logotipo

No acabem d'entendre perquè demanen la dimissió de la ministra de Foment, l'ínclita Magdalena Àlvarez. Per quatre o vuit esvorancs de no res en les obres del TGV o pel funcionament lleugerament desastrós de Rodalies Renfe.
Sembla que no sàpiguen que a les Espanyes ningú no dimiteix dels seus càrrecs.
Ningú no va dimitir per l'apagada general de quatre dies a la ciutat de Barcelona.
O pel col.lapse del Prat de l'estiu del 2006.
O per l'ensorrament del Carmel.
O per la crisi del Prestige.
O per l'enèsim fracàs de la selecció espanyola al Mundial de Futbol.
Dimitir no és una tradició espanyola. La tradició és consentir. L'espanyol és consentidor. Perquè sap que costa molt aconseguir un càrrec. Potser als altres països també costa. Ningú no ho diria, però, veient els polítics i els directius d'empreses de Japó, o d'Alemanya, o de la Gran Bretanya, o dels Estats Units, dimitint a la primera de canvi. Qualsevol excusa els és bona per abandonar la nau. Senyal que es limiten a jurar els càrrecs però no se'ls estimen. Són així de frívols. Només miren pel seu honor, per la seva dignitat i per bagatel.les d'aquest estil. A les Espanyes, en canvi, qui té un càrrec l'estima amb devoció. Demanar que el deixi és com demanar-li que es tregui un ull. Si Magdalena Alvarez fos la vostra mare, li demanaríeu que es tregués un ull per molts esvorancs que hagin fet els seus subalterns?
Però és que ni tan sols estem segurs que Magdalena Àlvarez hagi fet una mala gestió.
Què és la senyora Àlvarez? És ministra de Foment. I què ha fomentat fins ara el Ministeri de Foment? Autopistes, túnels, ponts, catenàries, esvorancs, embussos de tràfic, caos ferroviari, tours turístics amb bus i tren pel Baix Llobregat. Una mica de tot. Magdalena no ha parat de fomentar.
Que per ventura algunes de les coses que s'han fomentat des del seu ministeri no ens han satisfet? Això és perquè no ens ho hem mirat des de la suficient perspectiva.
És que, per començar, no constitueixen un autèntic problema. Al contrari. Són fets que sorgeixen per mostrar-nos el camí, al poble català.
Tots els catalans treballadors que fem ús del tren de rodalies i faríem ús del TGV – si és que realment hagués d'arribar algun dia-. Que fem ús d'unes autopistes de peatge que no són de peatge en altres indrets de la geografia ibèrica. Que fem ús d'una electricitat que es tornarà a tallar qualsevol dia. Hem entès que teníem un problema perquè ens hem entossudit en una cosa: Treballar!
Nosaltres, catalans menestrals, hem de parar atenció en un detall: no tenim un càrrec, tenim una feina. Nosaltres no cal que professem tanta devoció a la feina. Nosaltres ens podem donar el gust de dimitir. És més: Nosaltres, en aquest cas, SOM ELS QUI HEM DE DIMITIR, els usuaris, els catalans en ple. Ho tenim molt fàcil. Dimitim de la nostra feina. Sense que ningú no ens ho hagi de demanar. Dimitim tots alhora.
Si l'expressió "dimitir" us sembla molt forta, empreu "jubilació voluntària anticipada".
Dimitits o jubilats, és l'ocasió que esperàvem.
No es tracta, en el fons, de protestar per la situació, sinó d'alliberar-nos d'una històrica càrrega feixuga sobre les nostres espatlles. Deixem de representar d'una vegada el ximplet paper que ens assigna el tòpic recalcitrant:
El de català laboriós.
La laboriositat catalana és en l'origen de tots els nostres mals: a més de tenir fetes pols les cervicals i les lumbars, provoca la balança fiscal desigual amb l'Estat espanyol. Hem treballat massa, hem produït massa riquesa. Això és el que ha desequilibrat la balança. I després ens hem queixat i ens hem creat mala fama d'insolidaris a la resta de comunitats de les Espanyes. I, doncs, qui ens manava treballar tant? Qui ens manava treballar gens?
Si deixem d'anar a treballar, ¿per a què diantre necessitem una xarxa de rodalies que funcioni, autopistes gratuïtes, un TGV o el pont aeri? Si deixem de viatjar, que és la forma laboriosa d'entendre el lleure, ¿per a què necessitem connexions intercontinentals al Prat, i ni tan sols un aeroport?
Si deixem de treballar, deixem de progressar, deixem de créixer, deixem de produir, i deixem de córrer i de treure la llengua. I ja no ens trucaran més a l'hora de dinar per oferir-nos el Trio de Telefònica perquè no entrarem en el perfil de consumidor.
