Benvingut oblit
Gràcies per l'oportunitat. Gràcies per deixar que aquesta vegada et reba com cal. Potser no hi hauran focs artificials ni violins sonant al voltant nostre, però sí tota la dignitat del món. Ara no m'amagaré entre els bidons a la vora del mar ni hauràs de fugir del país. Quan vingues t'esperaré en el cap ben alt i amb els braços ben oberts...Aquest poble i jo et devem una disculpa.
Llàstima que aquest no siga un final feliç...has de saber que ja tinc els resultats definitius de les proves de l'hospital. Seré directe, m'han diagnosticat mal d'Alzheimer. Sí, ja ho sé, quina paradoxa! Ara que és quan més ús faig de la meua memòria, resulta que la estic perdent. Tanmateix em sent tranquil perquè deixe els meus deures fets. Ara que realment he tancat les velles ferides puc oblidar en pau.
El mateix ocorre amb les guerres, per qüestions de salut mental el poble les ha d'apartar dels seues records. Tenir sempre el fusell empunyat i reviure la sang derramada només contaminen l'esfera pública. No obstant això, tampoc es pot tirar la pedra i amagar la mà. Les nostres converses m'han ensenyat que fins i tot els guanyadors han de rendir comptes i no es tracta de parlar de vencedors i vençuts, sinó de ser fidel amb la Història.
Sempre hi seràs al meu record, tot i que no puga trobar-lo...
José Antonio Espla Balaguer
Llàstima que aquest no siga un final feliç...has de saber que ja tinc els resultats definitius de les proves de l'hospital. Seré directe, m'han diagnosticat mal d'Alzheimer. Sí, ja ho sé, quina paradoxa! Ara que és quan més ús faig de la meua memòria, resulta que la estic perdent. Tanmateix em sent tranquil perquè deixe els meus deures fets. Ara que realment he tancat les velles ferides puc oblidar en pau.
El mateix ocorre amb les guerres, per qüestions de salut mental el poble les ha d'apartar dels seues records. Tenir sempre el fusell empunyat i reviure la sang derramada només contaminen l'esfera pública. No obstant això, tampoc es pot tirar la pedra i amagar la mà. Les nostres converses m'han ensenyat que fins i tot els guanyadors han de rendir comptes i no es tracta de parlar de vencedors i vençuts, sinó de ser fidel amb la Història.
Sempre hi seràs al meu record, tot i que no puga trobar-lo...
José Antonio Espla Balaguer
No és massa tard!
Massa tard? No és massa tard, José!
Córre cap a Espanya, cap aquell port que ens separà, cap aquell passat al que retorne cada nit. Avui, el meu únic enemic és el temps. Anys de distància i d'oblit, em recorden quantes errades he comés a la meua vida, però les teues últimes paraules, el teu heroic acte, em dóna forces per canviar-les totes, per donar-te les meues més sinceres disculpes i la meua més sentida abrassada quan arribe. Sols dos setmanes i estaré allí.
Errades, errades i errades. La història és un errada tras altra de la que mai sortim, que sempre repetim i que tothom vol oblidar. Però hem de recuperar la memòria, furguar entre cailaxos, entre baüls que ningú ha obert, entre paraules, idees i records que expliquen el que hui som.
Guerres devastadores, revolucions fallides, morts injustes, epidèmies de rancor escriuen una història grisa que molts intenten oblidar justificant que no hem de reobrir ferides.
Però com la nostra correspondència demostra, recordar no reobri ferides, sinó que finalment les tanca i les cicatritza. El punt final: comprendre. La reconciliació tan sols té sentit si tots dos ens comprenem, si reconeixem que el silenci i la distància ja no té sentit, que els dos odiem la guerra, la mort i la sang. Que cap idea justifica la mort d'un pare. Que som germans i que no ho podem oblidar.
Manuel Esplà Balaguer
Córre cap a Espanya, cap aquell port que ens separà, cap aquell passat al que retorne cada nit. Avui, el meu únic enemic és el temps. Anys de distància i d'oblit, em recorden quantes errades he comés a la meua vida, però les teues últimes paraules, el teu heroic acte, em dóna forces per canviar-les totes, per donar-te les meues més sinceres disculpes i la meua més sentida abrassada quan arribe. Sols dos setmanes i estaré allí.
