No acabem d'entendre perquè demanen la dimissió de la ministra de Foment, l'ínclita Magdalena Àlvarez. Per quatre o vuit esvorancs de no res en les obres del TGV o pel funcionament lleugerament desastrós de Rodalies Renfe.
Sembla que no sàpiguen que a les Espanyes ningú no dimiteix dels seus càrrecs.
Ningú no va dimitir per l'apagada general de quatre dies a la ciutat de Barcelona.
O pel col.lapse del Prat de l'estiu del 2006.
O per l'ensorrament del Carmel.
O per la crisi del Prestige.
O per l'enèsim fracàs de la selecció espanyola al Mundial de Futbol.
Dimitir no és una tradició espanyola. La tradició és consentir. L'espanyol és consentidor. Perquè sap que costa molt aconseguir un càrrec. Potser als altres països també costa. Ningú no ho diria, però, veient els polítics i els directius d'empreses de Japó, o d'Alemanya, o de la Gran Bretanya, o dels Estats Units, dimitint a la primera de canvi. Qualsevol excusa els és bona per abandonar la nau. Senyal que es limiten a jurar els càrrecs però no se'ls estimen. Són així de frívols. Només miren pel seu honor, per la seva dignitat i per bagatel.les d'aquest estil. A les Espanyes, en canvi, qui té un càrrec l'estima amb devoció. Demanar que el deixi és com demanar-li que es tregui un ull. Si Magdalena Alvarez fos la vostra mare, li demanaríeu que es tregués un ull per molts esvorancs que hagin fet els seus subalterns?
Però és que ni tan sols estem segurs que Magdalena Àlvarez hagi fet una mala gestió.
Què és la senyora Àlvarez? És ministra de Foment. I què ha fomentat fins ara el Ministeri de Foment? Autopistes, túnels, ponts, catenàries, esvorancs, embussos de tràfic, caos ferroviari, tours turístics amb bus i tren pel Baix Llobregat. Una mica de tot. Magdalena no ha parat de fomentar.
Que per ventura algunes de les coses que s'han fomentat des del seu ministeri no ens han satisfet? Això és perquè no ens ho hem mirat des de la suficient perspectiva.
És que, per començar, no constitueixen un autèntic problema. Al contrari. Són fets que sorgeixen per mostrar-nos el camí, al poble català.
Tots els catalans treballadors que fem ús del tren de rodalies i faríem ús del TGV – si és que realment hagués d'arribar algun dia-. Que fem ús d'unes autopistes de peatge que no són de peatge en altres indrets de la geografia ibèrica. Que fem ús d'una electricitat que es tornarà a tallar qualsevol dia. Hem entès que teníem un problema perquè ens hem entossudit en una cosa: Treballar!
Nosaltres, catalans menestrals, hem de parar atenció en un detall: no tenim un càrrec, tenim una feina. Nosaltres no cal que professem tanta devoció a la feina. Nosaltres ens podem donar el gust de dimitir. És més: Nosaltres, en aquest cas, SOM ELS QUI HEM DE DIMITIR, els usuaris, els catalans en ple. Ho tenim molt fàcil. Dimitim de la nostra feina. Sense que ningú no ens ho hagi de demanar. Dimitim tots alhora.
Si l'expressió "dimitir" us sembla molt forta, empreu "jubilació voluntària anticipada".
Dimitits o jubilats, és l'ocasió que esperàvem.
No es tracta, en el fons, de protestar per la situació, sinó d'alliberar-nos d'una històrica càrrega feixuga sobre les nostres espatlles. Deixem de representar d'una vegada el ximplet paper que ens assigna el tòpic recalcitrant:
El de català laboriós.
La laboriositat catalana és en l'origen de tots els nostres mals: a més de tenir fetes pols les cervicals i les lumbars, provoca la balança fiscal desigual amb l'Estat espanyol. Hem treballat massa, hem produït massa riquesa. Això és el que ha desequilibrat la balança. I després ens hem queixat i ens hem creat mala fama d'insolidaris a la resta de comunitats de les Espanyes. I, doncs, qui ens manava treballar tant? Qui ens manava treballar gens?
Si deixem d'anar a treballar, ¿per a què diantre necessitem una xarxa de rodalies que funcioni, autopistes gratuïtes, un TGV o el pont aeri? Si deixem de viatjar, que és la forma laboriosa d'entendre el lleure, ¿per a què necessitem connexions intercontinentals al Prat, i ni tan sols un aeroport?
Si deixem de treballar, deixem de progressar, deixem de créixer, deixem de produir, i deixem de córrer i de treure la llengua. I ja no ens trucaran més a l'hora de dinar per oferir-nos el Trio de Telefònica perquè no entrarem en el perfil de consumidor.
