Si us dic adéu (II)
Com heu pogut comprovar, queda ben poc per a la fi, i prova d’això, a l’anterior entrada he deixat d’escoltar els altres per a parlar jo. La història que havia de contar, ben amarga, m’ha deslliurat de l’angúnia i la vergonya que arrossegava des d’aquell dia.
Més que els consells del millor psicòleg, aquest blog m’ha ajudat i ha estat una teràpia fantàstica. Buida com n’estava, em vaig deixar emplenar amb les dèries de la gent normal, dels estudiants, de les amigues, de les cues del mercat. He de dir que aprés moltes coses. He sabut, en primer lloc, de la fragilitat de l’amistat, i de la lleialtat i sinceritat com a base d’una relació d’amistat justa i igualitària. He assistit a la unió dels cossos, a l’encaixada de mans, a declaracions embogides d’amor i a dures sentències de comiat. Ara sé que estimar no és suficient. La vida, amb el seu propi temps, ens viu, juga amb nosaltres. Sols som simples titelles que habiten als barris perifèrics i que s’entrecreuen a les entrades del metro, als seients del tren, a les cues de l’autobús. Per tot això, penso intentar, i us demano que ho intenteu vosaltres també, no deixar-me emportar per la força de les onades. I l’única manera de fer-ho és, precisament, estimant encara més.
Estimar els amics, la família, estimar la vida i les nits en què no puc agafar el son. Estimar el fred de l’hivern i el caliu sufocant de l’estiu. I estimar, a la fi, eixa persona, eixe àngel de la guarda, la respiració en dormir del qual vull que marqui els temps de la meva vida. Al seu costat, passats els anys, envellir, i en la soledat de la vellesa, estimar-nos fins la mort.
Abans de l’adéu final, vull demanar perdó. Certament, no n’estic pas penedida: ha estat una cosa que havia de fer. Però lamento que alguns de vosaltres, alguns dels més propers a mi, us hàgiu emprenyat en llegir les vostres pròpies paraules. No m’ha quedat cap altra opció.
Vull agrair també, ara que tot acaba, la vostra fidelitat, la d’aquells que heu seguit l’esdevenir d’aquesta aventura. Heu de saber que heu estat testimonis del naixement d’una nova Joa, de la transformació del meu pensament: en definitiva, de la meva resurrecció a la vida. Per això us dono les gràcies, a vosaltres, La Cuca, Jorkjeimer, Bea, Pau, Burregat, Marina, Vicent i els amics del Blocaire. No concebo millors companys de viatge que vosaltres.
“... que passaran els anys, i vindrà l’adéu: com així ha de ser”.
Ara sí, m’acomiado.
Joa
Més que els consells del millor psicòleg, aquest blog m’ha ajudat i ha estat una teràpia fantàstica. Buida com n’estava, em vaig deixar emplenar amb les dèries de la gent normal, dels estudiants, de les amigues, de les cues del mercat. He de dir que aprés moltes coses. He sabut, en primer lloc, de la fragilitat de l’amistat, i de la lleialtat i sinceritat com a base d’una relació d’amistat justa i igualitària. He assistit a la unió dels cossos, a l’encaixada de mans, a declaracions embogides d’amor i a dures sentències de comiat. Ara sé que estimar no és suficient. La vida, amb el seu propi temps, ens viu, juga amb nosaltres. Sols som simples titelles que habiten als barris perifèrics i que s’entrecreuen a les entrades del metro, als seients del tren, a les cues de l’autobús. Per tot això, penso intentar, i us demano que ho intenteu vosaltres també, no deixar-me emportar per la força de les onades. I l’única manera de fer-ho és, precisament, estimant encara més.
Estimar els amics, la família, estimar la vida i les nits en què no puc agafar el son. Estimar el fred de l’hivern i el caliu sufocant de l’estiu. I estimar, a la fi, eixa persona, eixe àngel de la guarda, la respiració en dormir del qual vull que marqui els temps de la meva vida. Al seu costat, passats els anys, envellir, i en la soledat de la vellesa, estimar-nos fins la mort.
Abans de l’adéu final, vull demanar perdó. Certament, no n’estic pas penedida: ha estat una cosa que havia de fer. Però lamento que alguns de vosaltres, alguns dels més propers a mi, us hàgiu emprenyat en llegir les vostres pròpies paraules. No m’ha quedat cap altra opció.
Vull agrair també, ara que tot acaba, la vostra fidelitat, la d’aquells que heu seguit l’esdevenir d’aquesta aventura. Heu de saber que heu estat testimonis del naixement d’una nova Joa, de la transformació del meu pensament: en definitiva, de la meva resurrecció a la vida. Per això us dono les gràcies, a vosaltres, La Cuca, Jorkjeimer, Bea, Pau, Burregat, Marina, Vicent i els amics del Blocaire. No concebo millors companys de viatge que vosaltres.
“... que passaran els anys, i vindrà l’adéu: com així ha de ser”.
Ara sí, m’acomiado.
Joa
Si us dic adéu (I)
Després de gairebé tres mesos, considero que ha arribat el moment de concloure aquesta aventura. Sé que la meva actitud, els meus actes i aquest blog en general han estat àmpliament criticats i, sobretot, malentesos. Perquè, ja ho vaig confessar, m’he estat amagant darrere la misèria dels altres, però ha arribat el moment de córrer la cortina i mostrar-me tal com sóc. Per això vull fer uns aclariments. Vull defensar-me, realment. Sé que alguns de vosaltres s’heu sentit ofesos, o potser traïts, en veure les vostres històries deformades i a la vista de milers de lectors. Però és un preu que de bon grat pagaré si així he aconseguit desfer-me’n de la càrrega que arrossego i puc començar de nou.
