logotipo

Ens feia mandra reprendre el curs al setembre i quasi estàvem arribant a aquell punt de perfecció platònica que, en el cas d’aquest blog constituït per projectes inviables, seria esdevenir-lo inviable tot ell.
Però, ai làs!, els nostres mandataris ens provoquen, ens fan l’ullet amb insistència, els sap greu que els tinguem desatesos.
I és, per això, que s'han afanyat a llançar-nos al damunt la notícia de l'any:
Ja tenim estatut! Alliberem coloms i enlairem els cants i fem córrer el cava català!
Ara només queda un tràmit. Però és encara la part més emocionant: portar-lo a Madrid perquè els senyors diputats i diputades estatals s’esgarrifin i s’admirin, ensems, comprovant la gosadia i suprema esveltesa moral del seu articulat.
I és que té de tot. Un redactat portentós, plagat de filigranes legislatives i poètiques. I un agosarat i entremeliat SALT ENDAVANT:
Catalunya, de ser una nacionalitat sense estat, passa a ser una nació dintre d’un conjunt de nacions que és Espanya, que , al seu torn, també està dintre d’un conjunt de nacions que és Europa, en un alarde de nines russes que ens meravella.
Catalunya ja no haurà de pidolar diners a Madrid. Perquè tindrem un Acord Econòmic Solidari. No serà el somiat Concert, però sona també molt bé -i potser encara hauria sonat millor amb el colofó: i Sostenible, que li hauria infós un aire com més guai-. El resultat és que ara serà Madrid, que a partir d'ara serà conegut com l’Estat-Conjunt de nacions espanyoles, que ens pidolarà els diners a nosaltres. Com canvia la cosa! Cada any es reuniran, Generalitat i Govern Espanyol, talment sindicats i patronal, per acordar els Flecos de la Negociación. I el paper de Patronal, en les reunions, el farà Catalunya!
Però encara hi ha un punt més agosarat, de tots: Nosaltres, catalans, ens podrem adreçar a una administració de fora de la nació, EN CATALÀ, i tindrem dret a ser respostos en el mateix idioma, en el nostre idioma! -o això ens ha semblat entendre- L’Estatut sembla ser que obligarà a un munt de gent mesetària a aprendre idiomes. El català, de moment. I si la cosa prospera: el gallec, l’euskera i el bable, també. Aquest i no el dels diners, preveiem que serà el punt més conflictiu. Aprendre idiomes, a partir de certes edats, i sobretot si es tracta d’idiomes que ens els consideren, els desdenyosos de sempre, regionals o d’intimitat, fa molta mandra.
No és estrany que les sensibles ànimes en pena de la Cope i de La Razón estiguin amb l’ai al cor. I si Zapatero consenteix Semejante Tropelía? De ser, Catalunya, la doneta de casa submissa, ploramiques, que es carregava tota la feina al damunt, Catalunya pretén esdevenir la companya alliberada i moderna, independent i altiva. El mascle dominant centralista ha entrat en crisi.
Quasi ens sap greu.
I és que ens veuen més forts i confiats que mai, més perillosos, més agosarats. Veuen que no ens conformem amb la lliga de futbol. Veuen com tots els polítics catalans no extraterrestres (no del PP, per entendre’ns) han fet la seva aportació amorosament consensuada a aquesta olla estatutària suculenta.
Ens preocupa, encara, un fet. Si, com es preveu, el model català ha de ser adquirible per altres autonomies, perquè els catalans no haguem de sentir remordiments de ser uns privilegiats -cosa que el català de soca-rel sempre defuig com la pesta -i qui no ho defuig és perquè és un indigne botifler-, la pregunta és: Estan preparats els madrilenys per ser ells, també, una nació dintre d’un conjunt de nacions? I els cantàbrics? I els extremenys? No és aquest vertigen de deixar de ser una modesteta autonomia per passar a ser una nació solidària en una nació-conjunt federal de nacions, el que provoca tota la moguda histèrica anticatalana?
Com podré servir i estimar a dues nacions alhora: Madrid i Espanya, i no esdevenir boig?
Quina de les dues serà l’oficial i quina exercirà d’amant?
Bé, són aspectes que el temps, que tot ho guareix, ja s’encarregarà de posar en el seu lloc.
Tot el dit fins ara ha estat un extens preàmbul per, tot seguit, procedir a fer la nostra aportació. Ja ens disculparan: l'entusiasme ens ha estimulat la verbositat. Hem pensat que, si el consens ha anat tan bé per a l'estatut, què ensimpedeix d'aplicar-lo a altres ordres de la vida?
Al món de l’automòbil, se'ns ha acudit que també li aniria bé la cultura del consens.
És impensable en una nova Catalunya Solidària i Consensuada que encara els cotxes siguin dirigits per un conductor i tots els altres viatgers exerceixin el poc lluït paper subaltern d’ocupants del vehicle.
En conseqüència: Una norma catalana establirà que els automòbils disposin de:
Un mínim de quatre volants, a disposició de cadascun dels ocupants.
Un kit complet compost de pedal de fre, pedal d’acceleració i embragament, i canvi de marxes per a cada ocupant. UN per a cada ocupant.
Tots els ocupants poden exercir el dret a dirigir l’automòbil.
Avantatges evidents: Si un d’ells es despista o s’equivoca o fa un mal traçat de la corba o va molt begut, queden tres més per esmenar-ho i adoptar la decisió correcta. Si un s’adorm queden tres més. Si s’adormen dos, encara en quedarien dos.
Les corbes es traçaran, doncs, per terme mig. Si algú accelerà quan toca frenar, els altres tres frenaran i això prevaldrà. Les marxes també s'establiran per terme mig o per ponència prèvia entre totes les parts.
També s'hauran de consensuar els improperis al taxista o conductor d'autobús de torn que s'hagi fet amereixedor de les nostres ires.
Més avantatges. Coneixereu el cas, per desgràcia tan freqüent, del conductor/a assetjat per les crítiques i consells constants del co-pilot que acostuma a ser el cònjuge (“No t’enganxis tant al del davant”, “t’has passat el semàfor en àmbar”, etcètera). És infernal conduir en aquestes condicions. Quants divorcis no hauran vingut per aquesta causa? Conducció consensuada=parella avinguda.
Els demanem un esforç d'imaginació i visualitzin el consens aplicat a la conducció de trens, barcos, avions i transbordadors espacials.