¿I allò que tant hem estimat, hem adorat, el que ha donat sentit a les nostres vides catalanes durant tants segles, EL TREBALL, desapareixerà completament i per sempre? No ens sembla convenient. Podríem patir enyorances molt intenses. Podríem tornar a recaure en el vici del treball molt fàcilment. No cal que desaparegui del tot. Hem de preveure la possibilitat de satisfer la síndrome d'abstinència. El treball el transformarem en activitat folclòrica per als caps de setmana. Serà una entranyable activitat de lleure com el ball de bastons o les puntes de coixí. Reconvertirem els sindicats en esbarts pencaires. Gaudirem de demostracions durant les festes patronals: Festa dels Rectificadors de Motors, Trobada de Programadors de Software Educatiu, Aplec de Gestionadors de Residus, etc.
Però, ai!: Si no treballem, la civada no guanyarem. Ni la civada ni la hipoteca ni la televisió de plasma ni les escapades a Andorra. ¿Serem més tercermundistes que el més tercermundista dels països del món?
Sí, no en dubtin gens. I amb el cap ben alt.
Si, fins ara, als catalans ens titllaven d'insolidaris i privilegiats, ara ens classificaran com a perdularis i miserables.
Serem el país més indigent sota la capa del cel.
Sortim guanyant. No perdrem energies ni el bon humor defensant-nos. Direm: Sí, som perdularis i miserables. I amb el cap ben alt!
Perquè aquest temps que fins ara hem malbaratat treballant i anant d'aquí cap allà com formiguetes atrafegades, el dedicarem ara a pensar. A pensar assossegadament. Viurem en la contemplació bucòlica del món.
Aquesta és actualment una de les grans carències d'aquest món nostre. Gent que es dediqui exclusivament a pensar.
Serem la nació filòsofa per excel.lència. Complirem el somni de Francesc Pujols.
I ho tindrem tot pagat, perquè tampoc no tindrem com pagar cap factura.
El govern espanyol ens haurà d'abonar una pensió a tots els catalans, per incapacitat total i permanent.
Per arribar a aquest moment idílic del nostre país, ens queda un altre requisit: Expulsar tots els immigrants eficients i laboriosos, tots aquests xinesos, paquistanesos, magrebins addictes al treball. Són un mal exemple. Per substituir-los, ens gastarem els estalvis convidant a venir els altres, els que es van quedar a les seves terres per manca d'iniciativa i d'audàcia i de laboriositat. Aquests són els que ens convenen per a una societat filòsofa.
Què serem els catalans per a la resta del món? La reserva de sentit comú d'Occident, l'oracle de Delfos, el consell de savis. El punt de referència d'un món desorientat i ofuscat.
Ara ens adrecem a aquest 34% de catalans que, segons una recent enquesta d'El Periodico, votarien per la independencia de Catalunya. Voleu ser independents, 34 per cent? Esteu disposats a ser uns dròpols i viure enmig de la més esplèndida misèria i la més sibarítica saviesa com Diògenes de Sínope? Aleshores, endavant. Aquest és el camí. Donem gràcies al Ministeri de Foment, a Adif-Renfe, i, en especial, a Endesa-Red Eléctrica Española per haver-nos obert els ulls enmig de la foscor. Quan ens dediquem en exclusiva a la filosofia i siguem pobres de solemnitat i haguem deixat de ser la mamella d'Espanya, ja no ens necessitaran per a res, els espanyols. Ni com a tema en les seves passionals tertúlies de ràdio. No tenint petroli, ni or ni diamants ni urani, l'únic actiu català ha estat la laboriositat. L'únic actiu i la nostra desgràcia. Bé, l'únic actiu tampoc. Tenim també el cava, el pernil, les platges, la Sagrada Família i El Bulli. Per ser independents i viure en pau, també hi haurem de renunciar. Ens caldrà propagar la febra porcina, el mildiu a les vinyes i acabar d'omplir el litoral de meduses, per arrodonir la jugada. Del temple expiatori no cal preocupar-se: ja se n'haurà fet càrrec la Secretaria d'Esvorancs Entremeliats del Ministeri de Foment. I a Ferran Adrià li obrirem un restaurant a Nova York, i llestos. A Catalunya ja no li quedarà cap cap actiu ni atractiu.
No caldrà invertir més esforços en la causa independentista. El mateix govern central, de motu propio, convocarà el referèndum d'autodeterminació i farà totes les trampes que calgui perquè guanyi el Sí a la independència i desempallegar-se de nosaltres.

