La causa del català és una causa blanca, absoluta, que serveix com a eix de separació entre el bé i el mal. L’autor ironitza sobre aquesta identificació acrítica, i sobre la feblesa de la seva base històrica.
La causa catalana és de la mena
dels categòrics ideals perduts.
Té la raó suprema dels vençuts,
que no vol objecció, pacte ni esmena.
Infinita ha de ser, llavors, la pena,
si infinits foren els flagells rebuts.
Mai no es podran, amb tots els ets i uts,
pagar els deutes a satisfacció plena.
Pel català tot sempre serà poc.
“Si és català, doneu-li el primer lloc”,
que va dir un savi, amb frase sorneguera.
No és aquesta, la història verdadera:
vençut, va ser el xarnego de la FAI;
el burgès català, no ho va ser mai.