Fins fa poc havíem mantingut el criteri políticament correcte i sensible que els parcs zoològics són recintes que acullen col.leccions d’éssers vius engarjolats. I sosteníem que, d’aquí cinquanta anys, quan l’espècie humana hagués evolucionat mentalment, es prohibirien a més de les corrides de toros, l’engarjolament de bestioles, i els zoològics es recordarien amb estranyesa, i tots plegats ens faríem la pregunta:

Com és possible que l’home fos capaç de...?

Així pensàvem, efectivament, fins fa poc. Fins que vam escoltar una més alta veritat de boca de l’insigne Regidor de l’Ajuntament de Barcelona, l’il.lustre senyor Jordi Portabella que ha dit:

- Els zoos s’han convertit en centres de conservació d’espècies i indrets d’ensenyament des d’on es difon la importància de mantenir la biodiversitat i treballar per un món més sostenible.

I ara se’ns ha fet la llum i hem deixat de viure en les tenebres espirituals.
Ara, gràcies a la irrupció del bookcrossing sabem que els llibres no se'ls pot tenir reclosos a les cases i a les biblioteques, criant pols i fongs, i se'ls ha d'alliberar, perquè vagin a córrer món.
I, en canvi, als éssers vius no se'ls pot tenir solts, se'ls ha de confinar en zoos i als éssers vius humans en pisos de 30 metres quadrats.
Com és possible que fóssim capaços de veure les coses d’una manera tan retrògrada fins ara?
Ara ens adonem d’un munt de coses. Per exemple, advoquem des de ja pel retorn de les Fires de Freaks que també es devien prohibir en nom d’idees equivocades i demodés. És important fomentar també la biodiversitrat dintre de l’espècie humana.
És important, també, en conseqüència, fomentar els recintes carceraris o presons, puix que ja no seran més, com diuen alguns, recintes repressius (i cruels) on éssers humans són privats del bé més preuat,

LA LLIBERTAAAAT

només perquè han delinquit per culpa de la societat o perquè els va la marxa, o ni tan sols, indrets de regeneració moral i educació per a la reintegració, les presons es convertiran en:

CENTRES de conservació d’actituds morals i culturals alternatives.

La biodiversitat moral també és important, que carai! No tohom ha de ser altruista, bon contribuent a hisenda, biodegradable i amic dels animals. Hi ha d’haver de tot. És més, les conductes anti-socials, mafioses, sociòpates, psicòpates, cleptòmanes s’haurien d’ensenyar a les escoles i universitats perquè són una riquesa que no ens podem permetre de perdre. I, mentrestant, cultivades i fomentades en aquests nous centres penitenciaris, models de conservacionisme i sostenibilitat. De manera que el senyor conseller encarregat de la cosa carcerària pugui dir un dia, amb el front ben alt que, gràcies a la nova política aplicada, a les presons catalanes:
- Hi ha bon ambient.

“No todo ha de ir en dirección al deporte o la cultura pues algún día los electores premiarán a los diputados que se preocupen por la defensa porque, sin duda, a la defensa le pasa como a los elefantes, que son difíciles de definir, pero sólo un tonto cuando ve un elefante no sabe que está viendo un elefante.
Tantas veces la I+D se centra en becas a enchufados que teminan sin dar nada productivo.
El gasto en defensa supone un producto que se puede medir y genera empleo.”

José Bono, ministro de Defensa.


El nostre petit i fràgil país ha fruït i frueix encara d’un únic model de defensa i és el que s’anomena:
MODEL FEUDAL MASOQUISTA
que vol dir que els catalans fem generoses aportacions als Senyors Castellans, actualment amb el nom d’Hisenda Pública d’Espanya i, a canvi, l’Estat Espanyol ens defensa, per exemple, bombardejant un cop cada segle la nostra capital, Barcelona, des del Castell de Montjuïc, que és una manera de dir que ens defensen de nosaltres mateixos i, avui dia, ens defensen també bombardejant-nos des de la COPE i des de la Junta d’Extremadura.
Creiem que és un sistema defensiu poc eficient que cal revisar. Per no haver de decidir nosaltres, modestos enginyers de cap de setmana, quin sistema o model seria el més apropiat per als nostres interessos defensius, hem fet un estudi d’opcions perquè la ciutadania pugui pronunciar-se en referèndum.
I així tenim:

El MODEL IRAQUIÀ
Consisteix a fer córrer el rumor que al territori emmagatzemes armes de destrucció massiva. El gendarme del món o Estats Units inclou aleshores el teu país a l’Eix del Mal i passes a formar part d’un selecte grup de nacions envaïbles. Vist l’èxit de la invasió iraquiana, cap país (que no sigui el mateix Estats Units, gosaria envair el teu, amb la qual cosa tens la pau assegurada per un fotimer d’anys). Té la pega que passa com amb l’operació de vesícula programada per la Seguretat Social que, per molt llarga que sigui la llista d’espera, un any o altre t’acaba tocant invasió.

EL MODEL BRITÀNIC
És atractiu pel que té de complicat, i nosaltres sempre hem sostingut que la simplicitat l’hem de deixar per als orientals,i nosaltres, occidentals, hem d’apostar per la complicació de les coses que és el que ens resulta estimulant. Per adoptar el sistema defensiu britànic hauríem de transformar Catalunya en una illa. Serrar el país i desenganxar-lo de la resta de la península i emplaçar-lo en l’equidistància de les Balears i Còrsega. Es complementa amb la producció artificial de boira. El desavantatge és que la insularitat i la boira agrien un pèl el caràcter.

