vista el mòbil inicial de la proposta: l'eradicació dels embussos. Totes aquestes fantasies de la calçada demanaran una conducció precisa, un bon domini de la caixa de canvis autoactiva i, sobretot, pitjar a fons l'accelerador. No hi ha altra manera de superar un looping o el fossat del darrere d'un trampolí. El conductor pusil·lànime o tranquil.lot que provi de fer-ho amb la seva cançoneria habitual haurà begut oli. Unes grues disposades a l'efecte retiraran la ferralla sinistrada per deixar pas franc als vehicles ràpids i als conductors més ben preparats. Ben aviat només aquests gosaran de sortir a circular, amb la qual cosa haurem resolt els embussos, i la conducció per les ciutats i carreteres esdevindrà un plaer incomparable.
Deixeu els vostres comentaris, desacords i suggeriments al Llibre de Visita (feu clic a "Comentarios").
Visiteu el Projecte 2: Barcelona Titànica, on s'explica que el futur de la capital catalana és en el fons del mar.
Altres Projectes a "Ara és l'hora, somiadors".
PROJECTE 2: Barcelona Titànica
La ciutat dels prodigis no es pot permetre, després d’haver estat el focus d’atenció de totes les mirades, després que milions de persones (com arnes atretes per la llum) hagin recorregut milers de quilòmetres per impregnar-se de idees i retornar als seus països amb la saviesa a la mà, després d’haver canviat el món sencer amb l’energia que s’ha irradiat des del recinte del Fòrum, no es pot permetre, dèiem, de fer un mutis pel fòrum i retirar-se dels escenaris. Seria tristíssim veure, d’aquí uns anys, Joan Clos explicant les glòries passades de Barcelona en un Cine de Barrio dedicat a les Ciutats Decadents. La missió de Barcelona ha estat, és i serà ad eternum marcar les pautes i les tendències a la resta de la civilització desorientada.
El llistó l’hem deixat molt alt, en som conscients. El nou esdeveniment que pareixi el nostre talent mediterrani haurà de generar més expectatives que els Jocs Olímpics, el Fòrum, les Exposicions Universals i el Congrés Eucarístic junts. Haurà de ser una Gran Cosa Espaterrant.
I hem d’anunciar que ho tenim. Després d’un esforç meditatiu considerable de mitja hora, però potser la mitja hora més intensa i més ben aprofitada que recordem, hem tingut una idea.
Si fins el 92 la nostra ciutat havia viscut d’esquenes al mar, i ara gràcies a les remodelades platges, hi vivim de cara, ara hem de fer una passa més, una passa de gegant de debò, que ens portarà a viure a
DINTRE DEL MAR
El projecte que complirà aquesta condició singular portarà el distingit apel.latiu de “Barcelona Titànica”, és clar que també li hauria escaigut: “Barcelona al fons del mar”.
Compte!, no es tracta de la -ja rància- idea futurista d’edificar una ciutat submarina coberta amb una gran cúpula de vidre o plexiglàs. Som al davant d’un projecte absolutament revolucionari, un projecte que, a més d’endinsar-nos en el mar, ens endinsarà en el futur, i ens farà agafar un net avantatge sobre la resta de ciutats del món.
En una primera fase traslladarem Barcelona pedra per pedra i la reconstruirem al damunt d’una plataforma flotant situada a uns quants quilòmetres de la costa. Tot seguit, el dia anunciat, ens en anirem al fons.
La manera concreta d’anar-nos-en al fons no ens ha de preocupar ara mateix. A falta d’icebergs entremaliats, escassos per la nostra banda de món, disposem d’un sistema més nostrat: la tuneladora sistema austríac, que deixarà la plataforma com un formatge Emmental amb el pretext que hi puguin passar els submarins i els bancs de sardines. Si fem les coses com cal, és a dir, amb un informe tècnic penoset i foradant a la bona de Déu, la plataforma s’omplirà d’aigua, guanyarà pes i s’enfonsarà majestuosament, transportant la nostra ciutat i la nostra ciutadania cap al nou assentament, el fons marí, des d’on iniciarem una nova era per al gènere humà.
Serà bo de veure què diran els venecians quan s’adonin que els hem passat la mà per la cara -ells i la seva ciutat cursi que només s’enfonsa uns mil·límetres cada any: pusil·lànimes!-. La nostra estimada Barcelona serà submarina molts anys abans que la seva. I ja no parlem de la reacció dels madrilenys, que després de copiar la nostra aventura olímpica, s’estiraran els cabells en adonar-se que el Manzanares no ofereix les mateixes prestacions que el Mediterrani.
Ara bé, no podem amagar que hi haurà inconvenients. Els barcelonins haurem de sacrificar algunes comoditats i acostumar-nos a portar escafandra, menjar peix cru i aprendre a conviure amb anemones, coralls i algues que prendran possessió dels nostres mobles i electrodomèstics; i pagar un Plan Renove per canviar el cotxe pel batiscaf monovolum.
Tot ho endurarem amb lloable fermesa pel bé comú. Pel prestigi. Pel ressò. Per atraure molts més visitants que cap altra ciutat. Una galeria de tubs transparents recorreran les nostres principals avingudes i carrers per oferir la visita de la ciutat enfonsada. Barcelona Titànica serà el més gran zoo submarí del món, i el primer amb criatures humanes vives.
Els inconvenients seran compensats pels avantatges: S’hauran acabat, els coloms i les seves cagarades, els lloros verds, els escarabats, els àcars, les formigues (argentines o del país), els mosquits-tigre. S’haurà acabat la pols i el fum. S’haurà acabat el soroll de les motos i dels veïns incívics, i la música no melòdica dels músics de carrer. I gaudirem dels beneficis per a la salut de la talassoteràpia. Però, per damunt de tot, el més gran benefici serà el benefici moral. La nostra ciutat restarà enfonsada, però l’autoestima col.lectiva, en saber-nos habitants d’una ciutat única, singularíssima, romandrà enlairada pels núvols.
Hem deixat per al final la cirereta del pastís. Naturalment, no es concep cap gran esdeveniment barceloní de repercussió mundial sense la corresponent operació urbanística. Barcelona Titànica proporcionarà allò que els criticaires de sempre, amb mala fe, en diuen una operació especulativa, i que no és sinó una legítima operació de generació de riquesa en el sector construcció. Estarà a l’alçada de l’esdeveniment. Imagineu, després de traslladar la ciutat al fons marí, el solar buit que haurem deixat entre el Besòs i el Llobregat. A ningú no se li escapa que podrà acollir la més gran i la més meravellosa àrea de segones residències coneguda fins ara. Un florilegi de cases geminades, xalets unifamiliars, blocs de pisos amb àrea privada i piscina, camps de golf, centres lúdico-termals, parcs temàtics...
Ens ve aigua a la boca només de pensar-hi.
Deixa els teus comentaris, crítiques i propostes en el Llibre de Visites (Fes clic a comentaris)
Visita PROJECTE 1: Desenterrin el Papa.
PROJECTE 1: Desenterrin el Papa pel bé de la Humanitat
