Estafa.
Fa dies que em plantejo tancar aquest bloc. Bàsicament pels mateixos motius que em feien dubtar d'obrir-lo: cada vegada hi tinc menys coses a dir, o potser el què passa és que no tinc clar que sigui el millor lloc per dir segons què. Sigui com sigui, aquesta vegada m'he decidit a penjar això. És un article del Sebastià Alzamora. Podria ser l'últim. O no.
El tenebrós episodi desenvolupat entorn de l'article del company Iu Forn -un episodi molt més desgraciat del que pugui arribar a ser-ho mai cap article d'opinió- ha servit si més no per recordar-nos una cosa, en cas que l'haguéssim oblidat: aquí (a Espanya, vull dir; que es vegi que no ens tremola res a l'hora d'escriure el Nom sagrat) estan establertes dues classes fonamentals de ciutadans: els que van guanyar i els que van perdre; i no em referesc a la guerra, sinó a la Transició.
Tinc la sensació que l'article que ve a continuació s'ha escrit ja un raig de vegades, i la premonició, encara més inquietant, que l'escriurem un fotimer de vegades més sense que fer-ho tampoc serveixi per a res, com aquelles frases que ens feien copiar a l'escola cinc-centes o mil vegades a manera de càstig. De fet, es veu que ser ciutadà espanyol consisteix bàsicament a estar agenollat de cara a la paret amb unes vistoses orelles d'ase, exposat a rebre un clatellot si se t'acudeix protestar. Però bé, som-hi.
La Transició va ser una enorme estafa, que va constituir la humiliació final per als perdedors de la Guerra Civil i la liquidació definitiva de tota possibilitat de convertir Espanya en un Estat de dret plenament democràtic. N'hi ha hagut prou amb trenta anys per comprovar la feblesa de les estructures que es van cimentar en aquell període, i perquè revifin, rutilants, els fantasmes de sempre, amb l'agreujant que molt pocs saben o tenen el valor d'identificar-los.
En una primera fase (la que va coincidir amb els primers executius presidits per Felipe González, després de l'ensurt colpista del 23-F) va ser possible alimentar la il·lusió que les bases posades en el període constituent eren suficients per consolidar, amb el temps i una canya, una democràcia no només formal o nominal.
Però aquesta il·lusió ja va trontollar greument amb la desagradable agonia del felipisme, i es va esvair del tot amb els excessos dubtosament democràtics de la majoria absoluta aznariana, després dels quals, i per molt tarannà amb què vulguem untar la cosa, tot torna a ser possible (democràcia no vol dir que tot sigui possible: hi ha uns límits, i quan es transgredeixen aquests límits, i sobretot si es transgredeixen cínicament en nom de la legalitat, l'abisme queda massa a prop).
Trenta anys després, resulta terrible haver d'escoltar per aquí i per allà que a Espanya ja no és possible una guerra civil, perquè ho impedeix el fet de formar part de la Unió Europea. I és terrible perquè significa que la por al conflicte continua viva, i que necessitem invocar els auspicis d'instàncies superiors per convèncer-nos que el daltabaix no tornarà a produir-se, perquè no ens fiem de nosaltres mateixos i no tenim la seguretat de trepitjar un terra democràticament ferm.
En veritat, de motius per a la desconfiança no en falten: aquí, el sinistre Fraga reivindica Franco sense que passi res; aquí, presumptes historiadors com Pío Moa atribueixen la responsabilitat del pronunciament militar del 36 al govern legítim de la República sense que passi res; aquí, una emissora sostinguda pels bisbes espanyols ressuscita cada dia (en nom de la llibertat d'expressió!) l'esperit i la lletra del nacionalcatolicisme sempitern -un fenomen no només espanyol, sinó també molt català- sense que passi res; aquí, és del tot factible arrossegar per terra, només per estratègia electoral, el nom i el prestigi de les institucions que representen els tres poders que fonamenten l'Estat de dret sense que passi res.
