logotipo

Hem sentit dir que la Llei de Dependència, que s’acaba d’aprovar, dóna eines i mecanismes per ajudar a les persones que depenen, que diu també com s’ha d’ajudar la gent que depèn, com s’ha de prodigar aquesta ajuda, qui mereix aquesta ajuda, qui ho ha de regular i com.
El que no diu, en canvi, és d’on han de sortir els diners.
D’això es queixen alguns incrèduls. Els de sempre.
I per quins set sous hauria de dir la Llei d’on han de sortir els diners? No és el més important. Com es sol dir: Ja ho trobarem.
La classe política d’aquí concorda amb mi en l’evidència que els diners no són l’important ni el més preocupant (mentre puguin mantenir l'IPC per sota dels augments de sou).
L’important i preocupant en aquest cas és que la Llei, segons sembla, envaeix competències pròpies i assumides de la Generalitat.
Quan a l’Honorable Montilla li va preguntar el dues-vegades-quasi-honorable Mas

“¿per què no han impugnat aquesta llei de Dependència, tota ella bona intenció i generositat, però que envaeix competències pròpies de la nostra autonomia?”,

l’Honorable Montilla va respondre:

"Perquè impugnar la llei endarreriria l’aplicació de les mesures que contempla la llei, que són un gran què, i perjudicaríem la gent."

Un any després tornem a trobar-nos amb un cas calcat, que és el de la llei o decret de Zapatero que ajudarà als joves a pagar el lloguer del pis. També envaeix competències.
També en aquest cas, Zapatero pretén que els diners passin directament de les seves generoses mans a les dels joves inquilins, sense haver d'entretenir-se a mig camí per les complicades instàncies dels governs autonòmics.
Hem captat l’esperit de tot plegat:
- Des d’ara, farem tot el que estigui a les nostres mans per accelerar el benefici de les persones.
Se’ns acudeix de seguida:
Si ara mateix l’Estatut és sota la lupa dels magistrats del Tribunal Constitucional que, sens dubte, el retallaran de tot allò que pugui endarrerir el benefici de les persones (que no és altra la llur intenció). I si, paradoxalment, aquest treball de lupa endarrereix l’aplicació de l’estatut que, al seu torn també ha de beneficiar a les persones... Ens ve una conclusió clara:
- Suprimim l’estatut.
I així no endarrerirem l’aplicació de cap mesura en pro del benestar de la gent.
Per a què serveix un estatut, al cap i a la fi? Només per crear malestar a la resta de bones gents d’Espanya, i per endarrerir el trànsit de diners en direcció a belles causes.
Encara gosem anar més enllà:
Que no publiqui cap més llei, el govern de la Generalitat.
Ah!, Però tampoc el Central!
Les lleis tenen tot un procés dilatat, entre comissions de redacció, de ponència, presentació a les Corts, impugnació al Constitucional. Els Decrets tenen un procés més curt, però també tenen el seu procés. En fi. Si els governants no publiquen cap més llei ni decret, acceleraran una barbaritat el benefici de les persones i palesaran un gran patriotisme social.