I ara és el moment d'anunciar que, per tal de donar exemple, dimitim com a redactors d'aquest bloc-exposició, que acaba aquí. I, al mateix temps, anunciem la pròxima apertura d'un nou bloc que serà un càntic al dolce far niente i una convocatòria permanent a la causa d'una nació dedicada en exclusiva a la contemplació passiva i a la saviesa.

P.D.: El nou bloc dedicat a la contemplació passiva ja és visitable. Oscar Pamies Bloc
A partir d'ara m'hi trobareu.

Recomanem que visiteu els anteriors projectes de l'Exposició.
Deixeu els vostres comentaris i impertinències al Llibre de visites.]]>Sentint parlar la senyora Manuela de Madre, del PSC-PSC-PSOE, ahir al programa de la Terribas de TV3, sobre el Nou Estatut que acaba de superar l'examen del Congrés de Diputats, ens hem emocionat, com feia anys que no ho fèiem ( ni el final de "Titànic" va aconseguir promoure'ns tal commoció). I és que potser feia massa temps que no sentíem ningú, i encara menys un polític, enraonar-nos amb una dolcesa tal. Expel.lia perfum i pètals de rosa més que paraules!
I és que cal que ens adonem que estàvem equivocats de mig a mig, a causa del pessimisme secular que patim. Perquè, sembla ser, que després de ser MILLORAT per les oportuníssimes esmenes dels ponents del PSOE que, contra el que s'ha dit, estimen Catalunya i a nosaltres catalans com si compartíssim la mateixa sang o més encara -perquè els germans es barallen i es tenen gelosia-, doncs bé, després d'aquests savis ajustos i retocs, l'estatut no tan sols ha quedat net com una patena sinó que s'ha transformat en una
EINA PODEROSÍSSIMA
per a provocar el benestar del catalans.
Ens ha vingut al cap la imatge d’una gran butaca de massatge on encabir la població de Catalunya.
I és que el Nou Estatut, tal com ens l'han deixat, tal com ens el tornen de Madrid, ja no és un text envitricollat, ja no és un simple marc legislatiu per regular certs aspectes de la vida comú. Ja no és un rotllo abstracte i inintel·ligible.
Ara és un instrument revolucionari que l'esquerra socialment avançada d'aquest país Espanya ens ha llegat als catalans que per fi veiem obertes de bat a bat les portes de la felicitat i per molts anys.
Tan bo és, que l'astut Artur, ell que no és socialment avançat i el seu pentinat el delata, adonant-se'n, va voler fer-se una foto expressiva amb l'artífex principal del prodigi: el Gran Zapatero, per tal que no es pogués dir que ell ens negava als catalans el dret a fruir de tal meravella. I el bo del Piqué, en nom de tot el PP (aquests incompresos amics del poble català), ara també se n'ha adonat, i demana, suplica vaja, que els acceptin, als populars, a ells també, ni que sigui una esmeneta escarransida, per, rinxolant el rínxol, millorar encara més aquesta meravella estatutària, i així poder sentir que també que són protagonistes d'aquestes joioses hores històriques.
I la mateixa esquerra republicana, inconformista i idealista, comença a adonar-se que aquest Nou Estatut és la millor de les truites que es poden somia, i recondueix Catalunya a un status quo substancialment millor i tot que la somiada independència, perquè l'endemà de la independència de qualsevol nou estat, toca treballar com a bèsties de càrrega per bastir aquest nou estat, toca enfrontar-se a reptes molt antipàtics, toca implicar-se en lluites colze a colze amb les nacions veïnes pels fondos de cohesió i totes aquestes mandangues, i tot plegat, no és cap bicoca.
En canvi, el Nou Estatut ens estalvia això, els inconvenients, i ens dóna tots els avantatges.
I, és que, amics nostres, l'important no era determinar si Catalunya o els catalans som una nació, si ho som perquè ho diem, si no ho som però ens podem permetre de dir-ho, si els espanyols pensen que ho som o els agrada o que ho diguem, etcètera.
Tampoc no eren tan importants els diners.
Tampoc no era tan important l'aeroport.
Ni la sanitat.
Ni la llengua.
El més important, des del principi era
APROFUNDIR EN L'AUTOGOVERN
El Nou Estatut, és el que fa.
El Nou Estatut no és un text ple de lletra, ple de frases de bona intenció i redactat elegant.
El que tindrem, a partir de juny, els catalans, quan refendurem l'estatut amb un SÍ enorme, és, per expressar-ho gràficament:
L'aplicació de la idea del robot de cuina a la política.
Una potent màquina de governar.
I hem sentit diverses vegades el qualificatiu “potent” per referir-se a l’estatut, i nosaltres l’interpretem en un sentit molt semblant a l’ús que en fan els sexòlegs. Potent vol dir que l’Estatut generarà vida, felicitat, béns i dons, en una emanació incessant.
I com que ens fa por que tot quedi en un plànol massa teòric, ens atrevim a suggerir la forma concreta, la forma material que podria de tenir el
NOU ESTATUT, si és que els nostres governants no n’han previst una de millor.
I és aquesta:
El Nou Estatut serà una Gran Màquina Dispensadora.
El Nou Estatut dispensarà els polítics i funcionaris de la Generlaitat d’haver de treballar (o d’haver-ho de fer veure). Només els caldrà ocupar-se del manteniment de la Màquina.
El Nou Estatut tindrà un terminal a cada poble, ciutat o barri del país. A tall d’impostos directes amb compensació immediata, els ciutadans dipositarem unes monedes a la màquina de la felicitat o Nou Estatut i aquesta, en lloc d'una bossa de patates o una ampolla de pepsi, ens proporcionarà el desig seleccionat:
Una plaça a una escola concertada, amb totes les despeses pagades i educació al mateix nivell de les escoles i universitats estrangeres on estudien els fills dels nostres dirigents nacionals d'esquerres i de centredretes.
O una operació de vesícula a celebrar aquella mateixa tarda (sense necessitat de visita prèvia al metge, i tan si, l’operació, la volem fer per necessitat o per caprici).
O una feina gratificant i realitzadora, d'horari conciliat amb les necessitats familiars.
O un pis de protecció oficial digne a pagar amb una hipoteca de crèdit tou.
O una jubilació anticipada acompanyada d’un hortet biodegradable urbà on donar “rienda suelta” a la jubilació.
O un sou i càrrec de funcionari de la Generalitat que, com hem dit, no exigirà ni haver d’enganxar ni un segell, ja que la Màquina anomenada Nou Estatut s’ocuparà de tot.
O un marit disposat a compartir al 50% les feines domèstiques i el cultiu dels fills.
O una dona disposada a assumir el 100% de la feina de la llar i el cultiu dels fills i portar un sou a casa.
O un despertador amb la veu de la ponent estatutària Manuela de Madre, que ens despertarà cada dia amb frases mel.líflues i tendres que ens faran veure el món d'un altre color que el gris plom amb el qual, nosaltres, desgraciats voluntaris, ens entestem a pintar-lo, i que, de fet, no ens despertarà sinó que ens farà submergir en un somni més meravellós que el que hem deixat entre els llençols.
GRACIES DE MADRE per aixecar els ànims d’aquest gemegós país al debat de TV3.
Adopta'ns, sisplau.

