logotipo

Merece la pena pasarte media vida estudiando algo que no te gusta para despues estar la otra media trabajando en lo mismo?
Esta claro que no, pero a veces se llega a un punto de no retorno donde el unico camino que se ve minimamente claro es el de seguir adelante, y ese es facil de coger, pero realmente desmotivante.
Hay otras salidas posibles de tu particular laberinto; correr, correr sin mirar atrás a un lugar nuevo donde empezar de cero, pero realmente da miedo, se ve todo oscuro allá fuera. Otra posibilidad es dejarlo todo e intentarte ganar la vida como cualquier otro lo ha hecho, esa es la que muchos han tomado, y es la más comoda, la que te permite pensar que no era lo tuyo donde estabas y que esa era la solución más apropiada, todo MENTIRA.
La ultima opción de salida es hacer pequeños cambios, que te hagan creer que todo irá a mejor, esa es la que he tomado yo, pero he aquí el problema, es como una pastilla para la fiebre, sabes que la calmarás durante un tiempo, y será efectivo. Aun así, también sabes que volverá y seguramente con más fuerza para volverte a hacer dudar de todo, pero mientras te la estas tomando tienes una pequeña sensación de felicidad, y eso es (finalmente) lo que se busca.

Y pasan los dias y sigo aquí metido, con todas estas ideas, metaforas y paranoias dentro de la cabeza, y, claro, cuando salen a resurgir no sabe uno que pensar.

Un mal dia lo tiene cualquiera, hasta mañana!!

La sincronicitat com a factor modulador de l’identitat

“Quina coincidència!!” A qui no se li ha passat pel cap aquesta frase? No crec que m’equivoqués en pensar que a ningú. Ara bé, a algú se li ha passat pel cap: “Què significa aquesta coincidència? Té sentit dins la meva vida? M’aporta alguna cosa?”. Tampoc crec que m’equivocaria si pensés que molt poca gent s’ha plantejat aquestes qüestions. Per tant, aquest article pretendrà ser una mena de defensa al voltant del tema de les coincidències, i com aquestes poden influir en la nostra identitat i en el nostre projecte vital, donant-nos informació d’alguna mena en un moment i instant determinat, sense que la nostra part conscient i racional se’n doni compte. Aquest és el gran misteri de les coincidències, i a la mateixa vegada, la seva grandesa. També intentaré, amb tota la modèstia del món, donar claus per tal d’atraure aquestes coincidències tan desitjades inconscientment per tots nosaltres, així com també establir paral•lelismes amb teories clàssiques sobre l’identitat i els factors que la determinen. Transversalment a tot això, introduiré una visió personal sobre “la societat com a peça autònoma però dependent a la vegada”, i com la nostra localització en aquesta influeix en el nostre procés autoidentificador.