Reblant el clau, si els governants, en l’exercici més radical i generós que mai no s’ha vist del patriotisme social, deixen de governar, encara acceleraran més el benefici de les persones, ja que les persones mateixes es proveirien directament aquest benefici amb el sistema prou conegut d’organitzar fons comuns. Els diners no haurien de viatjar d’aquí cap allà i d’allà cap a aquí, amb tot el temps que es perd i el papereig.
Si cal construir un hospital a Vic, es fa un fons comú demanant diners per Vic, Osona i tot Catalunya. I l’hospital es comença a construir tot seguit, en lloc d’haver d’esperar-se, pel cap baix, cinc anys.
Si cal fer un túnel per al TGV, cada veí paga el tram que passa per sota de casa seva, amb dret, si és jubilat, a supervisar les obres i impartir consells sobre la proporció de sorra i ciment en la mescla del formigó.
I així tot.
Si cal lluitar contra el càncer o l’osteoporosi... doncs bé, això ja es fa així. En lloc d’un dia de col.lecta anual, que se’n facin cinc.
Naturalment, per fer front a aquestes aportacions hauríem de treure diners que destinem a altres partides. Se'ns acudeix de seguida: a pagar impostos. Amb els diners encara no hem après a fer el miracle dels pans i els peixos. Quedaríem eximits dels impostos.
Però, ai las!, si els governants deixen de governar i els ciutadans deixen de pagar impostos, això ja té un nom: es diu ANARQUISME.
L’Anarquisme té un inconvenient fonamental: Suprimeix molts llocs de treball. Centenars de milers de polítics i funcionaris públics es quedarien al carrer.
No ho podem permetre.
Centenars de milers d'exfuncionaris i expolítics deambulant pels carrers, entrant als metros amb guitarretes o acordions per pidolar...
No podem resoldre un problema i crear-ne un altre de pitjor.
Tenim la solució definitiva: Els membres de l'administració deixen de tramitar expedients i promulgar lleis en nom del patriotisme social però no dimiteixen dels seus càrrecs. Continuen cobrant. D’on? De les requalificacions de terreny. Les comissions passen a tenir un caràcter obert, declarat i legal i ja tenim com pagar el funcionariat. L’estat continua existint.
I com justifiquem el sou dels polítics?
Per la mateixa regla cartesiana que mantenim la Família Reial Espanyola. Pel seu simbolisme. Perquè són un garantia de l’estabilitat, a nivell simbòlic. Perquè són un emblema d’alguna cosa, a nivell simbòlic. Del paradís perdut, per exemple. El Poder, a partir d’ara, passaria a ser tot ell SIMBÒLIC.Tota la classe política i funcionarial serà adoptada per la Família Reial. Ampliem la Cort. No ens ve d’aquí. Els monàrquics contentíssims. I els antimonàrquics, encara més.
Ens queda un últim serrell per resoldre. Què fem amb la informació política i el bulliciós tertulianisme radiofònic? Res més senzill. Que el poder sigui simbòlic no vol dir que no generi notícies: Casaments, Batejos, Comunions, Divorcis, Suïcidis, Portades Segrestades i Crema de Retrats. Sortim guanyant de manera nítida. La crònica social de la Cort és cent vegades més atractiva que la Crònica Política que no té gens de ganxo. Reconvertim els periodistes i tertulians i els traspassem al sector Crònica Rosa i Tomaqueig. I tots més contents que un gínjol en una macedònia.

