El tenebrós episodi desenvolupat entorn de l'article del company Iu Forn -un episodi molt més desgraciat del que pugui arribar a ser-ho mai cap article d'opinió- ha servit si més no per recordar-nos una cosa, en cas que l'haguéssim oblidat: aquí (a Espanya, vull dir; que es vegi que no ens tremola res a l'hora d'escriure el Nom sagrat) estan establertes dues classes fonamentals de ciutadans: els que van guanyar i els que van perdre; i no em referesc a la guerra, sinó a la Transició.

Tinc la sensació que l'article que ve a continuació s'ha escrit ja un raig de vegades, i la premonició, encara més inquietant, que l'escriurem un fotimer de vegades més sense que fer-ho tampoc serveixi per a res, com aquelles frases que ens feien copiar a l'escola cinc-centes o mil vegades a manera de càstig. De fet, es veu que ser ciutadà espanyol consisteix bàsicament a estar agenollat de cara a la paret amb unes vistoses orelles d'ase, exposat a rebre un clatellot si se t'acudeix protestar. Però bé, som-hi.

La Transició va ser una enorme estafa, que va constituir la humiliació final per als perdedors de la Guerra Civil i la liquidació definitiva de tota possibilitat de convertir Espanya en un Estat de dret plenament democràtic. N'hi ha hagut prou amb trenta anys per comprovar la feblesa de les estructures que es van cimentar en aquell període, i perquè revifin, rutilants, els fantasmes de sempre, amb l'agreujant que molt pocs saben o tenen el valor d'identificar-los.

En una primera fase (la que va coincidir amb els primers executius presidits per Felipe González, després de l'ensurt colpista del 23-F) va ser possible alimentar la il·lusió que les bases posades en el període constituent eren suficients per consolidar, amb el temps i una canya, una democràcia no només formal o nominal.

Però aquesta il·lusió ja va trontollar greument amb la desagradable agonia del felipisme, i es va esvair del tot amb els excessos dubtosament democràtics de la majoria absoluta aznariana, després dels quals, i per molt tarannà amb què vulguem untar la cosa, tot torna a ser possible (democràcia no vol dir que tot sigui possible: hi ha uns límits, i quan es transgredeixen aquests límits, i sobretot si es transgredeixen cínicament en nom de la legalitat, l'abisme queda massa a prop).

Trenta anys després, resulta terrible haver d'escoltar per aquí i per allà que a Espanya ja no és possible una guerra civil, perquè ho impedeix el fet de formar part de la Unió Europea. I és terrible perquè significa que la por al conflicte continua viva, i que necessitem invocar els auspicis d'instàncies superiors per convèncer-nos que el daltabaix no tornarà a produir-se, perquè no ens fiem de nosaltres mateixos i no tenim la seguretat de trepitjar un terra democràticament ferm.

En veritat, de motius per a la desconfiança no en falten: aquí, el sinistre Fraga reivindica Franco sense que passi res; aquí, presumptes historiadors com Pío Moa atribueixen la responsabilitat del pronunciament militar del 36 al govern legítim de la República sense que passi res; aquí, una emissora sostinguda pels bisbes espanyols ressuscita cada dia (en nom de la llibertat d'expressió!) l'esperit i la lletra del nacionalcatolicisme sempitern -un fenomen no només espanyol, sinó també molt català- sense que passi res; aquí, és del tot factible arrossegar per terra, només per estratègia electoral, el nom i el prestigi de les institucions que representen els tres poders que fonamenten l'Estat de dret sense que passi res.

Aquest és el paradís dels desaprensius reciclats en demòcrates d'opereta i dels falsos progressistes, terra promesa per a fatxes disfressats de liberals i gesticuladors i transformistes sense escrúpols.

La modèlica Transició va deixar Espanya -amb Catalunya a dins- convertida en una mena de vell teatre abandonat i decadent, habitat per un estol de gatots sobrealimentats que dormiten amb un ull obert vetllant perquè res no es mogui mentre una multitud de rates corren a pler, ocultes entre bastidors i sota l'escenari. Sense pretendre-ho, l'article de l'Iu ha aconseguit que algunes d'aquestes rates hagin ensenyat la cua i fins i tot el morro, enverinat de ràbia. I potser el millor fóra que sortissin totes d'una vegada a la llum dels focus, ni que sigui per fer-ne el recompte.