De petita deien que era una nena molt maca, amb els cabells rossos i el nas redó com un cigró. Hi havia altres, vull dir, no era jo sola, però sempre vaig tenir la sensació que érem sols els pares i jo. Més tard, amb els anys, he descobert els altres, els meus germans, i fins i tot he arribat a estimar-los. Us n’he parlat, d’ells, a alguna de les entrades, o ells mateixos han parlat, sense saber-ne les conseqüències, o altres han parlat d’ells, com és el cas del Toni. Però era, al cap i a la fi, l’única nena, i tothom m’adorava. Deia que era maca, i ben aviat vaig tastar l’amargor de la bellesa.
Érem a la platja. El meu oncle Albert ens va treure, a mi i al meu germà, a passejar per les dunes, just quan el sol s’amagava. Fugia, suposo, el sol: no desitjaria presenciar la perversió que anava a ser comesa sobre la carn d’un infant. Toni, crec que era ell, jugava en va a capturar les onades. Reia. Tothom reia aquella nit, jo sols mirava. I allà mateix, en una caseta de fusta on la gent es treu la roba de bany, allà mateix va passar tot. L’oncle Albert somreia d’una manera estranya. Era fosc, a l’interior. Va dir que jugaríem a un joc, i que havia de ser secret. Jo vaig acceptar, ja que sempre havia confiat en l’oncle. Volia que el toqués, que acaronés el seu cos. Deia que ho estava fent molt bé. Quasi sense adonar-me’n, es va treure els pantalons.
- Que nadarem, oncle Albert?
Jo no sabia què significava allò. Em va obligar que li omplís el cul de petons. I després el penis, també amb la llengua.
- Anem fora, oncle. Ja no hi vull jugar més.
No m’escoltava. Llavors em va despullar, em va treure el vestit i també les bragues, i començà a tocar-me per tot el cos. Recordo la seva respiració excitada, i les rialles del Toni a l’exterior. I així, sobre la sorra fresca de la platja, em va introduir el penis entre les cames. Començà a moure’s rítmicament sobre mi i jo vaig començar a plorar. Després es va quedar uns segons quiet a sobre meu, i va dir que no ho contés a ningú, que em compraria el que volgués, però que havia de mantenir-ho en secret.
I va ser així que vaig pagar l’alt preu de ser bella i indefensa. Pensava que després d’haver donat compte de tants secrets i tanta mediocritat, jo mateixa havia de ser sincera. Ho he contat de la manera en què ho recordo. No sé què va passar després, si aquella nit vaig agafar el son fàcilment. El que sí sé és que no fou pas un somni reparador. Sí ho ha estat aquest blog, i si us he contat açò és perquè vull que es quedi, finalment, a l’esfera del passat.
Després, quan vaig copsar el que havia passat aquell vespre, vaig odiar l’oncle Albert. El vaig amenaçar i marxà a l’estranger. Ja no hi quedava res, en mi, de la nena que havia estat – ell en fou el culpable. Els anys de l’adolescència van venir, i el meu cos canviava. Em van créixer els pits, els malucs. Odiava el meu cos, la meva imatge, els trets del meu rostre. Odiava la meva bellesa. Vaig ser una adolescent de mirada trista, acomplexada, extraordinàriament tímida. Summament infeliç. Els meus pares es van preocupar, i després van venir els psicòlegs, les pastilles, l’angoixa al final de la nit... Sé que algú ho pensarà, que si no se’m va ocórrer treure’m la vida. Ho vaig pensar, sí, però era una decisió massa transcendent per a una noia com jo, que sempre havia ajornat la presa de decisions.
Queda ben poc: l’institut, la secundària, la facultat... Fins al dia d’avui, quan, a uns mesos d’acabar la carrera, la vida independent s’obri al meu davant, plena de perills i d’incerteses.
De petita deien que era una nena molt maca, amb els cabells rossos i el nas redó com un cigró. Hi havia altres, vull dir, no era jo sola, però sempre vaig tenir la sensació que érem sols els pares i jo. Més tard, amb els anys, he descobert els altres, els meus germans, i fins i tot he arribat a estimar-los. Us n’he parlat, d’ells, a alguna de les entrades, o ells mateixos han parlat, sense saber-ne les conseqüències, o altres han parlat d’ells, com és el cas del Toni. Però era, al cap i a la fi, l’única nena, i tothom m’adorava. Deia que era maca, i ben aviat vaig tastar l’amargor de la bellesa.
Érem a la platja. El meu oncle Albert ens va treure, a mi i al meu germà, a passejar per les dunes, just quan el sol s’amagava. Fugia, suposo, el sol: no desitjaria presenciar la perversió que anava a ser comesa sobre la carn d’un infant. Toni, crec que era ell, jugava en va a capturar les onades. Reia. Tothom reia aquella nit, jo sols mirava. I allà mateix, en una caseta de fusta on la gent es treu la roba de bany, allà mateix va passar tot. L’oncle Albert somreia d’una manera estranya. Era fosc, a l’interior. Va dir que jugaríem a un joc, i que havia de ser secret. Jo vaig acceptar, ja que sempre havia confiat en l’oncle. Volia que el toqués, que acaronés el seu cos. Deia que ho estava fent molt bé. Quasi sense adonar-me’n, es va treure els pantalons.
- Que nadarem, oncle Albert?