Errades, errades i errades. La història és un errada tras altra de la que mai sortim, que sempre repetim i que tothom vol oblidar. Però hem de recuperar la memòria, furguar entre cailaxos, entre baüls que ningú ha obert, entre paraules, idees i records que expliquen el que hui som.
Guerres devastadores, revolucions fallides, morts injustes, epidèmies de rancor escriuen una història grisa que molts intenten oblidar justificant que no hem de reobrir ferides.
Però com la nostra correspondència demostra, recordar no reobri ferides, sinó que finalment les tanca i les cicatritza. El punt final: comprendre. La reconciliació tan sols té sentit si tots dos ens comprenem, si reconeixem que el silenci i la distància ja no té sentit, que els dos odiem la guerra, la mort i la sang. Que cap idea justifica la mort d'un pare. Que som germans i que no ho podem oblidar.
Manuel Esplà Balaguer
Netejant el baül
Estimat Manuel:
Sé que aquell moment també va ser molt dolent per a tú i que els dies que han passat des de la mort del pare només fan que encendre el seu record. També reconec que el que t'he dit és molt dur; però tú volies saber la veritat i no hi ha altra més que aquesta. Encara que aquesta experiència haga tragut de la foscor mil sentiments que tractavem d'amagar, ha valgut la pena quedar en pau amb el nostre passat.
Com que no m'he penedit d'atrevir-me a parlar sobre açò, crec que també és just que conegues altre episodi d'aquella trista història. Potser et farà pensar que sóc més humà del que penses, potser cregues que t'ho dic per a rentar la meua imatge...tú decideixes -jo no et negaré que totes dues opcions són possibles-. Veuràs...Tot i que és cert que el dia que mataren al pare et vaig maleir de per vida, vaig decidir que la meua tasca era salvar-te de les podrides reixes que t'asfixiaven en la presó. En pensar això, vaig posar-me en contacte amb un amic del front que guardava molt bones relacions amb l'escriptor José María Pemán, qui va intercedir per mi per a traure't d'aquell horrible lloc. La veritat és que les gràcies se les deus totes a ell perquè la venjança es mastegava per cada racò d'Espanya i van ser molt pocs els perdonats.
Tanmateix, quan vaig començar a veure el que feien amb els presoners de guerra em vaig donar compte que el millor que et podia deparar el futur era l'exili. Quan vaig arribar a Elx, el mateix dia que soterraren el pare, vaig anar a vore a Ramón Pomares, persona important en la Falange de la província d'Alacant. Van ser molts els veïns que em pregaven que els ajudara a treure als seus familiars -la majoria empresonats al Palau d'Altamira-; però jo sabia que no podia fer res per ells. Pomares, després de suplicar-li durant hores, em va dir que, en tot cas, podria aconseguir que t'emportaren a Elx -presoner, clar- . Però va ser la mare la que em va obrir els ulls: el pare ja havia parlat amb el nebot del tio Tonet per tal d'aconseguir-te un lloc en el Stanbrook.
Dies després vaig contactar amb un company, al que vaig localitzar mitjançant les teues fotos i cartes, per a que te donara el bitllet amb destí a Mèxic. Jo no em vaig atrevir a fer-ho. Temia que l'orgull et fera rebutjar aquell pase cap a la vida. La resta de la història ja la saps...el dia que salpava el vaixell jo romania amagat en el por alacantí. Al temps que t'endinsaves en la mar sentia com una part de la meua vida i de la història se'n anaven amb tú...Era allò el que jo havia ajudat a fabricar? Per a això tres anys de combat? Realment era tan insuportable viure aquella República?
És cert que aquestes coses no les pensava aquell dia, aleshores només plorava. Aquests interrogants han anat creixent en el temps i intensificant-se en la vellesa, sobre tot durant aquest últims tres mesos. Ho he de reconèixer, recordar el passat tanca les ferides i adonar-se dels errors encara més. Espere que no siga massa tard.
Una abraçada.
José Antonio Esplà Balaguer.