DEIXEU ELS VOSTRES COMENTARIS O CALUMNIES AL LLIBRE DE VISITES.
VISITEU ELS PROJECTES ANTERIORS.]]> Hem rebut còpia d'una carta que un ciutadà català anònim adreça al president Zapatero,
«Apreciado señor Zapatero:
Me veo en la imperiosa necesidad de hacer oir mi voz puesto que callar más ya no puedo para expresarle lo siguiente:
Señor Zapatero, España me aburre.
La selección española y sus éxitos también me aburre.
El PSOE que ud. dirige también me aburre.
El PP que le plantea una hostil y pertinaz oposición aún me aburre un poco más si cabe, con sus quejas, sus broncas y sus campañas aburridas.
Los políticos catalanes que alguna vez he tenido a bien votar para que pudieran vivir un poco mejor, los pobres, no dejan de hablar de la negociación del nuevo estatut con el gobierno central que ud. preside, y todo ello:
ME ABURRE.
Las fotografías de esos mismos políticos catalanes sonrientes al lado de su persona, señor Zapatero, me aburren.
La rivalidad del equipo de mi ciudad que, verbigracia, también es su equipo, con el Real Madrid :
TAMBIÉN ME ABURRE.
Pertenecer a una nación según el Parlament de mi país, y a una nacionalidad o región según la Constitución de su país España, señor Zapatero, me aturde, pero sobre todo
ME ABURRE.
El boicot al cava catalán me aburre. El cava de mi país me da acidez, pero ME ABURRE devanarme los sesos buscando la relación existente entre la producción de vino espumoso y el articulado perverso del Nuevo Estatut para Catalunya.
Me da igual si los impuestos me los recauda el Ministerio de Hacienda del gobierno que ud. preside o la Conselleria d'Hisenda de la Generalitat. Me aburre tener que hacer piruetas con la tarjeta de crédito para llegar a fin de mes.
Ser insolidario con el resto de las autonomías de la España me aburre. Yo bien quisiera ser más solidario, pero no sé como quieren el señor Jiménez de los Santos y el señor Ibarra de Extremadura que les complazca si ya no se me ocurren más piruetas con la tarjeta de crédito. Igual podría pedirle un crédito blando al señor Botín del BSCH para poder aumentar mi cuota personal de solidaridad.
Hablando del señor Jiménez, ME ABURRE la Cope y su culebrón sádiconeurótico de cada mañana.
ME ABURRE Federico Jiménez Losantos y me aburren todos los espacios de zapping radiofónico que recogen sus exabruptos desmandados.
ME ABURREN TODAS LAS otras tertulias de las emisoras catalanas que hacen gala de una moderación y una objetividad exquisitas para que se note que no son como la COPE, y cuyos tertulianos se indignan democráticamente y educadamente cada mañana con las declaraciones de cada mañana de la "Brunete Mediática de la COPE".
No quiero la Independencia de Cataluña , quiero el DIVORCIO de España que, como he leído en uno de esos blogs que corren por Internet, trata a Catalunya como “la mujercita de casa sumisa, quejosa, que se carga todo el trabajo encima de sus espaldas”, y no la permite emanciparse “como la compañera liberada y moderna, independiente y altiva”, también quiero que nos divorciemos de nuestro gobierno de la Generalidad que, según el presidente Maragall, también es estado, o sea España también.
Quiero que Catalunya tenga el Estatuto de colonia británica como Gibraltar y levantarme cada día con las noticias de la BBC, y con los hermosos escándalos de la corona británica.
Si no se me concede el divorcio, señor Zapatero, voy a pedir asilo a Gibraltar -porque aburrir hasta ese extremo a los ciudadanos de un país se puede considerar malos tratos- y me iré a vivir al Peñón y ud. será el culpable, por no haber movido un dedo por el bienestar de sus ciudadanos.
Gracias por su atención, señor Zapatero.»