Jo no sabia què significava allò. Em va obligar que li omplís el cul de petons. I després el penis, també amb la llengua.
- Anem fora, oncle. Ja no hi vull jugar més.
No m’escoltava. Llavors em va despullar, em va treure el vestit i també les bragues, i començà a tocar-me per tot el cos. Recordo la seva respiració excitada, i les rialles del Toni a l’exterior. I així, sobre la sorra fresca de la platja, em va introduir el penis entre les cames. Començà a moure’s rítmicament sobre mi i jo vaig començar a plorar. Després es va quedar uns segons quiet a sobre meu, i va dir que no ho contés a ningú, que em compraria el que volgués, però que havia de mantenir-ho en secret.
I va ser així que vaig pagar l’alt preu de ser bella i indefensa. Pensava que després d’haver donat compte de tants secrets i tanta mediocritat, jo mateixa havia de ser sincera. Ho he contat de la manera en què ho recordo. No sé què va passar després, si aquella nit vaig agafar el son fàcilment. El que sí sé és que no fou pas un somni reparador. Sí ho ha estat aquest blog, i si us he contat açò és perquè vull que es quedi, finalment, a l’esfera del passat.
Després, quan vaig copsar el que havia passat aquell vespre, vaig odiar l’oncle Albert. El vaig amenaçar i marxà a l’estranger. Ja no hi quedava res, en mi, de la nena que havia estat – ell en fou el culpable. Els anys de l’adolescència van venir, i el meu cos canviava. Em van créixer els pits, els malucs. Odiava el meu cos, la meva imatge, els trets del meu rostre. Odiava la meva bellesa. Vaig ser una adolescent de mirada trista, acomplexada, extraordinàriament tímida. Summament infeliç. Els meus pares es van preocupar, i després van venir els psicòlegs, les pastilles, l’angoixa al final de la nit... Sé que algú ho pensarà, que si no se’m va ocórrer treure’m la vida. Ho vaig pensar, sí, però era una decisió massa transcendent per a una noia com jo, que sempre havia ajornat la presa de decisions.
Queda ben poc: l’institut, la secundària, la facultat... Fins al dia d’avui, quan, a uns mesos d’acabar la carrera, la vida independent s’obri al meu davant, plena de perills i d’incerteses.
Silencio
- Estuvo coqueteando conmigo…
- ¿Ah sí?
- Que si iba a estudiar mucho, que si un domingo por la noche en la biblioteca una chica sola no sé qué…
- ¿Y está bueno?
- ¡MUCHO!
- Se despidió porque tenía que ir a “hacer la ronda” con el compañero o algo así… No sé, le dijeron algo por el walki y se fue… Me dijo que no fuera mala o…
- Uy…jajajaja
- Subí caminando hasta la 5ª planta y al pasar por delante del ascensor… se abrió la puerta…
- …
- Salió, me cogió, me besó, me tocó…
- ¿Y la gente?
- La gente miraba y a mí me encantaba… Pero me cogió y, sin parar de besarme, me metió en el baño… Noté sus manos acariciando mis muslos, mi vientre, mis pechos, mi cuello… Nos desnudamos con rapidez… No paraba de acariciarme… Oí un ruido, pero seguimos… Entonces, alguien entró, no vi nada, sólo sentí dos manos más…
- ¿Qué?
- Él y su compañero estaban sólo pendientes de mí… Yo entre aquellos dos machos… Cada uno concentrado en una parte de mí… Era increíble… El silencio de la biblioteca me hacía apretar los labios y contenerme… Cuanto más me contenía los gemidos de placer, más parecía que iba a estallar…
- Qué morbo...
- Entonces me pusieron contra la pared, me cachearon… me acariciaron, me… No pude más… Y estallé con un grito de placer que resonó en toda la biblioteca… Mmh… Fue increíble.
- Bueno, sigamos estudiando, ¿no? El tío ese no para de mirar… Lo tienes cachondo perdido. Seguro que se levanta y desaparece un ratillo en el baño... mmhh... jajaja
- Quizás tenga también él alguna porra y quiera follarme aquí...
- ¡Qué guarrilla! Desde luego, qué fantasías se te ocurren mientras estudias… jajaja
Tal vegada siga una fins després
Hola Roger:
M’han ferit molt les teues paraules, m’he quedat asoles plorant sense entendre res, però bé, espere que aquest e-mail t’ajude a comprendre’m una mica millor ja que la sorpresa per les teues paraules no m’ha permés expressar tot el que sent.
En juliol quan et vaig conèixer no estava preparada en absolut per a començar cap relació en ningú. Per això, vam tardar prou a quedar. Però va haver-hi un moment, en què vaig creure que si apareixia algú especial, estava ja preparada per a establir una relació. Aleshores, va ser quan vam quedar per primera vegada. Vaig estar molt a gust amb tu i em vaig il•lusionar. Arran d’aquesta vegada, vam quedar les altres vegades. Sempre molt a gust i molt contenta amb tu. Els ho vaig dir a tots i tots es van alegrar molt i tot molt bé.
Això no obstant, tu sempre has anat més ràpid que jo en aquesta relació.
Crec que no hi ha culpables, innocents o cors gelats (com fins i tot, m’has definit). Crec que les diferents concepcions del que volíem han creat un gran malentés. Simplement, jo volia començar una relació molt poc a poc, amb molta cura per no tornar a repetir els errors del passat. Jo volia que tot començara amb una relació d’amistat que desembocara en el que haguera de desembocar. Supose que tu no ho has vist així. Tu has anat més de pressa que jo. No hem anat al mateix ritme, eixe ha estat el problema.