EL MODEL BHUTANÈS
Canviar el model de ciutats i pobles per fortins-monestir, declarar el tir a l’arc esport nacional i incloure l’Alegria Nacional Bruta a la Constitució en substitució del Producte Nacional Brut
(això és rigorosament cert, Consulteu-ho aquí, incrèduls)
serien algunes de les mesures a adoptar per acollir-nos al model bhutanès. Les potències agressores perden l’interès d’envair o agredir un país de llunàtics. En realitat, fer-se el boig ha estat sempre un sistema bastant bo d’allunyar els enemics.

EL MODEL XINÈS
És infal.lible. Reproduir-nos com conills fins que la nostra població creixi dels ridículs 4 milions actuals als 1.000 milions. A cap altre país, governat amb gent amb dos dits de front (o un dit de front, fins i tot) se li acudiria d’intentar la invasió d’un territori atapeït d'humanitat com el metro en hora punta. La pega previsible seria, justament, l’hora punta del metro d'una país que de 4 milions passi a mil milions. La densitat humana a les andanes i vagons, fent un simple càlcul proporcional, passaria a ser 250 vegades més alta. Ja no estaríem parlant de gent sinó de conglomerats de carn ultracompactes.

Des d’avui, Barcelona és una mica més verda.
Com podem no alegrar-nos-en?
Això ens ha dut la joiosa primavera: pluja, per fi, i més verdor als espais viaris (allò que abans en dèiem carrers).
I el cas és que l’alegria no ha arribat per a tothom. Hi ha veus descontentes. Són les dels veïns dels barris (i totes les altres ciutats de Catalunya) que encara no tenen les calçades pintades de verd. Els hem sentit queixar-se amargament. Mentre els residents de l’Eixample i de Ciutat Vella podem des d’avui mateix fruir del privilegi d’aquesta verdor inusitada, refrescant com el Licor del Polo, altres encara hauran d’esperar-se. I també els hem sentit manifestar la seva preocupació per una invasió que, auguren, pot arribar a ser pitjor que aquella que va acabar amb l’Imperi Romà:
I és la invasió dels conductors que vénen de fora, els de la mena penques s’entén, aquells que falsificaran targetes de residents per tal de no pagar, o pitjor encara, que es desplaçaran fins els barris on hi hagi encara places gratis per usurpar-les-hi als residents legítims.
I nosaltres els diem a aquests veïns amoïnats: No us amoïneu!
I també els diem:
Us arribarà la felicitat Verdosa, com arriben totes les coses d’aquest món, com la nit succeeix al dia i com el raïm acaba fructificant al seu degut temps.
Us arribaran els parquímetres i els vigilants dels parquímetres i us seran

implementats

, que és com ho diu el sr. Jordi Hereu, que regeix els assumptes de la Mobilitat.
I nosaltres n’aprenem d’ell, però, al contrari que ell, el gran Jordi Hereu, que diu també que aquesta inquietud veïnal forma part de “dinàmiques de la realitat que hem de veure com evolueixen”, nosaltres preferim no esperar que evolueixin i posar-hi remei des d’avui, perquè no gaudim de les aptituds per a la reflexió pausada de l’il.lustre regidor .
I per fer-ho, per posar pau en els inquiets veïns, ens hem inspirat en el mateix Jordi Hereu, que avui l’hem trobat especialment molt inspirat quan ha dit:
“Barcelona és una ciutat mediterrània, i molt densa, i és un model que hem de preservar”.
Sí, i tant que sí!
I nosaltres entenem que un dels trets que caracteritza la ciutat mediterrània i els seus habitants és la picaresca i, en conseqüència, també la picaresca cal que la preservem (i la fomentem), com part d’un tot que és la cultura i la ciutat mediterrànies en els temps de la mobilitat sostenible.
I, en conseqüència, anem a resoldre això de la millor manera:
Els conductors que vénen de fora aparcaran als rectangles pintats de verd, i així no ocuparan les places gratis dels veïns del Clot, o de Gràcia o de Sants, i per no haver de pagar recorreran a la picaresca mediterrània, que consistirà a:
Usar les tècniques del camuflatge.
Hem descobert que a la zona verda pots plantar-hi un cotxe i no pagar si
NO SEMBLA UN COTXE,
i, per tant, el vehicle el transformarem, a nivell òptic, en una altra cosa que no estigui obligada per ordenança municipal a pagar :
Així, per exemple, per mitjà d’una disfressa mortadèl.lica el farem passar per un contenidor de recollida selectiva de paper i cartró.
O, per exemple, de jardinera amb plantes autòctones.
O, per exemple, de rasa amb tanques per instal.lar la fibra òptica o el gas natural.
En fi, no esgotarem aquí les múltiples possibilitats que ofereix la idea. El que cal és que la picaresca de cada usuari es canalitizi i manifesti de la manera més personal, rica i mediterrània possible.
Confiem que les cases d’adminicles i gadgets per a l’automòbil sàpiguen veure en el camufling el negoci del segle que, sens dubte, està cridat a ser.

Model per monovolums de gran tonelatge.

Feu clic a continuació per triar el vostre model de camuflatge:
Contenidorcar.jpeg

contenidorcar2.jpeg