logotipo

Quan aconseguim les claus del tan desitjat monovolum o tot-terreny de cinc portes, sistema de navegació GPS amb pantalla de plasma, motor turbodiesel, cinturons amb “pretensió pirotècnica”, climatitzador bizona, nou airbags de sèrie amb l’exclusiu airbag de genoll, sistema d’acompanyant abatible, ABS + EBD + BA + VSC + TRC + CDS (que per als ignorants aclarirem que és un “control dinàmic d’estabilitat amb detector de sostviratge optimitzat”), quan disposem d’aquest portent esperem poder tenir la carretera o l’avinguda per a nosaltres sols, tirar de veta d’accelerador i fer-nos els amos i senyors de grans espais oberts de llibertat i somni. Però, en lloc d'això, què sol passar? Acabem encaixats en una absurda i infinita tirallonga de grans turismes com el nostre, progressant a pas de tortuga, malaguanyant el talent de la nostra màquina en un vil embús de tràfic.
Això és inadmissible, i hauríem de poder anar al nostre concessionari i reclamar els diners per l'estafa que se’ns ha perpetrat amb una publicitat bastant més que enganyosa.
Ara bé, com que no es tracta de renunciar al cotxe ni als espais de llibertat i gaudi on té el seu hàbitat natural i, com que en el fons, el que volem no és que la publicitat sigui realista, sinó que la realitat s’adapti als somnis publicitaris (justa aspiració que compartim amb els promotors de Gunball3000), el que cal és, evidentment, acabar amb els embussos.
Totes les solucions assajades al respecte han estat mancades, no tan sols de la gràcia i de la imaginació més elementals, sinó que, per a major inri, no han eradicat ni de bon tros els problemes de tràfic de les grans ciutats.
Per una banda, fora ciutat es busca ampliar l'espai viari, posant cada any més carrils, incorporant més variants, en una cursa impossible de guanyar. El parc automobilístic ha crescut i creixerà sempre molt més de pressa que l'asfalt.
I a dins de Barcelona i de les ciutats catalanes totes, es procedeix amb una lògica contrària escanyant cada vegada més els soferts conductors amb carrils bus, carrils de bicicleta, aparcaments dissuasius, zones blaves, zones verdes. D’això en diuen “pacificar el trànsit”, una manera estranya de dir-ho; el propòsit de la filantropa administració: que deixem el cotxe al pàrking i anem a peu, per enfortir el cor i que se’ns facin les cames fortes i esveltes.
Està bé preocupar-se per la salut dels ciutadans, però això no es pot fer al preu de lesionar el dret genuí de l'automobilista a exercir com a tal.
Per obtenir la solució ens hem inspirat en el mecanisme de la selecció natural.
Intercalarem sàviament en les principals vies de circulació catalanes, corbes molt peraltades, trampolins amb fossat, intercanvis de carril en forma d’ics i loopings. És a dir, reconvertirem la ciutat en un sensacional escalèxtric.
Els carrers es beneficiaran d’un aspecte més vistós i, naturalment, la sortida en cotxe per la ciutat tindrà nous i grans al.licients. Quina excitació els primers dies! Quina gràcia! Però, compte!, no perdem de vista el mòbil inicial de la proposta: l'eradicació dels embussos. Totes aquestes fantasies de la calçada demanaran una conducció precisa, un bon domini de la caixa de canvis autoactiva i, sobretot, pitjar a fons l'accelerador. No hi ha altra manera de superar un looping o el fossat del darrere d'un trampolí. El conductor pusil·lànime o tranquil.lot que provi de fer-ho amb la seva cançoneria habitual haurà begut oli. Unes grues disposades a l'efecte retiraran la ferralla sinistrada per deixar pas franc als vehicles ràpids i als conductors més ben preparats. Ben aviat només aquests gosaran de sortir a circular, amb la qual cosa haurem resolt els embussos, i la conducció per les ciutats i carreteres esdevindrà un plaer incomparable.