Sé que aquell moment també va ser molt dolent per a tú i que els dies que han passat des de la mort del pare només fan que encendre el seu record. També reconec que el que t'he dit és molt dur; però tú volies saber la veritat i no hi ha altra més que aquesta. Encara que aquesta experiència haga tragut de la foscor mil sentiments que tractavem d'amagar, ha valgut la pena quedar en pau amb el nostre passat.
Com que no m'he penedit d'atrevir-me a parlar sobre açò, crec que també és just que conegues altre episodi d'aquella trista història. Potser et farà pensar que sóc més humà del que penses, potser cregues que t'ho dic per a rentar la meua imatge...tú decideixes -jo no et negaré que totes dues opcions són possibles-. Veuràs...Tot i que és cert que el dia que mataren al pare et vaig maleir de per vida, vaig decidir que la meua tasca era salvar-te de les podrides reixes que t'asfixiaven en la presó. En pensar això, vaig posar-me en contacte amb un amic del front que guardava molt bones relacions amb l'escriptor José María Pemán, qui va intercedir per mi per a traure't d'aquell horrible lloc. La veritat és que les gràcies se les deus totes a ell perquè la venjança es mastegava per cada racò d'Espanya i van ser molt pocs els perdonats.
Tanmateix, quan vaig començar a veure el que feien amb els presoners de guerra em vaig donar compte que el millor que et podia deparar el futur era l'exili. Quan vaig arribar a Elx, el mateix dia que soterraren el pare, vaig anar a vore a Ramón Pomares, persona important en la Falange de la província d'Alacant. Van ser molts els veïns que em pregaven que els ajudara a treure als seus familiars -la majoria empresonats al Palau d'Altamira-; però jo sabia que no podia fer res per ells. Pomares, després de suplicar-li durant hores, em va dir que, en tot cas, podria aconseguir que t'emportaren a Elx -presoner, clar- . Però va ser la mare la que em va obrir els ulls: el pare ja havia parlat amb el nebot del tio Tonet per tal d'aconseguir-te un lloc en el Stanbrook.
Dies després vaig contactar amb un company, al que vaig localitzar mitjançant les teues fotos i cartes, per a que te donara el bitllet amb destí a Mèxic. Jo no em vaig atrevir a fer-ho. Temia que l'orgull et fera rebutjar aquell pase cap a la vida. La resta de la història ja la saps...el dia que salpava el vaixell jo romania amagat en el por alacantí. Al temps que t'endinsaves en la mar sentia com una part de la meua vida i de la història se'n anaven amb tú...Era allò el que jo havia ajudat a fabricar? Per a això tres anys de combat? Realment era tan insuportable viure aquella República?
És cert que aquestes coses no les pensava aquell dia, aleshores només plorava. Aquests interrogants han anat creixent en el temps i intensificant-se en la vellesa, sobre tot durant aquest últims tres mesos. Ho he de reconèixer, recordar el passat tanca les ferides i adonar-se dels errors encara més. Espere que no siga massa tard.
Una abraçada.
José Antonio Esplà Balaguer.
La meua condemna
Aquell dia és el malson de cada nit. Aquell dia és l'amargor insoportable i inexcusable de la meua vida. Rememorar-lo amb les teues paraules no el fa menys terrible ni més lleuger. La meua memòria l'aguarda amagat i gris com el final més injust i desolador d'un desencadenament de fets imparables i impredectibles que fou aquella maleïda guerra que va acabar amb el nostre pare, amb la moral de la nostra mare, amb la nostra relació, amb la història d'aquell efímer somni republicà i gairebé amb la meua vida en aquell forat de soletat que va ser la càrcer per mi.
Vaig escriure al pare el mateix dia que em van empressonar després de cinc dies de tortures que mai podré descriure't. Després de cinc dies que recorde com un boira de colps, crits, plors i insults, d'humilació i derrota que aniquilaren tots els meus resorts d'esperansa i de fe en la vida. Aquella carta ressava a tots els déus del món en què mai vaig creure que algú em salvés. La lluita havia acabat i l'infern començava a asomar-se.