Seb astià Alzamora
]]>Sense tenir-ne la més mínma intenció, em veig obligat a crear la segona part de la que sembla que serà la sèrie cinematogràfica més taquillera de la temporada. El títol, Cadenes, no és gratuit. Com acostuma a passar, al Senyor dels Anells I tothom es pensa que el Gandalf està mort, i a la II hi ha sorpreses. Doncs bé, a Cadenes I tots ens pensavem que no hi hauria neu i que quina merda els alps i tota la ostia...

Només un avís. Les cadenes, tot i ser de ferro, es poden trencar.

Tan tan tan ta.
]]>
Això dels alps és un mite. Ni alps ni merdes, és un sistema muntanyós com qualsevol altre, i també pateixen sequera i falta de neu. I el que més em fot és que ja seran 2 vegades que hi he anat, i les dues vegades hauré llepat, ni que sigui per causes diferents... Cerler, Grandvalira, Boí, etc tot el pirineu està més o menys nevadet, i amb bones previsions. Val Thorens, avui, estació tancada. Sembla que per neu. De fet estan previstes nevades des d'avui fins dimarts, i sol a partir de dimecres. Jo també torno dimecres.





]]>Estic estressat. Tot el que tingui que veure amb el popularment conegut xino cabrón m'estressa. I aquests dies no són una excepció. Resulta que després de portar-nos la contrària mútuament durant les meves dues visites a Jyväskylä, vam arribar a la conclusió que una determinada propietat era certa. Ara, fa unes hores, persones força properes al meu amic havien aconseguit fer-me entendre que no era així, i que l'esmentada propietat no es complia. Molt bé, fa un quart d'hora hem tornat a arribar a la conclusió que sí que és certa. I el més collonut de tot. Us asseguro que en tots els casos n'estava convençut.

M'estresso.
]]>




...llàstima que tots aquests cicles tinguin durara finita.

Felicitats, culerada!

]]>



Capital d'Estònia, 400000 habitants, parlen principalment estonià i rus, i com a llengües estrangeres utilitzen l'anglès, el finès i el suec. A només 80 km de Hèlsinki (o una hora i mitja amb vaixell) la ciutat té força interès turístic. Sense anar més lluny, els 5 euros d'una pinta a Hèlsinki es converteixen en 20 o 30 corones (un euro equival a unes 15 corones). I el tabac, la roba, els restaurants...

La proximitat geogràfica amb Finlàndia i la inevitable influència russa fan que la ciutat tingui un caràcter estrany. Primer danesos, després suecs, i tot seguit russos, van dominar aquest enclavament, que entre guerra i guerra va aconseguir independitzar-se. L'esclat de la Segona Guerra mundial va servir als soviètics d'excusa per apoderar-se'n altre cop, fins fa uns quinze anys. L'evident paral·lelisme amb el cas finès va fer que Hèlsinki fos dels primers governs a reconèixer la seva independència.

Es tracta d'una antiga ciutat medieval vorejada per una muralla, tot especialment ben conservat. Quan ets dins de les muralles, els carrers, l'arquitectura i el preu d'un cafè (3€) et fan pensar que ets a Bruges o algun lloc així. Aquí sota, la Raekoja plats.





Ara bé. Si surts a fora, la cosa canvia. A fora hi ha una altra ciutat, els habitants de la qual ni tan sols es plantegen travessar la muralla. Els mercats de menjar i d'articles de segona mà (sabates, roba, jocs de cafè, uniformes de la II Guerra Mundial, bandes vermelles amb una esvàstica...) estan saturats de gent que ven allò que té, qualsevol cosa, a una clientela exclusivament autòctona (no hi ha turistes).




Una estada aquí és francament barata. I de ben segur que no tot Estònia s'acaba a Tallinn.