Tot i això, crec que podíem haver représ eixa amistat que s’estava forjant. Sense pressa. I sense forçar la situació. El que haguera arribat, haguera arribat. I estic quasi segura que, almenys per la meua banda, el final haguera estat feliç. Però bé, la velocitat amb què van les relacions humanes en aquesta societat actual, ha tornat a eixir-se amb la seua.
Entenc que si no tenim les mateixes expectatives, la millor decisió és deixar les coses aturades, però em sap molt greu que et tanques, fins i tot, a una relació d’amistat. No vull quedar-me amb només la imatge del Roger que hui m’ha dit tota eixa sèrie de coses (inclosos adjectius com cruel o loca, que m'han fet tant de mal). Tampoc voldria que ho feres tu. Crec que podríem arribar a ser bons amics. Eres un xic interessant i aprendria molt de tu. N’estic segura.
Només volia expressar tot el que sent. Tal vegada no ho entengues. Jo estaré ací per al que vulgues.
Espere que aquest e-mail siga un fins després i no un adéu.
Un bes.
Cristina.
M’han ferit molt les teues paraules, m’he quedat asoles plorant sense entendre res, però bé, espere que aquest e-mail t’ajude a comprendre’m una mica millor ja que la sorpresa per les teues paraules no m’ha permés expressar tot el que sent.
En juliol quan et vaig conèixer no estava preparada en absolut per a començar cap relació en ningú. Per això, vam tardar prou a quedar. Però va haver-hi un moment, en què vaig creure que si apareixia algú especial, estava ja preparada per a establir una relació. Aleshores, va ser quan vam quedar per primera vegada. Vaig estar molt a gust amb tu i em vaig il•lusionar. Arran d’aquesta vegada, vam quedar les altres vegades. Sempre molt a gust i molt contenta amb tu. Els ho vaig dir a tots i tots es van alegrar molt i tot molt bé.
Això no obstant, tu sempre has anat més ràpid que jo en aquesta relació.
Crec que no hi ha culpables, innocents o cors gelats (com fins i tot, m’has definit). Crec que les diferents concepcions del que volíem han creat un gran malentés. Simplement, jo volia començar una relació molt poc a poc, amb molta cura per no tornar a repetir els errors del passat. Jo volia que tot començara amb una relació d’amistat que desembocara en el que haguera de desembocar. Supose que tu no ho has vist així. Tu has anat més de pressa que jo. No hem anat al mateix ritme, eixe ha estat el problema.
Tot i això, crec que podíem haver représ eixa amistat que s’estava forjant. Sense pressa. I sense forçar la situació. El que haguera arribat, haguera arribat. I estic quasi segura que, almenys per la meua banda, el final haguera estat feliç. Però bé, la velocitat amb què van les relacions humanes en aquesta societat actual, ha tornat a eixir-se amb la seua.
Entenc que si no tenim les mateixes expectatives, la millor decisió és deixar les coses aturades, però em sap molt greu que et tanques, fins i tot, a una relació d’amistat. No vull quedar-me amb només la imatge del Roger que hui m’ha dit tota eixa sèrie de coses (inclosos adjectius com cruel o loca, que m'han fet tant de mal). Tampoc voldria que ho feres tu. Crec que podríem arribar a ser bons amics. Eres un xic interessant i aprendria molt de tu. N’estic segura.
Només volia expressar tot el que sent. Tal vegada no ho entengues. Jo estaré ací per al que vulgues.
Espere que aquest e-mail siga un fins després i no un adéu.
Un bes.
Cristina.
Cor gelat
Tal vegada els meus batecs de cor han sigut massa forts,l' amor que vaig sentir per tu fou tan gran... Ara jo m'he sentit marginat, utilitzat i oblidat per tu. No se com et senties fins ara, però ha sigut massa tard. Em vas dir que amb aquesta actitud de "o és blanc o és negre", em farien mal molt de mal en aquesta vida i jo, ara amb més calma, et dic que de moment, has sigut tu l'única que ho has fet en trenta anys de vida.
Tu dius que vas plorar, jo et dic que també he plorat pel teu silenci amb mi.
Tal vegada em pensava que em tenies almenys, un mínim d'apreci, però no. Els sentiments de dolor i ràbia que m'has fet sofrir han sigut els que m'han fet actuar així. El teu silenci ha sigut molt dur per a mi i mira que he passat per moltes coses pitjors en aquesta vida.
Espere que sàpies que t'he volgut, tal vegada massa. Eixe possiblement, siga el problema. Ja no tinc paraules. Que sàpies que jo soc l'únic perdedor en aquest amor. Ara m'haguera agradat saber almenys una raó pel teu silenci amb mi.
Simplement m'has fet entendre que al teu "món" no tinc cabuda i és una pena perquè jo hi volia entrar. Ara sàpies que he entrat i eixit de la teva vida caminant, no et preocupes que ja no et molestaré més. Sempre seràs per a mi el primer cor gelat que no m'ha donat l'oportunitat d'estimar-lo.
Adéu.
Roger.
He tornat perquè vull estar amb tu
- He tornat, Lucía.
- Has tornat...
- ...
- I?
- Lucía, supose que en tot aquest temps hauràs fet la teua vida, hauràs conegut altres homes...
- Sí, Lorenzo, he conegut altres homes.
- ... o fins i tot, t’has casat i tens algun fill.
- No, no m’he casat. Per què has tornat?
- Oh, Lucía...