Quan els quatre soldats em tragueren del cuartel de tortures al carrer Benito Pelayo en direcció a la Modelo, la meua ment sols pensava en el pare. Sabia que ell vendria. Sabia que faria tot pel seu fill. Però també sabia que el temps corria i que el meu destí estava ja planificat: l'afussellament. L'única eixida era ell i auan el vaig veure aparèixer en la porta de la Modelo amb la seua jaqueta plena de pols, amb aquell rostre de turment l'aire i el cel semblaren obrir-se davant mi. Vaig començar a cridar. L'emoció i la desesperació es barallaven dins meu. Insolent de mi, vaig intentar desfer-me dels guàrdies i ells van carregar les escopetes advertint-me de que no em movés. El pare no va poder contenir-se i es llançà a córrer.
Aquell dispar ressona encara al meu cap com un martell perpetu de condemna eterna.
La condemna retrunyí durant unes setmanes més a la pressó entre aquelles parets. Després, la llibertat, però una llibertat de difunts que han de refer-se des de les cendres, a l'exili, a l'altra vora de l'Atlàntic, a l'altra vora de tot allò que havia significat per a mi vida. Covard i derrotat, vaig renàixer a Mèxic com un estranger de tot lloc i sempre despertant amb un malson que acabava amb aquell esclat de mort que va ser aquell dispar.
Vaig escriure al pare el mateix dia que em van empressonar després de cinc dies de tortures que mai podré descriure't. Després de cinc dies que recorde com un boira de colps, crits, plors i insults, d'humilació i derrota que aniquilaren tots els meus resorts d'esperansa i de fe en la vida. Aquella carta ressava a tots els déus del món en què mai vaig creure que algú em salvés. La lluita havia acabat i l'infern començava a asomar-se.
Quan els quatre soldats em tragueren del cuartel de tortures al carrer Benito Pelayo en direcció a la Modelo, la meua ment sols pensava en el pare. Sabia que ell vendria. Sabia que faria tot pel seu fill. Però també sabia que el temps corria i que el meu destí estava ja planificat: l'afussellament. L'única eixida era ell i auan el vaig veure aparèixer en la porta de la Modelo amb la seua jaqueta plena de pols, amb aquell rostre de turment l'aire i el cel semblaren obrir-se davant mi. Vaig començar a cridar. L'emoció i la desesperació es barallaven dins meu. Insolent de mi, vaig intentar desfer-me dels guàrdies i ells van carregar les escopetes advertint-me de que no em movés. El pare no va poder contenir-se i es llançà a córrer.
Aquell dispar ressona encara al meu cap com un martell perpetu de condemna eterna.
La condemna retrunyí durant unes setmanes més a la pressó entre aquelles parets. Després, la llibertat, però una llibertat de difunts que han de refer-se des de les cendres, a l'exili, a l'altra vora de l'Atlàntic, a l'altra vora de tot allò que havia significat per a mi vida. Covard i derrotat, vaig renàixer a Mèxic com un estranger de tot lloc i sempre despertant amb un malson que acabava amb aquell esclat de mort que va ser aquell dispar.
Primeres paraules d'una vídua
Sé que aquestes últimes declaracions no te les esperaves; les desitjaves, però pensaves que no arrivaries a saber això mai. No sabria explicar-te bé perquè ho fet, però alguna cosa dins de mi m'ha fent sentir que era el que calia. Tot i que volies que parlàrem sobre aquell dia, pense que no t'haurà agradat massa el que has hagut de llegir. A continuació et mostre un petit telegrama que em va enviar la mare després d'assabentar-se de la notícia, espere que estigues preparat per a suportar tant de dolor alhora.
José et necessite ací ja STOP No puc suportar aquesta situació a soles STOP El cos del teu pare està a punt d'arribar STOP Jo vos cride,vos busque pels bancals,pose tres plats damunt la taula per a vosaltres,però cap dels tres apareixeu mai STOP No deixes que em torne més boja STOP La mare STOP
Sobren les paraules i jo no puc continuar escrivint.
José Antonio Esplà Balaguer
José et necessite ací ja STOP No puc suportar aquesta situació a soles STOP El cos del teu pare està a punt d'arribar STOP Jo vos cride,vos busque pels bancals,pose tres plats damunt la taula per a vosaltres,però cap dels tres apareixeu mai STOP No deixes que em torne més boja STOP La mare STOP
Sobren les paraules i jo no puc continuar escrivint.
José Antonio Esplà Balaguer