Aquest és el paradís dels desaprensius reciclats en demòcrates d'opereta i dels falsos progressistes, terra promesa per a fatxes disfressats de liberals i gesticuladors i transformistes sense escrúpols.
La modèlica Transició va deixar Espanya -amb Catalunya a dins- convertida en una mena de vell teatre abandonat i decadent, habitat per un estol de gatots sobrealimentats que dormiten amb un ull obert vetllant perquè res no es mogui mentre una multitud de rates corren a pler, ocultes entre bastidors i sota l'escenari. Sense pretendre-ho, l'article de l'Iu ha aconseguit que algunes d'aquestes rates hagin ensenyat la cua i fins i tot el morro, enverinat de ràbia. I potser el millor fóra que sortissin totes d'una vegada a la llum dels focus, ni que sigui per fer-ne el recompte.
Seb astià Alzamora
El tenebrós episodi desenvolupat entorn de l'article del company Iu Forn -un episodi molt més desgraciat del que pugui arribar a ser-ho mai cap article d'opinió- ha servit si més no per recordar-nos una cosa, en cas que l'haguéssim oblidat: aquí (a Espanya, vull dir; que es vegi que no ens tremola res a l'hora d'escriure el Nom sagrat) estan establertes dues classes fonamentals de ciutadans: els que van guanyar i els que van perdre; i no em referesc a la guerra, sinó a la Transició.
Tinc la sensació que l'article que ve a continuació s'ha escrit ja un raig de vegades, i la premonició, encara més inquietant, que l'escriurem un fotimer de vegades més sense que fer-ho tampoc serveixi per a res, com aquelles frases que ens feien copiar a l'escola cinc-centes o mil vegades a manera de càstig. De fet, es veu que ser ciutadà espanyol consisteix bàsicament a estar agenollat de cara a la paret amb unes vistoses orelles d'ase, exposat a rebre un clatellot si se t'acudeix protestar. Però bé, som-hi.
La Transició va ser una enorme estafa, que va constituir la humiliació final per als perdedors de la Guerra Civil i la liquidació definitiva de tota possibilitat de convertir Espanya en un Estat de dret plenament democràtic. N'hi ha hagut prou amb trenta anys per comprovar la feblesa de les estructures que es van cimentar en aquell període, i perquè revifin, rutilants, els fantasmes de sempre, amb l'agreujant que molt pocs saben o tenen el valor d'identificar-los.
En una primera fase (la que va coincidir amb els primers executius presidits per Felipe González, després de l'ensurt colpista del 23-F) va ser possible alimentar la il·lusió que les bases posades en el període constituent eren suficients per consolidar, amb el temps i una canya, una democràcia no només formal o nominal.
Però aquesta il·lusió ja va trontollar greument amb la desagradable agonia del felipisme, i es va esvair del tot amb els excessos dubtosament democràtics de la majoria absoluta aznariana, després dels quals, i per molt tarannà amb què vulguem untar la cosa, tot torna a ser possible (democràcia no vol dir que tot sigui possible: hi ha uns límits, i quan es transgredeixen aquests límits, i sobretot si es transgredeixen cínicament en nom de la legalitat, l'abisme queda massa a prop).
Trenta anys després, resulta terrible haver d'escoltar per aquí i per allà que a Espanya ja no és possible una guerra civil, perquè ho impedeix el fet de formar part de la Unió Europea. I és terrible perquè significa que la por al conflicte continua viva, i que necessitem invocar els auspicis d'instàncies superiors per convèncer-nos que el daltabaix no tornarà a produir-se, perquè no ens fiem de nosaltres mateixos i no tenim la seguretat de trepitjar un terra democràticament ferm.
En veritat, de motius per a la desconfiança no en falten: aquí, el sinistre Fraga reivindica Franco sense que passi res; aquí, presumptes historiadors com Pío Moa atribueixen la responsabilitat del pronunciament militar del 36 al govern legítim de la República sense que passi res; aquí, una emissora sostinguda pels bisbes espanyols ressuscita cada dia (en nom de la llibertat d'expressió!) l'esperit i la lletra del nacionalcatolicisme sempitern -un fenomen no només espanyol, sinó també molt català- sense que passi res; aquí, és del tot factible arrossegar per terra, només per estratègia electoral, el nom i el prestigi de les institucions que representen els tres poders que fonamenten l'Estat de dret sense que passi res.