En primer lloc, i amb l’objectiu de començar la casa pels fonaments, intentaré explicar què entén Berger per identitat, i com aquesta es configura. Per començar, l’autor d’Invitació a la sociologia, aclara que l’identitat avui en dia no es pot entendre sense analitzar dos aspectes claus: què som i què fem. Així doncs, la dimensió de la perspectiva sociològica que descriu es fonamenta en aquest principi. Berger, es fixa en tres camps per tal de portar a terme el seu estudi: la teoria del rol, la sociologia del coneixement i la teoria del grup de referència. Jo em centraré en el primer dels camps, ja que és el que tracta més a fons el tema de l’identitat. La teoria del rol fa referència al fet que l’home configura la seva identitat d’acord amb uns paràmetres ja establerts dins la societat, de tal manera que adquireix unes característiques determinades què estan en funció d’allò que experimenta al llarg de la seva existència. Tant els paràmetres com les seves experiències poden canviar, per tant, aquesta teoria posa de manifest com el procés de socialització que modula la nostra identitat és mutable, de manera que un home pot experimentar alteracions al llarg de la seva vida, donant lloc a un canvi de rumb dins els seu projecte vital. Veurem com això té molt a veure amb la teoria de la sincronicitat que més endavant explicaré. Segons el que hem vist ja de la teoria del rol, podem dir que l’identitat ens la confereix la societat mitjançant, moltes vegades, actes de reconeixement. Aquí podem veure com la societat també actua de jurat dins el nostre projecte. Ens controla i ens jutja permanentment, donant lloc a sentències què seran acceptades per tothom com a universals. Ara bé, com podem acceptar aquestes sentències com a universals sense entendre l’existència del sistema? Quin és el límit de la legitimitat del sistema? La clau crec que radica en la voluntat de permanència d’aquest, és a dir, tot dóna voltes sobre el mateix, intentant que aquest tot perduri. Com va dir Umberto Eco, “quan es busquen connexions s’acaba trobant-les per totes parts i entre qualsevol cosa. El món explota en una xarxa, un remolí de lligams en el que tot remeteix a tot, i tot explica tot”. Aquí també pren importància l’altra línia que m’agradaria tractar: la societat com a peça autònoma però dependent. Crec que en l’anterior explicació s’ha pogut intuir el que vull dir, quan parlo de societat com a peça, amb tot el que això comporta. La societat no s’ha d’observar com a un monòlit únic i inalterable, sinó que constitueix un encaix més dins la “polisocietat” mundial. Això significa que hem de tenir en compte que els judicis tenen legitimitat perquè formen part del nostre sistema, però que podrien no tenir cap mena de sentit en el procés de socialització d’altres agents aliens a la nostra societat. Tot i això, existeixen mecanismes d’encaix entre les diferents peces del trencaclosques, com són les institucions nacionals i internacionals, les quals vetllen perquè no es produeixi el que moltes persones defensen que s’està produint avui en dia: “un xoc de civilitzacions” (S.P. Huntington).

Una vegada vista la teoria del rol, defensada per Berger, caldria explicar la teoria de la sincronicitat per tal d’establir els punts en comú i les bases sobre les quals crec que la sincronicitat pot ser un factor determinant en el procés autoidentificador d’una persona. Ara bé, què és exactament això de la sincronicitat? Són coincidències què tenen sentit per les persones que les experimenten, ja que encaixen perfectament dins el seu projecte vital, donant resposta sovint als seus dubtes existencials. Aquesta definició la va efectuar el psicòleg suïs Carl Jung, quan va observar que simples coincidències diàries fortuïtes podien aportar significats fins llavors ocults a les nostres vides. Estadísticament parlant, aquestes coincidències són pràcticament impossibles, com s’ha demostrat en moltes ocasions, a causa de les reiterades vegades en què es produeixen. Hi ha certs autors que defensen la part més mística i espiritual d’aquestes coincidències. Aquests, intenten justificar la seva existència mitjançant la creença que existeix un ordre natural que controla d’alguna manera les coses. D’altres defensen la part més física de la naturalesa de les coincidències. Aquests últims argumenten mitjançant la física quàntica la teoria de les partícules, la qual diu que si dues d’aquestes han compartit un estat únic, llavors, encara que estiguin molt allunyades, si medim la seva velocitat, aquesta coincideix. Per tant, existeix una dansa subjacent a totes les partícules subatòmiques, aquelles que constitueixen tot l’univers, visible i no visible. Finalment, altres autors defensen la seva existència utilitzant criteris més psicològics. Argumenten que les coincidències estan profundament associades a l’activació d’energia dins la « psiquis ». La formació de patrons dins la ment, van acompanyats per patrons externs. Quan els patrons interns, és a dir, els psíquics, estan a punt d’arribar a la consciència és quan la sincronicitat aconsegueix la seva màxima expressió. Per tant, generalment estan associades amb períodes de transformació important; com per exemple, enamoraments, treballs creatius, canvis de professió, etc. Hi ha altre teories, però no crec que tingui sentit explicar-les al no ser aquest l’objectiu d’aquest article. Tanmateix, tot i aquestes teories, més certes o més falses, el que sí que és cert, des del meu punt de vista, és que aquestes coincidències existeixen. Per tant, si aquestes coincidències existeixen, tal com hem vist en la seva explicació, donen informació, pistes, claus, camins a explorar de la nostra vida. Ens poden fer canviar el rumb de la nostra existència tant si nosaltres les sabem interpretar com si no. Això és el que li va passar a l’il•lustre Abraham Lincoln quan encara era un jove granger d’Illinois. Un bon dia va ensopegar amb un venedor ambulant que estava passant una època difícil. Va decidir ajudar-lo comprant-li un vell barril ple d’objectes sense mirar el seu contingut. Va resultar que dins d’aquell barril hi havia, a part de quincalla, una col•lecció de llibres de dret, gràcies als quals va començar a estudiar fins esdevenir advocat i complir el seu cèlebre destí.
El canvi de rumb que he anunciat anteriorment quan explicava la teoria de la sincronicitat ve lligat amb el nostre procés de socialització. Aquestes coincidències poden ser aquells paràmetres socials dels quals hem parlat anteriorment. Podem reaccionar davant d’aquestes d’una manera establerta, tal com fa referència la teoria del rol. Les coincidències, tot i no tenir un origen estrictament social, el seu significat sí que pot derivar cap a una experiència social determinada que requereixi d’un reconeixement col•lectiu. Per tant, tant en el sentit purament social de l’esdeveniment, com en el sentit social del comportament, les coincidències condueixen cap a la realització d’un rol determinat, donat per la societat, tot i que aquest constitueixi un gir radical del nostre projecte vital. Hem vist doncs com la teoria de la sincronicitat estableix eixos comuns amb la teoria del rol. Ara bé, no m’agradaria quedar-me aquí en el procés d’anàlisi d’aquesta teoria.