No ens queda més que animar a aquest honest i valent ciutadà agobiat per l'avorriment: Que sí, que el que ha de fer és exiliar-se al Penyal de Gibraltar i vendre el seu pis a una parella de jubilats alemanys o holandesos. I com ell, tots els catalans que estiguin agobiats d'avorriment hores d'ara, que potser serien tots, sí, vendre les nostres possessions, tancar els nostres negocis i emigrar en massa a Gibraltar. I el dia que Catalunya estigui despoblada de catalans i convertida en la petita Alemanya dels Pensionistes -com Mallorca-, aleshores que haurà vist desaparegut el PROBLEMA CATALAN, aleshores que els bons patriotes espanyols del PP i els Bono, Ibarra i Guerra del PSOE els retreguin als pensionistes alemanys que persegueixen el castellà o que compren massa al LIDL o al SCHLEKER i que haurien de ser més solidaris comprant també a cadenes espanyoles.
Serà bo de veure, aleshores, què passa.
Sí, compatriotes:
Visca Gibraltar i el seu penyal inconquistable! Gibraltar ens espera amb els braços oberts. El Regne Unit ens concedirà una àmplia i meravellosa autonomia dintre de l'autonomia de Gibraltar dintre del Regne Unit i ens permetrà tenir la nostra pròpia selecció nacional de Rugby amb els jugadors de la Santboiana i de l'USAP Barcelona.
Visca Catalunya i visca la Reina d'Anglaterra!
]]> Ens feia mandra reprendre el curs al setembre i quasi estàvem arribant a aquell punt de perfecció platònica que, en el cas d’aquest blog constituït per projectes inviables, seria esdevenir-lo inviable tot ell.
Però, ai làs!, els nostres mandataris ens provoquen, ens fan l’ullet amb insistència, els sap greu que els tinguem desatesos.
I és, per això, que s'han afanyat a llançar-nos al damunt la notícia de l'any:
Ja tenim estatut! Alliberem coloms i enlairem els cants i fem córrer el cava català!
Ara només queda un tràmit. Però és encara la part més emocionant: portar-lo a Madrid perquè els senyors diputats i diputades estatals s’esgarrifin i s’admirin, ensems, comprovant la gosadia i suprema esveltesa moral del seu articulat.
I és que té de tot. Un redactat portentós, plagat de filigranes legislatives i poètiques. I un agosarat i entremeliat SALT ENDAVANT:
Catalunya, de ser una nacionalitat sense estat, passa a ser una nació dintre d’un conjunt de nacions que és Espanya, que , al seu torn, també està dintre d’un conjunt de nacions que és Europa, en un alarde de nines russes que ens meravella.
Catalunya ja no haurà de pidolar diners a Madrid. Perquè tindrem un Acord Econòmic Solidari. No serà el somiat Concert, però sona també molt bé -i potser encara hauria sonat millor amb el colofó: i Sostenible, que li hauria infós un aire com més guai-. El resultat és que ara serà Madrid, que a partir d'ara serà conegut com l’Estat-Conjunt de nacions espanyoles, que ens pidolarà els diners a nosaltres. Com canvia la cosa! Cada any es reuniran, Generalitat i Govern Espanyol, talment sindicats i patronal, per acordar els Flecos de la Negociación. I el paper de Patronal, en les reunions, el farà Catalunya!
Però encara hi ha un punt més agosarat, de tots: Nosaltres, catalans, ens podrem adreçar a una administració de fora de la nació, EN CATALÀ, i tindrem dret a ser respostos en el mateix idioma, en el nostre idioma! -o això ens ha semblat entendre- L’Estatut sembla ser que obligarà a un munt de gent mesetària a aprendre idiomes. El català, de moment. I si la cosa prospera: el gallec, l’euskera i el bable, també. Aquest i no el dels diners, preveiem que serà el punt més conflictiu. Aprendre idiomes, a partir de certes edats, i sobretot si es tracta d’idiomes que ens els consideren, els desdenyosos de sempre, regionals o d’intimitat, fa molta mandra.
No és estrany que les sensibles ànimes en pena de la Cope i de La Razón estiguin amb l’ai al cor. I si Zapatero consenteix Semejante Tropelía? De ser, Catalunya, la doneta de casa submissa, ploramiques, que es carregava tota la feina al damunt, Catalunya pretén esdevenir la companya alliberada i moderna, independent i altiva. El mascle dominant centralista ha entrat en crisi.
Quasi ens sap greu.
I és que ens veuen més forts i confiats que mai, més perillosos, més agosarats. Veuen que no ens conformem amb la lliga de futbol. Veuen com tots els polítics catalans no extraterrestres (no del PP, per entendre’ns) han fet la seva aportació amorosament consensuada a aquesta olla estatutària suculenta.
Ens preocupa, encara, un fet. Si, com es preveu, el model català ha de ser adquirible per altres autonomies, perquè els catalans no haguem de sentir remordiments de ser uns privilegiats -cosa que el català de soca-rel sempre defuig com la pesta -i qui no ho defuig és perquè és un indigne botifler-, la pregunta és: Estan preparats els madrilenys per ser ells, també, una nació dintre d’un conjunt de nacions? I els cantàbrics? I els extremenys? No és aquest vertigen de deixar de ser una modesteta autonomia per passar a ser una nació solidària en una nació-conjunt federal de nacions, el que provoca tota la moguda histèrica anticatalana?
Com podré servir i estimar a dues nacions alhora: Madrid i Espanya, i no esdevenir boig?
Quina de les dues serà l’oficial i quina exercirà d’amant?
Bé, són aspectes que el temps, que tot ho guareix, ja s’encarregarà de posar en el seu lloc.
Tot el dit fins ara ha estat un extens preàmbul per, tot seguit, procedir a fer la nostra aportació. Ja ens disculparan: l'entusiasme ens ha estimulat la verbositat. Hem pensat que, si el consens ha anat tan bé per a l'estatut, què ensimpedeix d'aplicar-lo a altres ordres de la vida?
Al món de l’automòbil, se'ns ha acudit que també li aniria bé la cultura del consens.
És impensable en una nova Catalunya Solidària i Consensuada que encara els cotxes siguin dirigits per un conductor i tots els altres viatgers exerceixin el poc lluït paper subaltern d’ocupants del vehicle.
En conseqüència: Una norma catalana establirà que els automòbils disposin de:
Un mínim de quatre volants, a disposició de cadascun dels ocupants.
Un kit complet compost de pedal de fre, pedal d’acceleració i embragament, i canvi de marxes per a cada ocupant. UN per a cada ocupant.
Tots els ocupants poden exercir el dret a dirigir l’automòbil.
Avantatges evidents: Si un d’ells es despista o s’equivoca o fa un mal traçat de la corba o va molt begut, queden tres més per esmenar-ho i adoptar la decisió correcta. Si un s’adorm queden tres més. Si s’adormen dos, encara en quedarien dos.
Les corbes es traçaran, doncs, per terme mig. Si algú accelerà quan toca frenar, els altres tres frenaran i això prevaldrà. Les marxes també s'establiran per terme mig o per ponència prèvia entre totes les parts.
També s'hauran de consensuar els improperis al taxista o conductor d'autobús de torn que s'hagi fet amereixedor de les nostres ires.
Més avantatges. Coneixereu el cas, per desgràcia tan freqüent, del conductor/a assetjat per les crítiques i consells constants del co-pilot que acostuma a ser el cònjuge (“No t’enganxis tant al del davant”, “t’has passat el semàfor en àmbar”, etcètera). És infernal conduir en aquestes condicions. Quants divorcis no hauran vingut per aquesta causa? Conducció consensuada=parella avinguda.
Els demanem un esforç d'imaginació i visualitzin el consens aplicat a la conducció de trens, barcos, avions i transbordadors espacials.