- Vull saber per què collons te’n vas anar a Berlín i em vas deixar ací tota sola.
- T’ho vaig explicar, Lucía... estimar-nos no era suficient. La vida és tan complicada...! I jo havia, per damunt de tot, de solucionar els meus problemes, de superar el meu passat, els meus traumes. T’ho vaig dir... i saps que, si m’haguera quedat, ho hauria enverinat tot.
- Sí, tot això ja ho vas dir. Però no és suficient.
- M’ho imaginava...
- I ara per què has tornat?
- Lluny com estava, en Berlín, vaig tindre por. Temia perdre’m, o perdre’t, que és el mateix. Jo ja sabia, quan me’n vaig anar, que no anava a ser feliç sense tu. Perquè, ara ho veig clar: tu eres la dona que vull al meu costat, cada dia, sempre.
- Però de totes formes te’n vas anar...
- Però he tornat.
- Però ha passat el temps, i ja no és el mateix. Quan te’n vas anar, pensava que tornaries prompte. Et vaig esperar, saps?
- I després?
- Oh, Lorenzo, encara no has entès que jo no puc tirar endavant sense tu, que és tu o no és ningú?
- Lucía... un dia vaig trobar unes fotos que casi havia oblidat, d’un matí, t’enrecordes? Quan ens passàvem tot el dia en casa tranquils, mirant pelis, sentit música o fent l’amor.
- No ho he oblidat, Lorenzo.
- Aleshores?
- Has tornat...
- Sí, he tornat per a estar amb tu. He tornat perquè vull despertar cada matí entre els teus braços. He vingut per demanar-te que vivim junts.
- I què fem amb el passat?
- Ho arreglarem, ja ho veuràs. Confia en mi, val? Tenim tota la vida per davant. No deixes que el passat ens arruïne el present.
- T’he trobat a faltar.
- Jo també, Lucía.
- Has tornat...
- ...
- I?
- Lucía, supose que en tot aquest temps hauràs fet la teua vida, hauràs conegut altres homes...
- Sí, Lorenzo, he conegut altres homes.
- ... o fins i tot, t’has casat i tens algun fill.
- No, no m’he casat. Per què has tornat?
- Oh, Lucía...
- Vull saber per què collons te’n vas anar a Berlín i em vas deixar ací tota sola.
- T’ho vaig explicar, Lucía... estimar-nos no era suficient. La vida és tan complicada...! I jo havia, per damunt de tot, de solucionar els meus problemes, de superar el meu passat, els meus traumes. T’ho vaig dir... i saps que, si m’haguera quedat, ho hauria enverinat tot.
- Sí, tot això ja ho vas dir. Però no és suficient.
- M’ho imaginava...
- I ara per què has tornat?
- Lluny com estava, en Berlín, vaig tindre por. Temia perdre’m, o perdre’t, que és el mateix. Jo ja sabia, quan me’n vaig anar, que no anava a ser feliç sense tu. Perquè, ara ho veig clar: tu eres la dona que vull al meu costat, cada dia, sempre.
- Però de totes formes te’n vas anar...
- Però he tornat.
- Però ha passat el temps, i ja no és el mateix. Quan te’n vas anar, pensava que tornaries prompte. Et vaig esperar, saps?
- I després?
- Oh, Lorenzo, encara no has entès que jo no puc tirar endavant sense tu, que és tu o no és ningú?
- Lucía... un dia vaig trobar unes fotos que casi havia oblidat, d’un matí, t’enrecordes? Quan ens passàvem tot el dia en casa tranquils, mirant pelis, sentit música o fent l’amor.
- No ho he oblidat, Lorenzo.
- Aleshores?
- Has tornat...
- Sí, he tornat per a estar amb tu. He tornat perquè vull despertar cada matí entre els teus braços. He vingut per demanar-te que vivim junts.
- I què fem amb el passat?
- Ho arreglarem, ja ho veuràs. Confia en mi, val? Tenim tota la vida per davant. No deixes que el passat ens arruïne el present.
- T’he trobat a faltar.
- Jo també, Lucía.
El bes i l’aplaudiment
- Xica, Amparín, com estàs?
- Ui, Consuelo! Pues mira, ací estic, a vore si compre un poquet de peix pa’ esta nit. I tu?
- Pos igual, que vénen a dinar el meu nét Josep i la novia.
- M’han dit que se casen, no?
- Sí, sí, d’ací un any.
- Ell és el major de la teua Rosita, veritat?
- No, el major encara no s’ha casat. Josep és el segon.
- Ui, i això com és, que no s’ha casat?
- Pos xica, no sé. Tenia una novieta, però al final res.
- Pos ja té edat, no? Què tindrà, trenta ja?
- L’any que ve farà trenta, sí.
- Ai, pos ja és hora...
- Per cert, parlant de bodes, te vas anterar de que el dissapte passat se van casar els primers gays del poble?
- Ai, sí, xica, no meu recordes...
- Xica, per què dius això? Mira, jo, ixes coses no m’agrà que me les conten, aixina que a les dotze estava jo allí, davant de l’anjuntament, pa’ vore-los entrar.
- A tu te pareix bé això, Consuelo?
- A mi? Pos claro. Cada u té que fer la seua vida, no?
- Dona...
- El cas és que allí estava jo. I no era la única, eh? N’hi havia un montó de gent allí mirant.
- I què tal?
- Ui, molt bé. Van arribar els dos junts en un cotxe molt normalet, en tranquilitat. I res, tot molt bé.
- I com anaven? Uno de blanc i l’atre de negre?