Diguin el que diguin, i sigui qui sigui que ho digui, la més important notícia, la més impactant dels últims anys, i dels que han de venir , podria ser que fos...
NO la reforma de l’estatut
NI el canvi climàtic ni l’huracà Katrina ni el Beta ni el Gamma ni cap tsunami
NI els atemptats vistosos d’Al-Qaeda
NI la Guerra de l’Irac o el conflicte palestí
NI la violència del gènere que sigui
NI els matrimonis gais
NI els dèficits estructurals de Catalunya, les apagades, el TGV i les rodalies RENFE
NI TAN SOLS les noves ordenances pro-civisme de Barcelona

La noticiassa podria ser

L’INTERCANVIADOR TOTAL DE LA SAGRERA

No sé si tothom està al cas que
L’INTERCANVIADOR TOTAL DE LA SAGRERA havia de ser, tal com afirmava l’Entitat de Transports Barcelonina en els seus anuncis, UN DELS MÉS IMPORTANTS PROJECTES DE LA HISTÒRIA DE BARCELONA
I nosaltres diem:
Per què tanta innecessària modèstia?
L’INTERCANVIADOR TOTAL DE LA SAGRERA havia de ser EL MÉS IMPORTANT PROJECTE DE LA HISTÒRIA DE LA HUMANITAT.
A nosaltres no ens costa trobar el to i les maneres de dir les coses.
L’Intercanviador Total de la Sagrera havia de ser un dallonsis colossal que superaria el Canal de Suez i la Gran Muralla Xinesa i la futura Residència Lunar de Milionaris Desvagats.
Esperin-se a conèixer la meravella al detall per discutir-nos-ho.
Nosaltres SÍ que estem al cas.
Nosaltres sabem que “Intercanviador” no és una manera sofis de dir “transbordo” que, al seu torn, és la manera xabacana de dir “trasvasament de línia”.
Trasvasament de línia i Intercanviador són dues realitats ABSOLUTAMENT diferents.
Nosaltres estem al cas. Nosaltres estem en condicions i en disposició de revelar l’autèntica naturalesa fabulosa de l’INTERCANVIADOR TOTAL DE LA SAGRERA.
Que havia de ser:
Un entramat laberíntic de forats de cuc subterranis que havien de permetre d’anar d’un punt qualsevol de la ciutat a qualsevol altre, però atenció!, sense passar per cap altre punt que no fos el mateix
Intercanviador Total de la Sagrera.
Sí, ho han entés perfectament encara que sentin com una resistència a deixar assentar la idea en el seu cervell.
Situem-nos en el futur, imaginem-nos fent-ne ús, que és la millor manera de veure-hi clar:
Entraríem a la xarxa de metro a, posem per cas, “Fontana”, barri de Gràcia, baixaríem les escales, validaríem el títol de transport i, tot seguit, ens introduïríem en una càpsula individual, pitjaríem un botó i, sense deixar de pitjar-lo, pronunciaríem el nom de la nostra destinació. La càpsula s’engegaria i, a una velocitat endimoniada, ens conduïria directament a
L’INTERCANVIADOR TOTAL DE LA SAGRERA
i des d’allí seríem rebotats al nostre destí, posem per cas: “Paral.lel”.
L’INTERCANVIADOR funcionaria com un servidor d’Internet i nosaltres viatjaríem a la velocitat d'un parell de kilobytes. O si volen una comparació més gràfica: funcionaria com el cor de la ciutat, bombejant viatgers des de tots els punts de la ciutat cap a altres punts.
I els avantatges?
Són molt evidents:
1. No caldria esperar l'arribada del metro.
2. No caldria empassar l’alè agre, la suor àcida o la ferum de la colònia del veí, ni suportar les empentes i els cops de colze.
I el més notable:
3. Cobriríem el trajecte que abans era, per posar un exemple, de vuit estacions entre “Sagrada Família” i “Horta”, amb un únic trajecte encapsulat.
No sé si mai no s’han parat a pensar l’absurd que constitueix haver de passar i parar a “Hospital de Sant Pau”, “Camp de l’Arpa”, “Sagrera”, “Congrés”, “Maragall”, “Virrei Amat” i “Vilapicina”, tot aquest malbaratament de parades a estacions pràcticament igualetes i avorrides, que hem hagut de fer milers de vegades i que no ens servien per a res que no fos per perdre el temps. Quantes hores o dies de la nostra vida haurem malbaratat d’aquesta manera miserable?! Per què durant tants d’anys se’ns ha obligat a solidaritzar-nos amb els viatgers que feien altres desplaçaments i demorar el nostre viatge perquè ells poguessin baixar o pujar? Podríem usar la solidaritat per a causes millors.
Barcelona, capdavantera en tantes coses, tindria el primer transport metropolità subterrani individualitzat de la història, sense metros ni parades intermitges ni canvis de línia ni aglomeracions fastigoses. Hom podria agafar la càpsula a “Collblanc” (L’Hospitalet), i amb un viatge vertiginós i emocionant, hom podria aparèixer a “Fondo” (Santa Coloma).
Riu-te de Port Aventura.
El metro tal com el coneixem estava bé per al segle XX. Per al XXI resulta una tara.

I per què fins ara hem fet servir la forma verbal “havia de ser” i el condicional per referir-nos a una realitat tan desitjable?
Doncs perquè el consorci d’administracions: Ajuntament, Generalitat, Ministeri d’Obres Públiques, socarrimats per tanta crítica, per tanta incomprensió popular, hores d’ara s’ha fet enrere d’aquest projecte tan ambiciós i l’ha reemplaçat per un de molt més clàssic, modest, banal i previsible. S’ha considerat que no ens mereixíem el superb projecte inicial. Hem ferit els seus sentiments. És clar, els ho critiquem tot i mai no ens dignem dedicar-los una floreta o unes paraules d’ànim. Ells també són sensibles, que carai!
Però potser encara hi som a temps.

Emplacem des d’aquí la ciutadania i, en especial, els regidors de l’oposició perquè demanin disculpes i encoratgin les parts implicades i l’Entitat Metropolitana del Transport, a recuperar el genuí i agosarat i portentós projecte de l’INTERCANVIADOR TOTAL DE LA SAGRERA.

Recomanem que visiteu els anteriors projectes de l'Exposició.
Deixeu els vostres comentaris i impertinències al Llibre de visites.