Aquest és el paradís dels desaprensius reciclats en demòcrates d'opereta i dels falsos progressistes, terra promesa per a fatxes disfressats de liberals i gesticuladors i transformistes sense escrúpols.
La modèlica Transició va deixar Espanya -amb Catalunya a dins- convertida en una mena de vell teatre abandonat i decadent, habitat per un estol de gatots sobrealimentats que dormiten amb un ull obert vetllant perquè res no es mogui mentre una multitud de rates corren a pler, ocultes entre bastidors i sota l'escenari. Sense pretendre-ho, l'article de l'Iu ha aconseguit que algunes d'aquestes rates hagin ensenyat la cua i fins i tot el morro, enverinat de ràbia. I potser el millor fóra que sortissin totes d'una vegada a la llum dels focus, ni que sigui per fer-ne el recompte.
Seb astià Alzamora
Cadenes II.
Sense tenir-ne la més mínma intenció, em veig obligat a crear la segona part de la que sembla que serà la sèrie cinematogràfica més taquillera de la temporada. El títol, Cadenes, no és gratuit. Com acostuma a passar, al Senyor dels Anells I tothom es pensa que el Gandalf està mort, i a la II hi ha sorpreses. Doncs bé, a Cadenes I tots ens pensavem que no hi hauria neu i que quina merda els alps i tota la ostia...
Només un avís. Les cadenes, tot i ser de ferro, es poden trencar.
Tan tan tan ta.
Cadenes.
Qualsevol escapada serveix per desconectar, canviar d'aires. Si a més fas una escapada a la muntanya i pots aprofitar per fer unes baixadetes, molt millor. Això, però, no sempre és possible, i encara menys si la matèria prima brilla, sigui per la seva absència o pel seu excés.
Això dels alps és un mite. Ni alps ni merdes, és un sistema muntanyós com qualsevol altre, i també pateixen sequera i falta de neu. I el que més em fot és que ja seran 2 vegades que hi he anat, i les dues vegades hauré llepat, ni que sigui per causes diferents... Cerler, Grandvalira, Boí, etc tot el pirineu està més o menys nevadet, i amb bones previsions. Val Thorens, avui, estació tancada. Sembla que per neu. De fet estan previstes nevades des d'avui fins dimarts, i sol a partir de dimecres. Jo també torno dimecres.
Això dels alps és un mite. Ni alps ni merdes, és un sistema muntanyós com qualsevol altre, i també pateixen sequera i falta de neu. I el que més em fot és que ja seran 2 vegades que hi he anat, i les dues vegades hauré llepat, ni que sigui per causes diferents... Cerler, Grandvalira, Boí, etc tot el pirineu està més o menys nevadet, i amb bones previsions. Val Thorens, avui, estació tancada. Sembla que per neu. De fet estan previstes nevades des d'avui fins dimarts, i sol a partir de dimecres. Jo també torno dimecres.
Qui té la raó.
Estic estressat. Tot el que tingui que veure amb el popularment conegut xino cabrón m'estressa. I aquests dies no són una excepció. Resulta que després de portar-nos la contrària mútuament durant les meves dues visites a Jyväskylä, vam arribar a la conclusió que una determinada propietat era certa. Ara, fa unes hores, persones força properes al meu amic havien aconseguit fer-me entendre que no era així, i que l'esmentada propietat no es complia. Molt bé, fa un quart d'hora hem tornat a arribar a la conclusió que sí que és certa. I el més collonut de tot. Us asseguro que en tots els casos n'estava convençut.
M'estresso.
No tinc paraules.
Digueu-me agoserat...
...llàstima que tots aquests cicles tinguin durara finita.
Felicitats, culerada!
...llàstima que tots aquests cicles tinguin durara finita.
Felicitats, culerada!