Fa una bona pila d’anys que l’Ajuntament de Barcelona compta amb un Programa de Vacunacions dintre de l’Institut Municipal de Salut Pública, que edita un “àlbum” de vacunacions per a cada ciutadà que neix i que els pares han d’anar complimentant fins completar la col.lecció de vacunes. Això ens crida l’atenció i no sols ens crida l’atenció sinó que ens té intrigats. Per què posa tan d’interès, la municipalitat, en què els nens barcelonins, bé, no només els nens, també els gossos i els gats, perquè tot déu estigui vacunat?
Anem a veure: Les vacunes, què són? Són cultius de virus deficients. Castrats, per dir-ho clarament (per cert: Els castren un per un o a l’engròs?) El cas és que tots aquests virus eunucs ens els injecten a la sang, ens els injecten a tots durant els sis primers anys de vida a fi i efecte que les nostres defenses s’entrenin amb aquests virus figaflors. Aleshores preguntem: Per què estan tan encaparrades les nostres autoritats municipals a aconseguir que els sistemes immunològics dels barcelonins estiguin ben entrenats? És perquè l’alcalde té la carrera de medicina? Hi ha un esperit olímpic, també en això?
Hem constatat de sobres l’obsessió municipal perquè els barcelonins estiguem en forma. Cada any habiliten més kilòmetres de carril-bici. Introdueixen pàrkings dissuasius i àrees verdes de pagament per complicar la vida als conductors. Volen que anem en bici o a peu als llocs i que criem unes cames ben maques. Patrocinen la cursa de la Mercè, la cursa de patins, i qualsevol mena d'activitat que exigeixi un esforç agònic.
Sospitem que al darrere del foment de l’exercici hi ha aquest primer manament de les taules de la llei: “Barcelona, posa’t guapa.” Estem parlant de fotogènia. La fotogènia de la ciutat és el primer manament del benvolgut doctor Clos i el seu equip. La fotogènia és l’ídol en nom del qual es fan els sacrificis: Enderroquen barris que els semblen enxubats i cutres, liquiden locals populars amb escasses possibilitats d’aparèixer en revistes d’interiorisme i disseny i persegueixen els ignominiosos veïns que posen calcetes, mitjons i bombones de butà al balcó, a la vista dels sensibles visitants de la ciutat. I, és clar, no són només els edificis, les places i els carrers que han de quedar bé a les fotos. També als habitants ens han de poder fotografiar. I és per això, és sobretot per això, que s’amoïnen perquè estiguem tots vacunats.
Imaginin-se que vénen uns turistes japonesos i, en el moment que retraten una fonteta romàntica, accidentalment apareixen a la foto uns nens de Barcelona amb les cames escanyolides i deformes per culpa de la poliomielitis. Quina imatge de nosaltres s’endurien al seu país! No es pot permetre, naturalment. Barcelona ha de consolidar-se com la ciutat amb els millors exteriors per pel.lícules, publicitat i reportatges per revistes de perruqueries estilistes, i això inclou comptar amb un extraordinari estol d’extres, amb un aspecte saludable, esvelt, fibrós: Impecable. Barcelona ha de ser el Primer Gran Parc Fotogènic Mundial. No en dubteu: El doctor Clos i equip ho aconseguiran. És la Mare de tots els Plans Mestres de la ciutat. I els barcelonins, des del primer al darrer, ens aprestem tots a ser figurants d’aquest Gran Parc fotogènic.
I bé, tenint en compte els esforços, la lluita tenaç amb virus des de la nostra tendra infantesa, la nostra participació abnegada en curses de més de deu quilòmetres -que, a més a més, sempre fan passar pels terribles desnivells de Montjuïc amb la noble fi de fomentar les actituds agòniques-, la nostra indesmaiable col.laboració, en definitiva, en aquesta gran causa, nosaltres, en nom de tots els barcelonins, sol.licitem del nostre Il.lustre Alcalde una plaça de funcionari, en el càrrec de figurant d’exteriors, i la pertinent paga mensual -amb triennis i altres complements- que ens hem ben guanyat.