- No, dona! Anaven els dos molt pareguts, en un tratge aixina color crema i camisa blanca. Bueno, i corbata i tot això.
- Pues anaven prou bé, no?
- Sí, sí. La veritat és que els dos són molt guapos.
- I què són, els dos del poble?
- Jo me pensava que sí, però es veu que no. Uno sí que és, que és fill d’una xica jove que va estar una temporà treballant en l’anjuntament. No sé com li diuen, però de vista segur que sas qui és. I el novio me van dir que era d’Alzira.
- Mira què propet. I sas aon se van a posar a viure?
- Pues crec que s’han fet una caseta o un piso, no heu sé segur, ahí en ixa zona que han urbanisat un poquet antes d’arribar al Pla, per ahí per aon està la piscina cuberta.
- Ah, sí? Ixa zona està molt bé, ara. Fa no res eren tot tarongers, però ara estan fent unes casetes molt mones per allí. De fet, liu estava diguent jo l’altre dia a la meua filla, que se comprara una parcela per allí, que después ja voríem què feem.
- Dona, com a estar bé, ixe puesto està molt bé, però ara està un poquet car. Bueno, lo que t’estava diguent. Allí la gent mos vam esperar a que s’acabara, i quant van ixir seríem lo menos dos-centes persones, tota la plaça plena de gent.
- En serio?
- Ai, dona, a mi clavar-me en la vida dels demés no m’agrà, però ascolta, pobra gent! En este poble no tenim ningun problema.
- Però Consuelo, n’hi ha gent que no pensa com tu...
- Dona, això ja heu sé, jo. I mira, quant van ixir, mos vam posar tots a aplaudir, i hasta se van pegar un bes!
- De veres? Allí davant?
- Com teu dic. Jo m’hauria fet una foto en ells i tot, però es veu que tenien pressa, que feen el convit ahí en la Rex d’Alzira.
- Ai, pues com tots.
- Jo, problemes en els gays, ninguno. Però te dic una cosa: que se casen molt bé, però que adopten xiquets, això sí que no me pareix bé.
- És que això és una barbaritat!
- Lo dels xiquets sí, però lo atre no, dona. Mira, tu no digues res, però t’anrecordes del meu nét Enric? Ell no ha dit res a ningú, però jo crec que és gay. No sé, liu note. I xica, ningun problema!
- Ja, però què dirà la teua filla?
- Pos supose que com totes: no li farà gràcia però tindrà que callar.
- Pos sí, això farà.
- És que ixes coses no tenen més importància, no te pareix?
- Ui, Consuelo! Pues mira, ací estic, a vore si compre un poquet de peix pa’ esta nit. I tu?
- Pos igual, que vénen a dinar el meu nét Josep i la novia.
- M’han dit que se casen, no?
- Sí, sí, d’ací un any.
- Ell és el major de la teua Rosita, veritat?
- No, el major encara no s’ha casat. Josep és el segon.
- Ui, i això com és, que no s’ha casat?
- Pos xica, no sé. Tenia una novieta, però al final res.
- Pos ja té edat, no? Què tindrà, trenta ja?
- L’any que ve farà trenta, sí.
- Ai, pos ja és hora...
- Per cert, parlant de bodes, te vas anterar de que el dissapte passat se van casar els primers gays del poble?
- Ai, sí, xica, no meu recordes...
- Xica, per què dius això? Mira, jo, ixes coses no m’agrà que me les conten, aixina que a les dotze estava jo allí, davant de l’anjuntament, pa’ vore-los entrar.
- A tu te pareix bé això, Consuelo?
- A mi? Pos claro. Cada u té que fer la seua vida, no?
- Dona...
- El cas és que allí estava jo. I no era la única, eh? N’hi havia un montó de gent allí mirant.
- I què tal?
- Ui, molt bé. Van arribar els dos junts en un cotxe molt normalet, en tranquilitat. I res, tot molt bé.
- I com anaven? Uno de blanc i l’atre de negre?
- No, dona! Anaven els dos molt pareguts, en un tratge aixina color crema i camisa blanca. Bueno, i corbata i tot això.
- Pues anaven prou bé, no?
- Sí, sí. La veritat és que els dos són molt guapos.
- I què són, els dos del poble?
- Jo me pensava que sí, però es veu que no. Uno sí que és, que és fill d’una xica jove que va estar una temporà treballant en l’anjuntament. No sé com li diuen, però de vista segur que sas qui és. I el novio me van dir que era d’Alzira.
- Mira què propet. I sas aon se van a posar a viure?
- Pues crec que s’han fet una caseta o un piso, no heu sé segur, ahí en ixa zona que han urbanisat un poquet antes d’arribar al Pla, per ahí per aon està la piscina cuberta.
- Ah, sí? Ixa zona està molt bé, ara. Fa no res eren tot tarongers, però ara estan fent unes casetes molt mones per allí. De fet, liu estava diguent jo l’altre dia a la meua filla, que se comprara una parcela per allí, que después ja voríem què feem.
- Dona, com a estar bé, ixe puesto està molt bé, però ara està un poquet car. Bueno, lo que t’estava diguent. Allí la gent mos vam esperar a que s’acabara, i quant van ixir seríem lo menos dos-centes persones, tota la plaça plena de gent.
- En serio?
- Ai, dona, a mi clavar-me en la vida dels demés no m’agrà, però ascolta, pobra gent! En este poble no tenim ningun problema.
- Però Consuelo, n’hi ha gent que no pensa com tu...