¿I allò que tant hem estimat, hem adorat, el que ha donat sentit a les nostres vides catalanes durant tants segles, EL TREBALL, desapareixerà completament i per sempre? No ens sembla convenient. Podríem patir enyorances molt intenses. Podríem tornar a recaure en el vici del treball molt fàcilment. No cal que desaparegui del tot. Hem de preveure la possibilitat de satisfer la síndrome d'abstinència. El treball el transformarem en activitat folclòrica per als caps de setmana. Serà una entranyable activitat de lleure com el ball de bastons o les puntes de coixí. Reconvertirem els sindicats en esbarts pencaires. Gaudirem de demostracions durant les festes patronals: Festa dels Rectificadors de Motors, Trobada de Programadors de Software Educatiu, Aplec de Gestionadors de Residus, etc.
Però, ai!: Si no treballem, la civada no guanyarem. Ni la civada ni la hipoteca ni la televisió de plasma ni les escapades a Andorra. ¿Serem més tercermundistes que el més tercermundista dels països del món?
Sí, no en dubtin gens. I amb el cap ben alt.
Si, fins ara, als catalans ens titllaven d'insolidaris i privilegiats, ara ens classificaran com a perdularis i miserables.
Serem el país més indigent sota la capa del cel.
Sortim guanyant. No perdrem energies ni el bon humor defensant-nos. Direm: Sí, som perdularis i miserables. I amb el cap ben alt!
Perquè aquest temps que fins ara hem malbaratat treballant i anant d'aquí cap allà com formiguetes atrafegades, el dedicarem ara a pensar. A pensar assossegadament. Viurem en la contemplació bucòlica del món.
Aquesta és actualment una de les grans carències d'aquest món nostre. Gent que es dediqui exclusivament a pensar.
Serem la nació filòsofa per excel.lència. Complirem el somni de Francesc Pujols.
I ho tindrem tot pagat, perquè tampoc no tindrem com pagar cap factura.
El govern espanyol ens haurà d'abonar una pensió a tots els catalans, per incapacitat total i permanent.
Per arribar a aquest moment idílic del nostre país, ens queda un altre requisit: Expulsar tots els immigrants eficients i laboriosos, tots aquests xinesos, paquistanesos, magrebins addictes al treball. Són un mal exemple. Per substituir-los, ens gastarem els estalvis convidant a venir els altres, els que es van quedar a les seves terres per manca d'iniciativa i d'audàcia i de laboriositat. Aquests són els que ens convenen per a una societat filòsofa.
Què serem els catalans per a la resta del món? La reserva de sentit comú d'Occident, l'oracle de Delfos, el consell de savis. El punt de referència d'un món desorientat i ofuscat.
Ara ens adrecem a aquest 34% de catalans que, segons una recent enquesta d'El Periodico, votarien per la independencia de Catalunya. Voleu ser independents, 34 per cent? Esteu disposats a ser uns dròpols i viure enmig de la més esplèndida misèria i la més sibarítica saviesa com Diògenes de Sínope? Aleshores, endavant. Aquest és el camí. Donem gràcies al Ministeri de Foment, a Adif-Renfe, i, en especial, a Endesa-Red Eléctrica Española per haver-nos obert els ulls enmig de la foscor. Quan ens dediquem en exclusiva a la filosofia i siguem pobres de solemnitat i haguem deixat de ser la mamella d'Espanya, ja no ens necessitaran per a res, els espanyols. Ni com a tema en les seves passionals tertúlies de ràdio. No tenint petroli, ni or ni diamants ni urani, l'únic actiu català ha estat la laboriositat. L'únic actiu i la nostra desgràcia. Bé, l'únic actiu tampoc. Tenim també el cava, el pernil, les platges, la Sagrada Família i El Bulli. Per ser independents i viure en pau, també hi haurem de renunciar. Ens caldrà propagar la febra porcina, el mildiu a les vinyes i acabar d'omplir el litoral de meduses, per arrodonir la jugada. Del temple expiatori no cal preocupar-se: ja se n'haurà fet càrrec la Secretaria d'Esvorancs Entremeliats del Ministeri de Foment. I a Ferran Adrià li obrirem un restaurant a Nova York, i llestos. A Catalunya ja no li quedarà cap cap actiu ni atractiu.
No caldrà invertir més esforços en la causa independentista. El mateix govern central, de motu propio, convocarà el referèndum d'autodeterminació i farà totes les trampes que calgui perquè guanyi el Sí a la independència i desempallegar-se de nosaltres.

I ara és el moment d'anunciar que, per tal de donar exemple, dimitim com a redactors d'aquest bloc-exposició, que acaba aquí. I, al mateix temps, anunciem la pròxima apertura d'un nou bloc que serà un càntic al dolce far niente i una convocatòria permanent a la causa d'una nació dedicada en exclusiva a la contemplació passiva i a la saviesa.

P.D.: El nou bloc dedicat a la contemplació passiva ja és visitable. Oscar Pamies Bloc
A partir d'ara m'hi trobareu.