Editorial interessant sobre "El Día de la Hispanidaz"
"AVUI" de 13 d'octubre de 2004
EDITORIAL - 12-0: una nació i una bandera
El ministre José Bono ha intentat introduir alguns lleugers canvis per suavitzar la contundència dels actes que pretenen celebrar el Dia de la Hispanitat o la Fiesta Nacional, segons les versions. No ho ha aconseguit gaire perquè, senzillament, l'essència d'aquesta celebració és bàsicament un homenatge militar. I l'exèrcit espanyol ha canviat en els darrers anys però continua sent exèrcit i espanyol. Espanyol en el sentit més primari del terme: una pàtria i una bandera. Si n'hi ha cap més, com la dels Estats Units en anys anteriors, o la francesa i la italiana enguany, hi han desfilat exclusivament com a "convidades". En les lleugeres modificacions que Bono hi ha introduït n'hi ha hagut alguna que ha provocat crítiques, com ara l'exclusió de la representació nord-americana. Però bàsicament la polèmica més dura s'ha suscitat arran de la inclusió d'un veterà de la Divisió Leclerc -que va entrar a París el dia de l'alliberament- en un pla d'igualtat amb un membre de la División Azul. El ministre de Defensa pot apel·lar a tants arguments conciliadors com vulgui, però, senzillament, aquesta equiparació és democràticament inadmissible. Els uns van lluitar contra el nazisme a França; els altres es van incorporar a l'exèrcit que Adolf Hitler va enviar per ocupar la Unió Soviètica. Els uns tenien com a referent la llibertat; els altres, l'esvàstica nazi.
En nom de quin valor es pot incorporar a un homenatge aquells que clamaven "Rúsia es culpable" integrats dins la Wehrmacht? ¿Seria equiparable aplegar en un mateix acte de reconciliació els aviadors de la legió Còndor i els supervivents de la matança de Gernika? ¿O els botxins d'Auschwitz i els interns que van poder sortir-ne amb vida? En tot cas, els primers haurien de demanar perdó per les atrocitats que van cometre... El ministre Bono afirma que no pot donar lliçons "a un veterà". No cal que ho faci ell. Ho ha fet la història. I resulta extremadament injust i perillós no aprofitar-les. No tot s'hi val. No tot pot entrar dins la lògica d'una "concòrdia" mal entesa. Avui dia, seixanta anys després, no hi pot haver lloc per a l'odi ni el ressentiment, però sí per a la reflexió i el reconeixement de la barbàrie en estat pur. La més estricta lògica nacional a què apel·la el ministre -"Tots eren espanyols"- implica una amnèsia funesta.
Al marge d'aquest gran error, els actes del 12-0 que ahir es van poder seguir en directe per Televisió Espanyola representen, amb matisos, la sensibilitat que els ha desplegat sempre. La desfilada de Madrid va ser un homenatge a l'exèrcit i un homenatge a la nació unitària i unitarista a què encara serveix. La mateixa Constitució reserva a les forces armades la defensa de la "integritat territorial" d'Espanya. Ara que José Luis Rodríguez Zapatero pretén modificar-ne aquells aspectes que han quedat més desfasats -com ara els criteris que regeixen la successió monàrquica- faria bé de replantejar-se si a aquestes altures l'exèrcit ha de continuar servint de mur de contenció contra aspiracions democràtiques legítimes en un Estat de dret.
L'Espanya, doncs, que ahir desfilava per la plaça de Colón de Madrid no era una Espanya "moderna". Amb lleugers matisos, representa la continuïtat d'una manera d'entendre Espanya que nega la pluralitat de l'Estat i que és obsessivament radical contra la discrepància nacional. Si l'exèrcit que es pretén homenatjar és l'exèrcit de les darreres missions de pau, sobren les desfilades, els ritmes i els crits marcials, l'exhibició d'armament i els himnes agressius. Aquest no és l'exèrcit que la gent ha de sentir com a pròxim, al servei d'ideals realment humanitaris i democràtics.
Per això ahir molts catalans no acabaven d'entendre què hi feia el seu president. L'Espanya plural a la qual pretén aportar la sensibilitat del seu govern Pasqual Maragall no hi era, a la plaça de Colón. Ni des de la seva lògica política estricta el president pot justificar la seva presència en uns actes carregats de reminiscències agressives, molt més pròpies del passat que caldria superar del tot. Més que un gest de bona voluntat, el d'ahir va semblar un gest d'acceptació d'una realitat que molts, moltíssims catalans, votants de qualsevol opció política democràtica, consideren que ha de canviar. Cap a un autèntic progrés social i nacional. L'Espanya de l'12-O -"Una nación y una bandera"- hauria de deixar pas a una realitat sortosament molt més complexa.