NO DEIXEU DE VISITAR ELS ANTERIORS PROJECTES DELS MESOS D'ABRIL, MAIG I JUNY. JULIOL TANCAT PER VACANCES. ANOTEU ELS VOSTRES COMENTARIS AL LLIBRE DE VISITES.]]> Ens adherim, des d’aquest humil blog, al document de caire intel.lectual per a la formació d’un partit antinacionalista català.
Per fer honor a la veritat, ens adherim als antinacionalistes de Catalunya però amb reserves.
La primera reserva és que ens semblen uns tous. Ho hem de dir. El document es queda curt. Un altre gall hauria cantat si hi haguessin deixat posar cullerada a Jiménez Losantos i altres cervells privilegiats de la reserva espiritual d’Occident.
Per exemple, ens sembla tou ja que el document s’oblida de dir que per culpa del nacionalisme català, el conservador i el d’esquerres, els túnels de maniobres s’enfonsen, el TGV arribarà el dia del Final dels Temps, l’electricitat i l’aigua són molt cares, les companyies telefòniques estafen els ciutadans, la televisió pública i la televisió privada tenen un nivell general penós, els pacients agonitzen a les llistes d’espera de la Seguretat Social, l’ETA atempta, la truita espanyola és pervertida amb ceba, les patates braves dels bars de Barcelona no piquen, els camps de golf agonitzen de set, i Espanya no passa de quarts de final als Mundials per culpa de la falta de suport dels nacionalistes.
Per fer honor a la veritat, ara que per fi ens han despertat de la letargia en què ens havien sumit els cants de sirena del nacionalisme català, a partir d’ara ja no escriurem en català, que ens han fet veure que és una llengua sectària d’ús exclusiu per a victimistes, i tampoc en castellà, perquè no vam ser educats en la cultura castellana (i fem moltes faltes i una llengua tan noble no es mereix ser maltractada per uns pagesots com nosaltres), sinó que vam ser formats en la cultura bilingüe i per tant, en bilingüe escriurem (si bé el nostre projecte és més ambiciós: arribar a escriure en multilingüe, barrejant en alegre bigarrament i bastardia tota la panòplia de llengües que es poden escoltar avui dia a la catalana terra). Constateu, al final del document, un exemple de la nova literatura bilingüe, per una regió catalana en harmonia.
Critica el document, els polítics nacionalistes, els de tota la vida i els sobrevinguts, com l’Honorable Maragall, i aquí tenim la segona discordança. Pensem que no són els nostres dirigents que s’aprofiten de la idea del nacionalisme per encobrir errors de gestió o falsejar la realitat o allunyar-se dels problemes dels ciutadans. És la idea del nacionalisme que s’aprofita d’ells i ens els fa malbé. Gràcies a Jiménez Losantos sabem que el nacionalisme català és intrínsecament dolent i perverteix i converteix en putxinel.lis els que s’hi deixen seduir. Pujol i Maragall haurien estat víctimes d’aquest fenomen i, fins i tot, Carod-Rovira que era una bellíssima persona quan era independentista i ara se’n està tornant pervers i maquiavèl.lic perquè s’ha acostat al cantó obscur de la força o nacionalisme català.
Pel mateix Jiménez Losantos -Déu el tingui a la seva glòria ben aviat- també sabem, en canvi, que els altres nacionalismes que hi ha en el món són intrínsecament bons. Començant per l’espanyol, que és castís, noble i quixotesc i acabant pel nord-americà que, com tot bon cervell privilegiat no contaminat d’esquerranisme sap, és també un nacionalisme castís, noble i quixotesc, però amb més sortida comercial que l’espanyol.
I encara tenim una tercera objecció a fer-li al document. Obliden els sensibles redactors que més maltractats que els honorables castellanoparlants, i més odiat el seu país que el país Espanya, hi ha els xinesos i la Xina. Malvistos pel sector tèxtil, pel sector del calçat, pel de la joguina, pel de la restauració i per Hergé i Tintín. Si per als catalans malalts de nacionalisme, l’odiat patriota espanyol està encarnat per la veu i pel rostre de Jiménez Losantos, l’equivalent per a la Xina és Fumanxú. Fumanxú va ser molt mal vist a Occident, però era un simple i honest patriota xinès. Encara més que els centralistes espanyols, els xinesos són vistos com a culpables de tots els nostres mals. Són més de mil milions de persones malvistes. Parlen xinès i no han alçat encara la veu per reclamar que no se’ls margini la seva cultura i la seva llengua. Que soferts que són! Com treballen de sol a sol! No tenen temps ni de redactar documents. Què trigarà la seva llengua i la seva cultura tan rica i mil.lenària a ser amenaçada i menystinguda pel nacionalisme català?
Sisplau, des de la nostra posició d’honrats intel.lectuals, que per vocació som més homes de pensament que d’acció (tret de tot el que es refereix, gràcies a Déu, als assumptes d’alcova on preferim clarament l’acció a la tertúlia) demanem als xinesos residents a Catalunya que fundin urgentment un partit xinès antinacionalista català.
Que sàpiguen que comptaran amb el nostre suport i, segurament, amb el d'Alejo Vidal-Quadras.
Ah, per cert, aprofitem per fer la nostra aportació al nou estatut: Que a l'entrada del text, on sembla ser que dirà "Catalunya és una nació", hi digui: "Catalunya és una nació i no ho és, depèn." I així, acontentarem millor tothom.

APPENDIX.
Una literatura bilingüe (fragment/o).

El despertador alerta que despunta el sol matinal. Marca la pauta inicial de la jornada de la sra. Rosa Barcelona. Ella va al lavabo. Allí defeca caca en el W.C. La sra. Rosa Barcelona tira de la cadena. Ella aplica una esponja sobre la cara. Ubica pasta dental sobre la dentadura. Una higiene dental perfecta conserva la boca de tal manera que la sra. Rosa Barcelona no va al dentista. Ella no rasura la mandíbula .
Ella va al súper. Allí compra dos mil sobres de color gris perla. Una persona vestida de túnica escarlata compra una pera. La persona que compra la pera regala tres motos verdes de gran cilindrada marca Derbi.
A la una la sra. Rosa Barcelona va de visita: una amiga que regenta una mesa electoral. La multitud vota aquí de manera cívica una consulta sobre una iniciativa contra la tercera Guerra Mundial. Si la bomba nuclear resulta prohibida se soluciona el tema, se salva el planeta.
La sra. Rosa Barcelona entra en un taxi. El taxista cobra barata la factura. Si dura la singladura cobra cara la factura. El taxi ostenta un televisor. Una figura presidencial declara de forma cínica: “La política ministerial blanca o pura aparenta ser. La cosa pública funciona, proclamo.” Tal cosa parlamenta el líder socialista. Resulta un animal de la política.
La sra. Rosa Barcelona no mira el programa. Ella medita o reflexiona sobre el drama matrimonial de cada jornada. Ella no folla ni de forma casual. Ni un amor a la vista de la sra. Rosa Barcelona. Ella reacciona. Contempla una idea genial o decisiva. Enviar una carta escrita en idioma bable a una persona masculina asturiana que era un amor de la sra. Rosa Barcelona. (...)
]]>
Fins fa poc havíem mantingut el criteri políticament correcte i sensible que els parcs zoològics són recintes que acullen col.leccions d’éssers vius engarjolats. I sosteníem que, d’aquí cinquanta anys, quan l’espècie humana hagués evolucionat mentalment, es prohibirien a més de les corrides de toros, l’engarjolament de bestioles, i els zoològics es recordarien amb estranyesa, i tots plegats ens faríem la pregunta:

Com és possible que l’home fos capaç de...?

Així pensàvem, efectivament, fins fa poc. Fins que vam escoltar una més alta veritat de boca de l’insigne Regidor de l’Ajuntament de Barcelona, l’il.lustre senyor Jordi Portabella que ha dit:

- Els zoos s’han convertit en centres de conservació d’espècies i indrets d’ensenyament des d’on es difon la importància de mantenir la biodiversitat i treballar per un món més sostenible.

