logotipo

El 2007, Catalunya serà el país convidat a la Fira del Llibre de Frankfurt. I, Miquel de Palol, notable narrador, poeta i stríper amateur, amb un sentit de l’anticipació que aplaudim, va plantejar el dimarts 12 a les pàgines de l’AVUI la gran pregunta:

“Quins autors catalans han d’anar a Frankfurt?”

És la pregunta que ens fem tots.
El meu amic Santi Montoto, per exemple, va anar a Frankfurt aquesta Setmana Santa. Però no comptaria perquè ell no es considera autor, no estem al 2007 i hi va anar per motius personals.
Per tant, reformulem la pregunta:

Quins autors serien dignes de representar Catalunya el 2007 a Frankfurt?

Especula Miquel de Palol si n’hi haurien d’anar de les “tres edats de l’home” que ell descriu així:
1) clàssics vivents,
2) autors amb una obra feta però no acabada i
3) joves emergents, que segons ell ja no són tan joves i ja han emergit.
Especula també si caldria “incloure-hi balears i valencians”.
I, per acabar, conjectura si seria “oportú portar senyores en la proporció que manen els cànons polítics”(sic).
Aquí se’ns presenta un dubte: L’articulista es refereix a portar únicament senyores literates, o també s’inclouen en aquesta categoria les senyores dels càrrecs polítics que sens dubte s’apuntaran a la festa del frankfurt?
Esperem la corresponent clarícia de l’insigne Palol.

No obstant, per sobre de quotes d’edat, origen o sexe, Miquel de Palol, fent demostració de gran rigor i audàcia intel.lectual, diu que hauria de prevaldre la

Al diccionari Fabra trobem: consistència f. Solidesa, fermetat; coherència entre les parts d’una cosa: grau de densitat, d’espessetat.
Afinant més, Palol proposa que a la Fira més Fira de totes les que es fan i desfan, hi vagin deu autors, el Top Ten de la literatura en català, i que, a més de tenir una obra sòlida, ferma i espessa, siguin:
ELS MÉS FORTS, ELS MÉS RECONEGUTS, ELS CONSTRUCTORS D’UNA OBRA MÉS POTENT.
L’equivalent en literatura del “Fortius, Citius i Altius” dels Jocs Olímpics.

Ell no gosa donar noms, per prudència o per decòrum, però nosaltres no en gastem d’això i ens atrevirem a donar-los.
Qui construeix hores d’ara l’obra més potent en català?
El primer autor que ens ve al cap, vés per on, és el mateix Miquel de Palol. No ens cauen els anells per dir-ho. La seva obra és la Sagrada Família literària.

I qui serien els més reconeguts?
Això és més delicat. Quins haurien de ser els reconeixedors? Els excelsos no reconeixen l’obra dels mediàtics. Els mediàtics se’n fumen dels excelsos, i molta gent ni els reconeix quan els veu pel carrer (com poden ser tan ignorants!). Jo que no sóc excels ni mediàtic, i prou pena tinc, sóc, en canvi, l’autor més reconegut a la meva família; m’adoren, em reconeixen a totes hores, i els amics em conviden a cerveses i a aperitius. Per trobar els més reconeguts per tothom, podríem anar a la cosa fàcil i escollir Llull, Verdaguer, Espriu, Rodoreda, Víctor Català, Calders, Segarra, Pla i Coromines.
D’acord que són morts. Però tenim una raó de molt de pes:
I què, que siguin morts?!
A banda d’aquest argument incontestable, dur-los morts té un avantatge: els altres morts honorables no seleccionats no es queixaran ni s’esquinçaran les vestidures als diaris.
És clar que tampoc fa cap mal portar-ne algun de viu. En aquest apartat del reconeixement, només ens ve un nom al cap:
Miquel de Palol altra vegada.

Finalment, a quins hauríem de triar com a més forts? Se’ns pot titllar d’ases, però no acabem de veure què significa ser fort com a autor. En canvi, qualsevol iaia o tieta catalana sap de què parla quan diu: “Aquest xicot està fort”. Si hem de dur representants a Frankfurt, que se’ls vegi macos, sans i forts. Que ens facin quedar bé. Vist així, ja no tenim dubtes, a més de Palol, tenim Julià de Jòdar i Bru de Sala, que a la portada de “Fot-li, que som catalans” (o “Chicas del Calendario-2”) exhibeixen un cuixam molsut i poderós. I potser el que tapen pudorosament també està a l’altura.

Així, doncs, ja tindríem tres dignes representants de la raça catalana literària, que està cridada a ser tan famosa com el pollastre del Prat i el gos d’atura.
Però ens en falten set.
L’egregi Palol diu que no és possible establir barems objectius com els de l’esport, per fer la tria. Completament d’acord. Per arribar a la feliç elecció, i que sigui justa, usarem barems esportius, doncs. Unificarem els quatre criteris: consistència, reconeixement, fortalesa i potència, en un de sol que els comprengui tots:
CONTUNDÈNCIA (de l’obra).
I convocarem un campionat de BOXA LITERÀRIA obert a tots els autors vius en català, en base a eliminatòries: Els dos contendents llegiran la pròpia obra, simultàniament, fins que un dels dos quedi KO. I així fins que quedin els set autors d’obra més contundent, que s’uniran als tres autors preseleccionats.
Nosaltres ens anem ara mateix al gimnàs a posar-nos en forma.

ACTUALITZACIó 25/4/05

Hem rebut aquest poema de Claudi Genovell, un poeta català ansiós de ser un dels deu escollits per a la glòria del Frankfurt'05, i que aquest dissabte no va poder ser al centre de Barcelona signant llibres perquè estava enfeinat confegint a correcuita un poemari en castellà per augmentar al doble les seves opcions.
Ens ha comentat que, tot seguit, iniciarà estudis de berber, la llengua dels nobles tuaregs del desert per arribar a fer-hi poemes també. Ens explica Genovell que el berber és només un dels 223 idiomes que enraonem avui dia al país entre catalans de naixença i catalans d'adopció. Genovell està convençut que la comitiva que anirà a Frankfurt serà tan cosmopolita i multicultural com l'essència mateixa de la cultura catalana.
El poema en qüestió es titula SUM-SUM-SUM-SUM-SUM-SUM-SUM-SUM, i diu:

SUM-SUM-SUM-SUM-SUM-SUM-SUM-SUM

¿A qué huelen las nubes?

A agua.

¿A qué huele el agua?

A moléculas de nada.

¿A qué huelen las cosas que no huelen a nada?

A guata de algodón.

¿A qué huele fina y segura?

A sangre.

¿A qué huele la sangre?

A hierro.

¿A qué huele el hierro?

A niño muerto,

que a la tierra vuelve para germinar las patatas.

SUM-SUM-SUM-SUM-SUM-SUM-SUM-SUM

Apiserum.

Claudi Genovell