I un altre d'opinió d'Isabel Clara Simó
DE FIL DE VINT. TA-TXAM-TA-TXAM
Ja han fet la desfilada aquella de la Hispanidad. N'he vist un petit trosset a TV3 i, com sempre que contemplo aquesta mena de desplegaments ornamentals, em pregunto que per què ho fan, això. Hi havia dos iaios i una cabra, uns carros de combat poc operatius i una pila d'homes drets i fets que han gastat bona part de les seves energies caminant tots al mateix pas, tanta feina que hi ha per fer. I xaranga militar i banderes, tot amb un aire tan retro, que t'ho mires intentant imaginar, sense gens d'optimisme, qui hi aniria si s'hi hagués de pagar entrada i quina mena de crítiques rebria l'espectacle. La marcialitat, el ta-txam-ta-txam, però, es veu que hi ha gent a qui li agrada. Jo tinc una idea que ofereixo de franc a les autoritats competents: ¿per què no fan la desfilada i immortalitzen la hispanitat en un lloc que no faci nosa al trànsit? Com que la meva ignorància de la rodalia de Madrid (hauria de ser un lloc ben accessible) és tan aclaparadora com la resta de les meves ignoràncies, no sé quin és el lloc adient, però em sonen els noms d'Alcorcón o de Colmenar Viejo, nobles viles que n'estarien, ben segur, molt contentes. Així, els aficionats a la xaranga militar s'hi sadollarien i als altres ens deixarien tranquils. Des de l'època dels romans (exagero: des de les guerres napoleòniques), no cal que els militars vagin al mateix pas, perquè això no té cap valor estratègic, i l'exhibició d'armament jo no la faria a menys que de debò tingués un contingent de màquines de matar d'aquells que fan tant de goig; però una banda de música i unes giragonses tampoc no crec que facin mal a ningú si es fan amb la deguda discreció.
Pel que fa a la División Azul, em fa l'efecte que el PSOE ha estat víctima de les paraules d'Aznar, aquelles que va dir que volen ressuscitar l'esperit del 36, i el Bono ha dit, ai no, nosaltres estem tots molt units; són incapaços de fer una simple reunió i presumeixen d'unió, senyor quin cas. I pel que fa a Pasqual Maragall, sóc dels qui no saben què hi feia, excepte fer el besamanos als reis, que és una cosa que pocs poden resistir. Contemplar, però, el president de la Generalitat homenatjant l'exèrcit que té el mandat legal -ho diu la Constitució- d'esclafar-nos com escarabats si féssim efectiu el dret universal de l'autodeterminació, fa un efecte estrany, una mica masoca. Després diuen que Alícia en Terra de Meravelles és una obra de ficció.
EDITORIAL - 12-0: una nació i una bandera
El ministre José Bono ha intentat introduir alguns lleugers canvis per suavitzar la contundència dels actes que pretenen celebrar el Dia de la Hispanitat o la Fiesta Nacional, segons les versions. No ho ha aconseguit gaire perquè, senzillament, l'essència d'aquesta celebració és bàsicament un homenatge militar. I l'exèrcit espanyol ha canviat en els darrers anys però continua sent exèrcit i espanyol. Espanyol en el sentit més primari del terme: una pàtria i una bandera. Si n'hi ha cap més, com la dels Estats Units en anys anteriors, o la francesa i la italiana enguany, hi han desfilat exclusivament com a "convidades". En les lleugeres modificacions que Bono hi ha introduït n'hi ha hagut alguna que ha provocat crítiques, com ara l'exclusió de la representació nord-americana. Però bàsicament la polèmica més dura s'ha suscitat arran de la inclusió d'un veterà de la Divisió Leclerc -que va entrar a París el dia de l'alliberament- en un pla d'igualtat amb un membre de la División Azul. El ministre de Defensa pot apel·lar a tants arguments conciliadors com vulgui, però, senzillament, aquesta equiparació és democràticament inadmissible. Els uns van lluitar contra el nazisme a França; els altres es van incorporar a l'exèrcit que Adolf Hitler va enviar per ocupar la Unió Soviètica. Els uns tenien com a referent la llibertat; els altres, l'esvàstica nazi.
En nom de quin valor es pot incorporar a un homenatge aquells que clamaven "Rúsia es culpable" integrats dins la Wehrmacht? ¿Seria equiparable aplegar en un mateix acte de reconciliació els aviadors de la legió Còndor i els supervivents de la matança de Gernika? ¿O els botxins d'Auschwitz i els interns que van poder sortir-ne amb vida? En tot cas, els primers haurien de demanar perdó per les atrocitats que van cometre... El ministre Bono afirma que no pot donar lliçons "a un veterà". No cal que ho faci ell. Ho ha fet la història. I resulta extremadament injust i perillós no aprofitar-les. No tot s'hi val. No tot pot entrar dins la lògica d'una "concòrdia" mal entesa. Avui dia, seixanta anys després, no hi pot haver lloc per a l'odi ni el ressentiment, però sí per a la reflexió i el reconeixement de la barbàrie en estat pur. La més estricta lògica nacional a què apel·la el ministre -"Tots eren espanyols"- implica una amnèsia funesta.