Abans hem dit, que les coincidències amb significat ens poden conduir cap a un camí o cap a un altre. No ens hem preguntat, però, si aquestes coincidències tenen la seva raó de ser o no. M’explico. En el decurs de la vida, un home experimenta multitud d’experiències que el fan canviar d’objectius, d’activitat, fins i tot de vida, però, i de destí? Existeix el destí? Els canvis en la vida d’una persona poden venir donats per enganys sentimentals, successos inesperats, trastorns mentals, etc. Què tenen en comú aquests esdeveniments? Tots aquests esdeveniments comporten profunds reflexions internes que deriven cap a una reacció normalment socialment acceptada. Les causes d’aquests successos, però, a vegades no responen a cap motiu en concret; a vegades són producte de la confluència de molts factors; i altres, simplement, succeeixen perquè sí. Les coincidències es podrien incloure en tots aquests grups, ja que no es defineixen segons la seva naturalesa, sinó pel simple fet de la seva existència. Tot i això, molta gent no s’ha preguntat si el que li ha passat havia de passar o no, és a dir, si el que ha experimentat és producte de l’atzar o ha estat una peça clau que ha desencadenat una sèrie de reaccions que porten cap a la materialització d’un camí prefixat. Amb això vull deixar a l’aire si les coincidències ocorren com a resultat d’esdeveniments aïllats i independents, o si tenen lloc com a conseqüència d’un conjunt de peces que han d’encaixar per tal de formar el trencaclosques de la nostra vida. Si acceptem la primera hipòtesi, acceptem que les coincidències poden causar un canvi en el nostre procés de socialització, però no modulen un destí prefixat. Ara bé, si acceptem com a bona la segona hipòtesi, acceptem que pot existir el destí, així com també que l’existència de les coincidències té com a objectiu la configuració d’aquest. Aquí arribem en el punt en què el coneixement humà, si més no el meu, arriba al seu límit. El món espiritual s’escapa d’una ment racional i científica com la meva, tot i que no hi renuncio pas del tot. En tot cas, el que podríem concloure de tota aquesta reflexió és que existeixen les coincidències amb significat, i que aquestes mitjançant mecanismes socials preestablerts estableixen pautes que modifiquen el procés de socialització d’una persona, modulant d’aquesta manera, la seva identitat.