I ara se’ns ha fet la llum i hem deixat de viure en les tenebres espirituals.
Ara, gràcies a la irrupció del bookcrossing sabem que els llibres no se'ls pot tenir reclosos a les cases i a les biblioteques, criant pols i fongs, i se'ls ha d'alliberar, perquè vagin a córrer món.
I, en canvi, als éssers vius no se'ls pot tenir solts, se'ls ha de confinar en zoos i als éssers vius humans en pisos de 30 metres quadrats.
Com és possible que fóssim capaços de veure les coses d’una manera tan retrògrada fins ara?
Ara ens adonem d’un munt de coses. Per exemple, advoquem des de ja pel retorn de les Fires de Freaks que també es devien prohibir en nom d’idees equivocades i demodés. És important fomentar també la biodiversitrat dintre de l’espècie humana.
És important, també, en conseqüència, fomentar els recintes carceraris o presons, puix que ja no seran més, com diuen alguns, recintes repressius (i cruels) on éssers humans són privats del bé més preuat,

LA LLIBERTAAAAT

només perquè han delinquit per culpa de la societat o perquè els va la marxa, o ni tan sols, indrets de regeneració moral i educació per a la reintegració, les presons es convertiran en:

CENTRES de conservació d’actituds morals i culturals alternatives.

La biodiversitat moral també és important, que carai! No tohom ha de ser altruista, bon contribuent a hisenda, biodegradable i amic dels animals. Hi ha d’haver de tot. És més, les conductes anti-socials, mafioses, sociòpates, psicòpates, cleptòmanes s’haurien d’ensenyar a les escoles i universitats perquè són una riquesa que no ens podem permetre de perdre. I, mentrestant, cultivades i fomentades en aquests nous centres penitenciaris, models de conservacionisme i sostenibilitat. De manera que el senyor conseller encarregat de la cosa carcerària pugui dir un dia, amb el front ben alt que, gràcies a la nova política aplicada, a les presons catalanes:
- Hi ha bon ambient.

Deixeu els vostres comentaris, suggeriments i exabruptes al Llibre de Visites ("Comentarios")]]> “No todo ha de ir en dirección al deporte o la cultura pues algún día los electores premiarán a los diputados que se preocupen por la defensa porque, sin duda, a la defensa le pasa como a los elefantes, que son difíciles de definir, pero sólo un tonto cuando ve un elefante no sabe que está viendo un elefante.
Tantas veces la I+D se centra en becas a enchufados que teminan sin dar nada productivo.
El gasto en defensa supone un producto que se puede medir y genera empleo.”

José Bono, ministro de Defensa.


El nostre petit i fràgil país ha fruït i frueix encara d’un únic model de defensa i és el que s’anomena:
MODEL FEUDAL MASOQUISTA
que vol dir que els catalans fem generoses aportacions als Senyors Castellans, actualment amb el nom d’Hisenda Pública d’Espanya i, a canvi, l’Estat Espanyol ens defensa, per exemple, bombardejant un cop cada segle la nostra capital, Barcelona, des del Castell de Montjuïc, que és una manera de dir que ens defensen de nosaltres mateixos i, avui dia, ens defensen també bombardejant-nos des de la COPE i des de la Junta d’Extremadura.
Creiem que és un sistema defensiu poc eficient que cal revisar. Per no haver de decidir nosaltres, modestos enginyers de cap de setmana, quin sistema o model seria el més apropiat per als nostres interessos defensius, hem fet un estudi d’opcions perquè la ciutadania pugui pronunciar-se en referèndum.
I així tenim:

El MODEL IRAQUIÀ
Consisteix a fer córrer el rumor que al territori emmagatzemes armes de destrucció massiva. El gendarme del món o Estats Units inclou aleshores el teu país a l’Eix del Mal i passes a formar part d’un selecte grup de nacions envaïbles. Vist l’èxit de la invasió iraquiana, cap país (que no sigui el mateix Estats Units, gosaria envair el teu, amb la qual cosa tens la pau assegurada per un fotimer d’anys). Té la pega que passa com amb l’operació de vesícula programada per la Seguretat Social que, per molt llarga que sigui la llista d’espera, un any o altre t’acaba tocant invasió.

EL MODEL BRITÀNIC
És atractiu pel que té de complicat, i nosaltres sempre hem sostingut que la simplicitat l’hem de deixar per als orientals,i nosaltres, occidentals, hem d’apostar per la complicació de les coses que és el que ens resulta estimulant. Per adoptar el sistema defensiu britànic hauríem de transformar Catalunya en una illa. Serrar el país i desenganxar-lo de la resta de la península i emplaçar-lo en l’equidistància de les Balears i Còrsega. Es complementa amb la producció artificial de boira. El desavantatge és que la insularitat i la boira agrien un pèl el caràcter.

EL MODEL BHUTANÈS
Canviar el model de ciutats i pobles per fortins-monestir, declarar el tir a l’arc esport nacional i incloure l’Alegria Nacional Bruta a la Constitució en substitució del Producte Nacional Brut
(això és rigorosament cert, Consulteu-ho aquí, incrèduls)
serien algunes de les mesures a adoptar per acollir-nos al model bhutanès. Les potències agressores perden l’interès d’envair o agredir un país de llunàtics. En realitat, fer-se el boig ha estat sempre un sistema bastant bo d’allunyar els enemics.

EL MODEL XINÈS
És infal.lible. Reproduir-nos com conills fins que la nostra població creixi dels ridículs 4 milions actuals als 1.000 milions. A cap altre país, governat amb gent amb dos dits de front (o un dit de front, fins i tot) se li acudiria d’intentar la invasió d’un territori atapeït d'humanitat com el metro en hora punta. La pega previsible seria, justament, l’hora punta del metro d'una país que de 4 milions passi a mil milions. La densitat humana a les andanes i vagons, fent un simple càlcul proporcional, passaria a ser 250 vegades més alta. Ja no estaríem parlant de gent sinó de conglomerats de carn ultracompactes.