]]>Bé, després d'uns dies de benvingudes, gestions, burocràcia i demés, aquest post només és per certificar que no m'he mort. El vol de tornada va ser (una mica!) menys accidentat, i els primers dies a BCN han estat com un retorn a l'estiu...

igual a partir d'ara em limito a post setmanal, però alguna cosa farem. El proper, visita a Tallinn.

]]>




Això que veieu és un dels molls del port de Hèlsinki. Perquè us feu a la ideia, el que veieu a sota és el mateix, en una altra època de l'any.





L'edifici blanc que més resalta és una catedral luterana, i també la imatge per excelència d'aquesta ciutat. Els edificis que la voregen conformen el sector més rus, i són d'un estil neoclàssic. La pràctica majoria van ser construits al voltant de la Senatintori o Plaça del Senat, al mig de la qual hi ha una estàtua del Tsar Alexandre II. Foren construits al principi del segle XIX, durant els primers anys de la dominació russa, al mateix temps en què Hèlsinki va passar a ser la capital del ducat rus de Finlàndia.

He de reconèixer que no és precisament una ciutat museu, arquitectònicament parlant. Tampoc és estrany, si tenim en compte que qualsevol construcció de més de 100 anys és declarada monument nacional. Moreover, en aquest país la construcció bàsica antigament era com aquesta que us mostro ara.





Aquesta imatge correspon a la ciutat de Porvoo, a uns 30 km a l'est de Hèlsinki, una de les poques que manté avui en dia un nucli antic de veritat. Ciutats com Hèlsinki o Turku també van passar per aquesta fase. Però la fusta crema, i Finlàndia va ser durant segles un terreny molt disputat entre russos i suecs.]]>Aquestes setmanes he tingut la sort de compartir hores de pissarra amb un predoc que fa exactament el mateix que jo. Sense anar més lluny, una de les preguntes que possiblement quedarà oberta a la meva tesi també se l'ha plantejat ell. Com que els que fem quasi-teoremes a la ciutat comtal som més aviat poquets, per a mi aquesta coincidència ha estat quelcom nou.
Amb aquest contacte hem entès coses que tots dos haviem sentit, i a les quals fins ara, per motius diversos, no hi haviem tingut accés directe. El famós Teorema de moskoskaia n'és un exemple.

Però aquest intercanvi de coneixement tant interessant pot venir causat per diferents aspectes. Per un principi de generositat extrema, per simple simbiosi, per una necessitat de defensa personal, perquè tens ganes de fer-te el xulo, perquè t'ho diu el jefe, perquè tens ganes de picar-te...

Afortunadament, quan fas matemàtiques la competició és altament no recomanable. De fet, podriem dir que és un fenomen singular, una singularitat. El que no tinc tan clar és que aquesta singularitat sigui evitable.

]]>



Aquesta foto no la he fet jo, però imatges com aquesta són realment fàcils de captar aquí, com a mínim, entre maig i agost, entre d'altres coses, perquè durant aquests mesos a Jyväskyla hi ha més hores de sol que a Barcelona, i a més, perquè d'aigua no els n'hi falta (només al terme municipal hi ha 4 llacs més grans que el de Banyoles).

Essencialment, és una ciutat d'uns 80000 habitants. La seva àrea d'influència arriba, però, als 160000, cosa que la converteix en la cinquena ciutat de Finlàndia. A tot això, s'hi afegeix una universitat de prestigy, la Jyväskylän Yliopisto, que converteix a Jyväskylä en una ciutat d'estudiants, ideal per a intercanvis. A la foto, part del Campus de Mattilaniemi. Al centre, l'Agora building. A l'esquerra, un edifici mig tallat de totxanes vermelles, és el departament de Matemàtiques i Estadística.




Aquesta foto confirma la meva teoria de què a Finlàndia els núvols són més macos...

A Finlàndia també gaudeixen d'un equivalent al Calatrava. Aquí es diu Alvar Aalto, i Jyväskylä és la seva ciutat museu. La seva construcció bàsica és un cub blanc, blanquíssim, molt lluminós i amb força vidre, però sense cap altra mena de decoració. Aquí hi té molts detractors. Una de les seves obres és el que veieu a següent foto.



]]>