- Dona, això ja heu sé, jo. I mira, quant van ixir, mos vam posar tots a aplaudir, i hasta se van pegar un bes!
- De veres? Allí davant?
- Com teu dic. Jo m’hauria fet una foto en ells i tot, però es veu que tenien pressa, que feen el convit ahí en la Rex d’Alzira.
- Ai, pues com tots.
- Jo, problemes en els gays, ninguno. Però te dic una cosa: que se casen molt bé, però que adopten xiquets, això sí que no me pareix bé.
- És que això és una barbaritat!
- Lo dels xiquets sí, però lo atre no, dona. Mira, tu no digues res, però t’anrecordes del meu nét Enric? Ell no ha dit res a ningú, però jo crec que és gay. No sé, liu note. I xica, ningun problema!
- Ja, però què dirà la teua filla?
- Pos supose que com totes: no li farà gràcia però tindrà que callar.
- Pos sí, això farà.
- És que ixes coses no tenen més importància, no te pareix?
Tenir un passat
- Ei, Maria, has vist al jefe?
- Crec que té una reunió dalt.
- Ui, anem a fer-mos un cafè?
- Vale, va, rapidet.
- Per cert, has vist al nou?
- A qui? A Alberto?
- Sí, el nou de comptabilitat.
- Clar, dona, el conec.
- El coneixes?
- Sí, és el del meu poble.
- I què tal és?
- Jejeje! Olvida’t, és gai.
- Dona, ja, se li nota un poquet...
- Tu creus? Pues jo no li note res.
- Serà perquè el coneixes, però jo quan el vaig vore, enseguida liu vaig pillar.
- Bueno, no passa res.
- I què? És bon tio?
- Sí... bueno, jo no el conec tant. I ja feia dos o tres anys que no sabia res d’ell.
- Jo he parlat en ell un parell de vegades. Està prou bo, jejeje! Però no sé, li veig algo trist, un poquet apagaet...
- Ai, és que a Alberto li va passar una cosa prou forta...
- Sí? Se pot contar?
- Bueno, però rapidet, que si al jefe li dóna per revisar cada puesto de treball mos la carreguem.
- Vale, va.
- Resulta que este xic, Alberto, tenia un novio. Bueno, en el poble tots sabíem des de sempre que era gai, i no passava res, mai vam tindre lios.
. Ui quin poble més modern!
- Pues sí. El cas és que ixe novio que tenia, que jo el coneixia de tota la vida, era una persona molt inestable, sempre deprimit, en històries rares...
- Ai pobre!
- Se van posar a viure junts i tot el romanç, i el novio sempre en casa, amargat... Hasta que un dia... pues això, se va morir.
- Se va morir?
- Bueno, se va suïcidar.
- Joder!!
- Jo no me vaig enterar molt bé, però lo que van dir era que havia sigut un suïcidi en tota regla. Uns diuen que va ser a base de pastilles, altres que se va tallar les venes... Bueno, ja saps com són els pobles, la gente sempre parlant.
- Què fort, tia!
- Calla, lo més fort és que se’l va trobar ell, Alberto, quan tornà de treballar.
- No me digues!
- És molt trist... Perquè després Alberto no ha eixit en ningú més. Pa’ mi, que encara no heu ha superat.
- Dona, és que és una putà.
- Què vols dir?
- A vore, Maria, el novio quan se va suïcidar, a part que va ser un egoista, el va marcar pa’ tota la vida. No heu veus?
- Dona...
- És que és una cosa molt forta que te passe això, no?, que se suïcide el teu novio. I ell això heu arrastrarà tota la vida.
- Ja, és de veres.
- Ai, ai!! Corre que ve el jefe!
- Ai, quin puteo!
- Crec que té una reunió dalt.
- Ui, anem a fer-mos un cafè?
- Vale, va, rapidet.
- Per cert, has vist al nou?
- A qui? A Alberto?
- Sí, el nou de comptabilitat.
- Clar, dona, el conec.
- El coneixes?
- Sí, és el del meu poble.
- I què tal és?
- Jejeje! Olvida’t, és gai.
- Dona, ja, se li nota un poquet...
- Tu creus? Pues jo no li note res.
- Serà perquè el coneixes, però jo quan el vaig vore, enseguida liu vaig pillar.
- Bueno, no passa res.
- I què? És bon tio?
- Sí... bueno, jo no el conec tant. I ja feia dos o tres anys que no sabia res d’ell.
- Jo he parlat en ell un parell de vegades. Està prou bo, jejeje! Però no sé, li veig algo trist, un poquet apagaet...
- Ai, és que a Alberto li va passar una cosa prou forta...
- Sí? Se pot contar?
- Bueno, però rapidet, que si al jefe li dóna per revisar cada puesto de treball mos la carreguem.
- Vale, va.
- Resulta que este xic, Alberto, tenia un novio. Bueno, en el poble tots sabíem des de sempre que era gai, i no passava res, mai vam tindre lios.
. Ui quin poble més modern!
- Pues sí. El cas és que ixe novio que tenia, que jo el coneixia de tota la vida, era una persona molt inestable, sempre deprimit, en històries rares...
- Ai pobre!
- Se van posar a viure junts i tot el romanç, i el novio sempre en casa, amargat... Hasta que un dia... pues això, se va morir.
- Se va morir?
- Bueno, se va suïcidar.
- Joder!!
- Jo no me vaig enterar molt bé, però lo que van dir era que havia sigut un suïcidi en tota regla. Uns diuen que va ser a base de pastilles, altres que se va tallar les venes... Bueno, ja saps com són els pobles, la gente sempre parlant.