Finalment, abans de concloure, i com a gairebé annex de l’article, m’agradaria esmentar l’actitud segons Hopcke que s’hauria de tenir per tal d’atraure la sincronicitat. Segons aquest psicòleg, hem de tenir una actitud oberta cap al significat de les coses que no volem que succeeixin, hem de deixar al marge els nostres plans i considerar que la nostra història és imprevisible. En definitiva, hem de deixar un espai perquè es puguin manifestar les coincidències, donant molt de valor al pensament intuïtiu. Com? Regalant-se una hora diària sense fer res, sortir, caminar sense rumb, està obert al que no tenim programat, etc.

Carax (o pol), gracias por los consejos y animos!!

Estoy bastante de acuerdo en eso de la sincronicidad, eso si, siempre he pensado que las casualidades y coincidencias existen si, pero que depende de tu estado de animo, entorno, situación puedes captar una señal u otra.

Un ejemplo (pensando...):
Pillas una borrachera con tus amigos y coges el coche ,te estampas y "casi" te matas, en un accidente casual, y conduces tu porque casualmente te has perdido (o te han dejado tirado cuando has ido al lababo, XD) y no tenias manera de volver a casa.
Opción 1: estas en estado alegre, y piensas que has tenido mucha suerte de salvarte, y te tomas la vida con más vitalidad y intentando aprovechar cada momento al limite (con cosas "buenas"). Suerte que no ibas con nadie y nadie ha salido perjudicado por tu culpa.
Opción 2:estas en estado de depresión, piensas que estabas bebiendo porque solo te diviertes asi, que tus amigos te han dejado tirado porque no conectas con nadie e intentas encarar tu vida desde otro punto de vista, hacia la marginalidad, cambio de amistades o hasta el pensamiento de quitarse la vida.

No se si se entiende mucho lo que quiero decir, pero que la vida la vas eligiendo tu según el momento, que no siempre elegiras bien pero que prefiero equivocarme sobre algo insignificante que en algo importante, cuando puedes saber si estas heciendo lo correcto, una vez lo pasas y haces vista atrás? Rectificar es de sabios? Porque antes de tomar al decisión siempre tienes mil dudas... y en mi caso creo que me hicieron tomar una mala decisión.

Sin más, un saludo, me enrollo demasiado y me voy liando en temas annexos, vaya follón.