Al marge d'aquest gran error, els actes del 12-0 que ahir es van poder seguir en directe per Televisió Espanyola representen, amb matisos, la sensibilitat que els ha desplegat sempre. La desfilada de Madrid va ser un homenatge a l'exèrcit i un homenatge a la nació unitària i unitarista a què encara serveix. La mateixa Constitució reserva a les forces armades la defensa de la "integritat territorial" d'Espanya. Ara que José Luis Rodríguez Zapatero pretén modificar-ne aquells aspectes que han quedat més desfasats -com ara els criteris que regeixen la successió monàrquica- faria bé de replantejar-se si a aquestes altures l'exèrcit ha de continuar servint de mur de contenció contra aspiracions democràtiques legítimes en un Estat de dret.
L'Espanya, doncs, que ahir desfilava per la plaça de Colón de Madrid no era una Espanya "moderna". Amb lleugers matisos, representa la continuïtat d'una manera d'entendre Espanya que nega la pluralitat de l'Estat i que és obsessivament radical contra la discrepància nacional. Si l'exèrcit que es pretén homenatjar és l'exèrcit de les darreres missions de pau, sobren les desfilades, els ritmes i els crits marcials, l'exhibició d'armament i els himnes agressius. Aquest no és l'exèrcit que la gent ha de sentir com a pròxim, al servei d'ideals realment humanitaris i democràtics.
Per això ahir molts catalans no acabaven d'entendre què hi feia el seu president. L'Espanya plural a la qual pretén aportar la sensibilitat del seu govern Pasqual Maragall no hi era, a la plaça de Colón. Ni des de la seva lògica política estricta el president pot justificar la seva presència en uns actes carregats de reminiscències agressives, molt més pròpies del passat que caldria superar del tot. Més que un gest de bona voluntat, el d'ahir va semblar un gest d'acceptació d'una realitat que molts, moltíssims catalans, votants de qualsevol opció política democràtica, consideren que ha de canviar. Cap a un autèntic progrés social i nacional. L'Espanya de l'12-O -"Una nación y una bandera"- hauria de deixar pas a una realitat sortosament molt més complexa.
I un altre d'opinió d'Isabel Clara Simó
DE FIL DE VINT. TA-TXAM-TA-TXAM
Ja han fet la desfilada aquella de la Hispanidad. N'he vist un petit trosset a TV3 i, com sempre que contemplo aquesta mena de desplegaments ornamentals, em pregunto que per què ho fan, això. Hi havia dos iaios i una cabra, uns carros de combat poc operatius i una pila d'homes drets i fets que han gastat bona part de les seves energies caminant tots al mateix pas, tanta feina que hi ha per fer. I xaranga militar i banderes, tot amb un aire tan retro, que t'ho mires intentant imaginar, sense gens d'optimisme, qui hi aniria si s'hi hagués de pagar entrada i quina mena de crítiques rebria l'espectacle. La marcialitat, el ta-txam-ta-txam, però, es veu que hi ha gent a qui li agrada. Jo tinc una idea que ofereixo de franc a les autoritats competents: ¿per què no fan la desfilada i immortalitzen la hispanitat en un lloc que no faci nosa al trànsit? Com que la meva ignorància de la rodalia de Madrid (hauria de ser un lloc ben accessible) és tan aclaparadora com la resta de les meves ignoràncies, no sé quin és el lloc adient, però em sonen els noms d'Alcorcón o de Colmenar Viejo, nobles viles que n'estarien, ben segur, molt contentes. Així, els aficionats a la xaranga militar s'hi sadollarien i als altres ens deixarien tranquils. Des de l'època dels romans (exagero: des de les guerres napoleòniques), no cal que els militars vagin al mateix pas, perquè això no té cap valor estratègic, i l'exhibició d'armament jo no la faria a menys que de debò tingués un contingent de màquines de matar d'aquells que fan tant de goig; però una banda de música i unes giragonses tampoc no crec que facin mal a ningú si es fan amb la deguda discreció.
Pel que fa a la División Azul, em fa l'efecte que el PSOE ha estat víctima de les paraules d'Aznar, aquelles que va dir que volen ressuscitar l'esperit del 36, i el Bono ha dit, ai no, nosaltres estem tots molt units; són incapaços de fer una simple reunió i presumeixen d'unió, senyor quin cas. I pel que fa a Pasqual Maragall, sóc dels qui no saben què hi feia, excepte fer el besamanos als reis, que és una cosa que pocs poden resistir. Contemplar, però, el president de la Generalitat homenatjant l'exèrcit que té el mandat legal -ho diu la Constitució- d'esclafar-nos com escarabats si féssim efectiu el dret universal de l'autodeterminació, fa un efecte estrany, una mica masoca. Després diuen que Alícia en Terra de Meravelles és una obra de ficció.