- Què fort, tia!
- Calla, lo més fort és que se’l va trobar ell, Alberto, quan tornà de treballar.
- No me digues!
- És molt trist... Perquè després Alberto no ha eixit en ningú més. Pa’ mi, que encara no heu ha superat.
- Dona, és que és una putà.
- Què vols dir?
- A vore, Maria, el novio quan se va suïcidar, a part que va ser un egoista, el va marcar pa’ tota la vida. No heu veus?
- Dona...
- És que és una cosa molt forta que te passe això, no?, que se suïcide el teu novio. I ell això heu arrastrarà tota la vida.
- Ja, és de veres.
- Ai, ai!! Corre que ve el jefe!
- Ai, quin puteo!
Separats????
- Siiiiii??? Els teus pares estan separats????
- Si. Però no passa res, eh?
- Home…
- A vore, hui en dia és lo més normal, eh? Més que trobar a un fill en pares casats…
- Ja, però… serà dur pa tu, no? Jo qué se, no vore mai a ton pare ni res…
- Si que el veig, el veig quan me dona la gana… I saps què? M’evite discusions i discusions que n’hi ha en altres famílies.
- Pues mira, si… També és veritat. Els meus pares ara se duen bé, supose que perque ja han optat hasta per dormir en habitacions separades. Però van haver uns anys que… Tu saps lo que és estar setmanes i setmanes i vore que no se parlen els teus pares? Puff… La meua germana i jo ho vam passar molt mal.
- Home, jo he tingut sort, però per exemple una amiga de la meua cosina… mare, els seus pares se van separar fa poc perquè ell li va plantar els cuernos i està sent tot un infern.
- Per què?
- Pues lo típic que se veu en la tele… Ella no li dixa vore a la xiqueta si no ho diu el jutge… Però és que, encara dient-ho, sempre li posa excuses pa no vore a la xiqueta, i no sé, molt mal…
- Quina edat té ella?
- 14 anys.
- Puff… Mala edat.
- I saps què va fer ell? Se va inventar que sa mare, o siga la iaia de la xiqueta, tenia un càncer molt fort, que li quedaven només uns mesos de vida… I claro, la xiqueta s’ho va passar molt mal, molt mal… Imagina’t, te diuen que t’agüela està mooolt mala i està patint molt i tot… pues…
- Puff i eixes coses pa què?
- Pues mira, se veu que el subnormal va ser la única manera que va tindre de poder vore a la xiqueta. Però claro, después la mare se va enterar de que era mentira i…
- Però és que la mare… també… pa què fa eixes coses? Si és filla dels dos, que la veja quan vulga, els seus problemes econòmics que els arreglen entre ells, no?
- Ja, però mira… Lo mal és que ara la xiqueta, que està pava perduda, no vol saber res ni de la mare ni del pare, se n’ha anat en un nòvio i allí està… I els estudis i tot, a la merda.
- Què xungo tot.
- Ja, espere que s’arreglen quant antes i la xiqueta puga ser com era antes, estudiosa i molt bé. És que en lo fàcil que són les coses i mira… lo que les compliquen!
- Pues sí.
- Però bueno, això són excepcions... Jo la majoria de gent que conec en pares divorciats estan la mar de bé... Quan volen estar en el pare, estan, quan no, no... No sé, tot normal. I la majoria de vegades, sense tans problemes con en les famílies "normals". Pa que la Iglèsia diga...
Otra vez
Discusión otra vez con mis amigos. José no soporta que sea mejor que él en los estudios, con las chicas, con todo. Se coge a Álvaro para él solo y ya está. Alguien manejable, sin carácter. Yo ni manejo ni me dejo manejar. El eterno problema. En el colegio, solo por no obedecer a Carlos (súperportero). Yo, en el banquillo a pesar de tener una media de 2 goles por partido. Pero no soy oveja. En el instituto, solo por negarme a fumar aquella porquería de no sé cuántas pelas.
Mi padre como siempre. Discusión con mi madre. Gritos, gritos y más gritos. Mi hermano con los cascos puestos y pasando. Yo intento arreglar las cosas entre ellos, pero nada. A pagarlo yo. Pero no quiero verles así. Intento hacer como Quim, pero no puedo. Tanta sangre fría es imposible.
Los estudios mal. Me gusta el fútbol. ¿Por qué he de estudiar? Me gusta leer, pero leer lo que me gusta. Que no me impongan nada. Sé más que ellos. Mis intereses los satisfago yo. Y ya está.
Esta sociedad es una puta mierda.
Cuando creo haber encontrado mi sitio, me tiran de ahí.
Ya no puedo más. Pero todo me da igual.
Mi novia. Ya no lo es. Nunca lo fue.
Mi abuela. Sé que me entiende. Fue como yo. Pero no me quiere. Nunca se atraen los polos iguales.
Dinero. Tengo. Pero no lo quiero para nada.
Algún día me iré. Lejos. Quiero avanzar, pero no me dejan. Nada. Seguiré con comienzos sucesivos. Hoy aquí, mañana allí. No sé si tendré la valentía necesaria. Pero tango sólo 16. Suficientes para irme. Pero no para dejar la cobardía a un lado.
No sé si seré como uno de esos adolescentes incorformistas que acaban sus días encorbatados y en un despacho. No sé. Prefiero creer que nunca desaparecerán mis vestiduras negras, mi melena y mi música. Y mis ideales.
Quiero largarme. Quiero cambiar el mundo. Más vale eso.