A veces nos planteamos si el camino que surcamos es el correcto. Nos preguntamos si nuestra vida es la que nos gusta. En definitiva, nos cuestionamos nuestro proyecto vital. Ahora bien, quizás cabría también cuestionarnos nuestra existencia. Carecería de toda lógica si no hiciera hincapié en el hecho de que una respuesta al respeto adolece de sentido, pero mi objetivo no es tal, sino plantear una reflexión respecto nuestro marco existencial encuadrado en un entorno determinado. Es decir, plantear hasta qué punto nuestro proyecto está definido por nosotros, y si está o no teledirigido por nuestro entorno. Me lo he planteado al ver que Payton reflexiona sobre el tema. Empecemos.
En primer lugar, todos conocemos historias de personas que han triunfado en la vida: familiares, personas del mundo empresarial, cantantes, etc. Personas, provenientes de entornos pobres y sin recursos que han alcanzado metas en términos económicos, sociales, etc., impensables para una persona de su clase o entorno social. Por tanto, en este sentido, podemos afirmar que el entorno no lo es todo a la hora de forjar un proyecto.
En segundo lugar, en un sistema de libre mercado (capitalista) y en un estado de derecho como en el que vivimos, las personas son libres para realizar aquello que más les gusta en términos relativos, obviamente, es decir, que uno puede estudiar lo que quiera, a un precio relativamente razonable (siempre estoy hablando de gente con unos mínimos recursos económicos). Por tanto, uno puede estudiar perfectamente derecho y llegar a ser un abogado de prestigio. No quisiera meterme en este tema, pero me gustaría hacer referencia al hecho de que es aquí donde cabe destacar la importancia de vivir en una sociedad liberal, donde el esfuerzo y la capacidad personal se prima por encima de todo. Quisiera decir, también, para aquéllos más susceptibles entorno a éste tema, que la sociedad también tendría que crear mediante las instituciones, mecanismos y medidas para integrar y hacer converger en el sentido de tener mismas oportunidades, a aquellas capas de la misma que están excluidas y que parten de un punto de partida por debajo de la media.
En tercer lugar, quisiera hacer una referencia al tema de la “sincronicidad”. Quizás, gran parte de vosotros no habéis oído hablar de ella, pero según muchas personas, entre ellas yo, creen que existe. La sincronicidad no es más que el conjunto de pequeñas coincidencias que encajan perfectamente en la historia personal de las personas que las viven, dando respuesta a sus dudas existenciales. Seguro que todos hemos tenido la sensación muchas veces de estar experimentado coincidencias aparentemente sin sentido, pero seguro también, que prácticamente todos no habéis pensado en si estas coincidencias realmente tenían algún significado en vuestro proyecto vital. Estoy seguro de ello. No me gustaría adentrarme mucho en este tema, si un caso, colgaré un artículo que redacté sobre éste dónde doy mi opinión y mis reflexiones, así como mis dudas. Ahora bien, me lo he planteado porque creo que encaja perfectamente en el caso de “Payton”. Quizás, aún sea demasiado temprano para plantearse si el camino que ha elegido es el correcto, o si realmente es el que le gusta. Los inicios en cualquier cosa siempre son difíciles. Con toda la humildad posible te diría que dejases fluir las cosas, las dejaras pasar, y estoy seguro, que si mantienes una actitud proclive a la sincronicidad, tarde o temprano, te llegarán señales de distintos lugares, que si eres capaz de interpretarlas, te harán capaz de tomar una decisión acertada. Pero para ello tienes que estar abierto a nuevos retos, a posibles cambios, no tienes que tener miedo a nada y debes tener mucha confianza en ti mismo (que conociéndote, creo que te falta). Es por esto que te animo en este sentido a tener mucha más confianza en ti mismo, a ser tu mismo, a hacer frente tus dudas con serenidad y tenacidad y a no dejarte influir por los demás, porque creo que estas muy capacitado para hacerlo, es más, creo que si eres capaz de hacerlo, elegirás el buen camino y caminaras un sendero lleno de satisfacción y plenitud. Porque cómo dijo Machado en su momento, “caminante no hay camino, se hace camino al andar”. Por tanto, anda, pero anda enfrentándote a las vicisitudes de la orografía, porque de seguro, que ésta será ardua y nada placentera, porque, como se dice en deporte (que tu conocerás muy bien), “para ganar hay que sufrir”.
Sé que me he alejado un poco del tema que estaba tratando, pero menos de lo que pensáis. Creo que los puntos que he tratado os han planteado cuestiones y os han hecho reflexionar. Era ésa mi intención y no la de hacer una profunda reflexión sobre el tema que he planteado al inicio. Por tanto, dejo en el aire para que penséis hasta que punto somos dueños de nuestro destino, si es que éste existe, y hasta qué punto éste está escrito y sólo tenemos que averiguar y descifrar las claves hacía él. En este sentido, preguntarnos si somos los creadores de un destino creado y que por tanto, somos los máximos responsables en el juego de la vida; o si sólo somos simples sujetos encargados de tomar decisiones inconexas con consecuencias previsibles que relativizan la capacidad del entorno a forjarnos un proyecto.

Si os he hecho pensar, estaré más que satisfecho.

Va por ti Payton!!!

pAranoia is good!!

PD: me gusta el fondo de tu blog de ya.com :D ; no se a que me suena...

Supongo que si que merece la pena, pero yo aún estoy buscandola. Me agrada ver que no soy la única que tiene paranoias mentales ;)

Saludetes